CiU
Les aventures diplomàtiques del tàndem Pujol-Sumarroca
L’excònsol de Lituània a Barcelona és, potser, un dels empresaris amb més càrrecs de Catalunya. A més, els seus cognoms són clau per entendre la història econòmica de Catalunya dels darrers anys, sobretot en època dels governs de Jordi Pujol i Soley. Controlen un grapat d’empreses de la construcció, la majoria de les quals han obtingut força concursos públics de l’administració catalana. I un factor clau per entendreu pot ser l’estreta col·laboració amb Jordi Pujol Ferrusola, qui com veurem també va mirar de treure el nas en aquest món de la diplomàcia. De moment, però, la representació consular d’aquesta república bàltica ha quedat vacant arran de la imputació judicial d’en Sumarroca pel conegut cas Petrum que va esclatar a Torredembarra (Tarragona). Anem, però, a pams.
En l’època en què Sumarroca exercia de cònsol, Comsa-Emte (a través de les seves filials a Polònia, Trakcja PRkil, i a Lituània, Kauno Tiltai) va aconseguir contractes de modernització de la xarxa ferroviària d’aquests països
Una de les constructores més importants dels últims anys a Catalunya ha estat Comsa-Emte. És la unió, l’any 2009, de dues empreses (i dues nissagues familiars): els Miarnau (Comsa, que s’enlairaria amb la construcció de línies ferroviàries per a Renfe durant els anys 40) i els Sumarroca (Emte; Carles Sumarroca i Coixet169 va ser un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya i, la seva dona, de cognom Claverol, va ser sòcia de Marta Ferrusola a l’empresa Hidroplant). Un dels fills de la parella, Jordi Sumarroca Claverol, va abandonar el càrrec de conseller delegat d’una altra de les constructores de la família, Teyco, pel cas Petrum (així com el de cònsol honorari de Lituània). Se l’investiga per possibles donacions a la Fundació Catdem, dins l’òrbita de CDC, a canvi de concessions d’obres.
Entre la quantitat de càrrecs que en Jordi Sumarroca Claverol té (o ha tingut) destaquen: sector hoteler (Allium Hotels SL i Sangelo Hotels SL), sector alimentari (Selfoods SL), sector immobiliari (Neu 1500 SL, empresa que hauria venut un apartament situat a Baquèira Beret al matrimoni format per Luis Bárcenas i Rosalía Iglesias, transacció que s’està investigant arran del suposat finançament irregular del PP) o el sector de la construcció (a banda de les més conegudes, va crear Lubango 2002 SL, on Jordi Sumarroca fou apoderat i que, en l’actualitat, té a Juan José Rubio Riera com a administrador únic; rep el nom d’una ciutat d’Angola).
En l’època en què exercia de cònsol del país bàltic, Comsa-Emte (a través de les seves filials a Polònia, Trakcja PRkil, i a Lituània, Kauno Tiltai) va aconseguir contractes per a la modernització de la xarxa ferroviària d’aquests països. L’import ascendia a 85 milions d’euros, segons informava l’Oficina Econòmica i Comercial d’Espanya a Vilnius (capital de Lituània) el juliol del 2013. Dos anys més tard, se n’adjudicava uns altres (ara, però, també s’incorporaven al negoci de les carreteres) per un import de 187 milions d’euros.
El 14 de setembre de 2009 Jordi Pujol Ferrusola enviava una carta al president de la República de Gabon on oferia l’experiència d’empreses catalanes, entre elles Isolux, per tirar endavant tot tipus de projectes al país
Pujol Jr. va intentar comprar el consolat de Gabon
Per la seva banda, l’amic d’en Sumarroca Claverol, Jordi Pujol Ferrusola, està sent investigat arran del suposat cobrament de comissions il·legals per part d’Emte (família Sumarroca) entre els anys 2004 i 2011. I és que la biografia de Pujol també té una derivada que l’apropa (i molt) al món de la diplomàcia. De fet, hauria intentat comprar el càrrec de cònsol honorari d’un país africà: Gabon.
Però, abans d’arribar a aquest punt, caldria mirar enrere. L’interès pel país africà ja venia de lluny (quan un dels germans, l’Oriol Pujol, començava a obrirse pas en el món de la política): “Un altre home del partit que l’anima és Josep Maldonado, delegat del Govern a Tarragona en aquell temps i secretari general de l’Esport a finals de 2002. Amb Maldonado, que també havia estat molt amic i soci de Jordi Pujol Ferrusola, Oriol va fer un llarg viatge a l’Àfrica, a Gabon”.
El seu germà gran, Jordi, va viure-hi una temporada. Per tant, coneix prou bé la manera com se les gasta la família Bongo, qui governa amb mà de ferro el país des dels anys 50 del segle passat. Ara hi ha al capdavant l’Alí Bongo, fill de l’Omar Bongo (qui va morir a la Clínica Quirón de Barcelona el 7 de juny del 2009).
Les bones relacions de Pujol amb aquest país el porten a augmentar la quantitat i la varietat dels seus negocis: projectes d’electrificació per als quals recomana l’empresa Isolux-Corsan (s’investiga si el seu president Luis Delso li hauria pagat comissions irregulars per uns negocis a Mèxic) o la posada en marxa de la Lliga de Futbol Professional a Gabon (en aquest cas se n’encarregaria Mediapro171 —mitjançant la seva filial portuguesa Medialuso— i l’exvicepresident del Barça Jaume Ferrer, a qui s’uniria l’exsecretari tècnic del futbol base del club Albert Puig). El 14 de setembre de 2009 Jordi Pujol Ferrusola enviava una carta al president de la República de Gabon on oferia l’experiència d’empreses catalanes, entre elles Isolux, per tirar endavant tot tipus de projectes al país.
I ja que hem parlat del Barça, no m’hi puc estar de recordar la polèmica visita que va fer el jugador argentí Leo Messi a Gabon a mitjan juliol del 2015 (gràcies, segons apuntaven alguns diaris esportius, al seu amic Samuel Eto’o). Anava acompanyat d’Alejandro Echevarría Arévalo (padrí al casament de Josep Pujol Ferrusola i cunyat de Joan Laporta, per a qui va treballar com a responsable de Seguretat quan era president del club; per cert, un Echevarría que va estar vinculat a la Fundación Francisco Franco, com el seu pare: Juan Echevarría Puig, expresident de Fecsa i Nissan Motor Ibérica).
D’altres negocis relacionats amb el primogènit dels Pujol haurien estat els de la indústria farmacèutica. Per això, oferia al país africà la possibilitat d’exportar medicaments a través de l’empresa Ibadefarma. D’ella n’ha estat president José Herrero de Egaña y López del Hierro (potser els sona el segon cognom, doncs és nebot d’Ignacio López del Hierro, el marit de l’expresidenta de Castilla la Mancha María Dolores de Cospedal; l’Ignacio també hauria fet negocis amb els Pujol a través de l’empresa Ibadesa Cat SL, llavors parcialment en mans de Jordi Puig, germà de l’exconseller de la Generalitat Felip Puig). José Herrero va ser president de la productora de televisió Vértice 360º, que va obtenir contractes de la televisió autonòmica de Castilla la Mancha (i per la que també va passar l’exministre Josep Piqué).
El primogenit dels Pujol oferia al país africà la possibilitat d’exportar medicaments a través de l’empresa Ibadefarma, de la qual ha estat president José Herrero de Egaña y López del Hierro, nebot del marit de De Cospedal
D’Ibadesa Exportaciones y Servicios SA, creada el 1988, va ser conseller Javier Valero Artola. Curiosament també va ser-ho de la CESCE (Compañía Española de Seguros y Créditos a la Exportación), societat pública encarregada d’atorgar crèdits per fer treballs a l’estranger. Entre ells, a Ibadesa per a feines a Angola. La major part dels crèdits no s’han retornat mai perquè els projectes van quedar empantanats.
José Herrero de Egaña y López del Hierro també aconseguiria feines al país africà per a l’empresa Elecnor a través de Global Advising Services, de la que n’era president. I no m’ho podia deixar. L’Herrero és cònsol honorari de Nicaragua a Las Palmas de Gran Canaria. Potser ell era un dels membres del lobby, format en la seva majoria per ambaixadors, del que es va parlar fa temps i que li hauria obert les portes a Jordi Pujol per tirar endavant els seus negocis internacionals. Un altre podria haver estat José Manuel Fernández Norniella (vicepresident de Bankia amb Rodrigo Rato i qui està imputat pel cas que porta el nom de l’entitat i exsecretari d’Estat de Comerç entre 1996-1998). Un Fernández Norniella molt ben relacionat amb Juan Costa, secretari d’Estat de Comerç i Turisme a mitjan 2001. Data en què Jordi Puig li envia a Norniella aquest escrit: “Te adjunto carta del secretario técnico de la Presidencia de la República Dominicana en relación con el proyecto de Merca Santo Domingo. Como puedes ver, es la comunicación priorizando el proyecto para que Costa pueda dar su autorización para la cobertura con Cesce [Compañía de Seguros Española para la Exportación]. Asimismo, te adjunto carta del Ministerio de Agricultura español indicando el procedimiento para que pueda ser priorizado el proyecto. Tenemos constancia de la voluntad de Moncloa para apoyar este proyecto”.
En saber-se la notícia de la possible compra del càrrec per part de Pujol, no molt publicitada tot sigui dit, van saltar les alarmes, en recordar-se la inviolabilitat de la que gaudeix la valisa diplomàtica
Continuem amb Jordi Pujol Jr. perquè hauria intentat anar un pas més enllà en la seva deriva empresarial. El seu enllaç a Gabon per tirar endavant tots els projectes (tal i com explicava en aquella carta enviada al president Alí Bongo) era l’andorrà Josep Duró. A ell li hauria enviat una altra carta a mitjan de gener 2012. En ella es plantejava comprar el càrrec de cònsol honorari de Gabon a Barcelona, a canvi del pagament de 17 milions de pessetes (poc més de cent-mil euros). Com avançament del total, parlava d’una primera aportació 5 milions de pessetes en concepte de gestions. Tot plegat, una mostra de les bones i fructíferes relacions que tenia amb alts membres del país africà:
“Así, alquiló su formidable mansión de Pedralbes (valorada en unos seis millones de euros y que él y su esposa habían comprado oficialment por algun más de 21.000 euros) a los que en el entorno llamaban los negros. Los inquilinos eran, además de su raza, familiares del primer ministro de Angola. La policía investiga ahora si Pujol Ferrusola también cedió o alquiló otro piso de Barcelona para que viviera en él uno de los diplomáticos de Gabón que le habrían ayudado a mover el dinero sin dejar rastro”.
Actualment, el càrrec de cònsol honorari del Gabon a Barcelona (la seu estava situada al carrer Rosselló número 257) es troba vacant. En saber-se la notícia de la possible compra del càrrec per part de Pujol, no molt publicitada tot sigui dit, van saltar les alarmes en recordar-se la inviolabilitat de la que gaudeix la valisa diplomàtica. I, per tant, tot el que es pot introduir o treure del país a través d’ella (i sense cap tipus de control).
Ja per acabar, a mode de curiositat, direm que Jordi Pujol Ferrusola es va iniciar en el món dels negocis amb, entre d’altres, la venda del 16 % que FCC tenia del World Trade Center de Barcelona. El responsable de la constructora a Catalunya, Jordi Piera Coll, va sortir esquitxat pels casos Gisa i Bárcenas. El director de FCC Construcción era José Mayor Oreja (germà de l’exministre d’Interior Jaime Mayor Oreja). Anys després, el juny del 2015, ens assabentàvem que la societat V2MI Capital es feia amb el 60 % que Civis Corporación tenia de Gestió i Serveis Trade Center, el gestor del WTC. L’empresa GIS Trade Center també es dedica a: “Gestiona el centro de negocios y todas las salas VIP del Aeropuerto de Barcelona-El Prat, y la sala premium del Aeropuerto de Madrid-Barajas Adolfo Suárez”.
Entre totes aquestes sales hi trobem la d’Autoritats, reservada només a alts representants de l’Estat en l’exercici de les seves funcions. Sempre prèvia petició. Inclosos, per descomptat, els ambaixadors. Tots ells tenen el privilegi de no passar per cap tipus de detectors (o duanes) en accedir a l’avió.
El patriotisme es nota en la declaració d’Hisenda
Per això quan desenes de polítics, periodistes, advocats, empresaris, famosillus o esportistes ens omplen de paraules “emotives i sinceres” sobre el seu amor a Espanya, Catalunya, el Barça, el Madrid o el Corte Inglés, no puc estar-me de tenir mal de panxa…
Quina pàtria tenen els Pujol i fills, Marta Ferrusola, Rodrigo Rato, Lluís Prenafeta, Luís Barcenas, Felipe González, Millet i els amics del Palau (amb Àngel Colom el capdavant), els consellers Planasdemunt, Cullell, Farreras, Roma, Carretero, Ausàs o Alavedra o la màfia valenciana dels Camps, Barberà, Fabra, Cotino, Zaplana, Blasco…? per no parlar dels Daurella, Molins, Lara, Carulla, Carceller, Godia, Lao i etc…
Nacionalisme…? patriotisme…? una colla de corruptes, lladres i mentiders que tapen les seves vergonyes amb banderes mentre tracten al 99% de la població com idiotes… us deixo amb un article de fa un parell de mesos d’Elvira Lindo en referència als papers de Panamà, “Unos tanto y otros tampoco“:
El patriotismo se nota en la declaración de Hacienda. La frase no es mía, sino de mi padre, y ya ha sido citada, no por mí que, algo desconsiderada como todas las hijas, tendía a desconectar cuando en la sobremesa mi progenitor la emprendía con su tema favorito, la corrupción. La frase la suele citar con frecuencia el yerno, que admiraba esos aforismos que, aún relacionados siempre con el oficio de contable, contenían algunas ideas sobre la decencia que tal vez hubieran debido incluirse en esa asignatura que nunca fue, la de Educación para la Ciudadanía. Es irónico que el Partido Popular no permitiera que prosperara, cuando deberían haber sido los primeros interesados en asistir a un curso intensivo en una escuela de adultos.
La declaración de Hacienda. Madre mía, lo que esos documentos contienen y cuentan de nosotros. La vida escrita en números. Esta semana se ha hecho evidente a lo bestia la paradoja española: al mismo tiempo en que la web de la Agencia Tributaria se bloqueaba por la entrada masiva de españoles que intentaban cumplimentar su declaración, se hacía pública la lista de personajes que a lo largo y ancho de este mundo han estado creando sociedades ficticias con el único fin de eludir los impuestos en la patria que dicen amar o representar. Entre los ciudadanos que trataban de entrar en la página del ministerio recaudador se encontraban tecleando muchos jóvenes que, a pesar de ganar unos sueldos ridículos, son vigilados a conciencia por los inspectores. Si encima se trata de pobres autónomos, precisan para colmo de la ayuda de un asesor fiscal para que les diga cómo tienen que gestionar los cuatro euros que ganan. Es lógico que eso cree un resentimiento. Lógico y previsible que quienes viven lampando y son fiscalizados con tanto celo se sientan maltratados.
En España, en donde tan hipócrita relación se ha tenido siempre con el dinero, hasta el punto de negar u ocultar que se tiene cuando se tiene, estas injusticias que claman al cielo han generado un clima de rencor social, que tardará tiempo en despejarse si es que alguna vez amaina. La prensa ha jugado bien su partida sacando a la luz estos papeles, pero también se ha amarilleado a conciencia, haciendo hincapié en los nombres de personas conocidas que dan color al escándalo. Cuentan los medios con que hay una vara diferente de medir a unos y a otros de los que integran esas listas. Si el que se vale de trucos para no pagar impuestos en su país es un futbolista nadie le va a negar el aplauso por un gol. Imposible imaginar que desde las gradas de un estadio se abuchee a una estrella del balón por hacer trampas fiscales. En cuanto a los Putin, los Cameron y demás familia todo queda o quedará en la abstracción inalcanzable de los poderosos. El escándalo pasará por ellos como un vendaval. Luego la calma. ¿Alguien se imagina a Putin dimitiendo por este asuntillo? ¿Alguien sabrá verdaderamente cuánto dinero afanan? Las dimisiones solo ocurren en Islandia.
Aquí, en España, estamos acostumbrados a que la corrupción no mueva la intención de voto. Puestos a ponernos farrucos nos desahogamos con la gente de la cultura, a la que consideramos que, en el fondo, está donde está por el morro. No disculpo a nadie, ni tampoco juzgo, porque de momento hay un amasijo de nombres y de responsabilidades muy diferentes, pero presiente una más saña con ciertos personajes que con otros. También es cierto que en los noventa, década en la que el dinero circulaba como si no hubiera un mañana, a aquel que ganaba más que la media enseguida les salían expertos, asesores, profesionales de las finanzas que aconsejaban trampas; una legión de cuñados que te venían a susurrar al oído que mientras tú pagabas impuestos otros los estaban derivando a… En fin.
Pero hay algo si cabe más inquietante que ese rencor social, que al final se acaba ejerciendo hacia cualquiera al que le vayan bien las cosas en la vida, y es el discurso catastrofista, el que viene a decir que todo es una mierda, que todo está podrido, que todas las democracias son una farsa. En mi opinión, ese discurso es la cerillita, pequeña pero eficaz, que prende la hojarasca. Una manera de reclamar la presencia de un salvapatrias que, con mano de hierro, venga a salvarnos de esta degeneración y nos obligue a ser decentes por decreto. Como si en las dictaduras no hubiera corrupción y esto fuera un problema endémico del sistema democrático. ¡Anda que no se robaba cuando entonces!
Y a todo esto doña Pilar, sacando los dineros del Reino en el que es Infanta. Acaba una por pensar que el Rey, el de ahora, habría crecido más a salvo en una familia de acogida.
Què feia Artur Mas a la inauguració de la Línia 9 que costarà 13.000 milions d’euros més del pressupostat ?
Doncs si, que collons feia Artur Mas a la inauguració d’aquest nou tram de la línia 9 ? Una obra iniciada per Jordi Pujol a l’any 2002, que es va xifrar en 2.464.000, i ha triplicat el seu pressupost fins a gairebé 7.000 milions. D’aquí a 30 anys, la línia haurà costat més de 16.000 milions si se li sumen els interessos i el manteniment. L’augment en els costos ni tan sols garanteix que el projecte es vagi a acabar. La part central del traçat, la més important, està paralitzada sense saber quan es reprendrà: el 2014 es van destinar 7 milions d’euros només per retirar les grues i tapar les obres d’una dotzena d’estacions que de moment quedaran als llimbs.
Era el 22 de juny de 2002 i el conseller en cap de Jordi Pujol, Artur Mas, es va posar un casc i va pujar a una excavadora. Així, col·locava a Badalona la primera pedra de l’últim gran projecte de l’era Pujol: la línia de metro més llarga (gairebé 50 km) i moderna d’Europa. A la inauguració van acudir el conseller de Política Territorial, Felip Puig, i el d’Economia, Francesc Homs. El representant de l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Casas (PSC), es va absentar perquè va considerar que l’acte es feia servir per promocionar la figura de Mas com a candidat a la Generalitat. Faltava poc més d’un any per a la campanya electoral.
Han passat els anys i l’ombra de la corrupció convergent ha planejat per aquestes obres. Algunes adjudicacions de la línia 9 estan judicialitzades. Segons les conclusions del jutge instructor del Cas Palau, la constructora Ferrovial va abonar a CDC 5,1 milions d’euros en concepte de mossegades del 2,5% sobre el preu de l’adjudicació de diverses obres de la línia 9 i del Palau de Justícia de Barcelona. El extresorer de CDC, Daniel Osàcar, està imputat en el cas.
També es troben referències a la línia 9 en el cas Pujol. Podem va presentar una querella al setembre de 2014 en la qual destacava un contracte de 150 milions adjudicat a poques setmanes de les eleccions a favor d’una Unió Temporal d’Empreses (UTE) en la qual participava Emte, propietat de Carles Sumarroca, cofundador de CDC.
En tots aquests casos, Artur Mas no ha donat la cara i òbviament això no atura al President de la Generalitat a l’ombra i al president de Convergència per continuar sortint a les fotos, sempre li faran un bon pla a TV3, La Vanguardia o el Punt Avui… però calia ? On han anat a parar aquesta bogeria de diners ? Ningú és responsable d’aquest brutal augment dels costos ? Catalunya cada dia és sembla més a una república bananera on corrupció, retallades i amiguisme es poden amagar darrera un patriotisme de pandereta… a mi, em fa vergonya… i a vosaltres ?