Privatització

“La pluja daurada” de Najat El Hachmi

Posted on Updated on

najatAclaridor article, com sempre, amb el títol La pluja daurada” de l’escriptora Najat El Hachmi. Un article que ens recorda allò que molts dels nostres polítics (i parlo de personatges estafadors com l’Artur Mas o el Mariano Rajoy, d’especuladors i lladres com en Boi Ruiz, en Barcenas o en Millet, o de corruptes i mentiders com en Jordi Pujol i la seva família de lladres o l’Aznar i la seva família de feixistes) fan dia a dia per tal de tapar-se les seves vergonyes i intentar que oblidem perquè els hem votat… els hem votat perquè governin, per fer feina, per millorar la sanitat i l’educació, per tenir ocupació pels joves i pensions pels més grans, per defensar els drets laborals, etc… ja n’hi ha prou de governs que no governen, senzillament medren i ens enganyen amb cortines de fum mentre ens roben i menyspreen… ara és l’hora de fer-los fora !

“Mireu-los que tranquils que van per la vida. Són els encarregats de gestionar els recursos públics, els que han de fer polítiques que solucionin els problemes i són capaços de mirar-se el panorama desolador que tenen al davant i com si res dir que o no hi poden fer res o fan tot el que poden. Nosaltres, simples i vulgars ciutadans sense les capacitats extraordinàries de les seves ments preclares, no ho entendríem si es dediquessin a explicar-nos com funcionen les coses, no arribaríem ni de bon tros a fer-nos una idea de la sofisticació del sistema.

Un sistema que han ideat ells mateixos i que a molts d’ells (no a tots) els ha servit per omplir-se les butxaques. Els que no ho entenen són ells, els que no han entès res són ells: ja no volem explicacions, ja no volem entendre per què la realitat que ens asfixia és la que és, volem que d’una vegada per totes s’arromanguin i facin alguna cosa, amb caràcter d’urgència perquè la situació ja fa temps que és d’emergència. Si algú té gana i demana que li donis menjar, no li serveix de res que li expliquis el perquè de la seva situació, les arrels profundes de la seva pobresa o les circums­tàncies que limiten les teves decisions, tot això no farà que tingui menys gana. Que ens mostrin gràfics d’atur, de precarietat i de macroeconomia no fa que hi hagi menys gent marginada, només serveix perquè s’espolsin els problemes dels empobrits, empobrits per les seves pròpies polítiques i no pobres de naixement. No han entès que dir-nos que les culpes són d’uns tercers més poderosos no soluciona res. I a sobre segueixen prenent-nos el pèl muntant teatres per netejar-se la imatge i aprofiten per tapar-se les vergonyes els uns als altres. No han entès res i segueixen fent com sempre per seguir als seus llocs de sempre, però no passa res, ja ho entendran quan posin les urnes. Les de debò, no les de cartró”.

Les grans empreses catalanes sumen més de 200 filials a paradisos fiscals

Posted on Updated on

3O també podriem titular “el 94% de les empreses de l’IBEX eludeix impostos a paradisos fiscals” o fins i tot el títol d’avui podia haver estat “19.778.000.000 d’euros en beneficis, 467 paradisos fiscals“…

En resum, més enllà de que siguin espanyols o catalans, els grans empresaris, les grans fortunes, malgrat tributar un ridícul 1% (qualsevol família tributa el 22%)  han decidit no contibuir a millorar la situació dels milions de persones que pateixen la crisi.

I tot amb el suport i la complicitat dels partits que ens governen (PSOE+PP+CiU)  que primer van desviar milions i milions de diners públics als bancs (i per tant a aquestes empreses) i ara els hi permeten disposar d’un enorme entramat de paradisos fiscals  que fa que els seus beneficis desapareixin a les seves butxaques sense tributar un euro…

Per això, quan algú diu que cal fer més retallades a la sanitat, que s’ha estirat més el braç que la maniga, que la gent gran pren massa medicaments i per això cal repagar un euro per recepta, que els universitaris viuen molt bé, que la sanitat privada és més eficient, que no hi ha diners per fer escoles bressol, que qui no té feina és perquè no val, etc. potser caldria mirar als ulls dels Mas-Collell o De Guindos de torn i dir-lis que no existirien retallades, ni crisi, ni atur, ni desnonaments si enlloc de regalar els nostres diners als bancs i  enlloc de dedicar-se a exprimir i acollonir als ciutadans via impostos i retallades als serveis bàsics s’haguessin dedicat a posar en marxa tots els mitjans necessaris per perseguir el frau fiscal d’aquestes empreses…

lista

Us deixo amb l’article  publicat al tercer número de Cafè amb Llet i amb “Quatre mesures senzilles per una fiscalitat justa” de Miguel Ángel Luque Mateo · Membre d’Attac i professor Titular de Dret Financer i Tributari de la Universitat d’Almería:

Són les 35 empreses més poderoses d’Espanya. L’any 2013, mentre la crisi omplia el país d’ERE, desnonaments, desnutrició infantil i retallades, aquestes 35 empreses —les 35 de l’IBEX35— van guanyar 19.778 milions d’euros. Unes xifres que els mitjans de comunicació han presentat com a símptoma de la millora de la economia. La idea que es pretén vendre és que si aquestes empreses van bé, a tots ens anirà millor. Lamentablement, però, aquests enormes beneficis no contribueixen a millorar la situació dels milions de persones  que pateixen la crisi. 

Segons l’Informe de Responsabilitat Corporativa publicat per l’Observatori RSC, un enorme entramat de paradisos fiscals  fa que aquestes grans empreses no contribueixin a les arques d’Hisenda com ho haurien de fer.

Segons Andrés Lara, membre de l’observatori, “33 de les 35 empreses de l’IBEX tenia presència a territoris considerats paradisos fiscals. És difícil saber quants diners han sortit d’Espanya cap a aquests paradisos, però no resulta inversemblant afirmar que si aquests diners haguessin tributat, les retallades serien menors”. 

El més greu de tot, però, és que aquest comportament està avalat per tots els governs. “Aquests governs” explica Lara “s’han preocupat més d’exprimir el ciutadà via impostos i retallades als serveis socials que de posar en marxa tots els mitjans necessaris per perseguir el frau fiscal”. 

El diagnòstic de l’informe és clar: “És obvi que la capacitat de les administracions públiques per desenvolupar polítiques públiques que tinguin com a objecte garantir els drets de les persones requereix recursos. En la mesura en què una empresa utilitzi estratègies d’enginyeria fiscal per evitar càrregues impositives  proporcionals  a les seves operacions i ingressos, no pot assegurar-se que el seu comportament amb la societat  i les persones siguin responsables”. 

Segons el Comitè d’Afers Econòmics i Monetaris de la UE prop d’un bilió (un milió de milions) d’euros es perd per l’evasió i l’elusió fiscal. En aquesta plana oferim el llistat d’empreses que utilitzen els paradisos elaborat per l’Observatori de Responsabilitat Corporativa. Us convidem a retallar aquest llistat i engantxar-lo en un lloc ben visible. Cal tenir-lo ben present cada cop que ens diguin: “no hi ha diners”.

Quatre mesures senzilles per a una fiscalitat justa

1) Restabliment de l’Impost sobre el Patrimoni, l’eliminació d’aquest impost va ser una de les promeses estrella de les últimes eleccions generals pel PSOE. Aquest tribut era un mecanisme idoni per al control tributari, a més de suposar una recaptació d’uns 2.000 milions € anuals.

2) Reforçament del cos d’inspectors de l’Agència Tributària i augment de les investigacions a grans fortunes, empreses de l’IBEX 35, multinacionals, bancs i institucions financeres i altres entitats que operen amb paradisos fiscals. Segons un estudi de la Universitat Pompeu Fabra, per aquestes vies es deixen d’ingressar uns 80.000 milions d’euros cada any.

3) Augment del tipus de gravamen de les societats que utilitzen les grans fortunes per invertir (SICAV), de l’1% a, com a mínim, el percentatge en què es graven les rendes de l’estalvi en l’IRPF (19 – 21%).

4) Desaparició del règim fiscal especial creat perquè les empreses de lloguer de les entitats de crèdit (SOCIMI) puguin arrendar els grans patrimonis immobiliaris obtinguts dels embargaments i desnonaments.

La Sectorial de Salut de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) en mans dels espoliadors de la sanitat pública ?

Posted on Updated on

sanitatpúblicaI coincidint amb l’acte de presentació de la Sectorial de Salut de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) dedicat a donar veu als hospitals privats de Catalunya que negocien d’amagat  amb CiU l’espoli de la sanitat pública catalana, voliem compartir una entrevista a Àngels Martínez Castells (membre del Consell Científic d’Attac i presidenta de Dempeus per la Salut Pública) publicada a Cafè amb Llet. Voldria recordar abans de deixar-vos amb l’entrevista que a la Junta de l’ANC i com a responsable d’aquest sectorial podem trobar Llorenç Sotorres, director estratègic de la Unió Catalana d’Hospitals, la patronal privada que s’ha vist esquitxada amb alguns dels escàndols de corrupció i robatori de Josep Prat, Carles Manté, Ramon Bagó, Boi Ruiz i companyia  Em pregunto si aquest és el model de país que volem fer…? a que juga l’ANC ? Catalunya un país en mans de les mútues i els hospitals privats ?

M’estimo més llegir a l’Àngels i trobar una mica de llum i coherència…

La sanitat és la partida més gran de la Generalitat. Li pregunto com economista: si la Generalitat no té diners, no és inevitable retallar en sanitat?

Gestionar pressupostos és una tasca política i no un exercici comptable com ens volen fer creure. I això li dic com economista. Independentment que hi hagi més o menys milions, els pressupostos no són partides inamovibles i la clau és identificar bé les prioritats. Al 2013 el que es va dedicar a pagar interessos de deute és pràcticament el doble del que s’ha retallat en sanitat.

Però una part d’aquest deute és produc te d’haver construït hospitals i finançar serveis per als ciutadans…

Quedi clar que l’origen del deute és privat. Però a més, l’informe sobre corrupció i sanitat del Global Corruption Report de Transparència Internacional de l’any 2006 advertia que prop del 10% dels diners que es mouen al sector sanitari als països desenvolupats es ‘perdia’ en corrupció. I no hem millorat. Un informe de la UE de 2014 adverteix que el sector més vulnerable a la corrupció, després de la construcció, és el sanitari…

I això està al deute que hem de pagar…

Sí. I també has de sumar els intermediaris, els sobrecostos injustificats, les portes gira tòries o la despesa en medicaments inflada pel monopoli de les farmacèutiques.

Llavors la solució passa per no pagar el deute?

La solució passa perquè els polítics facin el que han de fer: posar davant de tot les per sones i auditar el deute il·legítim. Estan allà per servir el bé comú i no per assegurar el cobrament als bancs o per rescatar auto pistes. Aquest és l’ordre de prioritats i no a l’inrevés!

Però alguna raó deuen tenir els governs per assumir aquest ordre de prioritats.

Aquestes prioritats estan definides des finals dels anys 80. El Consens de Washington primer, i el de Brussel·les després, van establir aquestes regles del joc que no són res més que l’acceptació que les polítiques econòmiques les marquen els poderosos i els seus lobbies.

I els governs on queden?

Doncs queden en el que estem veient: uns governs titella al servei de la banca, La Caixa i les multinacionals. Tant és que Boi Ruiz o Mas Colell siguin consellers d’una autono mia o ministres d’un país independent. El problema és que serveixen a uns interessos determinats que no són els de la població de Catalunya.

Però aquest govern té els vots de la ciutadania…

Aquesta és la feina de tots els tertulians i els intel·lectuals que estan al servei del poder. Amb un nivell ínfim en la majoria dels casos, aquesta gent té tots els altaveus a la seva disposició i la majoria de mitjans menyspreen la ciutadania.

I això fa que la gent voti governs titelles?

Ajuda molt. Aquests formadors d’opinió treballen per a què la gent no s’adoni, es confongui i, el més efectiu, es cregui que no pot fer res, que això és el que hi ha!

Però aquesta gent són experts, gent amb estudis… hi ha col·legues seus del món de l’economia…

Ser economista no pressuposa res. Fa uns dies estudiants d’economia d’universitats de tot el món van fer públic un manifest on demanen més pluralisme en el programa. A les universitats està passant el mateix que a les televisions: només se sent el discurs econòmic que interessa al poder. A Catalunya, per exemple, tenim en Sala i Martin, que sembla ser l’únic economista del país. Quan el trobo a la televisió, canvio de canal.

Però la gent diu que Sala i Martin s’explica molt bé!

Sí, però l’important és el contingut del que diu! Cal veure a favor de quins interessos està. En José Luis Sampedro deia que hi ha dos ti pus d’economistes: els que treballen per fer els rics més rics i els que treballen per fer els pobres menys pobres.

I en Sala i Martin…?

En Sala i Martin és dels primers. Dels que omplen les universitats amb el mateix discurs monolític que ha enfonsat l’economia. Per això els estudiants fan un manifest! Saben que hi ha tot un món econòmic que els amaguen. Fins i tot des de l’elitista universitat de Harvard han signat el manifest.

De Harvard als hospitals…

És que és tot el mateix. Cal veure l’economia, la investigació, la sanitat, l’educació, el con junt dels serveis públics de manera global… i sobretot, cal veure la sanitat i l’educació com a inversió i no com a despesa…

I quin paper té el ciutadà que va a un hospital o a un CAP i no l’atenen?

El primer és no permetre que li donin llargues o que el posin en una llista d’espera eterna. I una altra cosa important: no caure en el pa rany i no fer-se d’una mútua!

Però si el conseller Boi Ruiz ha dit que és el que s’ha de fer!

El consell, que se’l posi on no li faci nosa. I el conseller, que dimiteixi. La gent ha d’exigir que se l’atengui com cal a la sanitat pública. Si et fas d’una mútua els estàs seguint el joc i admets que ells han guanyat. I a més, és un perill per a la salut pública: només la sanitat pública pot millorar els determinants de salut de la població.

Però les mútues sí que atenen els malalts

Sí, sempre que tinguin diners i sempre que no estiguin gaire malalts. Les mútues són empre ses que cerquen beneficis. Saps aquella dita que diu que els bancs són com qui et deixa un paraigües quan fa sol i te’l demana -amb interessos- quan comença a ploure? Doncs el mateix passa amb les mútues, la majoria en mans de la banca.

Si demà fossis consellera de sanitat, que és el primer que faries?

No ho tinc entre els meus plans! Però el primer que cal fer és descontaminar la sanitat pública de la privada. Cal treure tots els paràsits que l’estan corcant i fer neteja de consorcis, fundacions, intermediaris. Ah! I acabar amb les portes giratòries que transiten els alts càrrecs de la pública a la privada i al revés. Això no és saludable i surt molt car!”

Un llibre per regalar aquestes festes: “Artur Mas: on són els meus diners?”

Posted on Updated on

Us recomano aquest llibre com a regal per aquestes dates, un magnífic treball d’investigació periodistica i crònica d’una batalla per la Sanitat Pública… i si aneu justos de pasta, cap problema, també el podeu descarregar de franc –en català i en castellà– a aquesta web “Artur Mas: on són els meus diners?”  ja que els seus autors, Marta Sibina i Albano Dante, els dos editors de la revista Cafè amb Llet, van penjar aquest novembre a la xarxa el seu llibre sobre la corrupció a la sanitat catalana. Una decisió presa després de la votació conjunta del PSC i CiU a la comissió parlamentària que ha investigat les irregularitats a l’Institut Català de la Salut i el Consorci Hospitalari de Catalunya, per tal d’evitar que “tot plegat quedi tapat per un pacte polític”.

Artur Mas on són els meus diners

Salvem el Clínic

Posted on Updated on

El 10 d’octubre de 2013 més de cinc-centes de persones ens vàren manifestar en defensa de la sanitat pública i en contra de la privatització de l’Hospital Clínic per part del govern de la Generalitat de Catalunya d’Artur Mas (CiU). + info: http://dempeusperlasalut.wordpress.com/2013/10/10/protesta-davant-de-lhospital-clinic-contra-la-privatitzacio-de-la-sanitat/