Opus Dei

La ‘casta’ dels endollats

Posted on Updated on

5La ‘casta’ dels endollats és un article de Jaume Reixach:

De diners, n’hi ha. Però estan mal repartits i, en el cas de les administracions i malgrat les retallades, es malbaraten escandalosament. Quan la pobresa i la misèria afecten capes cada cop més àmplies de població, la certesa que això té una solució democràtica a l’abast –i, per tant, sense necessitat de lliscar pel perillós pendent del populisme- és enervant.

Entre les meves lectures quotidianes hi ha el Diari Oficial de la Generalitat (DOGC), on el govern anuncia les disposicions que acorda, els nomenaments, els contractes i les subvencions que atorga. Tot i la dramàtica situació de les finances de l’administració catalana, hi detecto, de manera sistemàtica, despeses que són del tot supèrflues i que es podrien canalitzar, si hi hagués voluntat política i rigor en la gestió, a atendre les necessitats objectives de la gent desemparada i desesperada.

Per exemple: la Generalitat es gasta un dineral indecent en subvencions sense cap ni peus per engreixar la “menjadora”d’entitats, associacions, patronals, sindicats, empreses, escoles, mitjans de comunicació… que, al seu torn, es dediquen a “comprar” i a difondre el discurs del govern. Aquesta és una perversa herència del pujolisme que el Tripartit va continuar amb alegria i que els “processistes” han mantingut a costa de retallar serveis bàsics per a la població.

El cas de les escoles segregacionistes de l’Opus Dei i dels Legionarios de Cristo, que s’embutxaquen cada any més de 30 milions d’euros de les migrades finances de la Generalitat, és paradigmàtic. Però és que els 29,7 milions que també “regala” cada any el govern a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), un negoci privat que té presència a Madrid, a Sevilla, a Mèxic… resulta inexplicable.

Sense fer demagògia: la Generalitat aporta 225 milions d’euros de subvenció pel funcionament de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que compta amb 2.424 treballadors en plantilla. Amb tot aquest personal, no es podria fer funcionar TV3 i Catalunya Ràdio sense necessitat de recórrer a la compra de caríssimes produccions externes perfectament prescindibles per fer una programació d’interès públic i de qualitat? Pregunto…

1

Ja ho deia en l’anterior article i hi insisteixo. La concessió de subvencions a la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació privats de Catalunya és també una anomalia democràtica que mereixeria una profunda reflexió i revisió. A més, la seva supressió alliberaria uns recursos econòmics que són necessaris per atendre altres prioritats molt més urgents que té la societat catalana.

Més: els salaris que paga la Generalitat a la seva “cort” de consellers, alts càrrecs, assessors i consultors són, directament, insultants, si els comparem amb els de l’empresa privada. El millor “xollo” que hi ha avui en el món laboral a Catalunya és formar part de l’“elit” de les institucions públiques. Un diputat cobra cada mes un mínim de 5.000 euros i pot arribar a superar els 10.000 euros. Els consellers i els alts càrrecs de confiança també superen els 10.000 euros mensuals. La legió d’assessors –que automàticament són equiparats a funcionaris de la classe A, amb el màxim nivell 30 i, a més, amb un complement que voreja els 40.000 euros anuals- també s’emporten, pel cap baix, més de 5.000 euros al mes.

3Ja sé que tot sumat és una gota d’aigua en els Pressupostos de la Generalitat, que pugen a 30.000 milions d’euros. L’Estat del Benestar a Catalunya és molt prim, com ha constatat el debat sobre la pobresa que acaba de celebrar el Parlament. És obvi que es necessiten més recursos públics i que l’administració catalana ha de rebre un millor tracte fiscal del Govern central.

Dit això: la Generalitat gestiona pèssimament els diners de què disposa i ho fa pagar a les anelles més febles de la cadena (els funcionaris de base i els usuaris dels serveis públics), víctimes propiciatòries de les polítiques de retallades dels últims anys. Amb una administració intel·ligent de les despeses i una política més activa en els ingressos, el vicepresident Oriol Junqueras no hauria d’anar a fer el ridícul a l’aeroport d’El Prat per demanar calés al ministre d’Economia en funcions, Luis de Guindos.

També vull deixar-ho ben clar i subratllar-ho: els vicis de la Generalitat els reprodueixen les altres comunitats autònomes i es multipliquen en el cas del Govern central.

2Fèlix Millet, el lladregot del Palau de la Música, parlava de les “400 famílies” que controlen el ‘cotarro’ a Catalunya i Pablo Iglesias ha popularitzat el concepte de la ‘casta’ per referir-se als poders fàctics que parasiten els recursos de l’Estat des de fa generacions. A Catalunya i a Espanya està emergint una nova ‘casta’: la dels polítics, siguin del color que siguin (diputats, senadors, consellers, ministres, assessors…), i la dels alts funcionaris que, en aquest “paradís dels mileuristes”, cobren sous fabulosos. Tocar cada mes una nòmina de 5.000, 6.000, 8.000 o 10.000 euros és un luxe molt rar en l’àmbit de l’empresa privada, però, en canvi, és habitual en la “crême de la crême” de les institucions i del sector públic.

Aquesta ‘casta’ és, en essència, profundament conservadora.Mai, en la seva vida privada, haurien pogut somniar amb una remuneració fixa d’aquest alt nivell. Per això, són els primers interessats en què la “festa” duri com més millor. Des d’aquesta perspectiva, egoista i humana, arribo a la conclusió que Carles Puigdemont intentarà –si pot- allargar la legislatura quatre anys i que els diputats de Madrid –tots- “resen” perquè, finalment, hi hagi un govern –el que sigui- que eviti la convocatòria anticipada d’eleccions i, per tant, puguin seguir xuclant de la generosa mamella pública durant una booooona temporada. A fora, fa molt fred.

MÉS INFORMACIÓ. Algunes notícies més sobre aquests favoritismes i corruptel·les de la dreta catalana:

Mas-Colell ‘rega’ la UOC abans de plegar del càrrec

Els Sumarroca continuen sucant

Què fa Joan Maria Piqué (cobrant de la Generalitat i sense cap relació professional) amb Artur Mas?

Quin endoll han donat a Quim Torra, exdirector del Born Centre Cultural ? 

Anuncis

Desitjos 2015: Un país nou i net

Posted on Updated on

5

I ja que estem en plena voràgine nadalenca, res millor que tenir uns bons desitjos per l’any 2015 recordant l’article de Neus Tomàs publicat fa pocs dies a El Periódico de Catalunya:

“Partim de la premissa que Catalunya es troba davant un dilema per a alguns històric i per a altres suïcida. No entrarem en càlculs falsos, per més que els faci un president del Govern i, a la vegada, no ens autoenganyarem pensant que amb els més de dos milions de vots obtinguts la independència està a tocar. Fins i tot els optimistes calculen que faltarien com a mínim 300.000 paperetes estelades més.

6

Percentatges i xifres a banda, convindrem que molts dels catalans que volem un país nou i que el 9-N vam dipositar una papereta per defensar la nostra dignitat com a col·lectiu només estem disposats a emprendre viatges incerts si, a més d’una Catalunya nova, aconseguim que sigui també més neta.

Un país net on no hi hagi consellers ni germans de consellers sota sospita. Un país en el qual no es disfressi de sanitat pública una xarxa semiprivada.

2

Una Catalunya en la qual no hi hagi “constructors en cap” i en el qual no hi hagi lloc per a alcaldes que amb una mà signen actes de plens i amb l’altra, la venda de pisos de la seva immobiliària.

Un país en el qual la relació entre lobbies i partits sigui fiscalitzable, on la llista d’empreses que donin diners a la fundació d’una força política pugui ser consultada per qualsevol ciutadà.

4

Perquè sigui nou ha de ser un Estat en què els decrets contra la pobresa energètica siguin eficaços de veritat i en què càrrecs i excàrrecs, siguin de la Generalitat o municipals, no perdin l’oremus per assistir a consells d’administració tan lucratius que haurien de fer enrolojar més d’un, per legals que siguin.

Un país en què els divendres a la tarda el Parlament no tingui l’aspecte d’un museu tancat i en què els diputats estiguin obligats a rendir comptes davant els electors de la seva circumscripció. Sí, perdó, per a això faria falta que Catalunya tingués una llei electoral. Llavors començaria a ser un país una mica més normal.

3

I ja posats a fer, que quan s’acabi una legislatura, les comissions d’investigació parlamentàries no desapareguin com per art de màgia. Una Catalunya en què no hi hagi representants públics que no tinguin manies a acceptar regals de mafiosos russos o que defensin que tenen dret a cobrar dietes per allotjament tot i disposar de residència a quatre carrers del Parlament (o del Congrés dels Diputats).

La nova Catalunya seria aquella en què es protegiria el català perquè és la llengua més feble, sigui a l’escola o al jutjat. Però també un país en què no se segueixin subvencionant els centres que segreguen els seus alumnes en funció del sexe.

7

Un país en què entre “ells” i “nosaltres” no hi hagi tanta distància ni desconfiança.

8

Per un país que, com a mínim, sigui així us ho dic de tot cor: val la pena lluitar, i aquí em trobareu… us desitjo un 2015 ple de lluita, alegria i revolució !!!

I aquest agost llegeix Cafè amb Llet

Posted on Updated on

I tant si marxeu a algun lloc som si resteu per casa, us convido a llegir les publicacions de Cafè amb Llet i així tornar al setembre amb les piles ben carregades…

cambll3-

2cambll

1cambll

llcambll