Front Popular

Fem Via per Decidir-ho Tot

Posted on Updated on

11SDeclaració del Procés Constituent amb motiu de l’11 de setembre: Fem Via per Decidir-ho Tot

L’11 de setembre d’enguany s’espera, de nou, una gran mobilització social a Catalunya, organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium, a favor de la independència i del dret a decidir i, sobretot, per pressionar les forces polítiques perquè la consulta del 9 de novembre sigui una realitat. Garantir el dret perquè la població de Catalunya pugui votar és fonamental.

En el marc d’aquesta iniciativa, el Procés Constituent convoca aquest 11 de setembre del 2014 a concentrar-se a l’avinguda Diagonal amb Passeig de Gràcia,davant el Deutsche Bank i de l’Obeliscconegut popularment amb el nom del “llapis” (monument de la victòria feixista) amb l’objectiu de mostrar un absolut rebuig tant davant d’un dels símbols del poder financer internacional com del símbol del poder que recorda l’atac històric contra els nostres drets i llibertats.

El Procés constituent vol reclamar que els drets socials i els drets nacionals són indissociables. VOLEM DECIDIR, però DECIDIR-HO TOT.

Volem participar en una V que signifiqui el reclam de VIURE amb dignitat; de construir una VILA que sigui una unitat política sobirana, que defensi la DIVERSITAT, que sàpiga autogestionar-se, que sigui capaç de crear VINCLES de comunitat i proyectes d’economia social; que promogui els VALORS democràtics, participatius i una ètica solidària.

VOLEM CONSTRUIR UN NOU PAÍS, però un nou país que no estigui regit pels principis de la cobdícia, la corrupció, el frau fiscal i les desigualtats, sinó per la SOLIDARITAT i la JUSTÍCIA.

131013proces3R 13O_02

La lluita per la sobirania és lluitar per la llibertat dels pobles. L’Europa del poder financer no respecta aquesta llibertat. N’hem vist les conseqüències a Grècia, a Portugal, a Irlanda, a Xipre o al mateix Estat espanyol. No hi ha independència veritable sota el jou del deute il·legítim ni sota les urpes de la Troika, ni sotmesos al xantatge de la prima de risc i dels “mercats”. Tampoc hi ha sobirania real sense trencar amb els vicis i desmemòries del règim de la Transició, un règim erigit sobre el silenciament de les víctimes de la Guerra Civil i 40 anys de dictadura feixista, un règim que ha permès que les mateixes oligarquies de sempre continuessin en el poder, un règim contra el qual cal seguir empenyent per fer-lo tombar.

253355_242631652535663_1391437255_n 1

Us convidem a venir davant del Deutsche Bank perquè la banca, tant la nacional com la internacional, és la gran culpable de la crisi que el nostre país i molts d’altres vénen patint des de fa ja sis anys. Hi volem ser perquè, en els darrers anys, el Deutsche, com d’altres entitats financeres, s’ha enriquit especulant amb el deute sobirà dels països euromediterranis, evadeix capitals als paradisos fiscals i es creditor ifinançador d’empreses d’armament. La Troika protegeix les entitats financeres a costa dels fons públics imposant plans d’austeritat que ens roben els drets més fonamentals com la salut i l’educació, l’assistència social, els ajuts a la dependència… i ataca la sobirania dels pobles. Sortirem al carrer per deixar ben clar que volem la sobirania de Catalunya, però també per insistir que les polítiques de la Troika ens deixen en la més profonda misèria com a poble.

El darrer escàndol de la política catalana, amb la confessió de l’expresident Jordi Pujol admetent que la seva família tenia diners irregulars a Andorra que ell havia heredat del seu pare, mostra clarament la necessitat de refundar l’actual sistema polític, social i econòmic. Aquest escàndol s’afegeix a un ampli llistat d’escàndols de corrupció que han afectat als darrers anys a un llarg llistat de polítics, empresaris i banquers catalans. Un país, l’èlit dirigent del qual és còmplice del poder financer nacional i internacional, no serà mai un país veritablement sobirà. No volem un país on la banca faci i desfaci al seu gust, on no hi hagi control sobre el moviment de capitals, i on els rics defraudin impostos impunement.

Vista-central-Proces-Constituent- samarreta proces constituent

Us convidem a unir-nos al voltant del llapis per rebutjar l’abús del poder, la corrupció i el frau fiscal que tenim i patim també, avui, a Catalunya. L’obelisc fou primer una monument a la victòria feixista, després es reconvertí en un monument a Juan Carlos I i avui és una relíquia d’un passat que ens impedeix mirar cap al futur. Som conscients que el poder empresarial, financer i polític català pacta amb les elits espanyoles quan és d’interès per a les seves butxaques. Cal preguntar-se: independència per a què i per a qui? El debat obert avui a Catalunya és una oportunitat per trencar amb l’injust marc legal establert i per repensar les bases del nostre model de societat. Volem obrir un procés constituent que ens permeti decidir, entre tots, quin país volem.

Per tot això, a la diada de l’11 de setembre del 2014, en el marc d’una nova mobilització històrica, serem molts deconstruint el poder financer, l’elitisme, la uniformitat, el totalitarisme i la guerra, el sexisme, la violència d’estat, el pensament únic; per reclamar l’inici d’una nova manera de fer política, per manifestar la voluntat de ser un poble sobirà, conscient que té poder constituent, i capacitat per construir, entre tots i totes, un país divers, plural, democràtic, que vetlli per la justícia social i una ètica solidària.

Ens trobarem a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb Diagonal, davant del Deutsche Bank i del “llapis”.

Anuncis

El digne d’abril: Sebastià Piera

Posted on Updated on

sebastian-piera-AAvui hem tingut absoluta unanimitat en el grupet que guardonem a “Els dignes i els llepaires de Temps de Revolució“.  El nostre guardó és un sentit homenatge a una d’aquelles persones imprescindibles de la història del nostre país i que mai ha estat prou valorada: Sebastià Piera.

Com ell, desenes de milers de persones que en democràcia, els governs de dretes del PP, UCD i CiU mai han volgut reconèixer com es mereixien, ja sigui perquè ministres i consellers son hereus directes dels botxins, ja sigui perquè consellers i ministres son fills dels col·laboradors i finançadors de la dictadura…

Avui doncs, llarga vida a Sebastià Piera !!!, us deixem amb l’article publicat al diari Ara complementat amb altres informacions sobre la seva vida:

“El militant històric del PSUC Sebastià Piera va morir aquest dissabte als 97 anys a Ajaccio, a l’illa de Còrsega, lloc on va ser deportat des de França després de ser detingut i torturat per la dictadura franquista el 1947. Nascut a Santa Maria de Meià (Lleida) el 1917, Piera, fill del mestre d’escola Antoni Piera i Cecília Llobera, es va exiliar a França en acabar la Guerra Civil i va estar retingut en els camps de concentració d’Argelers i Sant Cebrià de Rosselló.

Piera –viudo de la militant també del PSUC Trinitat Revoltó, amb qui va estar casat 62 anys–, va tenir tres fills, cinc néts i un besnét, i les tortures li van arribar a desfigurar la cara.

Durant la guerra, va marxar al juliol del 1936 al front de Tardienta (Osca) i es queda allà defensant el viaducte que assegura l’aigua dels pobles de la zona. Després va marxar a Madrid i marxa a defensar la capital amb el regiment Engels del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). Lluitant a la Ciudad Universitaria de Madrid el fereixen i per Nadal torna a Barcelona. Un cop recuperat va a lluitar durant dos anys al front d’Aragó.

Un cop acabada la guerra marxa a Tàrrega, de Tàrrega a Manresa i fins l’Agullana on es troba amb el seu germà Josep i el seu cosí.

Es va allistar el 1941 a l’Exèrcit Roig per combatre Hitler des del front soviètic durant la II Guerra Mundial, i, per combatre el franquisme, va tornar sis anys després a Catalunya, on va ser detingut juntament amb Joaquim Puig Pidemunt i sotmès a un mes d’interrogatoris i tortures per obtenir informació sobre la lluita clandestina.

Després va ingressar a la presó Model en espera de ser jutjat en un consell de guerra col·lectiu, en què va ser condemnat a tres anys de presó, i va aconseguir sortir-ne el juliol del 1948, però poc després el van tornar a detenir per interrogar-lo.

Tot i això, després que la policia el cités per a un altre dia, Piera va poder despistar-los i fugir a Andorra, on es va trobar amb la seva germana i la seva dona, i van obtenir documentació per treballar i viure a França, on van començar així el seu segon exili.

Des de França, amb tot, van ser deportats a Còrsega, on ell va subsistir amb diverses tasques i la seva dona va estar en un taller de confecció, una situació que va acabar el 1965, quan van poder sortir de l’illa per veure els seus parents i amics residents a França.

El 1975, després de la mort de Franco, tots dos van demanar el passaport espanyol i van tornar a Catalunya per visitar els seus familiars i amics, tot i que Còrsega ha sigut el lloc on Piera ha viscut fins ara.

Membre de la comissió d’honor del PSUC, va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat el 2004, i ICV li va retre un homenatge el 2010, coincidint amb el 74è aniversari del PSUC. L’historiador Ricard Vinyes va publicar el 1984 la història de la seva vida, ‘El soldat de Pandora. Biografia d’un comunista del segle XX’, que va editar Proa”.

Més informació:

– Sebastià Piera: el soldat de la llibertat (1a part)

– Sebastià Piera: el soldat de la llibertat (i 2a part)

Sebastià Piera, histórico del PSUC y soldado de élite (El País)

– Sebastià Piera, un comunista del segle XX (Catalunya Plural – Eldiario.es)

“Las cartas de la Pirenaica” d’Armand Balsebre i Rosario Fontova

Posted on Updated on

cartas-de-la-pirenaicaUna nova recomanació  i aquest cop d’un llibre ,”Las cartas de la Pirenaica. Memorias del antifranquismo“, d’Armand Balsebre i Rosario Fontova , que tot just surt ara d’impremta i que permetrà treure a la llum mil i una històries petites de la lluita per les llibertats i ens dibuixen magistralment els temps foscos de la dictadura.

Radio España Independente, l’emissora del Partit Comunista d’Espanya  (PCE), va ser el més potent altaveu antifranquisme entre 1941 i 1977 , data en què va cessar les seves emissions a la seva seu de Bucarest després de la constitució del primer Parlament democràtic .

Durant aquests anys , i sobretot entre 1962 i 1967 , el programa “Correo de la Pirenaica” va donar lectura a les cartes que des d’Espanya o des dels països de la emigració sortejaven la censura o les dificultats de comunicació per explicar les seves experiències personals i els seus anhels de llibertat. Aquest llibre analitza el contingut de les cartes que s’han conservat , unes 15.500, i identifica corresponsals i oients , els ” ulls i oïdes de la Pirenaica”, entre els quals troben antics combatents republicans, exiliats, expressos, obrers, camperols, miners, professors, mestresses de casa, escriptors i estudiants.

Las cartas de la Pirenaica. Memorias del antifranquismo” recullen un llarg memorial de greuges, començant pels records dramàtics de la guerra civil i la reguera de fosses comunes , presons i vexacions que van deixar els vencedors.  Contenen la peripècia dels immigrants que van abandonar els seus pobles, la lluita per la supervivència en els suburbis, la indignació per la insuportable carestia de la vida i la falta d’accés a una educació digna.  Constitueixen, a més, un lament coral de les diferents sensibilitats ideològiques contra l’imperi del terror imposat per la dictadura, accentuat per la execució del dirigent del PCE Julián Grimau en 1963 (quan Manuel Fraga era Ministre d’Informació) .

L’Espanya de Franco no va poder silenciar les veus de la dissidència i el descontentament, que aquest fons documental censa com un impressionant fresc col·lectiu sorgit des de la clandestinitat.

En definitiva, els autors d’aquest llibre han aconseguit que les cartes de la Pirenaica s’alcin com un testimoni únic de arrasadora autenticitat on són presents el dolor, la resignació, la solidaritat i el heroisme dels ciutadans que van prefigurar la democràcia a Espanya.

Si us interessa saber més el proper 7 d’abril a les 19h. té lloc la presentació d’aquest interessant llibre al CCCB  – Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (c. Montalegre, 5) amb la presència dels seus autors.

“Farem la revolució i la tornarem a fer” de Lidia Pujol

Posted on Updated on

“Que no ho sents?
Ja es parla de revolució,
És com
un sospir

Que no ho sents?
Ja es parla de revolució,
És com
un sospir

Mentre esperen per la caritat
i ploren a les cues dels menjadors socials
res a fer
a la cua de l’atur
perdent el temps
esperant propostes

Els pobres ara s’alcen
a cobrar el preu
Els pobres ara s’alcen
pel que és seu

Que no saps que més et val
‘nar ‘nar ‘nar ‘nar ‘nar
‘nar tirant

Ja t’han dit que més et val
‘nar ‘nar ‘nar ‘nar ‘nar
‘nar tirant

Ja és hora que les coses
Comencin a canviar
Ja es parla de revolució.
Ja és hora que la roda
Comenci a girar

Farem la revolució i la tornarem a fer
Farem al revolució i la tornarem

Mentre esperen per la caritat
i ploren a les cues dels menjadors socials
res a fer
a la cua de l’atur
perdent el temps
esperant propostes

Que no ho sents?
Ja es parla de revolució,
És com
Un sospir

Ja és hora que la roda
comenci a girar

Farem la revolució i la tornarem a fer
Farem la revolució i la tornarem a fer
Farem la revolució i la tornarem a fer”

Dedicada a totes les amigues i amics, companyes i companys, del Procés Constituent… Ja es parla de revolució, ja és hora que la roda comenci a girar…

Cinc fal·làcies sobre la memòria històrica

Posted on Updated on

ignacioImprescindible article d’Ignacio Escolar publicat a El Periòdico el passat 3 de novembre:

(En ordre d’aparició en qualsevol discussió sobre el franquisme, els torturadors sense jutjar i el Valle de los Caídos).

1. «No és el moment de mirar al passat». Fals. Les víctimes del franquisme estan en el present. Segueixen vives i demanen justícia. Algunes encara busquen els cossos de familiars afusellats, altres pateixen seqüeles permanents de les tortures dels últims anys del franquisme. En la transició se’ls va prometre que aquesta reparació arribaria més endavant, que era molt aviat. Ara se’ls torna a enganyar, dient que és massa tard. Ho és, per això s’ha de solucionar com més aviat millor. El contrari de la memòria no és el futur: és l’amnèsia.

2. «En totes les guerres mor gent». Sí, però a Espanya la gent va seguir morint després de la guerra. Hi va haver afusellaments massius. Al voltant de 50.000 persones van ser executades després de la derrota de la República. L’últim camp de concentració franquista es va tancar el 1947. I les tortures i la repressió van continuar.

3. «També hi va haver víctimes innocents de l’altre bàndol». Cert, però aquestes víctimes ja van ser reparades. Els seus familiars van rebre compensacions econòmiques: propietats dels derrotats, pensions vitalícies, estancs o places de funcionari. Els seus cadàvers van ser recordats i enterrats en un lloc on els familiars poguessin plorar-los. Mentrestant, les víctimes de la repressió franquista van seguir a les cunetes. Espanya és avui, després de Cambodja, el país del món amb més fosses comunes. Parlem d’almenys 114.000 desapareguts.

4. «La prioritat és sortir de la crisi i no hi ha diners per a aquestes coses». Fals. Els diners per a la memòria històrica eren una xifra ridícula. El Govern socialista dedicava a aquesta partida 6,2 milions d’euros anuals. Només d’arribar, el PP els va deixar en 2,5 milions i encara li van semblar massa. Des de fa dos anys són zero. Rajoy no dóna ni un duro per a la memòria històrica, però sí que en té per al Valle de los Caídos. El 18 de juliol el Govern va aprovar una ajuda de 214.847 euros per reparar el mausoleu del tirà.

5. «No es pot jutjar el franquisme per la llei d’amnistia». Fals. Aquesta llei no és molt diferent de la llei de punt final argentina, que va ser derogada. El dret internacional ha deixat més que clar que els crims contra la humanitat no prescriuen. Així ho entén la mateixa ONU, que portarà el cas espanyol el 2014 davant el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides. L’ONU demana tres coses al Govern: un pla estatal per localitzar els cossos dels afusellats, derogar la llei d’amnistia i jutjar les desaparicions. És el mínim, el mateix que han fet tots els altres països democràtics que han patit una dictadura. Tots menys Es­panya.

Forges-memoria

Un llibre per regalar aquestes festes: “La cocinera de Buenaventura Durruti”

Posted on Updated on

durrutiUna segona recomanació per aquestes festes  és “La cocinera de Buenaventura Durruti” publicat pel grup editor “Los amigos de Ascaso” i que tot just s’està presentatnt aquests dies a casa nostra.

El llibre està basat en una sèrie de manuscrits trobats el 1970 en una llibreria de material anarquista de Zuric, que portava ja 20 anys tancada: la llibreria Pinkus, que va ser un centre de referència en el seu moment. Editat a Itàlia ordenant el material localitzat, ara s’edita a Espanya amb la seva traducció al castellà.

El llibre és una esplèndida barreja entre unes memòries manuscrites d’una miliciana de la Columna Durruti, molt valuoses per la seva descripció de la vida quotidiana, i dels moments que ella protagonitza ja com una militant activa, i un conjunt de les receptes que va elaborant dia a dia amb els ingredients que van trobant. El resultat són unes originals memòries d’una miliciana de la que desconeixem el nom que descriu de primera mà un detall tan fonamental com és la referència a l’alimentació de les forces de la Columna Durruti.

Es pot comprar online a La Ciutat Invisible o en altres punts com la llibreria Aldarull (Gràcia) o a El Lokal (Raval).

L’Església va ser botxí, no víctima

Posted on Updated on

VicençNavarroG

Article publicat per Vicenç Navarro a la columna “Dominio Público” al diari PÚBLICO, i en català al diari digital EL TRIANGLE, 10 d’octubre de 2013. Aquest article critica l’argumentació que han donat les autoritats eclesiàstiques de l’Església Catòlica per definir la beatificació de 522 “màrtirs” com un acte no polític. L’article assenyala que, en contra d’aquest argument, aquesta beatificació és un acte profundament polític i ofensiu a tota persona amb sensibilitat democràtica.

Article en català: http://www.vnavarro.org/?p=9806&lang=CA

Article en castellà: http://blogs.publico.es/dominiopublico/7838/la-iglesia-fue-verdugo-no-victima/