Futbol

Futbol i Revolució: “Sócrates i la Democràcia Corinthiana”

Posted on Updated on

corinthians4I acabem aquest breu recull de “Futbol i Revolució” amb una tercera entrada dedicada al llibre ‘Futbol per la llibertat’ de Ramon Usall amb l’objectiu de tornar a evidenciar que el futbol s’ha posat (i es pot posar) al servei de causes justes i nobles com ho són la lluita contra el racisme, contra el colonialisme,  la revolució o per la llibertat dels pobles.

Res millor que acabar amb l’article del propi Ramon Usall publicat a L’Accent en el moment de la mort del gran futbolista i revolucionari brasiler, Sócrates, amb el títol de “Adeus, camarada Sócrates“:

“L’any 1983 Sócrates afirmava: “Em vull morir un diumenge que el Corinthians es proclami campió”. Gairebé tres dècades després el Doutor ens deixava un diumenge de desembre de 2011, el mateix dia que el seu Timão alçava el trofeu de campió del Brasil.

corinthians1Sócrates, que també era doctor de professió, esdevingué un jugador de llegenda arran de l’anomenada Democràcia Corinthiana. Els mals resultats que a principis dels 80 conduïren el Corinthians a la segona divisió i el president abandonà el càrrec. Es produí un canvi radical en la gestió del club que pretenia implicar els jugadors en la mateixa. El que feren Sócrates i companyia no fou sinó democratitzar el funcionament del Timão, sobrepassaren la seva condició de jugador-treballador-assalariat per convertir-se en gestors en igualtat de dret amb els dirigents de l’entitat. Acabava de néixer l’autogestió democràtica d’un club de futbol.
L’autogestió de la plantilla arribà fins i tot a l’aspecte esportiu quan, el 1982, els mateixos futbolistes triaren democràticament al seu entrenador. L’elegit fou Zé Maria, jugador del mateix Corinthians, militant demòcrata i antic integrant de la selecció de Brasil campiona del món de 1970: el 1982 i el 1983 el Corinthians guanyà en dues ocasions consecutives el campionat paulista. L’èxit d’un club de futbol regit de forma democràtica en un estat governat per una dictadura militar convertí el Corinthians en un símbol de l’oposició, que veia que autogestionant-se de forma democràtica un club també podia ser campió.
corinthians3Sócrates afirmava: “Inicialment, volíem canviar les nostres condicions de treball; després, la política esportiva del país; i finalment, volíem transformar la política, ras i curt”. Amb aquest afany de canviar el Brasil, el Corinthians lluí en ocasions puntuals missatges amb una elevada càrrega política a la seva samarreta. Quan els equips brasilers començaren a lluir patrocinadors comercials, el Corinthians aprofità la seva elàstica per demanar el vot a les primeres eleccions per sufragi universal del governador de Sao Paulo que se celebraren el 15 de març de 1983: “El dia 15, voti!”. A la final del campionat paulista del mateix 1983 el Corinthians saltà al camp amb un nou missatge de reivindicació democràtica: “Guanyar o perdre, però sempre en democràcia!”. El Corinthians guanyà el trofeu davant del seu etern rival, el Sao Paulo, després d’un únic gol de Sócrates. Una de les reivindicacions que la Democràcia Corinthiana havia formulat, la fi dels contractes que lligaven de per vida els jugadors amb els clubs, permeté Sócrates fitxar el 1984 per la Fiorentina italiana. El Brasil que deixava enrere ja estava immers en plena transició democràtica.corinthians2La Democràcia Corinthiana, impulsada per Sócrates, havia estat un dels moviments d’oposició que més simpaties havia despertat arreu del país i que més eficientment havia qüestionat el règim des de 1964 i fou contemporani del naixement del Partit dels Treballadors, de Lula da Silva, que fou creat el 1980 i al qual s’afilià Sócrates. Amb la fi de la dictadura acabà també la Democràcia Corinthiana, una experiència única de llibertat i d’autogestió que trencà el mite de l’individualisme i de la manca de compromís que tradicionalment definia els jugadors de futbol. Gràcies a homes com Sócrates, símbol que un altre futbol era possible. No podem sinó acomiadar-nos d’ell amb un sincer Adeus, camarada!”

Futbol i Revolució: “FC Sankt Pauli, futbol alemany contra el feixisme”

Posted on Updated on

FC St. Pauli - SV Werder BremenContinuem amb una segona entrada dedicada al llibre ‘Futbol per la llibertat’ de Ramon Usall amb l’objectiu de tornar a evidenciar que el futbol no només ha estat al servei dels totalitarismes sinó que, en més ocasions de les que a priori podríem pensar, s’ha posat al servei de causes justes i nobles com ho són la lluita contra el racisme, contra el colonialisme,  la revolució o per la llibertat dels pobles.

Aquest cop us presento el FC Sankt Pauli l’equip d’Hamburg que s’ha convertit en el símbol de les cultures alternatives i  abandera l’esport compromès a tot el món mitjançat l’article  “FC Sankt Pauli: futbol alemany contra el feixisme” de Francesc Poblet a la Directa:

“Hi ha grans clubs de futbol amb tradició obrera (West Ham United), comunista (Livorno), de suport als pobles sense Estat (Barça, Athletic, Celtic) o amb sectors d’afició antifeixista (Bukaneros del Rayo, Celtarras a Vigo). Però el club de futbol alternatiu per excel·lència és, sens dubte, el del port d’Hamburg. Les més de 500 penyes que té arreu del món –a casa nostra, el St. Pauli Fanclub Catalunya, que afegeix l’independentisme als valors propis del club– són una viva mostra del tarannà i de l’activitat que representa.

FC Sankt Pauli 4El lloc més conegut d’Hamburg és el que s’articula al voltant de la Reeperbahn, l’avinguda que travessa el barri golfo de la ciutat, que també és el bressol de la cultura punk, okupa, verda i anarquista. A cinc minuts passejant, trobem Millerntor, l’estadi d’un club de futbol molt especial.

El FC Sankt Pauli, els pirates, es va fundar a principis del segle xx, però no va arribar a jugar a la primera divisió fins al 1977. A mitjan dels vuitanta, va començar la seva gran transformació. Com que l’Hamburg SV –l’altre equip de la ciutat, que ara té l’estadi fora– era el club preferit dels sectors ultres d’extrema dreta, algunes seguidores que no volien compartir les grades amb nazis i racistes van optar per donar suport al Sankt Pauli. De mica en mica i de manera espontània, s’hi van anar incorporant joves socialistes, comunistes, anarquistes, punks i okupes, que proliferaven al barri. En 10 anys, es va passar de les 1.500 entrades a omplir el camp amb més de 20.000 persones a cada partit.

Valors i identitat

El Sankt Pauli va ser el primer club que va prohibir explícitament la presència de simbologia feixista, racista i sexista, així com el hooliganisme al seu estadi. També és l’únic club que es declara antiracista, antisexista i antihomòfob als seus estatuts. Difusor de valors com la justícia, el respecte i la igualtat, ha estat compromès amb campanyes solidàries, com l’anomenada Wasserinitiative: Viva con agua de Sankt Pauli, destinada a fornir de fonts d’aigua les escoles bressol de Cuba. Les seves seguidores també han promogut el moviment antifeixista mundial d’aficionades al futbol antixenòfobes i antiracistes Alerta Network!

FC Sankt Pauli 2Durant els partits, tots aquests valors es viuen intensament a la graderia, on podem trobar el percentatge més gran de dones que assisteixen a qualsevol camp de futbol. Quan surten els jugadors, sempre sona el “Hell’s Bells” d’AC/DC i el camp s’omple de banderes marrons (el color de la samarreta), pirates i del Che i de tota mena de pancartes reivindicatives. Tot això ha ocasionat alguns incidents amb grups d’extrema dreta i amb l’afició neonazi d’alguns equips, sobretot de l’antiga Alemanya de l’Est i també amb l’altre club metropolità, el HSV. Una altra de les característiques que mostren el tarannà especial d’aquest equip és el fet que, de manera espontània, l’afició va adoptar la bandera pirata com a imatge del club, com a símbol de rebel·lia i per la seva vinculació amb el mar, ja que és una ciutat i un barri portuari. L’anterior president del club, Corny Littman, és un conegut actor de teatre, militant ecologista i homosexual declarat, un cas únic en un món tan masclista com el del futbol. Un dels jugadors més carismàtics, el porter Volker Ipss, ara retirat, vivia en una casa okupada del barri i col·laborava amb projectes a la Nicaragua sandinista. Molts conjunts de música han dedicat temes al club. L’any 1996, es va editar el CD El FC Sankt Pauli és el culpable que sigui com sóc, una recopilació de cançons de bandes de rock i punk.

Moltes decisions del club es prenen de manera assembleària. Per exemple, es va fer retirar la publicitat amb imatges sexistes de dones i es va canviar el nom de l’estadi quan es va descobrir que l’expresident Wilhelm Koch –que li donava nom– havia estat membre del partit nazi.

La temporada passada, el FC Sankt Pauli va baixar a segona divisió. Resulta difícil sobreviure en un món econòmicament tant salvatge, però l’estadi s’ha continuat omplint partit rere partit i, sobretot, l’afició manté aquesta barreja de festa i compromís polític i social que la caracteritza. El FC St. Pauli Fanclub Catalunya, antifeixista i independentista, és el club oficial de l’afició a casa nostra. Denuncien la venda de l’essència dels clubs a les multinacionals.

FC Sankt PauliSt. Pauli Fanclub Catalunya

A Catalunya, també hi ha un club oficial de gent seguidora del Sankt Pauli. Amb gairebé un centenar de socis i sòcies, des de l’any 2010, no ha parat d’organitzar activitats arreu del territori.

Ens trobem amb tres d’elles –Adriana, Judith i Esteve– i de seguida ens transmeten la seva passió pel club i pels seus ideals: “És un no parar. Fem xerrades pertot arreu, a casals independentistes, ateneus llibertaris… Un cop l’any, organitzem una gran trobada i un torneig popular de futbol antifeixista”. Sense anar més lluny, fa pocs dies, a Tarragona, en el marc de les Jornades Antifeixistes organitzades per Arran sota el lema El feixisme avança si no se’l combat, van fer una xerrada sobre antifeixisme i futbol.

“A més dels idearis del club, nosaltres som explícitament independentistes. Cada any, anem a Millerntor almenys una vegada i no perdem ocasió de fer que es vegin bé les nostres estelades!”. “Aquí, donem a conèixer els valors del futbol associats al St. Pauli i, a fora, difonem qui som i tot el que passa a Catalunya”.

El club tampoc és aliè a les reivindicacions de pobles i cultures. El Sankt Pauli està agermanat amb el Celtic de Glasgow i, per exemple, l’any 2006, va ser seu del FIFI World Club, un mundial de nacions no reconegudes per la FIFA. Un dels lemes del Fanclub és Odi al futbol modern, entès com l’abducció del futbol pel capitalisme més salvatge (negocis, societats anònimes, gent multimilionària…), que en despersonalitza la naturalesa i l’esperit. La denúncia de la venda dels clubs als interessos de les televisions, els xeics i els mafiosos russos, els horaris dels partits, el preu de les entrades o el tracte a l’afició popular són alguns dels objectius prioritaris de les seves activitats.

Més informació al llibre Futbol per la llibertat de Ramon Usall (Pagès Editors, 2011) i al web del Fan Club de Catalunya.”

Futbol i Revolució: “La dignitat soviètica contra Pinochet”

Posted on Updated on

FUTBOL PER LA LLIBERTATFastiguejat pel brutal negoci que aquests dies té lloc a Brasil i a la campanya mediàtica realitzada en els darrers mesos per esborrar crítiques al gran esdeveniment del món del futbol, volia recordar el llibre ‘Futbol per la llibertat’ de Ramon Usall (Barcelona, 1977), una interessant  reflexió sobre el paper que aquest esport ha jugat en el combat per la llibertat dels pobles, la justícia social i contra el colonialisme. En concret, gràcies a diferents capítols d’aquest llibre voldria en les properes setmanes dedicar algunes entrades a evidenciar que el futbol no només ha estat al servei dels totalitarismes sinó que, en més ocasions de les que a priori podríem pensar, s’ha posat al servei de causes justes i nobles com ho són la lluita contra el racisme, contra el colonialisme,  la revolució o per la llibertat dels pobles.

Comencem per “La dignitat soviètica contra Pinochet“, article del mateix Ramon Usall aparegut a l’Esportiu a l’any 2012:

“El 1970, Salvador Allende, el candidat de la Unitat Popular, arribava a la presidència de Xile. Era el primer govern marxista que accedia al poder mitjançant unes eleccions democràtiques en una Amèrica Llatina enlluernada pel far que havia representat la revolució cubana del 1959. La Unitat Popular, malgrat l’oposició dels poders fàctics, va començar a canviar la cara del país i, fins i tot, va aconseguir recuperar la grandesa perduda del futbol xilè.

L’última gran fita xilena en matèria futbolística datava del 1962, quan en el mundial que es va disputar al seu territori, Xile va aconseguir arribar a les semifinals. Des d’aleshores, el futbol nacional no havia tingut cap participació mundialista ni cap fita ressenyable en l’àmbit de clubs. La cosa va canviar el 1973. El Colo-Colo de Santiago, l’equip més popular del país, va arribar a la final de la copa Libertadores, que va perdre contra el gran Independiente argentí després d’un partit de desempat disputat a Montevideo, i la selecció xilena estava a les portes de classificar-se per a un altre mundial després d’haver derrotat el Perú i haver-se guanyat el dret a disputar una darrera eliminatòria contra l’URSS que havia de dirimir qui obtenia l’última plaça que donava accés a la disputa de la fase final de la copa del món del 1974.urssxile5

Les reformes radicals impulsades pel govern de la Unitat Popular, i que havien tingut un impacte innegable en el futbol, es van veure, però, truncades l’11 de setembre del 1973. Després de mesos de tensió entre partidaris i detractors del govern, que es manifestaven de manera recurrent pels carrers de Santiago, el setembre del 1973 el general Augusto Pinochet va encapçalar un cop d’estat d’extrema dreta liderat pels sectors més conservadors de l’exèrcit i beneït per l’administració nord-americana. Al Palacio de la Moneda, al cor de Santiago, el president Allende preferia suïcidar-se a veure’s forçat a la rendició i l’exili davant els militars facciosos.

El nou govern colpista, encapçalat pel general Pinochet, es va estrenar amb una persecució sistemàtica contra la dissidència. Comunistes, sindicalistes, activistes polítics, demòcrates, opositors al cop d’estat… tots van ser víctimes de la repressió desencadenada per l’exèrcit xilè. El règim concentrava les desenes de milers de detinguts polítics en camps de concentració com l’Estadio Nacional, el més important dels centres de reclusió d’opositors.

Aquest estadi havia estat un fidel reflex de l’evolució de Santiago, on va ser construït el 1938, i del conjunt de Xile. Poc després de la seva estrena havia servit com a centre d’acollida de refugiats europeus que fugien de la Segona Guerra Mundial i, a posteriori, havia acollit actes de tota mena. Des de concerts a esdeveniments polítics passant per la seva funció principal, la de terreny de joc de la selecció xilena i del club Universidad de Chile, rival ciutadà del Colo-Colo.

urssxile4Durant les vuit setmanes posteriors al cop d’estat de Pinochet, l’Estadio Nacional va servir de camp de concentració i de centre de tortura dels opositors al cop d’estat feixista. Milers de persones hi van ser congregades (les fonts assenyalen que van ser entre 12.000 i 20.000 els presoners que s’hi van aplegar) en condicions de vida infrahumanes, subjectes a la tortura sistemàtica per part dels militars colpistes, mentre familiars i amics s’aplegaven fora per tenir notícies dels seus éssers estimats desapareguts.

El Nacional no va ser, però, l’únic estadi que va servir de camp de concentració. L’Estadio Chile, també situat a Santiago, va desenvolupar la mateixa funció i allà hi va ser detingut, torturat i assassinat el cantautor Víctor Jara, que des del 2004 dóna nom a l’estadi on va patir el seu martiri. Enmig d’aquest clima de repressió, la selecció xilena, que havia obtingut el dret a lluitar per l’última plaça que donava accés al mundial del 1974 durant la presidència d’Allende, va disputar l’última eliminatòria contra l’URSS.

urssxile3El partit tenia una càrrega política evident, ja que la Unió Soviètica havia estat una ferma aliada de la Unitat Popular de Salvador Allende i, el mateix 1973, havia proveït el govern xilè amb abundant material militar de fabricació soviètica. El partit d’anada, que es va jugar a l’Estadi Lenin de Moscou el 26 de setembre del 1973, amb el cop d’estat feixista a Santiago encara calent i amb un clima de repressió desmesurada, es va saldar amb un empat a zero. La voluntat del govern de Pinochet de disputar el partit de tornada a l’Estadio Nacional de Santiago va desfermar la indignació internacional, ja que aquest mateix recinte servia encara de camp de concentració i de centre de tortura a les forces colpistes. La Unió Soviètica, la RDA, i alguns dels seus aliats a l’Àfrica i l’Àsia van reclamar a la FIFA que traslladés el partit, previst per al 21 de novembre, a un terreny neutral per la situació de vulneració flagrant dels drets humans que es vivia a Xile.

L’octubre del 1973, la FIFA va enviar una missió a Santiago de Xile que va realitzar un dels informes més vergonyosos que ha encarregat mai aquesta institució. Els enviats de la FIFA, en una complicitat evident amb les autoritats colpistes xilenes, van redactar: “[A l’Estadio Nacional] no hi ha presoners sinó únicament detinguts de qui cal aclarir la identitat. L’estadi està sota custòdia militar i només s’hi pot entrar amb un passi especial. A l’estadi tot té una aparença normal i els jardiners estan treballant als jardins. Els seients i el terreny de joc estan buits i els detinguts que hi queden estan als vestidors i a les altres dependències interiors. La gespa està en perfectes condicions així com les grades. Fora de l’estadi hi havia aproximadament 50-100 persones esperant notícies dels seus familiars encara detinguts.”

Fruit d’aquest informe, la FIFA, fent gala de la seva tradicional sensibilitat, va decidir mantenir el partit a l’Estadio Nacional per al 21 de novembre del 1973.

La Unió Soviètica va urssxile2manifestar de manera molt clara la seva posició en un telegrama al president de la FIFA, Stanley Rous, el 27 d’octubre del 1973 en què anunciava que els futbolistes soviètics no jugarien en una gespa tacada de sang com ho estava la del Nacional: “És sabut que com a resultat del cop d’estat feixista contra el govern legal d’unitat nacional, a Xile s’hi viu una atmosfera sagnant de terrorisme i repressió, l’Estadio Nacional on suposadament s’ha de jugar el partit ha estat convertit per la junta militar en un camp de concentració escenari de tortures i execucions de patriotes xilens. Els esportistes soviètics no poden jugar en un estadi tacat amb la sang de patriotes xilens.”

La resposta de la FIFA va estar mancada de tota sensibilitat, ja que es va limitar a recordar als soviètics que en cas que una selecció no es presentés a un partit sense causa justificada se li donaria per perdut.

L’URSS, per dignitat antifeiurssxilexista i per solidaritat amb el poble xilè, va decidir no presentar-s’hi. Malgrat tot, la federació xilena va organitzar una farsa de partit a l’Estadio Nacional, el 21 de novembre de l1973, on a pesar que l’equip soviètic no hi era els xilens van sortir a jugar i van marcar un gol vergonyós sense rival, que va permetre a Xile obtenir el passaport per al mundial del 1974. La dictadura feixista de Pinochet, doncs, seria present en la copa del món d’Alemanya. Allà, els seus partits van ser escenari de múltiples protestes protagonitzades per exiliats xilens i militants internacionalistes contraris al cop d’estat. En aquell mundial, els xilens van perdre contra l’Alemanya federal, van empatar amb la RDA i Austràlia, i van tornar a casa gairebé només començar…”