Corrupció

Mesells, a votar !!!

Posted on Updated on

Barcenas, Millet, Camps, Pujol, Bigotes, Prenafeta, Fabra, Madí, Cotino, Gordó, Granados, Pujol Ferrusola, Aguirre, Bustos, Urdangarín, Pallerols, Matas, Alavedra, Baltar, Crespo, Castedo,  Prat, Cuevas, Montull, Arias Cañete, Poblet, etc, etc… us esperen, és el gran dia de la democràcia, no els hi podeu fallar…

Anuncis

Les aventures diplomàtiques del tàndem Pujol-Sumarroca

Posted on Updated on

jordi_summaroca_1

La Directa avança un dels capítols del llibre del periodista Rafa Burgos ‘L’orgia diplomàtica’ (Pol·len Edicions, 2017), publicat amb la ‘Directa’, que relata com algunes famílies de la burgesia catalana s’han servit de càrrecs consulars honoraris per als negocis.

L’excònsol de Lituània a Barcelona és, potser, un dels empresaris amb més càrrecs de Catalunya. A més, els seus cognoms són clau per entendre la història econòmica de Catalunya dels darrers anys, sobretot en època dels governs de Jordi Pujol i Soley. Controlen un grapat d’empreses de la construcció, la majoria de les quals han obtingut força concursos públics de l’administració catalana. I un factor clau per entendreu pot ser l’estreta col·laboració amb Jordi Pujol Ferrusola, qui com veurem també va mirar de treure el nas en aquest món de la diplomàcia. De moment, però, la representació consular d’aquesta república bàltica ha quedat vacant arran de la imputació judicial d’en Sumarroca pel conegut cas Petrum que va esclatar a Torredembarra (Tarragona). Anem, però, a pams.

En l’època en què Sumarroca exercia de cònsol, Comsa-Emte (a través de les seves filials a Polònia, Trakcja PRkil, i a Lituània, Kauno Tiltai) va aconseguir contractes de modernització de la xarxa ferroviària d’aquests països

Una de les constructores més importants dels últims anys a Catalunya ha estat Comsa-Emte. És la unió, l’any 2009, de dues empreses (i dues nissagues familiars): els Miarnau (Comsa, que s’enlairaria amb la construcció de línies ferroviàries per a Renfe durant els anys 40) i els Sumarroca (Emte; Carles Sumarroca i Coixet169 va ser un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya i, la seva dona, de cognom Claverol, va ser sòcia de Marta Ferrusola a l’empresa Hidroplant). Un dels fills de la parella, Jordi Sumarroca Claverol, va abandonar el càrrec de conseller delegat d’una altra de les constructores de la família, Teyco, pel cas Petrum (així com el de cònsol honorari de Lituània). Se l’investiga per possibles donacions a la Fundació Catdem, dins l’òrbita de CDC, a canvi de concessions d’obres.

Entre la quantitat de càrrecs que en Jordi Sumarroca Claverol té (o ha tingut) destaquen: sector hoteler (Allium Hotels SL i Sangelo Hotels SL), sector alimentari (Selfoods SL), sector immobiliari (Neu 1500 SL, empresa que hauria venut un apartament situat a Baquèira Beret al matrimoni format per Luis Bárcenas i Rosalía Iglesias, transacció que s’està investigant arran del suposat finançament irregular del PP) o el sector de la construcció (a banda de les més conegudes, va crear Lubango 2002 SL, on Jordi Sumarroca fou apoderat i que, en l’actualitat, té a Juan José Rubio Riera com a administrador únic; rep el nom d’una ciutat d’Angola).

En l’època en què exercia de cònsol del país bàltic, Comsa-Emte (a través de les seves filials a Polònia, Trakcja PRkil, i a Lituània, Kauno Tiltai) va aconseguir contractes per a la modernització de la xarxa ferroviària d’aquests països. L’import ascendia a 85 milions d’euros, segons informava l’Oficina Econòmica i Comercial d’Espanya a Vilnius (capital de Lituània) el juliol del 2013. Dos anys més tard, se n’adjudicava uns altres (ara, però, també s’incorporaven al negoci de les carreteres) per un import de 187 milions d’euros.

El 14 de setembre de 2009 Jordi Pujol Ferrusola enviava una carta al president de la República de Gabon on oferia l’experiència d’empreses catalanes, entre elles Isolux, per tirar endavant tot tipus de projectes al país

Pujol Jr. va intentar comprar el consolat de Gabon

Per la seva banda, l’amic d’en Sumarroca Claverol, Jordi Pujol Ferrusola, està sent investigat arran del suposat cobrament de comissions il·legals per part d’Emte (família Sumarroca) entre els anys 2004 i 2011. I és que la biografia de Pujol també té una derivada que l’apropa (i molt) al món de la diplomàcia. De fet, hauria intentat comprar el càrrec de cònsol honorari d’un país africà: Gabon.

Però, abans d’arribar a aquest punt, caldria mirar enrere. L’interès pel país africà ja venia de lluny (quan un dels germans, l’Oriol Pujol, començava a obrirse pas en el món de la política): “Un altre home del partit que l’anima és Josep Maldonado, delegat del Govern a Tarragona en aquell temps i secretari general de l’Esport a finals de 2002. Amb Maldonado, que també havia estat molt amic i soci de Jordi Pujol Ferrusola, Oriol va fer un llarg viatge a l’Àfrica, a Gabon”.

El seu germà gran, Jordi, va viure-hi una temporada. Per tant, coneix prou bé la manera com se les gasta la família Bongo, qui governa amb mà de ferro el país des dels anys 50 del segle passat. Ara hi ha al capdavant l’Alí Bongo, fill de l’Omar Bongo (qui va morir a la Clínica Quirón de Barcelona el 7 de juny del 2009).

Les bones relacions de Pujol amb aquest país el porten a augmentar la quantitat i la varietat dels seus negocis: projectes d’electrificació per als quals recomana l’empresa Isolux-Corsan (s’investiga si el seu president Luis Delso li hauria pagat comissions irregulars per uns negocis a Mèxic) o la posada en marxa de la Lliga de Futbol Professional a Gabon (en aquest cas se n’encarregaria Mediapro171 —mitjançant la seva filial portuguesa Medialuso— i l’exvicepresident del Barça Jaume Ferrer, a qui s’uniria l’exsecretari tècnic del futbol base del club Albert Puig). El 14 de setembre de 2009 Jordi Pujol Ferrusola enviava una carta al president de la República de Gabon on oferia l’experiència d’empreses catalanes, entre elles Isolux, per tirar endavant tot tipus de projectes al país.

alejandro-echevarria-arevaloI ja que hem parlat del Barça, no m’hi puc estar de recordar la polèmica visita que va fer el jugador argentí Leo Messi a Gabon a mitjan juliol del 2015 (gràcies, segons apuntaven alguns diaris esportius, al seu amic Samuel Eto’o). Anava acompanyat d’Alejandro Echevarría Arévalo (padrí al casament de Josep Pujol Ferrusola i cunyat de Joan Laporta, per a qui va treballar com a responsable de Seguretat quan era president del club; per cert, un Echevarría que va estar vinculat a la Fundación Francisco Franco, com el seu pare: Juan Echevarría Puig, expresident de Fecsa i Nissan Motor Ibérica).

D’altres negocis relacionats amb el primogènit dels Pujol haurien estat els de la indústria farmacèutica. Per això, oferia al país africà la possibilitat d’exportar medicaments a través de l’empresa Ibadefarma. D’ella n’ha estat president José Herrero de Egaña y López del Hierro (potser els sona el segon cognom, doncs és nebot d’Ignacio López del Hierro, el marit de l’expresidenta de Castilla la Mancha María Dolores de Cospedal; l’Ignacio també hauria fet negocis amb els Pujol a través de l’empresa Ibadesa Cat SL, llavors parcialment en mans de Jordi Puig, germà de l’exconseller de la Generalitat Felip Puig). José Herrero va ser president de la productora de televisió Vértice 360º, que va obtenir contractes de la televisió autonòmica de Castilla la Mancha (i per la que també va passar l’exministre Josep Piqué).

El primogenit dels Pujol oferia al país africà la possibilitat d’exportar medicaments a través de l’empresa Ibadefarma, de la qual ha estat president José Herrero de Egaña y López del Hierro, nebot del marit de De Cospedal

D’Ibadesa Exportaciones y Servicios SA, creada el 1988, va ser conseller Javier Valero Artola. Curiosament també va ser-ho de la CESCE (Compañía Española de Seguros y Créditos a la Exportación), societat pública encarregada d’atorgar crèdits per fer treballs a l’estranger. Entre ells, a Ibadesa per a feines a Angola. La major part dels crèdits no s’han retornat mai perquè els projectes van quedar empantanats.

José Herrero de Egaña y López del Hierro també aconseguiria feines al país africà per a l’empresa Elecnor a través de Global Advising Services, de la que n’era president. I no m’ho podia deixar. L’Herrero és cònsol honorari de Nicaragua a Las Palmas de Gran Canaria. Potser ell era un dels membres del lobby, format en la seva majoria per ambaixadors, del que es va parlar fa temps i que li hauria obert les portes a Jordi Pujol per tirar endavant els seus negocis internacionals. Un altre podria haver estat José Manuel Fernández Norniella (vicepresident de Bankia amb Rodrigo Rato i qui està imputat pel cas que porta el nom de l’entitat i exsecretari d’Estat de Comerç entre 1996-1998). Un Fernández Norniella molt ben relacionat amb Juan Costa, secretari d’Estat de Comerç i Turisme a mitjan 2001. Data en què Jordi Puig li envia a Norniella aquest escrit: “Te adjunto carta del secretario técnico de la Presidencia de la República Dominicana en relación con el proyecto de Merca Santo Domingo. Como puedes ver, es la comunicación priorizando el proyecto para que Costa pueda dar su autorización para la cobertura con Cesce [Compañía de Seguros Española para la Exportación]. Asimismo, te adjunto carta del Ministerio de Agricultura español indicando el procedimiento para que pueda ser priorizado el proyecto. Tenemos constancia de la voluntad de Moncloa para apoyar este proyecto”.

jordi-pujol1

En saber-se la notícia de la possible compra del càrrec per part de Pujol, no molt publicitada tot sigui dit, van saltar les alarmes, en recordar-se la inviolabilitat de la que gaudeix la valisa diplomàtica

Continuem amb Jordi Pujol Jr. perquè hauria intentat anar un pas més enllà en la seva deriva empresarial. El seu enllaç a Gabon per tirar endavant tots els projectes (tal i com explicava en aquella carta enviada al president Alí Bongo) era l’andorrà Josep Duró. A ell li hauria enviat una altra carta a mitjan de gener 2012. En ella es plantejava comprar el càrrec de cònsol honorari de Gabon a Barcelona, a canvi del pagament de 17 milions de pessetes (poc més de cent-mil euros). Com avançament del total, parlava d’una primera aportació 5 milions de pessetes en concepte de gestions. Tot plegat, una mostra de les bones i fructíferes relacions que tenia amb alts membres del país africà:

“Así, alquiló su formidable mansión de Pedralbes (valorada en unos seis millones de euros y que él y su esposa habían comprado oficialment por algun más de 21.000 euros) a los que en el entorno llamaban los negros. Los inquilinos eran, además de su raza, familiares del primer ministro de Angola. La policía investiga ahora si Pujol Ferrusola también cedió o alquiló otro piso de Barcelona para que viviera en él uno de los diplomáticos de Gabón que le habrían ayudado a mover el dinero sin dejar rastro”.

Actualment, el càrrec de cònsol honorari del Gabon a Barcelona (la seu estava situada al carrer Rosselló número 257) es troba vacant. En saber-se la notícia de la possible compra del càrrec per part de Pujol, no molt publicitada tot sigui dit, van saltar les alarmes en recordar-se la inviolabilitat de la que gaudeix la valisa diplomàtica. I, per tant, tot el que es pot introduir o treure del país a través d’ella (i sense cap tipus de control).

Ja per acabar, a mode de curiositat, direm que Jordi Pujol Ferrusola es va iniciar en el món dels negocis amb, entre d’altres, la venda del 16 % que FCC tenia del World Trade Center de Barcelona. El responsable de la constructora a Catalunya, Jordi Piera Coll, va sortir esquitxat pels casos Gisa i Bárcenas. El director de FCC Construcción era José Mayor Oreja (germà de l’exministre d’Interior Jaime Mayor Oreja). Anys després, el juny del 2015, ens assabentàvem que la societat V2MI Capital es feia amb el 60 % que Civis Corporación tenia de Gestió i Serveis Trade Center, el gestor del WTC. L’empresa GIS Trade Center també es dedica a: “Gestiona el centro de negocios y todas las salas VIP del Aeropuerto de Barcelona-El Prat, y la sala premium del Aeropuerto de Madrid-Barajas Adolfo Suárez”.

Entre totes aquestes sales hi trobem la d’Autoritats, reservada només a alts representants de l’Estat en l’exercici de les seves funcions. Sempre prèvia petició. Inclosos, per descomptat, els ambaixadors. Tots ells tenen el privilegi de no passar per cap tipus de detectors (o duanes) en accedir a l’avió.

jordi_pujol_2jordi-pujol3

“Portes giratòries del franquisme català” de Lluc Salellas

Posted on Updated on

franquistes-catalans-990x380

I com encara vaig rebent comentaris de trolls que insulten i menteixen descaradament a les xarxes donant lliçons de catalanitat, amagant que el 1714 fou un enfrontament entre famílies reials (i els nobles catalans van triar la que els va deixar amb el cul a l’aire i en mans de l’enemic) i negant que el cop d’estat del 1936 i el franquisme van estar recolzats, finançats i ideologitzats per desenes de milers de catalans (es veu que ara, els catalans de dretes son més purs i demòcrates que la resta del món), volia compartir un article de Crític que ens presenta algunes de les famílies catalanes que van tenir i tenen el poder a Catalunya des de fa més de 80 anys… ooohhh… sorpresa!  la nostra Junta del Barça, la nostra Caixa o la nostra Estrella Damm (com mola l’anunci de Formentera, eh?) estan plenes de franquistes còmplices de les tortures o de les fosses comuns…

A veure si llegint una mica algun convergent (pdecateués ?) hiperventilat descobreix altres visions de la realitat… aquí l’article:

Portes giratòries del franquisme català. Els Samaranch, els Lara, els Vilarasau, els Cortina, els Carceller o els Gay de Montellà són exemples de famílies enriquides durant el règim dictatorial, que van arribar a tenir càrrecs polítics i, en alguns casos, bones connexions amb el general Franco. Arribada la democràcia, tots ells van continuar amb èxit els seus negocis. CRÍTIC repassa aquí la trajectòria política i empresarial de 10 cognoms catalans vinculats, directament o indirectament, amb el règim. El text és un fragment del llibre ‘El franquisme que no marxa’, escrit pel periodista Lluc Salellas, editat per Edicions Saldonar i pel Grup Barnils.

L’empresari Fèlix Millet és l’autor de la coneguda frase que explica que a Catalunya han manat sempre les mateixes 400 famílies, i que s’han repartit “el pastís” empresarial i financer del país. És una idea que ha estat molt recurrent en els debats polítics dels últims anys després que es destapés el frau del mateix Fèlix Millet i de Jordi Montull al capdavant del Palau de la Música. Es tracta de la realitat econòmica i de classe (alta) explicada de forma ben simbòlica per un dels protagonistes de la història. Com els Millet, la majoria de les grans famílies empresarials catalanes d’avui dia són hereves de les grans fortunes que van sortir beneficiades de la victòria de l’Alzamiento Nacional l’any 1939. De fet, aquell any va ser l’últim en què Catalunya i, en conseqüència, l’Estat espanyol van viure un episodi de ruptura. La victòria de Franco representa l’última taula rasa a partir de la qual s’edifiquen les estructures d’Estat i de poder que han continuat vives i fonamentades fins avui.

I és precisament per això que, talment com en els anys quaranta, els cognoms que avui continuen exercint el poder econòmic i també polític a Catalunya són els Millet, els Cortina, els Carceller, els Mateu o els Trias, mentre que al conjunt espanyol són els De Oriol, López de Letona, De la Mora y Mon, Suárez o De Borbón, per posar-ne alguns exemples. Les mateixes famílies propietàries de les terres i dels recursos que exerceixen d’enllaç amb els sectors productius estratègics o proveeixen de persones les dues principals forces polítiques i, en especial, el Partit Popular. Un model que ha fet que, segons Oxfam-Intermón, actualment les 20 persones més riques tinguin la mateixa fortuna que els 9 milions de persones més pobres. Ni Catalunya ni els Països Catalans són un oasi en aquest sentit.

alfonso-cortina

Els Cortina

Un dels àmbits dins el sector de l’alimentació que més beneficis produeixen, el de la cervesa, així ho constata. L’empresa San Miguel, avui dia part del conglomerat Mahou, és un gran exemple d’aquest petit món que són les grans empreses i la seva relació amb els hereus del franquisme. San Miguel va ser fundada per Pedro Cortina Mauri (la Pobla de Segur, 1908 – Madrid, 1993), empresari i diplomàtic del franquisme que va arribar a ser ministre d’Afers Exteriors amb els últims governs de Carlos Arias Navarro. Ambaixador espanyol a París durant el Maig del 1968, aquest empresari, casat amb la filla del primer alcalde franquista de Madrid i cunyat del primer oficial mort de la División Azul al front rus, va ser vicepresident de la marca cervesera fins a la seva mort. Els seus dos fills també han tingut un conegut recorregut en el món empresarial espanyol. D’una banda, Alfonso Cortina va ser president de Repsol-YPF entre el 1996 i el 2004, posteriorment de la immobiliària de La Caixa, Colonial, i finalment va obtenir un càrrec directiu a l’empresa de capital de risc Texas Capital Group a Espanya. De l’altra, Alberto Cortina es va casar amb Alicia Koplowitz, empresària i propietària de la fortuna heretada de l’empresa Fomento de Construcciones y Contratas (FCC). Koplowitz és considerada una de les 20 fortunes espanyoles més importants i, a més d’FCC, enriquida gràcies al règim, disposa d’accions en grups empresarials diversos com Inditex, Prisa o Ferrovial a través de la seva SICAV.

Els Carceller (Damm)

La història de Damm no és substancialment diferent de la de San Miguel pel que fa a les connexions amb el franquisme. El seu fundador, Demetrio Carceller Segura (Las Parras de Castellote, Terol, 1894 – Madrid, 1968), enginyer format a Terrassa, fundador de Campsa, va acabar sent ministre de Comerç de Franco entre el 1940 i el 1945. Fundador de la Falange amb Primo de Rivera, Carceller va col·laborar amb l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini des d’un Govern que va abandonar per fer fortuna en el sector privat gràcies a les publicacions del ‘Butlletí Oficial de l’Estat’. A més de la marca de cervesa, Demetrio Carceller va formar part de consells d’administració com ara els del Banco Comercial Transatlántico, el Banc Industrial de Catalunya, Fomento de Aragón i Cepsa, i representa, segons diversos historiadors, l’exemple paradigmàtic de l’oligarquia que va créixer dins el règim. La seva fortuna, liderada per la marca Damm, continua en mans dels seus descendents homònims. El propietari majoritari actual de la cervesera és el seu nét, Demetrio Carceller Arce, que ha aconseguit incrementar la fortuna participant de la petrolera canària Disa, i sent conseller de Sacyr, CHL, Pescanova, Ebro Puleva, Gas Natural o Repsol. Carceller Arce ha millorat les prestacions empresarials del seu avi, encara que durant el 2014 va sortir a la llum la imputació que el jutge Pablo Ruz, de l’Audiència Nacional, li va fer per blanqueig de capitals i delicte contra la hisenda pública.

demetrio-carceller-damm

Els Suqué-Mateu (Grup Peralada)

Si el món de la cervesa fa olor de ranci per les seves vinculacions amb la dictadura, una part del sector vinícola no és menys. Si més no, a Catalunya, on un dels conglomerats més coneguts, el Grup Peralada, és propietat dels Suqué-Mateu. Aquesta família és formada per Carme Mateu, propietària de les vinyes i del castell que dóna nom a l’empresa, i Artur Suqué, fundador d’Inverama-Casinos de Catalunya, i els seus tres fills. El projecte empresarial, gastronòmic i cultural al voltant d’aquesta localitat empordanesa va ser creat per Miquel Mateu i Pla (Barcelona, 1898-1972), pare de Carme Mateu i alcalde de Barcelona des de l’entrada dels feixistes fins al 1945. Mateu i Pla va ser 24 anys procurador de les Corts franquistes com a conseller nacional de la Falange i 5 més com a membre vitalici, a més d’ambaixador a París durant 2 anys. Falangista com pocs, Mateu i Pla era considerat un dels amics més íntims del Caudillo, que sovint anava a visitar-lo a la casa d’estiueig de la platja de Garbet a Llançà. Fill d’un industrial, cofundador de la Hispano-Suiza, aquest empresari va tenir càrrecs i responsabilitats en moltes empreses, com ara el Banco Urquijo Catalán o Barcelonesa de Publicaciones (editora del ‘Diario de Barcelona’), i va presidir la Caixa de Pensions, Foment del Treball Nacional i l’agència de notícies Efe. L’escriptor empordanès Josep Pla, gens sospitós de ser un aliat dels bolxevics, el definia com “un personatge sinistre, un burgès dominat per la por, per una ànsia econòmica sense límits, l’autèntic representant del franquisme a Catalunya”. Ho repeteixo: l’autèntic representant del franquisme a Catalunya. Paraula de Pla.

Els Trias Sagnier

En l’alta burgesia catalana que formava part de l’oligarquia franquista i que s’ha mantingut viva durant el pas dels anys no hi ha, com és lògic, només empresaris vinculats amb l’alimentació. La família Trias Sagnier, per exemple, és un cas ben diferent. El pare, Carlos Trias Bertran (Barcelona, 1914 – Madrid, 1969), fill de l’alta burgesia barcelonina, va ser un dels fundadors de la Falange a la província i va fugir a Burgos tan bon punt va esclatar la guerra. Tinent d’alcalde de la Barcelona franquista i primer secretari del Movimiento a la província de Girona, Carlos Trias és un dels noms vinculats amb la sentència de mort del fundador d’Unió Democràtica de Catalunya, Manuel Carrasco i Formiguera. Els fills d’aquest barceloní, al qual la mort sobtada va impedir arribar a ser ministre, també s’han mantingut en l’elit intel·lectual i política catalana. Així, Jorge Trias, per exemple, és advocat i col·laborador de la Fundación para los Análisis y los Estudios Sociales (FAES), i va ser diputat popular entre l’any 1996 i el 2000. Columnista històric d’’Abc’, escriu actualment al diari ‘El País’. Jorge Trias ha estat relacionat amb el ‘cas Bárcenas’, ja que va ser una de les primeres veus a denunciar l’entramat delictiu al carrer Génova de Madrid. El seu germà, Eugenio Trias, va ser un dels filòsofs espanyols més importants del segle xx, així com un dels promotors del manifest del Foro Babel, que reclamava més presència del castellà en els espais públics de Catalunya. Vinculat intel·lectualment amb Ciutadans, Eugenio Trias va morir a causa d’un càncer l’any 2013. Un tercer germà, Carlos Trias, també va fer carrera dins les esferes culturals com a escriptor i assagista.

gayEls Gay de Montellà

Alguns importants empresaris catalans actuals també continuen llinatges com els dels Trias. El president de la patronal catalana, Joaquim Gay de Montellà, per exemple, és fill de Rafael Gay de Montellà, advocat i falangista de la Barcelona del règim. Gay de Montellà pare (Vic, Osona, 1882 – Barcelona, 1969) va arribar a escriure un llibre l’any 1940 titulat ‘Autarquía’.

Els Lara Bosch

Una dictadura que amb la seva arribada havia apoderat els més fidels a la insurrecció com ara José Manuel Lara, editor i pare de José Manuel Lara Bosch, traspassat recentment. En el transcurs de la seva vida, Lara Bosch va consolidar un dels grups editorials espanyols més potents, Planeta, amb inversions en el món dels mitjans de comunicació, com, per exemple, a ‘La Razón’ o a Atresmedia (La Sexta i Antena 3). La seva influència en el món de la comunicació i el finançament de les opcions més contràries al catalanisme van ser unes constants durant la seva trajectòria. José Manuel Lara pare va participar en la Guerra Civil en el bàndol franquista com a capità de la Legió i va romandre sempre fidel a Franco. El 1949, només 10 anys després del final de la guerra, va fundar l’editorial Planeta a Barcelona.

Els Bau

Aquest corrent hereditari, el trobem també entre una de les famílies franquistes més destacades de les Terres de l’Ebre, els Bau. Joaquim Bau (Tortosa, 1897 – Madrid, 1973), comerciant benestant, carlí i alcalde de Tortosa durant l’època de Primo de Rivera, va tenir un paper polític clau en aquesta zona del país durant el franquisme, quan la seva audàcia amb el Banc de Tortosa li va permetre acumular una gran fortuna. Procurador de les Corts franquistes, va presidir el Consell del Regne des del 1965 fins a la seva mort, quan el monarca li va atorgar el títol pòstum de comte de Bau i el municipi de Tortosa va posar el seu nom a un institut. Un dels fills, Fernando Bau, també va ser diputat a les Corts franquistes i un dels fundadors d’Aliança Popular (AP) a les Terres de l’Ebre. La història es repeteix. O, si més no, coincideix. Perquè, de famílies com els Bau o els Veray, en el cas del Gironès, en trobem a la majoria de comarques rurals catalanes.

Els Samaranch

Si una persona simbolitza l’enllaç entre l’elit franquista i el món de l’esport durant els anys posteriors a la mort de Francisco Franco, és el català Juan Antonio Samaranch Torelló (Barcelona, 1920-2010). Samaranch, que havia estat procurador a les Corts (1964-1977), delegat nacional d’Esports, regidor a l’Ajuntament de Barcelona i president de la Diputació de Barcelona (1973-1977), va arribar al zenit de la seva carrera l’any 1980 amb la designació com a president del Comitè Olímpic Internacional (COI), organisme encarregat de promoure l’olimpisme. Aquest càrrec li va permetre ser la persona que va anunciar que Barcelona acolliria els Jocs Olímpics de 1992 i li va facilitar la possibilitat d’establir negocis i connexions amb les elits polítiques i econòmiques de la gran majoria d’estats del món.

Així mateix, però, durant el seu mandat al capdavant del COI (va deixar el càrrec l’any 2001) hi va haver alguns dels casos més sonats pel que fa a acusacions de corrupció dins d’aquesta institució. D’una banda, l’any 1991 es va produir la dimissió de l’advocat i mà dreta de Samaranch, Robert Helmick, per haver-se beneficiat del seu càrrec i haver cobrat de forma irregular més de 300.000 dòlars. D’una altra banda, va tenir lloc la compra silenciada de vots per part de la candidatura de Salt Lake City per acollir els Jocs Olímpics d’Hivern del 2002. Una acció que va resultar exitosa, ja que aquesta ciutat dels Estats Units, amb una abundant població mormona, va acabar celebrant aquells Jocs, encara que per fer-ho es va endur 13 membres del COI expulsats per aquest afer.

De fet, no van ser pocs els que durant aquells anys van acusar l’expresident de la Diputació de Barcelona d’haver enfortit una estructura basada en el clientelisme i corrupta dins un dels organismes internacionals amb més poder del planeta. L’endemà de la seva mort, per exemple, el periodista anglès Matthew Syed escrivia un article contundent al diari britànic ‘The Times’, on afirmava que, amb la seva presidència, Samaranch “havia mort els ideals de l’olimpisme” i havia permès que la corrupció es generalitzés dins la institució, ja que no s’hi demanaven ni factures ni s’hi auditaven els comptes, tot i que no paraven d’entrar-hi diners. Una manera de fer que van heretar els seus successors, tal com va sortir a la llum pública l’any 2009 quan exalts càrrecs xinesos van confirmar que Jacques Rogge, successor de Samaranch, havia pactat en secret la ciutat que acolliria els Jocs Olímpics del 2008 (Pequín).

Però Juan Antonio Samaranch no es va dedicar únicament a presidir el COI durant la seva etapa postfranquista, perquè va combinar la presidència amb una ascensió categòrica en el món empresarial i financer. L’any 1984 va ser nomenat conseller delegat de la Caixa de Pensions, i el 1987, president de l’entitat, posició que va ocupar fins al 1999. Samaranch, que, quan era president de la Diputació, havia afirmat que “el mandat de Franco representarà, al meu parer, un dels més brillants períodes de la història d’Espanya. Sense cap mena de dubte”, va presidir també la immobiliària Colonial, propietat de la mateixa Caixa i des d’on l’entitat va promoure l’especulació immobiliària i la posterior bombolla del sector. Durant el seu període al capdavant de l’empresa, Samaranch i el seu equip van situar-la entre les caixes d’estalvis més importants d’Europa. Una vegada jubilat, l’expresident del COI va ser designat també president d’honor de La Caixa, càrrec que compaginava amb molts d’altres, com ara el de president d’honor del Reial Automòbil Club de Catalunya, soci número 1 del Círculo Ecuestre, principal espai de trobada de l’elit conservadora de Barcelona, o soci de mèrit del Reial Club Deportiu Espanyol. El rei Joan Carles I el va nomenar el 1991 marquès de Samaranch.

josep-vilarasau

Els Vilarasau

Tot aquest recorregut d’èxit en l’àmbit financer, el va fer de la mà d’un altre català estretament vinculat amb l’Administració franquista i que avui dia ostenta la presidència d’honor de La Caixa. Es tracta del barceloní Josep Vilarasau i Salat (1931), que l’any 1976 ja va ser designat director general de La Caixa de Pensions, que va acabar presidint durant quatre anys després de la renúncia de Samaranch. Vilarasau, però, no va començar la seva carrera professional a La Caixa, sinó que la seva arribada a l’entitat financera va estar precedida per la seva experiència dins l’estructura franquista com a director general adjunt de Telefónica (1966-1969), director general del Tresor i de Pressupostos (1969-1975) i, finalment, director general de Política Financera (1972-1975). Com a director general de La Caixa, càrrec que va compatibilitzar alguns anys amb la presidència de la concessionària d’autopistes Acesa (1989-1998), Vilarasau és considerat el cervell de la fusió amb la Caixa de Barcelona, així com del ràpid creixement de l’empresa.

Aquest fill de la burgesia barcelonina va ser, per a molts, una de les poques persones que podien exercir un contrapoder real a Jordi Pujol i Soley quan era president de la Generalitat de Catalunya. Així mateix, Vilarasau va ser la persona que va proposar a Samaranch ocupar la presidència de l’entitat l’any 1987, fruit de la bona relació que hi tenia a través del seu cosí Carlos Ferrer Salat, fundador i president durant set anys de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) i president del Comitè Olímpic Espanyol. Vilarasau buscava en Samaranch una persona de crèdit internacional que no s’interposés en el seu dia a dia i que li permetés fer i desfer tant com volgués. Samaranch era la persona ideal per a aquest propòsit, ja que passava temporades llargues fora del país, al mateix temps que buscava posicions que li atorguessin un prestigi. Relacions simbiòtiques sortides del forn de la burgesia.

portadallucEls Udina Martorell

Durant el primer postfranquisme també formava part del consell d’administració de La Caixa un altre conegut franquista català, Santiago Udina i Martorell (Barcelona, 1911-2006). Udina havia destacat en el règim pel fet de ser president d’Acció Catòlica i regidor i tinent d’alcalde de Barcelona entre el 1951 i el 1956, i pel fet d’ocupar diversos càrrecs a l’Administració, tant a la comissaria del Plan de Desarrollo com al Ministeri d’Obres Públiques, o presidint el Banco de Crédito Local. Aquest barceloní, procurador de les Corts franquistes, pare d’11 fills, proper a Aliança Popular, crític amb la legalització del Partit Comunista i el retorn de Tarradellas, va ser també delegat del Consorci de la Zona Franca amb l’arribada de la democràcia liberal espanyola. Un nòmada del poder. Udina va coincidir al consorci amb Antonio de la Rosa, pare de Javier de la Rosa i conegut espoliador de l’ens de la Zona Franca per un valor de 1.230 milions de pessetes (aproximadament 7 milions d’euros).

* Fragments del llibre ‘El franquisme que no marxa’, editat per Edicions Saldonar en el marc de la col·lecció coelaborada amb el Grup de Periodistes Ramon Barnils.

 

Trias i Bosch: Junts x tapar la corrupció

Posted on

xavier-alfred-junts

Doncs si, el grup de Junts pel Sí a l’Ajuntament de Barcelona, la dreta d’ERC+CiU(PDEC), s’ha unit a la dreta feixista del PP+C’s tot just tres dies després que l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) hagi començat a estudiar les presumptes irregularitats en la gestió econòmica i financera de l’Institut Municipal d’Informàtica (IMI) i de l’agència pública Barcelona Regional (BR) els anys 2014 i 2015.

Per qui no coneix el tema, Antoni Vives, exTinent d’Alcalde i home d’absoluta confiança de Xavier Trias, va crear un “cortijo” durant quatre anys a l’IMI i a Barcelona Regional fent i desfent al seu gust, gastant els diners públics en viatges, recepcions i contractes als amics. Res de nou, que no faci trenta anys que Pujol i els Pujol, Mas, Prenafeta, Alavedra, Cullell o companyia no hagin fet mil i una vegades (si us fa mal aquesta veritat podem parlar d’Aznar, Barcenas, Rajoy, o Camps, us sentiu millor?, els corruptes no tenen pàtria, però no em vull desviar del tema).

El problema fou, que esperaven continuar quatre anys més amb aquestes “enriquidores” polítiques i per tant no calia intentar amagar-ho, però va la Colau i guanya per la mínima (i per sorpresa) i es troba uns “marrons de cal Déu”. La tradició política (d’allò que ara anomenem “casta” o vella política) era ben senzilla: si entren uns altres a governar m’ho tapen, que quan jo torni els hi taparé… bé, es fa una mica de paripé però mai, mai, mai, es destapen les corrupteles, que “som l’oasi català”.

xavier_trias_y_antoni_vives_

Antoni Vives és d’aquell tipus de perfil que tant agrada a Catalunya: pseudo-independents però fidels al poder, escriptors o periodistes o tertulians”divins”, tant simpàtics i creatius que poden ser racistes, masclistes o explotadors però amb gràcia i com son els “nostres” cal tapar-lis les vergonyes, disposats a fer la feina bruta ja que es creuen guiats per la seva intel·ligència superior, en resum saben de tot i més… com per exemple Vicent Sanchis, Agustí Colomines, Francesc-Marc Àlvaro o la Pilar Rahola. (I no oblido les Espanyes – que funcionen igual: Francisco Marhuenda, Miguel Angel Rodriguez, Eduardo Inda o Garcia Serrano).

Que va fer el nou govern davant aquesta situació, allò que s’hauria de fer sempre si tens valors i dignitat, si creus que la política esta al servei del poble, si creus que els diners públics són per canviar i millorar la vida de la ciutadania, no per pagar les campanyes electorals o comprar la premsa.  En resum, per justícia, honradesa, ètica i deure envers la ciutadania com a governant, es va demanar un informe jurídic que determinés si podien haver irregularitats en la gestió de l’Institut Municipal d’Informàtica (IMI) els anys 2014 i 2015, sota el mandat de CiU.

El dictamen destaca que els antics gestors de l’IMI van cometre irregularitats en la contractació de serveis i de personal. Durant el període 2011-2014, aquesta entitat va realitzar una alta proporció de contractació directa i negociada sense publicitat, que, segons detallen les anàlisis, constitueixen una «mala praxi administrativa».

Una altra anomalia detectada és que determinats proveïdors de l’IMI oferien serveis a l’entitat com personal extern. En concret, 63 empreses van proporcionar 278 treballadors, cosa que comporta, segons l’informe jurídic, «prestamisme laboral». El fet és que la plantilla d’externs, com a mínim, va igualar la de l’IMI i, a més, els forans van ocupar centres de comandament.

També s’ha constatat l’existència de projectes que, en principi, estan fora de l’àmbit contractual habitual de l’IMI, així com factures pendents de pagament amb «contractes verbals» amb una quantitat que arriba als 1,4 milions d’euros. El dictamen jurídic subratlla que la direcció de l’IMI va ser advertida de les males pràctiques contractuals i indicis d’irregularitats. L’operativa podria suposar una «conducta prevaricadora», a la vegada que apunta la malversació si hi ha perjudici per a les arques públiques.

I ara que l’Oficina Antifrau de la Generalitat de Catalunya (organisme independent) ha obert una investigació “casualment” Xavier Trias i Alfred Bosch (Junts x tapar la corrupció) organitzen una alternativa al govern de Colau amb l’objectiu d’evitar que aquesta investigació (i d’altres casos que segurament apareixeran -què penseu que és una excepció a les polítiques “monetàries”d’en Trias o de CiU, ara PDEC ? us sona Banc Expropiat, el viatge pagat del Trias a les noces dela filla d’en Masels informes encarregats a Entorn, una de les empreses dels Pujol Ferrosula, etc. ? ) arribi a esclarir el cas.

trias2

Espero que aquest nou quatripartit de dretes, que amaga la seva veritable voluntat amb grans discursos i invoca a tots els sants del moment, no tingui gaire èxit, però…

Amb la sanitat, les coses clares. ANC: prou mentides i amiguismes

Posted on Updated on

sanitat

La Marea Blanca de Catalunya davant la campanya iniciada per l’Assemblea Nacional Catalana manifesta:

1.     Que el veritable i real responsable de l’estat actual del sistema sanitari públic català (sense obviar el paper del govern  central i de la UE) són els  successius governs de la Generalitat, que davant  d’una situació de crisi han reduint els pressupostos dels sectors que més poden ajudar a esmorteir els efectes de la crisis econòmica i social que pateixen les classes més desfavorides, i entre aquests sectors, la sanitat pública. Reduir els pressupost de sanitat en un 19% i alhora duplicar el personal de les unitats antiavalots dels Mossos d’Esquadra i incrementar un 80% els seu pressupost, és una decisió ideològica i política decidida pels governs de dretes encapçalats per Artur Mas i Carles Puigdemont.  Així és com responen a la crisi!

2.     Que no posem en dubte que hi ha un infrafinançament del sistema sanitari català , però resulta significatiu que una Conselleria dirigida per Boi Ruiz, avalada fins l’últim moment no  només pel govern d’Artur Mas sinó per Esquerra Republicana de Catalunya, que li va fer de crossa política parlamentària durant 4 anys,  retallés any darrera any el pressupost de sanitat i en canvi incrementés, dins  la mateixa àrea,  els contractes amb el sector privat, fins un 26%. Desballestament de la sanitat pública catalana sí, peen benefici d’uns quants. Així és i funciona el capitalisme d’amiguets.

1455871011203 sirius-1-11192012

 3.     Per tant , la campanya endegada des de l’ANC no ens pot més que  sorprendre per la seva ‘ingenuïtat’ quan obvia per art de màgia la responsabilitat política dels nostres governs que és fonamental i bàsica, en la gestió del sistema sanitari públic. Volem pensar així per que si no, no tindríem altre remei que pensar que l’ANC amaga conscientment l’acció política d’un govern  que actua com qualsevol altre govern de la UE, inclosos la pròpia Comissió de la UE, i els governs estatals, com els presidits per Merkel, Rajoy, fins fa poc Cameron…

4.     Que el veritable càncer dels sistema sanitari públic català  és  la falta d’un autèntic servei nacional de salut 100% públic, transparent, que no amagui les seves vergonyes darrera consorcis i formes jurídiques privades opaques i gens democràtiques. En aquest sentit si que té sentit i li donem tot el nostre suport, la campanya “Fora privada de la pública”  .

 Volem que la sanitat pública  catalana , independentment de la forma política que el poble de Catalunya esculli, es constitueixi en  un servei nacional públic, i que no s’utilitzi com a focs d’artifici per a distreure la gent. No ens ho podem permetre. Ens hi va la salut i la vida.

Barcelona a 31 de juliol de 2016

COMISSIÓ PERMANENT DE LA MAREA BLANCA DE CATALUNYA

 

No oblidem: El Govern d’Artur Mas es va gastar 22 milions d’euros en bufets d’advocats externs

Posted on Updated on

1

Ara que tot el país sembla mobilitzat en trobar un nom al nou “negoci” convergent, no està de més preocupar-nos en com gestionen els nostres diners… Doncs si, sembla que el silenci s’imposa en el govern Puigdemont i el procés tapa vergonyes, corrupció, mala gestió i robatori (aquí i a l’Estat). Avui un article de Crític publicat fa uns mesos però que crec interessant recordar: El Govern d’Artur Mas es va gastar 22 milions d’euros en bufets d’advocats externs.

Entre el 2011 i el 2015, el Govern de la Generalitat va dedicar 22,5 milions d’euros a la contractació de serveis jurídics externs. CRÍTIC ha tingut accés en exclusiva a les dades a través de la informació facilitada pel Departament de Presidència: en total, 2.959 encàrrecs a prop de 350 empreses i professionals.

El bufet més contractat és el de Miquel Roca, històric dirigent de Convergència i actual advocat de la infanta Cristina, amb 58 encàrrecs al llarg dels últims cinc anys, per valor de 2,75 milions d’euros. El segon despatx del rànquing és el bufet Vallbé, on treballava fins fa pocs mesos l’actual conseller de Justícia, Carles Mundó: 2,58 milions. Entre els bufets que més facturen hi ha Cuatrecasas, Garrigues o les consultories Deloitte i PWC.

La Generalitat disposa del seu propi cos de lletrats, tot i que la llei preveu que l’Administració pugui realitzar encàrrecs a bufets externs. El que en principi hauria de ser una excepció, però, s’ha convertit en norma habitual.

llegir més

El patriotisme es nota en la declaració d’Hisenda

Posted on Updated on


3

Per això quan desenes de polítics, periodistes, advocats, empresaris, famosillus o esportistes ens omplen de paraules “emotives i sinceres” sobre el seu amor a Espanya, Catalunya, el Barça, el Madrid o  el Corte Inglés, no puc estar-me de tenir mal de panxa…

Quina pàtria tenen els Pujol i fills, Marta Ferrusola, Rodrigo Rato, Lluís Prenafeta, Luís Barcenas, Felipe González, Millet i els amics del Palau (amb Àngel Colom el capdavant), els consellers Planasdemunt, Cullell, Farreras, Roma, Carretero, Ausàs o Alavedra o la màfia valenciana dels Camps, Barberà, Fabra, Cotino, Zaplana, Blasco…?  per no parlar dels Daurella, Molins, Lara, Carulla, Carceller, Godia, Lao i etc…  

Nacionalisme…? patriotisme…?  una colla de corruptes, lladres i mentiders que tapen les seves vergonyes amb banderes mentre tracten al 99% de la població com idiotes… us deixo amb un article de fa un parell de mesos d’Elvira Lindo en referència als papers de Panamà,Unos tanto y otros tampoco“:

2

El patriotismo se nota en la declaración de Hacienda. La frase no es mía, sino de mi padre, y ya ha sido citada, no por mí que, algo desconsiderada como todas las hijas, tendía a desconectar cuando en la sobremesa mi progenitor la emprendía con su tema favorito, la corrupción. La frase la suele citar con frecuencia el yerno, que admiraba esos aforismos que, aún relacionados siempre con el oficio de contable, contenían algunas ideas sobre la decencia que tal vez hubieran debido incluirse en esa asignatura que nunca fue, la de Educación para la Ciudadanía. Es irónico que el Partido Popular no permitiera que prosperara, cuando deberían haber sido los primeros interesados en asistir a un curso intensivo en una escuela de adultos.

La declaración de Hacienda. Madre mía, lo que esos documentos contienen y cuentan de nosotros. La vida escrita en números. Esta semana se ha hecho evidente a lo bestia la paradoja española: al mismo tiempo en que la web de la Agencia Tributaria se bloqueaba por la entrada masiva de españoles que intentaban cumplimentar su declaración, se hacía pública la lista de personajes que a lo largo y ancho de este mundo han estado creando sociedades ficticias con el único fin de eludir los impuestos en la patria que dicen amar o representar. Entre los ciudadanos que trataban de entrar en la página del ministerio recaudador se encontraban tecleando muchos jóvenes que, a pesar de ganar unos sueldos ridículos, son vigilados a conciencia por los inspectores. Si encima se trata de pobres autónomos, precisan para colmo de la ayuda de un asesor fiscal para que les diga cómo tienen que gestionar los cuatro euros que ganan. Es lógico que eso cree un resentimiento. Lógico y previsible que quienes viven lampando y son fiscalizados con tanto celo se sientan maltratados.

En España, en donde tan hipócrita relación se ha tenido siempre con el dinero, hasta el punto de negar u ocultar que se tiene cuando se tiene, estas injusticias que claman al cielo han generado un clima de rencor social, que tardará tiempo en despejarse si es que alguna vez amaina. La prensa ha jugado bien su partida sacando a la luz estos papeles, pero también se ha amarilleado a conciencia, haciendo hincapié en los nombres de personas conocidas que dan color al escándalo. Cuentan los medios con que hay una vara diferente de medir a unos y a otros de los que integran esas listas. Si el que se vale de trucos para no pagar impuestos en su país es un futbolista nadie le va a negar el aplauso por un gol. Imposible imaginar que desde las gradas de un estadio se abuchee a una estrella del balón por hacer trampas fiscales. En cuanto a los Putin, los Cameron y demás familia todo queda o quedará en la abstracción inalcanzable de los poderosos. El escándalo pasará por ellos como un vendaval. Luego la calma. ¿Alguien se imagina a Putin dimitiendo por este asuntillo? ¿Alguien sabrá verdaderamente cuánto dinero afanan? Las dimisiones solo ocurren en Islandia.

5

Aquí, en España, estamos acostumbrados a que la corrupción no mueva la intención de voto. Puestos a ponernos farrucos nos desahogamos con la gente de la cultura, a la que consideramos que, en el fondo, está donde está por el morro. No disculpo a nadie, ni tampoco juzgo, porque de momento hay un amasijo de nombres y de responsabilidades muy diferentes, pero presiente una más saña con ciertos personajes que con otros. También es cierto que en los noventa, década en la que el dinero circulaba como si no hubiera un mañana, a aquel que ganaba más que la media enseguida les salían expertos, asesores, profesionales de las finanzas que aconsejaban trampas; una legión de cuñados que te venían a susurrar al oído que mientras tú pagabas impuestos otros los estaban derivando a… En fin.

Pero hay algo si cabe más inquietante que ese rencor social, que al final se acaba ejerciendo hacia cualquiera al que le vayan bien las cosas en la vida, y es el discurso catastrofista, el que viene a decir que todo es una mierda, que todo está podrido, que todas las democracias son una farsa. En mi opinión, ese discurso es la cerillita, pequeña pero eficaz, que prende la hojarasca. Una manera de reclamar la presencia de un salvapatrias que, con mano de hierro, venga a salvarnos de esta degeneración y nos obligue a ser decentes por decreto. Como si en las dictaduras no hubiera corrupción y esto fuera un problema endémico del sistema democrático. ¡Anda que no se robaba cuando entonces!

Y a todo esto doña Pilar, sacando los dineros del Reino en el que es Infanta. Acaba una por pensar que el Rey, el de ahora, habría crecido más a salvo en una familia de acogida.

4