El Periódico de Catalunya

El gran culebró per Jordi Évole

Posted on Updated on

dimarts  24 gener 2017 20 02  Bruselas FOTO  ACN   Laura Pous El president de la Generalitat  Carles Puigdemont  durant el seu discurs al Parlament Europeu el 24 de gener a Brussel les  horitzontal

De nou, en Jordi Évole, la clava i diu allò que els mitjans al servei del poder amaguen dia rere dia…

Quines ganes que tinc de baixar-me l’última temporada de la sèrie que ho està petant a Catalunya: ‘El procés’. Estic en suspens. A sobre, aquesta setmana els guionistes s’hi han esforçat molt. Hem vist grans episodis:

–El de ‘Jo pregunto a Puigdemont‘, amb polèmica posterior per saber qui eren els figurants que es van atrevir a preguntar el que van preguntar.

–El del ‘Viatge a Brussel·les del trio ‘La la land’, un èxit de públic i de crítiques.

–El titulat ‘Secrets a crits’, protagonitzat per Santi Vidal, actor que va entrar en el culebró avançada la sèrie, i a qui han hagut de matar per excés de protagonisme, i potser de transparència. El capítol se l’han descarregat molt fora de Catalunya.

–I el més recent, ‘Sí condicional de la CUP‘, els membres de la qual han passat de ser colpejats en manifestacions a ser colpejats en tertúlies, i a qui els guionistes més convergents (i fins i tot alguns republicans) han volgut matar en més d’una ocasió, però els directors de la sèrie no volen perquè tenir-los en pantalla els fa arribar a un públic difícil, dels que no veuen la tele, i ara mateix són imprecindibles per mantenir El procés a la graella televisiva. El més curiós és que els actors de la CUP vulguin seguir participant en una sèrie tan comercial.

EL PROCÉS, TEMA SECUNDARI

A mi l’episodi ‘Jo pregunto a Puigdemont‘ em va agradar pel component imprevisible. Vaig haver de pessigar-me unes quantes vegades per verificar que el que estava veient ho estaven emetent en directe per TV-3. Les meves sensacions van ser semblants –no superades– al dia que TVE va retransmetre la Gala dels Goya del ‘No a la guerra’. En aquest capítol apareixien ciutadans anònims preguntant al president per coses que no tenien res a veure amb el procés. Que si l’atur, que si la sanitat, que si l’educació… Gairebé ni semblava un episodi de la sèrie. És el que té deixar el culebró en mans poc professionals. Això sí, felicito els periodistes de TV-3 que van escaletar els temes dels quals es parlaria i van aconseguir aquest ordre. I em pregunto: ¿algun periodista hauria fet una entrevista a Puigdemont en què el procés fos tema secundari? Potser és que, al no ser –com sí que ho eren alguns dels ciutadans– experts ni en sanitat, ni en educació, quan entrevistem un governant preferim l’argumentari polític, que curiosament és el que interessa al governant.

FINAL D’INFART

Però aquest capítol va ser una raresa. De seguida va venir el de la conferència de Brussel·les, i el que ens va interessar destacar van ser coses com: ¿Quants europarlamentaris hi van assistir? ¿El públic estava comprat? ¿La conferència va ser un èxit o un fracàs? O sigui, els temes que donen ritme al culebró. Diuen que aquesta temporada serà d’infart. Fins i tot que el final és tan fort que potser fins i tot ve un jutge i en prohibeix l’emissió. Una garantia que augmenti la parròquia d’un culebró que no té fi. I que entreté molt, aquí i allà.

Un refugi sota el cel

Posted on Updated on

1Mirar al cel i no veure núvols. Tampoc sol ni lluna ni poesia. Mirar al cel i plorar. O cridar. O resar a un déu, el que sigui, fins i tot al de la soledat. El nen enganxat al ventre de la seva mare. El pare ja no hi és… Mirar al cel en un parèntesi tràgic.

Just després que el soroll et robi l’alè, et recargoli les tripes, t’exploti al cervell i abans que l’esclat potser et robi la vida. Primer van ser els avions de Baixar al-Assad contra els rebels. Després, el cel es va convertir en un macabre joc de miralls, una imatge sempre en conté una altra, un mal sempre convida a un altre. Els Estats Units i els seus aliats occidentals ataquen Assad i l’Estat Islàmic (EI). Rússia combat l’EI i també els rebels. Turquia, Assad i els kurds…

Darrere de tots aquests objectius, sempre hi ha el poble. Un pobre poble al qual li han esquinçat l’horitzó. I la mare i el nen segueixen mirant el cel. I només hi veuen el reflex de la seva pròpia mort.

Però hi ha uns altres cels. Voltes que no tenen ànima d’abisme ni d’infern. Que no escupen bombes ni dolor ni por. Cels que contemplen les nostres alegries i les nostres misèries i les acompanyen amb el seu particular foc d’artifici. Ara un tro. Ara un raig de sol. Ara un llençol de blau serè, net, acollidor, protector. Un mocador per recollir les llàgrimes. Un vel per cobrir les penes.

Mirar al cel i descobrir els núvols. Aprendre a llegir els contes que viuen en les seves formes. També entreveure el sol i les estrelles. L’Óssa major juga amb l’Óssa menor. Perseu saluda Cassiopea. Al final, el firmament convida a somiar. Al final, la fantasia aixeca el vol. Mirar al cel i creure en un refugi, en la vida. I el nen torna a jugar al carrer. I la mare sent que la mort ja no està a l’altre costat del cordó umbilical.

I un horitzó es dibuixa aquí, sota el nostre cel

Article d’Emma Riverola, escriptora, publicat a El Periódico de Catalunya el 3 d’octubre de 2015.

“El disputat vot del senyor Antonio” de Jordi Évole

Posted on Updated on

1

Al senyor Antonio aquests dies li estan dient de tot: vot ocult, vot invisible, vot adormit, majoria silenciosa… I això a ell el diverteix. Poc es podia imaginar com de disputat estaria el seu vot quan va arribar a Cornellà a finals dels 60, quan compartia habitació amb dos cosins del poble. I el pis amb 10 familiars més.

Després ja va trobar feina en una multinacional italiana de pneumàtics. Li va dir a la seva dona que vingués. Van comprar un pis a la Ciudad Satélite, avui coneguda com a barri de Sant Ildefons. I allà segueixen. El pis és petit, un 7è 2a de l’avinguda de Salvador Allende, però molt lluminós. Bé, molt tampoc. A partir de les cinc de la tarda entra una mica de sol a l’habitació de matrimoni.

Al senyor Antonio el diverteix veure les incògnites que desperta un vot com el seu, ell, que mai va despertar l’interès de ningú i ara escolta tertulians preguntant-se: ¿es despertarà aquest vot adormit?, i si ho fa, ¿cap on anirà aquest vot? Com si el vot de l’immigrant fos una massa uniforme.

El senyor Antonio no ha tingut mai un gran compromís polític. Als 70 es va implicar una mica en la lluita veïnal. Als 80 es va il·lusionar i es va desil·lusionar amb el PSOE. Va veure com companys de l’associació de veïns entraven a l’ajuntament amb un petit càrrec. Va veure com Espanya creixia a base de pelotazos. Però ell no en va enxampar cap. I va seguir a Cornellà, baixant els estius al poble. I ara ja ni això, perquè només li queda una tia llunyana. Però tampoc es queixa. Mai ha aspirat a grans luxes per ser feliç: el seu piset pagat, el seu Renault Megane a la seva plaça de pàrquing i una prejubilació caiguda del cel perquè l’empresa va acabar tancant.

I ara, de cop i volta, per primera vegada en la seva vida se sent important, perquè el seu vot pot ser decisiu. I li ve el riure. Ell, que mai ha votat en unes autonòmiques catalanes. Perquè mai les ha sentit seves. Però es veu que aquestes són diferents. I no és que ell estigui molt ficat en l’actualitat del procés. No posa TV-3 des de la final de Berlín per veure el seu Barça, ni sabria sintonitzar RAC-1, ni tan sols llegeix aquest diari si no és que està lliure al bar quan va a fer el tallat. És aliè a les barbaritats de Twitter, encara que qualsevol dia d’aquests el senyor Antonio es converteix en trending topic amb el hash-tag #VotOcult.

Els de dalt i els de sota

Li ha dit al seu fill que aquest diumenge potser va a votar. El seu fill l’intentaria convèncer que votés com ell. Però sap que el seu pare això de la independència no ho veu clar. El senyor Antonio flipa amb les barbaritats que es diuen de Catalunya fora d’Espanya, i les que es diuen d’Espanya a Catalunya. Però aquesta no és la seva lluita.

A ell el motiva més allò de la lluita entre els de dalt i els de sota, la lluita de classes de tota la vida, això que per a alguns és antic, però per al senyor Antonio no. El seu fill li ha hagut de fer un croquis perquè no s’equivoqui de papereta ara que a molts els ha agafat per no posar les sigles al nom de la candidatura. I el senyor Antonio pensa: «Cony, tan fàcil que era votar el PSUC».

Com a bon prejubilat, ara té temps per anar a fer la compra de la casa. Torna amb el carro ple del Mercadona. Es para a la porteria, obre la bústia i recull tres sobres de propaganda electoral. Ni els obrirà. I comença a pujar escales, fins al setè, que avui l’ascensor no funciona. Però les puja orgullós, sentint-se protagonista, intentant assaborir la setmana de glòria que li queda. La setmana fantàstica del vot ocult. Es posa digne i es diu a si mateix: «Ja veuràs com ens despertem». I al replà de l’entresòl li agafa el riure nerviós del que comença a creure-s’ho.

L’estafa de BCN World

Posted on Updated on

aprobado-el-bcn-worldUs enrecordeu de la fantàstica campanya sobre les delícies dels casinos de BCN World (Eurovegas) que des de CiU i el govern de la Generalitat de Catalunya es va fer: els milers de llocs de treball que s’anaven a crear, els milions d’inversió que Catalunya rebria i sobretot, la manca absoluta de cost que tindria per l’erari dels contribuents catalans… doncs d’això, res de res, una nova presa de pèl d’Artur Mas… i portem…

Fa uns dies ens ho explicava Ernest Folch a El Periódico de Catalunya sota el títol BCN Gol:

“Es confirma que la mida d’una notícia no té res a veure amb la seva importància sinó amb la seva intencionalitat política. L’anvers d’un succés pot tenir una importància exponencialment superior al del seu propi revers, com saben bé els condemnats per les penes de telediari, que són relegats a un breu quan la seva causa és arxivada. Un dels exemples més esgarrifosos d’aquest contrast és aquest bunyol batejat com a BCN World, liquidat ara gairebé en silenci i que va arribar amb tota la fanfàrria institucional i, això sí, amb el pretès aval de crear uns indeterminats llocs de treball als quals els queia un zero a cada nova revelació del projecte.

Primer va ser, quan la broma es deia Eurovegas, la visita caricaturesca d’Adelson, rebut com si fos un cap d’Estat en un exercici inèdit de provincianisme, que va acabar en un conegut fiasco. Després va ser l’arribada pretesament celestial de Veremonte, que era un eufemisme per amagar que darrere del projecte hi havia el sospitós Enrique Bañuelos, que va fer la seva fortuna i els seus deutes surfejant a sobre de l’onada del totxo. Hi va haver una calculada i planificada processó dels seus responsables per tots els mitjans perquè el país entengués que s’havia de legislar ad hoc per a ells i cedir a totes les seves pretensions: primer es va aprovar una escandalosa rebaixa fiscal a la carta just en el moment en què es feia pedagogia sobre la conveniència social d’apujar els impostos; després es va permetre la construcció, no prevista inicialment, de 2.500 vivendes, per a més tard acceptar l’edificació de torres de fins a 80 metres d’altura. I quan ja els havíem entregat fins i tot la nostra pròpia dignitat, es fuguen amb un soroll mediàtic inversament proporcional al de quan van arribar i sense emetre ni un miserable comunicat.

2 1

Sonora derrota moral

La mateixa Generalitat que treia pit s’amaga ara en lacòniques intervencions al Parlament i ens assegura que potser es faran càrrec del projecte les empreses locals que al seu dia eren marginades per facilitar la inversió als reis mides blanquejats cinc minuts abans d’aparèixer en els nostres mitjans. No em diran que no és grotesc que aquells grans titulars, aquelles espectaculars entrevistes, aquell pompós desplegament institucional, acabi ara en un humiliant breu que, com una cua entre les cames, explica millor que res la nostra gran i sonora derrota moral. Algú va dir que el desembarcament de BCNWorld servia almenys per discutir quin model de país volíem. Fals. Més aviat ha sigut un mirall on hem vist reflectit el nostre cinisme i les nostres pròpies mentides, comprades sempre a temps. A veure si la pròxima vegada que ens anunciïn fum aprenem d’aquest ridícul estrepitós que ara amaguem a peu de pàgina. Més que BCNWorld ha sigut BCNGol. En pròpia porta.”

El digne del mes: Rafa Juncadella

Posted on Updated on

rafaTorna una de les nostres seccions habituals que darrement teniem abandonada, El digne del mes (i aviat tornarà la seva germana corrupta, el llepaire del mes) i aquest cop el dediquem a un lluitador per l’educació, Rafa Juncadella. Us oferim l’entrevista realitzada a El Períodico de fa uns dies:

Rafa Juncadella: «Veig alumnes recollir coses del contenidor» Té els peus al barri de les Roquetes, però el seu cor, diu, fa dècades que està «anicaraguat». Inspirat per la Revolució sandinista, Rafa Juncadella ha dedicat la major part de la seva vida a l’alfabetització d’adults.

Rafa Juncadella (Sant Vicenç dels Horts, 1931) va ser capellà fins als 45 anys. El 1976, per desacords amb l’Església catòlica, va decidir abandonar-la, mudar-se al barri de les Roquetes i dedicar-se en exclusiva a la gran passió de la seva vida: l’ensenyament. Així va crear fa 22 anys la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements (XIC) al Centre Ton i Guida (Romaní, 6). Amb una particularitat: alumnat i professorat estan a un mateix nivell.

-La XIC parteix de la idea que tots tenim alguna cosa per ensenyar.

-I per aprendre. Per exemple, tinc una alumna que al seu torn ensenya Flors de Bach, un curs d’aromes de pètals. A la Xarxa hi ha al voltant de 400 persones, els xarxers, i uns 60 intercanvis de català, castellà, anglès, tallers de ball…

-Tots els cursos són gratuïts?

-Sí, perquè això és una xarxa d’intercanvi de coneixement on els diners importen un rave. L’edat mitjana és d’uns 50 anys i tenim molts immigrants. Jo ensenyo català a 15 persones que vénen de Sud-amèrica, Àfrica, Àsia…

-Els orígens de tot això es remunten a Nicaragua als anys 80.

-Jo vaig ser capellà fins al 1976, però ho vaig deixar perquè no estic d’acord amb l’Església catòlica. El 1986, efectivament, vaig viatjar per primer cop a Nicaragua. I vaig descobrir que la Revolució Sandinista del 79 havia aconseguit moltes coses. Una, l’alfabetització. Em vaig quedar anicaraguat per sempre.

-Quant de temps hi va ser?

-En total tres anys. Així que vaig arribar, vaig anar al Ministeri d’Educació i em vaig oferir de voluntari per alfabetitzar. El contracte era no cobrar res. Dormia i menjava al ministeri. El 1990, quan els sandinistes van perdre les eleccions, em van fer fora per «nociu». Llavors vaig anar a un barri molt pobre, el Boris Vega, a Estelí, i hi vaig seguir alfabetitzant.

-Així va néixer l’Agermanament Popular Nou Barris-Boris Vega.

-Sí, ja fa més de 20 anys. Sempre dic que tinc dos fills espirituals, la Xarxa i l’Agermanament. Cada segon diumenge de mes fem un mercat solidari on recaptem fons que després enviem a Boris Vega. Si aquí estem malament, ¡imagina’t com estan allà!

-No ha perdut mai els vincles amb l’ensenyament i amb Nicaragua.

-Tota la meva vida he sigut mestre. Quan vaig tornar de Nicaragua, vaig estar en diverses escoles d’adults. I sí, des que vaig ser-hi per primera vegada, he tornat cada any a aquell país. ¡Fins a 25 vegades hi he estat! L’última, aquest Nadal, hi vaig passar un mes i mig. Encara que aquest any ja me n’he acomiadat.

-Com ha ajudat la seva experiència a Nicaragua el barri de les Roquetes?

-L’ha ajudat a comunicar-se entre si. A fomentar l’aprenentatge gratis i a descobrir que tots sabem alguna cosa que podem ensenyar i ignorem alguna cosa que podem aprendre.

-M’imagino que el voluntariat s’aprecia singularment a Nou Barris.

-Sí. Sis dels 10 barris més pobres de Barcelona són a Nou Barris. Veig molts dels meus alumnes pel carrer recollint coses dels contenidors. I molts altres viuen amb l’amenaça del desnonament. Jo, amb el XIC, formo part de la plataforma 9 Barris cabrejada diu prou. Creiem que tot això no és pobresa, sinó injustícia.

-Com es viu el fenomen de la immigració a les Roquetes?

-Al XIC tenim persones de fins a 22 nacionalitats diferents. I organitzem diferents esdeveniments, per exemple, el Festival de Sopes del Món (el 22 de març), en què intercanviem coneixements culinaris. O la Festa de la Convivència del mes de maig, dirigida sobretot a persones d’altres països.

Desitjos 2015: Un país nou i net

Posted on Updated on

5

I ja que estem en plena voràgine nadalenca, res millor que tenir uns bons desitjos per l’any 2015 recordant l’article de Neus Tomàs publicat fa pocs dies a El Periódico de Catalunya:

“Partim de la premissa que Catalunya es troba davant un dilema per a alguns històric i per a altres suïcida. No entrarem en càlculs falsos, per més que els faci un president del Govern i, a la vegada, no ens autoenganyarem pensant que amb els més de dos milions de vots obtinguts la independència està a tocar. Fins i tot els optimistes calculen que faltarien com a mínim 300.000 paperetes estelades més.

6

Percentatges i xifres a banda, convindrem que molts dels catalans que volem un país nou i que el 9-N vam dipositar una papereta per defensar la nostra dignitat com a col·lectiu només estem disposats a emprendre viatges incerts si, a més d’una Catalunya nova, aconseguim que sigui també més neta.

Un país net on no hi hagi consellers ni germans de consellers sota sospita. Un país en el qual no es disfressi de sanitat pública una xarxa semiprivada.

2

Una Catalunya en la qual no hi hagi “constructors en cap” i en el qual no hi hagi lloc per a alcaldes que amb una mà signen actes de plens i amb l’altra, la venda de pisos de la seva immobiliària.

Un país en el qual la relació entre lobbies i partits sigui fiscalitzable, on la llista d’empreses que donin diners a la fundació d’una força política pugui ser consultada per qualsevol ciutadà.

4

Perquè sigui nou ha de ser un Estat en què els decrets contra la pobresa energètica siguin eficaços de veritat i en què càrrecs i excàrrecs, siguin de la Generalitat o municipals, no perdin l’oremus per assistir a consells d’administració tan lucratius que haurien de fer enrolojar més d’un, per legals que siguin.

Un país en què els divendres a la tarda el Parlament no tingui l’aspecte d’un museu tancat i en què els diputats estiguin obligats a rendir comptes davant els electors de la seva circumscripció. Sí, perdó, per a això faria falta que Catalunya tingués una llei electoral. Llavors començaria a ser un país una mica més normal.

3

I ja posats a fer, que quan s’acabi una legislatura, les comissions d’investigació parlamentàries no desapareguin com per art de màgia. Una Catalunya en què no hi hagi representants públics que no tinguin manies a acceptar regals de mafiosos russos o que defensin que tenen dret a cobrar dietes per allotjament tot i disposar de residència a quatre carrers del Parlament (o del Congrés dels Diputats).

La nova Catalunya seria aquella en què es protegiria el català perquè és la llengua més feble, sigui a l’escola o al jutjat. Però també un país en què no se segueixin subvencionant els centres que segreguen els seus alumnes en funció del sexe.

7

Un país en què entre “ells” i “nosaltres” no hi hagi tanta distància ni desconfiança.

8

Per un país que, com a mínim, sigui així us ho dic de tot cor: val la pena lluitar, i aquí em trobareu… us desitjo un 2015 ple de lluita, alegria i revolució !!!

“La pluja daurada” de Najat El Hachmi

Posted on Updated on

najatAclaridor article, com sempre, amb el títol La pluja daurada” de l’escriptora Najat El Hachmi. Un article que ens recorda allò que molts dels nostres polítics (i parlo de personatges estafadors com l’Artur Mas o el Mariano Rajoy, d’especuladors i lladres com en Boi Ruiz, en Barcenas o en Millet, o de corruptes i mentiders com en Jordi Pujol i la seva família de lladres o l’Aznar i la seva família de feixistes) fan dia a dia per tal de tapar-se les seves vergonyes i intentar que oblidem perquè els hem votat… els hem votat perquè governin, per fer feina, per millorar la sanitat i l’educació, per tenir ocupació pels joves i pensions pels més grans, per defensar els drets laborals, etc… ja n’hi ha prou de governs que no governen, senzillament medren i ens enganyen amb cortines de fum mentre ens roben i menyspreen… ara és l’hora de fer-los fora !

“Mireu-los que tranquils que van per la vida. Són els encarregats de gestionar els recursos públics, els que han de fer polítiques que solucionin els problemes i són capaços de mirar-se el panorama desolador que tenen al davant i com si res dir que o no hi poden fer res o fan tot el que poden. Nosaltres, simples i vulgars ciutadans sense les capacitats extraordinàries de les seves ments preclares, no ho entendríem si es dediquessin a explicar-nos com funcionen les coses, no arribaríem ni de bon tros a fer-nos una idea de la sofisticació del sistema.

Un sistema que han ideat ells mateixos i que a molts d’ells (no a tots) els ha servit per omplir-se les butxaques. Els que no ho entenen són ells, els que no han entès res són ells: ja no volem explicacions, ja no volem entendre per què la realitat que ens asfixia és la que és, volem que d’una vegada per totes s’arromanguin i facin alguna cosa, amb caràcter d’urgència perquè la situació ja fa temps que és d’emergència. Si algú té gana i demana que li donis menjar, no li serveix de res que li expliquis el perquè de la seva situació, les arrels profundes de la seva pobresa o les circums­tàncies que limiten les teves decisions, tot això no farà que tingui menys gana. Que ens mostrin gràfics d’atur, de precarietat i de macroeconomia no fa que hi hagi menys gent marginada, només serveix perquè s’espolsin els problemes dels empobrits, empobrits per les seves pròpies polítiques i no pobres de naixement. No han entès que dir-nos que les culpes són d’uns tercers més poderosos no soluciona res. I a sobre segueixen prenent-nos el pèl muntant teatres per netejar-se la imatge i aprofiten per tapar-se les vergonyes els uns als altres. No han entès res i segueixen fent com sempre per seguir als seus llocs de sempre, però no passa res, ja ho entendran quan posin les urnes. Les de debò, no les de cartró”.

És culpa de “Podem” ?, article de Jordi Évole

Posted on Updated on

Jordi-ÉvoleUna reflexió clara i necessària, com sempre, de Jordi Évole publicada el passat 2 de juny a El Periódico:

“Em sorprèn que tant expolítics com dirigents dels partits més poderosos diguin fàstics de Podem. Perquè, per mi, el problema no reisdeix en Podem, sinó en què volem. Potser no és la solució, però és evident que el problema que ens ha caigut amb la crisi i la seva gestió no l’ha generat Podem. En canvi, sí que hi tenen molt a veure els partits que segueixen tallant el bacallà. Mentre uns no van saber veure que venia i ens van castigar amb les primeres retallades, els altres, que van prometre que tenien la solució al problema, ens han rematat amb més retallades però, això sí, han sabut veure que la crisi ja s’ha acabat, una visió encara invisible per als ciutadans.

¿O és que Podem té res a veure amb el fet que un de cada cinc espanyols (el 20,4%) visqui per sota del llindar de la pobresa? I són dades de l’Institut Nacional d’Estadística. Però això del 20,4% és la mitjana, perquè hi ha comunitats amb taxes més grans de pobresa: Castella-la Manxa, Extremadura, Andalusia, les Canàries, Múrcia i València. En cap, ni hi governa ni hi ha governat Podem. Gràcies a la pobresa, i no a Podem, a Espanya hem passat del cafè per a tothom als Cafès pendents, iniciativa solidària a la qual ja s’han adherit més de 400 locals. Consisteix en el següent: entres en un bar i veus un adhesiu que t’indica que és un local adherit a la iniciativa, i et prens un cafè, el pagues i, a més, deixes l’import d’un altre, que se’l beurà algú que entri al bar però no pugui pagar-lo. És que a Espanya hi ha persones que no tenen diners ni per menjar. A principis d’aquest any, i sobre la Comunitat Valenciana, vaig llegir aquest titular: La Guàrdia Civil constata l’augment de gent que roba per poder menjar. Sense cap afegitó. O sigui, que el titular no deia: La Guàrdia Civil constata l’augment de gent que roba per poder menjar per culpa de Podem. No m’estranyaria gens que la culpa fos d’altres.

Eludir impostos

Però no tot és pobresa, evidentment que no. I en això tampoc hi ha tingut res a veure Podem. Un estudi de l’oenagé Oxfam Intermón indica que els 20 espanyols més rics acumulen 77.000 milions d’euros, i això és més del que tenen el 20% de les persones més pobres. Som, juntament amb Letònia, el país europeu amb més desigualtats. El director d’aquesta oenagé, José María Vera, va declarar fa uns mesos: «Les polítiques subjugades als poders financers són les culpables del creixement de les desigualtats. Les grans empreses haurien de tancar les filials als paradisos fiscals i deixar d’eludir el pagament d’impostos.

I si eludeixen el pagament d’impostos, ¿és culpa del poder polític o de Podem? De Podem, ho dubto; acaba d’arribar i no ocupa el poder. Hi insisteixo: el problema, per molt que alguns el prediquin, no resideix en Podem, sinó en què volem. En què volem fer, i fer-ho.”

Viure en primera persona les retallades

Posted on Updated on

cristinahidalgoGent Corrent és la secció del diari El Periódico de Catalunya dedicada a les entrevistes a persones de tot tipus que tenen coses a explicar. Ara, aquest diari que fa 35 anys des del seu primer exemplar, dedica la secció a entrevistar persones que tenen aquesta edat i ens presenten la seva vida. Us recomano aquesta entrevista a Cristina Hidalgo, que amb 35 anys  és infermera, treballa a Can Ruti, i viu en primera persona les retallades. Un cop publicada aquesta entrevista, des de la direcció de l’Hospital de Can Ruti va titllar d’alarmista la seva visió. Posteriorment noves cartes al director signades per companys/es i professionals d’altres centres hospitalaris han donat suport i reafirmat les paraules de Cristina Hidalgo amb frases com “Més aviat diria que són realistes i que, si segueixen les retallades, seran pitjors”.

“Per sort portem mascareta, i podem amagar les llàgrimes”

-Servei de Neuroradiologia Intervencionista. És això, ¿oi?

És això.

-Expliqui’m què hi fan.

És on es fan els cateterismes cerebrals i medul·lars.

-O sigui… ¿Què m’hauria de passar per anar-hi a parar?

Podria tenir mals de cap constants, anar al seu metge i que el seu metge l’hi enviés per descartar un aneurisma, per exemple. O podria tenir una hemorràgia intercranial, i el portarien d’urgències per esbrinar quina patologia l’hauria pogut causar.

-És una unitat molt específica. ¿Era el que somiava fer quan estudiava?

Jo quan estudiava no pensava realment en cap especialitat. A l’acabar la llicenciatura el primer que vaig fer va ser un postgrau en cures intensives, però no perquè volgués dedicar-me a treballar en cures intensives, que ho he fet, sinó per formació, perquè en infermeria no et pots permetre el luxe de no formar-te, de no fer cursos sempre. A aquest servei hi vaig arribar per cobrir una baixa. Passa sovint.

-Però li agrada.

M’agrada la infermeria, en general. I el que m’omple més és la gratitud de la gent. A vegades un pacient d’oncologia et dóna les gràcies i tu et sents malament perquè saps que el que estàs fent és ajudar-lo a morir millor. Però ell està agraït, naturalment.

-¿Sempre ha treballat a Can Ruti?

No, no sempre. Al principi em van enviar al General de Vic, recordo que em van donar una planta de 40 malalts per a mi sola… ¡I jo amb 20 anys! Recordo que cridava el metge per qualsevol cosa, i em deia: «¿Però tu m’has fet cridar per això?». Després vaig estar a l’Hospital de Granollers, que és on visc, i finalment vaig anar a parar al Germans Trias i Pujol. Can Ruti, com el coneix tothom.

-Està sempre en contacte amb la malaltia. Li dic el mateix que li diria a un metge: deu ser dur.

Ho és. A vegades crees una empatia amb el pacient, i per sort portem mascaretes i a vegades pots dissimular alguna llàgrima que se t’escapa, però és la meva feina, som professionals, sabem que no podem crear vincles afectius amb els pacients perquè si no acabes plorant amb tots.

-Li deu donar una altra perspectiva vital.

Sens dubte. A vegades, quan discuteixo amb ma mare, o amb mon germà, els dic: «¿Però realment estem discutint per això? ¿Realment això és tan important?».

-¿Pateix les retallades?

Les visc en primera persona. La major part de les nostres intervencions són programades, i tot i així hi ha vegades que toca posposar-les perquè no hi ha llits a l’uci, així que el pacient no hi pot anar a recuperar-se. Però tu vés a dir-li a algú amb un aneurisma, i amb el risc de patir una hemorràgia intercranial, vés a dir-li: «Vostè disculpi, però no li podem fer el procediment». Demà, per exemple, tenim una intervenció programada, però pot ser que es cancel·li perquè no hi ha llits per enviar el pacient a recuperació.

-Doncs ens ho venen d’una altra manera.

Manipulen les xifres. Hi ha persones amb càncer de pulmó a les quals no intervenen per falta de llits, però al final de l’any les xifres quadren perquè el que sí que fan és un munt d’operacions ràpides, petites cirurgies, una hèrnia, per exemple, t’operen al matí i a la nit ja ets a casa. I a final d’any resulta que s’han fet el mateix nombre d’operacions, o més.

-Fa 35 anys, com EL PERIÓDICO. ¿Quin dia, exactament?

El 21.

-¿I què farà?

Me’n vaig al Perú!