Jordi Évole

El gran culebró per Jordi Évole

Posted on Updated on

dimarts  24 gener 2017 20 02  Bruselas FOTO  ACN   Laura Pous El president de la Generalitat  Carles Puigdemont  durant el seu discurs al Parlament Europeu el 24 de gener a Brussel les  horitzontal

De nou, en Jordi Évole, la clava i diu allò que els mitjans al servei del poder amaguen dia rere dia…

Quines ganes que tinc de baixar-me l’última temporada de la sèrie que ho està petant a Catalunya: ‘El procés’. Estic en suspens. A sobre, aquesta setmana els guionistes s’hi han esforçat molt. Hem vist grans episodis:

–El de ‘Jo pregunto a Puigdemont‘, amb polèmica posterior per saber qui eren els figurants que es van atrevir a preguntar el que van preguntar.

–El del ‘Viatge a Brussel·les del trio ‘La la land’, un èxit de públic i de crítiques.

–El titulat ‘Secrets a crits’, protagonitzat per Santi Vidal, actor que va entrar en el culebró avançada la sèrie, i a qui han hagut de matar per excés de protagonisme, i potser de transparència. El capítol se l’han descarregat molt fora de Catalunya.

–I el més recent, ‘Sí condicional de la CUP‘, els membres de la qual han passat de ser colpejats en manifestacions a ser colpejats en tertúlies, i a qui els guionistes més convergents (i fins i tot alguns republicans) han volgut matar en més d’una ocasió, però els directors de la sèrie no volen perquè tenir-los en pantalla els fa arribar a un públic difícil, dels que no veuen la tele, i ara mateix són imprecindibles per mantenir El procés a la graella televisiva. El més curiós és que els actors de la CUP vulguin seguir participant en una sèrie tan comercial.

EL PROCÉS, TEMA SECUNDARI

A mi l’episodi ‘Jo pregunto a Puigdemont‘ em va agradar pel component imprevisible. Vaig haver de pessigar-me unes quantes vegades per verificar que el que estava veient ho estaven emetent en directe per TV-3. Les meves sensacions van ser semblants –no superades– al dia que TVE va retransmetre la Gala dels Goya del ‘No a la guerra’. En aquest capítol apareixien ciutadans anònims preguntant al president per coses que no tenien res a veure amb el procés. Que si l’atur, que si la sanitat, que si l’educació… Gairebé ni semblava un episodi de la sèrie. És el que té deixar el culebró en mans poc professionals. Això sí, felicito els periodistes de TV-3 que van escaletar els temes dels quals es parlaria i van aconseguir aquest ordre. I em pregunto: ¿algun periodista hauria fet una entrevista a Puigdemont en què el procés fos tema secundari? Potser és que, al no ser –com sí que ho eren alguns dels ciutadans– experts ni en sanitat, ni en educació, quan entrevistem un governant preferim l’argumentari polític, que curiosament és el que interessa al governant.

FINAL D’INFART

Però aquest capítol va ser una raresa. De seguida va venir el de la conferència de Brussel·les, i el que ens va interessar destacar van ser coses com: ¿Quants europarlamentaris hi van assistir? ¿El públic estava comprat? ¿La conferència va ser un èxit o un fracàs? O sigui, els temes que donen ritme al culebró. Diuen que aquesta temporada serà d’infart. Fins i tot que el final és tan fort que potser fins i tot ve un jutge i en prohibeix l’emissió. Una garantia que augmenti la parròquia d’un culebró que no té fi. I que entreté molt, aquí i allà.

“El disputat vot del senyor Antonio” de Jordi Évole

Posted on Updated on

1

Al senyor Antonio aquests dies li estan dient de tot: vot ocult, vot invisible, vot adormit, majoria silenciosa… I això a ell el diverteix. Poc es podia imaginar com de disputat estaria el seu vot quan va arribar a Cornellà a finals dels 60, quan compartia habitació amb dos cosins del poble. I el pis amb 10 familiars més.

Després ja va trobar feina en una multinacional italiana de pneumàtics. Li va dir a la seva dona que vingués. Van comprar un pis a la Ciudad Satélite, avui coneguda com a barri de Sant Ildefons. I allà segueixen. El pis és petit, un 7è 2a de l’avinguda de Salvador Allende, però molt lluminós. Bé, molt tampoc. A partir de les cinc de la tarda entra una mica de sol a l’habitació de matrimoni.

Al senyor Antonio el diverteix veure les incògnites que desperta un vot com el seu, ell, que mai va despertar l’interès de ningú i ara escolta tertulians preguntant-se: ¿es despertarà aquest vot adormit?, i si ho fa, ¿cap on anirà aquest vot? Com si el vot de l’immigrant fos una massa uniforme.

El senyor Antonio no ha tingut mai un gran compromís polític. Als 70 es va implicar una mica en la lluita veïnal. Als 80 es va il·lusionar i es va desil·lusionar amb el PSOE. Va veure com companys de l’associació de veïns entraven a l’ajuntament amb un petit càrrec. Va veure com Espanya creixia a base de pelotazos. Però ell no en va enxampar cap. I va seguir a Cornellà, baixant els estius al poble. I ara ja ni això, perquè només li queda una tia llunyana. Però tampoc es queixa. Mai ha aspirat a grans luxes per ser feliç: el seu piset pagat, el seu Renault Megane a la seva plaça de pàrquing i una prejubilació caiguda del cel perquè l’empresa va acabar tancant.

I ara, de cop i volta, per primera vegada en la seva vida se sent important, perquè el seu vot pot ser decisiu. I li ve el riure. Ell, que mai ha votat en unes autonòmiques catalanes. Perquè mai les ha sentit seves. Però es veu que aquestes són diferents. I no és que ell estigui molt ficat en l’actualitat del procés. No posa TV-3 des de la final de Berlín per veure el seu Barça, ni sabria sintonitzar RAC-1, ni tan sols llegeix aquest diari si no és que està lliure al bar quan va a fer el tallat. És aliè a les barbaritats de Twitter, encara que qualsevol dia d’aquests el senyor Antonio es converteix en trending topic amb el hash-tag #VotOcult.

Els de dalt i els de sota

Li ha dit al seu fill que aquest diumenge potser va a votar. El seu fill l’intentaria convèncer que votés com ell. Però sap que el seu pare això de la independència no ho veu clar. El senyor Antonio flipa amb les barbaritats que es diuen de Catalunya fora d’Espanya, i les que es diuen d’Espanya a Catalunya. Però aquesta no és la seva lluita.

A ell el motiva més allò de la lluita entre els de dalt i els de sota, la lluita de classes de tota la vida, això que per a alguns és antic, però per al senyor Antonio no. El seu fill li ha hagut de fer un croquis perquè no s’equivoqui de papereta ara que a molts els ha agafat per no posar les sigles al nom de la candidatura. I el senyor Antonio pensa: «Cony, tan fàcil que era votar el PSUC».

Com a bon prejubilat, ara té temps per anar a fer la compra de la casa. Torna amb el carro ple del Mercadona. Es para a la porteria, obre la bústia i recull tres sobres de propaganda electoral. Ni els obrirà. I comença a pujar escales, fins al setè, que avui l’ascensor no funciona. Però les puja orgullós, sentint-se protagonista, intentant assaborir la setmana de glòria que li queda. La setmana fantàstica del vot ocult. Es posa digne i es diu a si mateix: «Ja veuràs com ens despertem». I al replà de l’entresòl li agafa el riure nerviós del que comença a creure-s’ho.

És culpa de “Podem” ?, article de Jordi Évole

Posted on Updated on

Jordi-ÉvoleUna reflexió clara i necessària, com sempre, de Jordi Évole publicada el passat 2 de juny a El Periódico:

“Em sorprèn que tant expolítics com dirigents dels partits més poderosos diguin fàstics de Podem. Perquè, per mi, el problema no reisdeix en Podem, sinó en què volem. Potser no és la solució, però és evident que el problema que ens ha caigut amb la crisi i la seva gestió no l’ha generat Podem. En canvi, sí que hi tenen molt a veure els partits que segueixen tallant el bacallà. Mentre uns no van saber veure que venia i ens van castigar amb les primeres retallades, els altres, que van prometre que tenien la solució al problema, ens han rematat amb més retallades però, això sí, han sabut veure que la crisi ja s’ha acabat, una visió encara invisible per als ciutadans.

¿O és que Podem té res a veure amb el fet que un de cada cinc espanyols (el 20,4%) visqui per sota del llindar de la pobresa? I són dades de l’Institut Nacional d’Estadística. Però això del 20,4% és la mitjana, perquè hi ha comunitats amb taxes més grans de pobresa: Castella-la Manxa, Extremadura, Andalusia, les Canàries, Múrcia i València. En cap, ni hi governa ni hi ha governat Podem. Gràcies a la pobresa, i no a Podem, a Espanya hem passat del cafè per a tothom als Cafès pendents, iniciativa solidària a la qual ja s’han adherit més de 400 locals. Consisteix en el següent: entres en un bar i veus un adhesiu que t’indica que és un local adherit a la iniciativa, i et prens un cafè, el pagues i, a més, deixes l’import d’un altre, que se’l beurà algú que entri al bar però no pugui pagar-lo. És que a Espanya hi ha persones que no tenen diners ni per menjar. A principis d’aquest any, i sobre la Comunitat Valenciana, vaig llegir aquest titular: La Guàrdia Civil constata l’augment de gent que roba per poder menjar. Sense cap afegitó. O sigui, que el titular no deia: La Guàrdia Civil constata l’augment de gent que roba per poder menjar per culpa de Podem. No m’estranyaria gens que la culpa fos d’altres.

Eludir impostos

Però no tot és pobresa, evidentment que no. I en això tampoc hi ha tingut res a veure Podem. Un estudi de l’oenagé Oxfam Intermón indica que els 20 espanyols més rics acumulen 77.000 milions d’euros, i això és més del que tenen el 20% de les persones més pobres. Som, juntament amb Letònia, el país europeu amb més desigualtats. El director d’aquesta oenagé, José María Vera, va declarar fa uns mesos: «Les polítiques subjugades als poders financers són les culpables del creixement de les desigualtats. Les grans empreses haurien de tancar les filials als paradisos fiscals i deixar d’eludir el pagament d’impostos.

I si eludeixen el pagament d’impostos, ¿és culpa del poder polític o de Podem? De Podem, ho dubto; acaba d’arribar i no ocupa el poder. Hi insisteixo: el problema, per molt que alguns el prediquin, no resideix en Podem, sinó en què volem. En què volem fer, i fer-ho.”