Habitatge

En un país normal, la Banca té por de la premsa

Posted on Updated on

5Cada dia els diaris propietat de la banca inunden bars, oficines i llars amb l’objectiu de defensar els seus privilegis.

Cafèambllet proposa crear una publicació massiva i gratuïta, amb mig milió d’exemplars per respondre contundentmente a aquesta manipulació constant. Vols col·laborar ?

I ja tenimuna primera experiència, fa 6 mesos, un grup de 1.619 persones vam decidir organitzar-nos i plantar cara. Entre tots vam finançar 4 edicions d’una revista de difusió massiva amb 145.000 exemplars per edició, convertint-nos en la publicació amb més exemplars de Catalunya … i fora del control de la banca. Aquestes són les portades de les quatre edicions que ja hem fet:

casll

I que podeu llegir les 4 edicions completes fent CLICK AQUÍ

Per tot això volem imprimir mig milió d’exemplars de la publicació i repartir-los  gratuïtament per tot Catalunya. Vols donar-nos un cop de mà ?.

Anuncis

Les grans empreses catalanes sumen més de 200 filials a paradisos fiscals

Posted on Updated on

3O també podriem titular “el 94% de les empreses de l’IBEX eludeix impostos a paradisos fiscals” o fins i tot el títol d’avui podia haver estat “19.778.000.000 d’euros en beneficis, 467 paradisos fiscals“…

En resum, més enllà de que siguin espanyols o catalans, els grans empresaris, les grans fortunes, malgrat tributar un ridícul 1% (qualsevol família tributa el 22%)  han decidit no contibuir a millorar la situació dels milions de persones que pateixen la crisi.

I tot amb el suport i la complicitat dels partits que ens governen (PSOE+PP+CiU)  que primer van desviar milions i milions de diners públics als bancs (i per tant a aquestes empreses) i ara els hi permeten disposar d’un enorme entramat de paradisos fiscals  que fa que els seus beneficis desapareixin a les seves butxaques sense tributar un euro…

Per això, quan algú diu que cal fer més retallades a la sanitat, que s’ha estirat més el braç que la maniga, que la gent gran pren massa medicaments i per això cal repagar un euro per recepta, que els universitaris viuen molt bé, que la sanitat privada és més eficient, que no hi ha diners per fer escoles bressol, que qui no té feina és perquè no val, etc. potser caldria mirar als ulls dels Mas-Collell o De Guindos de torn i dir-lis que no existirien retallades, ni crisi, ni atur, ni desnonaments si enlloc de regalar els nostres diners als bancs i  enlloc de dedicar-se a exprimir i acollonir als ciutadans via impostos i retallades als serveis bàsics s’haguessin dedicat a posar en marxa tots els mitjans necessaris per perseguir el frau fiscal d’aquestes empreses…

lista

Us deixo amb l’article  publicat al tercer número de Cafè amb Llet i amb “Quatre mesures senzilles per una fiscalitat justa” de Miguel Ángel Luque Mateo · Membre d’Attac i professor Titular de Dret Financer i Tributari de la Universitat d’Almería:

Són les 35 empreses més poderoses d’Espanya. L’any 2013, mentre la crisi omplia el país d’ERE, desnonaments, desnutrició infantil i retallades, aquestes 35 empreses —les 35 de l’IBEX35— van guanyar 19.778 milions d’euros. Unes xifres que els mitjans de comunicació han presentat com a símptoma de la millora de la economia. La idea que es pretén vendre és que si aquestes empreses van bé, a tots ens anirà millor. Lamentablement, però, aquests enormes beneficis no contribueixen a millorar la situació dels milions de persones  que pateixen la crisi. 

Segons l’Informe de Responsabilitat Corporativa publicat per l’Observatori RSC, un enorme entramat de paradisos fiscals  fa que aquestes grans empreses no contribueixin a les arques d’Hisenda com ho haurien de fer.

Segons Andrés Lara, membre de l’observatori, “33 de les 35 empreses de l’IBEX tenia presència a territoris considerats paradisos fiscals. És difícil saber quants diners han sortit d’Espanya cap a aquests paradisos, però no resulta inversemblant afirmar que si aquests diners haguessin tributat, les retallades serien menors”. 

El més greu de tot, però, és que aquest comportament està avalat per tots els governs. “Aquests governs” explica Lara “s’han preocupat més d’exprimir el ciutadà via impostos i retallades als serveis socials que de posar en marxa tots els mitjans necessaris per perseguir el frau fiscal”. 

El diagnòstic de l’informe és clar: “És obvi que la capacitat de les administracions públiques per desenvolupar polítiques públiques que tinguin com a objecte garantir els drets de les persones requereix recursos. En la mesura en què una empresa utilitzi estratègies d’enginyeria fiscal per evitar càrregues impositives  proporcionals  a les seves operacions i ingressos, no pot assegurar-se que el seu comportament amb la societat  i les persones siguin responsables”. 

Segons el Comitè d’Afers Econòmics i Monetaris de la UE prop d’un bilió (un milió de milions) d’euros es perd per l’evasió i l’elusió fiscal. En aquesta plana oferim el llistat d’empreses que utilitzen els paradisos elaborat per l’Observatori de Responsabilitat Corporativa. Us convidem a retallar aquest llistat i engantxar-lo en un lloc ben visible. Cal tenir-lo ben present cada cop que ens diguin: “no hi ha diners”.

Quatre mesures senzilles per a una fiscalitat justa

1) Restabliment de l’Impost sobre el Patrimoni, l’eliminació d’aquest impost va ser una de les promeses estrella de les últimes eleccions generals pel PSOE. Aquest tribut era un mecanisme idoni per al control tributari, a més de suposar una recaptació d’uns 2.000 milions € anuals.

2) Reforçament del cos d’inspectors de l’Agència Tributària i augment de les investigacions a grans fortunes, empreses de l’IBEX 35, multinacionals, bancs i institucions financeres i altres entitats que operen amb paradisos fiscals. Segons un estudi de la Universitat Pompeu Fabra, per aquestes vies es deixen d’ingressar uns 80.000 milions d’euros cada any.

3) Augment del tipus de gravamen de les societats que utilitzen les grans fortunes per invertir (SICAV), de l’1% a, com a mínim, el percentatge en què es graven les rendes de l’estalvi en l’IRPF (19 – 21%).

4) Desaparició del règim fiscal especial creat perquè les empreses de lloguer de les entitats de crèdit (SOCIMI) puguin arrendar els grans patrimonis immobiliaris obtinguts dels embargaments i desnonaments.

El digne del mes: María Angélica, l’àvia coratge

Posted on Updated on

maria_angelica_foto-1024x682Continuem amb la nostra secció de “Dignes i llepaires” i aquest cop amb el segon “Digne del mes”. Fa unes setmanes en concret, el passat 20 de desembre, en el darrer número de l’any del setmanari “L’independent de Gràcia” (que aprofitem aquestes línies per reecomanar-vos) va publicar una article d’opinió del Grup de Treball d’Habitatge de l’Assemblea de la Vila de Gràcia, dedicat a María Angèlica, l’àvia coratge. Aquest mes volem atorgar el nostre guardó a la dignitat per partida doble, per una banda,  a aquesta dona xilena de seixanta-tres anys, María Angèlica, que dia rera dia lluita per mantenir la seva dignitat i la seva família. I per una altra banda, al Grup de Treball d’Habitatge de l’Assemblea de la Vila de Gràcia perquè a través de la solidaritat, el suport mutu i la desobediència civil, fa front al sistema capitalista, desenvolupant alternatives al actual model d’habitatge. Us convidem a llegir l’article:

“Primer dilluns de desembre. No importa que faci mal temps, l’esperit nadalenc comença a inundar els carrers. María Angélica rep una carta, en tres dies la desallotgen.

Feia un mes, María Angélica, de 63 anys, havia anat al grup d’Habitatge de l’Assemblea de la Vila de Gràcia. La seva història, com ella mateixa diu, és la d’una avia coratge. Deixant enrere un marit maltractador i un intent d’homicidi, María Angélica (M.A.) va marxar de Xile l’any 1998, amb un net de tretze anys i dues netes de deu i vuit anys. “Los crie desde bebés, me pelee por su custodia”, ens deia. Tot i així, la seva filla volent-se reconciliar amb la família les convida a venir a Espanya, on residia. En un principi el viatge no era més que una visita, però finalment els nets van voler quedar-se prop de la mare i M.A. confiant en un futur millor, decidí quedar-se.

Va començar treballant de cuinera i mantenint els nets, encara en edat d’estudiar. Al poc temps, aquests ja no volien marxar i ella obtenia la residència. Però amb el govern d’Aznar, l’entrada en vigor d’una nova llei d’immigració, va fer perdre a M. A. la seva tarja de residència i des d’aleshores en endavant M. A. es va veure abocada a treballar de manera irregular. La seva situació va anar empitjorant amb els anys, el “mercat laboral” no atén a raons morals, i a major edat el precari fàcilment esdevé un paria. La “crisi” faria a la família encara més vulnerable. Acabats els seus estudis, les netes i el net es varen trobar, com la majoria de joves d’avui, amb un panorama dramàtic, alhora que l’avia només treballava de manera esporàdica. Amb prou feines continuaven pagant el pis a L’Hospitalet, posant l’habitatge per davant de tot:”¿Usted sabe lo que es pensar, cada vez que pasa por la caja, si se va a poner a pitar? Mi nieta tuvo una hija, cuatro años tiene ahora, necesita pañales, potitos…”. La situació es feia cada vegada més insostenible.

Finalment, la filla, amb la intenció de reconciliar-se novament amb la família, les aconsella venir a Gràcia, on ha trobat un pis modest, de preu assequible. Així, a mitjans de setembre, la família decideix traslladar-se al nou pis, si bé, les circumstancies les impedeixen negociar un contracte. Només unes setmanes més tard, per a sorpresa de totes, el propietari avisa que hauran de deixar el pis; la data límit és el 20 de novembre. Per a M.A., després del viscut, deixar el pis tot just llogat la deixa feta pols: “esa casa no nos ha gustado, cuál quieres tú que compremos, le digo a la pequeña; ella no entiende qué está pasando”. És aleshores quan M. A. acudeix al grup d’Habitatge: “me daban una fe tremenda, no me miraban de cualquier forma, sino como una persona más”.

Desorientada i sense opcions, el seu cas es planteja de primera necessitat, i el grup comença a treballar per tal de trobar una alternativa. En primer lloc es planteja negociar amb el propietari i guanyar temps, s’aconsegueix allargar la sortida al 22 de novembre. Finalment, coincidint amb l’emergència, uns veïns informen al grup de la possibilitat d’okupar un espai buit en un edifici en desús.

“Y aquí tengo las llaves”, ens deia María Angélica somrient. “Todo va a salir bien” repetia. Però avui un dia fred i gris prop de Nadal, ha arribat una carta del jutjat: tres dies. El grup la tranquil·litzava, pensàvem que els desallotjament no seria abans del dilluns; el divendres era festiu, dia de la Constitució. Tot i així, divendres, una trucada matinera ens alerta del desallotjament. Quatre policies, dos de paisà, es personen a casa la M.A. que es trobava sola amb la besnéta: “me había despertado Janna porque quería ir a jugar al parque, mi nieta estaba trabajando en el bar”.

Membres del grup d’habitatge i d’altres col·lectius vam anar a donar suport. Ens la vam trobar a la porta de l’edifici i de fons una pila de somiers, matalassos, maletes, algun trasto i una certa olor a traïció en l’ambient: el dia de la Constitució!; un desallotjament a menors no es podia efectuar sense la presència dels serveis socials i al ser un dia festiu no hi havia cap lloc oficial on anar, ningú per reclamar. Davant la urgència de la situació, l’Armadillo, un bloc okupat per famílies i joves del barri, s’ofereixen per acollir-les temporalment, la resta ajuda amb el trasllat. De camí cap a l’Armadillo, alguns membres del Grup d’Habitatge contacten amb una persona que havia acudit al Grup anteriorment. Existeix la possibilitat de trobar un lloc alternatiu, immediat, comença la feina.

Al cap de pocs dies la situació queda resolta, de nou temporalment. “Ah, sí, si por ahí no es… yo ya no sé donde vivo”, ens deia M.A. amb humor, al finalitzar l’entrevista. Reia per no plorar, segurament, però reia amb força, perquè encara queda molt per fer. “La lucha no acaba aquí, aunque yo esté bien no voy a cerrar mi puerta” sentenciava.

Més informació sobre el Grup de Treball d’Habitatge de l’Assemblea de la Vila de Gràcia

avg

Més informació sobre Dignes i Llepaires
:

Digne del mes de desembre (“El Son de la Chama”) i Llepaire del mes de desembre (“Esteve Suñé”)

I

Aturat el desnonament del Bloc de Salt #BlocSalt

Posted on Updated on

802 desnonaments aturats, 712 persones reallotjades, 15 blocs alliberats, milers de persones organitzades. Felicitats PAH !!!

8 15 16 18 23 29

El desallotjament del bloc de pisos ocupat de Salt (Gironès) de l’obra social de la PAH, que havia de tenir lloc el 16 d’octubre del 2013 ha quedat aturat, si més no fins el 29 d’octubre, per ordre del Tribunal Europeu dels Drets Humans. Des del dia anterior i convocats per la PAH prop de 1.000 persones es van reunir al voltant de l’edifici. La PAH havia presionat a les institucions per tal d’evitar el desnonament sense rebre cap mena de suport seriòs ni de Madrid, ni de la Generalitat ni de l’Ajuntament de Girona (especialment, cal destacar el penòs paper del seu alcalde Carles Puigdemont – CiU- que va fer ús del seu vot de qualitat per derrotar una moció contra aquest desnonament). Aquest edifici forma part dels habitatges del SAREB (el banc dolent) una societat anònima creada amb fons públics i privats.

+ informació:

La PAH es queda a Salt

El Tribunal d’Estrasburg atura el desallotjament del bloc ocupat de Salt

El Tribunal d’Estrasburg atura el desallotjament del bloc de Salt

Aturat el desnonament del Bloc Salt

Salt se despierta entre lágrimas

i també podeu llegir aquest article sobre les hores prèvies i la vida en comú de les famílies del Bloc de Salt: “Bloc Salt: forts lligams que fan perdre la por”. Les famílies del bloc ocupat per l’Obra Social de la PAH a Salt celebren els avantatges d’aquests mesos de vida en comunitat i no temen el desallotjament.