República

Rebelión en Hamelin de Ismael Serrano

Posted on Updated on

ismael

En Hamelin los ratones
a la nada se lanzaban
tras la música hechizada

de un flautista de renombre.

Se detuvo en el camino
un ratón a preguntarse
por qué seguir tan campantes
aquel son tan asesino.

Reunida en asamblea
la disidencia roedora,
decidieron que era hora
de cambiar de cantinela.

Unos votaron candombe,
uno samba, otro cumbia,
otro el rumor de la lluvia,
uno incluso cantautores.

Rebelión en Hamelin.
No me seas conformista.
Acuérdate de vivir,
que no te engañe el flautista.

Rebelión en Hamelin.
Duda del son de la inercia.
El mundo gira por ti
cuando buscas las respuestas.

Lo tiraron al flautista
desde la orilla hasta el río
y rescatan lo perdido
renovando melodías.

Los ratones desde entonces
deciden juntos la senda.
Sin que nadie los reprenda
bailan sus propias canciones

“El genet decapitat i l’esperpent a la memòria” de Marc Vidal

Posted on Updated on

els-catalans-de-franco

He de dir que no coneixia Marc Vidal Pou, diputat al Parlament de Catalunya, però he llegit aquest article a Catalunya Plural i ja formo part dels seus seguidors 😉 Això si la imatge (el llibre d’Ignasi Riera) ha estat cosa meva… crec que és adient a la filosofia de l’article…

“No podem explicar que l’aixecament feixista del 1936 va ser contra els catalans. Va ser contra la república i la llibertat, va ser l’aixecament dels terratinents i els oligarques -entre ells uns quants catalans- contra la democràcia i, com sempre, qui va resultar més massacrat va ser el poble ras”

L’esperpent com a gènere literari va ser introduït per Valle-Inclán com a forma de reinterpretar la realitat per a fer-la més evident. Distorsionem-la fins a un punt grotesc i posarem en evidència les consistències i les inconsistències dels fets, de les persones, de les situacions i, sovint, de la nostra pròpia història.

Vet aquí, doncs, que un exemple d’aquest esperpent ha aparegut per uns dies a Barcelona pel fet d’haver posat l’estàtua d’en Franco a cavall, un genet decapitat sense el cap del dictador, a la porta del Born, com a reclam d’una exposició precisament sobre la impunitat del franquisme en l’espai urbà.

El cúmul de passions enceses a les xarxes abans de la seva instal·lació, el llançament d’objectes diversos i curiosos sobre la muntura en qüestió el mateix dia que la instal·laven i, finalment, la al·legòrica trompada i retirada dels animals -el cavall i el que el muntava-, quan van anar per terra, són un retaule extraordinari que no té res a envejar a les “Luces de Bohemia” de l’autor gallec.
marc-vidal

Formen part amb naturalitat del món esperpèntic perquè deformen la realitat d’una manera tan poc subtil que la fan perfectament entenedora només gratant una mica. El perill de l’esperpent, però, és que la realitat deformada se’ns enganxi amb gust a la retina i ens oblidem que és una deformació.

Me’n guardaré prou -jo que sóc provocador de mena- de valorar l’encert o no de la mesura de tornar a posar al carrer per uns dies aquestes mostres d’art català sota la dictadura, i menys encara havent vist com desbarraven algunes persones, inflamades de fervor pseudopatriòtic, confonent víctimes i botxins de la desfeta de la guerra civil i la sagnant repressió franquista i posant a competir estúpidament entre fílies i fòbies la memòria dels massacrats el 1936 o al 1714. Per uns, l’ofensa principal era fer una exposició d’aquestes característiques al Born, perquè s’han fet seu aquest espai atorgant-li un simbolisme patriòtic estranyament excloent. Per uns altres, l’ofensa era tornar a tenir al carrer els símbols de la dictadura retirats fa anys.

Potser el tema no hauria passat de sainet. Però veure com alguns abrandats cadells nacionalistes, imagino que malcriats en la comoditat de la burgesia catalana, titllaven de feixistes persones que havien passat anys a camps de concentració nazis pel fet d’haver estat fidels a la república espanyola, no només fa una basarda vomitiva, sinó que obre un pou profund a la preocupació sobre què estem fent amb el país i obliga a una reflexió seriosa perquè la deformació de la realitat no ens consolidi cap ficció col·lectiva. És a dir, perquè l’esperpent no arribi a la memòria, especialment a la memòria de les injustícies.

No podem utilitzar la història al nostre gust. Això ja ho va fer el franquisme i ben malament que ens ha anat. No podem pretendre que aquí el 1714 es va produir un sacrifici essencialment patriòtic que supera qualsevol fet posterior, quan qui ostentava el poder a casa nostra el 1714 estava defensant el sotmetiment als Àustries en comptes dels Borbons, fet causant d’una guerra. I d’aquesta guerra per la successió on tothom hi va perdre, qui en va resultar més massacrat, com sol passar, va ser el poble ras.

No podem explicar que l’aixecament feixista del 1936 va ser contra els catalans. Va ser contra la república i la llibertat, va ser l’aixecament dels terratinents i els oligarques -entre ells uns quants catalans- contra la democràcia i, com sempre, qui en va resultar més massacrat va ser el poble ras. I no em preocuparia tant si això ho hagués sentit dir en boca dels quatre exaltats de torn. Ho he vist escrit en una piulada d’un eurodiputat. Ho he sentit dir al Lliure en una obra que pretenia homenatjar la lleva del biberó. Preocupant deformació de la realitat que ens porta a l’esperpent de la memòria i que acaba transcendint i es pot acabar normalitzant, sobretot entre els més joves.

No podem jugar a confrontar moments històrics quan aquests s’originen en l’abús dels forts contra els febles. I la desmemòria d’aquest fet és perillosa perquè ens acaba convertint en desclassats que és l’espai preferit dels que són perfectament conscients del seu poder de classe.

I encara menys ens podem permetre jugar amb la confrontació d’identitats perquè és el joc més estimat pels poderosos per mantenir el control social. Per això és tan estèril i immobilista la dicotomia independentisme-unionisme i per això el poder interessat la fomenta a banda i banda d’aquests espais ideològics, i massa sovint ho oblidem o no ens en volem adonar.

Ja em disculpareu, doncs, però que visqui l’esperpent si ens serveix per gratar més enllà de la superfície de les coses. Ara bé, recordem que és només esperpent. I guardem-nos sobretot d’exaltats carregats d’èpica i de trapassers plens de litúrgia perquè a l’hora de construir, faran nosa. Entre altres coses perquè només amb l’èpica, igual que amb la litúrgia, la gent no menja.

En comú podem!!! El Canvi ja és aquí!

Posted on

elcanvijaesaqui

Dimecres 22, 19h. Plaça Can Fabra de Barcelona

Arriba l’acte final de campanya, on comptarem amb alguns convidats especials. El 26J tenim una oportunitat històrica per fer fora el PP i les seves polítiques del Govern!

No et perdis les intervencions de: Owen Jones, Ada Colau, Xavier Domènech, Íñigo Errejón, Lucía Martín, Gerardo Pisarello, Laia Ortiz, i la música de Nacho Vegas…

Hem guanyat l’alcaldia, junts i juntes guanyarem Barcelona!

Posted on Updated on

1

Fa només dues setmanes que Barcelona En Comú va protagonitzar una nit electoral històrica. A molts i moltes ens va fer un salt el cor, perquè de la desesperança vam passar a la il·lusió, perquè encara que ens havien dit que era impossible que arribéssim a l’Ajuntament i que poguéssim construir una alternativa, hem demostrat que amb l’esforç de molta gent diferent som imparables.

Dissabte 13 de juny a partir de les 17 h tindrà lloc la cerimònia d’investidura d’Ada Colau com a alcaldessa. Ens veiem a l’Ajuntament. Vine a seguir-ho en directe a la plaça Sant Jaume.

Hem guanyat l’alcaldia, sí, però no en tenim prou. Ara hem de guanyar Barcelona. Serem a l’Ajuntament i continuarem als carrers, als barris, a les places… ens hi deixarem la pell per fer una Barcelona per a tots i totes, dels 73 barris de Barcelona i on tothom pugui fer-hi el seu projecte de vida.

Per primer cop una dona d’origen popular serà alcaldessa de Barcelona, i un home d’origen llatinoamericà, tinent d’alcalde, per primer cop una candidatura ciutadana arriba a l’Ajuntament. Volem un Ajuntament amb parets de vidre i una democràcia real oberta a la ciutadania. Per això, comencem aquesta investidura retransmetent l’acte de dins cap a fora, amb una pantalla a plaça Sant Jaume i posant a disposició de les famílies un espai per a la canalla.

112

Dissabte comença un nou cicle en què haurem de donar el millor de nosaltres. Volem més i millor democràcia, obrir les institucions a la ciutadania, fer una ciutat més justa i amable per a tots i totes, i per tot això caldrà continuar atents a les desigualtats i caldrà participar més que mai en la política del dia a dia i fer-nos forts per tenir un Ajuntament capaç de respondre i d’obeir a les demandes dels barcelonins i barcelonines. Tots i totes haurem de defensar el govern ciutadà per posar límits als poders que governen d’esquenes als veïns i veïnes. Dissabte fem un primer pas. Vine a celebrar-ho!

Digne del mes: L’Antònia Jover, la lluitadora feliç

Posted on Updated on

Avui la “dignitat del mes d’abril” recau en l’Antònia, la lluitadora feliç, una dona que va lluitar de jove contra el franquisme i ho segueix fent de gran amb el col·lectiu dels Iaioflautes, els avis rebels del 15M. La seva vida és una història de compromís per les llibertats i la justícia.

I ens ho explica l’Arianna Giménez a la nova publicació Districte 15, històries de Barcelona, aqui teniu l’enllaç

antonia

Ada Colau i Gran Wyoming el 17 d’abril a Can Fabra

Posted on Updated on

1El proper 17 d’abril El Gran Wyoming i Ada Colau junts en un acte obert a tota la ciutadania.

El presentador, periodista, escriptor i showman El Gran Wyoming serà el convidat d’honor a l’acte que celebrarem el divendres 17 d’abril a les 19 h a la plaça de Can Fabra (metro St. Andreu).

Per al Poder amb majúscules, aquell que governa a l’ombra amb total opacitat des d’unes institucions segrestades, no hi ha res millor que la nostra soledat. Dia rere dia s’esforça a aïllar-nos i convèncer-nos que el canvi no és possible. Així, oblidem la força del col·lectiu, la capacitat que tenim la ciutadania organitzada, per resistir qualsevol abús i afrontar qualsevol repte.

Tanmateix, a Barcelona som cada cop més els que ens rebelem contra la soledat, per compartir i organitzar-nos. Barcelona En Comú és un pas més en el camí per reclamar una democràcia que per dret és de tots i totes. Per això, per celebrar aquesta il·lusió col·lectiva que ens mou, hem decidit fer aquest acte públic i demostrar que el canvi ja és aquí. Junts ho podrem tot!

T’hi apuntes?

#WyomingConAda

Lloc: Plaça de Can Fabra (Metro St. Andreu)

Data: divendres 17 d’abril

Hora: 19 h