Francisco Franco

“Portes giratòries del franquisme català” de Lluc Salellas

Posted on Updated on

franquistes-catalans-990x380

I com encara vaig rebent comentaris de trolls que insulten i menteixen descaradament a les xarxes donant lliçons de catalanitat, amagant que el 1714 fou un enfrontament entre famílies reials (i els nobles catalans van triar la que els va deixar amb el cul a l’aire i en mans de l’enemic) i negant que el cop d’estat del 1936 i el franquisme van estar recolzats, finançats i ideologitzats per desenes de milers de catalans (es veu que ara, els catalans de dretes son més purs i demòcrates que la resta del món), volia compartir un article de Crític que ens presenta algunes de les famílies catalanes que van tenir i tenen el poder a Catalunya des de fa més de 80 anys… ooohhh… sorpresa!  la nostra Junta del Barça, la nostra Caixa o la nostra Estrella Damm (com mola l’anunci de Formentera, eh?) estan plenes de franquistes còmplices de les tortures o de les fosses comuns…

A veure si llegint una mica algun convergent (pdecateués ?) hiperventilat descobreix altres visions de la realitat… aquí l’article:

Portes giratòries del franquisme català. Els Samaranch, els Lara, els Vilarasau, els Cortina, els Carceller o els Gay de Montellà són exemples de famílies enriquides durant el règim dictatorial, que van arribar a tenir càrrecs polítics i, en alguns casos, bones connexions amb el general Franco. Arribada la democràcia, tots ells van continuar amb èxit els seus negocis. CRÍTIC repassa aquí la trajectòria política i empresarial de 10 cognoms catalans vinculats, directament o indirectament, amb el règim. El text és un fragment del llibre ‘El franquisme que no marxa’, escrit pel periodista Lluc Salellas, editat per Edicions Saldonar i pel Grup Barnils.

L’empresari Fèlix Millet és l’autor de la coneguda frase que explica que a Catalunya han manat sempre les mateixes 400 famílies, i que s’han repartit “el pastís” empresarial i financer del país. És una idea que ha estat molt recurrent en els debats polítics dels últims anys després que es destapés el frau del mateix Fèlix Millet i de Jordi Montull al capdavant del Palau de la Música. Es tracta de la realitat econòmica i de classe (alta) explicada de forma ben simbòlica per un dels protagonistes de la història. Com els Millet, la majoria de les grans famílies empresarials catalanes d’avui dia són hereves de les grans fortunes que van sortir beneficiades de la victòria de l’Alzamiento Nacional l’any 1939. De fet, aquell any va ser l’últim en què Catalunya i, en conseqüència, l’Estat espanyol van viure un episodi de ruptura. La victòria de Franco representa l’última taula rasa a partir de la qual s’edifiquen les estructures d’Estat i de poder que han continuat vives i fonamentades fins avui.

I és precisament per això que, talment com en els anys quaranta, els cognoms que avui continuen exercint el poder econòmic i també polític a Catalunya són els Millet, els Cortina, els Carceller, els Mateu o els Trias, mentre que al conjunt espanyol són els De Oriol, López de Letona, De la Mora y Mon, Suárez o De Borbón, per posar-ne alguns exemples. Les mateixes famílies propietàries de les terres i dels recursos que exerceixen d’enllaç amb els sectors productius estratègics o proveeixen de persones les dues principals forces polítiques i, en especial, el Partit Popular. Un model que ha fet que, segons Oxfam-Intermón, actualment les 20 persones més riques tinguin la mateixa fortuna que els 9 milions de persones més pobres. Ni Catalunya ni els Països Catalans són un oasi en aquest sentit.

alfonso-cortina

Els Cortina

Un dels àmbits dins el sector de l’alimentació que més beneficis produeixen, el de la cervesa, així ho constata. L’empresa San Miguel, avui dia part del conglomerat Mahou, és un gran exemple d’aquest petit món que són les grans empreses i la seva relació amb els hereus del franquisme. San Miguel va ser fundada per Pedro Cortina Mauri (la Pobla de Segur, 1908 – Madrid, 1993), empresari i diplomàtic del franquisme que va arribar a ser ministre d’Afers Exteriors amb els últims governs de Carlos Arias Navarro. Ambaixador espanyol a París durant el Maig del 1968, aquest empresari, casat amb la filla del primer alcalde franquista de Madrid i cunyat del primer oficial mort de la División Azul al front rus, va ser vicepresident de la marca cervesera fins a la seva mort. Els seus dos fills també han tingut un conegut recorregut en el món empresarial espanyol. D’una banda, Alfonso Cortina va ser president de Repsol-YPF entre el 1996 i el 2004, posteriorment de la immobiliària de La Caixa, Colonial, i finalment va obtenir un càrrec directiu a l’empresa de capital de risc Texas Capital Group a Espanya. De l’altra, Alberto Cortina es va casar amb Alicia Koplowitz, empresària i propietària de la fortuna heretada de l’empresa Fomento de Construcciones y Contratas (FCC). Koplowitz és considerada una de les 20 fortunes espanyoles més importants i, a més d’FCC, enriquida gràcies al règim, disposa d’accions en grups empresarials diversos com Inditex, Prisa o Ferrovial a través de la seva SICAV.

Els Carceller (Damm)

La història de Damm no és substancialment diferent de la de San Miguel pel que fa a les connexions amb el franquisme. El seu fundador, Demetrio Carceller Segura (Las Parras de Castellote, Terol, 1894 – Madrid, 1968), enginyer format a Terrassa, fundador de Campsa, va acabar sent ministre de Comerç de Franco entre el 1940 i el 1945. Fundador de la Falange amb Primo de Rivera, Carceller va col·laborar amb l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini des d’un Govern que va abandonar per fer fortuna en el sector privat gràcies a les publicacions del ‘Butlletí Oficial de l’Estat’. A més de la marca de cervesa, Demetrio Carceller va formar part de consells d’administració com ara els del Banco Comercial Transatlántico, el Banc Industrial de Catalunya, Fomento de Aragón i Cepsa, i representa, segons diversos historiadors, l’exemple paradigmàtic de l’oligarquia que va créixer dins el règim. La seva fortuna, liderada per la marca Damm, continua en mans dels seus descendents homònims. El propietari majoritari actual de la cervesera és el seu nét, Demetrio Carceller Arce, que ha aconseguit incrementar la fortuna participant de la petrolera canària Disa, i sent conseller de Sacyr, CHL, Pescanova, Ebro Puleva, Gas Natural o Repsol. Carceller Arce ha millorat les prestacions empresarials del seu avi, encara que durant el 2014 va sortir a la llum la imputació que el jutge Pablo Ruz, de l’Audiència Nacional, li va fer per blanqueig de capitals i delicte contra la hisenda pública.

demetrio-carceller-damm

Els Suqué-Mateu (Grup Peralada)

Si el món de la cervesa fa olor de ranci per les seves vinculacions amb la dictadura, una part del sector vinícola no és menys. Si més no, a Catalunya, on un dels conglomerats més coneguts, el Grup Peralada, és propietat dels Suqué-Mateu. Aquesta família és formada per Carme Mateu, propietària de les vinyes i del castell que dóna nom a l’empresa, i Artur Suqué, fundador d’Inverama-Casinos de Catalunya, i els seus tres fills. El projecte empresarial, gastronòmic i cultural al voltant d’aquesta localitat empordanesa va ser creat per Miquel Mateu i Pla (Barcelona, 1898-1972), pare de Carme Mateu i alcalde de Barcelona des de l’entrada dels feixistes fins al 1945. Mateu i Pla va ser 24 anys procurador de les Corts franquistes com a conseller nacional de la Falange i 5 més com a membre vitalici, a més d’ambaixador a París durant 2 anys. Falangista com pocs, Mateu i Pla era considerat un dels amics més íntims del Caudillo, que sovint anava a visitar-lo a la casa d’estiueig de la platja de Garbet a Llançà. Fill d’un industrial, cofundador de la Hispano-Suiza, aquest empresari va tenir càrrecs i responsabilitats en moltes empreses, com ara el Banco Urquijo Catalán o Barcelonesa de Publicaciones (editora del ‘Diario de Barcelona’), i va presidir la Caixa de Pensions, Foment del Treball Nacional i l’agència de notícies Efe. L’escriptor empordanès Josep Pla, gens sospitós de ser un aliat dels bolxevics, el definia com “un personatge sinistre, un burgès dominat per la por, per una ànsia econòmica sense límits, l’autèntic representant del franquisme a Catalunya”. Ho repeteixo: l’autèntic representant del franquisme a Catalunya. Paraula de Pla.

Els Trias Sagnier

En l’alta burgesia catalana que formava part de l’oligarquia franquista i que s’ha mantingut viva durant el pas dels anys no hi ha, com és lògic, només empresaris vinculats amb l’alimentació. La família Trias Sagnier, per exemple, és un cas ben diferent. El pare, Carlos Trias Bertran (Barcelona, 1914 – Madrid, 1969), fill de l’alta burgesia barcelonina, va ser un dels fundadors de la Falange a la província i va fugir a Burgos tan bon punt va esclatar la guerra. Tinent d’alcalde de la Barcelona franquista i primer secretari del Movimiento a la província de Girona, Carlos Trias és un dels noms vinculats amb la sentència de mort del fundador d’Unió Democràtica de Catalunya, Manuel Carrasco i Formiguera. Els fills d’aquest barceloní, al qual la mort sobtada va impedir arribar a ser ministre, també s’han mantingut en l’elit intel·lectual i política catalana. Així, Jorge Trias, per exemple, és advocat i col·laborador de la Fundación para los Análisis y los Estudios Sociales (FAES), i va ser diputat popular entre l’any 1996 i el 2000. Columnista històric d’’Abc’, escriu actualment al diari ‘El País’. Jorge Trias ha estat relacionat amb el ‘cas Bárcenas’, ja que va ser una de les primeres veus a denunciar l’entramat delictiu al carrer Génova de Madrid. El seu germà, Eugenio Trias, va ser un dels filòsofs espanyols més importants del segle xx, així com un dels promotors del manifest del Foro Babel, que reclamava més presència del castellà en els espais públics de Catalunya. Vinculat intel·lectualment amb Ciutadans, Eugenio Trias va morir a causa d’un càncer l’any 2013. Un tercer germà, Carlos Trias, també va fer carrera dins les esferes culturals com a escriptor i assagista.

gayEls Gay de Montellà

Alguns importants empresaris catalans actuals també continuen llinatges com els dels Trias. El president de la patronal catalana, Joaquim Gay de Montellà, per exemple, és fill de Rafael Gay de Montellà, advocat i falangista de la Barcelona del règim. Gay de Montellà pare (Vic, Osona, 1882 – Barcelona, 1969) va arribar a escriure un llibre l’any 1940 titulat ‘Autarquía’.

Els Lara Bosch

Una dictadura que amb la seva arribada havia apoderat els més fidels a la insurrecció com ara José Manuel Lara, editor i pare de José Manuel Lara Bosch, traspassat recentment. En el transcurs de la seva vida, Lara Bosch va consolidar un dels grups editorials espanyols més potents, Planeta, amb inversions en el món dels mitjans de comunicació, com, per exemple, a ‘La Razón’ o a Atresmedia (La Sexta i Antena 3). La seva influència en el món de la comunicació i el finançament de les opcions més contràries al catalanisme van ser unes constants durant la seva trajectòria. José Manuel Lara pare va participar en la Guerra Civil en el bàndol franquista com a capità de la Legió i va romandre sempre fidel a Franco. El 1949, només 10 anys després del final de la guerra, va fundar l’editorial Planeta a Barcelona.

Els Bau

Aquest corrent hereditari, el trobem també entre una de les famílies franquistes més destacades de les Terres de l’Ebre, els Bau. Joaquim Bau (Tortosa, 1897 – Madrid, 1973), comerciant benestant, carlí i alcalde de Tortosa durant l’època de Primo de Rivera, va tenir un paper polític clau en aquesta zona del país durant el franquisme, quan la seva audàcia amb el Banc de Tortosa li va permetre acumular una gran fortuna. Procurador de les Corts franquistes, va presidir el Consell del Regne des del 1965 fins a la seva mort, quan el monarca li va atorgar el títol pòstum de comte de Bau i el municipi de Tortosa va posar el seu nom a un institut. Un dels fills, Fernando Bau, també va ser diputat a les Corts franquistes i un dels fundadors d’Aliança Popular (AP) a les Terres de l’Ebre. La història es repeteix. O, si més no, coincideix. Perquè, de famílies com els Bau o els Veray, en el cas del Gironès, en trobem a la majoria de comarques rurals catalanes.

Els Samaranch

Si una persona simbolitza l’enllaç entre l’elit franquista i el món de l’esport durant els anys posteriors a la mort de Francisco Franco, és el català Juan Antonio Samaranch Torelló (Barcelona, 1920-2010). Samaranch, que havia estat procurador a les Corts (1964-1977), delegat nacional d’Esports, regidor a l’Ajuntament de Barcelona i president de la Diputació de Barcelona (1973-1977), va arribar al zenit de la seva carrera l’any 1980 amb la designació com a president del Comitè Olímpic Internacional (COI), organisme encarregat de promoure l’olimpisme. Aquest càrrec li va permetre ser la persona que va anunciar que Barcelona acolliria els Jocs Olímpics de 1992 i li va facilitar la possibilitat d’establir negocis i connexions amb les elits polítiques i econòmiques de la gran majoria d’estats del món.

Així mateix, però, durant el seu mandat al capdavant del COI (va deixar el càrrec l’any 2001) hi va haver alguns dels casos més sonats pel que fa a acusacions de corrupció dins d’aquesta institució. D’una banda, l’any 1991 es va produir la dimissió de l’advocat i mà dreta de Samaranch, Robert Helmick, per haver-se beneficiat del seu càrrec i haver cobrat de forma irregular més de 300.000 dòlars. D’una altra banda, va tenir lloc la compra silenciada de vots per part de la candidatura de Salt Lake City per acollir els Jocs Olímpics d’Hivern del 2002. Una acció que va resultar exitosa, ja que aquesta ciutat dels Estats Units, amb una abundant població mormona, va acabar celebrant aquells Jocs, encara que per fer-ho es va endur 13 membres del COI expulsats per aquest afer.

De fet, no van ser pocs els que durant aquells anys van acusar l’expresident de la Diputació de Barcelona d’haver enfortit una estructura basada en el clientelisme i corrupta dins un dels organismes internacionals amb més poder del planeta. L’endemà de la seva mort, per exemple, el periodista anglès Matthew Syed escrivia un article contundent al diari britànic ‘The Times’, on afirmava que, amb la seva presidència, Samaranch “havia mort els ideals de l’olimpisme” i havia permès que la corrupció es generalitzés dins la institució, ja que no s’hi demanaven ni factures ni s’hi auditaven els comptes, tot i que no paraven d’entrar-hi diners. Una manera de fer que van heretar els seus successors, tal com va sortir a la llum pública l’any 2009 quan exalts càrrecs xinesos van confirmar que Jacques Rogge, successor de Samaranch, havia pactat en secret la ciutat que acolliria els Jocs Olímpics del 2008 (Pequín).

Però Juan Antonio Samaranch no es va dedicar únicament a presidir el COI durant la seva etapa postfranquista, perquè va combinar la presidència amb una ascensió categòrica en el món empresarial i financer. L’any 1984 va ser nomenat conseller delegat de la Caixa de Pensions, i el 1987, president de l’entitat, posició que va ocupar fins al 1999. Samaranch, que, quan era president de la Diputació, havia afirmat que “el mandat de Franco representarà, al meu parer, un dels més brillants períodes de la història d’Espanya. Sense cap mena de dubte”, va presidir també la immobiliària Colonial, propietat de la mateixa Caixa i des d’on l’entitat va promoure l’especulació immobiliària i la posterior bombolla del sector. Durant el seu període al capdavant de l’empresa, Samaranch i el seu equip van situar-la entre les caixes d’estalvis més importants d’Europa. Una vegada jubilat, l’expresident del COI va ser designat també president d’honor de La Caixa, càrrec que compaginava amb molts d’altres, com ara el de president d’honor del Reial Automòbil Club de Catalunya, soci número 1 del Círculo Ecuestre, principal espai de trobada de l’elit conservadora de Barcelona, o soci de mèrit del Reial Club Deportiu Espanyol. El rei Joan Carles I el va nomenar el 1991 marquès de Samaranch.

josep-vilarasau

Els Vilarasau

Tot aquest recorregut d’èxit en l’àmbit financer, el va fer de la mà d’un altre català estretament vinculat amb l’Administració franquista i que avui dia ostenta la presidència d’honor de La Caixa. Es tracta del barceloní Josep Vilarasau i Salat (1931), que l’any 1976 ja va ser designat director general de La Caixa de Pensions, que va acabar presidint durant quatre anys després de la renúncia de Samaranch. Vilarasau, però, no va començar la seva carrera professional a La Caixa, sinó que la seva arribada a l’entitat financera va estar precedida per la seva experiència dins l’estructura franquista com a director general adjunt de Telefónica (1966-1969), director general del Tresor i de Pressupostos (1969-1975) i, finalment, director general de Política Financera (1972-1975). Com a director general de La Caixa, càrrec que va compatibilitzar alguns anys amb la presidència de la concessionària d’autopistes Acesa (1989-1998), Vilarasau és considerat el cervell de la fusió amb la Caixa de Barcelona, així com del ràpid creixement de l’empresa.

Aquest fill de la burgesia barcelonina va ser, per a molts, una de les poques persones que podien exercir un contrapoder real a Jordi Pujol i Soley quan era president de la Generalitat de Catalunya. Així mateix, Vilarasau va ser la persona que va proposar a Samaranch ocupar la presidència de l’entitat l’any 1987, fruit de la bona relació que hi tenia a través del seu cosí Carlos Ferrer Salat, fundador i president durant set anys de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) i president del Comitè Olímpic Espanyol. Vilarasau buscava en Samaranch una persona de crèdit internacional que no s’interposés en el seu dia a dia i que li permetés fer i desfer tant com volgués. Samaranch era la persona ideal per a aquest propòsit, ja que passava temporades llargues fora del país, al mateix temps que buscava posicions que li atorguessin un prestigi. Relacions simbiòtiques sortides del forn de la burgesia.

portadallucEls Udina Martorell

Durant el primer postfranquisme també formava part del consell d’administració de La Caixa un altre conegut franquista català, Santiago Udina i Martorell (Barcelona, 1911-2006). Udina havia destacat en el règim pel fet de ser president d’Acció Catòlica i regidor i tinent d’alcalde de Barcelona entre el 1951 i el 1956, i pel fet d’ocupar diversos càrrecs a l’Administració, tant a la comissaria del Plan de Desarrollo com al Ministeri d’Obres Públiques, o presidint el Banco de Crédito Local. Aquest barceloní, procurador de les Corts franquistes, pare d’11 fills, proper a Aliança Popular, crític amb la legalització del Partit Comunista i el retorn de Tarradellas, va ser també delegat del Consorci de la Zona Franca amb l’arribada de la democràcia liberal espanyola. Un nòmada del poder. Udina va coincidir al consorci amb Antonio de la Rosa, pare de Javier de la Rosa i conegut espoliador de l’ens de la Zona Franca per un valor de 1.230 milions de pessetes (aproximadament 7 milions d’euros).

* Fragments del llibre ‘El franquisme que no marxa’, editat per Edicions Saldonar en el marc de la col·lecció coelaborada amb el Grup de Periodistes Ramon Barnils.

 

Anuncis

“Els que encara podem parlar” per Carles Vallejo

Posted on Updated on

estatua-franco-derribada-born-barcelona_ediima20161020_0910_22

Imprescindible article publicat a Catalunya Plural (eldiario.es) per Carles Vallejo – Membre de l’Associació d’Expresos Polítics del Franquisme en referència l’exposició del Born tant comentada:

“Una oportunitat per parlar sobre la dictadura, la democràcia i la impunitat ha generat més polèmica que un necessari debat ciutadà, reflexiu i raonat, al voltant d’aquestes qüestions”, lamenta l’expres polític

El passat dilluns, 17 d’octubre, formava part d’un grup d’unes cinc-centes persones que assistíem a la inauguració de l’exposició Franco. Victòria. República. Aleshores em vaig trobar en una situació que, certament, mai m’hauria figurat: una trentena de persones començaren a insultar-nos. Vaig tractar d’explicar-los que no em podien dir feixista fill de puta, donat que no només jo, sinó bona part dels assistents a l’acte havíem estat precisament insultats, maltractats i torturats per oposar-nos a una dictadura feixista encapçalada pel general Franco. Els insults, fins i tot l’amenaça, es van incrementar. Al representant municipal electe Gerardo Pisarello li van dir “marrano, fill de puta, feixista… perquè no marxes al teu país i poses una estàtua a Videla”. Dir això en el context actual no necessita qualificatius; no crec que els qui van dir-ho, siguin o no fills i néts de víctimes del franquisme, tinguin cap dret a llançar aquests insults. La condició de víctima no exonera de les responsabilitats cíviques bàsiques.

Per altra banda, i en sóc bon coneixedor, no vaig trobar entre aquest grup, insisteixo reduït, cap pancarta o identificació amb associacions de memòria del país que porten anys reivindicant el reconeixement de justícia, veritat i reparació. Des del meu punt de vista, aquest acte és totalment rebutjable. El cert és que allò semblava una acció de l’anomenada justícia a l’inrevés de la que va parlar Ramon Serrano Suñer, el “cuñadísimo” del dictador, per qualificar la justícia franquista de guerra i postguerra. Em sembla que va ser un acte molt poc espontani, amb una música ben identificable, per cert, fora de ritme i de context. En definitiva, la meva impressió fou que allò no havia estat el resultat d’una provocació sinó d’una acció orquestrada des de temps enrere, com a mínim des de l’agost. Tant és així que una alta representant institucional, que tal com va actuar sembla no tenir gens clar el que vol dir la representació institucional, atiava i aclamava dies després parlant sobre aquest assumpte de l’exposició com si es tractés d’un directiu de futbol que inflama el hooliganisme.

Tot això ha fet que una oportunitat per parlar sobre la dictadura, la democràcia i la impunitat hagi generat més polèmica que un necessari debat ciutadà, reflexiu i raonat, al voltant d’aquestes qüestions. Les seves conseqüències, en la meva opinió, han estat nefastes, bàsicament perquè des del primer moment s’ha buscat dividir a les víctimes de la dictadura franquista, i això no s’havia produït mai abans. Però a més s’ha introduït una qüestió mai plantejada durant els anys de democràcia com és enfrontar el patrimoni de l’antifranquisme. En aquest sentit, també es pot plantejar que s’obre una nova forma d’impunitat, diferent per suposat a la que tracten les exposicions que acull El Born fins el proper 8 de gener, però que posa el focus en la necessitat d’establir una relació adequada entre ètica i política. Tot no està permès, el fang del que va parlar-nos Umberto Eco, molt poc abans de morir, és un fang que neix precisament d’espais utilitzats de manera impune, moguts per la voluntat de forjar una falsa i única memòria de Catalunya, de vocació unitarista. Aquestes pulsions condueixen a una fe única impartida per una comunitat de creients fora de la qual alguns podem ser considerats fills de puta i feixistes, sense atenir-se a cap conseqüència posterior.

El passat dissabte dia 22 de novembre vaig assistir a la lectura dramatitzada de l’obra d’Ariel Dorfman, La mort i la donzella, una peça més de les activitats del programa Evocacions de la ruïna. La sala estava plena de gom a gom i es van exhaurir les entrades. Paulina Salas, la protagonista, pronuncia unes paraules esfereïdores, també a la llum del cas espanyol, en el sentit de que la reparació de les víctimes afecta tant als morts com als que encara restem vius i podem parlar.

Cal que no perdem, novament, l’oportunitat de parlar sobre la impunitat i sobre la construcció de la democràcia. Enfrontar el nostre passat és un deure ètic i polític.
 

Francesc Cambó, finançador de l’assassí Francisco Franco

Posted on Updated on

1

Avui faig una proposta als companys i companyes de Temps de Revolució: Per què l’Ajuntament de Barcelona no retira el bust de Francesc Cambó que hi ha a Via Laietana ? Fem arribar aquesta demanda a través de la web municipal ?

El polític català Francesc Cambó, cofundador i líder de la Lliga Regionalista, descrit per Romanones com “el millor polític del segle XX”, va ajudar a recaptar a l’estranger 410 milions de pessetes per finançar la revolta dels militars colpistes encapçalats per Franco al 1936. Així mateix, va avalar o va ajudar a aconseguir crèdits que van poder ascendir a 35 milions de dòlars, gràcies als quals centenars de milers de persones van morir, restar empresonades, torturades o van haver de fugir a l’exili.

Més informació a l’article “¿Quién puso el dinero para el golpe del 18 de julio y la Guerra Civil?” d’Alejandro Torrús a Público o al llibre “Espias de Franco” de Josep Guixà.

“La enorme tolerancia en España con el fascismo” de Vicenç Navarro

Posted on Updated on

2

Article publicat per Vicenç Navarro a la columna “Dominio Público” al diari PÚBLICO, 3 de març de 2016.

Aquest article critica el que ha succït a Madrid, a on la proposta que s’explorés la possibilitat de retirar els noms de Salvador Dalí i Josep Pla de la llista de carrers madrilenys va crear una gran revolta per part de les dretes. L’article reprova també el comportament de l’ajuntament pel seu excessiu temor i prudència a l’hora d’eliminar aquests homenatges a personatges clarament identificats amb el règim feixista espanyol.​

Una de las cosas que me sorprendió y que me entristeció más a la vuelta del exilio fue la enorme tolerancia que percibí en España hacia el fascismo, no solo entre las derechas, sino incluso entre amplios sectores intelectuales de las izquierdas, que frecuentemente utilizaban el término “franquista” para definir aquel régimen, sin que ni siquiera utilizaran el término “fascista”, ignorando que, como he señalado en varias ocasiones, aquel régimen tenía todas las características que definen el fascismo: un nacionalismo exacerbado, de dimensión imperialista, con tonos racistas (el día nacional se llamaba de la Raza), con una adulación a la figura del líder del partido fascista, supuestamente provisto de dotes sobrehumanas (Caudillo por la Gracia de Dios), y con instituciones miméticas a las de los Estados fascistas (como los sindicatos verticales), imbuido de una ideología totalizante que afectaba a todas las dimensiones del ser humano (desde la lengua hasta el sexo), claramente influenciada por una doctrina sumamente reaccionaria (promovida por el Estado, en alianza con la Iglesia Católica, que formaba parte del Estado) bajo la justificación de querer construir una sociedad nueva, en contra de los “rojos” (definiendo como tales a todas las voces opuestas a aquel régimen) y “separatistas” (incluyendo en esta categoría a todas las otras visiones de España distintas a la España radial y uninacional).

Ni que decir tiene que estas características se diluyeron con el tiempo, y al final de aquella dictadura fascista pocos dentro de ese Estado se creían la ideología, sobre todo los dirigentes de aquel Estado, meros oportunistas carreristas, corruptos hasta la médula, característica que ha continuado entre sus sucesores en la derecha española. Aun así, las características de aquel régimen y de la ideología totalizante sí que pervivieron, de manera que muchos de sus elementos todavía están presentes en la cultura hegemónica del país y en el aparato del Estado (para la evolución de este apartado, ver mi libro Bienestar insuficiente, democracia incompleta. Sobre lo que no se habla en nuestro país, Anagrama, 2002).

3
El Estado dictatorial era totalitario, y no solo autoritario

Al reintegrarme de nuevo en la vida académica española, vi que la mayor parte de su comunidad politológica había aceptado las teorías del Profesor Juan José Linz, que negaba el carácter fascista de aquel régimen, limitándose a reconocer que había sido un régimen meramente autoritario, pero en absoluto totalitario, definiendo como tal un régimen que promoviera una ideología totalizante que intentara cambiar profundamente la sociedad creando un nuevo hombre (la mujer no pintaba nada en esta ideología) que, como indiqué en párrafos anteriores, sustituyera al hombre republicano del régimen anterior, presentándolo como “anti España”, “rojo” y “separatista”.

He escrito crítica y extensamente sobre las teorías de Juan José Lintz, lo cual me ha originado un cierto distanciamiento de una gran parte de politólogos españoles que todavía hoy continúan definiendo aquel sistema político como meramente autoritario y caudillista. Es más, muchos de los personajes más conocidos en las ciencias políticas españolas fueron discípulos del Profesor Linz, lo cual complicó incluso más mis relaciones personales con tales discípulos. Tomaron mis críticas a su profesor casi como una afrenta personal.

Pero los que se lo tomaron peor fueron mis amigos de izquierdas, compañeros de la lucha contra aquel régimen durante la clandestinidad, y que más tarde fueron protagonistas de la transición que tuvo lugar en España de la dictadura a la democracia. En mis escritos –y muy en especial en el libro mío que cito en un párrafo anterior- indiqué que el enorme dominio que las fuerzas conservadoras habían tenido durante el periodo de la Transición (un proceso que, por cierto, distaba mucho de ser modélico, tal como los protagonistas lo definieron) era la mayor causa de que la democracia que dicha Transición produjo fuera de muy escasa calidad (en absoluto homologable a la existente en el resto de la Europa occidental), con un Estado del Bienestar muy poco desarrollado y con una hegemonía clara en el pensamiento dominante que conducía a definir a los antecesores de las actuales fuerzas conservadoras como autoritarios, pero en absoluto totalitarios, y todavía menos como fascistas. Y el gran error de las izquierdas es que en su proceso de acomodación reprodujeron tal visión de lo que había sido aquel régimen, definiéndolo como franquista y no como fascista. Mi crítica hacia esta acomodación resultó en que varios de aquellos compañeros, protagonistas de la Transición, me retiraran la palabra.

5

El desconocido y ocultado pasado de Dalí

Como indicadores de este dominio tenemos la continuidad en la promoción de personajes que jugaron un papel clave en el mantenimiento y reproducción de aquel régimen. Seguimos viendo cómo estos personajes gozan de una gran prominencia en la vida política, intelectual y cultural, no solo en las instituciones públicas financiadas con fondos públicos, sino también en las privadas. Recuerdo la sorpresa y desagrado que me produjo encontrar un gran monumento en Catalunya al despreciable colaborador del fascismo en España, y máximo portavoz en los foros culturales en el extranjero de este fascismo español y de sus dirigentes, que fue el Sr. Salvador Dalí, uno de los principales defensores de tal fascismo a nivel internacional. Salvador Dalí fue parte del establishment fascista, simpatizando claramente con la Falange. Su servilismo y adulación al dictador alcanzó niveles nauseabundos, promocionándolo en el extranjero, presentándolo como “el político clarividente que impuso la verdad, la claridad y el orden en el país en un momento de gran confusión y anarquía” (ver The Shameful Life of Salvador Dalí, de Ian Gibson). Su apoyo al fascismo continuó hasta el último día de la dictadura, defendiendo al dictador hasta el final. Y también apoyó la brutal represión del régimen (por cada asesinato político que cometió Mussolini, Franco cometió 10.000, según el mayor estudioso del fascismo europeo, el profesor Malefakis, de la Universidad de Columbia en Nueva York). Dalí fue uno de los máximos defensores no solo del fascismo, sino también de la represión por la que tal régimen se caracterizó. Ejemplos de ello hay muchos. El caso más conocido fuera de España (pero no en su interior) es el que ocurrió a raíz de la ejecución, el 27 de septiembre de 1975, de cinco prisioneros políticos, acto que generó una enorme repulsa internacional. Frente a dicha barbaridad, Dalí salió en defensa de tales ejecuciones, indicando en declaraciones a la Agencia France Press que “dos millones de españoles salieron a la calle aplaudiendo al mayor héroe existente en España, el general Franco, mostrando que todo el pueblo español está con él (….). Es una persona maravillosa. Y su acto garantiza que la monarquía que le suceda sea un éxito. En realidad, se necesitan tres veces más ejecuciones de las que han ocurrido”.

La represión fascista fue dura en la parte alta del Empordà (el Alt Empordà), incluyendo Cadaqués, donde tal personaje vivía. Entre las víctimas de aquella represión estuvo un maestro que fue fusilado por enseñar el catalán. Una nota interesante. Dalí se fue rápidamente a París al finalizar la dictadura, temeroso de que la población pudiera lincharle. El dominio (también en Catalunya) de las derechas en la Transición explica que no solo no le ocurriera nada, sino que se le promocionara. Se le presentó como un gran recurso del país que podía atraer turistas al Alt Empordà. Hoy en Cadaqués (que es donde la burguesía catalana veraneaba) no hay un monumento a ese maestro fusilado. En cambio, Dalí tiene todo un monumento en la Plaza Mayor de esa localidad, sin que la juventud conozca nada de lo que pasó en su pueblo. Ello es un indicador más de que la burguesía catalana ha continuado dominando la vida política, intelectual, cultural y mediática de Catalunya durante la época postdictatorial. Tal promoción se argumenta (como acentuó el columnista de La Vanguardia, el Sr. Antoni Puigverd, portavoz informal de la respetabilidad burguesa) con que una cosa es su comportamiento como ciudadano y otra es su pintura, y el homenaje se supone que es al pintor, y no al fascista.

La conveniente dicotomía persona versus pintor o versus escritor (en el caso de Josep Pla)

Una situación algo comparable ha sido el gran respeto y homenaje que se ha rendido al escritor Josep Pla, el gran autor de las letras catalanas, gran defensor de la versión burguesa de la cultura catalana, que apoyó activamente el golpe fascista militar, siendo una de sus funciones –como espía del Ejército fascista- el señalar los lugares donde debía bombardearse Barcelona, comunicando la información a las fuerzas militares para que estas bombardearan. De nuevo, una persona que jugó un papel importante en la estrategia militar del golpe fascista es homenajeada por sus escritos en catalán, ignorando su articulación con el golpe militar que, por cierto, oprimió brutalmente a la cultura catalana. Recuerdo la impresión nauseabunda que me dio descubrir el busto de Josep Pla en el Ateneo Barcelonés, durante muchos años el centro intelectual burgués de Barcelona. Tal institución es privada, pero la existencia de este busto muestra la falta de sensibilidad democrática de dicha institución. De nuevo, el domino de la burguesía catalana en la vida cultural e intelectual explica que se le homenajee, con la presencia de un busto de su figura.

En este caso se ha dicho también que una cosa es la persona y otra es el escritor. Tal argumento ignora muchos hechos. Uno es que aquellas sociedades en donde se derrotó al fascismo y al nazismo, y en las cuales se desfascistó y desnacificó (como en Alemania) el país, las personas que habían sido parte del aparato cultural nazi y fascista fueron deshomenajeadas, perdiendo los honores que la dictadura les había otorgado, eliminando sus monumentos en los espacios públicos y prohibiendo que se les homenajeara en los espacios privados. En España, sin embargo, el fascismo no fue derrotado, y las fuerzas que dominaron la Transición fueron las herederas de aquellos que hicieron el golpe militar y establecieron el régimen dictatorial. Y esto ocurrió en toda España, incluyendo Catalunya. El temor (cuando no la cobardía) de los gobiernos de izquierdas en España (primordialmente del PSOE) ha tenido un coste elevadísimo, pues ha permitido el mantenimiento de una visión hegemónica de lo que ocurrió en España, donde la recuperación de la Memoria Histórica está muy retrasada. Hay una relación clara entre la permanencia de un monumento al fundador de aquel régimen (el general que ha asesinado a más españoles en este país) en el Valle de los Caídos, y el rechazo institucional que ha ocurrido en Madrid a la propuesta de que se interrumpiera el homenaje a las figuras de Dalí y de Josep Pla, activos miembros de la represión fascista, eliminando la dedicación de calles públicas a tales personajes en esa ciudad. ¿Hasta cuándo continuará este temor a las derechas, herederas de aquel régimen, en España?

6

4

Una última observación. Tengo una magnífica opinión de la alcaldesa de Madrid y del nuevo ayuntamiento de aquella ciudad, que reflejan el Madrid popular (tan distinto al Madrid oficial, capital del Reino de España). Y así consta en mis escritos, donde he defendido a la alcaldesa Carmena frente a los ataques de las derechas españolas (ver mi artículo “El Ayuntamiento de Madrid lleva razón”, Público, 30.07.2015). Ello me da, por lo tanto, peso moral para criticar ahora un hecho que considero sorprendente y denunciable. Según parece, se ha dicho que el ayuntamiento, a raíz del ruido mediático de protesta generado por la derecha madrileña por el retiro del monumento fascista al Alférez Provisional, ha enviado una carta a la Fundación Nacional Francisco Franco (que protestó por tal hecho) indicando que reposicionará el monumento (ver el artículo “Un error no justifica otro”, Joan B. Culla, El País, 26.02.2016). Me gustaría que esta información no fuera cierta, pues, en caso contrario, me parecería un insulto no solo a las víctimas del fascismo, sino también a todas las personas demócratas en este país. Espero que esto no haya sido así. Pero el ayuntamiento debe aclararlo. Y si esta carta existe, la alcaldesa debería reconocer su error y no poner de nuevo tal monumento. Repito lo que dije antes. El temor debe terminarse en España. No hacerlo es continuar empoderando a las derechas españolas, herederas del fascismo.