Feixisme

“Portes giratòries del franquisme català” de Lluc Salellas

Posted on Updated on

franquistes-catalans-990x380

I com encara vaig rebent comentaris de trolls que insulten i menteixen descaradament a les xarxes donant lliçons de catalanitat, amagant que el 1714 fou un enfrontament entre famílies reials (i els nobles catalans van triar la que els va deixar amb el cul a l’aire i en mans de l’enemic) i negant que el cop d’estat del 1936 i el franquisme van estar recolzats, finançats i ideologitzats per desenes de milers de catalans (es veu que ara, els catalans de dretes son més purs i demòcrates que la resta del món), volia compartir un article de Crític que ens presenta algunes de les famílies catalanes que van tenir i tenen el poder a Catalunya des de fa més de 80 anys… ooohhh… sorpresa!  la nostra Junta del Barça, la nostra Caixa o la nostra Estrella Damm (com mola l’anunci de Formentera, eh?) estan plenes de franquistes còmplices de les tortures o de les fosses comuns…

A veure si llegint una mica algun convergent (pdecateués ?) hiperventilat descobreix altres visions de la realitat… aquí l’article:

Portes giratòries del franquisme català. Els Samaranch, els Lara, els Vilarasau, els Cortina, els Carceller o els Gay de Montellà són exemples de famílies enriquides durant el règim dictatorial, que van arribar a tenir càrrecs polítics i, en alguns casos, bones connexions amb el general Franco. Arribada la democràcia, tots ells van continuar amb èxit els seus negocis. CRÍTIC repassa aquí la trajectòria política i empresarial de 10 cognoms catalans vinculats, directament o indirectament, amb el règim. El text és un fragment del llibre ‘El franquisme que no marxa’, escrit pel periodista Lluc Salellas, editat per Edicions Saldonar i pel Grup Barnils.

L’empresari Fèlix Millet és l’autor de la coneguda frase que explica que a Catalunya han manat sempre les mateixes 400 famílies, i que s’han repartit “el pastís” empresarial i financer del país. És una idea que ha estat molt recurrent en els debats polítics dels últims anys després que es destapés el frau del mateix Fèlix Millet i de Jordi Montull al capdavant del Palau de la Música. Es tracta de la realitat econòmica i de classe (alta) explicada de forma ben simbòlica per un dels protagonistes de la història. Com els Millet, la majoria de les grans famílies empresarials catalanes d’avui dia són hereves de les grans fortunes que van sortir beneficiades de la victòria de l’Alzamiento Nacional l’any 1939. De fet, aquell any va ser l’últim en què Catalunya i, en conseqüència, l’Estat espanyol van viure un episodi de ruptura. La victòria de Franco representa l’última taula rasa a partir de la qual s’edifiquen les estructures d’Estat i de poder que han continuat vives i fonamentades fins avui.

I és precisament per això que, talment com en els anys quaranta, els cognoms que avui continuen exercint el poder econòmic i també polític a Catalunya són els Millet, els Cortina, els Carceller, els Mateu o els Trias, mentre que al conjunt espanyol són els De Oriol, López de Letona, De la Mora y Mon, Suárez o De Borbón, per posar-ne alguns exemples. Les mateixes famílies propietàries de les terres i dels recursos que exerceixen d’enllaç amb els sectors productius estratègics o proveeixen de persones les dues principals forces polítiques i, en especial, el Partit Popular. Un model que ha fet que, segons Oxfam-Intermón, actualment les 20 persones més riques tinguin la mateixa fortuna que els 9 milions de persones més pobres. Ni Catalunya ni els Països Catalans són un oasi en aquest sentit.

alfonso-cortina

Els Cortina

Un dels àmbits dins el sector de l’alimentació que més beneficis produeixen, el de la cervesa, així ho constata. L’empresa San Miguel, avui dia part del conglomerat Mahou, és un gran exemple d’aquest petit món que són les grans empreses i la seva relació amb els hereus del franquisme. San Miguel va ser fundada per Pedro Cortina Mauri (la Pobla de Segur, 1908 – Madrid, 1993), empresari i diplomàtic del franquisme que va arribar a ser ministre d’Afers Exteriors amb els últims governs de Carlos Arias Navarro. Ambaixador espanyol a París durant el Maig del 1968, aquest empresari, casat amb la filla del primer alcalde franquista de Madrid i cunyat del primer oficial mort de la División Azul al front rus, va ser vicepresident de la marca cervesera fins a la seva mort. Els seus dos fills també han tingut un conegut recorregut en el món empresarial espanyol. D’una banda, Alfonso Cortina va ser president de Repsol-YPF entre el 1996 i el 2004, posteriorment de la immobiliària de La Caixa, Colonial, i finalment va obtenir un càrrec directiu a l’empresa de capital de risc Texas Capital Group a Espanya. De l’altra, Alberto Cortina es va casar amb Alicia Koplowitz, empresària i propietària de la fortuna heretada de l’empresa Fomento de Construcciones y Contratas (FCC). Koplowitz és considerada una de les 20 fortunes espanyoles més importants i, a més d’FCC, enriquida gràcies al règim, disposa d’accions en grups empresarials diversos com Inditex, Prisa o Ferrovial a través de la seva SICAV.

Els Carceller (Damm)

La història de Damm no és substancialment diferent de la de San Miguel pel que fa a les connexions amb el franquisme. El seu fundador, Demetrio Carceller Segura (Las Parras de Castellote, Terol, 1894 – Madrid, 1968), enginyer format a Terrassa, fundador de Campsa, va acabar sent ministre de Comerç de Franco entre el 1940 i el 1945. Fundador de la Falange amb Primo de Rivera, Carceller va col·laborar amb l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini des d’un Govern que va abandonar per fer fortuna en el sector privat gràcies a les publicacions del ‘Butlletí Oficial de l’Estat’. A més de la marca de cervesa, Demetrio Carceller va formar part de consells d’administració com ara els del Banco Comercial Transatlántico, el Banc Industrial de Catalunya, Fomento de Aragón i Cepsa, i representa, segons diversos historiadors, l’exemple paradigmàtic de l’oligarquia que va créixer dins el règim. La seva fortuna, liderada per la marca Damm, continua en mans dels seus descendents homònims. El propietari majoritari actual de la cervesera és el seu nét, Demetrio Carceller Arce, que ha aconseguit incrementar la fortuna participant de la petrolera canària Disa, i sent conseller de Sacyr, CHL, Pescanova, Ebro Puleva, Gas Natural o Repsol. Carceller Arce ha millorat les prestacions empresarials del seu avi, encara que durant el 2014 va sortir a la llum la imputació que el jutge Pablo Ruz, de l’Audiència Nacional, li va fer per blanqueig de capitals i delicte contra la hisenda pública.

demetrio-carceller-damm

Els Suqué-Mateu (Grup Peralada)

Si el món de la cervesa fa olor de ranci per les seves vinculacions amb la dictadura, una part del sector vinícola no és menys. Si més no, a Catalunya, on un dels conglomerats més coneguts, el Grup Peralada, és propietat dels Suqué-Mateu. Aquesta família és formada per Carme Mateu, propietària de les vinyes i del castell que dóna nom a l’empresa, i Artur Suqué, fundador d’Inverama-Casinos de Catalunya, i els seus tres fills. El projecte empresarial, gastronòmic i cultural al voltant d’aquesta localitat empordanesa va ser creat per Miquel Mateu i Pla (Barcelona, 1898-1972), pare de Carme Mateu i alcalde de Barcelona des de l’entrada dels feixistes fins al 1945. Mateu i Pla va ser 24 anys procurador de les Corts franquistes com a conseller nacional de la Falange i 5 més com a membre vitalici, a més d’ambaixador a París durant 2 anys. Falangista com pocs, Mateu i Pla era considerat un dels amics més íntims del Caudillo, que sovint anava a visitar-lo a la casa d’estiueig de la platja de Garbet a Llançà. Fill d’un industrial, cofundador de la Hispano-Suiza, aquest empresari va tenir càrrecs i responsabilitats en moltes empreses, com ara el Banco Urquijo Catalán o Barcelonesa de Publicaciones (editora del ‘Diario de Barcelona’), i va presidir la Caixa de Pensions, Foment del Treball Nacional i l’agència de notícies Efe. L’escriptor empordanès Josep Pla, gens sospitós de ser un aliat dels bolxevics, el definia com “un personatge sinistre, un burgès dominat per la por, per una ànsia econòmica sense límits, l’autèntic representant del franquisme a Catalunya”. Ho repeteixo: l’autèntic representant del franquisme a Catalunya. Paraula de Pla.

Els Trias Sagnier

En l’alta burgesia catalana que formava part de l’oligarquia franquista i que s’ha mantingut viva durant el pas dels anys no hi ha, com és lògic, només empresaris vinculats amb l’alimentació. La família Trias Sagnier, per exemple, és un cas ben diferent. El pare, Carlos Trias Bertran (Barcelona, 1914 – Madrid, 1969), fill de l’alta burgesia barcelonina, va ser un dels fundadors de la Falange a la província i va fugir a Burgos tan bon punt va esclatar la guerra. Tinent d’alcalde de la Barcelona franquista i primer secretari del Movimiento a la província de Girona, Carlos Trias és un dels noms vinculats amb la sentència de mort del fundador d’Unió Democràtica de Catalunya, Manuel Carrasco i Formiguera. Els fills d’aquest barceloní, al qual la mort sobtada va impedir arribar a ser ministre, també s’han mantingut en l’elit intel·lectual i política catalana. Així, Jorge Trias, per exemple, és advocat i col·laborador de la Fundación para los Análisis y los Estudios Sociales (FAES), i va ser diputat popular entre l’any 1996 i el 2000. Columnista històric d’’Abc’, escriu actualment al diari ‘El País’. Jorge Trias ha estat relacionat amb el ‘cas Bárcenas’, ja que va ser una de les primeres veus a denunciar l’entramat delictiu al carrer Génova de Madrid. El seu germà, Eugenio Trias, va ser un dels filòsofs espanyols més importants del segle xx, així com un dels promotors del manifest del Foro Babel, que reclamava més presència del castellà en els espais públics de Catalunya. Vinculat intel·lectualment amb Ciutadans, Eugenio Trias va morir a causa d’un càncer l’any 2013. Un tercer germà, Carlos Trias, també va fer carrera dins les esferes culturals com a escriptor i assagista.

gayEls Gay de Montellà

Alguns importants empresaris catalans actuals també continuen llinatges com els dels Trias. El president de la patronal catalana, Joaquim Gay de Montellà, per exemple, és fill de Rafael Gay de Montellà, advocat i falangista de la Barcelona del règim. Gay de Montellà pare (Vic, Osona, 1882 – Barcelona, 1969) va arribar a escriure un llibre l’any 1940 titulat ‘Autarquía’.

Els Lara Bosch

Una dictadura que amb la seva arribada havia apoderat els més fidels a la insurrecció com ara José Manuel Lara, editor i pare de José Manuel Lara Bosch, traspassat recentment. En el transcurs de la seva vida, Lara Bosch va consolidar un dels grups editorials espanyols més potents, Planeta, amb inversions en el món dels mitjans de comunicació, com, per exemple, a ‘La Razón’ o a Atresmedia (La Sexta i Antena 3). La seva influència en el món de la comunicació i el finançament de les opcions més contràries al catalanisme van ser unes constants durant la seva trajectòria. José Manuel Lara pare va participar en la Guerra Civil en el bàndol franquista com a capità de la Legió i va romandre sempre fidel a Franco. El 1949, només 10 anys després del final de la guerra, va fundar l’editorial Planeta a Barcelona.

Els Bau

Aquest corrent hereditari, el trobem també entre una de les famílies franquistes més destacades de les Terres de l’Ebre, els Bau. Joaquim Bau (Tortosa, 1897 – Madrid, 1973), comerciant benestant, carlí i alcalde de Tortosa durant l’època de Primo de Rivera, va tenir un paper polític clau en aquesta zona del país durant el franquisme, quan la seva audàcia amb el Banc de Tortosa li va permetre acumular una gran fortuna. Procurador de les Corts franquistes, va presidir el Consell del Regne des del 1965 fins a la seva mort, quan el monarca li va atorgar el títol pòstum de comte de Bau i el municipi de Tortosa va posar el seu nom a un institut. Un dels fills, Fernando Bau, també va ser diputat a les Corts franquistes i un dels fundadors d’Aliança Popular (AP) a les Terres de l’Ebre. La història es repeteix. O, si més no, coincideix. Perquè, de famílies com els Bau o els Veray, en el cas del Gironès, en trobem a la majoria de comarques rurals catalanes.

Els Samaranch

Si una persona simbolitza l’enllaç entre l’elit franquista i el món de l’esport durant els anys posteriors a la mort de Francisco Franco, és el català Juan Antonio Samaranch Torelló (Barcelona, 1920-2010). Samaranch, que havia estat procurador a les Corts (1964-1977), delegat nacional d’Esports, regidor a l’Ajuntament de Barcelona i president de la Diputació de Barcelona (1973-1977), va arribar al zenit de la seva carrera l’any 1980 amb la designació com a president del Comitè Olímpic Internacional (COI), organisme encarregat de promoure l’olimpisme. Aquest càrrec li va permetre ser la persona que va anunciar que Barcelona acolliria els Jocs Olímpics de 1992 i li va facilitar la possibilitat d’establir negocis i connexions amb les elits polítiques i econòmiques de la gran majoria d’estats del món.

Així mateix, però, durant el seu mandat al capdavant del COI (va deixar el càrrec l’any 2001) hi va haver alguns dels casos més sonats pel que fa a acusacions de corrupció dins d’aquesta institució. D’una banda, l’any 1991 es va produir la dimissió de l’advocat i mà dreta de Samaranch, Robert Helmick, per haver-se beneficiat del seu càrrec i haver cobrat de forma irregular més de 300.000 dòlars. D’una altra banda, va tenir lloc la compra silenciada de vots per part de la candidatura de Salt Lake City per acollir els Jocs Olímpics d’Hivern del 2002. Una acció que va resultar exitosa, ja que aquesta ciutat dels Estats Units, amb una abundant població mormona, va acabar celebrant aquells Jocs, encara que per fer-ho es va endur 13 membres del COI expulsats per aquest afer.

De fet, no van ser pocs els que durant aquells anys van acusar l’expresident de la Diputació de Barcelona d’haver enfortit una estructura basada en el clientelisme i corrupta dins un dels organismes internacionals amb més poder del planeta. L’endemà de la seva mort, per exemple, el periodista anglès Matthew Syed escrivia un article contundent al diari britànic ‘The Times’, on afirmava que, amb la seva presidència, Samaranch “havia mort els ideals de l’olimpisme” i havia permès que la corrupció es generalitzés dins la institució, ja que no s’hi demanaven ni factures ni s’hi auditaven els comptes, tot i que no paraven d’entrar-hi diners. Una manera de fer que van heretar els seus successors, tal com va sortir a la llum pública l’any 2009 quan exalts càrrecs xinesos van confirmar que Jacques Rogge, successor de Samaranch, havia pactat en secret la ciutat que acolliria els Jocs Olímpics del 2008 (Pequín).

Però Juan Antonio Samaranch no es va dedicar únicament a presidir el COI durant la seva etapa postfranquista, perquè va combinar la presidència amb una ascensió categòrica en el món empresarial i financer. L’any 1984 va ser nomenat conseller delegat de la Caixa de Pensions, i el 1987, president de l’entitat, posició que va ocupar fins al 1999. Samaranch, que, quan era president de la Diputació, havia afirmat que “el mandat de Franco representarà, al meu parer, un dels més brillants períodes de la història d’Espanya. Sense cap mena de dubte”, va presidir també la immobiliària Colonial, propietat de la mateixa Caixa i des d’on l’entitat va promoure l’especulació immobiliària i la posterior bombolla del sector. Durant el seu període al capdavant de l’empresa, Samaranch i el seu equip van situar-la entre les caixes d’estalvis més importants d’Europa. Una vegada jubilat, l’expresident del COI va ser designat també president d’honor de La Caixa, càrrec que compaginava amb molts d’altres, com ara el de president d’honor del Reial Automòbil Club de Catalunya, soci número 1 del Círculo Ecuestre, principal espai de trobada de l’elit conservadora de Barcelona, o soci de mèrit del Reial Club Deportiu Espanyol. El rei Joan Carles I el va nomenar el 1991 marquès de Samaranch.

josep-vilarasau

Els Vilarasau

Tot aquest recorregut d’èxit en l’àmbit financer, el va fer de la mà d’un altre català estretament vinculat amb l’Administració franquista i que avui dia ostenta la presidència d’honor de La Caixa. Es tracta del barceloní Josep Vilarasau i Salat (1931), que l’any 1976 ja va ser designat director general de La Caixa de Pensions, que va acabar presidint durant quatre anys després de la renúncia de Samaranch. Vilarasau, però, no va començar la seva carrera professional a La Caixa, sinó que la seva arribada a l’entitat financera va estar precedida per la seva experiència dins l’estructura franquista com a director general adjunt de Telefónica (1966-1969), director general del Tresor i de Pressupostos (1969-1975) i, finalment, director general de Política Financera (1972-1975). Com a director general de La Caixa, càrrec que va compatibilitzar alguns anys amb la presidència de la concessionària d’autopistes Acesa (1989-1998), Vilarasau és considerat el cervell de la fusió amb la Caixa de Barcelona, així com del ràpid creixement de l’empresa.

Aquest fill de la burgesia barcelonina va ser, per a molts, una de les poques persones que podien exercir un contrapoder real a Jordi Pujol i Soley quan era president de la Generalitat de Catalunya. Així mateix, Vilarasau va ser la persona que va proposar a Samaranch ocupar la presidència de l’entitat l’any 1987, fruit de la bona relació que hi tenia a través del seu cosí Carlos Ferrer Salat, fundador i president durant set anys de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) i president del Comitè Olímpic Espanyol. Vilarasau buscava en Samaranch una persona de crèdit internacional que no s’interposés en el seu dia a dia i que li permetés fer i desfer tant com volgués. Samaranch era la persona ideal per a aquest propòsit, ja que passava temporades llargues fora del país, al mateix temps que buscava posicions que li atorguessin un prestigi. Relacions simbiòtiques sortides del forn de la burgesia.

portadallucEls Udina Martorell

Durant el primer postfranquisme també formava part del consell d’administració de La Caixa un altre conegut franquista català, Santiago Udina i Martorell (Barcelona, 1911-2006). Udina havia destacat en el règim pel fet de ser president d’Acció Catòlica i regidor i tinent d’alcalde de Barcelona entre el 1951 i el 1956, i pel fet d’ocupar diversos càrrecs a l’Administració, tant a la comissaria del Plan de Desarrollo com al Ministeri d’Obres Públiques, o presidint el Banco de Crédito Local. Aquest barceloní, procurador de les Corts franquistes, pare d’11 fills, proper a Aliança Popular, crític amb la legalització del Partit Comunista i el retorn de Tarradellas, va ser també delegat del Consorci de la Zona Franca amb l’arribada de la democràcia liberal espanyola. Un nòmada del poder. Udina va coincidir al consorci amb Antonio de la Rosa, pare de Javier de la Rosa i conegut espoliador de l’ens de la Zona Franca per un valor de 1.230 milions de pessetes (aproximadament 7 milions d’euros).

* Fragments del llibre ‘El franquisme que no marxa’, editat per Edicions Saldonar en el marc de la col·lecció coelaborada amb el Grup de Periodistes Ramon Barnils.

 

Anuncis

“El genet decapitat i l’esperpent a la memòria” de Marc Vidal

Posted on Updated on

els-catalans-de-franco

He de dir que no coneixia Marc Vidal Pou, diputat al Parlament de Catalunya, però he llegit aquest article a Catalunya Plural i ja formo part dels seus seguidors 😉 Això si la imatge (el llibre d’Ignasi Riera) ha estat cosa meva… crec que és adient a la filosofia de l’article…

“No podem explicar que l’aixecament feixista del 1936 va ser contra els catalans. Va ser contra la república i la llibertat, va ser l’aixecament dels terratinents i els oligarques -entre ells uns quants catalans- contra la democràcia i, com sempre, qui va resultar més massacrat va ser el poble ras”

L’esperpent com a gènere literari va ser introduït per Valle-Inclán com a forma de reinterpretar la realitat per a fer-la més evident. Distorsionem-la fins a un punt grotesc i posarem en evidència les consistències i les inconsistències dels fets, de les persones, de les situacions i, sovint, de la nostra pròpia història.

Vet aquí, doncs, que un exemple d’aquest esperpent ha aparegut per uns dies a Barcelona pel fet d’haver posat l’estàtua d’en Franco a cavall, un genet decapitat sense el cap del dictador, a la porta del Born, com a reclam d’una exposició precisament sobre la impunitat del franquisme en l’espai urbà.

El cúmul de passions enceses a les xarxes abans de la seva instal·lació, el llançament d’objectes diversos i curiosos sobre la muntura en qüestió el mateix dia que la instal·laven i, finalment, la al·legòrica trompada i retirada dels animals -el cavall i el que el muntava-, quan van anar per terra, són un retaule extraordinari que no té res a envejar a les “Luces de Bohemia” de l’autor gallec.
marc-vidal

Formen part amb naturalitat del món esperpèntic perquè deformen la realitat d’una manera tan poc subtil que la fan perfectament entenedora només gratant una mica. El perill de l’esperpent, però, és que la realitat deformada se’ns enganxi amb gust a la retina i ens oblidem que és una deformació.

Me’n guardaré prou -jo que sóc provocador de mena- de valorar l’encert o no de la mesura de tornar a posar al carrer per uns dies aquestes mostres d’art català sota la dictadura, i menys encara havent vist com desbarraven algunes persones, inflamades de fervor pseudopatriòtic, confonent víctimes i botxins de la desfeta de la guerra civil i la sagnant repressió franquista i posant a competir estúpidament entre fílies i fòbies la memòria dels massacrats el 1936 o al 1714. Per uns, l’ofensa principal era fer una exposició d’aquestes característiques al Born, perquè s’han fet seu aquest espai atorgant-li un simbolisme patriòtic estranyament excloent. Per uns altres, l’ofensa era tornar a tenir al carrer els símbols de la dictadura retirats fa anys.

Potser el tema no hauria passat de sainet. Però veure com alguns abrandats cadells nacionalistes, imagino que malcriats en la comoditat de la burgesia catalana, titllaven de feixistes persones que havien passat anys a camps de concentració nazis pel fet d’haver estat fidels a la república espanyola, no només fa una basarda vomitiva, sinó que obre un pou profund a la preocupació sobre què estem fent amb el país i obliga a una reflexió seriosa perquè la deformació de la realitat no ens consolidi cap ficció col·lectiva. És a dir, perquè l’esperpent no arribi a la memòria, especialment a la memòria de les injustícies.

No podem utilitzar la història al nostre gust. Això ja ho va fer el franquisme i ben malament que ens ha anat. No podem pretendre que aquí el 1714 es va produir un sacrifici essencialment patriòtic que supera qualsevol fet posterior, quan qui ostentava el poder a casa nostra el 1714 estava defensant el sotmetiment als Àustries en comptes dels Borbons, fet causant d’una guerra. I d’aquesta guerra per la successió on tothom hi va perdre, qui en va resultar més massacrat, com sol passar, va ser el poble ras.

No podem explicar que l’aixecament feixista del 1936 va ser contra els catalans. Va ser contra la república i la llibertat, va ser l’aixecament dels terratinents i els oligarques -entre ells uns quants catalans- contra la democràcia i, com sempre, qui en va resultar més massacrat va ser el poble ras. I no em preocuparia tant si això ho hagués sentit dir en boca dels quatre exaltats de torn. Ho he vist escrit en una piulada d’un eurodiputat. Ho he sentit dir al Lliure en una obra que pretenia homenatjar la lleva del biberó. Preocupant deformació de la realitat que ens porta a l’esperpent de la memòria i que acaba transcendint i es pot acabar normalitzant, sobretot entre els més joves.

No podem jugar a confrontar moments històrics quan aquests s’originen en l’abús dels forts contra els febles. I la desmemòria d’aquest fet és perillosa perquè ens acaba convertint en desclassats que és l’espai preferit dels que són perfectament conscients del seu poder de classe.

I encara menys ens podem permetre jugar amb la confrontació d’identitats perquè és el joc més estimat pels poderosos per mantenir el control social. Per això és tan estèril i immobilista la dicotomia independentisme-unionisme i per això el poder interessat la fomenta a banda i banda d’aquests espais ideològics, i massa sovint ho oblidem o no ens en volem adonar.

Ja em disculpareu, doncs, però que visqui l’esperpent si ens serveix per gratar més enllà de la superfície de les coses. Ara bé, recordem que és només esperpent. I guardem-nos sobretot d’exaltats carregats d’èpica i de trapassers plens de litúrgia perquè a l’hora de construir, faran nosa. Entre altres coses perquè només amb l’èpica, igual que amb la litúrgia, la gent no menja.

“Els que encara podem parlar” per Carles Vallejo

Posted on Updated on

estatua-franco-derribada-born-barcelona_ediima20161020_0910_22

Imprescindible article publicat a Catalunya Plural (eldiario.es) per Carles Vallejo – Membre de l’Associació d’Expresos Polítics del Franquisme en referència l’exposició del Born tant comentada:

“Una oportunitat per parlar sobre la dictadura, la democràcia i la impunitat ha generat més polèmica que un necessari debat ciutadà, reflexiu i raonat, al voltant d’aquestes qüestions”, lamenta l’expres polític

El passat dilluns, 17 d’octubre, formava part d’un grup d’unes cinc-centes persones que assistíem a la inauguració de l’exposició Franco. Victòria. República. Aleshores em vaig trobar en una situació que, certament, mai m’hauria figurat: una trentena de persones començaren a insultar-nos. Vaig tractar d’explicar-los que no em podien dir feixista fill de puta, donat que no només jo, sinó bona part dels assistents a l’acte havíem estat precisament insultats, maltractats i torturats per oposar-nos a una dictadura feixista encapçalada pel general Franco. Els insults, fins i tot l’amenaça, es van incrementar. Al representant municipal electe Gerardo Pisarello li van dir “marrano, fill de puta, feixista… perquè no marxes al teu país i poses una estàtua a Videla”. Dir això en el context actual no necessita qualificatius; no crec que els qui van dir-ho, siguin o no fills i néts de víctimes del franquisme, tinguin cap dret a llançar aquests insults. La condició de víctima no exonera de les responsabilitats cíviques bàsiques.

Per altra banda, i en sóc bon coneixedor, no vaig trobar entre aquest grup, insisteixo reduït, cap pancarta o identificació amb associacions de memòria del país que porten anys reivindicant el reconeixement de justícia, veritat i reparació. Des del meu punt de vista, aquest acte és totalment rebutjable. El cert és que allò semblava una acció de l’anomenada justícia a l’inrevés de la que va parlar Ramon Serrano Suñer, el “cuñadísimo” del dictador, per qualificar la justícia franquista de guerra i postguerra. Em sembla que va ser un acte molt poc espontani, amb una música ben identificable, per cert, fora de ritme i de context. En definitiva, la meva impressió fou que allò no havia estat el resultat d’una provocació sinó d’una acció orquestrada des de temps enrere, com a mínim des de l’agost. Tant és així que una alta representant institucional, que tal com va actuar sembla no tenir gens clar el que vol dir la representació institucional, atiava i aclamava dies després parlant sobre aquest assumpte de l’exposició com si es tractés d’un directiu de futbol que inflama el hooliganisme.

Tot això ha fet que una oportunitat per parlar sobre la dictadura, la democràcia i la impunitat hagi generat més polèmica que un necessari debat ciutadà, reflexiu i raonat, al voltant d’aquestes qüestions. Les seves conseqüències, en la meva opinió, han estat nefastes, bàsicament perquè des del primer moment s’ha buscat dividir a les víctimes de la dictadura franquista, i això no s’havia produït mai abans. Però a més s’ha introduït una qüestió mai plantejada durant els anys de democràcia com és enfrontar el patrimoni de l’antifranquisme. En aquest sentit, també es pot plantejar que s’obre una nova forma d’impunitat, diferent per suposat a la que tracten les exposicions que acull El Born fins el proper 8 de gener, però que posa el focus en la necessitat d’establir una relació adequada entre ètica i política. Tot no està permès, el fang del que va parlar-nos Umberto Eco, molt poc abans de morir, és un fang que neix precisament d’espais utilitzats de manera impune, moguts per la voluntat de forjar una falsa i única memòria de Catalunya, de vocació unitarista. Aquestes pulsions condueixen a una fe única impartida per una comunitat de creients fora de la qual alguns podem ser considerats fills de puta i feixistes, sense atenir-se a cap conseqüència posterior.

El passat dissabte dia 22 de novembre vaig assistir a la lectura dramatitzada de l’obra d’Ariel Dorfman, La mort i la donzella, una peça més de les activitats del programa Evocacions de la ruïna. La sala estava plena de gom a gom i es van exhaurir les entrades. Paulina Salas, la protagonista, pronuncia unes paraules esfereïdores, també a la llum del cas espanyol, en el sentit de que la reparació de les víctimes afecta tant als morts com als que encara restem vius i podem parlar.

Cal que no perdem, novament, l’oportunitat de parlar sobre la impunitat i sobre la construcció de la democràcia. Enfrontar el nostre passat és un deure ètic i polític.
 

Trias i Bosch: Junts x tapar la corrupció

Posted on

xavier-alfred-junts

Doncs si, el grup de Junts pel Sí a l’Ajuntament de Barcelona, la dreta d’ERC+CiU(PDEC), s’ha unit a la dreta feixista del PP+C’s tot just tres dies després que l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) hagi començat a estudiar les presumptes irregularitats en la gestió econòmica i financera de l’Institut Municipal d’Informàtica (IMI) i de l’agència pública Barcelona Regional (BR) els anys 2014 i 2015.

Per qui no coneix el tema, Antoni Vives, exTinent d’Alcalde i home d’absoluta confiança de Xavier Trias, va crear un “cortijo” durant quatre anys a l’IMI i a Barcelona Regional fent i desfent al seu gust, gastant els diners públics en viatges, recepcions i contractes als amics. Res de nou, que no faci trenta anys que Pujol i els Pujol, Mas, Prenafeta, Alavedra, Cullell o companyia no hagin fet mil i una vegades (si us fa mal aquesta veritat podem parlar d’Aznar, Barcenas, Rajoy, o Camps, us sentiu millor?, els corruptes no tenen pàtria, però no em vull desviar del tema).

El problema fou, que esperaven continuar quatre anys més amb aquestes “enriquidores” polítiques i per tant no calia intentar amagar-ho, però va la Colau i guanya per la mínima (i per sorpresa) i es troba uns “marrons de cal Déu”. La tradició política (d’allò que ara anomenem “casta” o vella política) era ben senzilla: si entren uns altres a governar m’ho tapen, que quan jo torni els hi taparé… bé, es fa una mica de paripé però mai, mai, mai, es destapen les corrupteles, que “som l’oasi català”.

xavier_trias_y_antoni_vives_

Antoni Vives és d’aquell tipus de perfil que tant agrada a Catalunya: pseudo-independents però fidels al poder, escriptors o periodistes o tertulians”divins”, tant simpàtics i creatius que poden ser racistes, masclistes o explotadors però amb gràcia i com son els “nostres” cal tapar-lis les vergonyes, disposats a fer la feina bruta ja que es creuen guiats per la seva intel·ligència superior, en resum saben de tot i més… com per exemple Vicent Sanchis, Agustí Colomines, Francesc-Marc Àlvaro o la Pilar Rahola. (I no oblido les Espanyes – que funcionen igual: Francisco Marhuenda, Miguel Angel Rodriguez, Eduardo Inda o Garcia Serrano).

Que va fer el nou govern davant aquesta situació, allò que s’hauria de fer sempre si tens valors i dignitat, si creus que la política esta al servei del poble, si creus que els diners públics són per canviar i millorar la vida de la ciutadania, no per pagar les campanyes electorals o comprar la premsa.  En resum, per justícia, honradesa, ètica i deure envers la ciutadania com a governant, es va demanar un informe jurídic que determinés si podien haver irregularitats en la gestió de l’Institut Municipal d’Informàtica (IMI) els anys 2014 i 2015, sota el mandat de CiU.

El dictamen destaca que els antics gestors de l’IMI van cometre irregularitats en la contractació de serveis i de personal. Durant el període 2011-2014, aquesta entitat va realitzar una alta proporció de contractació directa i negociada sense publicitat, que, segons detallen les anàlisis, constitueixen una «mala praxi administrativa».

Una altra anomalia detectada és que determinats proveïdors de l’IMI oferien serveis a l’entitat com personal extern. En concret, 63 empreses van proporcionar 278 treballadors, cosa que comporta, segons l’informe jurídic, «prestamisme laboral». El fet és que la plantilla d’externs, com a mínim, va igualar la de l’IMI i, a més, els forans van ocupar centres de comandament.

També s’ha constatat l’existència de projectes que, en principi, estan fora de l’àmbit contractual habitual de l’IMI, així com factures pendents de pagament amb «contractes verbals» amb una quantitat que arriba als 1,4 milions d’euros. El dictamen jurídic subratlla que la direcció de l’IMI va ser advertida de les males pràctiques contractuals i indicis d’irregularitats. L’operativa podria suposar una «conducta prevaricadora», a la vegada que apunta la malversació si hi ha perjudici per a les arques públiques.

I ara que l’Oficina Antifrau de la Generalitat de Catalunya (organisme independent) ha obert una investigació “casualment” Xavier Trias i Alfred Bosch (Junts x tapar la corrupció) organitzen una alternativa al govern de Colau amb l’objectiu d’evitar que aquesta investigació (i d’altres casos que segurament apareixeran -què penseu que és una excepció a les polítiques “monetàries”d’en Trias o de CiU, ara PDEC ? us sona Banc Expropiat, el viatge pagat del Trias a les noces dela filla d’en Masels informes encarregats a Entorn, una de les empreses dels Pujol Ferrosula, etc. ? ) arribi a esclarir el cas.

trias2

Espero que aquest nou quatripartit de dretes, que amaga la seva veritable voluntat amb grans discursos i invoca a tots els sants del moment, no tingui gaire èxit, però…

Francesc Cambó, finançador de l’assassí Francisco Franco

Posted on Updated on

1

Avui faig una proposta als companys i companyes de Temps de Revolució: Per què l’Ajuntament de Barcelona no retira el bust de Francesc Cambó que hi ha a Via Laietana ? Fem arribar aquesta demanda a través de la web municipal ?

El polític català Francesc Cambó, cofundador i líder de la Lliga Regionalista, descrit per Romanones com “el millor polític del segle XX”, va ajudar a recaptar a l’estranger 410 milions de pessetes per finançar la revolta dels militars colpistes encapçalats per Franco al 1936. Així mateix, va avalar o va ajudar a aconseguir crèdits que van poder ascendir a 35 milions de dòlars, gràcies als quals centenars de milers de persones van morir, restar empresonades, torturades o van haver de fugir a l’exili.

Més informació a l’article “¿Quién puso el dinero para el golpe del 18 de julio y la Guerra Civil?” d’Alejandro Torrús a Público o al llibre “Espias de Franco” de Josep Guixà.

Lectures d’estiu (5): “El lector de Julio Verne” de Almudena Grandes

Posted on Updated on

1

¿Qué puede escuchar detrás de la puerta el hijo de un guardia civil en un pueblo de Jaén en 1947?

Nino, hijo de guardia civil, tiene nueve años, vive en la casa cuartel de un pueblo de la Sierra Sur de Jaén, y nunca podrá olvidar el verano de 1947. Pepe el Portugués, el forastero misterioso, fascinante, que acaba de instalarse en un molino apartado, se convierte en su amigo y su modelo, el hombre en el que le gustaría convertirse alguna vez. Mientras pasan juntos las tardes a la orilla del río, Nino se jurará a sí mismo que nunca será guardia civil como su padre, y comenzará a recibir clases de mecanografía en el cortijo de las Rubias, donde una familia de mujeres solas, viudas y huérfanas, resiste en la frontera entre el monte y el llano. Mientras descubre un mundo nuevo gracias a las novelas de aventuras que le convertirán en otra persona, Nino comprende una verdad que nadie había querido contarle. En la Sierra Sur se está librando una guerra, pero los enemigos de su padre no son los suyos. Tras ese verano, empezará a mirar con otros ojos a los guerrilleros liderados por Cencerro, y a entender por qué su padre quiere que aprenda mecanografía.

“El lector de Julio Verne” de Almudena Grandes (Tusquets editores, 2012) va ser considerada la millor novel.la internacional en llengua castellana de l’any 2012. Imprescindible, compromesa i deliciosa !!! I que si us ha agradat “Inés y la alegria” aquesta us encantarà encara més !!!

Lectures d’estiu (3): “Inés y la alegria” de Almudena Grandes

Posted on Updated on

Inés-y-la-alegríaLa historia comienza en el año 1939, una vez terminada la Guerra Civil española. Algunos republicanos han conseguido huir y se han exiliado en Francia, habiéndose concentrado muchos en la ciudad de Toulouse, verano de 1939.

Carmen de Pedro, responsable en Francia de los diezmados comunistas españoles, se cruza con Jesús Monzón, un cargo menor del partido que, sin ella intuirlo, alberga un ambicioso plan. Unos años después, en 1944, Monzón, convertido en su pareja, ha organizado el grupo más disciplinado de la Resistencia contra la ocupación alemana, prepara la plataforma de la Unión Nacional Española y cuenta con un ejército de hombres dispuestos a invadir España. Entre ellos está Galán, que ha combatido en la Agrupación de Guerrilleros Españoles y que cree, como muchos otros en el otoño de 1944, que tras el desembarco aliado y la retirada de los alemanes, es posible establecer un gobierno republicano en Viella.

Por otra parte, en España Inés se encuentra en prisión. Hija de una familia rica y poderosa se enamoró de un comunista y sus ideas; ideas que, finalmente, le llevaron a la cárcel. Pero su familia es poderosa, su hermano Ricardo es delegado provincial de la Falange y consigue sacarla de prisión y llevarla a un convento en el que agoniza durante un tiempo hasta que su cuñada convence a Ricardo para llevársela a su casa. Allí es feliz, con su cuñada que se convertirá en su amiga y su sobrino pero cuando se entera por una emisora prohibida de radio, Radio Pirenaica, que algunos comunistas han cruzado la frontera, roba un caballo y se dirige a Pont de Suert, para unirse a ellos.

Este acontecimiento, real, se conocerá como la invasión del valle de Arán. Su cabecilla es Jesús Monzón quien junto a Carmen de Pedro, líder en Francia de los comunistas españoles, bajo la dirección de Dolores Ibarurri, trama un plan que pudo cambiar la historia. Así con Inés, Galán, Comprendes y otros muchos, asistiremos a la invasión y derrota del valle de Arán y, posteriormente, a la vida de los exiliados comunistas en Toulouse.

Este libro de Almudena Grandes corresponde a la primera novela de sus “Episodios de una Guerra Interminable”, que, según comenta la propia autora, viene a ser como unos Episodios Nacionales de Galdós (salvando las diferencias, como también dice la Grandes).

Una obra totalment recomanable, d’aquelles que tothom hauria de gaudir…