Junts pel Sí

18 mesos, primeres hores: Les 18 millors rialles virals

Posted on Updated on

Ahir, malgrat alguns destacats polítics de Junts pel Sí ho van intentar amagar, vam fer 18 mesos dels resultats “històrics” de les eleccions catalanes (27 de setembre de 2015) i del compromís de termini “màxim” de declaració de la independència expressat pel govern de la Generalitat encapçalat per Carles Puigdemont, per CDC= Pdecat, ERC, Reagrupament, ANC, Òmnium Cultural i l’AMI i per líders d’aquestes formacions com Artur  Mas, Josep Rull, Raül Romeva o Marta Rovira.

Des de les xarxes socials milers de catalans i catalanes van comentar aquest fet, així com van recordar a alguns polítics, entre ells Gabriel Rufian o Germà Bel, el seu compromís de dimitir en aquest termini de 18 mesos sinó s’havia assolit la promesa independència de Catalunya. El primer dels quals, per cert, s’ha convertit ja en tot un professional de les “pilotes fora” al millor estil del Rajoy…

Entre les millors piulades, moltes d’elles amb el hagshtag #IndependenceDay, volia destacar algunes, per compartir la manca de compromís de Junts pel Sí, la presa de pèl d’aquests darrers 18 mesos i el gran sentit de l’humor d’aquest poble malgrat la mediocritat d’alguns dels seus polítics:

– Que avui, segons la previsió del procés, també sigui el és una casualitat fantàstica.

– No s’ha aconseguit la Independència però cal reconèixer que s’ha avançat en qüestions clau com BCN World, les pistoles taser i escoles Opus.

– A les 17:14 caldrà atrassar els rellotges 18 mesos perquè tot està per fer i tot és possible si ens llevem ben d’hora,ben d’hora,ben d’hora”

– 18 mesos, primeres hores: CONCERT ESPECIAL de des de Cadaqués amb als bongos i a la guitarra

– Esgotar els sense haver assolit la independència demostra, una vegada més, que el procés és imparable.

– Segons els indepes que diuen que avui encara no tocava els 18 mesos comencen a comptar quan Rahola publiqui el pròxim llibre.

– Lo millor de proclamar la independència es que en torna avui a casa! Bentornat vell amic!

– Hola , podrieu definir a quina hora es concretarà la Independència demà? És perquè no em pilli al metro. Gràcies!!

– Rufián: No hi ha pla B. Serem 18 mesos al Congrés, ni un dia més… i sota el text del diputat la frase: El volem a casa

– Dels creadors fa 18 mesos de “En 18 mesos serem independents!” Arriba ara “Arribem als 18 mesos havent fet la feina”. Cinisme processista

– Recordeu que les primeres 4 campanades són els quarts

– Assegureu-vos que demà la independència us agafa amb la roba interior neta.

– Pues parece que todo sigue igual, es posible esperen a la hora de cenar para proclamar la independencia?

– 18 mesos, primeres hores: nou èxit d amb més de 2 milions de catalans entrant en cotxe ara mateix per les Rondes de Barcelona (7-8 del matí, com cada dia)

– 18 mesos,1 hora: Martínez Sistach consagra el Born com a catedral improfanable i seu de la curia pontificia

– Avui és 27 de març, dia dels Innocents.

– Enquesta: Diran res als mitjans públics i concertats de Catalunya sobre l’incompliment dels 18 mesos o faran animació des de la grada ? Ara mateix amb 180 vots empaten al 34% el “No diran res” amb “El procés és perpetu”

– Jo, igual que JXSí, tinc un full de ruta clar. Concretament m’he donat un termini de 18 mesos per aconseguir lligar

Gràcies a , , , @alfonslopeztena i molts/es d’altres…

Anuncis

El gran culebró per Jordi Évole

Posted on Updated on

dimarts  24 gener 2017 20 02  Bruselas FOTO  ACN   Laura Pous El president de la Generalitat  Carles Puigdemont  durant el seu discurs al Parlament Europeu el 24 de gener a Brussel les  horitzontal

De nou, en Jordi Évole, la clava i diu allò que els mitjans al servei del poder amaguen dia rere dia…

Quines ganes que tinc de baixar-me l’última temporada de la sèrie que ho està petant a Catalunya: ‘El procés’. Estic en suspens. A sobre, aquesta setmana els guionistes s’hi han esforçat molt. Hem vist grans episodis:

–El de ‘Jo pregunto a Puigdemont‘, amb polèmica posterior per saber qui eren els figurants que es van atrevir a preguntar el que van preguntar.

–El del ‘Viatge a Brussel·les del trio ‘La la land’, un èxit de públic i de crítiques.

–El titulat ‘Secrets a crits’, protagonitzat per Santi Vidal, actor que va entrar en el culebró avançada la sèrie, i a qui han hagut de matar per excés de protagonisme, i potser de transparència. El capítol se l’han descarregat molt fora de Catalunya.

–I el més recent, ‘Sí condicional de la CUP‘, els membres de la qual han passat de ser colpejats en manifestacions a ser colpejats en tertúlies, i a qui els guionistes més convergents (i fins i tot alguns republicans) han volgut matar en més d’una ocasió, però els directors de la sèrie no volen perquè tenir-los en pantalla els fa arribar a un públic difícil, dels que no veuen la tele, i ara mateix són imprecindibles per mantenir El procés a la graella televisiva. El més curiós és que els actors de la CUP vulguin seguir participant en una sèrie tan comercial.

EL PROCÉS, TEMA SECUNDARI

A mi l’episodi ‘Jo pregunto a Puigdemont‘ em va agradar pel component imprevisible. Vaig haver de pessigar-me unes quantes vegades per verificar que el que estava veient ho estaven emetent en directe per TV-3. Les meves sensacions van ser semblants –no superades– al dia que TVE va retransmetre la Gala dels Goya del ‘No a la guerra’. En aquest capítol apareixien ciutadans anònims preguntant al president per coses que no tenien res a veure amb el procés. Que si l’atur, que si la sanitat, que si l’educació… Gairebé ni semblava un episodi de la sèrie. És el que té deixar el culebró en mans poc professionals. Això sí, felicito els periodistes de TV-3 que van escaletar els temes dels quals es parlaria i van aconseguir aquest ordre. I em pregunto: ¿algun periodista hauria fet una entrevista a Puigdemont en què el procés fos tema secundari? Potser és que, al no ser –com sí que ho eren alguns dels ciutadans– experts ni en sanitat, ni en educació, quan entrevistem un governant preferim l’argumentari polític, que curiosament és el que interessa al governant.

FINAL D’INFART

Però aquest capítol va ser una raresa. De seguida va venir el de la conferència de Brussel·les, i el que ens va interessar destacar van ser coses com: ¿Quants europarlamentaris hi van assistir? ¿El públic estava comprat? ¿La conferència va ser un èxit o un fracàs? O sigui, els temes que donen ritme al culebró. Diuen que aquesta temporada serà d’infart. Fins i tot que el final és tan fort que potser fins i tot ve un jutge i en prohibeix l’emissió. Una garantia que augmenti la parròquia d’un culebró que no té fi. I que entreté molt, aquí i allà.

La ‘casta’ dels endollats

Posted on Updated on

5La ‘casta’ dels endollats és un article de Jaume Reixach:

De diners, n’hi ha. Però estan mal repartits i, en el cas de les administracions i malgrat les retallades, es malbaraten escandalosament. Quan la pobresa i la misèria afecten capes cada cop més àmplies de població, la certesa que això té una solució democràtica a l’abast –i, per tant, sense necessitat de lliscar pel perillós pendent del populisme- és enervant.

Entre les meves lectures quotidianes hi ha el Diari Oficial de la Generalitat (DOGC), on el govern anuncia les disposicions que acorda, els nomenaments, els contractes i les subvencions que atorga. Tot i la dramàtica situació de les finances de l’administració catalana, hi detecto, de manera sistemàtica, despeses que són del tot supèrflues i que es podrien canalitzar, si hi hagués voluntat política i rigor en la gestió, a atendre les necessitats objectives de la gent desemparada i desesperada.

Per exemple: la Generalitat es gasta un dineral indecent en subvencions sense cap ni peus per engreixar la “menjadora”d’entitats, associacions, patronals, sindicats, empreses, escoles, mitjans de comunicació… que, al seu torn, es dediquen a “comprar” i a difondre el discurs del govern. Aquesta és una perversa herència del pujolisme que el Tripartit va continuar amb alegria i que els “processistes” han mantingut a costa de retallar serveis bàsics per a la població.

El cas de les escoles segregacionistes de l’Opus Dei i dels Legionarios de Cristo, que s’embutxaquen cada any més de 30 milions d’euros de les migrades finances de la Generalitat, és paradigmàtic. Però és que els 29,7 milions que també “regala” cada any el govern a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), un negoci privat que té presència a Madrid, a Sevilla, a Mèxic… resulta inexplicable.

Sense fer demagògia: la Generalitat aporta 225 milions d’euros de subvenció pel funcionament de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que compta amb 2.424 treballadors en plantilla. Amb tot aquest personal, no es podria fer funcionar TV3 i Catalunya Ràdio sense necessitat de recórrer a la compra de caríssimes produccions externes perfectament prescindibles per fer una programació d’interès públic i de qualitat? Pregunto…

1

Ja ho deia en l’anterior article i hi insisteixo. La concessió de subvencions a la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació privats de Catalunya és també una anomalia democràtica que mereixeria una profunda reflexió i revisió. A més, la seva supressió alliberaria uns recursos econòmics que són necessaris per atendre altres prioritats molt més urgents que té la societat catalana.

Més: els salaris que paga la Generalitat a la seva “cort” de consellers, alts càrrecs, assessors i consultors són, directament, insultants, si els comparem amb els de l’empresa privada. El millor “xollo” que hi ha avui en el món laboral a Catalunya és formar part de l’“elit” de les institucions públiques. Un diputat cobra cada mes un mínim de 5.000 euros i pot arribar a superar els 10.000 euros. Els consellers i els alts càrrecs de confiança també superen els 10.000 euros mensuals. La legió d’assessors –que automàticament són equiparats a funcionaris de la classe A, amb el màxim nivell 30 i, a més, amb un complement que voreja els 40.000 euros anuals- també s’emporten, pel cap baix, més de 5.000 euros al mes.

3Ja sé que tot sumat és una gota d’aigua en els Pressupostos de la Generalitat, que pugen a 30.000 milions d’euros. L’Estat del Benestar a Catalunya és molt prim, com ha constatat el debat sobre la pobresa que acaba de celebrar el Parlament. És obvi que es necessiten més recursos públics i que l’administració catalana ha de rebre un millor tracte fiscal del Govern central.

Dit això: la Generalitat gestiona pèssimament els diners de què disposa i ho fa pagar a les anelles més febles de la cadena (els funcionaris de base i els usuaris dels serveis públics), víctimes propiciatòries de les polítiques de retallades dels últims anys. Amb una administració intel·ligent de les despeses i una política més activa en els ingressos, el vicepresident Oriol Junqueras no hauria d’anar a fer el ridícul a l’aeroport d’El Prat per demanar calés al ministre d’Economia en funcions, Luis de Guindos.

També vull deixar-ho ben clar i subratllar-ho: els vicis de la Generalitat els reprodueixen les altres comunitats autònomes i es multipliquen en el cas del Govern central.

2Fèlix Millet, el lladregot del Palau de la Música, parlava de les “400 famílies” que controlen el ‘cotarro’ a Catalunya i Pablo Iglesias ha popularitzat el concepte de la ‘casta’ per referir-se als poders fàctics que parasiten els recursos de l’Estat des de fa generacions. A Catalunya i a Espanya està emergint una nova ‘casta’: la dels polítics, siguin del color que siguin (diputats, senadors, consellers, ministres, assessors…), i la dels alts funcionaris que, en aquest “paradís dels mileuristes”, cobren sous fabulosos. Tocar cada mes una nòmina de 5.000, 6.000, 8.000 o 10.000 euros és un luxe molt rar en l’àmbit de l’empresa privada, però, en canvi, és habitual en la “crême de la crême” de les institucions i del sector públic.

Aquesta ‘casta’ és, en essència, profundament conservadora.Mai, en la seva vida privada, haurien pogut somniar amb una remuneració fixa d’aquest alt nivell. Per això, són els primers interessats en què la “festa” duri com més millor. Des d’aquesta perspectiva, egoista i humana, arribo a la conclusió que Carles Puigdemont intentarà –si pot- allargar la legislatura quatre anys i que els diputats de Madrid –tots- “resen” perquè, finalment, hi hagi un govern –el que sigui- que eviti la convocatòria anticipada d’eleccions i, per tant, puguin seguir xuclant de la generosa mamella pública durant una booooona temporada. A fora, fa molt fred.

MÉS INFORMACIÓ. Algunes notícies més sobre aquests favoritismes i corruptel·les de la dreta catalana:

Mas-Colell ‘rega’ la UOC abans de plegar del càrrec

Els Sumarroca continuen sucant

Què fa Joan Maria Piqué (cobrant de la Generalitat i sense cap relació professional) amb Artur Mas?

Quin endoll han donat a Quim Torra, exdirector del Born Centre Cultural ? 

BCN World, turisme familiar

Posted on Updated on

3

Avui us convido a la lectura d’aquest article de Peru Erroteta:

Diu Oriol Junqueras que impulsarà el projecte de BCN World, però aproximant-lo al turisme familiar i allunyant-lo del negoci del joc, potser inspirat en la seva visió d’una Catalunya independent, en la qual sempre estarem de vacances.

No pensa el mateix Hamisch Dodds, president de Hard Rock, que ha vingut expressament a Barcelona per entrevistar-se amb el president Carles Puigdemont i el vicepresident  a propòsit del projecte BCN World, pel qual diu estar disposat a posar sobre la taula 2.500 milions d’euros, “sense cap cost per a l’Administració catalana”. Perquè, malgrat Oriol Junqueras i tots els qui comparteixen amb ell la idea d’una Catalunya en la qual sempre serà diumenge, cal recordar que els de Hard Rock no són les germanetes de la caritat, sinó tot el contrari. És propietat de la tribu dels indis semínoles de Florida, que va adquirir la companyia el 2006, i compta amb hotels, casinos i restaurants per tot el món. Per més inri, l’altre soci inversor de BCN World, Melco, és un grup xinès de casinos.

Potser fent gala de la creativitat política, tan d’actualitat, Oriol Junqueras estigui pensant en un negoci de casinos en el qual tinguin cabuda, a més de papà i mamà, els nens, els avis, els oncles i els cosins. Oci per a tots i res d’”especulació i joc”, rebla la CUP. Per a què calen aleshores les 8.000 places hoteleres i els tres casinos, sinó quatre, que contempla el projecte? A què respon la idea de promoure el que ara denominen CTI (Centre Turístic Integrat) que, imitant els models de Singapur o Las Vegas, pretén crear un espai per a esdeveniments multitudinaris? Podria ser que Oriol Junqueras estigui pensant a dedicar el lloc a actes “per la família cristiana” en els quals, segons els seus organitzadors, participen milions de persones?

I parlant de somnis, què imaginen els llops que ensaliven des que, el 2012, es va obrir el meló del turisme de joc? Per què BCN World és de vital importància per reactivar el mercat laboral (cambrers, croupiers, noies de barra…) de la demarcació? Qui (especuladors, banquers, associacions de protecció de la família…) són els que demanen pressa a Puigdemont per tramitar el projecte? No estarà algú somiant amb el sucós negoci de redirigir turistes xinesos, especialment motivats pel joc, cap a a la zona de Tarragona?

2

Clar, com que la situació és crítica –no com quan l’expresident Artur Mas va posar la catifa vermella a Sheldon Adelson per l’avortat projecte Eurovegas-, no es pot anar per les braves, cal vestir el ninot, perquè no hi ha per on agafar-lo. I per a això (una altra prova de creativitat), res millor que fer una consulta. A qui? A la gent de la zona, com proposa Puigdemont, o a tots els catalans, com diu Junqueras? I, filant encara més prim, la CUP -que es va posar molt de cul amb BCN World abans de pactar amb Junts pel Sí- diu ara que “podria arribar a valorar positivament que es faci una consulta”. En qualsevol cas, paper mullat perquè el govern Puigdemont ja ha donat a entendre que el pacte de la CUP i Junts pel Sí sobre el projecte ja no està vigent.

1
“Escoltar l’opinió de la gent sempre és positiu”, ha expressat amb tota tranquil·litat l’alcalde convergent de Vila-seca i president de la Diputació de Tarragona, Josep Poblet. Tal vegada, perquè interpreta que “escoltar” no és vinculant, perquè, senzillament, ja es dóna per guanyada la partida i ningú no podrà parar-la o perquè, en qualsevol cas, ja s’engegarà la ingent maquinària d’intoxicació per, com es fa en aquests casos, arrenglerar la gent del costat del negoci. Perquè, qui pot posar en qüestió alguna cosa que generarà tants llocs de feina?

Més informació a: L’estafa de BCN World o a Carta al Molt Honorable Artur Mas

La Catalunya que seria si fossin democrates: una persona, un vot

Posted on

1Doncs si, encara trobo a faltar algun mitjà de comunicació, per minoritari i alternatiu que sigui, que ens informi sobre l’essència de la democràtica i la ciutadania: té el mateix valor el meu vot que el d’una persona de Cabrils, Alcanar, Vidrà o Borgonyà… doncs de moment, NO… i si el tingués quin hauria estat el resultat amb escons d’aquestes eleccions del 27 S… ens durem alguna sorpresa sobre majories, minories i d’altres…

2

Si agafem les dades publicades per Vilaweb amb el 100% escrutat:

JxSí                 62                     1,620,973                 39.54%
C’s                   25                         734,910                 17.93%
PSC                 16                         522,209                 12.74%
CatSQEP        11                         366,494                    8.94%
PP                   11                         348,444                    8.5%
CUP                10                        336,375                     8.2%
UNIÓ               0                        102,870                     2.51%
PACMA           0                          29,785                      0.73%
REC. CERO    0                          14,390                      0.35%
GANEMOS     0                            1,158                      0.03%
PIRATA          0                                326                     0.01%

EN BLANC 21,941 i NULS 15,932

SI TENIM EN COMPTE TOTS ELS VOTS EMESOS: 4,115,807 I ELS DIVIDIM ENTRE 135 ESCONS QUE ES REPARTIM TENIM LLAVORS QUE:

UN ESCÓ = 30.487 VOTS

53

Llavors els resultats serien, si fossim realment democrates:

JxS  53

C’S   24

PSC  17

CAT SQEP  12

PP  11 (+1)

CUP 11

UNIÓ  3 (+ 1)

EN BLANC/NULS  1 (+1)

(I quedarien 3 a repartir proporcionalment entre PP, Unió i En blanc)

A que TOT es veu diferent ara…

4