Catalunya sí que es pot

Manifest: Impulsant el canvi. A Catalunya, Podem

Posted on Updated on

Impulsant el Canvi és un punt de partida obert a tota la gent que es vulgui sumar, un projecte col·lectiu per al conjunt de la societat.

podem1
Manifest per un constituent català

Vivim temps de canvi. Ningú pot negar que hàgim entrat en un període d’acceleració del temps històric. El que abans portava dècades, ara pot durar només mesos, setmanes o fins i tot dies. Des del 15M hem vist canviar la prefectura de l’Estat, enfonsar-se el bipartidisme, retirar-se a la vella guàrdia (Rubalcaba, Duran i Lleida, Aguirre…) i caure “mites” com Jordi Pujol. Un ampli moviment ha vingut reivindicant alhora el dret a decidir com la millor forma per resoldre el model d’Estat. En joc es troba una altra idea d’Espanya; més democràtica, socialment justa i plurinacional.

Amb la crisi, les accions de la PAH contra els desnonaments, les marees contra les retallades i tantes altres mobilitzacions van deixar clar que, en democràcia, el protagonisme és i ha de ser de la gent. Però la crisi no només va posar de manifest la il·legitimitat del neoliberalisme causant de l’escletxa social. La corrupció, que fins llavors ens era presentada com una sèrie de casos puntuals, va aflorar en tota la seva dimensió estructural: comissions del 3%, seus embargades, sobresous en sobres, etc.

Davant això, els partits existents romanien inoperants, bloquejats per les seves velles regles i maneres d’entendre i fer la política. No van trigar així a ser destituïts al crit de “No ens representen!”. En el seu lloc van aparèixer formacions creades per gent corrent que va prendre la iniciativa i va estendre el protagonisme popular de les places als processos electorals.

Primer va irrompre Podem en les europees. El seu resultat va sorprendre, amb cinc eurodiputats del no-res i va marcar un abans i un després. Guanyar en el terreny electoral va deixar de ser una utopia. Van seguir els èxits locals de les candidatures d’unitat popular que va impulsar Podem i van conferir les alcaldies del canvi a Carmena, Colau, Ferreiro, Kichi i tantes i tants altres. Sense l’aposta de Podem per Barcelona en Comú, Ara Madrid, Marea Atlàntica, etc., el canvi encara no hauria començat. I quan semblava que la cosa es posava costa amunt, la remuntada del 20D va eliminar qualsevol ombra de dubte: el canvi havia arribat per quedar-se.

podemos3

Col·lapse a Catalunya

Mentrestant, no obstant això, l’escenari català ha col·lapsat per efecte de la deriva unilateral i plebiscitària de l’independentisme. La investidura de Puigdemont, en paraules d’Artur Mas, hauria aconseguit “corregir mitjançant negociacions el que no s’ha aconseguit per les urnes”. Catalunya, pionera fins fa res en les lluites per la democratització, s’ha instal·lat en una sort de “dia de la marmota” que ens entrampa sense remei en la ideologia de el “Processisme”. Aquí i ara, el canvi reclama un gir de 180 graus en la política catalana.

El resultat del 27S no va ser ambivalent: va ser un clar «No» a la drecera plebiscitària. I va ser també l’evidència que una majoria social molt més àmplia segueix volent resoldre la qüestió en referèndum. La victòria electoral d’En Comú Podem (ECP) en les generals ha demostrat que la difícil posició que va haver de defensar Catalunya Sí Que És Pot (CSQEP) en les autonòmiques es correspon molt millor amb la voluntat majoritària a Catalunya i que el mateix argument, en contextos electorals diferents, pot produir resultats molt dispars.

Per això, l’avanç de Ciutadans el 27S no només es va produir gràcies als errors eventuals de CSQEP, sinó també perquè va haver-hi qui es va creure al marge de la responsabilitat de frenar la marca blanca de la dreta centralista. La lliçó a extreure és inequívoca: més enllà de les diferències, vivim un context històric en el qual es penalitza no estar a l’altura del canvi. El 27S van fallar tant els qui van concórrer com els qui es van quedar a casa. Només la generositat posterior amb les confluències va fer possible el triomf del 20D.

podemos2

Confluència desitjable, confluència factible

Confluir és avançar cap a una fi comuna. Aquesta fi és el canvi al que aspirem; un canvi on tots els confluents implicats es reconeguin i participin en peus d’igualtat, reconeixement mutu i dignitat. Ningú pot dubtar que aconseguir la confluència més àmplia i millor organitzada és desitjable. Però és factible?, sota quines condicions?, en quins temps?, amb quins continguts?, mitjançant quins mètodes? A ningú se li escapa que la manera en què es conflueixi (o es deixi de confluir) pot tenir efectes molt dispars sobre el canvi.

Atès que la confluència no és una fi en si mateixa, sinó un camí a recórrer conjuntament, la qüestió és quina confluència volem protagonitzar des de Podem. Les confluències van néixer d’una urgència sobre la qual no hi havia marge de maniobra: una atapeïda sèrie de convocatòries electorals va obligar a improvisar a cada pas acords amb diferent grau d’elaboració. En alguns casos es van poder elaborar codis ètics comuns, propostes programàtiques conjuntes, assemblees territorials compartides, etc. En uns altres, com En Comú Podem, es van adoptar fórmules molt més properes a la simple coalició electoral amb els elements innovadors de cada confluent per separat.

Encara així, gràcies a l’aportació de Podem, ECP va aconseguir guanyar les eleccions generals (un 82% de vots de ECP, segons el CIS). Aquest èxit constitueix sens dubte un incentiu per seguir avançant. Ningú pot dubtar que, com va dir Juan Carlos Monedero, Podem sigui “la nau d’abastiment” de la confluència catalana. Amb tot, ECP no és a dia d’avui més que un esbós de confluència a la que cal dotar de contingut, cos i energies militants, sempre que es consideri oportú. Per dur a terme aquest esforç queda per davant un any o més.

Full de ruta

A l’hora de plantejar-nos confluir, propugnem un full de ruta que respecti, en primer lloc, els ritmes interns de tots els confluents. Les eleccions han suposat un desgast enorme; molt especialment per a les formacions de gent corrent que som de creació més recent. Abans d’avançar nous passos cal que estiguem tots en les millors condicions de contribuir al canvi. Accelerar la confluència de manera innecessària pot tenir costos imprevisibles i fer fracassar la fi perseguida.

En segon lloc, la defensa de la plurinacionalitat no és de cap manera una aportació aliena, ni menys encara patrimoni exclusiu d’altres confluents. Forma part del nostre “ADN” i així ha de seguir sent. No obstant això, a causa de la sèrie de convocatòries electorals, Podem no ha disposat de temps per afrontar la seva federalització interna. En la pràctica això ha generat dificultats addicionals amb implicacions tan greus com haver facilitat a la Taula a Les Corts negar el grup a ECP.

En tercer lloc, per tant, Podem ha de formar-se com un constituent a Catalunya, amb personalitat jurídica pròpia i capacitat per decidir de manera sobirana en l’àmbit català. Només des d’aquí té sentit iniciar amb altres confluents catalans una confluència de cara a un acord posterior d’àmbit estatal. Això situa, per tant, la re-articulació de la relació entre Podem i Podem en un moment constituent anterior a la confluència entre un futur subjecte català i la resta de confluències a nivell estatal.

En aquest horitzó, els qui subscrivim aquest manifest ho plantegem com un punt de partida obert a tota la gent que es vulgui sumar, sense resultats predeterminats, com a invitació a un debat col·lectiu protagonitzat des dels cercles pel conjunt de la societat. Perquè avui, com quan es va presentar Moure Fitxa, segueix sent necessària l’audàcia, la participació, el debat. No només tenim una història de batalles electorals, també expliquem ja amb un aprenentatge col·lectiu al que no volem renunciar. Des de la fundació dels cercles fins al 31E, passant per Vista Alegre, seguim el camí de l’apoderament popular. A Catalunya, també Podem.

SI ES POT!

Més informació a Impulsant el canvi

 podemos1
Anuncis

La Catalunya que seria si fossin democrates: una persona, un vot

Posted on

1Doncs si, encara trobo a faltar algun mitjà de comunicació, per minoritari i alternatiu que sigui, que ens informi sobre l’essència de la democràtica i la ciutadania: té el mateix valor el meu vot que el d’una persona de Cabrils, Alcanar, Vidrà o Borgonyà… doncs de moment, NO… i si el tingués quin hauria estat el resultat amb escons d’aquestes eleccions del 27 S… ens durem alguna sorpresa sobre majories, minories i d’altres…

2

Si agafem les dades publicades per Vilaweb amb el 100% escrutat:

JxSí                 62                     1,620,973                 39.54%
C’s                   25                         734,910                 17.93%
PSC                 16                         522,209                 12.74%
CatSQEP        11                         366,494                    8.94%
PP                   11                         348,444                    8.5%
CUP                10                        336,375                     8.2%
UNIÓ               0                        102,870                     2.51%
PACMA           0                          29,785                      0.73%
REC. CERO    0                          14,390                      0.35%
GANEMOS     0                            1,158                      0.03%
PIRATA          0                                326                     0.01%

EN BLANC 21,941 i NULS 15,932

SI TENIM EN COMPTE TOTS ELS VOTS EMESOS: 4,115,807 I ELS DIVIDIM ENTRE 135 ESCONS QUE ES REPARTIM TENIM LLAVORS QUE:

UN ESCÓ = 30.487 VOTS

53

Llavors els resultats serien, si fossim realment democrates:

JxS  53

C’S   24

PSC  17

CAT SQEP  12

PP  11 (+1)

CUP 11

UNIÓ  3 (+ 1)

EN BLANC/NULS  1 (+1)

(I quedarien 3 a repartir proporcionalment entre PP, Unió i En blanc)

A que TOT es veu diferent ara…

4

 

 

“El disputat vot del senyor Antonio” de Jordi Évole

Posted on Updated on

1

Al senyor Antonio aquests dies li estan dient de tot: vot ocult, vot invisible, vot adormit, majoria silenciosa… I això a ell el diverteix. Poc es podia imaginar com de disputat estaria el seu vot quan va arribar a Cornellà a finals dels 60, quan compartia habitació amb dos cosins del poble. I el pis amb 10 familiars més.

Després ja va trobar feina en una multinacional italiana de pneumàtics. Li va dir a la seva dona que vingués. Van comprar un pis a la Ciudad Satélite, avui coneguda com a barri de Sant Ildefons. I allà segueixen. El pis és petit, un 7è 2a de l’avinguda de Salvador Allende, però molt lluminós. Bé, molt tampoc. A partir de les cinc de la tarda entra una mica de sol a l’habitació de matrimoni.

Al senyor Antonio el diverteix veure les incògnites que desperta un vot com el seu, ell, que mai va despertar l’interès de ningú i ara escolta tertulians preguntant-se: ¿es despertarà aquest vot adormit?, i si ho fa, ¿cap on anirà aquest vot? Com si el vot de l’immigrant fos una massa uniforme.

El senyor Antonio no ha tingut mai un gran compromís polític. Als 70 es va implicar una mica en la lluita veïnal. Als 80 es va il·lusionar i es va desil·lusionar amb el PSOE. Va veure com companys de l’associació de veïns entraven a l’ajuntament amb un petit càrrec. Va veure com Espanya creixia a base de pelotazos. Però ell no en va enxampar cap. I va seguir a Cornellà, baixant els estius al poble. I ara ja ni això, perquè només li queda una tia llunyana. Però tampoc es queixa. Mai ha aspirat a grans luxes per ser feliç: el seu piset pagat, el seu Renault Megane a la seva plaça de pàrquing i una prejubilació caiguda del cel perquè l’empresa va acabar tancant.

I ara, de cop i volta, per primera vegada en la seva vida se sent important, perquè el seu vot pot ser decisiu. I li ve el riure. Ell, que mai ha votat en unes autonòmiques catalanes. Perquè mai les ha sentit seves. Però es veu que aquestes són diferents. I no és que ell estigui molt ficat en l’actualitat del procés. No posa TV-3 des de la final de Berlín per veure el seu Barça, ni sabria sintonitzar RAC-1, ni tan sols llegeix aquest diari si no és que està lliure al bar quan va a fer el tallat. És aliè a les barbaritats de Twitter, encara que qualsevol dia d’aquests el senyor Antonio es converteix en trending topic amb el hash-tag #VotOcult.

Els de dalt i els de sota

Li ha dit al seu fill que aquest diumenge potser va a votar. El seu fill l’intentaria convèncer que votés com ell. Però sap que el seu pare això de la independència no ho veu clar. El senyor Antonio flipa amb les barbaritats que es diuen de Catalunya fora d’Espanya, i les que es diuen d’Espanya a Catalunya. Però aquesta no és la seva lluita.

A ell el motiva més allò de la lluita entre els de dalt i els de sota, la lluita de classes de tota la vida, això que per a alguns és antic, però per al senyor Antonio no. El seu fill li ha hagut de fer un croquis perquè no s’equivoqui de papereta ara que a molts els ha agafat per no posar les sigles al nom de la candidatura. I el senyor Antonio pensa: «Cony, tan fàcil que era votar el PSUC».

Com a bon prejubilat, ara té temps per anar a fer la compra de la casa. Torna amb el carro ple del Mercadona. Es para a la porteria, obre la bústia i recull tres sobres de propaganda electoral. Ni els obrirà. I comença a pujar escales, fins al setè, que avui l’ascensor no funciona. Però les puja orgullós, sentint-se protagonista, intentant assaborir la setmana de glòria que li queda. La setmana fantàstica del vot ocult. Es posa digne i es diu a si mateix: «Ja veuràs com ens despertem». I al replà de l’entresòl li agafa el riure nerviós del que comença a creure-s’ho.

La CUP i Catalunya Sí que es Pot reben suport conjuntament en un manifest ciutadà

Posted on Updated on

Primera-jornades-impulsades-Guanyem-Sedeta_EDIIMA20141011_0080_13

Aquest dijous passat s’ha presentat un manifest ciutadà sota el títol “Més enllà del 27-S” amb l’objectiu de “donar suport a les candidatures que es comprometin amb la ruptura amb l’actual règim a Catalunya, i demanar-los que treballin plegades a partir del 28-S per evitar un govern de continuïtat”. El text ja ha recollit una seixantena de signatures que han volgut mostrar al seu suport a les candidatures de la CUP-Crida Constituent i Catalunya Sí que es Pot.

Es tracta d’una iniciativa impulsada per activistes socials de sectors diversos que reconeixen la “sacsejada” que van significar les darreres eleccions municipals, amb el creixement de “candidatures de ruptura” i apunten a la necessitat de seguir en aquesta línia després del 27-S. El manifest ha recollit suports entre diverses d’aquestes candidatures, amb la presència destacada dels regidors més propers al nucli impulsor de Guanyem Barcelona, com Gerardo Pisarello, Jaume Asens o Gala Pin. També signen el text els impulsors de Procés Constituent, Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, l’historiador Josep Fontana i candidats tant de les llistes de la CUP com de Catalunya Sí que es Pot.

El manifest planteja quatre eixos bàsics en què troben que les dues llistes poden treballar plegades després del 27-S. En primer lloc “superar l’estat de les autonomies i donar la paraula al poble de Catalunya perquè decideixi lliurement el seu futur”, tant en relació a una futura república catalana com en el rebuig a “l’actual dictadura del deute”; en segon lloc, apunta a la importància de “respondre a l’emergència social que han provocat la crisi econòmica i l’actual política de retallades”; en tercer, parla de “trencar amb el sistema patriarcal per garantir la sostenibilitat de la vida”; finalment, de “recuperar la democràcia com a forma d’incidència efectiva i inclusiva”.

Amb un toc d’alerta, dirigit especialment a la CUP, que pot tenir en les seves mans la investidura d’Artur Mas, apunten que “independentment de quin sigui el resultat del 27-S, no volem que el procés de ruptura que s’ha iniciat des de la mobilització acabi amb un govern de continuïtat”.

Pel que fa a la qüestió nacional, el terreny on es troben les principals diferències entre la CUP i Catalunya Sí que es Pot, el text reconeix el dret a decidir del poble de Catalunya i insta a “desobeir, en cas d’un nou bloqueig institucional per part de l’estat espanyol i iniciar un procés constituent per a una futura república catalana”. El manifest apunta que “si bé és cert que hi ha qüestions difícils d’abordar per la manca de sobirania, les experiències municipals ens ensenyen que no és cert que no es pugui fer res més ni res diferent dins el marc legal actual”.

La Catalunya de la gent

Posted on Updated on

6

La il·lusió i l’esperança de canvi està arribant a Catalunya; la il·lusió i l’esperança de donar resposta a l’emergència social i nacional que vivim, i canviar d’arrel el model social i econòmic que ens ha portat fins aquí; la il·lusió i l’esperança per construir una Catalunya millor, un país amb justícia social, ecològic, amb institucions transparents i radicalment democràtiques, amb igualtat entre les persones, i amb llibertat per decidir la seva relació amb el món; la il·lusió i l’esperança per retornar el protagonisme a la ciutadania, a tots els homes i les dones que vivim a Catalunya.

Volem construir la candidatura de la Catalunya popular davant la Catalunya de les classes privilegiades. Dos models de Catalunya estan en joc: la Catalunya de les finances i la Catalunya de la majoria. No importa d’on venim, sinó cap on volem anar; i volem guanyar per obrir una nova etapa a Catalunya: una nova etapa en què la prioritat no siguin els bancs, ni els mercats, ni els poderosos; una nova etapa de justícia social, en què la prioritat sigui la vida i el benestar dels veïns i les veïnes; de la majoria, la gent.

Ara cal que aquesta onada de canvi, d’il·lusió i d’esperança, arribi a tota Catalunya: cal articular aquesta majoria per tal de poder bastir una alternativa capaç de guanyar; una alternativa fonamentada en la suma i la unió dels moviments socials, en la pluralitat i la diversitat, en la plena participació democràtica des de baix, en la paritat de gèneres, en l’ètica i l’honestedat com a principis irrenunciables, en la convicció que existeix una altra forma d’entendre i de fer la política, en el compromís amb uns valors d’igualtat, llibertat i fraternitat.

VOTA CATALUNYA SÍ QUE ES POT

La Catalunya de la gent amb Lluís Rabell

Posted on

1

Comença la campanya i continua l’intoxicació mediàtica… cinc anys de govern de dretes i retallades, de privatitzacions i corrupteles, d’amiguisme i menyspreu s’amagen amb el pensament únic… Ningú pensa demanar comptes al president Mas pel seus darrers anys de govern ?

Per això, crec que val la pena llegir les paraules d’en  Lluís Rabell:

El vot per a Catalunya si que es pot val doble: per fer fora Mas i per començar a esbandir Rajoy. Amb el dret a decidir com l’única sortida possible”.

“A nosaltres que ens comptin al no a la corrupció i com un sí pel dret a decidir i la justícia social”

“Estem patint les retallades de la sanitat pública en favor del negoci que suposen les privatitzacions”

4

 

“Si algú creu que un xicot amb cueta de Vallecas sortirà amb una estelada a Madrid, pot esperar assegut. De vegades tinc la sensació que alguns pretenen que a Madrid es tornin independentistes. (…) Alguns pretenen que el procés català és quelcom d’excepcional i que som una illa independent de la resta de l’univers, però aquest procés s’inscriu en un altre de molt més ampli de la societat espanyola, i connecta amb el desig de canvi de les grans manifestacions com el 15-M, les vagues generals, les marees…”

“Com és que el xantatge de Mas a les associacions sobiranistes i a ERC va funcionar? Jo no hi era a la reunió, però m’imagino el diàleg. Mas li devia dir a Junqueras: “O véns amb mi en aquestes condicions o desconvoco el 27-S, i l’endemà tindràs TV3, l’’Ara’, l’ANC, Òmnium, una part de la teva militància i l’àvia que no es vol morir sense poder votar la independència acusant-te d’haver frustrat les seves expectatives”. Naturalment, molta gent té il·lusió per trobar una drecera a la independència en línia recta. Una altra cosa és que l’artefacte que s’ha muntat té un altre objectiu polític”.

2


“Jo vinc d’una tradició de l’esquerra que s’identificava amb el que va ser el POUM i la figura d’Andreu Nin. Ara, això què vol dir? Doncs ara em definiria com a ecosocialista i feminista. L’ecologia política ha introduït un nivell de comprensió sobre la natura i el funcionament del capitalisme; i el feminisme ha estat un dels moviments més profundament revolucionaris del segle XX.

Més informació a l’entrevista de Crític.