Retallades

Quan Mas cobra un 3% aquests diners es perden en serveis públics: 330 milions euros en deute a les farmàcies

Posted on Updated on

Els meus detractors tendeixen a criticar-me afirmant que estic obsesionat amb la corrupció i amb Convergència i el Partit Popular… afirmen que retallades i corrupció no tenen relació i que la culpa és de Madrid (una entelequia que vol amagar que el problema no és ètnic o geogràfic sinò d’ideologia de dretes representada pel govern de Rajoy). Com en moltes altres ocasions volia esmentar com la corrupció disposa de vasos comunicants amb els serveis públics i amb els nostres impostos…

És senzill, tots aquells diners (3, 4, 6 o 20%) que van a les butxaques dels Pujol, Mas, Prenafeta, Alavedra, Crespo, Barcenas, Rajoy, Zaplana, etc. de torn surten d’un únic lloc: els diners públics que ells han de gestionar honradament. Aquest diners “perduts” són els que manquen per pagar per exemple a les farmàcies…

Així, les farmàcies catalanes trigaran quatre mesos a cobrar el que els deu la Generalitat, que, sumant els mesos de juliol, agost i setembre, puja a 330 milions d’euros. Són els càlculs del sector després que la Generalitat els hagi comunicat que no té més diners per pagar-los els fàrmacs.

GRA168. BARCELONA, 17/02/2013.- Asistentes a la manifestación en defensa de la sanidad pública convocada por la Plataforma por el Derecho a la Salud y la Plataforma Sindical Unitaria que ha recorrido este mediodía el centro de Barcelona. EFE/Marta Pérez

4

Actualment la Generalitat estava pagant a les farmàcies a 90 dies respecte a la data de la factura. L’anunci agreuja aquesta situació i situa el termini de cobrament a 120 dies, segons apunten els farmacèutics, que han denunciat la insensibilitat i la falta de previsió de l’Administració.

Actualment, la Generalitat deu 121,5 milions corresponents al mes de juliol, 100 milions d’agost i 112,5 milions del mes de setembre. La pròxima data de cobrament prevista era el 5 de novembre, però aquest dia no s’efectuarà el pagament.

Aquesta situació ja la va viure el sector el mes d’abril passat. És per això que els farmacèutics critiquen la falta de responsabilitat de les administracions i els reclamen, tant a la Generalitat com a l’Estat, que “planifiquin adequadament amb pressupostos realistes”.

“¿És necessari arribar a límits de 3 i 4 mesos de retard per després tornar enrere? I que aquesta situació es repeteixi fins a dues o tres vegades a l’any”, s’ha preguntat Jordi de Dalmases, president del Consell de Col·legis Farmacèutics de Catalunya. “El medicament no és un bé de consum. Té un valor essencial per a la salut pública i correspon a l’Administració el seu finançament”, ha recordat.

“Les farmàcies compleixen la seva responsabilitat de dispensar-los, mentre que l’Administració no actua igual”, ha afegit, per la seva part, Antoni Torres, president de la Federació d’Associacions de Farmàcies de Catalunya.

2

Els problemes del sector van començar la tardor del 2011, quan la Generalitat pagava amb un mes de retard. Aquell termini va augmentar a dos mesos la tardor del 2012.

Anuncis

Ada Colau, alcaldessa de Barcelona

Posted on Updated on

1

Ada Colau: “A Barcelona ens hem de tornar a sentir orgullosos de la nostra ciutat”  + informació

Gran Wyoming: “El nou món ho hem d’inventar entre tots, creure’ns el poder transformador de la gent, perquè no canvia res si tu no ho fas canviar+ informació

Gerardo Pisarello: “Hi ha una possibilitat real de canvi a Barcelona que no fa cap gràcia als més poderosos !

Ada Colau: “Us venim a demanar que us corresponsabilitzeu, necessitem una ciutadania activa

Ada Colau: “Cal impulsar un model econòmic just i democràtic, on es canviï el paradigma de gestió i es recuperi el lideratge públic en col·laboració amb el sector privat i els diversos actors de la ciutat… recuperar la política pública, revertir l’actual situació, passa per què aquesta gestió pública tingui beneficis socials, econòmics i ambientals“. + informació

5
Ada Colau: “Hem de posar fi a l’onada de precarització que han provocat les polítiques antisocials de CiU i PP+ informació

Teresa Forcades: “Una diferència de 8 anys de vida entre Pedralbes i Nou Barris no ho pot permetre una societat democràtica”  + informació 

Ada Colau: “Barcelona En Comú aposta per polítiques sanitàries que reverteixin l’actual model de retallades, privatització i corrupció de CiU+ informació

Josep Fontana: “Vull tenir un Ajuntament que doni veu i vot a la gent” + informació

3

Ada Colau: “Barcelona té l’oportunitat històrica de ser punta de llança d’un canvi referent per a Catalunya, l’Estat i la resta d’Europa+ informació

Arnau Mallol: “És el moment de revisar, modificar i revertir les actuacions que atempten contra els béns comuns,com són les privatitzacions i externalitzacions en marxa (la xarxa d’aparcaments, l’Institut de Parcs i Jardins, etc.) i els projectes i infraestructures innecessàries que suposen un malbaratamet dels diners públics (per exemple el Sagrera Kids i la pista d’esquí de la Zona Franca).” + informació 

Ada Colau: “Si Barcelona en Comú governa el 5% del pressupost municipal serà decidit pels veïns i veïnes de forma directa per primera vegada+ informació 

David Llistar: “L’economia en comú és viable perquè està dirigida a oferir una vida en plenitud al conjunt de les persones que tenen en comú un territori i una casa gran, i no només a les que tenen molts diners i es preocupen de si mateixes“. + informació

Ada Colau: “Si ens voten els que mai ho fan, guanyarem”

4

Les mentides de Vicent Sanchis (1)

Posted on Updated on

Comencem una trilogia per tal de reflexionar sobre algunes de les mentides més habituals que el gran i omnipresent periodista valencià Vicent Sanchis va escampant per les pantalles de televisió, les ones radiofòniques i les tintes i els xips dels diaris.

La primera diu: “Les partides del Departament de Salut han estat de les menys perjudicades, proporcionalment, entre totes les que integren el pressupost de la Generalitat,”  Aquesta frase l’hem escoltada des de fa anys, del 2011 encà,  tant a TV3, com a 8TV i al nou regal de CiU als amics, la televisió del Punt-Avui.

Bé, per  mostrar la falsedat d’aquesta afirmació podem fer dues coses:

1) Llegir un article de Francesc Duch, secretari general de Metges de Catalunya:

“Artur Mas, que ha asseverat en el seu balanç del curs polític que el pes del pressupost sanitari en el conjunt dels comptes de la Generalitat “mai” havia estat tan alt com ara, situant-lo en “pràcticament” un 40%. aquesta afirmació és “radicalment falsa” i ho demostra amb dades a la mà: “En el millor pressupost de la història de la sanitat catalana, el de l’any 2010, la Generalitat va destinar a Salut 9.876 milions d’euros, el 30,3% dels pressupostos globals del Govern (32.518,73 milions d’euros). Enguany, quart any consecutiu de retallades, el pressupost  total de la Generalitat és de 31.682,07 milions d’euros, dels quals només 8.290 milions es destinen a Salut, és a dir, el 26,1%”. 

I per acabar-ho de reblar, compara les retallades pressupostàries dels darrers quatre anys per certificar que la partida de Salut ha disminuït un 16% i, en canvi, el pressupost global de la Generalitat ho ha fet “tan sols” un 2,6%.

Però la situació d’“acarnissament” de la sanitat pública encara és més evident, segons Duch, si es confronten els pressupostos dels dos darrers anys. “Mentre que el pressupost de la Generalitat arriba fins i tot a millorar un gens menyspreable 7,1% (dels 29.727,3 milions d’euros de 2012 als 31.682 milions actuals), els comptes de Salut pateixen una davallada del 5,4%, ja que passen de 8.756 milions a 8.290”, explica (llegir notícia sencera).

i 2) Llegir les dades que Isabel Vallet, diputada de la CUP, i Xavier Lleonart, metge de l’Hospital de Terrassa, van destacar en el següent article aparegut al Diario.es  el passat maig:

“La Conselleria de Salut està complint fil per randa l’informe “Aproximación a un nuevo planteamiento estratégico para las empresas públicas y consorcios de salud de la Generalitat”, elaborat l’any 2011 per la consultora PricewaterhouseCoopers (PwC). En l’esmentat informe apareixen dues línies bàsiques d’actuació:

1) El desmembrament, desmantellament i fragmentació de l’Institut Català de la Salut (ICS) en entitats amb autonomia de gestió com a primer pas d’una posterior privatització.

2) El traspàs de l’assistència sanitària pública a ens de gestió privada, sobre el paper: més eficients.

Barcelona. Política.L’execució de la primera línia d’actuació l’estem veient en aquests moments amb els projectes de concentració de serveis sanitaris que s’estan engegant a Lleida i Girona. El segon punt, de més abast i complexitat, requereix d’algunes línies més d’anàlisi.

Des del començament de la crisi, els centres sanitaris total o parcialment públics, han vist els seus pressupostos minvats de forma important, comprometent en alguns casos la pròpia viabilitat del centre. Per exemple, segons dades del CatSalut, el pressupost de l’Hospital de Bellvitge ha passat de 322,6 milions d’euros el 2010 a 288,9 milions el 2012 (-10.5%). El Consorci Sanitari de Terrassa, de 100,7 milions el 2010 a 84,6 el 2011 (-16 %). El Consorci Sanitari del Parc Taulí, de 194,2 milions el 2010 a 173,9 el 2012 (-10.5%). Això ha comportat: acomiadaments, reduccions de plantilla, tancament de dispositius i la descapitalització d’infraestructures en centres de la sanitat pública. Com a conseqüència ens trobem amb un increment descontrolat de les llistes d’espera i l’empitjorament perceptible de la qualitat assistencial.

Què ha passat mentrestant amb els centres privats amb ànim de lucre? Veiem-ho amb l’exemple més paradigmàtic a Catalunya, el grup IDC (anteriorment Capio Sanidad) que engloba l’Hospital General de Catalunya i els antics centres de l’Aliança (Hospital del Sagrat Cor i Clínica del Vallès sota l’epígraf Clínica de Sabadell). Observem l’evolució del grup IDC pel que fa a la contractació de la Generalitat en els mateixos anys en què es reduïen els pressuposts dels consorcis i hospitals públics. La quantitat abonada pel CatSalut a IDC en concepte d’assistència hospitalària ha passat de 71,1 milions d’euros el 2010 a 126,9 milions el 2012 un increment del 78%.

salutAra, amb una sanitat pública que veu els seus pressupostos i recursos retallats, amb llits i quiròfans tancats i acomiadaments l’augment de les llistes d’espera és la nineta dels ulls del Conseller, és un altre nínxol de negoci per la sanitat privada, i és que tenim coneixement que el CatSalut està contactant amb els centres de la xarxa sanitària pública reclamant-los la gestió directa de la llista d’espera. Acompanyada amb l’advertència que, de no fer-ho, no podran complir els terminis de les intervencions amb temps d’espera garantit per la mateixa Administració, fet que comportarà una penalització econòmica i una retallada afegida als pressupostos. Tot i que es tracti d’una situació versemblant en alguns casos, la veritat és que en la majoria és només una excusa per derivar milers de pacients de la llista d’espera dels centres públics cap a centres del grup IDC. Només amb la reobertura dels llits i quiròfans hospitalaris tancats en aquests mateixos centres es podria eixugar la llista de pacients que, segons el CatSalut, els dispositius públics no són capaços d’assumir.

Un parell d’exemples. L’Hospital de Terrassa (Consorci Sanitari de Terrassa) ha passat de tenir 273 llits d’aguts al 2010 a 217 llits el 2013 (-20%). L’Hospital de Mataró (Consorci Sanitari del Maresme) ha passat d’operar l’any 2010 4.955 pacients de 13 de les 14 intervencions quirúrgiques amb temps d’espera garantit de sis mesos, a operar 3401 malalts l’any 2012 (-31%). I no hi ha factor sorpresa:  la major part d’aquests pacients s’han derivat a centres del grup IDC.

Salut argumenta que aquestes derivacions tenen un cost menor per l’Administració que tractar els pacients a la seva pròpia xarxa de centres. Però aquesta afirmació es pot rebatre amb quatre motius bàsics:

1) A la sanitat privada sovint les ratios de personal per tractar els pacients són inferiors o molt inferiors a les ratios de personal a la sanitat pública. I això implica menor marge de maniobra i capacitat de reacció davant complicacions no previstes.

2) Els costos de personal són molt inferiors a la sanitat privada, sobre tot perquè sovint es nodreixen del mateix personal que treballa a la sanitat pública. D’aquesta manera, per mitjà de contractes de prestació de serveis, l’empresa s’estalvia bona part dels costos socials derivats de la contractació d’aquest personal.

3) Els centres privats acostumen a “escollir” entre els malalts que estan a les llistes d’espera aquells que tenen un risc menor de complicacions, deixant els més complicats perquè siguin tractats als centres públics. Això fa que els costos de tractament d’uns malalts i dels altres presentin grans diferències.

4) Finalment, la immensa majoria dels projectes de recerca i innovació es fan a centres públics, que financen la investigació dels seus professionals per tal de seguir sent referents a aquest nivell. Aquest concepte ni es planteja en els centres privats de “sanitat low-cost” que tenen com a objectiu fonamental tractar el màxim de pacients, amb la menor complexitat possible, als mateixos preus que els pacients més complexos de la sanitat pública.

boiruizdimissióL’objectiu final d’aquesta política sembla ben clar: escanyar paulatinament els centres públics, fer-los progressivament més ineficients i acostumar a la població a acudir a centres privats amb ànim de lucre.

Posteriorment, quan ja s’identifiqui públic amb ineficient i privat amb eficient, vendre els centres públics (via concessió) a aquests grans grups privats amb ànim de lucre per tal que ho gestionin. És a dir, quelcom similar al conegut com a model Alzira. I com ha passat amb els hospitals valencians, si les coses van bé (en detriment de la qualitat assistencial i de les condicions laborals dels professionals) no es gastarà més, sinó que arribaran menys recursos públics a la població i s’incrementaran els marges de benefici empresarial, i si les coses no van bé, caldrà “rescatar” amb diners públics aquestes empreses, i d’això també en tenim experiència.

Això sí, o capgirem la situació o farem tard: de la sanitat pública no en quedarà res.”

Ara, estimat Vicenç, que dius ?, de veritat ens vols fer creure que són “les partides menys perjudicades proporcionalment”. PRIMERA MENTIDA

El llepaire de maig: Oriol Puig

Posted on Updated on

oriolAvui tenim l’honor de parlar d’un d’aquells personatges que lentament van fent camí cap un lloc a l’administració, parlem d’Oriol Puig, barceloní que estiueja a Llançà i l’autor de la web pumo.cat i força actiu a les xarxes socials.

Potser alguns de vosaltres us sonarà el seu nom ja que fou un dels liders de la reeixida campanya “1 català, 1 arbre” que va tenir lloc arran del gran incendi a l’Empordà l’any 2012 i que pretenia fer que cada català col·laborés en la plantació d’un arbre.

En aquell moment,  els seus impulsors, potser actuant amb molta ingenuitat, van dedicar-se a  jugar amb el patriotisme més sensibler (això que ja estem tant acostumats a casa nostra) i amb fer creure que els catalans seriem capaços de reforestar l’Empordà en un plis-plas. Poc després la realitat es va impossar i van desaparèixer amb la cua entre cames…  El resultat està a la vista:  El foc de l’Empordà, un any després.

Tanmateix, aquests mateixos impulsors, entre ells l’Oriol, militant d’ERC i darrerament coordinador nacional de l’ANJI (els joves de l’Assemblea Nacional de Catalunya), van fer tot el possible per desviar l’atenció sobre les causes de l’incendi així com sobre la maldestra actuació del Govern de la Generalitat (us enrecordeu d’en Felip Puig dient que ja tenim l’ADN del llençador de la burilla però que la Generalitat té una base de dades massa petita per localitzar-la? realment de nivell de club Super 3!!!).

I especialment van defugir parlar de les retallades de CiU en prevenció d’incendis (un25% només en el 2012), de la reducció a la plantilla del cos de Bombers, dels comunicats d’alerta emesos abans pels especialistes o pels sindicats de bombers, així com  les opinions dels professionals universitaris.

Gràcies a la seva preuada col·laboració, tant TV3 com els mitjans afins al govern de CiU van dedicar un munt d’hores a parlar de la solidaritat dels catalans (que en aquest cas ha quedat en un no-res) enlloc de fer periodisme i informar sobre la dificultat de fer prevenció si el govern va retallant en bombers, agents forestals o es nega a escoltar la veu previsora dels experts.

Ara, quan ja es torna a acostar la campanya d’estiu i, any rera any, des del govern de CiU (amb el suport d’ERC) va retallant i  es deixa en mans de la dessea fortuna que no hi hagi gaires desgràcies, volem guardonar l’Oriol, per tal de fer un recordatori que no serà amb actituds submises al poder, amb ingenuitat i amb folklorismes que aconseguirem salvar la nostra natura sinò amb actituds decidides i crítiques, prioritzant allò realment important per davant d’altres coses !!!

Viure en primera persona les retallades

Posted on Updated on

cristinahidalgoGent Corrent és la secció del diari El Periódico de Catalunya dedicada a les entrevistes a persones de tot tipus que tenen coses a explicar. Ara, aquest diari que fa 35 anys des del seu primer exemplar, dedica la secció a entrevistar persones que tenen aquesta edat i ens presenten la seva vida. Us recomano aquesta entrevista a Cristina Hidalgo, que amb 35 anys  és infermera, treballa a Can Ruti, i viu en primera persona les retallades. Un cop publicada aquesta entrevista, des de la direcció de l’Hospital de Can Ruti va titllar d’alarmista la seva visió. Posteriorment noves cartes al director signades per companys/es i professionals d’altres centres hospitalaris han donat suport i reafirmat les paraules de Cristina Hidalgo amb frases com “Més aviat diria que són realistes i que, si segueixen les retallades, seran pitjors”.

“Per sort portem mascareta, i podem amagar les llàgrimes”

-Servei de Neuroradiologia Intervencionista. És això, ¿oi?

És això.

-Expliqui’m què hi fan.

És on es fan els cateterismes cerebrals i medul·lars.

-O sigui… ¿Què m’hauria de passar per anar-hi a parar?

Podria tenir mals de cap constants, anar al seu metge i que el seu metge l’hi enviés per descartar un aneurisma, per exemple. O podria tenir una hemorràgia intercranial, i el portarien d’urgències per esbrinar quina patologia l’hauria pogut causar.

-És una unitat molt específica. ¿Era el que somiava fer quan estudiava?

Jo quan estudiava no pensava realment en cap especialitat. A l’acabar la llicenciatura el primer que vaig fer va ser un postgrau en cures intensives, però no perquè volgués dedicar-me a treballar en cures intensives, que ho he fet, sinó per formació, perquè en infermeria no et pots permetre el luxe de no formar-te, de no fer cursos sempre. A aquest servei hi vaig arribar per cobrir una baixa. Passa sovint.

-Però li agrada.

M’agrada la infermeria, en general. I el que m’omple més és la gratitud de la gent. A vegades un pacient d’oncologia et dóna les gràcies i tu et sents malament perquè saps que el que estàs fent és ajudar-lo a morir millor. Però ell està agraït, naturalment.

-¿Sempre ha treballat a Can Ruti?

No, no sempre. Al principi em van enviar al General de Vic, recordo que em van donar una planta de 40 malalts per a mi sola… ¡I jo amb 20 anys! Recordo que cridava el metge per qualsevol cosa, i em deia: «¿Però tu m’has fet cridar per això?». Després vaig estar a l’Hospital de Granollers, que és on visc, i finalment vaig anar a parar al Germans Trias i Pujol. Can Ruti, com el coneix tothom.

-Està sempre en contacte amb la malaltia. Li dic el mateix que li diria a un metge: deu ser dur.

Ho és. A vegades crees una empatia amb el pacient, i per sort portem mascaretes i a vegades pots dissimular alguna llàgrima que se t’escapa, però és la meva feina, som professionals, sabem que no podem crear vincles afectius amb els pacients perquè si no acabes plorant amb tots.

-Li deu donar una altra perspectiva vital.

Sens dubte. A vegades, quan discuteixo amb ma mare, o amb mon germà, els dic: «¿Però realment estem discutint per això? ¿Realment això és tan important?».

-¿Pateix les retallades?

Les visc en primera persona. La major part de les nostres intervencions són programades, i tot i així hi ha vegades que toca posposar-les perquè no hi ha llits a l’uci, així que el pacient no hi pot anar a recuperar-se. Però tu vés a dir-li a algú amb un aneurisma, i amb el risc de patir una hemorràgia intercranial, vés a dir-li: «Vostè disculpi, però no li podem fer el procediment». Demà, per exemple, tenim una intervenció programada, però pot ser que es cancel·li perquè no hi ha llits per enviar el pacient a recuperació.

-Doncs ens ho venen d’una altra manera.

Manipulen les xifres. Hi ha persones amb càncer de pulmó a les quals no intervenen per falta de llits, però al final de l’any les xifres quadren perquè el que sí que fan és un munt d’operacions ràpides, petites cirurgies, una hèrnia, per exemple, t’operen al matí i a la nit ja ets a casa. I a final d’any resulta que s’han fet el mateix nombre d’operacions, o més.

-Fa 35 anys, com EL PERIÓDICO. ¿Quin dia, exactament?

El 21.

-¿I què farà?

Me’n vaig al Perú!