PAH

Entre lo posible y lo necesario, de Joan Subirats

Posted on Updated on

2

La exigencia de cambios profundos atraviesa todo tipo de países, aunque la dirección no esté clara. Las grandes transformaciones sociales no suelen poder predecirse

Article de Joan Subirats a El País

Vamos viendo como surgen propuestas aquí y allá que para los más avezados analistas políticos resultan ingenuas, infantiles, irrealizables. Me refiero, por ejemplo, a los fenómenos de Corbyn en Gran Bretaña o de Sanders en los Estados Unidos. Dos personajes de largo recorrido, que durante años han sido vistos en sus partidos como figuras más bien exóticas, que repetían cosas de otra época. Y lo más curioso es que sus propuestas han obtenido la mayor audiencia y apoyo precisamente entre los más jóvenes. Unos jóvenes con grandes incertidumbres sobre su futuro y menos moldeados por la realpolitik.

Los portavoces del realismo político se expresan en todas partes más o menos así: “La política es un asunto complicado; los avances se dan gracias a la gente de dentro del tinglado que sabe cómo manejar las cosas; si quieres conseguir algo, has de aceptar las reglas de juego y los límites que vas a encontrar en cada cuestión”. Al final, lo que queda es la frase de siempre en el mundo de la política y la gestión pública. “Olvídate, el cambio o es incremental o no es”. Si atendemos a cómo se ha leído el tema Syriza-Varoufakis parecería que los hechos dan la razón a los más curtidos en “la política tal cual es”. Pero, lo cierto es que no parece que sin Varoufakis la cosa nos vaya mucho mejor.

Parece extraño que Sanders insista en usar la expresión “socialismo democrático” como el mejor resumen de sus propuestas. Y lo es porque “socialismo” es la palabra más contraproducente para conseguir apoyos en lo que ha sido el imaginario político norteamericano. De hecho, Sanders sabe bien que Eugene Victor Debs, el máximo representante del socialismo en la historia política norteamericana, se presentó cinco veces como candidato del Partido Socialista a las elecciones presidenciales y nunca pasó del 6% de los votos (1912). A pesar de eso, Sanders sigue esa estela y la conecta con la tradición, esa sí mucho más mayoritaria, de Franklin D. Roosevelt o Lyndon B. Johnson, en el sentido de defender que la intervención pública y la lucha por la igualdad social son ideas tan legítimas como las propias del liberalismo y mucho más necesarias que nunca. Y los jóvenes coinciden en ello, más allá de prejuicios y etiquetas.

4

La exigencia de cambios profundos atraviesa todo tipo de países, aunque la dirección de ese cambio no esté clara. Las situaciones que generan transformaciones sociales significativas no acostumbran a poder predecirse. La coincidencia de una fuerte movilización o conflicto con otras circunstancias quizás ajenas, abre la oportunidad de cambiar cosas que un día antes parecían totalmente inamovibles. Es difícil imaginar que situaciones de este tipo surjan de técnicos y expertos que acostumbran a buscar salidas practicables en el clima político de cada momento. Son los movimientos sociales los que muchas veces pueden cambiar ese clima presionando y luchando por lo que muchos consideran propuestas impracticables e ilusorias. Las barreras son inmensas pues sus propuestas alteran las zonas de confort de muchos actores e intereses.

Lo normal es considerar que este tipo de movilizaciones son arriesgadas y contraproducentes. Es lo que Hirschman denominó como “retórica intransigente””, que apela a tres temas fundamentales: el riesgo, la futilidad y los efectos perversos. El riesgo supone exponer que cada vez que intentamos cambiar algo se corre el riesgo de perder lo que ya se tiene, y que por tanto, la inactividad es la postura más prudente. La futilidad expresa que no existen oportunidades de cambio, y desde esta óptica cualquier tipo de acción no es sino una pérdida de tiempo y recursos. Y los efectos perversos están relacionados con la idea de que cualquier tipo de actuación pensada para el cambio no hará sino empeorar las cosas. Lo que hemos visto en estos últimos años, con ejemplos distintos como la PAH o la ANC, es que frente esta “retórica intransigente” es posible levantar una “retórica de la movilización” que convierta en más realizable lo que poco antes parecía imposible.

La dialéctica instituciones y movimientos sociales debe seguir manteniendo dinámicas de colaboración y conflicto, de practicabilidad de lo que se propone, pero también de exigencia de lo que muchos consideran necesario y justo. Lo peor sería caer en lo que ya advirtió Debs cuando algunos dudaban de votar a alguien como él con pocas posibilidades de victoria: “mejor votar por lo que quieres y no obtenerlo que votar por lo que no quieres y conseguirlo”.

Democratic presidential candidate, Sen. Bernie Sanders, I-Vt., reacts to supporters during a concert hosted by his campaign, Friday, Oct. 23, 2015, in Davenport, Iowa. (AP Photo/Charlie Neibergall)

Anuncis

Manifest: Impulsant el canvi. A Catalunya, Podem

Posted on Updated on

Impulsant el Canvi és un punt de partida obert a tota la gent que es vulgui sumar, un projecte col·lectiu per al conjunt de la societat.

podem1
Manifest per un constituent català

Vivim temps de canvi. Ningú pot negar que hàgim entrat en un període d’acceleració del temps històric. El que abans portava dècades, ara pot durar només mesos, setmanes o fins i tot dies. Des del 15M hem vist canviar la prefectura de l’Estat, enfonsar-se el bipartidisme, retirar-se a la vella guàrdia (Rubalcaba, Duran i Lleida, Aguirre…) i caure “mites” com Jordi Pujol. Un ampli moviment ha vingut reivindicant alhora el dret a decidir com la millor forma per resoldre el model d’Estat. En joc es troba una altra idea d’Espanya; més democràtica, socialment justa i plurinacional.

Amb la crisi, les accions de la PAH contra els desnonaments, les marees contra les retallades i tantes altres mobilitzacions van deixar clar que, en democràcia, el protagonisme és i ha de ser de la gent. Però la crisi no només va posar de manifest la il·legitimitat del neoliberalisme causant de l’escletxa social. La corrupció, que fins llavors ens era presentada com una sèrie de casos puntuals, va aflorar en tota la seva dimensió estructural: comissions del 3%, seus embargades, sobresous en sobres, etc.

Davant això, els partits existents romanien inoperants, bloquejats per les seves velles regles i maneres d’entendre i fer la política. No van trigar així a ser destituïts al crit de “No ens representen!”. En el seu lloc van aparèixer formacions creades per gent corrent que va prendre la iniciativa i va estendre el protagonisme popular de les places als processos electorals.

Primer va irrompre Podem en les europees. El seu resultat va sorprendre, amb cinc eurodiputats del no-res i va marcar un abans i un després. Guanyar en el terreny electoral va deixar de ser una utopia. Van seguir els èxits locals de les candidatures d’unitat popular que va impulsar Podem i van conferir les alcaldies del canvi a Carmena, Colau, Ferreiro, Kichi i tantes i tants altres. Sense l’aposta de Podem per Barcelona en Comú, Ara Madrid, Marea Atlàntica, etc., el canvi encara no hauria començat. I quan semblava que la cosa es posava costa amunt, la remuntada del 20D va eliminar qualsevol ombra de dubte: el canvi havia arribat per quedar-se.

podemos3

Col·lapse a Catalunya

Mentrestant, no obstant això, l’escenari català ha col·lapsat per efecte de la deriva unilateral i plebiscitària de l’independentisme. La investidura de Puigdemont, en paraules d’Artur Mas, hauria aconseguit “corregir mitjançant negociacions el que no s’ha aconseguit per les urnes”. Catalunya, pionera fins fa res en les lluites per la democratització, s’ha instal·lat en una sort de “dia de la marmota” que ens entrampa sense remei en la ideologia de el “Processisme”. Aquí i ara, el canvi reclama un gir de 180 graus en la política catalana.

El resultat del 27S no va ser ambivalent: va ser un clar «No» a la drecera plebiscitària. I va ser també l’evidència que una majoria social molt més àmplia segueix volent resoldre la qüestió en referèndum. La victòria electoral d’En Comú Podem (ECP) en les generals ha demostrat que la difícil posició que va haver de defensar Catalunya Sí Que És Pot (CSQEP) en les autonòmiques es correspon molt millor amb la voluntat majoritària a Catalunya i que el mateix argument, en contextos electorals diferents, pot produir resultats molt dispars.

Per això, l’avanç de Ciutadans el 27S no només es va produir gràcies als errors eventuals de CSQEP, sinó també perquè va haver-hi qui es va creure al marge de la responsabilitat de frenar la marca blanca de la dreta centralista. La lliçó a extreure és inequívoca: més enllà de les diferències, vivim un context històric en el qual es penalitza no estar a l’altura del canvi. El 27S van fallar tant els qui van concórrer com els qui es van quedar a casa. Només la generositat posterior amb les confluències va fer possible el triomf del 20D.

podemos2

Confluència desitjable, confluència factible

Confluir és avançar cap a una fi comuna. Aquesta fi és el canvi al que aspirem; un canvi on tots els confluents implicats es reconeguin i participin en peus d’igualtat, reconeixement mutu i dignitat. Ningú pot dubtar que aconseguir la confluència més àmplia i millor organitzada és desitjable. Però és factible?, sota quines condicions?, en quins temps?, amb quins continguts?, mitjançant quins mètodes? A ningú se li escapa que la manera en què es conflueixi (o es deixi de confluir) pot tenir efectes molt dispars sobre el canvi.

Atès que la confluència no és una fi en si mateixa, sinó un camí a recórrer conjuntament, la qüestió és quina confluència volem protagonitzar des de Podem. Les confluències van néixer d’una urgència sobre la qual no hi havia marge de maniobra: una atapeïda sèrie de convocatòries electorals va obligar a improvisar a cada pas acords amb diferent grau d’elaboració. En alguns casos es van poder elaborar codis ètics comuns, propostes programàtiques conjuntes, assemblees territorials compartides, etc. En uns altres, com En Comú Podem, es van adoptar fórmules molt més properes a la simple coalició electoral amb els elements innovadors de cada confluent per separat.

Encara així, gràcies a l’aportació de Podem, ECP va aconseguir guanyar les eleccions generals (un 82% de vots de ECP, segons el CIS). Aquest èxit constitueix sens dubte un incentiu per seguir avançant. Ningú pot dubtar que, com va dir Juan Carlos Monedero, Podem sigui “la nau d’abastiment” de la confluència catalana. Amb tot, ECP no és a dia d’avui més que un esbós de confluència a la que cal dotar de contingut, cos i energies militants, sempre que es consideri oportú. Per dur a terme aquest esforç queda per davant un any o més.

Full de ruta

A l’hora de plantejar-nos confluir, propugnem un full de ruta que respecti, en primer lloc, els ritmes interns de tots els confluents. Les eleccions han suposat un desgast enorme; molt especialment per a les formacions de gent corrent que som de creació més recent. Abans d’avançar nous passos cal que estiguem tots en les millors condicions de contribuir al canvi. Accelerar la confluència de manera innecessària pot tenir costos imprevisibles i fer fracassar la fi perseguida.

En segon lloc, la defensa de la plurinacionalitat no és de cap manera una aportació aliena, ni menys encara patrimoni exclusiu d’altres confluents. Forma part del nostre “ADN” i així ha de seguir sent. No obstant això, a causa de la sèrie de convocatòries electorals, Podem no ha disposat de temps per afrontar la seva federalització interna. En la pràctica això ha generat dificultats addicionals amb implicacions tan greus com haver facilitat a la Taula a Les Corts negar el grup a ECP.

En tercer lloc, per tant, Podem ha de formar-se com un constituent a Catalunya, amb personalitat jurídica pròpia i capacitat per decidir de manera sobirana en l’àmbit català. Només des d’aquí té sentit iniciar amb altres confluents catalans una confluència de cara a un acord posterior d’àmbit estatal. Això situa, per tant, la re-articulació de la relació entre Podem i Podem en un moment constituent anterior a la confluència entre un futur subjecte català i la resta de confluències a nivell estatal.

En aquest horitzó, els qui subscrivim aquest manifest ho plantegem com un punt de partida obert a tota la gent que es vulgui sumar, sense resultats predeterminats, com a invitació a un debat col·lectiu protagonitzat des dels cercles pel conjunt de la societat. Perquè avui, com quan es va presentar Moure Fitxa, segueix sent necessària l’audàcia, la participació, el debat. No només tenim una història de batalles electorals, també expliquem ja amb un aprenentatge col·lectiu al que no volem renunciar. Des de la fundació dels cercles fins al 31E, passant per Vista Alegre, seguim el camí de l’apoderament popular. A Catalunya, també Podem.

SI ES POT!

Més informació a Impulsant el canvi

 podemos1

20D: A Catalunya, el 15M ha guanyat !!!

Posted on

3

Doncs si…

Aquest passat 20D a Catalunya ha guanyat la gent de Cafè amb llet que porta anys denunciat la corrupció de Convergència, ha guanyat la gent de la PAH que aturen dia rera dia els desnonaments manats pels fons voltor i els banquers de La Caixa, el BBVA o el Santander, ha guanyat la gent apallisada a Plaça Catalunya pels mossos del conseller Felip Puig per demanar llibertats i un món millor…

Han guanyat els democrates de veritat que volem un referéndum per donar la veu al poble, han guanyat els sindicalistes que s’enfronten a les lleis del PP i fan seu el dret al treball, han guanyat les AMPA’s que no accepten les retallades en educació d’en Mas i el Rajoy…

1
Han guanyat  les dones de Cornellà que s’aixequen cada matinada per buscar feina, han guanyat els treballadors de Telefònica que van fer vaga de fam durant setmanes, han guanyat els 200.000 joves catalans obligats a emigrar a Europa, Amèrica o Àsia per trobar feina i un futur millor…

Han guanyat els treballadors i pacients de la Vall d’Hebron que volen aturar les privatizacions que empitjoren els tractaments i enriqueixen als amics del conseller Boi Ruiz, han guanyat els col·lectius que lluiten contra les empreses (subvencionadores de les dretes europees) i que comercialitzen els transgènics, ha guanyat el moviment anti-nuclear del Camp de Tarragona que fa anys que no es resigna…

2

Ha guanyat la gent invisible… han guanyat “els nadies”…

I amb un bon somriure, companyes, companys, us he de dir que això, això, només és el principi…

Barcelona contra la pobresa

Posted on Updated on

2El passat 17 d’octubre l’Albert Sales publicava aquest article que trobo imprescindible compartir:

“Seguint les receptes neoliberals, les respostes dels ajuntaments a les interpel·lacions de la ciutadania en matèria de reducció de la pobresa es limiten a la repetició del mantra de la creació d’ocupació. La millor manera de reduir la pobresa és crear ocupació i això justifica el desenvolupament de polítiques de promoció econòmica dirigides a facilitar l’activitat de les grans empreses al municipi. Barcelona no ha estat diferent i enmig d’una crisi global, s’han defensat polítiques de precarització laboral amb l’excusa de l’ocupació com a única eina “realment útil” per treure a la ciutadania de la pobresa”, i s’han publicitat amb especial èmfasi mesures per promoure la creació d’empreses en àmbits d’alt valor afegit, com la biotecnologia o les tecnologies de la comunicació.

Els serveis socials, competència indiscutible de la política municipal, es segueixen considerant una eina de l’administració per paliar els efectes de la desocupació i de la pobresa. En conseqüència, quan una administració local defensa estar portant a terme polítiques més socials, s’utilitza la proporció de despesa en els serveis socials municipals com a indicador. En línia amb el reduccionisme economicista imperant, la quantitat passa per sobre de la qualitat i, finalment, si la proporció de despesa en serveis socials augmenta o es manté, ¿què més pot fer un Ajuntament per la seva ciutadanía davant les forces de l’economía global?

A continuació es proposen línies d’acció en la lluita contra la pobresa que no depenen tant de la disponibilitat de recursos com de l’assignació i priorització dels recursos existents. No és cap llista tancada. Només sis idees que sorgeixen de l’anàlisi microsocial de l’impacte de les polítiques existents en les víctimes d’una xacra que les elits han renunciat combatre i eradicar.

1.- Orientar les polítiques de promoció econòmica i d’ocupació a sectors que generin llocs de treball vinculats a l’economia de proximitat i a formes empresarials cooperatives. Insistir en destinar recursos públics en sectors d’alt valor afegit, com la biotecnologia i les tecnologies de la informació i la comunicació és útil per captar vots de les autodenominades classes mitges que encara aspiren a que les carreres universitàries dels seus fills i filles culminin en llocs de treball d’alta qualificació. Peró els llocs de treball que es creen són altament volàtils perquè les empreses són fácilment deslocalitzables, i no lluiten contra la desocupació de les grans majories socials. Utilitzar els recursos públics per promoure l’Economia Social i Solidària té una repercusió directa en la creació de llocs de treball estables, de qualitat i per tots els estrats de la societat.

2. Construir ponts entre l’administració pública i les iniciatives de la ciutadanía organitzada. Estan sorgint iniciatives que cerquen la satisfacció de drets socials i econòmics a través de l’autogestió. L’Obra Social de la PAH o les Xarxes d’Aliments en són exemples destacables. Sense entrar en la lògica de la subvenció i la institucionalització, un ajuntament por optar per criminalitzar les formes de desobediència organitzada o buscar mecanismes de coordinació d’esforços i complementarietats per garantir el dret a l’habitatge i el dret a l’alimentació.

3. Frenar la mercantilització de l’espai públic. Cada cop és més complicat desenvolupar qualsevol activitat a l’espai urbà que no sigui transitar en direcció a un lloc concret o consumir. Carrers i places es converteixen en centre comercials a cel obert. No s’hi pot estar sense una intenció de consum (amb l’excepció molt limitada dels infants als parcs). Al no disposar de capacitat de consum, les primeres persones afectades son les més empobrides que veuen limitat el seu dret a la ciutat. L’habitatge precari o el sensellarisme comporta passar moltes hores al carrer. Fer del carrer espai de trobada i no de persecució i ostigament, col·labora en la desestigmatització de les víctimes de la pobresa. Per contra,

34. Trencar radicalment la lògica d’infantilització de la pobresa imperant. La permanent sospita de parasitisme social que el discurs polític hegemònic manté sobre les persones en situació de pobresa no té cap suport empíric per implica grans prejudicis a les persones que han de fer ús dels serveis socials. Cal prioritzar polítiques de transferència de rendes sobre polítiques d’ajuda en espècies o de transferències condicionades que impliquen despullar a la llar assistida de la seva capacitat d’elecció i del seu rol de consumidora. Si el problema d’una llar és l’absència de rendes o l’utilització del gruix de la renda disponible per pagar l’habitatge, l’administració ha d’evitar respondre amb menjar per evitar aprofundir en el procés de desqualificació social vinculat a la experiència subjectiva de la pobresa.

5. Integrar els serveis socials en una visió més àmplia dels serveis a les persones. En el catàleg dels serveis a les persones que presten els ajuntaments n’hi ha que no pateixen l’estigma dels serveis socials i que són considerats serveis per a la ciutadania. Les llars d’infants públiques o els casals d’avis, tenen una consideració diferent per de l’opinió pública, en part per la seva desvinculació del mite de la pobresa com a resultat d’un fracàs personal i laboral. Cal evidenciar que totes les ajudes a la vida quotidiana i les tasques de cura són polítiques contra la pobresa i que establir ponts entre serveis que permetin el contacte entre els “col·lectius” de persones usuàries contribueix a un major dinamisme comunitari. Experiències com els centres oberts on persones sense llar realitzen activitats amb jubilades o joves, o llars d’infants en que els avis i àvies col·laboren periòdicament, en són exemples característics.

6. Dotar els centres de serveis socials de referència amb recursos específics per a l’acció comunitària. Permetre que es desenvolupi una tasca acurada de dinamització comunitària entre iniciatives veinals no institucionalitades, entitats socials i administració, és una inversió, no una despesa. Inversió en identificació de problemàtiques i inversió en identificació solucions i recursos. L’acció comunitària exigeix una visió radicalment democràtica del funcionament de l’administració pública i suposa vèncer moltes resistències tecnocràtiques, però no es pot lluitar contra la pobresa sense fer a les víctimes protagonistes del seu propi procés. Alhora pot fer funcionar la sempre reclamada però mai assolida cooperació entre escoles, serveis socials, centres de salut i casals d’avis.

L’Estat Neoliberal no ignora el creixement de la pobresa i de les bosses de marginalitat. Genera un model de gestió de la pobresa basat en la vinculació de les ajudes socials al seguiment de programes d’inserció laboral en un entorn de treball altament precaritzat, estigmatitza i criminalitza les víctimes de la pobresa justificant una intervenció policial i penal sobre els barris de segregació i sobre els col·lectius tradicionalment marginats de l’ocupació, i delega la responsabilitat pública en la protecció social dels individus en la filantropia privada, erosionant el discurs dels drets socials i vinculant l’atenció a la pobresa al voluntarisme.

Les estratègies per fer front a aquesta ofensiva contra “els pobres” passen per reforçar l’apoderament polític de les víctimes de la pobresa, trencant amb la individualització dels problemes socials i amb el sentiment de culpa i indignitat amb que carreguen les persones que aprofundeixen en el seu procés de desqualificació social. El marge d’actuació dels municipis davant de la gestió neoliberal de la misèria que arriba d’entitats estatals i supra-estatals no es limita a l’assignació de recursos econòmics als serveis socials. En la cadena de decisions polítiques i tècniques es pot optar per convertir els recursos municipals en una eina més de control i contenció de la marginalitat o en un pilar de l’empoderament de les víctimes de la pobresa en complementarietat amb la ciutadania organitzada.

Recomanacions bibliogràfiques:

Bauman, Zygmunt. 2000. Trabajo, Consumismo Y Nuevos Pobres. Barcelona: Gedisa.

Bauman, Zygmunt. 2014. La Riquesa D’uns Quants Beneficia a Tothom? Barcelona: Arcàdia.

Paugam, Serge. 2007. Las Formas Elementales de La Pobreza. Madrid: Alianza.

Sales, Albert. 2014. El delito de ser pobre. Barcelona: Icaria.

Wacquant, Loïc. 2010. Castigar a Los Pobres. El Gobierno Neoliberal de La Inseguridad Social. Barcelona: Gedisa.

“Perspectives”, reflexió necessària sobre lluites passades i de futur

Posted on Updated on

perspectivesAvui us convido a la lectura de l’article de Josep Maria Solé Soldevila publicat en el mes de novembre a l’Accent amb el títol de Reflexió necessària sobre lluites passades i de futur i dedicat al llibre Perspectives:

Al pròleg de Perspectives, l’historiador Josep Fontana ens recorda com justificava en William Morris el fet de celebrar l’aniversari de la Comuna de París (1871): “La Comuna de París no és més que una baula en la lluita que s’ha anat desenvolupant al llarg de la història dels oprimits contra els opressors, però sense totes les derrotes dels temps passats no tindríem cap esperança d’una victòria final”. Modestament, des d’aquest llibre col·lectiu, es pretén justament això: analitzar algunes de les experiències polítiques viscudes els darrers temps, per tal d’extreure’n conclusions i emprendre les lluites futures amb més garanties d’èxit.

 Malauradament, en aquesta ressenya no ens serà possible referir-nos a totes les aportacions però sí que podrem dedicar quatre frases a les que ens han semblat més rellevants, la primera de les quals és, per ordre d’aparició, la del membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa Ivan Gordillo, i du per títol “La crisi capitalista com a recomposició del sistema”. En Gordillo ens explica de forma sintètica i senzilla l’origen de l’actual crisi i la seva qualitat d’intrínsec al sistema capitalista. Apunta, en aquest sentit, que “és interessant observar com, en el capitalisme, els elements que ajuden a purgar els efectes de la recessió i a obtenir les condicions per a un nou cicle d’acumulació […] són els mateixos que acaben provocant la crisi següent”. I que de l’actual crisi ens en volen fer sortir gràcies a la imposició d’un seguit de mesures -dèficits, retallades, privatitzacions i reforma laboral- que estan provocant uns “efectes socialment devastadors”.

Volem referir-nos, en segon lloc, a l’article “Marx i la independència dels pobles per a canviar-ho tot”, signat per l’historiador i militant d’Endavant Manel López. En aquest text, partint de les anàlisis que feu Marx sobre la Comuna de París –La guerra civil a França-, i que el dugueren a defensar que “la classe obrera no es pot pas acontentar de prendre tal qual l’aparell de l’estat i fer-lo funcionar per compte propi”, en Manel López defensa que, per analogia, “la independència com a apropiació de sobirania per part del poble és impossible dins les cadenes possible”. Cal doncs, per a fer possible aquesta nova República Catalana, “activació popular al marge i en contra de les estructures de l’estat, […] protagonisme únic i principal del moviment real en la lluita per la independència […], i confrontació en contra del procés de despossessió social i nacional”.

En darrer lloc ens referirem a l’aportació d’en Pau Llonch, portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de Sabadell, que a diferència de les altres dues intervencions que hem assenyalat, centra el seu article -“La PAH com a eina contra el capitalisme. Virtuts i riscos”- en l’anàlisi d’una experiència local de lluita que ha anat prenent molt protagonisme. Una de les reflexions més interessant és la que defensa que la PAH elaborés una proposta de mínims -dació en pagament retroactiva, lloguers socials i moratòria en els desnonaments- que fos “clara, entenedora i reformista quant als continguts”. La validesa d’aquest tipus de demandes rau en el fet que si l’Estat és incapaç de satisfer les necessitats socials més bàsiques, com està sent el cas, es posa en “escac el sistema en l’àmbit de la seva legitimació”, obrint les portes a una possible esmena a la totalitat.

http://espaifabrica.cat/

No voldria posar pals a les rodes del procés, però…

Posted on Updated on

Fa unes setmanes la periodista Sònia Bagudanch va publicar aquest article a Llibertat.cat i cada dia que passa estic més d’acord amb ella, us convido a la seva lectura:

entrevista“Un periodista deixa testimoni dels moments històrics. De ben segur que aquesta és la sensació que tenen molts periodistes catalans des que l’independentisme s’ha fet pràcticament majoritari i se n’ha pogut parlar sense embuts als mitjans de comunicació.

És una sensació que des del 12 de desembre d’enguany és menys sensació i més realitat. I és que ara sí que ja hi ha la certesa que s’estan vivint moments que marcaran el futur d’aquest país. És un privilegi viure’ls i és un privilegi explicar-los.

El periodista ha de ser conscient de la significació dels esdeveniments i de la rellevància dels avenços. I ha d’explicar-los amb tots els ets i uts i amb tota la pluralitat d’opinions possible. Ha d’estar a l’altura del moment però sense que això vulgui dir fer-ho a ulls clucs, sense aportar totes les visions i explicar tots els detalls.

L’”això no toca” sempre vigent

Tots els detalls per inoportuns que siguin. No som els periodistes qui hem de jutjar si quelcom toca o no toca. Mai és tard, d’acord, però amb moltes coses ja fem tard. Malauradament. Per tant, traiem-nos de sobre la sensació que si el nostre discurs és complex estem traint el moment. És als ciutadans a qui estarem ocultant una part (més o menys important, que ho decideixi cadascú) de la realitat.

Sóc del parer que un periodista no hauria de mantenir-se al marge dels fets sinó amarar-se de l’ebullició que hi ha al carrer. Pot viure, emocionar-se i també indignar-se si això no l’impedeix complir amb el seu deure. Un periodista ha de ser còmplice del moment que li toca viure i fer arribar als ciutadans el relat dels avenços que hi estigui havent, evidentment.

Ara bé, indagar i qüestionar hauria de ser part de la seva feina No parlo de la crítica supèrflua, sinó de l’anàlisi rigorosa i la pregunta incòmoda. La tasca d’un bon professional no és reconèixer els mèrits d’un polític, o no només, sinó també de buscar-li les pessigolles.

SALVEMELCLINIC8

Callar en nom del procés? No gràcies!

I això és aplicable actualment, quan per a alguns hi ha qüestions que més valdria aparcar, o directament silenciar, en nom del procés independentista. És notori que hi ha un sector dins l’espectre sobiranista -en desconec l’amplitud, però pot arribar a ser realment esvalotador- que considera que ara només toca parlar del tema. Tot allò que se’n desviï -o que ells creguin que no afavoreix directament el procés- s’ha de quedar a la rebotiga amagat esperant no se sap quin torn, si és que n’hi tenen reserven algun.

D’aquesta manera podem veure tota mena d’acusacions, intents de criminalització o de boicot contra activistes socials i polítics o periodistes que fugen del simplisme i posen sobre la taula un discurs més ric i complex.

Un exemple recent el tenim en l’entrevista que dilluns passat els periodistes de TV3 Lídia Heredia i Carles Prats van fer al president Artur Mas al Palau de la Generalitat. Com havien de fer, Heredia i Prats van plantejar qüestions socials i econòmiques a Mas a banda de les nacionals. I immediatament alguns van abocar les seves crítiques a Twitter contra els entrevistadors per haver desviat l’atenció de la consulta cap a altres preocupacions, talment com si preguntar fos pecat El sociòleg i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional Salvador Cardús també es va queixar a Twitter de l’entrevista.

CiU i la seva eterna cortina de fum

No és cap secret que CiU i tota l’òrbita convergent, des del seu sector sobiranista a la seva banda d’opinadors i tertulians, utilitzen des que són al poder el conflicte nacional com a cobert on arrecerar el seu projecte antipopular de retallades de serveis bàsics i privatitzacions que van des de la venda de recursos públics a la venda del nom de les estacions de metro.

Una cortina de fum que pretén fer passar per alt a la població que la precarietat, la desocupació, la pobresa, la gana i la indigència no paren d’augmentar a casa nostra, al nostre entorn, als nostres barris, als nostres pobles.

Un país normal però també un país millor

Un periodista no ha de perdre mai la mirada crítica i inquisidora i ha de tractar amb suficient distància els fets i els protagonistes, per no entabanar els ciutadans. Ha d’explicar que l’acord polític del 12 de desembre va representar un punt d’inflexió en el conflicte, pot reconèixer l’encert tàctic de qui l’ha confegit, però no per això ha de donar carta blanca al Govern. Els mitjans públics haurien de poder entrevistar el cap de l’oposició en horari de màxima audiència tal com van fer amb el president (menciono aquest cas perquè Junqueras se n’ha queixat).

salt3

Un periodista ha d’explicar i denunciar que just l’endemà de l’anunci de l’acord els Mossos d’Esquadra van desallotjar 12 persones del bloc ocupat per la PAH a Salt sense que totes tinguessin resolt el seu problema d’habitatge, quedant-se al carrer en ple hivern. Ha d’explicar les tràgiques conseqüències que estan tenint per a la societat les brutals i contínues retallades a la sanitat, a l’educació i als serveis bàsics i que segons diversos professionals es tradueixen en un augment de la misèria, de l’exclusió social i fins i tot de la mortalitat. I han d’explicar els escàndols de corrupció que hi ha a Catalunya, sobre els quals regna un vergonyós silenci, i que impliquen la federació que governa.

En definitiva, expliquem que cal avançar cap a un país normal, no sotmès a cap altre i amb tot el dret a autodeterminar-se, però expliquem també que s’ha d’aprofitar el periple per construir un país millor, que combati les desigualtats, les retallades de drets i la corrupció i que aspiri a viure en plena llibertat.

No deixem que ens posin pals a les rodes”.