TV3

El gran culebró per Jordi Évole

Posted on Updated on

dimarts  24 gener 2017 20 02  Bruselas FOTO  ACN   Laura Pous El president de la Generalitat  Carles Puigdemont  durant el seu discurs al Parlament Europeu el 24 de gener a Brussel les  horitzontal

De nou, en Jordi Évole, la clava i diu allò que els mitjans al servei del poder amaguen dia rere dia…

Quines ganes que tinc de baixar-me l’última temporada de la sèrie que ho està petant a Catalunya: ‘El procés’. Estic en suspens. A sobre, aquesta setmana els guionistes s’hi han esforçat molt. Hem vist grans episodis:

–El de ‘Jo pregunto a Puigdemont‘, amb polèmica posterior per saber qui eren els figurants que es van atrevir a preguntar el que van preguntar.

–El del ‘Viatge a Brussel·les del trio ‘La la land’, un èxit de públic i de crítiques.

–El titulat ‘Secrets a crits’, protagonitzat per Santi Vidal, actor que va entrar en el culebró avançada la sèrie, i a qui han hagut de matar per excés de protagonisme, i potser de transparència. El capítol se l’han descarregat molt fora de Catalunya.

–I el més recent, ‘Sí condicional de la CUP‘, els membres de la qual han passat de ser colpejats en manifestacions a ser colpejats en tertúlies, i a qui els guionistes més convergents (i fins i tot alguns republicans) han volgut matar en més d’una ocasió, però els directors de la sèrie no volen perquè tenir-los en pantalla els fa arribar a un públic difícil, dels que no veuen la tele, i ara mateix són imprecindibles per mantenir El procés a la graella televisiva. El més curiós és que els actors de la CUP vulguin seguir participant en una sèrie tan comercial.

EL PROCÉS, TEMA SECUNDARI

A mi l’episodi ‘Jo pregunto a Puigdemont‘ em va agradar pel component imprevisible. Vaig haver de pessigar-me unes quantes vegades per verificar que el que estava veient ho estaven emetent en directe per TV-3. Les meves sensacions van ser semblants –no superades– al dia que TVE va retransmetre la Gala dels Goya del ‘No a la guerra’. En aquest capítol apareixien ciutadans anònims preguntant al president per coses que no tenien res a veure amb el procés. Que si l’atur, que si la sanitat, que si l’educació… Gairebé ni semblava un episodi de la sèrie. És el que té deixar el culebró en mans poc professionals. Això sí, felicito els periodistes de TV-3 que van escaletar els temes dels quals es parlaria i van aconseguir aquest ordre. I em pregunto: ¿algun periodista hauria fet una entrevista a Puigdemont en què el procés fos tema secundari? Potser és que, al no ser –com sí que ho eren alguns dels ciutadans– experts ni en sanitat, ni en educació, quan entrevistem un governant preferim l’argumentari polític, que curiosament és el que interessa al governant.

FINAL D’INFART

Però aquest capítol va ser una raresa. De seguida va venir el de la conferència de Brussel·les, i el que ens va interessar destacar van ser coses com: ¿Quants europarlamentaris hi van assistir? ¿El públic estava comprat? ¿La conferència va ser un èxit o un fracàs? O sigui, els temes que donen ritme al culebró. Diuen que aquesta temporada serà d’infart. Fins i tot que el final és tan fort que potser fins i tot ve un jutge i en prohibeix l’emissió. Una garantia que augmenti la parròquia d’un culebró que no té fi. I que entreté molt, aquí i allà.

Anuncis

La ‘casta’ dels endollats

Posted on Updated on

5La ‘casta’ dels endollats és un article de Jaume Reixach:

De diners, n’hi ha. Però estan mal repartits i, en el cas de les administracions i malgrat les retallades, es malbaraten escandalosament. Quan la pobresa i la misèria afecten capes cada cop més àmplies de població, la certesa que això té una solució democràtica a l’abast –i, per tant, sense necessitat de lliscar pel perillós pendent del populisme- és enervant.

Entre les meves lectures quotidianes hi ha el Diari Oficial de la Generalitat (DOGC), on el govern anuncia les disposicions que acorda, els nomenaments, els contractes i les subvencions que atorga. Tot i la dramàtica situació de les finances de l’administració catalana, hi detecto, de manera sistemàtica, despeses que són del tot supèrflues i que es podrien canalitzar, si hi hagués voluntat política i rigor en la gestió, a atendre les necessitats objectives de la gent desemparada i desesperada.

Per exemple: la Generalitat es gasta un dineral indecent en subvencions sense cap ni peus per engreixar la “menjadora”d’entitats, associacions, patronals, sindicats, empreses, escoles, mitjans de comunicació… que, al seu torn, es dediquen a “comprar” i a difondre el discurs del govern. Aquesta és una perversa herència del pujolisme que el Tripartit va continuar amb alegria i que els “processistes” han mantingut a costa de retallar serveis bàsics per a la població.

El cas de les escoles segregacionistes de l’Opus Dei i dels Legionarios de Cristo, que s’embutxaquen cada any més de 30 milions d’euros de les migrades finances de la Generalitat, és paradigmàtic. Però és que els 29,7 milions que també “regala” cada any el govern a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), un negoci privat que té presència a Madrid, a Sevilla, a Mèxic… resulta inexplicable.

Sense fer demagògia: la Generalitat aporta 225 milions d’euros de subvenció pel funcionament de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que compta amb 2.424 treballadors en plantilla. Amb tot aquest personal, no es podria fer funcionar TV3 i Catalunya Ràdio sense necessitat de recórrer a la compra de caríssimes produccions externes perfectament prescindibles per fer una programació d’interès públic i de qualitat? Pregunto…

1

Ja ho deia en l’anterior article i hi insisteixo. La concessió de subvencions a la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació privats de Catalunya és també una anomalia democràtica que mereixeria una profunda reflexió i revisió. A més, la seva supressió alliberaria uns recursos econòmics que són necessaris per atendre altres prioritats molt més urgents que té la societat catalana.

Més: els salaris que paga la Generalitat a la seva “cort” de consellers, alts càrrecs, assessors i consultors són, directament, insultants, si els comparem amb els de l’empresa privada. El millor “xollo” que hi ha avui en el món laboral a Catalunya és formar part de l’“elit” de les institucions públiques. Un diputat cobra cada mes un mínim de 5.000 euros i pot arribar a superar els 10.000 euros. Els consellers i els alts càrrecs de confiança també superen els 10.000 euros mensuals. La legió d’assessors –que automàticament són equiparats a funcionaris de la classe A, amb el màxim nivell 30 i, a més, amb un complement que voreja els 40.000 euros anuals- també s’emporten, pel cap baix, més de 5.000 euros al mes.

3Ja sé que tot sumat és una gota d’aigua en els Pressupostos de la Generalitat, que pugen a 30.000 milions d’euros. L’Estat del Benestar a Catalunya és molt prim, com ha constatat el debat sobre la pobresa que acaba de celebrar el Parlament. És obvi que es necessiten més recursos públics i que l’administració catalana ha de rebre un millor tracte fiscal del Govern central.

Dit això: la Generalitat gestiona pèssimament els diners de què disposa i ho fa pagar a les anelles més febles de la cadena (els funcionaris de base i els usuaris dels serveis públics), víctimes propiciatòries de les polítiques de retallades dels últims anys. Amb una administració intel·ligent de les despeses i una política més activa en els ingressos, el vicepresident Oriol Junqueras no hauria d’anar a fer el ridícul a l’aeroport d’El Prat per demanar calés al ministre d’Economia en funcions, Luis de Guindos.

També vull deixar-ho ben clar i subratllar-ho: els vicis de la Generalitat els reprodueixen les altres comunitats autònomes i es multipliquen en el cas del Govern central.

2Fèlix Millet, el lladregot del Palau de la Música, parlava de les “400 famílies” que controlen el ‘cotarro’ a Catalunya i Pablo Iglesias ha popularitzat el concepte de la ‘casta’ per referir-se als poders fàctics que parasiten els recursos de l’Estat des de fa generacions. A Catalunya i a Espanya està emergint una nova ‘casta’: la dels polítics, siguin del color que siguin (diputats, senadors, consellers, ministres, assessors…), i la dels alts funcionaris que, en aquest “paradís dels mileuristes”, cobren sous fabulosos. Tocar cada mes una nòmina de 5.000, 6.000, 8.000 o 10.000 euros és un luxe molt rar en l’àmbit de l’empresa privada, però, en canvi, és habitual en la “crême de la crême” de les institucions i del sector públic.

Aquesta ‘casta’ és, en essència, profundament conservadora.Mai, en la seva vida privada, haurien pogut somniar amb una remuneració fixa d’aquest alt nivell. Per això, són els primers interessats en què la “festa” duri com més millor. Des d’aquesta perspectiva, egoista i humana, arribo a la conclusió que Carles Puigdemont intentarà –si pot- allargar la legislatura quatre anys i que els diputats de Madrid –tots- “resen” perquè, finalment, hi hagi un govern –el que sigui- que eviti la convocatòria anticipada d’eleccions i, per tant, puguin seguir xuclant de la generosa mamella pública durant una booooona temporada. A fora, fa molt fred.

MÉS INFORMACIÓ. Algunes notícies més sobre aquests favoritismes i corruptel·les de la dreta catalana:

Mas-Colell ‘rega’ la UOC abans de plegar del càrrec

Els Sumarroca continuen sucant

Què fa Joan Maria Piqué (cobrant de la Generalitat i sense cap relació professional) amb Artur Mas?

Quin endoll han donat a Quim Torra, exdirector del Born Centre Cultural ? 

La prepotència de Mikimoto, llepaire del poder

Posted on Updated on

1

Fa unes setmanes fou notícia, de nou, la xuleria d’en Mikimoto.

De nou va rebre un favor del poder convergent com agraiment per tots els seus favors i la seva fidelitat canina als Mas, Pujol, Puig i companyia. Aquest cop, per sorpresa de moltissima gent va estar l’encarregat de donar el 10 de febrer una conferència sobre relacions internacionals a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC), es a dir, als treballadors públics de Catalunya. Segurament no hi havia ningú més indicat que ell… veritat ?

No cal parlar massa dels seus amplis coneixements sobre la matèria (un programa televisiu ben pagat que es suposa de viatges, ejem) o potser per la seva experiència en organització de les exposicions i festejos del Tricentenari, altre mostra de grans coneixements en relacions internacionals que de ben segur el nostre llepaire llueix quan algú el questiona. Potser, ha estat triat com la persona més adequada ja que forma part del cada dia més ampli grup de convergents imputats. Al setembre del 2015 fou imputat per haver simulat la prestació de serveis a través d’una empresa per obtenir beneficis fiscals

No m’estendre més, però són aquests personatges endollats els que més mal fan a Catalunya i al procés. Reben uns diners que milers de catalans i catalanes segurament estan més capacitats per guanyar gràcies a la seva formació, experiència o coneixements i a sobre, s’ofenen quan algú posa en dubte que han estat endollats pel seu grau de submissió i pocavergonya…

2

Mikimoto ja tens una edat i uns milions acumulats gràcies a les subvencions públiques, què tal si et relaxes i no ens emprenyes gaire més… no et trobarem a faltar…

Neoliberals inutils (o comprats) pagats amb diners públics

Posted on Updated on

3

Ja fa uns anys que Xavier Sala i Martin garantía amb la seva experiència i coneixements que el sistema neoliberal mai podria entrar en crisi – ejem, ejem, un vident, si senyor-  (veure info aquí), i com no tenia prou negava que el canvi climàtic fos responsabilitat de qualsevol mena d’emissió (veure multiples articles en aquest enllaç), i a més el seu caràcter de pijo-xulo ha arribat a l’extrem de fer ús de l’insult per rebatre a qualsevol que assenyalés les seves mancances professionals (exemple aquí).

Ara, la televisió pública catalana (la nostra TV3) a sobra li paga un suculent programa, uffff… el que ens faltava…

2

La Federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO de Catalunya rebutja de manera “clara i contundent” l’orientació del programa Economia en colors, estrenat a TV3 el passat diumenge. El sindicat critica que el nou espai estigui copresentat per un economista com Xavier Sala i Martín, amb “un marcat signe ideològic clarament neoliberal, que sembla ja de referència” de la cadena pública.

CCOO valora “positivament” que TV3 faci un treball pedagògic sobre temes complexos, i assegura que la voluntat de la direcció de parlar d’economia en clau d’entreteniment és una opció que podria compartir, però no com es fa a Economia en colors, una coproducció de Televisió de Catalunya i El Terrat.

“Catalunya és un país plural, les visions de l’economia no són úniques, hi ha economistes amb posicions contràries al neoliberalisme i les politiques d’austeritat, i una televisió pública ha de ser capaç de divulgar i fer pedagogia de la importància de l’economia, tot respectant de manera escrupolosa aquesta diversitat d’opcions econòmiques i que tenen molta relació directa amb la política dels governs i afectacions al món del treball i la vida quotidiana de les persones”, afirma el sindicat en un comunicat.

4

Mentides, SICAV’s i Sala i Martín

Posted on Updated on

sala1El propassat dos de juliol l’economista Xavier Sala i Martín  va tornar a tenir una entrevista en les seves “Classes d’Economia” al programa Divendres de TV3 on el seu presentador, Xavi Coral, i el tertulià Tian Riba van donar-li un cop de mà en la seva parcial visió de les SICAV.

El programa va tenir algun moment còmic, com quan no quadraven les sumes, però més enllà de l’anècdota el que fou realment curiòs és l’anàlisi de l’economista fomentant amb la seva sapiència el frau de les empreses a l’hisenda pública.

El moment culminant va arribar quan argumenta que allò que es pot obtenir a partir d’aquests impostos és poca cosa i per tant no cal preocupar-se… i així amb senzillesa i sense cap esperit crític, ni pluralitat (ja que ni el presentador ni el tertulià van mostrar cap mena de dubte o alternativa) és com des de la televisió pública catalana es fa una defensa i justificació del frau fiscal i el que per mi també és molt greu, han acabat convertint des dels mitjans públics a Xavier Sala i Martin com l’economista expert de Catalunya, i especialment,com si fos una figura ideologicament neutre… enlloc de presentar-ho com el que és: un economista més  que interpreta la realitat des la seva posició ideològica neoliberal (no oblidem pas que són aquestes polítiques neoliberals les que han generat la crisi) que defensa el capitalisme com una divinitat a qui adorar i que soluciona tots els seus problemes amb la privatització de lo públic, les lleis laborals draconianes, la submissió al poder economic i polític de dretes (recordem el seu suport a l’Artur Mas i CiU)  i la promoció dels paradisos fiscals…

vicençDavant això, voldria recordar l’article d’en Vicenç Navarro, també economista, sobre la manca en els mitjans públics d’altres maneres d’interpretar l’economia que duu el títol de “La promoció de l’ultraliberalisme a la televisió pública catalana“:

“Des que ja fa anys vaig tornar de l’exili, he estat, en primer lloc, Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona i, més tard, Catedràtic a la Universitat Pompeu Fabra de Polítiques Públiques,  matèria multidisciplinària que inclou diverses àrees de coneixement, des d’Economia Política i Política Econòmica a Ciències Polítiques i Socials, àrees en les quals he treballat durant més de quaranta anys a la The Johns Hopkins University, de la qual continuo sent professor.

Entendrà, doncs, que amb aquesta biografia sentís gran alegria quan em van informar que TV3, la televisió pública catalana, estava donant un programa titulat “Classes d’Economia”, que intentava popularitzar els coneixements econòmics, molts dels quals encaixen a les àrees de polítiques públiques en les quals he estat treballant durant molts anys. Des de llavors he estat veient el programa i lamento dir-li que aquest m’ha decebut, doncs vostès estan donant una visió molt esbiaixada de tals coneixements. Aquestes suposades “Classes d’Economia” les dóna un economista, el Sr. Sala i Martín, que és ben conegut per intentar promoure una visió ultraliberal, representant un corrent de pensament econòmic que està, per cert, cada vegada més desacreditat, a causa dels pèssims resultats que les polítiques públiques derivades de tal doctrina estan tenint. L’enorme recessió que estem sofrint a l’Eurozona, a Catalunya i a Espanya n’és un exemple.

Permeti’m que li mostri els indicadors de tal pensament, que atribueix gran nombre dels problemes de les nostres economies a una suposada excessiva intervenció pública i que, en el cas del “seu economista” (tal com el presentador del programa presenta al Sr. Sala i Martín a cadascuna de les sessions setmanals) aconsegueix nivells extrems. Així, en una de les seves presentacions, “el seu economista” va indicar que la normativa pública que estableix que els conductors de cotxes hagin de portar cordats els seus cinturons de seguretat quan viatgen ha tingut, en realitat, un efecte negatiu, doncs ha donat a tals conductors una sensació falsa de seguretat que els ha fet conduir d’una manera més temerària, provocant un major nombre d’accidents, morts i ferits de trànsit (vídeo de La Vanguardia. 17.09.12). A tal asseveració en contra de la intervenció normativa pública, com succeeix en moltes de les que fa “el seu economista”, li manca evidència científica que l’avali. En realitat, totes (repeteixo, totes) les referències científiques existents sobre aquest tema indiquen el contrari. Si vostè vol, li puc enviar documents dels centres d’investigació de seguretat vial més reconeguts i respectats, tant a Espanya com als EUA, que documenten que aquesta normativa ha previngut un enorme nombre de morts i ferits per accident. En honor a la veritat, la majoria d’economistes liberals no sostenen tal postura, però el Sr. Sala i Martín és, com he indicat anteriorment, un ultra en el seu liberalisme, es a dir, un neoliberal. El neoliberalisme es la forma extrema del liberalisme iniciat pel Sr. Reagan als EUA i la Sra. Thatcher a Gran Bretanya, i que adquireix la seva màxima expressió en el Tea Party (que controla el Partit Republicà dels EUA), i en la ultradreta econòmica propera al capital financer que domina les institucions financeres de la Eurozona. llegir més”

 

 

 

 

El llepaire de juny: Tian Riba i els nostrats tertulians

Posted on Updated on

Aquest mes també ha estat fàcil la tria del llepaire, encara que ben bé no és un premi individual sinó un guardó col·lectiu.  El març de l’any 2013, Media.cat, l’observatori crític dels mitjans va publicar un més que interessant informe  sobre “Qui són i com són les persones encarregades de conformar l’opinió pública a Catalunya” on a partir d’un buidatge dels participants a espais d’opinió dels mitjans amb més audiència, siguin impresos, digitals, ràdios i televisions, s’elabora una llista de les 502 persones amb presència a aquest espais. Després s’elabora un rànquing dels més influents -segons les vegades que es participa i tenint en compte l’audiència i varietat de mitjans- i s’analitza el perfil de gènere, edat, procedència, estudis i nivell socioecònomic dels 50 que obtenen més punts. Del “Top 10″, a més, se n’extreu el grau de coincidència en temes d’actualitat com les retallades, el rescat bancari o el procés sobiranista català.

Frases repetides a totes hores com que tenim “pluralitat a la televisió pública” o que “no hi ha més remei que fer retallades” es converteixen en una falsedat com un campanar davant les flagrants evidències de les seves conclusions.  Us convidem a llegir l’estudi i reflexionar una mica al respecte, però d’entrada una de les seves primeres conclusions:

“La principal conclusió que revela l’anàlisi dels 50 opinadors més influents dels mitjans de comunicació de Catalunya és que són representatius d’un segment de la població molt específic. De manera esquemàtica, podem dir que aquests opinadors que influeixen en la manera de pensar de la població són majoritàriament homes, amb formació universitària, amb una feina estable i amb ingressos força superiors a la mitjana de treballadors. Tot plegat comporta que les seves preocupacions i expectatives siguin força diferents que les de la majoria de la societat i que, per tant, analitzin el món des d’una posició que no és compartida per bona part de la població”.

I ja que estavem encisats amb aquest informe no hem pogut evitar guardonar com a llepaire del mes a Tian Riba, un dels tertulians del programa de TV3 “Divendres” (i d’altres) que no passa oportunitat per lloar els mitjans públics catalans com exemple de pluralitat…  uffff… que entendrà per pluralitat ? les seves dubtes existencials ? o la seva participació en mil i un mitjans com el Punt-Avui, RAC1, l’Ara, etc…? influint matxaconament amb dues idees tant en l’àmbit públic com el privat, idees sempre al servei del poder i des les dèries dels governants i empresaris que el paguen…

El llepaire de maig: Oriol Puig

Posted on Updated on

oriolAvui tenim l’honor de parlar d’un d’aquells personatges que lentament van fent camí cap un lloc a l’administració, parlem d’Oriol Puig, barceloní que estiueja a Llançà i l’autor de la web pumo.cat i força actiu a les xarxes socials.

Potser alguns de vosaltres us sonarà el seu nom ja que fou un dels liders de la reeixida campanya “1 català, 1 arbre” que va tenir lloc arran del gran incendi a l’Empordà l’any 2012 i que pretenia fer que cada català col·laborés en la plantació d’un arbre.

En aquell moment,  els seus impulsors, potser actuant amb molta ingenuitat, van dedicar-se a  jugar amb el patriotisme més sensibler (això que ja estem tant acostumats a casa nostra) i amb fer creure que els catalans seriem capaços de reforestar l’Empordà en un plis-plas. Poc després la realitat es va impossar i van desaparèixer amb la cua entre cames…  El resultat està a la vista:  El foc de l’Empordà, un any després.

Tanmateix, aquests mateixos impulsors, entre ells l’Oriol, militant d’ERC i darrerament coordinador nacional de l’ANJI (els joves de l’Assemblea Nacional de Catalunya), van fer tot el possible per desviar l’atenció sobre les causes de l’incendi així com sobre la maldestra actuació del Govern de la Generalitat (us enrecordeu d’en Felip Puig dient que ja tenim l’ADN del llençador de la burilla però que la Generalitat té una base de dades massa petita per localitzar-la? realment de nivell de club Super 3!!!).

I especialment van defugir parlar de les retallades de CiU en prevenció d’incendis (un25% només en el 2012), de la reducció a la plantilla del cos de Bombers, dels comunicats d’alerta emesos abans pels especialistes o pels sindicats de bombers, així com  les opinions dels professionals universitaris.

Gràcies a la seva preuada col·laboració, tant TV3 com els mitjans afins al govern de CiU van dedicar un munt d’hores a parlar de la solidaritat dels catalans (que en aquest cas ha quedat en un no-res) enlloc de fer periodisme i informar sobre la dificultat de fer prevenció si el govern va retallant en bombers, agents forestals o es nega a escoltar la veu previsora dels experts.

Ara, quan ja es torna a acostar la campanya d’estiu i, any rera any, des del govern de CiU (amb el suport d’ERC) va retallant i  es deixa en mans de la dessea fortuna que no hi hagi gaires desgràcies, volem guardonar l’Oriol, per tal de fer un recordatori que no serà amb actituds submises al poder, amb ingenuitat i amb folklorismes que aconseguirem salvar la nostra natura sinò amb actituds decidides i crítiques, prioritzant allò realment important per davant d’altres coses !!!