República

Rebelión en Hamelin de Ismael Serrano

Posted on Updated on

ismael

En Hamelin los ratones
a la nada se lanzaban
tras la música hechizada

de un flautista de renombre.

Se detuvo en el camino
un ratón a preguntarse
por qué seguir tan campantes
aquel son tan asesino.

Reunida en asamblea
la disidencia roedora,
decidieron que era hora
de cambiar de cantinela.

Unos votaron candombe,
uno samba, otro cumbia,
otro el rumor de la lluvia,
uno incluso cantautores.

Rebelión en Hamelin.
No me seas conformista.
Acuérdate de vivir,
que no te engañe el flautista.

Rebelión en Hamelin.
Duda del son de la inercia.
El mundo gira por ti
cuando buscas las respuestas.

Lo tiraron al flautista
desde la orilla hasta el río
y rescatan lo perdido
renovando melodías.

Los ratones desde entonces
deciden juntos la senda.
Sin que nadie los reprenda
bailan sus propias canciones

“El genet decapitat i l’esperpent a la memòria” de Marc Vidal

Posted on Updated on

els-catalans-de-franco

He de dir que no coneixia Marc Vidal Pou, diputat al Parlament de Catalunya, però he llegit aquest article a Catalunya Plural i ja formo part dels seus seguidors 😉 Això si la imatge (el llibre d’Ignasi Riera) ha estat cosa meva… crec que és adient a la filosofia de l’article…

“No podem explicar que l’aixecament feixista del 1936 va ser contra els catalans. Va ser contra la república i la llibertat, va ser l’aixecament dels terratinents i els oligarques -entre ells uns quants catalans- contra la democràcia i, com sempre, qui va resultar més massacrat va ser el poble ras”

L’esperpent com a gènere literari va ser introduït per Valle-Inclán com a forma de reinterpretar la realitat per a fer-la més evident. Distorsionem-la fins a un punt grotesc i posarem en evidència les consistències i les inconsistències dels fets, de les persones, de les situacions i, sovint, de la nostra pròpia història.

Vet aquí, doncs, que un exemple d’aquest esperpent ha aparegut per uns dies a Barcelona pel fet d’haver posat l’estàtua d’en Franco a cavall, un genet decapitat sense el cap del dictador, a la porta del Born, com a reclam d’una exposició precisament sobre la impunitat del franquisme en l’espai urbà.

El cúmul de passions enceses a les xarxes abans de la seva instal·lació, el llançament d’objectes diversos i curiosos sobre la muntura en qüestió el mateix dia que la instal·laven i, finalment, la al·legòrica trompada i retirada dels animals -el cavall i el que el muntava-, quan van anar per terra, són un retaule extraordinari que no té res a envejar a les “Luces de Bohemia” de l’autor gallec.
marc-vidal

Formen part amb naturalitat del món esperpèntic perquè deformen la realitat d’una manera tan poc subtil que la fan perfectament entenedora només gratant una mica. El perill de l’esperpent, però, és que la realitat deformada se’ns enganxi amb gust a la retina i ens oblidem que és una deformació.

Me’n guardaré prou -jo que sóc provocador de mena- de valorar l’encert o no de la mesura de tornar a posar al carrer per uns dies aquestes mostres d’art català sota la dictadura, i menys encara havent vist com desbarraven algunes persones, inflamades de fervor pseudopatriòtic, confonent víctimes i botxins de la desfeta de la guerra civil i la sagnant repressió franquista i posant a competir estúpidament entre fílies i fòbies la memòria dels massacrats el 1936 o al 1714. Per uns, l’ofensa principal era fer una exposició d’aquestes característiques al Born, perquè s’han fet seu aquest espai atorgant-li un simbolisme patriòtic estranyament excloent. Per uns altres, l’ofensa era tornar a tenir al carrer els símbols de la dictadura retirats fa anys.

Potser el tema no hauria passat de sainet. Però veure com alguns abrandats cadells nacionalistes, imagino que malcriats en la comoditat de la burgesia catalana, titllaven de feixistes persones que havien passat anys a camps de concentració nazis pel fet d’haver estat fidels a la república espanyola, no només fa una basarda vomitiva, sinó que obre un pou profund a la preocupació sobre què estem fent amb el país i obliga a una reflexió seriosa perquè la deformació de la realitat no ens consolidi cap ficció col·lectiva. És a dir, perquè l’esperpent no arribi a la memòria, especialment a la memòria de les injustícies.

No podem utilitzar la història al nostre gust. Això ja ho va fer el franquisme i ben malament que ens ha anat. No podem pretendre que aquí el 1714 es va produir un sacrifici essencialment patriòtic que supera qualsevol fet posterior, quan qui ostentava el poder a casa nostra el 1714 estava defensant el sotmetiment als Àustries en comptes dels Borbons, fet causant d’una guerra. I d’aquesta guerra per la successió on tothom hi va perdre, qui en va resultar més massacrat, com sol passar, va ser el poble ras.

No podem explicar que l’aixecament feixista del 1936 va ser contra els catalans. Va ser contra la república i la llibertat, va ser l’aixecament dels terratinents i els oligarques -entre ells uns quants catalans- contra la democràcia i, com sempre, qui en va resultar més massacrat va ser el poble ras. I no em preocuparia tant si això ho hagués sentit dir en boca dels quatre exaltats de torn. Ho he vist escrit en una piulada d’un eurodiputat. Ho he sentit dir al Lliure en una obra que pretenia homenatjar la lleva del biberó. Preocupant deformació de la realitat que ens porta a l’esperpent de la memòria i que acaba transcendint i es pot acabar normalitzant, sobretot entre els més joves.

No podem jugar a confrontar moments històrics quan aquests s’originen en l’abús dels forts contra els febles. I la desmemòria d’aquest fet és perillosa perquè ens acaba convertint en desclassats que és l’espai preferit dels que són perfectament conscients del seu poder de classe.

I encara menys ens podem permetre jugar amb la confrontació d’identitats perquè és el joc més estimat pels poderosos per mantenir el control social. Per això és tan estèril i immobilista la dicotomia independentisme-unionisme i per això el poder interessat la fomenta a banda i banda d’aquests espais ideològics, i massa sovint ho oblidem o no ens en volem adonar.

Ja em disculpareu, doncs, però que visqui l’esperpent si ens serveix per gratar més enllà de la superfície de les coses. Ara bé, recordem que és només esperpent. I guardem-nos sobretot d’exaltats carregats d’èpica i de trapassers plens de litúrgia perquè a l’hora de construir, faran nosa. Entre altres coses perquè només amb l’èpica, igual que amb la litúrgia, la gent no menja.

En comú podem!!! El Canvi ja és aquí!

Posted on

elcanvijaesaqui

Dimecres 22, 19h. Plaça Can Fabra de Barcelona

Arriba l’acte final de campanya, on comptarem amb alguns convidats especials. El 26J tenim una oportunitat històrica per fer fora el PP i les seves polítiques del Govern!

No et perdis les intervencions de: Owen Jones, Ada Colau, Xavier Domènech, Íñigo Errejón, Lucía Martín, Gerardo Pisarello, Laia Ortiz, i la música de Nacho Vegas…

Hem guanyat l’alcaldia, junts i juntes guanyarem Barcelona!

Posted on Updated on

1

Fa només dues setmanes que Barcelona En Comú va protagonitzar una nit electoral històrica. A molts i moltes ens va fer un salt el cor, perquè de la desesperança vam passar a la il·lusió, perquè encara que ens havien dit que era impossible que arribéssim a l’Ajuntament i que poguéssim construir una alternativa, hem demostrat que amb l’esforç de molta gent diferent som imparables.

Dissabte 13 de juny a partir de les 17 h tindrà lloc la cerimònia d’investidura d’Ada Colau com a alcaldessa. Ens veiem a l’Ajuntament. Vine a seguir-ho en directe a la plaça Sant Jaume.

Hem guanyat l’alcaldia, sí, però no en tenim prou. Ara hem de guanyar Barcelona. Serem a l’Ajuntament i continuarem als carrers, als barris, a les places… ens hi deixarem la pell per fer una Barcelona per a tots i totes, dels 73 barris de Barcelona i on tothom pugui fer-hi el seu projecte de vida.

Per primer cop una dona d’origen popular serà alcaldessa de Barcelona, i un home d’origen llatinoamericà, tinent d’alcalde, per primer cop una candidatura ciutadana arriba a l’Ajuntament. Volem un Ajuntament amb parets de vidre i una democràcia real oberta a la ciutadania. Per això, comencem aquesta investidura retransmetent l’acte de dins cap a fora, amb una pantalla a plaça Sant Jaume i posant a disposició de les famílies un espai per a la canalla.

112

Dissabte comença un nou cicle en què haurem de donar el millor de nosaltres. Volem més i millor democràcia, obrir les institucions a la ciutadania, fer una ciutat més justa i amable per a tots i totes, i per tot això caldrà continuar atents a les desigualtats i caldrà participar més que mai en la política del dia a dia i fer-nos forts per tenir un Ajuntament capaç de respondre i d’obeir a les demandes dels barcelonins i barcelonines. Tots i totes haurem de defensar el govern ciutadà per posar límits als poders que governen d’esquenes als veïns i veïnes. Dissabte fem un primer pas. Vine a celebrar-ho!

Digne del mes: L’Antònia Jover, la lluitadora feliç

Posted on Updated on

Avui la “dignitat del mes d’abril” recau en l’Antònia, la lluitadora feliç, una dona que va lluitar de jove contra el franquisme i ho segueix fent de gran amb el col·lectiu dels Iaioflautes, els avis rebels del 15M. La seva vida és una història de compromís per les llibertats i la justícia.

I ens ho explica l’Arianna Giménez a la nova publicació Districte 15, històries de Barcelona, aqui teniu l’enllaç

antonia

Ada Colau i Gran Wyoming el 17 d’abril a Can Fabra

Posted on Updated on

1El proper 17 d’abril El Gran Wyoming i Ada Colau junts en un acte obert a tota la ciutadania.

El presentador, periodista, escriptor i showman El Gran Wyoming serà el convidat d’honor a l’acte que celebrarem el divendres 17 d’abril a les 19 h a la plaça de Can Fabra (metro St. Andreu).

Per al Poder amb majúscules, aquell que governa a l’ombra amb total opacitat des d’unes institucions segrestades, no hi ha res millor que la nostra soledat. Dia rere dia s’esforça a aïllar-nos i convèncer-nos que el canvi no és possible. Així, oblidem la força del col·lectiu, la capacitat que tenim la ciutadania organitzada, per resistir qualsevol abús i afrontar qualsevol repte.

Tanmateix, a Barcelona som cada cop més els que ens rebelem contra la soledat, per compartir i organitzar-nos. Barcelona En Comú és un pas més en el camí per reclamar una democràcia que per dret és de tots i totes. Per això, per celebrar aquesta il·lusió col·lectiva que ens mou, hem decidit fer aquest acte públic i demostrar que el canvi ja és aquí. Junts ho podrem tot!

T’hi apuntes?

#WyomingConAda

Lloc: Plaça de Can Fabra (Metro St. Andreu)

Data: divendres 17 d’abril

Hora: 19 h

Fem Pot Comú: Guanyem Barcelona sense deure res als bancs !!!

Posted on Updated on

El proper 24 de maig tenim l’oportunitat històrica de guanyar Barcelona. Només amb el teu esforç podrem fer una campanya guanyadora i sense deure res a cap entitat financera que pugui comprometre la nostra independència. Totes les persones poden afegir una peça del puzzle col·lectiu. Posa-hi la teva. Fes una donació per construir junts una Barcelona En Comú!

Per què fem una campanya de donacions?

Per mantenir una autonomia total respecte totes les entitats financeres.

Els partits polítics sufraguen les seves despeses de tres maneres:

Mitjançant les subvencions públiques que reben segons els seus resultats electorals
Mitjançant crèdits bancaris
Mitjançant fons ordinaris del partit

Les subvencions electorals només arriben passat un any de la campanya, per això els partits solen recórrer a altres fons de finançament, com ara els crèdits bancaris. A Barcelona En Comú volem fer política d’una manera diferent. El nostre codi ètic estipula clarament que renunciem a demanar crèdits bancaris que puguin coartar la independència política de la candidatura. Aquesta decisió ens porta a explorar altres formes de finançament: demanem la participació ciutadania. Volem que la nostra lleialtat estigui amb la gent i no amb els bancs.

A què destinarem aquests diners?

Registre:
El sistema de registre de Barcelona En Comú permet que qualsevol persona s’inscrigui amb seguretat i amb la possibilitat de participar a diferents votacions telemàtiques, com ara les primàries obertes. Per assolir la feina que representa implementar aquest sistema hem comptat amb col·laboracions voluntàries, però també amb els serveis de l’empresa especialitzada AgoraVoting.

Despesa: 6.350 €

Elaboració del programa:
El procés d’elaboració del programa de Barcelona En Comú està sent col·lectiu i participatiu. Una part important d’aquest procés es fa a través de la celebració de jornades de debat telemàtiques. Comptant els actes ja realitzats i els programats fan un total de més de 15 actes, amb una assistència mitjana que supera el centenar de persones.

Despesa: 3.000 €

Materials:
Barcelona En Comú està generant una gran il·lusió pel canvi polític a la nostra ciutat, però tenim l’inconvenient que la nostra candidatura és nova, menys coneguda per la ciutadania que els partits tradicionals. Per fer arribar al màxim de persones possible la informació de Barcelona En Comú estem elaborant enganxines, fulletons, tríptics, cartells…

Despesa: 20.000 €

Activitats:
Les rodes de premsa, les xerrades que fem als barris i els actes públics tenen despeses de lloguer de sales, escenaris, equip de so. Poder assumir aquestes despeses és fonamental per donar-nos a conèixer i estar en contacte amb la gent.

Despesa: 26.000 €

3

Equip tècnic per als actes:
Rack de so, generador elèctric, micròfons, cadires, etc. per organitzar totes les xerrades, rodes de premsa i altres actes que farem d’ara en endavant.

Despesa: 5.000 €

Web, videos i multimèdia:
L’elaboració de materials de difusió multimèdia sovint requereix la feina de professionals especialitzats que han de treballar en temps rècord. Tot i tenir molts voluntaris, volem tenir també professionals amb plena dedicació.

Despesa: 6.000 €

Legal:
L’organització d’una candidatura electoral té una sèrie de despeses legals burocràtiques i administratives imprescindibles: notaria, taxes, gestoria, documentació, etc.

Despesa: 5.000 €

Salaris treballadors/es:
Tot i que la major part de la feina que fem és voluntària, necessitem que algunes persones es puguin dedicar a jornada completa a treballar per Barcelona En Comú. Tenim 3 treballadors: una responsable de Premsa i Comunicació, un administratiu i un encarregat de Logística i Producció.

Despesa: 9.000 €

I si vols saber molt més sobre aquesta campanya o col·laborar amb la mateixa només cal clicar aquí sobre. Moltes gràcies !!!!

5

Esther Vivas: “Se estigmatiza a la gente que pasa hambre y no a las causas”

Posted on Updated on

1

El passat 26 de desembre la Contra de La Vanguardia dedicava l’espai a Esther Vivas, us deixo amb aquesta interessant entrevista:

La periodista e investigadora en políticas agrícolas y alimentarias Esther Vivas (Sabadell, 1975) cree que las personas que buscan comida en contenedores son estigmatizadas y rechazadas, incluso por la administración que llega a cerrar los contenedores.

Vivas, que acaba de publicar el libro “El negocio de la comida. ¿Quien controla nuestra alimentación?“, editado por Icaria, asegura que la pobreza alimentaria es una de las consecuencias de la crisis económica y ha criticado en una entrevista con EFE que “se estigmatice la hambruna y la gente que pasa hambre, pero no las causas de esta situación”.

“Se dice que la gente que busca en la basura genera alarma social, pero lo que debería generar alarma social es que la gente se vea abocada a esta situación de pobreza”, alerta la experta.

En su libro, Esther Vivas se adentra en los entresijos del negocio del modelo agroalimentario global para explicar cómo los alimentos recorren miles de kilómetros hasta llegar a nuestro plato, o cómo se ha llegado al punto de especular con el precio de la comida.

La autora asegura que pese a producir comida para alimentar hasta 12.000 millones de personas, 1 de cada 8 pasa hambre. Esto, según Vivas, demuestra que nuestro modelo alimentario está “enfermo” porque indica que los alimentos se han convertido en mercancía: “O tienes dinero para comprar comida, que cada día es más cara, o no comes”, afirma la activista.

“Hoy en día se suministran más fármacos a animales sanos de granja que luego sirven para alimentarnos, y esto tiene un fuerte impacto en nuestra salud”, destaca Vivas, que aboga por cuestionarnos la actual producción agrícola “intensiva y kilométrica”.

Según la periodista, un tercio de los alimentos que se producen a escala mundial “acaba perdiéndose antes de llegar a la mesa”, y de esto tienen una gran culpa los supermercados.

Al ser preguntada por estos, la autora asegura que los supermercados tienen una responsabilidad “importante en el derroche alimentario”, y recuerda que estos lanzan diariamente “toneladas de alimentos que podrían dar respuesta a las necesidades de mucha gente que pasa hambre”.

“Pese a todas las campañas de mercadotecnia que estos realizan, sólo un 20 % de las grandes superficies dona comida al Banco de los Alimentos”, destaca la autora del libro, en el que propone un modelo de alimentación que esté más centrado en el comercio local y de proximidad antes que seguir comprando en las grandes superficies.

La gran distribución, según Vivas, está terminando con el comercio local “expulsándolo de nuestras calles”. La activista recuerda que el año 1998 había 95.000 tiendas en España, y en 2004 sólo 25.000, lo que demuestra una “creciente erosión del comercio local”

Además, hay varios estudios que demuestran que entre un 20 y un 25 % de nuestras compras en un supermercado son el resultado de “impulsos externos” contra los que el comercio local no puede competir.

La investigadora recuerda que por un puesto laboral que se crea en un supermercado se destruye “un puesto laboral y medio”, en la medida que muchas tiendas acaban cerrando porque “no pueden competir con los precios y los horarios de estas grandes superficies”.

Esther Vivas termina con un consejo: “Hay que cuestionarse si realmente compramos tan barato cómo creemos. Pese a la tendencia creciente de homogeneizar lo que comemos hay alternativas, como la agricultura ecológica y de proximidad, que pueden ayudar a que esta tendencia cambie de dirección y haga de la alimentación un bien al que todos podamos optar”.

“Artur Mas, l’astut” per Roger Palà

Posted on

l'estafador MasAvui vull compartir un article de Roger Palà, periodista, cap de redacció de la revista Enderrock des de 2005 que ha col·laborat amb el setmanari Directa, amb la revista El Temps i amb el diari El Punt Avui. En Roger també és membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i participa de l’observatori crític dels mitjans Mèdia.cat.

El seu article publicat a Nació Digital porta per títol “Artur Mas, l’astut” i el trobo un dels anàlisis més lúcids, sincers i dignes d’aquests darrers dies, desprès de l’estafa perpretada per Artur Mas contra el procés envers la independència, contra desenes de milers de catalans i contra els drets socials i nacionals del nostre poble… Us deixo amb els seus mots:

Artur Mas, l’astut. «No és que no hi hagués pla B o pla C: és que pràcticament no hi havia ni pla A. Quanta astúcia acumulada»

“David no va vèncer Goliat perquè era molt fort, sinó perquè era molt astut i molt hàbil”. Ho va dir Artur Mas el passat 26 de setembre, poc després d’aprovar la Llei de consultes. Eren dies de portades èpiques i llenguatge grandiloqüent. Conceptes com habilitat, estratègia i discreció sobrevolaven el relat del procés. L’astúcia del Govern, ens deien, era el que havia de permetre convocar la consulta i realitzar-la burlant el bloqueig de l’Estat. Per això s’havien de mantenir en secret la majoria de tràmits i preparatius del 9-N, per no donar pistes. “No aneu amb el lliri a la mà”, ens deien. “El govern sap el que es fa, estem en bones mans”.

Al final, però, hem pogut comprovar que rere aquest relat no hi havia més que fum. El que pretenia Mas i el seu equip era guanyar temps. De fet, si ho mirem amb perspectiva… Què ha fet CiU els últims dos anys, si no guanyar temps? Des de la signatura de l’acord amb ERC, el Govern ha fet tot el possible per dilatar al màxim tots els tràmits de la consulta. El pacte per fixar la pregunta i la data es va produir pràcticament en temps de descompte. L’aprovació de la Llei de consultes es va postergar absurdament fins després de la Diada de 2014, quan es podia haver realitzat sense problemes el primer semestre de 2013. Fins i tot la publicació del decret de convocatòria al DOGC es va postposar fins a l’últim minut. Sempre hi havia un argument, una estratègia, una argúcia a tenir en compte. Fins que, amb la consulta convocada, s’ha constatat que no és que no hi hagués pla B o pla C: és que pràcticament no hi havia ni pla A. David no tenia ni un roc a la faixa. Quanta astúcia acumulada.

Dit això, és cert que no s’ha de caure en l’error de menystenir la proposta de procés participatiu del Govern com alternativa pel 9-N. Però a la pràctica, per molt que la CUP o ERC l’acabin avalant i la participació sigui massiva, no serà més que un acte reivindicatiu més. I això si l’Estat no l’acaba suspenent i el Govern no hi renuncia per proposar un altre pla encara més descafeïnat, cosa més que probable. Ara bé, l’estratègia proposada per CiU més enllà del 9-N –unes plebiscitàries amb llista única- és absolutament inversemblant. Si Mas, el president més sobiranista del a història, no és capaç d’aplicar la desobediència per realitzar una consulta democràtica… Ho farà per proclamar la independència? Una mica de serietat.

Aquests dos anys han servit per constatar de forma explícita que els lligams de la dreta catalana amb les elits econòmiques i financeres són massa forts com per que CiU s’atreveixi a tensar la corda per avançar cap a la República catalana. La gran virtut del procés a data d’avui és que està servint per constatar la tesi de l’independentisme d’esquerres més genuí: si vol avançar cap a la independència caldrà construir escenaris de ruptura democràtica en què la dreta catalana no assumeixi un paper central. El gran repte dels pròxims anys serà assolir una majoria parlamentària sense hipoteques amb el règim de la Transició, capaç de practicar la desobediència en clau constituent, i cercar aliances en clau estatal i internacional per avançar cap a la consecució d’un referèndum amb garanties. Mentre això no passi, anirem omplint el calendari de dies històrics com els de les últimes setmanes.