CNT

¿Héroe o mito? Un anarquista llamado Durruti

Posted on Updated on

4Article de Julian Vadillo, professor de la Universidad Complutense de Madrid, publicat a Público el passat 14 de juliol.

Se cumplen 120 años del nacimiento de José Buenaventura Durruti Dumange en las vísperas del 80 aniversario del golpe de Estado contra la Segunda República. Y aunque en muchos medios es recordado por su participación en la Guerra, lo cierto es que la actividad de Durruti en la misma fue más bien escasa, teniendo en cuenta que murió el 20 de noviembre en el transcurso de la Defensa de Madrid.

¿Donde rádica la importancia de Buenaventura Durruti? Básicamente en ser una de las figuras más emblemáticas del movimiento obrero. Nacido en León el 14 de julio de 1896, Durruti desde muy joven participó en las sociedades obreras del ramo de la metalurgia. En este caso en la UGT. Pero pronto el joven Durruti va conociendo las ideas anarquistas hasta acabar afiliado a la poderosa Confederación Nacional del Trabajo. Esto en un periodo complicado, de pistolerismo por parte de la patronal que quería frenar el avance del movimiento obrero, que se veía también espoleado por el triunfo de la Revolución en Rusia.

Durruti fue de esos militantes que en esos momentos se separó de la CNT para crear grupos de acción que respondían con violencia política a la violencia patronal. Nació entonces Los Solidarios junto con Juan García Oliver, Francisco Ascaso, Ricardo Sanz o Rafael Torres Escartín. Sus acciones no pasaron desapercibidas: el atraco al Banco de Gijón en 1922 o el asesinado del Cardenal Soldevila en Zaragoza en 1923. Para “Los Solidarios”, Soldevila había sido uno de los instigadores del asesinato de una de las figuras más representativas del obrerismo libertario de aquel momento: Salvador Seguí.

3La dictadura de Primo de Rivera provocó el exilio de Durruti y el resto de sus compañeros. No sin antes haber pasados largas temporadas en prisión por su implicación en las movilizaciones obreras de la época. Durante su exilio no cejó su actividad. Junto con Ascaso recorrió diversos países latinoamericanos. Argentina, Chile, Cuba, etc. Realizaron algún atraco o “expropiación” como se denominaba entre algunos anarquistas de la época, siempre para financiar las actividades del movimiento libertario y nunca como enriquecimiento personal. De vuelta a Europa fue detenido en París junto a Ascaso y Gregorio Jover acusados de intento de asesinato contra Alfonso XIII lo que les llevó a participar en una huelga de hambre.

Al proclamarse la República, regresó a España. Historiográficamente se ha vinculado siempre a Durruti con el denominado “faismo” que intentó ejercer un control sobre la CNT. Pero esa visión esta muy lejos de la realidad. Durruti y su nuevo grupo anarquista, “Nosotros”, no eran de la FAI, organización nacida en 1927 y que tenía como finalidad la extensión de las ideas anarquistas entre los trabajadores ibéricos de España y Portugal. Y aunque Durruti si tuvo una visión beligerante contra el gobierno republicano-socialista, la posición “insurreccional” de la CNT no se desarrolló hasta 1932. Los intentos de Alto Llobregat-Cardoner en 1932 o Casas Viejas en 1933 fueron ejemplo de ello. Durruti fue detenido y deportado a Guinea Ecuatorial. Para esas fechas era ya un reconocido militante obrero del anarcosindicalismo.

La victoria de la derecha, la represión ejercida contra el movimiento obrero y la victoria del Frente Popular, hizo recomponer las ideas al movimiento libertario. En marzo de 1936, Durruti dejó claro que gracias a los esfuerzos de los anarquistas se había recuperado la República de abril de 1931 y que había que exigir el cumplimiento de determinados compromisos. Igualmente, en fechas previas al golpe de Estado de julio, ante las propuestas de nuevas “expropiaciones” contra bancos, Durruti se opone por no considerar el momento idóneo para ello. Al movimiento libertario le tocaba otro papel de cara a la revolución en marcha. Poco a poco va apareciendo un pragmatismo en Durruti que es reflejo del propio pragmatismo de la CNT.

2
Si algo caracterizó al Durruti de aquel momento, fue precisamente su capacidad de reacción y dirección ante el golpe de Estado de julio de 1936. Gracias a personajes como él la sublevación encabezada por Goded en Barcelona fue derrotada. Una victoria que condujo al proletariado español a desarrollar una profunda revolución social con el control de los medios de producción, de consumo y de dirección política.

4Y sin dudarlo un instante, Durruti formó su unidad de milicias que, junto al militar Pérez Farrás, se desplazó hasta el frente de Aragón con la idea de tomar Zaragoza. Objetivo nunca cumplido. Esa frase suya de “hay que renunciar a todo menos a la victoria” le llevó a desplazarse hasta Madrid cuando las tropas de Franco asediaban la capital de la República. Y allí encontró la muerte por una bala en la Ciudad Universitaria siendo todavía un enigma todo lo relaciona con su muerte.

A partir de ese momento surgió el “mito de Durruti”. Su figura se paseó por periódicos, carteles, pancartas. Su propio entierro fue una enorme manifestación. Sin embargo, y tal como el propio Durruti dejó, ni fue un heroe ni fue un mito (y tampoco un sanguinario como le presentó esos cuarenta años de dictadura). Durruti fue uno más de esos miles y miles de militantes obreros que enriquecieron las filas del poderoso anarcosindicalismo.

Que dependiendo de la época histórica leyó su realidad y adoptó determinadas estrategias, correctas o no. Un anarquista que, por testimonio de su compañera sentimental Emilienne Morin, siempre creyó en la igualdad de género. Una víctima más de una Guerra iniciada por un golpe de Estado perpetrado por un grupo de militares contra la República que condujo al país a la larga noche de la dictadura.

Anuncis

El digne d’agost: Ramon Arau

Posted on Updated on

De-la-utopia2
De-la-utopia3Com deia el gran Bertolt Brecht: “Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. N’hi ha d’altres que lluiten un any i són molt bons. N’hi ha que lluiten molts anys i són encara millors. Però n’hi ha que lluiten tota la vida. Aquests són els imprescindibles” i avui volem dedicar el nostre guardó a Ramon Arau, un home optimista, supervivent de la lleva del biberó, anarquista, republicà, autor del llibre “De la utopia al camp de concentració. Records d’un soldat de la lleva del biberó” conjuntament amb Salvador Domènech,  i que tenim el plaer de llegir, admirar i guardonar… Us deixem amb uns enllaços a diferents entrevistes en motiu de la publicació del llibre i us animem a la seva lectura:

De-la-utopiaEntrevista de Jesús Sancho a Ramon Arau, a La Vanguardia Digital (09-04-14)

Entrevista d’Helena Garcia Melero a Ramon Arau, a Els Matins de TV3 (11-04-14)

Entrevista de Marta Membrives a Ramon Arau, a la contraportada del diari “El PuntAvui” (17-04-14)
Entrevista de Xavier Solà a Ramon Arau, a La nit dels ignorants, a Catalunya Ràdio (05-05-14)

Entrevista a Ramon Arau, a Entre hores, Ràdio 4 (06-05-14)

Entrevista a Ramon Arau, a Connexió Barcelona, Barcelona TV (BTV)(07-05-14)

Entrevista de Xavier Grasset a Ramon Arau, a L’Oracle de Catalunya Ràdio (08-05-14)

Entrevista de Robert Sendra a Salvador Domènech, a Diari de Sant Quirze (11-06-14)

¡ A las barricadas !

Posted on Updated on

Nova versió de “¡A las barricadas!” gravada per la CNT al conservatori “Juan Crisóstomo d’Arriaga” de Bilbao el 14 de novembre de 2009 amb motiu del centenari de la CNT (1910-2010). + informació


“Negras tormentas agitan los aires,

nubes oscuras nos impiden ver,
aunque nos espere el dolor y la muerte,
contra el enemigo nos manda el deber.

El bien más preciado es la libertad,
hay que defenderla con fe y con valor.
Alta la bandera revolucionaria,
que del triunfo sin cesar nos lleva en pos.
Alta la bandera revolucionaria,
que del triunfo sin cesar nos lleva en pos.

¡En pie pueblo obrero, a la batalla!
¡Hay que derrocar a la reacción!
¡A las barricadas! ¡A las barricadas
por el triunfo de la Confederación!
¡A las barricadas! ¡A las barricadas
por el triunfo de la Confederación!”

Federica Montseny, dona llibertària

Posted on Updated on

fmontseny Arriba un nou 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora, i és  en el context actual que estem vivint de constant pèrdua de drets i llibertats, on més que mai cal unir-nos per lluitar contra totes les discriminacions. NI UN PAS ENRERA !!!

Un 8 de Març de 2014 on des del blog “Temps de Revolució” volem agrair a totes les dones que ens han precedit en la lluita, a les que lluiten dia a dia i a les que ara s’incorporen amb la il·lusió de construir totes juntes un món millor, nou i igualitari. I per això volem recordar una dona llibertària: Federica Montseny i ho fem amb un extracte de l’article publicat a Terra de Somnis amb el títol:  “Federica Montseny, la ‘indomable’ al govern

“D’entre la plèiade de  personatges fonamentals de la nostre història contemporània dels que us vull anar parlant en aquests missatges, avui ho faré de Ferderica Montseny, a la qual vaig poder conèixer a casa seva Toulouse, en un viatge ultra ràpid que vàrem fer per poder recaptar materials pel Centre de Documentació Històric- Social, allà per l’any 73 o 74. 

Es cert que jo ja havia sentit parlar d’ella, que coneixia alguns dels seus articles i escrits, la seva tasca com a dirigent de la CNT de l’exili i, les seves relacions amb aquells que en la clandestinitat, lluitàvem per la llibertat i per la Revolució Social. Però… res m’havia preparat per a enfrontar-me personalment, per escoltar la seva veu i seguir el fil del seu pensament lúcid, àgil, despert, d’una memòria i capacitat de síntesi sorprenents, més quan ja era una dona gran -i més per a mí que era un marrec de 20 anys-. Immediatament vaig quedar seduït per la Frederica Montseny i la meva admiració no ha parat de créixer des d’aquell dia. 

FEDERICA MONTSENY
Després la vaig tornar a trobar tres o quatre cops mes, en alguna conferència, en algun míting, fins i tot a les darreries de la seva vida, mantingué una actitud vital de gran dignitat, una fidelitat a les seves pròpies arrels ideològiques, de servei a l’ideal i moviment anàrquic, encomiables. 

Es per això que voldria que aquestes línies fossin un sentit homenatge cap a la gran pedagoga, propagandista i lluitadora…” continuar llegint

Podeu trobar més informació al Centre d’Estudis Llibertaris Federica Montseny.

La vaga de La Canadenca

Posted on Updated on

Una entrada dedicada a totes aquelles persones que diuen que les vagues no serveixen per res. Segurament el que no serveix per res és quedar-se a casa mirant per la tele una única (i manipulada) cara de la realitat del món on vivim  i amagant-se en unes obligacions mesquines.

20121128-ximeneies“La força de l’anarcosindicalisme català va quedar demostrada durant la vaga de La Canadenca  de 1919, l’empresa que subministrava l’electricitat a la major part de la ciutat. La vaga de La Canadenca va convertir-se en el conflicte social més llarg i important de la història catalana. La vaga, que va perllongar-se durant un mes i mig, va aconseguir la paralització d’un 70% de la indústria local barcelonina i va deixar sense llum bona part del territori català. El moviment vaguístic estava dirigit pel sindicat únic d’aigua, gas i electricitat de la CNT.

El detonant de la vaga es produí els darrers dies de gener a l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro SA (avantpassada de la FECSA), quan l’empresa introduí canvis en les condicions de treball del personal de facturació, cosa que representava una disminució dels sous.

Els treballadors van demanar l’assessorament i suport del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT, que s’estava reorganitzant després del Congrés de Sants. La direcció de l’Empresa respongué amb l’acomiadament de 8 dels treballadors afectats.eball del personal de facturació, cosa que representava una disminució dels sous.

lesarenesEl dia 5 de febrer la resta del personal de Facturació es va declarar en vaga de braços caiguts, en solidaritat amb els seus companys. La nova resposta de la direcció de l’empresa fou l’acomiadament de 140 treballadors de la secció de facturació, substituint-los per personal d’altres seccions, amb el rerafons de no reconèixer com interlocutor el  Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT (amb el que havia mantingut  un greu i llarg conflicte a les obres de la central hidràulica de Camarasa -novembre-desembre de 1918- i que havia portat a la CNT a declarar primer la vaga a Camarasa i després a les comarques de Lleida el 19-12-18).

Llavors els treballadors del departament de Producció i Distribució es va solidaritzar amb els acomiadats i el dia 8 de febrer la vaga era gairebé total a la Riegos. El dia 10 de febrer la direcció de “la Canadenca” va llençar un ultimàtum als vaguistes. La tensió augmentà encara més en ser assassinat un cobrador de la companyia.

El dia 21 el Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT declarava la vaga a tot el sector i a les empreses participades per “la Canadenca” (Catalana de Gas, Ferrocarrils de Sarria i Societat General d’Aigües) i els treballadors abandonaren els llocs de treball.

Barcelona quedà a les fosques, deixaren de publicar-se els diaris, van quedar paralitzats els tramvies així com moltes fàbriques de Barcelona i també de les rodalies. Així, la vaga va anar estenent-se des de les fàbriques elèctriques fins el tèxtil, els tramvies, les fàbriques de gas, la companyia d’aigües i els ferrocarrils.

El 1er de març les companyies d’aigua, gas i electricitat publicaren un ultimàtum declarant que els treballadors que no es presentessin a la feina abans del dia 6 havien de considerar-se acomiadats.

Huelga

El dia 9 el capità general de Catalunya, Milans del Bosch, publicava un Ban ordenant la militarització dels empleats de les empreses d’aigua gas i electricitat majors de 21 anys i menors de 31 (sota pena de 4 anys de presó als que no es presentessin als llocs de reclutament).

La mesura no tingué efecte, ja que els vaguistes que es presentaven a la feina es negaven a treballar i eren empresonats al Castell de Montjuïc (fins a 3000 obrers foren empresonats).

La CNT respongué amb la vaga general a Catalunya. El govern decretà l’estat de guerra, però al mateix temps enviava a Barcelona el subsecretari de la Presidència per pactar amb el Comitè de Vaga. Allò que començà com una vaga de protesta local, es convertí en una vaga general.

1 1919 detinguts vaga canadencaEls dies 15 i 16 de març en presència de l’emissari del govern, José Morote, es van reunir els representants de “La Canadenca” i del Comitè de Vaga.

El dia 17 s’arribà a un acord: a) Es posaria en llibertat als treballadors empresonats; b) Les empreses readmetrien els vaguistes sense represàlies; c) Es pagaria la meitat dels dies que havia durat la vaga; d) S’establiria la jornada de 8 hores  i d) Després de l’acord definitiu s’aixecaria l’estat de guerra.

Per subscriure l’acord la CNT convocà per al dia 19 de març una gran assemblea a la plaça de toros “Les Arenas”. A l’acte hi van assistir més de 20.000 treballadors. Hi van intervenir Simó Piera, Josep Díaz, Rafael Gironés, Francisco Miranda i Salvador Seguí, que tancà el míting. L’assemblea aprovà l’acord i va donar un termini de 72 hores perquè el govern alliberés tots els empresonats.

Però l’acord va durar quatre dies justos, ja que l’estament militar, recelós de l’acord arribat entre obrers i patrons, es negaven a alliberar a 79 vaguistes empresonats, al que els sindicats van respondre amb la tornada a la vaga general, aquest cop estesa a tota Catalunya, i que va tornar a paralitzar tot el país.

negociantFinalment, el 3 d’abril de 1919 el govern central va aprovar l’establiment de la jornada màxima de vuit hores (una llarga reivindicació obrera), alhora que suposà la dimissió del governador civil de Barcelona, el cap de policia Duval (que no havia dubtat en aplicar la polèmica llei de fuges) i del comte de Romanones, aleshores cap de govern, que va haver de dimitir provocant la caiguda de tot l’executiu.

Al llarg de la primera setmana d’abril es va normalitzar tota la situació i els obrers van tornar als seus llocs de feina, amb la primera  gran victòria obrera de la història de Catalunya sota el braç. Quaranta quatre dies de vaga pacífica, amb les reivindicacions aconseguides, donava als sindicats un crèdit davant el proletariat i una autoritat davant la societat, que no s’havia aconseguit en cap moment precedent”.

Posdata. L’any 2012 l’Ajuntament de Barcelona de la mà de Xavier Trias (CiU) ha canviat la placa que hi havia en record d’aquest esdeveniment i així el “Pasatge  de la Canadenca. Empresa elèctrica que va donar nom a la vaga  de 1919” s’ha reconvertit en “Passatge de la Canadenca . Empresa fundada por Fred Stark Pearson, el 1911”. Ah, no es pot negar que manipular i/o amagar la història forma part dels gens de la dreta.

+ informació:

– Per complementar aquesta entrada us recomano l’interessant blog “Diari d’una vaga, La Canadenca 1919” d’un grup d’estudiants de 2n de Comunicació Audiovisual de la Universitat Autònoma de Barcelona han realitzat. Aquest blog presenta des del punt de vista d’un personatge inventat (Dídac Piñol), quin tractament en van donar alguns diaris de l’època tot reconstruint el context polític-ideològic, social, econòmic, cultural i tecnològic del moment.

Història del Moviment Obrer. La Vaga de la Canadenca (d’on he extret gran part de la informació de l’article).

Simó Piera, el líder de la Vaga de la Canadenca.

Un llibre per regalar aquestes festes: “La cocinera de Buenaventura Durruti”

Posted on Updated on

durrutiUna segona recomanació per aquestes festes  és “La cocinera de Buenaventura Durruti” publicat pel grup editor “Los amigos de Ascaso” i que tot just s’està presentatnt aquests dies a casa nostra.

El llibre està basat en una sèrie de manuscrits trobats el 1970 en una llibreria de material anarquista de Zuric, que portava ja 20 anys tancada: la llibreria Pinkus, que va ser un centre de referència en el seu moment. Editat a Itàlia ordenant el material localitzat, ara s’edita a Espanya amb la seva traducció al castellà.

El llibre és una esplèndida barreja entre unes memòries manuscrites d’una miliciana de la Columna Durruti, molt valuoses per la seva descripció de la vida quotidiana, i dels moments que ella protagonitza ja com una militant activa, i un conjunt de les receptes que va elaborant dia a dia amb els ingredients que van trobant. El resultat són unes originals memòries d’una miliciana de la que desconeixem el nom que descriu de primera mà un detall tan fonamental com és la referència a l’alimentació de les forces de la Columna Durruti.

Es pot comprar online a La Ciutat Invisible o en altres punts com la llibreria Aldarull (Gràcia) o a El Lokal (Raval).