Directa

EZLN: La rebel·lia de les passions alegres

Posted on Updated on

zapAvui volia compartir un interessant article d’Ángel Luis Lara publicat al núm. 352 de la Directa:

L’EZLN ha fet 30 anys i n’han passat vint des que una inesperada tropa d’indígenes va sorgir de la nit per prendre cinc capçaleres municipals de l’Estat mexicà de Chiapas i va declarar la guerra a l’oblit i l’abandonament. L’1 de gener de 1994, aquest aixecament va suposar el que, a Mèxic, s’anomena ‘parteaguas’, el naixement d’un abans i un després en el temps. El moviment zapatista en va tenir prou amb pocs mesos per demostrar al món que allò no era cap farsa ni cap repetició de la història. Aleshores, va començar a proposar una transformació pràctica de la racionalitat política que ha afectat tant les maneres de dir com de fer, ha col·locat els mitjans per sobre dels objectius, ha produït una innovació en els llenguatges i les formes de l’acció política i ha convertit les zapatistes en una referència clau per als desigs col·lectius d’emancipació arreu del món.

Enguany, els néts i les nétes d’Emiliano Zapata celebren el trentè aniversari de la fundació de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN, en les sigles en castellà) amb l’alegria no només de ser vius, sinó també d’haver conquerit el dret a una vida ben diferent. Perquè, lluny de totes les modes i les passarel·les mediàtiques, d’ideologies i coordenades suades, el neozapatisme és, sobretot, una forma de vida. Potser no és la del talp o la serp, però sí la de la formiga. Potser les maies del sud-est mexicà són les més petites entre les més petites, però la seva dignitat, els seus èxits i la seva persistència pacient fan que la seva força tingui la grandària d’un gegant.

El clima i la climatologia

El 22 de desembre de 2012, més de 40.000 bases de suport zapatistes van prendre pacíficament els carrers de diversos municipis de Chiapas. Desarmades i cobertes amb passamuntanyes, van deixar un silenci captivador i un missatge senzill: “Que ho han sentit? És el so del seu món que s’esfondra”. La seva aparició imprevista les connectava, gairebé vint anys després, amb el caràcter inesperat de l’aixeca-ment armat. “Des de fa anys i sense saber per què, m’han interessat els mapes del desert, les descripcions dels vents i dels wadi: cursos secs d’aigua que, de sobte, s’omplen de pluja”, diu la feminista Carol Gilligan. Ik Otik (Som vent), xiuxiueja el ressò de les zapatistes tzotzils des de l’Alt de Chiapas. El neozapatisme és, sobretot, vent i pluja. Va néixer als ulls del món al començament de la postguerra freda, va tenir la capacitat d’agitar i d’omplir el curs sec de l’aigua d’un desig emancipador que feia massa temps que es trobava atrapat al desert d’una esquerra inoperant i arronsada.

zap2Potser per la seva condició de pluja i vent, el neozapatisme es pot entendre amb la diferència entre clima i climatologia. El clima, per definició, és atzarós. És cert que, com passa amb els pobles nòmades, sempre es mou pels mateixos llocs, que a l’estiu fa calor i a l’hivern, fred. Tanmateix, ningú no pot programar una tempesta o una sequera. La negació del caràcter atzarós del clima és, precisament, l’obsessió de tota climatologia: ciència de la norma i el pronòstic per eliminar la possibilitat de l’inesperat. “El poder sempre es reserva l’atzar i atribueix la norma”, proposava el sociòleg Jesús Ibáñez. Com qualsevol clima, el zapatisme funciona com un desafiament a la norma i com a fallida del poder. “Per nosaltres, els neozapatistes, la nostra feina és sempre desconcertar, fer el contrari del que el poder espera de nosaltres”, deia el sotscomandant Marcos l’any 2001. Potser la reapropiació de l’atzar és, precisament, la primera coordenada al mapa de les profundes innovacions polítiques aportades pel neozapatisme durant els últims trenta anys. Enfocar la pregunta, no la resposta. Desbordar amb la creativitat, en comptes d’apostar per ser reactiu. No acceptar només el guió que escriuen els poderosos, sinó portar la partida a un altre tauler per deixar-los fora de joc.

El març de 2001, la Comandància General de l’EZLN va prendre la capi-tal de Mèxic sense disparar cap tret. La seva arma més poderosa eren els centenars de milers de persones amb què arribava. Aquest viatge des del sud-est de Mèxic es va anomenar la marxa del color de la terra. Quan tothom esperava que Marcos anés al Congrés de la Unió per portar la paraula dels pobles indis de Mèxic a la classe política, les zapatistes hi van enviar la comandanta Esther, la més petita de tots ells i elles. El seu missatge va ser senzill: “Mai més un Mèxic sense nosaltres”. I, al fons de la frase, l’arrel d’una política ben diferent: en lloc de negar l’enemic, despullar-lo amb preguntes fins a fer palès el teixit de les seves contradiccions. La paradoxa d’un exèrcit rebel que s’ha- via aixecat en armes, set anys abans, embolcallat amb la bandera nacional i la Constitució mexicana per enfrontar-se, precisament, al poder instituït.

mujerebeldeLa complexitat d’un oxímoron

La potència de les paradoxes ha estat l’ingredient bàsic de la complexitat amb què les zapatistes han vestit l’acció emancipadora que duen a terme des de fa trenta anys. En realitat, el neozapatisme és un oxímoron enorme: “Figura retòrica, variant de l’antítesi, que consisteix a posar de costat mots o unitats sintàctiques de sentit oposat”, d’acord amb la definició del diccionari. Un silenci eixordador és un oxímoron. Un exèrcit antimilitarista n’és un altre. L’EZLN és, probablement, l’únic exèrcit del món que té autoritats civils. “És bo que aquest exèrcit es proposi com a fita més alta el fet de desaparèixer”, deien, poc temps després d’aparèixer públicament l’any 1994.

Els homes i les dones zapatistes es van armar per defensar-se de l’assassinat sistemàtic perpetrat durant segles per terratinents i guàrdies paramilitars. Lluny del tamís ideològic i a prop dels problemes concrets que afrontaven els pobles indígenes i la pagesia. En una entrevista sobre el llibre Los girasoles ciegos, Alberto Méndez explicava una cosa molt semblant sobre la defensa de la ciutat de Madrid dels atacs de les tropes franquistes: “No la va defensar cap exèrcit regular; la van defensar senyors que anaven a treballar i, en sortir de la feina, agafaven el fusell, se n’anaven al front i, després, tornaven a casa i havien de ficar-se al llit per-què havien d’entrar d’hora a la feina”. Persones comunes armades davant el problema que compartien. Els contes són els relats de quatre derrotes que expressen la derrota de la democràcia i la llibertat a l’Estat espanyol.

Tanmateix, el que ha passat amb les zapatistes és que no han perdut. Es van alçar convençudes que moririen pel camí i que el soroll de la seva mort serviria, almenys, per fer saber al món que els pobles indígenes de Mèxic existien. Però no van morir. “Perquè ens veiessin, ens vam tapar la cara; perquè ens anomenessin, ens vam negar el nom; apostem pel present per tenir futur i, per viure, morim”, van dir aleshores. Com tants altres cops, es van equivocar.

ezln arribaVisca la vida, mori la mort

Al seu magnífic tractat sobre la guerrilla, Lawrence d’Aràbia parla del secret del “camp magnètic” i de l’“ànima metafísica”: quan has construït un ampli territori d’empatia entre la societat, la teva força adquireix la potència de la legitimitat i et fas invencible. “És just com el vent, l’aire que es res-pira i el gas verinós que fem respirar a l’enemic alhora”, apunta Wu Ming 4 al seu estudi sobre el text de Lawrence. Aleshores, aquest enemic esdevé una qüestió perifèrica i tota l’energia del projecte rebel es desplaça de la clàssica rellevància de l’enemistat en política a la centralitat absoluta de la construcció d’una amistat activa.

Les zapatistes diuen que, en un moment determinat, van deixar de mirar cap amunt, cap al poder, per abocar-se irremeiablement a teixir un bé comú a sota. “No volem prendre el poder, volem organitzar la societat”, deien. El miracle de la resistència durant dues dècades ha estat, entre altres coses, gràcies al respecte que s’han sabut guanyar als seus territoris. Una resistència que no consisteix tant a enfrontar-se com a proposar una altra forma de vida concretament i materialment. Tot i la resistència cons-tant a la guerra imposada que pateixen, per a les zapatistes, sembla que el conflicte té menys relació amb la dialèctica hegeliana que clàssicament ha caracteritzat el relat de l’esquerra que amb les narratives de l’èxode i la diàspora que dimanaven dels somnis i les rebel·lions de les esclaves i els esclaus. Irrellevància d’enfrontar l’enemic i importància superlativa de bastir, aquí i ara, un altre món possible.

Trenta anys després del seu naixement, aquest altre món possible implica centenars de milers de persones al sud-est de Mèxic. Homes, dones, mainada, ancians i ancianes. Centenars de milers de persones que viuen col·lectivament d’una manera ben diferent. Una descolonització de la manera de viure que va més enllà de la terrible imposició generalitzada de la forma mercaderia, cap a la construcció col·lectiva i igualitària d’un món d’usos i no de consums. Un viatge del poder a la potència, més enllà de la dominació del privat i el públic, per teixir democràticament un bé comú on totes les persones són cridades a ser i fer govern. Una materialitat de l’existència, al capdavall, que, al territori zapatista, es tradueix en institucions, relacions socials, sistemes productius, economies, sexualitats i canvis culturals profunds, plens de punts suspensius. Un altre món dins aquest món, al qual les zapatistes han donat el nom d’autogovern i autonomia.

I el que potser resultarà més significatiu és que aquest altre món dins aquest món implica el part d’una nova geometria de les emocions, en què la imposició neoliberal de l’egoisme i de la tristesa és derrotada de manera irreversible per la rebel·lia de les passions alegres. Un base de suport zapatista, Abel, diu: “La meva família està implicada en la lluita per-què ens fa bé; un sap per què es lleva cada matí. Ens fa estar contents i ens dóna molta alegria, ens fa sentir dignes”. Com ell apunta, ha nascut dues vegades: “Una, de la meva mare, l’altra, de la nit de l’aixecament, l’1 de gener”. Perquè viure no és només respirar i, com diu Eduardo Galeano, som el que fem per canviar el que som.

Futbol i Revolució: “FC Sankt Pauli, futbol alemany contra el feixisme”

Posted on Updated on

FC St. Pauli - SV Werder BremenContinuem amb una segona entrada dedicada al llibre ‘Futbol per la llibertat’ de Ramon Usall amb l’objectiu de tornar a evidenciar que el futbol no només ha estat al servei dels totalitarismes sinó que, en més ocasions de les que a priori podríem pensar, s’ha posat al servei de causes justes i nobles com ho són la lluita contra el racisme, contra el colonialisme,  la revolució o per la llibertat dels pobles.

Aquest cop us presento el FC Sankt Pauli l’equip d’Hamburg que s’ha convertit en el símbol de les cultures alternatives i  abandera l’esport compromès a tot el món mitjançat l’article  “FC Sankt Pauli: futbol alemany contra el feixisme” de Francesc Poblet a la Directa:

“Hi ha grans clubs de futbol amb tradició obrera (West Ham United), comunista (Livorno), de suport als pobles sense Estat (Barça, Athletic, Celtic) o amb sectors d’afició antifeixista (Bukaneros del Rayo, Celtarras a Vigo). Però el club de futbol alternatiu per excel·lència és, sens dubte, el del port d’Hamburg. Les més de 500 penyes que té arreu del món –a casa nostra, el St. Pauli Fanclub Catalunya, que afegeix l’independentisme als valors propis del club– són una viva mostra del tarannà i de l’activitat que representa.

FC Sankt Pauli 4El lloc més conegut d’Hamburg és el que s’articula al voltant de la Reeperbahn, l’avinguda que travessa el barri golfo de la ciutat, que també és el bressol de la cultura punk, okupa, verda i anarquista. A cinc minuts passejant, trobem Millerntor, l’estadi d’un club de futbol molt especial.

El FC Sankt Pauli, els pirates, es va fundar a principis del segle xx, però no va arribar a jugar a la primera divisió fins al 1977. A mitjan dels vuitanta, va començar la seva gran transformació. Com que l’Hamburg SV –l’altre equip de la ciutat, que ara té l’estadi fora– era el club preferit dels sectors ultres d’extrema dreta, algunes seguidores que no volien compartir les grades amb nazis i racistes van optar per donar suport al Sankt Pauli. De mica en mica i de manera espontània, s’hi van anar incorporant joves socialistes, comunistes, anarquistes, punks i okupes, que proliferaven al barri. En 10 anys, es va passar de les 1.500 entrades a omplir el camp amb més de 20.000 persones a cada partit.

Valors i identitat

El Sankt Pauli va ser el primer club que va prohibir explícitament la presència de simbologia feixista, racista i sexista, així com el hooliganisme al seu estadi. També és l’únic club que es declara antiracista, antisexista i antihomòfob als seus estatuts. Difusor de valors com la justícia, el respecte i la igualtat, ha estat compromès amb campanyes solidàries, com l’anomenada Wasserinitiative: Viva con agua de Sankt Pauli, destinada a fornir de fonts d’aigua les escoles bressol de Cuba. Les seves seguidores també han promogut el moviment antifeixista mundial d’aficionades al futbol antixenòfobes i antiracistes Alerta Network!

FC Sankt Pauli 2Durant els partits, tots aquests valors es viuen intensament a la graderia, on podem trobar el percentatge més gran de dones que assisteixen a qualsevol camp de futbol. Quan surten els jugadors, sempre sona el “Hell’s Bells” d’AC/DC i el camp s’omple de banderes marrons (el color de la samarreta), pirates i del Che i de tota mena de pancartes reivindicatives. Tot això ha ocasionat alguns incidents amb grups d’extrema dreta i amb l’afició neonazi d’alguns equips, sobretot de l’antiga Alemanya de l’Est i també amb l’altre club metropolità, el HSV. Una altra de les característiques que mostren el tarannà especial d’aquest equip és el fet que, de manera espontània, l’afició va adoptar la bandera pirata com a imatge del club, com a símbol de rebel·lia i per la seva vinculació amb el mar, ja que és una ciutat i un barri portuari. L’anterior president del club, Corny Littman, és un conegut actor de teatre, militant ecologista i homosexual declarat, un cas únic en un món tan masclista com el del futbol. Un dels jugadors més carismàtics, el porter Volker Ipss, ara retirat, vivia en una casa okupada del barri i col·laborava amb projectes a la Nicaragua sandinista. Molts conjunts de música han dedicat temes al club. L’any 1996, es va editar el CD El FC Sankt Pauli és el culpable que sigui com sóc, una recopilació de cançons de bandes de rock i punk.

Moltes decisions del club es prenen de manera assembleària. Per exemple, es va fer retirar la publicitat amb imatges sexistes de dones i es va canviar el nom de l’estadi quan es va descobrir que l’expresident Wilhelm Koch –que li donava nom– havia estat membre del partit nazi.

La temporada passada, el FC Sankt Pauli va baixar a segona divisió. Resulta difícil sobreviure en un món econòmicament tant salvatge, però l’estadi s’ha continuat omplint partit rere partit i, sobretot, l’afició manté aquesta barreja de festa i compromís polític i social que la caracteritza. El FC St. Pauli Fanclub Catalunya, antifeixista i independentista, és el club oficial de l’afició a casa nostra. Denuncien la venda de l’essència dels clubs a les multinacionals.

FC Sankt PauliSt. Pauli Fanclub Catalunya

A Catalunya, també hi ha un club oficial de gent seguidora del Sankt Pauli. Amb gairebé un centenar de socis i sòcies, des de l’any 2010, no ha parat d’organitzar activitats arreu del territori.

Ens trobem amb tres d’elles –Adriana, Judith i Esteve– i de seguida ens transmeten la seva passió pel club i pels seus ideals: “És un no parar. Fem xerrades pertot arreu, a casals independentistes, ateneus llibertaris… Un cop l’any, organitzem una gran trobada i un torneig popular de futbol antifeixista”. Sense anar més lluny, fa pocs dies, a Tarragona, en el marc de les Jornades Antifeixistes organitzades per Arran sota el lema El feixisme avança si no se’l combat, van fer una xerrada sobre antifeixisme i futbol.

“A més dels idearis del club, nosaltres som explícitament independentistes. Cada any, anem a Millerntor almenys una vegada i no perdem ocasió de fer que es vegin bé les nostres estelades!”. “Aquí, donem a conèixer els valors del futbol associats al St. Pauli i, a fora, difonem qui som i tot el que passa a Catalunya”.

El club tampoc és aliè a les reivindicacions de pobles i cultures. El Sankt Pauli està agermanat amb el Celtic de Glasgow i, per exemple, l’any 2006, va ser seu del FIFI World Club, un mundial de nacions no reconegudes per la FIFA. Un dels lemes del Fanclub és Odi al futbol modern, entès com l’abducció del futbol pel capitalisme més salvatge (negocis, societats anònimes, gent multimilionària…), que en despersonalitza la naturalesa i l’esperit. La denúncia de la venda dels clubs als interessos de les televisions, els xeics i els mafiosos russos, els horaris dels partits, el preu de les entrades o el tracte a l’afició popular són alguns dels objectius prioritaris de les seves activitats.

Més informació al llibre Futbol per la llibertat de Ramon Usall (Pagès Editors, 2011) i al web del Fan Club de Catalunya.”

El digne de juny: La Directa

Posted on Updated on

ladirectaAvui només volem fer un modest reconeixement a les desenes de companys i companyes que fan realitat La Directa i especialment quan fa pocs dies els antiavalots dels mossos d’esquadra van tornar a actuar contra les seves dependències en el marc de l’operatiu de repressió en les manifestacions de suport a Can Vies. No cal dir gaire cosa més, ànims !!! i llegir i veure la seva pròpia crònica:

Manifestació Can Vies 1“Al carrer de Riego molta gent caminava tranquil·lament: no hi havia cap aldarull en aquest punt. Dos furgons de la Brigada Mòbil, encapçalats per la unitat 0071, han avançat porra en mà des de la carretera de Sants, han creuat la plaça d’Osca i han arribat davant la redacció de la DIRECTA. Els agents han colpejat algunes vianants i s’han dirigit cap a la porta de la redacció d’aquest mitjà i cap a la porta de la llibreria La Ciutat Invisible.

Davant les clares intencions dels policies d’entrar al local s’ha accionat el motor de la persiana per abaixar-la, però els agents han forçat la persiana cap amunt per impedir-ho. Un dels antiavalots ha trencat la vidriera a cops de porra i els vidres han impactat a la cara d’un col·laborador en tasques de distribució de la DIRECTA que era dins el local. Ha hagut de rebre assistència mèdica per treure-li els vidres que li han quedat clavats a la cara i al tòrax. Una altra persona ha patit una ferida més lleu per un tall.

En veure que la porta no s’obria, els policies s’han retirat de mica en mica altre cop fins a la carretera de Sants. En una segona càrrega, 10 minuts després (vídeo), quan la redacció ja estava protegida amb les persianes abaixades, una periodista de la Cadena Ser també ha estat agredida pels agents a les portes del local”.

 

El llepaire del mes: Montserrat Gatell

Posted on Updated on

montsegatellAquest mes de gener, tenim el plaer de presentar-vos la nostra primera llepaire, Montserrat Gatell (CiU), presidenta de l’Institut Català de les Dones (ICD) des de l’any 2011. Aquest organisme del govern de  la Generalitat de Catalunya és el que dissenya, impulsa, coordina i avalua les polítiques de dones i per a les dones que desenvolupa l’administració de la Generalitat.

I per què la Montserrat Gatell té aquest honor de ser la segona llepaire d’aquest modest espai ? doncs ben simple, presideix l’organisme més important vinculat a les polítiques de dones de tot Catalunya (i cobra sucosament per aquesta presidència prop de 80.000 € més dietes per viatjar i menjar i dietes per assistència a reunions d’altres consorcis i similars). I curiosament, el seu silenci sobre la “Llei Gallardón” és espectacular. No té res a dir ? no li deixen dir res ? no sap que dir ? ja li sembla bé ? en dóna suport ? “les dones parim, en Gallardón decideix” ? Masses interrogants…

Hom cerca a la web de la Generalitat en aquests moments de regresió en els drets de la societat (no només de les dones, sinò de tots nosaltres) una opinió o una reflexió sobre aquesta Llei i el buit és absolut. L’ICD no té res a dir. Bé, i si mirem a les xarxes socials o als cercadors ? sembla que la Montserrat Gatell tampoc té res a dir. Això sí,  va fent cosetes, un mes presenta un llibre, un altra mes inaugura una exposició, ara es fa un fulletó… tot plegat molt bonic per la galeria però quan es toca un dret fonamental aquí si que no la trobem.

Per tot això, pel seu silenci complice. Per amagar-se. Per oblidar-se de la seva funció bàsica. Per renunciar a la defensa dels drets i les llibertats de les dones catalanes li oferim aquest galdós guardó.

Però ja que estem en matèria, què fa CiU ? doncs com sempre, un cant a la hipocresia: Donem llibertat de vot, és una qüestió més moral més que física” (segons el seu portaveu, Joan Carles Garcia Cañizares a la Diputació de Barcelona) i mentre en les seves declaracions sembla que estan en contra però en les seves votacions depen de qui voti… 

A Catalunya, el Parlament va aprovar una resolució impulsada pel moviment feminista, per 88 vots a favor  (CUP, ICV, ERC, PSC i una part de CDC), 18 en contra (del PP) i 23 abstencions (tot UDC, Ciutadans i 2 de CDC), amb la intenció de blindar la Llei de Salut Sexual i Reproductiva de 2010 i rebutjar qualsevol reforma regressiva.

En el ple de la Diputació de Barcelona va ser rebutjada la proposta de modificació de la llei d’avortament anunciada pel Gallardón, amb una moció promoguda per PSC i ICV-EUiA i amb el vot a favor d’ERC, l’oposició del PP i 13 abstencions, 4 vots a favor i un vot en contra de CiU (qui presideix la Diputació).

O per exemple,  a l’Ajuntament de Mataró els vots de CiU es van sumar als del PP i PxC per rebutjar una declaració institucional en contra de la Llei Gallardón presentada a la Junta de Portaveus i que va tenir el suport d’ICV, CUP i PSC.

avortament lliureDes de l’arribada del Partit Popular al Govern, els anuncis del ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, d’eliminar l’actual llei de l’avortament per aprovar una llei ulraconservadora, auguraven el retorn a una regulació restrictiva i un retrocés en els drets de les dones, però, ha sorprès per la seva radicalitat en penalitzar l’avortament. Suposa un retorn al passat, anterior fins i tot a la regulació de 1985.  La reforma Gallardón fa retrocedir l’Estat espanyol en matèria de legislació sobre dret a l’avortament, un retrocés que l’equipara a països com Namíbia, Tailàndia o Botswana i el situa per darrere de gairebé tots els països europeus, amb l’excepció d’Irlanda i Polònia.

Mentre des d’un ampli ventall de partits i moviments polítics i mentre col·lectius i associacions de dones i feministes es mobilitzen, el Govern de Catalunya manté una manca de fermesa que esgarrifa…  potser haurem de regalar uns calerons al Jaume Sobrequés per què ens organitzi un seminari amb el títol “Espanya contra Catalunya Femenina, Catòlica i Convergent” i llavors es considerin actors i responsables d’aquesta història.

Tot i així, el moviment feminista ho té clar: davant l’aprovació de la llei Gallardón, la resposta serà, com ha estat al llarg de la història, la desobediència. I és que el camí per arribar fins aquí no ha estat gens fàcil.

3.000 manifestants en defensa de l’Hospital Comarcal de la Selva i dels CAP de la comarca

Posted on Updated on

blanes

Feia temps que no es veia una manifestació tan multitudinària a Blanes. Més de 3.000 persones van recórrer aquest diumenge 6 d’octubre el traçat entre l’Hospital Comarcal de la Selva i la plaça de l’Ajuntament de Blanes per defensar la sanitat pública i de qualitat. El centre hospitalari, des d’on va sortir la marxa, és la instal·lació de referència de tots els municipis litorals i prelitorals de la comarca, i els últims anys ha estat al centre de la polèmica per la seva fosca gestió econòmica.

Més informació a:

http://www.setmanaridirecta.info/noticia/3000-manifestants-defensa-lhospital-comarcal-selva-dels-cap-comarca