CiU
Les aventures diplomàtiques del tàndem Pujol-Sumarroca
L’excònsol de Lituània a Barcelona és, potser, un dels empresaris amb més càrrecs de Catalunya. A més, els seus cognoms són clau per entendre la història econòmica de Catalunya dels darrers anys, sobretot en època dels governs de Jordi Pujol i Soley. Controlen un grapat d’empreses de la construcció, la majoria de les quals han obtingut força concursos públics de l’administració catalana. I un factor clau per entendreu pot ser l’estreta col·laboració amb Jordi Pujol Ferrusola, qui com veurem també va mirar de treure el nas en aquest món de la diplomàcia. De moment, però, la representació consular d’aquesta república bàltica ha quedat vacant arran de la imputació judicial d’en Sumarroca pel conegut cas Petrum que va esclatar a Torredembarra (Tarragona). Anem, però, a pams.
En l’època en què Sumarroca exercia de cònsol, Comsa-Emte (a través de les seves filials a Polònia, Trakcja PRkil, i a Lituània, Kauno Tiltai) va aconseguir contractes de modernització de la xarxa ferroviària d’aquests països
Una de les constructores més importants dels últims anys a Catalunya ha estat Comsa-Emte. És la unió, l’any 2009, de dues empreses (i dues nissagues familiars): els Miarnau (Comsa, que s’enlairaria amb la construcció de línies ferroviàries per a Renfe durant els anys 40) i els Sumarroca (Emte; Carles Sumarroca i Coixet169 va ser un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya i, la seva dona, de cognom Claverol, va ser sòcia de Marta Ferrusola a l’empresa Hidroplant). Un dels fills de la parella, Jordi Sumarroca Claverol, va abandonar el càrrec de conseller delegat d’una altra de les constructores de la família, Teyco, pel cas Petrum (així com el de cònsol honorari de Lituània). Se l’investiga per possibles donacions a la Fundació Catdem, dins l’òrbita de CDC, a canvi de concessions d’obres.
Entre la quantitat de càrrecs que en Jordi Sumarroca Claverol té (o ha tingut) destaquen: sector hoteler (Allium Hotels SL i Sangelo Hotels SL), sector alimentari (Selfoods SL), sector immobiliari (Neu 1500 SL, empresa que hauria venut un apartament situat a Baquèira Beret al matrimoni format per Luis Bárcenas i Rosalía Iglesias, transacció que s’està investigant arran del suposat finançament irregular del PP) o el sector de la construcció (a banda de les més conegudes, va crear Lubango 2002 SL, on Jordi Sumarroca fou apoderat i que, en l’actualitat, té a Juan José Rubio Riera com a administrador únic; rep el nom d’una ciutat d’Angola).
En l’època en què exercia de cònsol del país bàltic, Comsa-Emte (a través de les seves filials a Polònia, Trakcja PRkil, i a Lituània, Kauno Tiltai) va aconseguir contractes per a la modernització de la xarxa ferroviària d’aquests països. L’import ascendia a 85 milions d’euros, segons informava l’Oficina Econòmica i Comercial d’Espanya a Vilnius (capital de Lituània) el juliol del 2013. Dos anys més tard, se n’adjudicava uns altres (ara, però, també s’incorporaven al negoci de les carreteres) per un import de 187 milions d’euros.
El 14 de setembre de 2009 Jordi Pujol Ferrusola enviava una carta al president de la República de Gabon on oferia l’experiència d’empreses catalanes, entre elles Isolux, per tirar endavant tot tipus de projectes al país
Pujol Jr. va intentar comprar el consolat de Gabon
Per la seva banda, l’amic d’en Sumarroca Claverol, Jordi Pujol Ferrusola, està sent investigat arran del suposat cobrament de comissions il·legals per part d’Emte (família Sumarroca) entre els anys 2004 i 2011. I és que la biografia de Pujol també té una derivada que l’apropa (i molt) al món de la diplomàcia. De fet, hauria intentat comprar el càrrec de cònsol honorari d’un país africà: Gabon.
Però, abans d’arribar a aquest punt, caldria mirar enrere. L’interès pel país africà ja venia de lluny (quan un dels germans, l’Oriol Pujol, començava a obrirse pas en el món de la política): “Un altre home del partit que l’anima és Josep Maldonado, delegat del Govern a Tarragona en aquell temps i secretari general de l’Esport a finals de 2002. Amb Maldonado, que també havia estat molt amic i soci de Jordi Pujol Ferrusola, Oriol va fer un llarg viatge a l’Àfrica, a Gabon”.
El seu germà gran, Jordi, va viure-hi una temporada. Per tant, coneix prou bé la manera com se les gasta la família Bongo, qui governa amb mà de ferro el país des dels anys 50 del segle passat. Ara hi ha al capdavant l’Alí Bongo, fill de l’Omar Bongo (qui va morir a la Clínica Quirón de Barcelona el 7 de juny del 2009).
Les bones relacions de Pujol amb aquest país el porten a augmentar la quantitat i la varietat dels seus negocis: projectes d’electrificació per als quals recomana l’empresa Isolux-Corsan (s’investiga si el seu president Luis Delso li hauria pagat comissions irregulars per uns negocis a Mèxic) o la posada en marxa de la Lliga de Futbol Professional a Gabon (en aquest cas se n’encarregaria Mediapro171 —mitjançant la seva filial portuguesa Medialuso— i l’exvicepresident del Barça Jaume Ferrer, a qui s’uniria l’exsecretari tècnic del futbol base del club Albert Puig). El 14 de setembre de 2009 Jordi Pujol Ferrusola enviava una carta al president de la República de Gabon on oferia l’experiència d’empreses catalanes, entre elles Isolux, per tirar endavant tot tipus de projectes al país.
I ja que hem parlat del Barça, no m’hi puc estar de recordar la polèmica visita que va fer el jugador argentí Leo Messi a Gabon a mitjan juliol del 2015 (gràcies, segons apuntaven alguns diaris esportius, al seu amic Samuel Eto’o). Anava acompanyat d’Alejandro Echevarría Arévalo (padrí al casament de Josep Pujol Ferrusola i cunyat de Joan Laporta, per a qui va treballar com a responsable de Seguretat quan era president del club; per cert, un Echevarría que va estar vinculat a la Fundación Francisco Franco, com el seu pare: Juan Echevarría Puig, expresident de Fecsa i Nissan Motor Ibérica).
D’altres negocis relacionats amb el primogènit dels Pujol haurien estat els de la indústria farmacèutica. Per això, oferia al país africà la possibilitat d’exportar medicaments a través de l’empresa Ibadefarma. D’ella n’ha estat president José Herrero de Egaña y López del Hierro (potser els sona el segon cognom, doncs és nebot d’Ignacio López del Hierro, el marit de l’expresidenta de Castilla la Mancha María Dolores de Cospedal; l’Ignacio també hauria fet negocis amb els Pujol a través de l’empresa Ibadesa Cat SL, llavors parcialment en mans de Jordi Puig, germà de l’exconseller de la Generalitat Felip Puig). José Herrero va ser president de la productora de televisió Vértice 360º, que va obtenir contractes de la televisió autonòmica de Castilla la Mancha (i per la que també va passar l’exministre Josep Piqué).
El primogenit dels Pujol oferia al país africà la possibilitat d’exportar medicaments a través de l’empresa Ibadefarma, de la qual ha estat president José Herrero de Egaña y López del Hierro, nebot del marit de De Cospedal
D’Ibadesa Exportaciones y Servicios SA, creada el 1988, va ser conseller Javier Valero Artola. Curiosament també va ser-ho de la CESCE (Compañía Española de Seguros y Créditos a la Exportación), societat pública encarregada d’atorgar crèdits per fer treballs a l’estranger. Entre ells, a Ibadesa per a feines a Angola. La major part dels crèdits no s’han retornat mai perquè els projectes van quedar empantanats.
José Herrero de Egaña y López del Hierro també aconseguiria feines al país africà per a l’empresa Elecnor a través de Global Advising Services, de la que n’era president. I no m’ho podia deixar. L’Herrero és cònsol honorari de Nicaragua a Las Palmas de Gran Canaria. Potser ell era un dels membres del lobby, format en la seva majoria per ambaixadors, del que es va parlar fa temps i que li hauria obert les portes a Jordi Pujol per tirar endavant els seus negocis internacionals. Un altre podria haver estat José Manuel Fernández Norniella (vicepresident de Bankia amb Rodrigo Rato i qui està imputat pel cas que porta el nom de l’entitat i exsecretari d’Estat de Comerç entre 1996-1998). Un Fernández Norniella molt ben relacionat amb Juan Costa, secretari d’Estat de Comerç i Turisme a mitjan 2001. Data en què Jordi Puig li envia a Norniella aquest escrit: “Te adjunto carta del secretario técnico de la Presidencia de la República Dominicana en relación con el proyecto de Merca Santo Domingo. Como puedes ver, es la comunicación priorizando el proyecto para que Costa pueda dar su autorización para la cobertura con Cesce [Compañía de Seguros Española para la Exportación]. Asimismo, te adjunto carta del Ministerio de Agricultura español indicando el procedimiento para que pueda ser priorizado el proyecto. Tenemos constancia de la voluntad de Moncloa para apoyar este proyecto”.
En saber-se la notícia de la possible compra del càrrec per part de Pujol, no molt publicitada tot sigui dit, van saltar les alarmes, en recordar-se la inviolabilitat de la que gaudeix la valisa diplomàtica
Continuem amb Jordi Pujol Jr. perquè hauria intentat anar un pas més enllà en la seva deriva empresarial. El seu enllaç a Gabon per tirar endavant tots els projectes (tal i com explicava en aquella carta enviada al president Alí Bongo) era l’andorrà Josep Duró. A ell li hauria enviat una altra carta a mitjan de gener 2012. En ella es plantejava comprar el càrrec de cònsol honorari de Gabon a Barcelona, a canvi del pagament de 17 milions de pessetes (poc més de cent-mil euros). Com avançament del total, parlava d’una primera aportació 5 milions de pessetes en concepte de gestions. Tot plegat, una mostra de les bones i fructíferes relacions que tenia amb alts membres del país africà:
“Así, alquiló su formidable mansión de Pedralbes (valorada en unos seis millones de euros y que él y su esposa habían comprado oficialment por algun más de 21.000 euros) a los que en el entorno llamaban los negros. Los inquilinos eran, además de su raza, familiares del primer ministro de Angola. La policía investiga ahora si Pujol Ferrusola también cedió o alquiló otro piso de Barcelona para que viviera en él uno de los diplomáticos de Gabón que le habrían ayudado a mover el dinero sin dejar rastro”.
Actualment, el càrrec de cònsol honorari del Gabon a Barcelona (la seu estava situada al carrer Rosselló número 257) es troba vacant. En saber-se la notícia de la possible compra del càrrec per part de Pujol, no molt publicitada tot sigui dit, van saltar les alarmes en recordar-se la inviolabilitat de la que gaudeix la valisa diplomàtica. I, per tant, tot el que es pot introduir o treure del país a través d’ella (i sense cap tipus de control).
Ja per acabar, a mode de curiositat, direm que Jordi Pujol Ferrusola es va iniciar en el món dels negocis amb, entre d’altres, la venda del 16 % que FCC tenia del World Trade Center de Barcelona. El responsable de la constructora a Catalunya, Jordi Piera Coll, va sortir esquitxat pels casos Gisa i Bárcenas. El director de FCC Construcción era José Mayor Oreja (germà de l’exministre d’Interior Jaime Mayor Oreja). Anys després, el juny del 2015, ens assabentàvem que la societat V2MI Capital es feia amb el 60 % que Civis Corporación tenia de Gestió i Serveis Trade Center, el gestor del WTC. L’empresa GIS Trade Center també es dedica a: “Gestiona el centro de negocios y todas las salas VIP del Aeropuerto de Barcelona-El Prat, y la sala premium del Aeropuerto de Madrid-Barajas Adolfo Suárez”.
Entre totes aquestes sales hi trobem la d’Autoritats, reservada només a alts representants de l’Estat en l’exercici de les seves funcions. Sempre prèvia petició. Inclosos, per descomptat, els ambaixadors. Tots ells tenen el privilegi de no passar per cap tipus de detectors (o duanes) en accedir a l’avió.
“El genet decapitat i l’esperpent a la memòria” de Marc Vidal
He de dir que no coneixia Marc Vidal Pou, diputat al Parlament de Catalunya, però he llegit aquest article a Catalunya Plural i ja formo part dels seus seguidors 😉 Això si la imatge (el llibre d’Ignasi Riera) ha estat cosa meva… crec que és adient a la filosofia de l’article…
“No podem explicar que l’aixecament feixista del 1936 va ser contra els catalans. Va ser contra la república i la llibertat, va ser l’aixecament dels terratinents i els oligarques -entre ells uns quants catalans- contra la democràcia i, com sempre, qui va resultar més massacrat va ser el poble ras”
L’esperpent com a gènere literari va ser introduït per Valle-Inclán com a forma de reinterpretar la realitat per a fer-la més evident. Distorsionem-la fins a un punt grotesc i posarem en evidència les consistències i les inconsistències dels fets, de les persones, de les situacions i, sovint, de la nostra pròpia història.
Vet aquí, doncs, que un exemple d’aquest esperpent ha aparegut per uns dies a Barcelona pel fet d’haver posat l’estàtua d’en Franco a cavall, un genet decapitat sense el cap del dictador, a la porta del Born, com a reclam d’una exposició precisament sobre la impunitat del franquisme en l’espai urbà.
Formen part amb naturalitat del món esperpèntic perquè deformen la realitat d’una manera tan poc subtil que la fan perfectament entenedora només gratant una mica. El perill de l’esperpent, però, és que la realitat deformada se’ns enganxi amb gust a la retina i ens oblidem que és una deformació.
Me’n guardaré prou -jo que sóc provocador de mena- de valorar l’encert o no de la mesura de tornar a posar al carrer per uns dies aquestes mostres d’art català sota la dictadura, i menys encara havent vist com desbarraven algunes persones, inflamades de fervor pseudopatriòtic, confonent víctimes i botxins de la desfeta de la guerra civil i la sagnant repressió franquista i posant a competir estúpidament entre fílies i fòbies la memòria dels massacrats el 1936 o al 1714. Per uns, l’ofensa principal era fer una exposició d’aquestes característiques al Born, perquè s’han fet seu aquest espai atorgant-li un simbolisme patriòtic estranyament excloent. Per uns altres, l’ofensa era tornar a tenir al carrer els símbols de la dictadura retirats fa anys.
Potser el tema no hauria passat de sainet. Però veure com alguns abrandats cadells nacionalistes, imagino que malcriats en la comoditat de la burgesia catalana, titllaven de feixistes persones que havien passat anys a camps de concentració nazis pel fet d’haver estat fidels a la república espanyola, no només fa una basarda vomitiva, sinó que obre un pou profund a la preocupació sobre què estem fent amb el país i obliga a una reflexió seriosa perquè la deformació de la realitat no ens consolidi cap ficció col·lectiva. És a dir, perquè l’esperpent no arribi a la memòria, especialment a la memòria de les injustícies.
No podem utilitzar la història al nostre gust. Això ja ho va fer el franquisme i ben malament que ens ha anat. No podem pretendre que aquí el 1714 es va produir un sacrifici essencialment patriòtic que supera qualsevol fet posterior, quan qui ostentava el poder a casa nostra el 1714 estava defensant el sotmetiment als Àustries en comptes dels Borbons, fet causant d’una guerra. I d’aquesta guerra per la successió on tothom hi va perdre, qui en va resultar més massacrat, com sol passar, va ser el poble ras.
No podem explicar que l’aixecament feixista del 1936 va ser contra els catalans. Va ser contra la república i la llibertat, va ser l’aixecament dels terratinents i els oligarques -entre ells uns quants catalans- contra la democràcia i, com sempre, qui en va resultar més massacrat va ser el poble ras. I no em preocuparia tant si això ho hagués sentit dir en boca dels quatre exaltats de torn. Ho he vist escrit en una piulada d’un eurodiputat. Ho he sentit dir al Lliure en una obra que pretenia homenatjar la lleva del biberó. Preocupant deformació de la realitat que ens porta a l’esperpent de la memòria i que acaba transcendint i es pot acabar normalitzant, sobretot entre els més joves.
No podem jugar a confrontar moments històrics quan aquests s’originen en l’abús dels forts contra els febles. I la desmemòria d’aquest fet és perillosa perquè ens acaba convertint en desclassats que és l’espai preferit dels que són perfectament conscients del seu poder de classe.
I encara menys ens podem permetre jugar amb la confrontació d’identitats perquè és el joc més estimat pels poderosos per mantenir el control social. Per això és tan estèril i immobilista la dicotomia independentisme-unionisme i per això el poder interessat la fomenta a banda i banda d’aquests espais ideològics, i massa sovint ho oblidem o no ens en volem adonar.
Ja em disculpareu, doncs, però que visqui l’esperpent si ens serveix per gratar més enllà de la superfície de les coses. Ara bé, recordem que és només esperpent. I guardem-nos sobretot d’exaltats carregats d’èpica i de trapassers plens de litúrgia perquè a l’hora de construir, faran nosa. Entre altres coses perquè només amb l’èpica, igual que amb la litúrgia, la gent no menja.
Trias i Bosch: Junts x tapar la corrupció
Per qui no coneix el tema, Antoni Vives, exTinent d’Alcalde i home d’absoluta confiança de Xavier Trias, va crear un “cortijo” durant quatre anys a l’IMI i a Barcelona Regional fent i desfent al seu gust, gastant els diners públics en viatges, recepcions i contractes als amics. Res de nou, que no faci trenta anys que Pujol i els Pujol, Mas, Prenafeta, Alavedra, Cullell o companyia no hagin fet mil i una vegades (si us fa mal aquesta veritat podem parlar d’Aznar, Barcenas, Rajoy, o Camps, us sentiu millor?, els corruptes no tenen pàtria, però no em vull desviar del tema).
El problema fou, que esperaven continuar quatre anys més amb aquestes “enriquidores” polítiques i per tant no calia intentar amagar-ho, però va la Colau i guanya per la mínima (i per sorpresa) i es troba uns “marrons de cal Déu”. La tradició política (d’allò que ara anomenem “casta” o vella política) era ben senzilla: si entren uns altres a governar m’ho tapen, que quan jo torni els hi taparé… bé, es fa una mica de paripé però mai, mai, mai, es destapen les corrupteles, que “som l’oasi català”.
Antoni Vives és d’aquell tipus de perfil que tant agrada a Catalunya: pseudo-independents però fidels al poder, escriptors o periodistes o tertulians”divins”, tant simpàtics i creatius que poden ser racistes, masclistes o explotadors però amb gràcia i com son els “nostres” cal tapar-lis les vergonyes, disposats a fer la feina bruta ja que es creuen guiats per la seva intel·ligència superior, en resum saben de tot i més… com per exemple Vicent Sanchis, Agustí Colomines, Francesc-Marc Àlvaro o la Pilar Rahola. (I no oblido les Espanyes – que funcionen igual: Francisco Marhuenda, Miguel Angel Rodriguez, Eduardo Inda o Garcia Serrano).
Que va fer el nou govern davant aquesta situació, allò que s’hauria de fer sempre si tens valors i dignitat, si creus que la política esta al servei del poble, si creus que els diners públics són per canviar i millorar la vida de la ciutadania, no per pagar les campanyes electorals o comprar la premsa. En resum, per justícia, honradesa, ètica i deure envers la ciutadania com a governant, es va demanar un informe jurídic que determinés si podien haver irregularitats en la gestió de l’Institut Municipal d’Informàtica (IMI) els anys 2014 i 2015, sota el mandat de CiU.
El dictamen destaca que els antics gestors de l’IMI van cometre irregularitats en la contractació de serveis i de personal. Durant el període 2011-2014, aquesta entitat va realitzar una alta proporció de contractació directa i negociada sense publicitat, que, segons detallen les anàlisis, constitueixen una «mala praxi administrativa».
Una altra anomalia detectada és que determinats proveïdors de l’IMI oferien serveis a l’entitat com personal extern. En concret, 63 empreses van proporcionar 278 treballadors, cosa que comporta, segons l’informe jurídic, «prestamisme laboral». El fet és que la plantilla d’externs, com a mínim, va igualar la de l’IMI i, a més, els forans van ocupar centres de comandament.
També s’ha constatat l’existència de projectes que, en principi, estan fora de l’àmbit contractual habitual de l’IMI, així com factures pendents de pagament amb «contractes verbals» amb una quantitat que arriba als 1,4 milions d’euros. El dictamen jurídic subratlla que la direcció de l’IMI va ser advertida de les males pràctiques contractuals i indicis d’irregularitats. L’operativa podria suposar una «conducta prevaricadora», a la vegada que apunta la malversació si hi ha perjudici per a les arques públiques.
I ara que l’Oficina Antifrau de la Generalitat de Catalunya (organisme independent) ha obert una investigació “casualment” Xavier Trias i Alfred Bosch (Junts x tapar la corrupció) organitzen una alternativa al govern de Colau amb l’objectiu d’evitar que aquesta investigació (i d’altres casos que segurament apareixeran -què penseu que és una excepció a les polítiques “monetàries”d’en Trias o de CiU, ara PDEC ? us sona Banc Expropiat, el viatge pagat del Trias a les noces dela filla d’en Mas, els informes encarregats a Entorn, una de les empreses dels Pujol Ferrosula, etc. ? ) arribi a esclarir el cas.
Espero que aquest nou quatripartit de dretes, que amaga la seva veritable voluntat amb grans discursos i invoca a tots els sants del moment, no tingui gaire èxit, però…
No oblidem: El Govern d’Artur Mas es va gastar 22 milions d’euros en bufets d’advocats externs
Ara que tot el país sembla mobilitzat en trobar un nom al nou “negoci” convergent, no està de més preocupar-nos en com gestionen els nostres diners… Doncs si, sembla que el silenci s’imposa en el govern Puigdemont i el procés tapa vergonyes, corrupció, mala gestió i robatori (aquí i a l’Estat). Avui un article de Crític publicat fa uns mesos però que crec interessant recordar: El Govern d’Artur Mas es va gastar 22 milions d’euros en bufets d’advocats externs.
Entre el 2011 i el 2015, el Govern de la Generalitat va dedicar 22,5 milions d’euros a la contractació de serveis jurídics externs. CRÍTIC ha tingut accés en exclusiva a les dades a través de la informació facilitada pel Departament de Presidència: en total, 2.959 encàrrecs a prop de 350 empreses i professionals.
El bufet més contractat és el de Miquel Roca, històric dirigent de Convergència i actual advocat de la infanta Cristina, amb 58 encàrrecs al llarg dels últims cinc anys, per valor de 2,75 milions d’euros. El segon despatx del rànquing és el bufet Vallbé, on treballava fins fa pocs mesos l’actual conseller de Justícia, Carles Mundó: 2,58 milions. Entre els bufets que més facturen hi ha Cuatrecasas, Garrigues o les consultories Deloitte i PWC.
La Generalitat disposa del seu propi cos de lletrats, tot i que la llei preveu que l’Administració pugui realitzar encàrrecs a bufets externs. El que en principi hauria de ser una excepció, però, s’ha convertit en norma habitual.
El patriotisme es nota en la declaració d’Hisenda
Per això quan desenes de polítics, periodistes, advocats, empresaris, famosillus o esportistes ens omplen de paraules “emotives i sinceres” sobre el seu amor a Espanya, Catalunya, el Barça, el Madrid o el Corte Inglés, no puc estar-me de tenir mal de panxa…
Quina pàtria tenen els Pujol i fills, Marta Ferrusola, Rodrigo Rato, Lluís Prenafeta, Luís Barcenas, Felipe González, Millet i els amics del Palau (amb Àngel Colom el capdavant), els consellers Planasdemunt, Cullell, Farreras, Roma, Carretero, Ausàs o Alavedra o la màfia valenciana dels Camps, Barberà, Fabra, Cotino, Zaplana, Blasco…? per no parlar dels Daurella, Molins, Lara, Carulla, Carceller, Godia, Lao i etc…
Nacionalisme…? patriotisme…? una colla de corruptes, lladres i mentiders que tapen les seves vergonyes amb banderes mentre tracten al 99% de la població com idiotes… us deixo amb un article de fa un parell de mesos d’Elvira Lindo en referència als papers de Panamà, “Unos tanto y otros tampoco“:
El patriotismo se nota en la declaración de Hacienda. La frase no es mía, sino de mi padre, y ya ha sido citada, no por mí que, algo desconsiderada como todas las hijas, tendía a desconectar cuando en la sobremesa mi progenitor la emprendía con su tema favorito, la corrupción. La frase la suele citar con frecuencia el yerno, que admiraba esos aforismos que, aún relacionados siempre con el oficio de contable, contenían algunas ideas sobre la decencia que tal vez hubieran debido incluirse en esa asignatura que nunca fue, la de Educación para la Ciudadanía. Es irónico que el Partido Popular no permitiera que prosperara, cuando deberían haber sido los primeros interesados en asistir a un curso intensivo en una escuela de adultos.
La declaración de Hacienda. Madre mía, lo que esos documentos contienen y cuentan de nosotros. La vida escrita en números. Esta semana se ha hecho evidente a lo bestia la paradoja española: al mismo tiempo en que la web de la Agencia Tributaria se bloqueaba por la entrada masiva de españoles que intentaban cumplimentar su declaración, se hacía pública la lista de personajes que a lo largo y ancho de este mundo han estado creando sociedades ficticias con el único fin de eludir los impuestos en la patria que dicen amar o representar. Entre los ciudadanos que trataban de entrar en la página del ministerio recaudador se encontraban tecleando muchos jóvenes que, a pesar de ganar unos sueldos ridículos, son vigilados a conciencia por los inspectores. Si encima se trata de pobres autónomos, precisan para colmo de la ayuda de un asesor fiscal para que les diga cómo tienen que gestionar los cuatro euros que ganan. Es lógico que eso cree un resentimiento. Lógico y previsible que quienes viven lampando y son fiscalizados con tanto celo se sientan maltratados.
En España, en donde tan hipócrita relación se ha tenido siempre con el dinero, hasta el punto de negar u ocultar que se tiene cuando se tiene, estas injusticias que claman al cielo han generado un clima de rencor social, que tardará tiempo en despejarse si es que alguna vez amaina. La prensa ha jugado bien su partida sacando a la luz estos papeles, pero también se ha amarilleado a conciencia, haciendo hincapié en los nombres de personas conocidas que dan color al escándalo. Cuentan los medios con que hay una vara diferente de medir a unos y a otros de los que integran esas listas. Si el que se vale de trucos para no pagar impuestos en su país es un futbolista nadie le va a negar el aplauso por un gol. Imposible imaginar que desde las gradas de un estadio se abuchee a una estrella del balón por hacer trampas fiscales. En cuanto a los Putin, los Cameron y demás familia todo queda o quedará en la abstracción inalcanzable de los poderosos. El escándalo pasará por ellos como un vendaval. Luego la calma. ¿Alguien se imagina a Putin dimitiendo por este asuntillo? ¿Alguien sabrá verdaderamente cuánto dinero afanan? Las dimisiones solo ocurren en Islandia.
Aquí, en España, estamos acostumbrados a que la corrupción no mueva la intención de voto. Puestos a ponernos farrucos nos desahogamos con la gente de la cultura, a la que consideramos que, en el fondo, está donde está por el morro. No disculpo a nadie, ni tampoco juzgo, porque de momento hay un amasijo de nombres y de responsabilidades muy diferentes, pero presiente una más saña con ciertos personajes que con otros. También es cierto que en los noventa, década en la que el dinero circulaba como si no hubiera un mañana, a aquel que ganaba más que la media enseguida les salían expertos, asesores, profesionales de las finanzas que aconsejaban trampas; una legión de cuñados que te venían a susurrar al oído que mientras tú pagabas impuestos otros los estaban derivando a… En fin.
Pero hay algo si cabe más inquietante que ese rencor social, que al final se acaba ejerciendo hacia cualquiera al que le vayan bien las cosas en la vida, y es el discurso catastrofista, el que viene a decir que todo es una mierda, que todo está podrido, que todas las democracias son una farsa. En mi opinión, ese discurso es la cerillita, pequeña pero eficaz, que prende la hojarasca. Una manera de reclamar la presencia de un salvapatrias que, con mano de hierro, venga a salvarnos de esta degeneración y nos obligue a ser decentes por decreto. Como si en las dictaduras no hubiera corrupción y esto fuera un problema endémico del sistema democrático. ¡Anda que no se robaba cuando entonces!
Y a todo esto doña Pilar, sacando los dineros del Reino en el que es Infanta. Acaba una por pensar que el Rey, el de ahora, habría crecido más a salvo en una familia de acogida.
“La enorme tolerancia en España con el fascismo” de Vicenç Navarro
Article publicat per Vicenç Navarro a la columna “Dominio Público” al diari PÚBLICO, 3 de març de 2016.
Aquest article critica el que ha succït a Madrid, a on la proposta que s’explorés la possibilitat de retirar els noms de Salvador Dalí i Josep Pla de la llista de carrers madrilenys va crear una gran revolta per part de les dretes. L’article reprova també el comportament de l’ajuntament pel seu excessiu temor i prudència a l’hora d’eliminar aquests homenatges a personatges clarament identificats amb el règim feixista espanyol.
Una de las cosas que me sorprendió y que me entristeció más a la vuelta del exilio fue la enorme tolerancia que percibí en España hacia el fascismo, no solo entre las derechas, sino incluso entre amplios sectores intelectuales de las izquierdas, que frecuentemente utilizaban el término “franquista” para definir aquel régimen, sin que ni siquiera utilizaran el término “fascista”, ignorando que, como he señalado en varias ocasiones, aquel régimen tenía todas las características que definen el fascismo: un nacionalismo exacerbado, de dimensión imperialista, con tonos racistas (el día nacional se llamaba de la Raza), con una adulación a la figura del líder del partido fascista, supuestamente provisto de dotes sobrehumanas (Caudillo por la Gracia de Dios), y con instituciones miméticas a las de los Estados fascistas (como los sindicatos verticales), imbuido de una ideología totalizante que afectaba a todas las dimensiones del ser humano (desde la lengua hasta el sexo), claramente influenciada por una doctrina sumamente reaccionaria (promovida por el Estado, en alianza con la Iglesia Católica, que formaba parte del Estado) bajo la justificación de querer construir una sociedad nueva, en contra de los “rojos” (definiendo como tales a todas las voces opuestas a aquel régimen) y “separatistas” (incluyendo en esta categoría a todas las otras visiones de España distintas a la España radial y uninacional).
Ni que decir tiene que estas características se diluyeron con el tiempo, y al final de aquella dictadura fascista pocos dentro de ese Estado se creían la ideología, sobre todo los dirigentes de aquel Estado, meros oportunistas carreristas, corruptos hasta la médula, característica que ha continuado entre sus sucesores en la derecha española. Aun así, las características de aquel régimen y de la ideología totalizante sí que pervivieron, de manera que muchos de sus elementos todavía están presentes en la cultura hegemónica del país y en el aparato del Estado (para la evolución de este apartado, ver mi libro Bienestar insuficiente, democracia incompleta. Sobre lo que no se habla en nuestro país, Anagrama, 2002).
El Estado dictatorial era totalitario, y no solo autoritario
Al reintegrarme de nuevo en la vida académica española, vi que la mayor parte de su comunidad politológica había aceptado las teorías del Profesor Juan José Linz, que negaba el carácter fascista de aquel régimen, limitándose a reconocer que había sido un régimen meramente autoritario, pero en absoluto totalitario, definiendo como tal un régimen que promoviera una ideología totalizante que intentara cambiar profundamente la sociedad creando un nuevo hombre (la mujer no pintaba nada en esta ideología) que, como indiqué en párrafos anteriores, sustituyera al hombre republicano del régimen anterior, presentándolo como “anti España”, “rojo” y “separatista”.
He escrito crítica y extensamente sobre las teorías de Juan José Lintz, lo cual me ha originado un cierto distanciamiento de una gran parte de politólogos españoles que todavía hoy continúan definiendo aquel sistema político como meramente autoritario y caudillista. Es más, muchos de los personajes más conocidos en las ciencias políticas españolas fueron discípulos del Profesor Linz, lo cual complicó incluso más mis relaciones personales con tales discípulos. Tomaron mis críticas a su profesor casi como una afrenta personal.
Pero los que se lo tomaron peor fueron mis amigos de izquierdas, compañeros de la lucha contra aquel régimen durante la clandestinidad, y que más tarde fueron protagonistas de la transición que tuvo lugar en España de la dictadura a la democracia. En mis escritos –y muy en especial en el libro mío que cito en un párrafo anterior- indiqué que el enorme dominio que las fuerzas conservadoras habían tenido durante el periodo de la Transición (un proceso que, por cierto, distaba mucho de ser modélico, tal como los protagonistas lo definieron) era la mayor causa de que la democracia que dicha Transición produjo fuera de muy escasa calidad (en absoluto homologable a la existente en el resto de la Europa occidental), con un Estado del Bienestar muy poco desarrollado y con una hegemonía clara en el pensamiento dominante que conducía a definir a los antecesores de las actuales fuerzas conservadoras como autoritarios, pero en absoluto totalitarios, y todavía menos como fascistas. Y el gran error de las izquierdas es que en su proceso de acomodación reprodujeron tal visión de lo que había sido aquel régimen, definiéndolo como franquista y no como fascista. Mi crítica hacia esta acomodación resultó en que varios de aquellos compañeros, protagonistas de la Transición, me retiraran la palabra.
El desconocido y ocultado pasado de Dalí
Como indicadores de este dominio tenemos la continuidad en la promoción de personajes que jugaron un papel clave en el mantenimiento y reproducción de aquel régimen. Seguimos viendo cómo estos personajes gozan de una gran prominencia en la vida política, intelectual y cultural, no solo en las instituciones públicas financiadas con fondos públicos, sino también en las privadas. Recuerdo la sorpresa y desagrado que me produjo encontrar un gran monumento en Catalunya al despreciable colaborador del fascismo en España, y máximo portavoz en los foros culturales en el extranjero de este fascismo español y de sus dirigentes, que fue el Sr. Salvador Dalí, uno de los principales defensores de tal fascismo a nivel internacional. Salvador Dalí fue parte del establishment fascista, simpatizando claramente con la Falange. Su servilismo y adulación al dictador alcanzó niveles nauseabundos, promocionándolo en el extranjero, presentándolo como “el político clarividente que impuso la verdad, la claridad y el orden en el país en un momento de gran confusión y anarquía” (ver The Shameful Life of Salvador Dalí, de Ian Gibson). Su apoyo al fascismo continuó hasta el último día de la dictadura, defendiendo al dictador hasta el final. Y también apoyó la brutal represión del régimen (por cada asesinato político que cometió Mussolini, Franco cometió 10.000, según el mayor estudioso del fascismo europeo, el profesor Malefakis, de la Universidad de Columbia en Nueva York). Dalí fue uno de los máximos defensores no solo del fascismo, sino también de la represión por la que tal régimen se caracterizó. Ejemplos de ello hay muchos. El caso más conocido fuera de España (pero no en su interior) es el que ocurrió a raíz de la ejecución, el 27 de septiembre de 1975, de cinco prisioneros políticos, acto que generó una enorme repulsa internacional. Frente a dicha barbaridad, Dalí salió en defensa de tales ejecuciones, indicando en declaraciones a la Agencia France Press que “dos millones de españoles salieron a la calle aplaudiendo al mayor héroe existente en España, el general Franco, mostrando que todo el pueblo español está con él (….). Es una persona maravillosa. Y su acto garantiza que la monarquía que le suceda sea un éxito. En realidad, se necesitan tres veces más ejecuciones de las que han ocurrido”.
La represión fascista fue dura en la parte alta del Empordà (el Alt Empordà), incluyendo Cadaqués, donde tal personaje vivía. Entre las víctimas de aquella represión estuvo un maestro que fue fusilado por enseñar el catalán. Una nota interesante. Dalí se fue rápidamente a París al finalizar la dictadura, temeroso de que la población pudiera lincharle. El dominio (también en Catalunya) de las derechas en la Transición explica que no solo no le ocurriera nada, sino que se le promocionara. Se le presentó como un gran recurso del país que podía atraer turistas al Alt Empordà. Hoy en Cadaqués (que es donde la burguesía catalana veraneaba) no hay un monumento a ese maestro fusilado. En cambio, Dalí tiene todo un monumento en la Plaza Mayor de esa localidad, sin que la juventud conozca nada de lo que pasó en su pueblo. Ello es un indicador más de que la burguesía catalana ha continuado dominando la vida política, intelectual, cultural y mediática de Catalunya durante la época postdictatorial. Tal promoción se argumenta (como acentuó el columnista de La Vanguardia, el Sr. Antoni Puigverd, portavoz informal de la respetabilidad burguesa) con que una cosa es su comportamiento como ciudadano y otra es su pintura, y el homenaje se supone que es al pintor, y no al fascista.
La conveniente dicotomía persona versus pintor o versus escritor (en el caso de Josep Pla)
Una situación algo comparable ha sido el gran respeto y homenaje que se ha rendido al escritor Josep Pla, el gran autor de las letras catalanas, gran defensor de la versión burguesa de la cultura catalana, que apoyó activamente el golpe fascista militar, siendo una de sus funciones –como espía del Ejército fascista- el señalar los lugares donde debía bombardearse Barcelona, comunicando la información a las fuerzas militares para que estas bombardearan. De nuevo, una persona que jugó un papel importante en la estrategia militar del golpe fascista es homenajeada por sus escritos en catalán, ignorando su articulación con el golpe militar que, por cierto, oprimió brutalmente a la cultura catalana. Recuerdo la impresión nauseabunda que me dio descubrir el busto de Josep Pla en el Ateneo Barcelonés, durante muchos años el centro intelectual burgués de Barcelona. Tal institución es privada, pero la existencia de este busto muestra la falta de sensibilidad democrática de dicha institución. De nuevo, el domino de la burguesía catalana en la vida cultural e intelectual explica que se le homenajee, con la presencia de un busto de su figura.
En este caso se ha dicho también que una cosa es la persona y otra es el escritor. Tal argumento ignora muchos hechos. Uno es que aquellas sociedades en donde se derrotó al fascismo y al nazismo, y en las cuales se desfascistó y desnacificó (como en Alemania) el país, las personas que habían sido parte del aparato cultural nazi y fascista fueron deshomenajeadas, perdiendo los honores que la dictadura les había otorgado, eliminando sus monumentos en los espacios públicos y prohibiendo que se les homenajeara en los espacios privados. En España, sin embargo, el fascismo no fue derrotado, y las fuerzas que dominaron la Transición fueron las herederas de aquellos que hicieron el golpe militar y establecieron el régimen dictatorial. Y esto ocurrió en toda España, incluyendo Catalunya. El temor (cuando no la cobardía) de los gobiernos de izquierdas en España (primordialmente del PSOE) ha tenido un coste elevadísimo, pues ha permitido el mantenimiento de una visión hegemónica de lo que ocurrió en España, donde la recuperación de la Memoria Histórica está muy retrasada. Hay una relación clara entre la permanencia de un monumento al fundador de aquel régimen (el general que ha asesinado a más españoles en este país) en el Valle de los Caídos, y el rechazo institucional que ha ocurrido en Madrid a la propuesta de que se interrumpiera el homenaje a las figuras de Dalí y de Josep Pla, activos miembros de la represión fascista, eliminando la dedicación de calles públicas a tales personajes en esa ciudad. ¿Hasta cuándo continuará este temor a las derechas, herederas de aquel régimen, en España?
Una última observación. Tengo una magnífica opinión de la alcaldesa de Madrid y del nuevo ayuntamiento de aquella ciudad, que reflejan el Madrid popular (tan distinto al Madrid oficial, capital del Reino de España). Y así consta en mis escritos, donde he defendido a la alcaldesa Carmena frente a los ataques de las derechas españolas (ver mi artículo “El Ayuntamiento de Madrid lleva razón”, Público, 30.07.2015). Ello me da, por lo tanto, peso moral para criticar ahora un hecho que considero sorprendente y denunciable. Según parece, se ha dicho que el ayuntamiento, a raíz del ruido mediático de protesta generado por la derecha madrileña por el retiro del monumento fascista al Alférez Provisional, ha enviado una carta a la Fundación Nacional Francisco Franco (que protestó por tal hecho) indicando que reposicionará el monumento (ver el artículo “Un error no justifica otro”, Joan B. Culla, El País, 26.02.2016). Me gustaría que esta información no fuera cierta, pues, en caso contrario, me parecería un insulto no solo a las víctimas del fascismo, sino también a todas las personas demócratas en este país. Espero que esto no haya sido así. Pero el ayuntamiento debe aclararlo. Y si esta carta existe, la alcaldesa debería reconocer su error y no poner de nuevo tal monumento. Repito lo que dije antes. El temor debe terminarse en España. No hacerlo es continuar empoderando a las derechas españolas, herederas del fascismo.
Què feia Artur Mas a la inauguració de la Línia 9 que costarà 13.000 milions d’euros més del pressupostat ?
Doncs si, que collons feia Artur Mas a la inauguració d’aquest nou tram de la línia 9 ? Una obra iniciada per Jordi Pujol a l’any 2002, que es va xifrar en 2.464.000, i ha triplicat el seu pressupost fins a gairebé 7.000 milions. D’aquí a 30 anys, la línia haurà costat més de 16.000 milions si se li sumen els interessos i el manteniment. L’augment en els costos ni tan sols garanteix que el projecte es vagi a acabar. La part central del traçat, la més important, està paralitzada sense saber quan es reprendrà: el 2014 es van destinar 7 milions d’euros només per retirar les grues i tapar les obres d’una dotzena d’estacions que de moment quedaran als llimbs.
Era el 22 de juny de 2002 i el conseller en cap de Jordi Pujol, Artur Mas, es va posar un casc i va pujar a una excavadora. Així, col·locava a Badalona la primera pedra de l’últim gran projecte de l’era Pujol: la línia de metro més llarga (gairebé 50 km) i moderna d’Europa. A la inauguració van acudir el conseller de Política Territorial, Felip Puig, i el d’Economia, Francesc Homs. El representant de l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Casas (PSC), es va absentar perquè va considerar que l’acte es feia servir per promocionar la figura de Mas com a candidat a la Generalitat. Faltava poc més d’un any per a la campanya electoral.
Han passat els anys i l’ombra de la corrupció convergent ha planejat per aquestes obres. Algunes adjudicacions de la línia 9 estan judicialitzades. Segons les conclusions del jutge instructor del Cas Palau, la constructora Ferrovial va abonar a CDC 5,1 milions d’euros en concepte de mossegades del 2,5% sobre el preu de l’adjudicació de diverses obres de la línia 9 i del Palau de Justícia de Barcelona. El extresorer de CDC, Daniel Osàcar, està imputat en el cas.
També es troben referències a la línia 9 en el cas Pujol. Podem va presentar una querella al setembre de 2014 en la qual destacava un contracte de 150 milions adjudicat a poques setmanes de les eleccions a favor d’una Unió Temporal d’Empreses (UTE) en la qual participava Emte, propietat de Carles Sumarroca, cofundador de CDC.
En tots aquests casos, Artur Mas no ha donat la cara i òbviament això no atura al President de la Generalitat a l’ombra i al president de Convergència per continuar sortint a les fotos, sempre li faran un bon pla a TV3, La Vanguardia o el Punt Avui… però calia ? On han anat a parar aquesta bogeria de diners ? Ningú és responsable d’aquest brutal augment dels costos ? Catalunya cada dia és sembla més a una república bananera on corrupció, retallades i amiguisme es poden amagar darrera un patriotisme de pandereta… a mi, em fa vergonya… i a vosaltres ?
