Unió Europea

Iannis Varufakis: “Barcelona està liderant un canvi a nivell europeu”

Posted on Updated on

1

Iannis Varufakis, economista grec i exministre del govern d’Alexis Tsipras, és una de les cares visibles de la lluita contra l’austeritat. El convenciment que cal confrontar les imposicions de la Troica i reformar Europa l’han portat a no deixar la política. Posa Barcelona com a exemple que el canvi és possible i, segons arribar a dir, el govern espanyol que surti de les eleccions el 26-J tindrà a les mans l’oportunitat de “salvar Europa”. Aquests dies trepitja la capital catalana per fer costat a Ada Colau i presentar el llibre ‘Un Plan para Europa’ (Icària Editorial), una conversa amb Gerardo Pisarello. En aquesta entrevista de CRÍTIC i ‘Público’ (en castellà), es mostra optimista davant una Europa que reconeix “horrible” però que vol reformar.

Berlín, Londres, Barcelona…Quin és el propòsit polític de tant viatge?

Després que la rebel·lió de la primavera atenesa contra la Troica fes fallida un grup de nosaltres va decidir que era essencial recollir aquest esperit de rebel·lió que havia començat a Atenes per reiniciar la Unió Europea, recrear les circumstàncies d’esperança compartida i portar aquesta campanya a la resta d’Europa. Per una simple raó: si no ho fem, l’Eurogrup, el Consell Europeu, l’Ecofin,… continuaran imposant les mateixes polítiques i la Unió Europea acabarà per desintegrar-se, no sobreviurà.

D’aquí poc farà un any del famós ‘oxi’ del poble grec a la Troica. Després vostè va decidir dimitir. Com veu aquest moment i aquesta decisió ara?

Vaig dimitir -això és el que vaig dir en aquell moment- com a gest de solidaritat amb Alexis Tsipras. Bé, de fet, la raó per la qual vaig dimitir va ser perquè la nit del referèndum l’increïblement valent poble grec ens va donar un 62% de mandat per dir ‘no’ a la Troica i el primer ministre va decidir dir ‘sí’. Per això vaig dimitir, perquè no volia seguir endavant amb aquest ‘sí’. Des d’aleshores em temo que la meva valoració i la de la majoria dels que vam dir no es va confirmar: pensàvem que dir sí suposaria perpetuar la crisi i convertir Grècia en un país cada vegada menys sostenible.

Quin paper per al canvi a Europa pot jugar Espanya després de les eleccions del 26 de juny?

El poble espanyol té una oportunitat el 26 de juny de triar un govern que salvi Europa i això és en el que hauríem de centrar-nos. No tant en què podem demanar-li a Europa per Espanya, quants diners podem rebre o quin tipus de concessions podem aconseguir de Brussel·les. Espanya és una economia significativa, molt més gran que Grècia, i té un pes suficient per imposar-se a Frankfurt o a Berlín. Cal un canvi de mentalitat. Mariano Rajoy i Matteo Renzi han usat el pes dels seus països per ser autoritzats a trencar les regles. Això no canviarà Europa ni ajudarà a Espanya o Itàlia. Necessitem noves regles, rediscutir i redissenyar la manera en què estem fent les coses i és aquí on el nou president d’Espanya, sigui qui sigui, té una oportunitat que no pot deixar escapar.

Té Podem el pla contra l’austeritat que no va tenir Syriza per plantar cara a la Troica?

No es tracta de tenir o no tenir un pla contra l’austeritat, nosaltres el tenim, en teníem un a Grècia. És molt més senzill: es tracta d’aturar l’austeritat, deixar de retallar, deixar de pensar que retallant aconseguiràs alguna cosa, no cal ser un geni. La qüestió clau és: tenim un pla per fer front a les amenaces que vindran des de Brussel·les? Hi ha una intenció real de confrontar-les en lloc de ser condicionat?

Es poden confrontar aquestes amenaces?

Absolutament. No només tenim la possibilitat sinó que tenim eines potents per fer-ho. El que necessitem és en primer lloc un pla detallat sobre què fer, en segon lloc necessitem avisar d’això abans, i en tercer lloc hem de rebutjar qualsevol intent per part de la Troica de condicionar el nou govern. Hem de fer públiques aquestes intencions perquè el senyor Dijsselbloem, el BCE… sàpiguen quines són.

Però Podem té aquest pla per fer front a les amenaces? Vostè el coneix?

No és el meu paper interferir en els assumptes de Podem o de qualsevol altre partit. Jo crec molt en la sobirania de les nostres nacions i els nostres partits polítics. Des de DIEM25, el Moviment per la Democràcia a Europa, el que estem fent en anar d’un país a un altre és crear una agenda europea en què els partits i els governs progressistes puguin operar d’una manera que sigui beneficiosa, en aquest cas, tant per als catalans com els espanyols o els europeus.

2

Considera que Podem ha suavitzat el seu discurs després de l’experiència grega?

No hi ha res de dolent en un discurs tou, no hem de confondre’ns: no cal un discurs revolucionari per dur a terme accions revolucionàries. Per dur a terme el canvi que necessita Espanya i també Europa hem de participar de la diplomàcia però al mateix temps ser ferms amb els principis importants. Per exemple: no acceptar les regles tal com són, que no hi hagi un compromís amb les polítiques anteriors que Rajoy ha estat seguint. No hi ha cap mena de dubte que el Banc Central Europeu o l’Eurogrup intentaran imposar al nou govern les polítiques del govern anterior. És aquí on no podem ser tous. Hem de ser molt durs en això.

Avui mateix [ahir pel lector] participa en un acte amb l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Fa molt pocs dies feia un any de la seva elecció com a alcaldessa. Des del govern municipal s’han trobat amb certes dificultats.

Com a progressistes europeus tots estem mirant cap a Barcelona i estem molt orgullosos del que està fent Ada Colau des de l’administració. Per descomptat que et trobaràs amb limitacions o dificultats, no vivim en el món ideal en el qual ens agradaria viure. Però el que ha fet Ada Colau a Barcelona és un miracle; un moviment que va començar com a moviment de protesta contra les mendicitats del neoliberalisme a nivell local ha entrat a l’ajuntament i l’ha canviat. Tenint en compte les limitacions amb què es troben, els nostres companys Barcelona han transformat la forma de governar la ciutat i s’elabora el pressupost. La ciutat de Barcelona pot no estar sent innovadora respecte al finançament de negocis o cooperatives. La innovació està en com fer això amb el progrés que requereix: des de les institucions però al mateix temps contra l’establishment. Això és el que necessitem portar a altres nivells: regional, estatal i europeu. Quan la gent em diu: ‘La Unió Europea és una institució horrible, per què dius que hauríem de mirar de democratitzar-la?’ Els dic: ‘Bé, la ciutat de Barcelona solia ser també una institució horrible…’.

Pot Barcelona liderar un canvi a nivell europeu?

Ja ho està fent. Cadascun dels ajuntaments que conec, des de Leeds -on vaig estar fa un parell de dies, al nord d’Anglaterra- fins a Grècia, estan mirant què està passant a Barcelona, agafant idees i pensant maneres en què iniciatives a Barcelona poden ser transformades en experiències locals.

Com és percebuda Ada Colau a Europa? Considera, tal com es preguntava Dan Hancox en un article a ‘The Guardian’ fa uns dies, que és l’alcaldessa més radical del món?

Bé, no estic molt segur de si és l’alcaldessa més radical perquè tampoc sé molt bé què entendre per radical, el que sí que sé és que és una alcaldessa que està canviant d’una manera radical la seva ciutat i canviant la perspectiva que tenen els europeus sobre de què són capaces les seves ciutats. Estic convençut que Ada Colau és una figura influent en la política europea i no em preocuparia massa si als grans buròcrates europeus no els agrada, això seria de fet una medalla d’honor per Ada Colau.

Llegir més a Crític

“Lo que no se dice sobre los refugiados” de Vicenç Navarro

Posted on Updated on

1

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 1 de octubre de 2015.

Este artículo analiza muy críticamente la cobertura mediática que se está dando por parte de los mayores medios de comunicación occidentales (incluyendo los españoles) sobre la situación de los refugiados de los países de Oriente Medio que huyen de los conflictos de guerra que están ocurriendo allí. El artículo también señala que, en contra de lo que se está escribiendo, los países llamados democráticos en Europa nunca acogieron a los refugiados españoles que huían de la dictadura fascista española. Finalmente, el artículo enfatiza que la supuesta generosidad del gobierno alemán responde a otros criterios distintos a los que se están describiendo en aquellos medios.

Europa no dio la bienvenida a los refugiados españoles

Hoy estamos viendo un gran flujo de la población de países de Oriente Medio hacia Europa Occidental que están huyendo de las guerras que están o han estado ocurriendo en esos países. En Europa existe una movilización del establishment europeo (la estructura de gobierno de la Unión Europea) para recibir tales refugiados, apelando al compromiso con los derechos humanos que se asume ha caracterizado históricamente a la Europa nacida después de la II Guerra Mundial. En esta movilización se apela a la memoria histórica, indicando que lo que ocurre ahora con los refugiados de Oriente Medio es idéntico a lo que ocurrió en los años treinta en Europa, cuando los países democráticos europeos acogieron a los refugiados españoles que huían de las tropas fascistas que se habían rebelado frente a un Estado democrático. Así, el Presidente de la Comisión Europea, el Sr. Jean-Claude Juncker, en un discurso que dio recientemente en el Parlamento Europeo, apelaba a la solidaridad que Europa debía mostrar hacia estos nuevos inmigrantes tal y como en los años treinta “se había mostrado hacia los republicanos españoles” que huían del fascismo.

Es sorprendente la ignorancia que de este discurso se desprende (que es representativa, por cierto, del discurso que se está promoviendo por parte de tal establishment europeo), pues ignora que no hubo ninguna (repito ninguna) solidaridad hacia los refugiados españoles por parte de los Estados (llamados democráticos) europeos. Todo lo contrario, hubo una gran hostilidad hacia ellos, siendo tratados de una manera inhumana, violando los principios más elementales de decencia y humanidad. Veamos los datos.

4

Medio millón de españoles huyeron a Francia, donde fueron internados, no en campos de refugiados, sino en campos de concentración, campos que no tenían las más mínimas condiciones de habitabilidad , no conociéndose todavía hoy el número de muertos que el frío, el hambre, y la sed dejaron entre ellos. Y esto ocurría en un país –Francia- bajo un Presidente socialista, el Sr. León Blum, que lideraba un frente de izquierdas llamAado Frente Popular. Blum no apoyó al gobierno de Unidad Popular de la República Española, respetando el Pacto de No Intervención visiblemente ignorado por Hitler y Mussolini, pues ellos sí apoyaron a las tropas fascistas españolas, que estaban generando la masiva huida de republicanos hacia Francia. En realidad, el golpe fascista no hubiera sido exitoso sin tal ayuda.

Gran parte de los refugiados pasaron a campos de prisioneros de guerra cuando la Alemania Nazi invadió y ocupó Francia. Y al negárseles la condición de españoles por parte del gobierno fascista, fueron trasladados (casi 10.000) a campos de concentración Nazis, como Mauthausen, Dachau y Buchenwald, de los cuales solo una minoría sobrevivió. A estos campos también fueron enviados españoles (incluidos catalanes, como una hermana de mi madre) que, habiendo escapado de los campos de concentración franceses, habían iniciado la resistencia contra las tropas nazis en Francia. Poco se ha escrito sobre los miles de republicanos que continuaron, después de exiliarse de España, la lucha contra el fascismo y nazismo en territorio francés. Otros realizaron esta lucha alistándose a la legión extranjera francesa, siendo la división en la que ellos eran la mayoría, la que liberó París, sede del Estado cuyos antecesores les habían maltratado al llegar como refugiados.

Como consecuencia del olvido, deliberadamente impuesto a la población española (incluida la catalana), por el Estado fascista primero y por el Estado llamado democrático post dictatorial después, la juventud no conoce que siempre hubo otra España, la republicana, olvidada hoy en este país, que luchó por los derechos humanos que ellos no tuvieron. En realidad, los países que dieron la bienvenida a los refugiados españoles no fueron los europeos (excepto la Unión Soviética), sino los latinoamericanos, y muy en especial, México. La diáspora republicana –también olvidada en España- tuvo su base en México, no en Europa.

Migrants face Hungarian police in the main Eastern Railway station in Budapest, Hungary, September 1, 2015. Hungary closed Budapest's main Eastern Railway station on Tuesday morning with no trains departing or arriving until further notice, a spokesman for state railway company MAV said. There are hundreds of migrants waiting at the station. People have been told to leave the station and police have lined up at the main entrance, national news agency MTI reported. REUTERS/Laszlo Balogh TPX IMAGES OF THE DAY 4637#Agencia Reuters

Europa creó la crisis que ha generado ahora los refugiados

El otro tema que no aparece en los grandes medios de información cuando se habla de los refugiados es que los causantes de los conflictos en Oriente Medio han sido precisamente los Estados europeos que, bajo el liderazgo de los gobiernos de Francia y del Reino Unido (y del Estado federal de EEUU), son los que han intervenido militarmente en los países de los que huyen los refugiados (ver mi artículo “Las ocultadas causas políticas del naufragio mediterráneo”, Público, 10.08.2015), habiendo sido los Estados de tales países los que han generado aquellos conflictos. Y esto no es una opinión de los “izquierdistas” (término despectivo que las derechas utilizan para definir a las voces críticas), sino la opinión de nada menos que de un editor senior, el Sr Martin Wolf, del periódico del establishment financiero mundial, basado en Europa, el Financial Times, que en su artículo “A refugee crisis that Europe cannot escape”(Financial Times, 22.09.15) escribe lo siguiente: “una responsabilidad moral en el tema de los refugiados recae en los países cuya irresponsabilidad jugó un papel clave en desestabilizar Oriente Medio –y muy en particular, EEUU y el Reino Unido aunque Francia también merece estar en este grupo en el caso de Libia donde, tras causar un desastre, se lavó las manos y se fue-. Al menos estos países deberían ayudar a aquellos que han y están sufriendo como consecuencia de sus acciones”. En realidad, el Sr. Wolf se queda corto, pues otros países, incluyendo Alemania y España, ofrecieron apoyo y continúan ofreciéndolo a aquellas intervenciones militares. Es más, las estrellas mediáticas que apoyaron tales intervenciones militares, como es el caso de Bernard-Henri Lévy (el darling de las fuerzas que presentaron a las fuerzas intervencionistas como liberadoras de aquellos países), ahora llaman a ayudar a los que sufrieron aquellas intervenciones, apelando al supuesto compromiso con la libertad, que asumen, siempre existió en la Unión Europea. Y lo escribe en El País sin ruborizarse, con todo tipo de cajas de resonancia (véase “¿Dónde está Bernard-Henri Lévy?”, Público, 27.11.2013).

3

La supuesta generosidad de la Sra. Merkel

Pero hay otra dimensión de los refugiados que también tiene un elevado nivel de hipocresía. La bienvenida de los refugiados por parte de Alemania se debe en parte a dos hechos. Uno es que la mayoría de refugiados son personas cualificadas, pertenecientes en sus países de origen a las clases medias de renta alta y/o a la clase trabajadora cualificada, con una elevada educación y con formación universitaria y/o profesional. La evolución demográfica de la población alemana ha sido una constante preocupación del establishment alemán, que queda atenuada con la llegada de gente joven, bien formada y con gran motivación. La otra causa de la bienvenida es que una llegada masiva de inmigrantes significa una presión a la baja de los salarios al aumentar la población en búsqueda de trabajo. Esta ha sido siempre la causa de que el mundo empresarial haya dado la bienvenida a la inmigración.

Ni que decir tiene que hay otras motivaciones para explicar tal bienvenida, siendo una de ellas el hecho de que esta campaña de bienvenida haya permitido cambiar la imagen de la canciller alemana, la Sra. Merkel, y de su gobierno, caracterizadas por su rigidez y falta de sensibilidad humana y de solidaridad, generadas a raíz de su comportamiento en sus negociaciones con Grecia para renegociar el rescate de aquel país, al cual impuso condiciones enormemente dañinas. Con la crisis de los refugiados, la Sra. Merkel ha aparecido como su gran benefactora. Así de claro. Como ocurre frecuentemente, la narrativa oficial idealiza la realidad para así encubrir sus motivos, que distan mucho de ser tan nobles de como se presentan.

Qui realment es beneficia del TTIP són les grans fortunes de la plutocràcia global

Posted on Updated on

8
Entrevista a Juan García, membre d’ATTAC Catalunya especialista en el TTIP

La Comissió Europea i el govern dels Estats Units van iniciar, el juny del 2013, unes negociacions que tenen com a objectiu l’entrada en vigor del Tractat de Lliure Comerç (TTIP en les seves sigles en anglès). El tractat persegueix crear una gran zona comercial en què empreses de totes dues bandes de l’Atlàntic puguin operar amb molta més llibertat que fins ara, amb la potestat d’obviar les lleis estatals si escau.

El secretisme impera en les negociacions del tractat, que compten amb el silenci còmplice de la majoria dels grans mitjans de comunicació. De tota manera, gràcies a filtracions i a la feina dels mitjans alternatius, la ciutadania comença a conèixer la magnitud dels efectes que tindria el tractat si s’apliqués.

El TTIP posaria en perill el model de serveis públics de molts països de la Unió Europea a cop de liberalització i privatitzacions irreversibles. És per això que ha estat definit per grups contraris a la seva aplicació com a “superconstitució neoliberal” o “cop d’estat de les empreses multinacionals contra les sobiranies nacionals”.

Parlem amb Juan Garcia, d’ATTAC Catalunya, sobre l’estat actual de les negociacions del TTIP. García és jurista i té una llarga trajectòria en diversos moviments socials i organitzacions polítiques. Va participar en els moviments estudiantils durant els últims anys del franquisme. A finals dels setanta ingressa a la CNT i més tard a la CGT, amb qui encara col·labora. El 1999 participa en la fundació d’ATTAC Catalunya, organització que va presidir el 2003 i de la qual és especialista en el TTIP.

9

A grans trets, en què consisteix el TTIP?

Cal apuntar que el TTIP no és un simple tractat de comerç. L’objectiu de les negociacions entre el govern nord-americà i la Comissió Europea és constituir una nova organització internacional, l’Associació Transatlàntica de Comerç i Inversions, que obtindria determinades competències en detriment de la sobirania dels països membres. Aquesta és la finalitat del tractat: traspassar la possibilitat de regular certs aspectes de l’activitat econòmica dels estats a una nova entitat.

No es pot fer una lectura nacional ni estatal del tractat. Qui en són, els beneficiaris? Bàsicament, els sectors més benestants de la societat: l’u per cent o, fins i tot, l’u per mil de la població. Aquest efecte ja l’havien tingut acords transatlàntics anteriors, que aprofundien el procés de la globalització; és a dir, la imposició de determinades normes de “comerç internacional” per igualar legislacions estatals diferents.

La tendència de tot això és l’empitjorament de les condicions de vida i treball de les classes populars i mitjanes. Qui realment es beneficia de la globalització i de tractats com el TTIP, que volen liberalitzar el comerç al mateix temps que redueixen els drets socials, laborals i ambientals, són les grans fortunes que conformen la plutocràcia global.

«Els beneficiaris del tractat seran els sectors més benestants de la societat»
6
En quina fase es troben les negociacions?
És difícil saber-ho, atès el gran secretisme que impera en les converses entre la Comissió Europea i el govern dels Estats Units. Teòricament, els acords s’havien de tancar a principis del 2015 per començar el procés de ratificació, però segons les declaracions dels mateixos negociadors, estem bastant lluny de la culminació de les negociacions. En desconeixem el contingut de manera oficial: ni els europarlamentaris, ni els funcionaris de cada estat competents en la matèria ni la ciutadania tenen accés franc al que es discuteix a les converses. Tot just ara hem conegut, perquè s’ha desclassificat com a secret, la base de la negociació, un document que ja existia l’abril de l’any passat. Només hem pogut aconseguir informació gràcies a filtracions de Wikileaks i altres organitzacions.
Com es justifica aquesta opacitat per part de la Unió Europea?

La Unió Europea diu que el procés de negociació és absolutament transparent i que se’n coneixen tots els detalls. Hi ha un dispositiu propagandístic posat en marxa a la pàgina web de la UE sobre el tractat. Això ja es va preveure en l’inici de les negociacions per replicar les organitzacions que no acceptem aquesta manera de fer les coses. La UE diu que és transparent i que dóna informació, quan en realitat fa propaganda del TTIP.

S’han fet consultes a les parts negociadores del tractat per intentar obtenir informació. Un percentatge aclaparador d’aquetes consultes les fan representants dels grans grups inversors. Generalment, només s’atenen les seves demandes: un representant d’un sindicat rebrà un agraïment protocol·lari i no se li dirà res més; en canvi, al representant d’una gran transnacional se li acceptaran els suggeriments a l’hora de fer les negociacions.

«La UE diu que és transparent quan en realitat fa propaganda del TTIP»
10
De tota manera, recentment hi ha hagut una resolució del Tribunal Europeu que obliga la Comissió a informar sobre el tractat i les negociacions…
Ho hem de matisar molt, això. Efectivament, existeix l’obligació d’informar, però la Comissió considera que l’està complint estrictament i que no se li pot demanar més. Interpreta la sentència com vol, d’acord amb els seus interessos. Mira d’assegurar un clima de certa tranquil·litat per als negociadors, sense fer cas de les preocupacions dels ciutadans sobre aquest assumpte.
Tres dels efectes que tindrà el tractat si entra en vigor són l’harmonització d’estàndards, l’eliminació del principi de precaució i la creació del tribunal d’arbitratge entre de diferències entre inversors i estats.

L’harmonització d’estàndards respon a la voluntat d’afavorir l’exportació. En termes generals, la Unió Europea ofereix més garanties en qüestions relacionades amb el consum que els Estats Units, perquè té uns estàndards de fabricació molt més exigents. Això posa traves a la comercialització de productes d’empreses nord-americanes a Europa. Amb l’harmonització es busca equiparar les legislacions pel que fa al control dels productes, cosa que suposa una rebaixa de les normes europees respecte a les dels EUA.

Quan es vol posar un bé de consum al mercat, a la UE s’activa un mecanisme de precaució. L’empresa ha de passar prèviament una sèrie de proves per acreditar que el seu producte no produirà danys. Als EUA, el control previ és molt més feble. Es posa lliurement qualsevol producte al mercat, i si el seu consum provoca prejudicis s’ha de reclamar una indemnització per via judicial. L’eliminació del principi de precaució seria molt perjudicial per als consumidors europeus.

L’ISDS és un mecanisme d’arbitratge privat que soluciona els possibles conflictes entre estats i inversors. És molt curiós: els propis estats resoldran els seus conflictes amb els inversors –ja siguin transnacionals, fons d’inversió o particulars– per la via privada, sense fer servir els mecanismes judicials públics. Els magistrats se’n fan creus. Els inversors podran demandar qualsevol nivell de l’administració, des de l’estatal al municipal.

Per exemple: un inversor considera que una ordenança municipal perjudica la seva possibilitat d’obtenir beneficis. Pot recórrer prèviament als tribunals de l’estat o dirigir-se directament a l’ISDS. Llavors es constitueix aquest tribunal, format per tres jutges privats especialistes en dret comercial internacional, i la seva resolució és inapel·lable. A més, no és un mecanisme bilateral: els inversors poden posar en marxa aquest tribunal, però les administracions no. El mecanisme serveix només els interessos dels inversors, i desarma l’estat en matèria de dret econòmic. A la llarga, per evitar litigis, els estats acabaran legislant a favor de les grans multinacionals.

«Els estats acabaran legislant a favor de les grans multinacionals»
7
Quan comença la campanya No al TTIP?
La campanya, formada per un gran nombre d’entitats i col·lectius, s’inicia l’estiu de l’any passat arreu de la Unió Europea. Però tot just ara tenim prou coneixements com per poder arribar a l’opinió pública. És evident que, malgrat l’enorme transcendència de les negociacions del TTIP, els grans mitjans fan una cobertura nul·la o molt escassa sobre aquesta qüestió.

La campanya començarà a prendre velocitat a partir d’ara. Els resultats a Catalunya són fluixos, de moment. Fora d’aquí, la campanya ha sigut més exitosa. Pensem que Barcelona és l’única ciutat important de la UE on no s’ha fet cap manifestació contra el TTIP. L’onze d’octubre es van fer a Barcelona les Jornades Internacionals “Sobirania segrestada, drets en perill”, enlloc d’apostar per una mobilització potent com es va fer arreu d’Europa i als Estats Units. En la qüestió del TTIP anem endarrerits.

«Barcelona és l’única ciutat important de la UE on no s’ha fet cap manifestació contra el TTIP»
Quins són els propers passos de la campanya?
Cal que la campanya arribi a la gran majoria de la població, i no només a aquella gent que ja està informada, perquè hi hagi una mobilització important. Si això es produeix, el resultat segur que és òptim, com s’ha demostrat altres vegades. Per exemple, el 1998 es va tirar enrere l’Acord Multilateral d’Inversions quan s’estava a punt de signar. Aquell acord contenia moltes mesures que ara el TTIP vol intentar imposar de nou. Gràcies a la gran mobilització ciutadana que hi ha haver a diversos països, els països de l’OCDE es van retirar de l’acord, que no es va formalitzar. Si hi ha una mobilització molt important, basada en el convenciment de l’opinió pública dels efectes perniciosos del tractat, és obvi que el TTIP no tirarà endavant.

Si hem d’esperar que siguin els partits els que s’oposin al tractat, ho tenim cru. Les formacions que ocupen els governs als estats de la Unió Europea, siguin liberals, conservadors o socialdemòcrates, formen part de la xarxa d’institucions que ens volen imposar acords com el TTIP. Cal que el ciutadà tingui informació clara i entenedora per poder aturar l’avanç del tractat. Espero que tot això no arribi a bon port i que puguem no només parar el TTIP, sinó revertir totes les normatives que han amargat la vida de la gran majoria de classes treballadores i mitjanes.

Entrevista publicada a Llibertat.cat l’1 de novembre de 2014

+ informació a:

Guía práctica para entender el origen, las negociaciones y las consecuencias del Tratado Transatlántico entre los Estados Unidos y la Unión Europea

– Campanya NO AL TTIP