CUP

El gran culebró per Jordi Évole

Posted on Updated on

dimarts  24 gener 2017 20 02  Bruselas FOTO  ACN   Laura Pous El president de la Generalitat  Carles Puigdemont  durant el seu discurs al Parlament Europeu el 24 de gener a Brussel les  horitzontal

De nou, en Jordi Évole, la clava i diu allò que els mitjans al servei del poder amaguen dia rere dia…

Quines ganes que tinc de baixar-me l’última temporada de la sèrie que ho està petant a Catalunya: ‘El procés’. Estic en suspens. A sobre, aquesta setmana els guionistes s’hi han esforçat molt. Hem vist grans episodis:

–El de ‘Jo pregunto a Puigdemont‘, amb polèmica posterior per saber qui eren els figurants que es van atrevir a preguntar el que van preguntar.

–El del ‘Viatge a Brussel·les del trio ‘La la land’, un èxit de públic i de crítiques.

–El titulat ‘Secrets a crits’, protagonitzat per Santi Vidal, actor que va entrar en el culebró avançada la sèrie, i a qui han hagut de matar per excés de protagonisme, i potser de transparència. El capítol se l’han descarregat molt fora de Catalunya.

–I el més recent, ‘Sí condicional de la CUP‘, els membres de la qual han passat de ser colpejats en manifestacions a ser colpejats en tertúlies, i a qui els guionistes més convergents (i fins i tot alguns republicans) han volgut matar en més d’una ocasió, però els directors de la sèrie no volen perquè tenir-los en pantalla els fa arribar a un públic difícil, dels que no veuen la tele, i ara mateix són imprecindibles per mantenir El procés a la graella televisiva. El més curiós és que els actors de la CUP vulguin seguir participant en una sèrie tan comercial.

EL PROCÉS, TEMA SECUNDARI

A mi l’episodi ‘Jo pregunto a Puigdemont‘ em va agradar pel component imprevisible. Vaig haver de pessigar-me unes quantes vegades per verificar que el que estava veient ho estaven emetent en directe per TV-3. Les meves sensacions van ser semblants –no superades– al dia que TVE va retransmetre la Gala dels Goya del ‘No a la guerra’. En aquest capítol apareixien ciutadans anònims preguntant al president per coses que no tenien res a veure amb el procés. Que si l’atur, que si la sanitat, que si l’educació… Gairebé ni semblava un episodi de la sèrie. És el que té deixar el culebró en mans poc professionals. Això sí, felicito els periodistes de TV-3 que van escaletar els temes dels quals es parlaria i van aconseguir aquest ordre. I em pregunto: ¿algun periodista hauria fet una entrevista a Puigdemont en què el procés fos tema secundari? Potser és que, al no ser –com sí que ho eren alguns dels ciutadans– experts ni en sanitat, ni en educació, quan entrevistem un governant preferim l’argumentari polític, que curiosament és el que interessa al governant.

FINAL D’INFART

Però aquest capítol va ser una raresa. De seguida va venir el de la conferència de Brussel·les, i el que ens va interessar destacar van ser coses com: ¿Quants europarlamentaris hi van assistir? ¿El públic estava comprat? ¿La conferència va ser un èxit o un fracàs? O sigui, els temes que donen ritme al culebró. Diuen que aquesta temporada serà d’infart. Fins i tot que el final és tan fort que potser fins i tot ve un jutge i en prohibeix l’emissió. Una garantia que augmenti la parròquia d’un culebró que no té fi. I que entreté molt, aquí i allà.

5 preguntes a Xavier Trias sobre el Banc Expropiat

Posted on

1

Avui volia fer en veu alta cinc preguntes en referència al Banc Expropiat a un dels liders de Convergència i exalcalde Barcelona, Xavier Trias. Queden per altres dies preguntar-li sobre altres temes del seu partit i la seva responsabilitat en els mateixos, com per exemple les comissions a costa dels sous dels funcionaris de la Generalitat, les factures sense justificar durant el seu mandat de l’Institut Municipal d’Informàtica (sota les ordres de l’Antoni Vives) per valor d’1,4 milions d’euros o el viatge pagat per l’erari públic amb motiu de les noces de la filla de l’Artur Mas… tot plegat situacions que com a mínim ja ens poden fer dubtar dels valors ètics i l’honradesa d’aquest lider convergent.

M’estalvio el fet que Xavier Trias (i la seva regidora Maite Fandos) amb diners de tots els barcelonins han llogat aquest local a un reconegut especulador Manuel Bravo Solano (Antartic Vintage) que va comprar el local sabent que ja estava ocupat i a preu de “saldo”.

1 PREGUNTA: És habitual que l’Ajuntament (diners públics) llogui un local per sobre del preu de mercat de la zona ? Ja li dono jo mateix la resposta, un cop s’ha fet aquests dies la consulta a la pròpia administració: No, ja que això és malversació de fons públic !!!

2 PREGUNTA: Hi ha algun membre de l’equip de govern de Convergència a l’anterior mandat que tingui relacions familiars o professionals amb Manuel Bravo Solano ? Es força qüestionable que al 2014 aquesta empresa que era la propietària d’un local okupat del qual no podia extreure cap benefici va acabar rebent una gran quantitat de diners pel lloguer i el compromís per part del governs de Convergència de tornar el local buit i facilitar-ne el desallotjament, o seguir pagant. Com a mínim caldria indagar un possible cas de corrupció, amagat darrera de la “pau social”.

3

3 PREGUNTA: Per què es va amagar la signatura del contracte ? Tal com es constata des de fa uns mesos sembla que el govern d’en Xavier Trias amagava habitualment contractes, convenis i acords comercials amb empreses amb la voluntat d’afavorir negocis no gaire clars. Llum i taquigrafs ens calen a Barcelona Regional, l’Institut Municipal d’Informàtica,  el Servei de Menjador de l’Alcalde  o els informes encarregats a Entorn, una de les empreses dels Pujol Ferrosula.

4 PREGUNTA: Per què es va amagar la signatura del contracte als okupants del local ? No fou fins el passat 12 de juny del 2015, en el darrer dia del seu mandat com a regidora del districte de Gràcia, que Maite Fandos va aparèixer al Banc Expropiat per comunicar que des de principis d’any havia estat pagant el lloguer del Banc Expropiat al propietari de l’espai. Increible !!!

2

5 PREGUNTA: Xavier Trias i Maite Fandos (i altres membres de Convergència i Unió) consideren que és ètic i acceptable que un alcalde i una regidora malversin fons públics, forcin la legalitat, invirteixin il·licitament i menteixin a la gent ? (i més en temps de crisi). La resposta potser no vull saber-la per què ho han fet i a sobre ho volen justificar… de vergonya…

I per qui pugui interessar-se en preguntar més, res millor que l’article “D’Estranquis” de Josep Maria Fonalleras.

BCN World, turisme familiar

Posted on Updated on

3

Avui us convido a la lectura d’aquest article de Peru Erroteta:

Diu Oriol Junqueras que impulsarà el projecte de BCN World, però aproximant-lo al turisme familiar i allunyant-lo del negoci del joc, potser inspirat en la seva visió d’una Catalunya independent, en la qual sempre estarem de vacances.

No pensa el mateix Hamisch Dodds, president de Hard Rock, que ha vingut expressament a Barcelona per entrevistar-se amb el president Carles Puigdemont i el vicepresident  a propòsit del projecte BCN World, pel qual diu estar disposat a posar sobre la taula 2.500 milions d’euros, “sense cap cost per a l’Administració catalana”. Perquè, malgrat Oriol Junqueras i tots els qui comparteixen amb ell la idea d’una Catalunya en la qual sempre serà diumenge, cal recordar que els de Hard Rock no són les germanetes de la caritat, sinó tot el contrari. És propietat de la tribu dels indis semínoles de Florida, que va adquirir la companyia el 2006, i compta amb hotels, casinos i restaurants per tot el món. Per més inri, l’altre soci inversor de BCN World, Melco, és un grup xinès de casinos.

Potser fent gala de la creativitat política, tan d’actualitat, Oriol Junqueras estigui pensant en un negoci de casinos en el qual tinguin cabuda, a més de papà i mamà, els nens, els avis, els oncles i els cosins. Oci per a tots i res d’”especulació i joc”, rebla la CUP. Per a què calen aleshores les 8.000 places hoteleres i els tres casinos, sinó quatre, que contempla el projecte? A què respon la idea de promoure el que ara denominen CTI (Centre Turístic Integrat) que, imitant els models de Singapur o Las Vegas, pretén crear un espai per a esdeveniments multitudinaris? Podria ser que Oriol Junqueras estigui pensant a dedicar el lloc a actes “per la família cristiana” en els quals, segons els seus organitzadors, participen milions de persones?

I parlant de somnis, què imaginen els llops que ensaliven des que, el 2012, es va obrir el meló del turisme de joc? Per què BCN World és de vital importància per reactivar el mercat laboral (cambrers, croupiers, noies de barra…) de la demarcació? Qui (especuladors, banquers, associacions de protecció de la família…) són els que demanen pressa a Puigdemont per tramitar el projecte? No estarà algú somiant amb el sucós negoci de redirigir turistes xinesos, especialment motivats pel joc, cap a a la zona de Tarragona?

2

Clar, com que la situació és crítica –no com quan l’expresident Artur Mas va posar la catifa vermella a Sheldon Adelson per l’avortat projecte Eurovegas-, no es pot anar per les braves, cal vestir el ninot, perquè no hi ha per on agafar-lo. I per a això (una altra prova de creativitat), res millor que fer una consulta. A qui? A la gent de la zona, com proposa Puigdemont, o a tots els catalans, com diu Junqueras? I, filant encara més prim, la CUP -que es va posar molt de cul amb BCN World abans de pactar amb Junts pel Sí- diu ara que “podria arribar a valorar positivament que es faci una consulta”. En qualsevol cas, paper mullat perquè el govern Puigdemont ja ha donat a entendre que el pacte de la CUP i Junts pel Sí sobre el projecte ja no està vigent.

1
“Escoltar l’opinió de la gent sempre és positiu”, ha expressat amb tota tranquil·litat l’alcalde convergent de Vila-seca i president de la Diputació de Tarragona, Josep Poblet. Tal vegada, perquè interpreta que “escoltar” no és vinculant, perquè, senzillament, ja es dóna per guanyada la partida i ningú no podrà parar-la o perquè, en qualsevol cas, ja s’engegarà la ingent maquinària d’intoxicació per, com es fa en aquests casos, arrenglerar la gent del costat del negoci. Perquè, qui pot posar en qüestió alguna cosa que generarà tants llocs de feina?

Més informació a: L’estafa de BCN World o a Carta al Molt Honorable Artur Mas

La Catalunya que seria si fossin democrates: una persona, un vot

Posted on

1Doncs si, encara trobo a faltar algun mitjà de comunicació, per minoritari i alternatiu que sigui, que ens informi sobre l’essència de la democràtica i la ciutadania: té el mateix valor el meu vot que el d’una persona de Cabrils, Alcanar, Vidrà o Borgonyà… doncs de moment, NO… i si el tingués quin hauria estat el resultat amb escons d’aquestes eleccions del 27 S… ens durem alguna sorpresa sobre majories, minories i d’altres…

2

Si agafem les dades publicades per Vilaweb amb el 100% escrutat:

JxSí                 62                     1,620,973                 39.54%
C’s                   25                         734,910                 17.93%
PSC                 16                         522,209                 12.74%
CatSQEP        11                         366,494                    8.94%
PP                   11                         348,444                    8.5%
CUP                10                        336,375                     8.2%
UNIÓ               0                        102,870                     2.51%
PACMA           0                          29,785                      0.73%
REC. CERO    0                          14,390                      0.35%
GANEMOS     0                            1,158                      0.03%
PIRATA          0                                326                     0.01%

EN BLANC 21,941 i NULS 15,932

SI TENIM EN COMPTE TOTS ELS VOTS EMESOS: 4,115,807 I ELS DIVIDIM ENTRE 135 ESCONS QUE ES REPARTIM TENIM LLAVORS QUE:

UN ESCÓ = 30.487 VOTS

53

Llavors els resultats serien, si fossim realment democrates:

JxS  53

C’S   24

PSC  17

CAT SQEP  12

PP  11 (+1)

CUP 11

UNIÓ  3 (+ 1)

EN BLANC/NULS  1 (+1)

(I quedarien 3 a repartir proporcionalment entre PP, Unió i En blanc)

A que TOT es veu diferent ara…

4

 

 

La CUP i Catalunya Sí que es Pot reben suport conjuntament en un manifest ciutadà

Posted on Updated on

Primera-jornades-impulsades-Guanyem-Sedeta_EDIIMA20141011_0080_13

Aquest dijous passat s’ha presentat un manifest ciutadà sota el títol “Més enllà del 27-S” amb l’objectiu de “donar suport a les candidatures que es comprometin amb la ruptura amb l’actual règim a Catalunya, i demanar-los que treballin plegades a partir del 28-S per evitar un govern de continuïtat”. El text ja ha recollit una seixantena de signatures que han volgut mostrar al seu suport a les candidatures de la CUP-Crida Constituent i Catalunya Sí que es Pot.

Es tracta d’una iniciativa impulsada per activistes socials de sectors diversos que reconeixen la “sacsejada” que van significar les darreres eleccions municipals, amb el creixement de “candidatures de ruptura” i apunten a la necessitat de seguir en aquesta línia després del 27-S. El manifest ha recollit suports entre diverses d’aquestes candidatures, amb la presència destacada dels regidors més propers al nucli impulsor de Guanyem Barcelona, com Gerardo Pisarello, Jaume Asens o Gala Pin. També signen el text els impulsors de Procés Constituent, Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, l’historiador Josep Fontana i candidats tant de les llistes de la CUP com de Catalunya Sí que es Pot.

El manifest planteja quatre eixos bàsics en què troben que les dues llistes poden treballar plegades després del 27-S. En primer lloc “superar l’estat de les autonomies i donar la paraula al poble de Catalunya perquè decideixi lliurement el seu futur”, tant en relació a una futura república catalana com en el rebuig a “l’actual dictadura del deute”; en segon lloc, apunta a la importància de “respondre a l’emergència social que han provocat la crisi econòmica i l’actual política de retallades”; en tercer, parla de “trencar amb el sistema patriarcal per garantir la sostenibilitat de la vida”; finalment, de “recuperar la democràcia com a forma d’incidència efectiva i inclusiva”.

Amb un toc d’alerta, dirigit especialment a la CUP, que pot tenir en les seves mans la investidura d’Artur Mas, apunten que “independentment de quin sigui el resultat del 27-S, no volem que el procés de ruptura que s’ha iniciat des de la mobilització acabi amb un govern de continuïtat”.

Pel que fa a la qüestió nacional, el terreny on es troben les principals diferències entre la CUP i Catalunya Sí que es Pot, el text reconeix el dret a decidir del poble de Catalunya i insta a “desobeir, en cas d’un nou bloqueig institucional per part de l’estat espanyol i iniciar un procés constituent per a una futura república catalana”. El manifest apunta que “si bé és cert que hi ha qüestions difícils d’abordar per la manca de sobirania, les experiències municipals ens ensenyen que no és cert que no es pugui fer res més ni res diferent dins el marc legal actual”.

Atrapat al seu laberint

Posted on

2

Atrapat al seu laberint és un nou article de Josep Ramoneda publicat en el diari El País avui mateix:

“Mas va respondre a la intransigència de Madrid amb dues acceleracions precipitades que van deixar alguns aliats al marge. Ara és ell qui es pot quedar pel camí

Qui podia imaginar quan, la tardor del 2012, Mas va convocar eleccions per obtenir el lideratge del procés sobiranista que tres anys més tard estaria lluitant per no quedar exclòs d’un procés electoral que només ell pot convocar? És la deriva d’un procés que el president va voler fer seu, però que no va controlar mai, perquè no va encertar ni en els temps ni en el càlcul de les relacions de forces.

Artur Mas mai s’ha sostret a un clima polític amb tendències maníaco-depressives, en què es passa amb molta facilitat de l’eufòria al pessimisme. Després del moment culminant del 9-N, va abaixar el to col·lectiu. Molta gent és sensible al projecte independentista a condició que no tingui costos i la sensació que l’esforç per arribar al capdamunt no tenia recompensa va produir desmobilització i desencantament.

Artur Mas va intentar alçar els ànims amb la seva proposta de llista única entorn de la seva figura, emparada en una doctrina, molt repetida al seu entorn, que sosté que aquests processos sempre necessiten el poder d’arrossegament d’un lideratge fort i que la unitat suprapartidaria dóna un plus electoral determinant. Però els lideratges ni s’imposen ni es decreten, es conquisten. A mesura que s’acostava el 27-S, es va estendre la idea que el procés anava a la deriva. I Artur Mas va aprofitar la circumstància per recuperar la seva vella idea de la llista única.

En un gest d’aparent generositat a favor de l’interès superior, es va declarar disposat a no encapçalar-la. I en un sorprenent desistiment de responsabilitats, va transferir a l’ANC i a Òmnium la tasca d’organitzar la llista. Ara està atrapat al laberint que ell mateix ha construït: llista única sí, però sense polítics. I es posa en evidència: “No poso condicions per encapçalar la llista. Una altra cosa és que ni tan sols en formi part. Jo no faré qualsevol cosa”.

Artur Mas va veure en el procés l’oportunitat de renovar l’hegemonia del nacionalisme moderat. La intransigència de Madrid li va reduir els espais i Mas va respondre amb dues acceleracions precipitades que van deixar alguns aliats al marge. Ara és ell qui es pot quedar pel camí. Mas ha estat sempre en el punt de mira. Descavalcar-lo va ser l’objectiu del Govern espanyol d’ençà que va comprendre que no estàvem davant un episodi més de l’estratègia pujolista i que el que calia pagar perquè renunciés a la seva aposta era massa car. Es va imposar la falsa idea que si es carregaven Mas el procés s’acabava.

Els envits van disminuir quan, a principis d’aquest any, es va estendre a Madrid la idea que el sobiranisme anava de mal borràs, però les amenaces judicials segueixen aquí. Artur Mas va buscar reforçar-se amb el lideratge del procés, provocant els recels i les resistències dels seus propis socis. Amb la seva aposta per la llista amb el president, s’ha posat la soga al coll. I ara lluita patèticament per treure-l’hi.

El sobiranisme està en fase de desconcert, amb una considerable confusió de papers entre partits polítics i organitzacions civils. Com sortir de l’embolic? Les CUP han rebutjat entrar en “la dinàmica de les cimeres espectacle” i Artur Mas s’ha vist obligat a suspendre la reunió que havia d’afrontar el conflicte de les llistes. La política catalana ha emprès una deriva que només aporta desprestigi i desorientació.

Darrere de les sobreactuaciones de Mas s’aprecia un allunyament creixent de la realitat. Política o joc? En un cafè parisenc, Sartre observa el noi que serveix les taules: “Té un gest viu i sostingut, una mica massa precís, una mica massa ràpid, va cap als consumidors amb un pas una mica accelerat, s’inclina amb massa pressa, la seva veu, els seus ulls expressen una sol·licitud excessiva pel que ordena el client, en fi, aquí està, tractant d’imitar en la seva acció el rigor inflexible d’algun autòmat, mentre porta la seva safata amb la temeritat del somnàmbul”. “Tota la seva conducta sembla un joc”, subratlla Sartre. “Però, a què juga? No cal observar-lo gaire per adonar-se’n: juga a ser cambrer”. Així exemplifica el filòsof el que ell anomenava “la mauvaise foi”.”

Primers dies de campanya: Ada Colau, alcaldessa

Posted on Updated on

6 Nou Barris

Nou Barris

5 Ciutat Meridiana

Ciutat Meridiana
8

Can Fabra (Sant Andreu)

Estic content d’aquests primers dies de campanya gràcies a les paraules, els somriures i els ànims de la gent del carrer… he estat en quatre actes: a Can Fabra amb l’Ada i el Gran Wyoming, a La Sedeta amb Josep Bel, Raimundo Viejo (m’ha encantat el seu compromís) i Janet Sanz, a la Virreina amb l’Ada i la Teresa Forcades i  a Can Felipa al Poblenou amb representants d’una altra Europa… He anat a alguna assemblea, he passat per Castillejos, he engantxat cartells i repartit els diaris (per cert, estan de conya)… M’he emocionat, he rigut, he aplaudit, he parlat amb desconeguts i noves amistats, he explicat el meu vot, he encoratjat a votar Barcelona en Comú i les CUP (si, si, potser no hem estat capaços d’anar junts, però per mi son projectes germans  necessaris i plens de dignitat) i he compartit conversa amb un munt de gent (quin flipe !!!) sobre aquest projecte valent i honrat que neix des de baix…

19Can Felipa (Poblenou)
4 Virreina

Gràcia

Sincerament, espero que treiem més vots que la resta de candidatures… i per això vull demanar (i agrair) a tothom uns dies més de compromís, alegria, solidaritat i revolució… i també, vull demanar-vos que recordeu (recordem) que el 24M és el primer dia…, que mai hem de deixar de lluitar al carrer…, que és a partir d’aquest moment quan realment hem d’estar capaços, amb humildat, de fer les coses d’una altra manera… de transformar Barcelona en una ciutat més justa, més lliure, més honesta, més solidària i veritablement més democràtica… omplim aquestes paraules de valors i dignitat, si es pot, si podem !!!

7

9

 

Necessitem persones com David Vidal, Ada Colau, David Fernandez, Esther Vivas, Dolors Sabater…

Posted on Updated on

1

Doncs si !! En aquests moments necessitem, es fa imprescindible, el compromís de totes i de tots per crear una veritable alternativa per transformar la nostra societat.

Ja arriben noves campanyes mediàtiques que donen per acabada la crisi i que tornen a demanar la confiança pels mateixos que ens han estafat…  els beneficis creixen (els seus), l’atur baixa (es precaritza), les llistes d’espera es redueixen (ens morim esperant o ens recol·loquen a la privada – on es manipulen les dades), cap nen passa gana (que li preguntin a Creu Roja o als bancs d’aliments o a les escoles) i podriem continuar amb les retallades en l’educació, la dependència, l’habitatge (30 desnonaments diaris a la Barcelona del 2015 !!!!), etc.

Per això, encara més es fa imprescindible sortir al carrer i fer pinya per canviar el nostre present i el nostre futur… per això es fa imprescindible persones com David Vidal, regidor de la CUP a Reus, que va ser el primer en denunciar el cas Innova….

Persones com Ada Colau, portaveu durant 5 anys de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i ara candidata a Alcaldessa per Barcelona en Comú…

3

 
Persones com David Fernàndez (CUP), el millor diputat que ha tingut Catalunya en dècades i  al qui sempre agrairé pel seu “Fins aviat, gàngster. Fora la màfia!” a Rodrigo Rato…

Persones com Esther Vivas, activista del moviment antiglobalització i referent en consum responsable …

Persones com Maria Dolors Sabater, la cap de llista de Guanyem Badalona en Comú, candidatura que ha unit CUP, Podem, Procés Constituent, EUiA, Els Verds i altres col·lectius i persones vinculades als moviments socials i de barri…

4

Persones com Teresa Forcades, Arcadi Oliveras, Pau Llonch, Àngels Martinez Castells, Josep Bel, Marta Sibina, Albano Dante, Simona Levi, Josep Fontana, Anna Sallés, Fàtima Taleb, Antònia Jover, Agustí Colom, Quim Arrufat, Jaume Asens, Sebastià Piera, Itzíar González, Xavier Artigas, Colita, Carlos Macías i milers més i… es fa imprescindible el nostre compromís !!!

I per cert, recordeu que encara podeu donar un cop de mà al crowdfunding de Barcelona en Comú

‘L’Alternativa TV’, un mitjà audiovisual “per a tothom”

Posted on Updated on

1

‘L’Alternativa TV‘ és una plataforma audiovisual i multimèdia per Internet que donarà visibilitat a iniciatives que ja existeixen i que servirà per explorar noves fórmules de comunicació a la xarxa.

Les entitats promotores són Sicom.cat, Alternativas Económicas, la Fundació Periodisme Plural (Catalunyaplural.cat i El Diari de l’Educació), la revista Mongolia i el col·lectiu La Llamborda, amb el suport de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB i la implicació del col·lectiu d’estudiantsLaColumna.cat.

Us deixo amb dues de les seves produccions  i teniu moltes més a l’enllaç:

 Catalunya on vas ? Programa especial de La Llamborda amb Teresa Forcades (Procés Constituent), Pere Rusiñol (Alternativas Económicas), Nuni Comerma (Crida Constituent), Celestino Sánchez (Iaioflautes), Maria Rovira (CUP-Capgirem Barcelona) i Albano Dante (Cafè amb Llet)

 

Neix la Marea Blanca de Catalunya. Representants polítics i activistes comparteixen plató a L’Alternativa amb diverses persones afectades per les retallades en sanitat per presentar la Marea Blanca de Catalunya

Barcelona contra la pobresa

Posted on Updated on

2El passat 17 d’octubre l’Albert Sales publicava aquest article que trobo imprescindible compartir:

“Seguint les receptes neoliberals, les respostes dels ajuntaments a les interpel·lacions de la ciutadania en matèria de reducció de la pobresa es limiten a la repetició del mantra de la creació d’ocupació. La millor manera de reduir la pobresa és crear ocupació i això justifica el desenvolupament de polítiques de promoció econòmica dirigides a facilitar l’activitat de les grans empreses al municipi. Barcelona no ha estat diferent i enmig d’una crisi global, s’han defensat polítiques de precarització laboral amb l’excusa de l’ocupació com a única eina “realment útil” per treure a la ciutadania de la pobresa”, i s’han publicitat amb especial èmfasi mesures per promoure la creació d’empreses en àmbits d’alt valor afegit, com la biotecnologia o les tecnologies de la comunicació.

Els serveis socials, competència indiscutible de la política municipal, es segueixen considerant una eina de l’administració per paliar els efectes de la desocupació i de la pobresa. En conseqüència, quan una administració local defensa estar portant a terme polítiques més socials, s’utilitza la proporció de despesa en els serveis socials municipals com a indicador. En línia amb el reduccionisme economicista imperant, la quantitat passa per sobre de la qualitat i, finalment, si la proporció de despesa en serveis socials augmenta o es manté, ¿què més pot fer un Ajuntament per la seva ciutadanía davant les forces de l’economía global?

A continuació es proposen línies d’acció en la lluita contra la pobresa que no depenen tant de la disponibilitat de recursos com de l’assignació i priorització dels recursos existents. No és cap llista tancada. Només sis idees que sorgeixen de l’anàlisi microsocial de l’impacte de les polítiques existents en les víctimes d’una xacra que les elits han renunciat combatre i eradicar.

1.- Orientar les polítiques de promoció econòmica i d’ocupació a sectors que generin llocs de treball vinculats a l’economia de proximitat i a formes empresarials cooperatives. Insistir en destinar recursos públics en sectors d’alt valor afegit, com la biotecnologia i les tecnologies de la informació i la comunicació és útil per captar vots de les autodenominades classes mitges que encara aspiren a que les carreres universitàries dels seus fills i filles culminin en llocs de treball d’alta qualificació. Peró els llocs de treball que es creen són altament volàtils perquè les empreses són fácilment deslocalitzables, i no lluiten contra la desocupació de les grans majories socials. Utilitzar els recursos públics per promoure l’Economia Social i Solidària té una repercusió directa en la creació de llocs de treball estables, de qualitat i per tots els estrats de la societat.

2. Construir ponts entre l’administració pública i les iniciatives de la ciutadanía organitzada. Estan sorgint iniciatives que cerquen la satisfacció de drets socials i econòmics a través de l’autogestió. L’Obra Social de la PAH o les Xarxes d’Aliments en són exemples destacables. Sense entrar en la lògica de la subvenció i la institucionalització, un ajuntament por optar per criminalitzar les formes de desobediència organitzada o buscar mecanismes de coordinació d’esforços i complementarietats per garantir el dret a l’habitatge i el dret a l’alimentació.

3. Frenar la mercantilització de l’espai públic. Cada cop és més complicat desenvolupar qualsevol activitat a l’espai urbà que no sigui transitar en direcció a un lloc concret o consumir. Carrers i places es converteixen en centre comercials a cel obert. No s’hi pot estar sense una intenció de consum (amb l’excepció molt limitada dels infants als parcs). Al no disposar de capacitat de consum, les primeres persones afectades son les més empobrides que veuen limitat el seu dret a la ciutat. L’habitatge precari o el sensellarisme comporta passar moltes hores al carrer. Fer del carrer espai de trobada i no de persecució i ostigament, col·labora en la desestigmatització de les víctimes de la pobresa. Per contra,

34. Trencar radicalment la lògica d’infantilització de la pobresa imperant. La permanent sospita de parasitisme social que el discurs polític hegemònic manté sobre les persones en situació de pobresa no té cap suport empíric per implica grans prejudicis a les persones que han de fer ús dels serveis socials. Cal prioritzar polítiques de transferència de rendes sobre polítiques d’ajuda en espècies o de transferències condicionades que impliquen despullar a la llar assistida de la seva capacitat d’elecció i del seu rol de consumidora. Si el problema d’una llar és l’absència de rendes o l’utilització del gruix de la renda disponible per pagar l’habitatge, l’administració ha d’evitar respondre amb menjar per evitar aprofundir en el procés de desqualificació social vinculat a la experiència subjectiva de la pobresa.

5. Integrar els serveis socials en una visió més àmplia dels serveis a les persones. En el catàleg dels serveis a les persones que presten els ajuntaments n’hi ha que no pateixen l’estigma dels serveis socials i que són considerats serveis per a la ciutadania. Les llars d’infants públiques o els casals d’avis, tenen una consideració diferent per de l’opinió pública, en part per la seva desvinculació del mite de la pobresa com a resultat d’un fracàs personal i laboral. Cal evidenciar que totes les ajudes a la vida quotidiana i les tasques de cura són polítiques contra la pobresa i que establir ponts entre serveis que permetin el contacte entre els “col·lectius” de persones usuàries contribueix a un major dinamisme comunitari. Experiències com els centres oberts on persones sense llar realitzen activitats amb jubilades o joves, o llars d’infants en que els avis i àvies col·laboren periòdicament, en són exemples característics.

6. Dotar els centres de serveis socials de referència amb recursos específics per a l’acció comunitària. Permetre que es desenvolupi una tasca acurada de dinamització comunitària entre iniciatives veinals no institucionalitades, entitats socials i administració, és una inversió, no una despesa. Inversió en identificació de problemàtiques i inversió en identificació solucions i recursos. L’acció comunitària exigeix una visió radicalment democràtica del funcionament de l’administració pública i suposa vèncer moltes resistències tecnocràtiques, però no es pot lluitar contra la pobresa sense fer a les víctimes protagonistes del seu propi procés. Alhora pot fer funcionar la sempre reclamada però mai assolida cooperació entre escoles, serveis socials, centres de salut i casals d’avis.

L’Estat Neoliberal no ignora el creixement de la pobresa i de les bosses de marginalitat. Genera un model de gestió de la pobresa basat en la vinculació de les ajudes socials al seguiment de programes d’inserció laboral en un entorn de treball altament precaritzat, estigmatitza i criminalitza les víctimes de la pobresa justificant una intervenció policial i penal sobre els barris de segregació i sobre els col·lectius tradicionalment marginats de l’ocupació, i delega la responsabilitat pública en la protecció social dels individus en la filantropia privada, erosionant el discurs dels drets socials i vinculant l’atenció a la pobresa al voluntarisme.

Les estratègies per fer front a aquesta ofensiva contra “els pobres” passen per reforçar l’apoderament polític de les víctimes de la pobresa, trencant amb la individualització dels problemes socials i amb el sentiment de culpa i indignitat amb que carreguen les persones que aprofundeixen en el seu procés de desqualificació social. El marge d’actuació dels municipis davant de la gestió neoliberal de la misèria que arriba d’entitats estatals i supra-estatals no es limita a l’assignació de recursos econòmics als serveis socials. En la cadena de decisions polítiques i tècniques es pot optar per convertir els recursos municipals en una eina més de control i contenció de la marginalitat o en un pilar de l’empoderament de les víctimes de la pobresa en complementarietat amb la ciutadania organitzada.

Recomanacions bibliogràfiques:

Bauman, Zygmunt. 2000. Trabajo, Consumismo Y Nuevos Pobres. Barcelona: Gedisa.

Bauman, Zygmunt. 2014. La Riquesa D’uns Quants Beneficia a Tothom? Barcelona: Arcàdia.

Paugam, Serge. 2007. Las Formas Elementales de La Pobreza. Madrid: Alianza.

Sales, Albert. 2014. El delito de ser pobre. Barcelona: Icaria.

Wacquant, Loïc. 2010. Castigar a Los Pobres. El Gobierno Neoliberal de La Inseguridad Social. Barcelona: Gedisa.