Catalunya Plural

“El genet decapitat i l’esperpent a la memòria” de Marc Vidal

Posted on Updated on

els-catalans-de-franco

He de dir que no coneixia Marc Vidal Pou, diputat al Parlament de Catalunya, però he llegit aquest article a Catalunya Plural i ja formo part dels seus seguidors 😉 Això si la imatge (el llibre d’Ignasi Riera) ha estat cosa meva… crec que és adient a la filosofia de l’article…

“No podem explicar que l’aixecament feixista del 1936 va ser contra els catalans. Va ser contra la república i la llibertat, va ser l’aixecament dels terratinents i els oligarques -entre ells uns quants catalans- contra la democràcia i, com sempre, qui va resultar més massacrat va ser el poble ras”

L’esperpent com a gènere literari va ser introduït per Valle-Inclán com a forma de reinterpretar la realitat per a fer-la més evident. Distorsionem-la fins a un punt grotesc i posarem en evidència les consistències i les inconsistències dels fets, de les persones, de les situacions i, sovint, de la nostra pròpia història.

Vet aquí, doncs, que un exemple d’aquest esperpent ha aparegut per uns dies a Barcelona pel fet d’haver posat l’estàtua d’en Franco a cavall, un genet decapitat sense el cap del dictador, a la porta del Born, com a reclam d’una exposició precisament sobre la impunitat del franquisme en l’espai urbà.

El cúmul de passions enceses a les xarxes abans de la seva instal·lació, el llançament d’objectes diversos i curiosos sobre la muntura en qüestió el mateix dia que la instal·laven i, finalment, la al·legòrica trompada i retirada dels animals -el cavall i el que el muntava-, quan van anar per terra, són un retaule extraordinari que no té res a envejar a les “Luces de Bohemia” de l’autor gallec.
marc-vidal

Formen part amb naturalitat del món esperpèntic perquè deformen la realitat d’una manera tan poc subtil que la fan perfectament entenedora només gratant una mica. El perill de l’esperpent, però, és que la realitat deformada se’ns enganxi amb gust a la retina i ens oblidem que és una deformació.

Me’n guardaré prou -jo que sóc provocador de mena- de valorar l’encert o no de la mesura de tornar a posar al carrer per uns dies aquestes mostres d’art català sota la dictadura, i menys encara havent vist com desbarraven algunes persones, inflamades de fervor pseudopatriòtic, confonent víctimes i botxins de la desfeta de la guerra civil i la sagnant repressió franquista i posant a competir estúpidament entre fílies i fòbies la memòria dels massacrats el 1936 o al 1714. Per uns, l’ofensa principal era fer una exposició d’aquestes característiques al Born, perquè s’han fet seu aquest espai atorgant-li un simbolisme patriòtic estranyament excloent. Per uns altres, l’ofensa era tornar a tenir al carrer els símbols de la dictadura retirats fa anys.

Potser el tema no hauria passat de sainet. Però veure com alguns abrandats cadells nacionalistes, imagino que malcriats en la comoditat de la burgesia catalana, titllaven de feixistes persones que havien passat anys a camps de concentració nazis pel fet d’haver estat fidels a la república espanyola, no només fa una basarda vomitiva, sinó que obre un pou profund a la preocupació sobre què estem fent amb el país i obliga a una reflexió seriosa perquè la deformació de la realitat no ens consolidi cap ficció col·lectiva. És a dir, perquè l’esperpent no arribi a la memòria, especialment a la memòria de les injustícies.

No podem utilitzar la història al nostre gust. Això ja ho va fer el franquisme i ben malament que ens ha anat. No podem pretendre que aquí el 1714 es va produir un sacrifici essencialment patriòtic que supera qualsevol fet posterior, quan qui ostentava el poder a casa nostra el 1714 estava defensant el sotmetiment als Àustries en comptes dels Borbons, fet causant d’una guerra. I d’aquesta guerra per la successió on tothom hi va perdre, qui en va resultar més massacrat, com sol passar, va ser el poble ras.

No podem explicar que l’aixecament feixista del 1936 va ser contra els catalans. Va ser contra la república i la llibertat, va ser l’aixecament dels terratinents i els oligarques -entre ells uns quants catalans- contra la democràcia i, com sempre, qui en va resultar més massacrat va ser el poble ras. I no em preocuparia tant si això ho hagués sentit dir en boca dels quatre exaltats de torn. Ho he vist escrit en una piulada d’un eurodiputat. Ho he sentit dir al Lliure en una obra que pretenia homenatjar la lleva del biberó. Preocupant deformació de la realitat que ens porta a l’esperpent de la memòria i que acaba transcendint i es pot acabar normalitzant, sobretot entre els més joves.

No podem jugar a confrontar moments històrics quan aquests s’originen en l’abús dels forts contra els febles. I la desmemòria d’aquest fet és perillosa perquè ens acaba convertint en desclassats que és l’espai preferit dels que són perfectament conscients del seu poder de classe.

I encara menys ens podem permetre jugar amb la confrontació d’identitats perquè és el joc més estimat pels poderosos per mantenir el control social. Per això és tan estèril i immobilista la dicotomia independentisme-unionisme i per això el poder interessat la fomenta a banda i banda d’aquests espais ideològics, i massa sovint ho oblidem o no ens en volem adonar.

Ja em disculpareu, doncs, però que visqui l’esperpent si ens serveix per gratar més enllà de la superfície de les coses. Ara bé, recordem que és només esperpent. I guardem-nos sobretot d’exaltats carregats d’èpica i de trapassers plens de litúrgia perquè a l’hora de construir, faran nosa. Entre altres coses perquè només amb l’èpica, igual que amb la litúrgia, la gent no menja.

Anuncis

La CUP i Catalunya Sí que es Pot reben suport conjuntament en un manifest ciutadà

Posted on Updated on

Primera-jornades-impulsades-Guanyem-Sedeta_EDIIMA20141011_0080_13

Aquest dijous passat s’ha presentat un manifest ciutadà sota el títol “Més enllà del 27-S” amb l’objectiu de “donar suport a les candidatures que es comprometin amb la ruptura amb l’actual règim a Catalunya, i demanar-los que treballin plegades a partir del 28-S per evitar un govern de continuïtat”. El text ja ha recollit una seixantena de signatures que han volgut mostrar al seu suport a les candidatures de la CUP-Crida Constituent i Catalunya Sí que es Pot.

Es tracta d’una iniciativa impulsada per activistes socials de sectors diversos que reconeixen la “sacsejada” que van significar les darreres eleccions municipals, amb el creixement de “candidatures de ruptura” i apunten a la necessitat de seguir en aquesta línia després del 27-S. El manifest ha recollit suports entre diverses d’aquestes candidatures, amb la presència destacada dels regidors més propers al nucli impulsor de Guanyem Barcelona, com Gerardo Pisarello, Jaume Asens o Gala Pin. També signen el text els impulsors de Procés Constituent, Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, l’historiador Josep Fontana i candidats tant de les llistes de la CUP com de Catalunya Sí que es Pot.

El manifest planteja quatre eixos bàsics en què troben que les dues llistes poden treballar plegades després del 27-S. En primer lloc “superar l’estat de les autonomies i donar la paraula al poble de Catalunya perquè decideixi lliurement el seu futur”, tant en relació a una futura república catalana com en el rebuig a “l’actual dictadura del deute”; en segon lloc, apunta a la importància de “respondre a l’emergència social que han provocat la crisi econòmica i l’actual política de retallades”; en tercer, parla de “trencar amb el sistema patriarcal per garantir la sostenibilitat de la vida”; finalment, de “recuperar la democràcia com a forma d’incidència efectiva i inclusiva”.

Amb un toc d’alerta, dirigit especialment a la CUP, que pot tenir en les seves mans la investidura d’Artur Mas, apunten que “independentment de quin sigui el resultat del 27-S, no volem que el procés de ruptura que s’ha iniciat des de la mobilització acabi amb un govern de continuïtat”.

Pel que fa a la qüestió nacional, el terreny on es troben les principals diferències entre la CUP i Catalunya Sí que es Pot, el text reconeix el dret a decidir del poble de Catalunya i insta a “desobeir, en cas d’un nou bloqueig institucional per part de l’estat espanyol i iniciar un procés constituent per a una futura república catalana”. El manifest apunta que “si bé és cert que hi ha qüestions difícils d’abordar per la manca de sobirania, les experiències municipals ens ensenyen que no és cert que no es pugui fer res més ni res diferent dins el marc legal actual”.

‘L’Alternativa TV’, un mitjà audiovisual “per a tothom”

Posted on Updated on

1

‘L’Alternativa TV‘ és una plataforma audiovisual i multimèdia per Internet que donarà visibilitat a iniciatives que ja existeixen i que servirà per explorar noves fórmules de comunicació a la xarxa.

Les entitats promotores són Sicom.cat, Alternativas Económicas, la Fundació Periodisme Plural (Catalunyaplural.cat i El Diari de l’Educació), la revista Mongolia i el col·lectiu La Llamborda, amb el suport de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB i la implicació del col·lectiu d’estudiantsLaColumna.cat.

Us deixo amb dues de les seves produccions  i teniu moltes més a l’enllaç:

 Catalunya on vas ? Programa especial de La Llamborda amb Teresa Forcades (Procés Constituent), Pere Rusiñol (Alternativas Económicas), Nuni Comerma (Crida Constituent), Celestino Sánchez (Iaioflautes), Maria Rovira (CUP-Capgirem Barcelona) i Albano Dante (Cafè amb Llet)

 

Neix la Marea Blanca de Catalunya. Representants polítics i activistes comparteixen plató a L’Alternativa amb diverses persones afectades per les retallades en sanitat per presentar la Marea Blanca de Catalunya

L’espoli del Palau de la Música

Posted on Updated on

Encara que no sempre estigui d’acord amb els anàlisis d’en Jaume Reixach a “El Triangle” i en aquest cas no pugui estar al cent per cent, penso que calen reflexions com les seves i més quan la majoria de mitjans de comunicació subvencionats pel Govern volen amagar els casos de corrupció. Us deixo amb la lectura de “Els intocables“:

Per entendre què passa a Catalunya és necessari fixar-nos en alguns petits detalls que, com és obvi, el “Somatent mediàtic” censura. (Algun dia caldrà fer un ‘Llibre negre de la llibertat d’expressió a Catalunya’ explicant l’escandalosa i amoral manipulació i tergiversació que hem patit i patim els catalans per part dels mitjans de comunicació subvencionats pel Govern, que són la pràctica totalitat. El control mediàtic fa que, de manera sistemàtica, la premsa, la ràdio, la televisió i els diaris digitals amaguin informacions cabdals que, en qualsevol altre país democràtic, serien de primera pàgina).

arturmas

El sumari per l’espoli del Palau de la Música encara la seva recta final abans del judici i és el moment que les parts presentin els informes amb les seves conclusions. De manera sorprenent, l’entitat presidida per Mariona Carulla ha passat de puntetes sobre el finançament il·legal de CDC a través del Palau i ha exclòs el partit pujolista de qualsevol responsabilitat, tot i que, davant les evidències acumulades, el jutge instructor ha embargat la seu de Còrsega.
A què juga Mariona Carulla? Sap que amb els béns que enxampin a Fèlix Millet i Jordi Montull, el Palau mai no cobrirà l’enorme forat que aquesta parella va provocar en les seves finances i que l’única manera de recuperar una part del robatori és, precisament, pel cantó de Convergència Democràtica, que cobra un munt de subvencions embargables a compte dels Pressupostos de l’Estat i de la Generalitat.

  marionacarulla

Quins interessos defensa Mariona Carulla? Els del Palau de la Música o els de Convergència? Davant aquesta gravíssima irresponsabilitat és lícit preguntar-se: de debò no sabia res Mariona Carulla del robatori a gran escala que, durant anys, van perpetrar Fèlix Millet i Jordi Montull mentre ella era, a la vegada, la vicepresidenta de l’entitat? És tonta o es feia la tonta? Jo em vaig creure que també havia estat víctima d’aquesta parella de lladregots i vaig recolzar periodísticament la seva elecció com a presidenta del Palau de la Música. Però és obvi que em vaig equivocar. A l’hora de la veritat, fa prevaldre els interessos de la “màfia” per davant dels pobres socis i abonats del Palau de la Música.

felixmillet

Creia que Mariona Carulla era una persona recta i honesta. Santa innocència! Ara resulta que ella no troba prou “indicis” per demanar la responsabilitat de CDC en el robatori del Palau. I les factures de Letter Graphic? I les de New Letter? I els diners que, segons les anotacions trobades als despatxos de Millet i Montull, cobraven en mà els tresorers del partit, Carles Torrent i Daniel Osàcar (secretari personal d’Artur Mas)? I les transferències a la Fundació Trias Fargas?

angelcolom

Ja és hora de desemmascarar l’enorme hipocresia que gasten, des de fa anys, els intocables de Catalunya (al contrari dels intocables de la Índia, els nostres són la “crême de la crême” de la piràmide social). I els Carulla formen part d’aquesta casta d’autoescollits que ens volen dirigir i alliçonar. S’omplen la boca amb la “catalanitat” (Òmnium Cultural, Palau de la Música, el diari “Ara”, el Museu de la Vida Rural, el premi Francesc Candel, el premi Baldiri Reixac…), però els seus productes comercials (Gallina Blanca, Avecrem, El Pavo, Pans & Company, Fres Co, Affinity, La Dehesa de Santa María, El Consorcio del Jabugo…) s’etiqueten en castellà i tenen el seu mercat principal a “Espanya”. Passen per ser uns mecenes de la pàtria però, a l’hora de la veritat, escaquejen els impostos a través de paradisos fiscals, en comptes de tributar aquí.

Quina Catalunya tenen al cap i al cor els Carulla? Una Catalunya on impera el frau i el robatori de les elits? Una Catalunya on cal tapar les vergonyes corruptes dels polítics, si són dels “nostres”? Una Catalunya caciquil on hi ha unes famílies que fan i desfan les lleis a la seva mida? Una Catalunya que, amb el “dret a decidir”, vol instal·lar una plutocràcia perpètua?

Perquè se m’entengui i no se’m malinterpreti: penso i dic exactament el mateix dels intocables de la “pàtria espanyola”. Del rei Juan Carlos I, de Mariano Rajoy, de José María Aznar, de Felipe González, de José Bono, d’Esperanza Aguirre, de Juan Luis Cebrián, de José Manuel Lara, d’Emilio Botín, de Rodrigo Rato, de les Koplowitz, dels Villar Mir, de Florentino Pérez, dels Colón de Carvajal, dels Entrecanales, del cardenal Rouco Varela i de tota la “banda” de facinerosos que ens ha usurpat la democràcia.

+ informació sobre els diners robats:

El jutge eleva a 6,6 milions la suma que es va embutxacar CDC de Ferrovial a través del Palau.

Millet i Montull van espoliar 35 milions del Palau la Música.

19 d’octubre: independència per canviar-ho tot

Posted on Updated on

4

El centre de Barcelona es va convertir ahir dissabte en un clam per un procés independentista del conjunt dels Països Catalans, radicalment democràtic i que obri un debat sense exclusions, amb les màximes aspiracions.

Milers de persones, convocades per la campanya “Independència per canviar-ho tot” han reivindicat la necessitat de la independència per a construir un futur millor i lliure. Els manifestants reclamaven la necessitat de la independència acompanyada de la lluita pels drets socials i la batalla pels drets democràtics.

El diputat de la CUP, Quim Arrufat, l’editora de la revista Cafè amb Llet, Marta Sibina, la portaveu del comitè de suport a la Vaga de Docents de les Illes, Neus Tur, i el portaveu de la campanya ‘Independència per canviar-ho tot’, Aitor Blanc, han clos la manifestació amb un acte polític que ha posat punt i final al recorregut pels carrers de Barcelona. A la marxa també han participat el diputat de la CUP David Fernández o l’escriptor Julià de Jòdar.

6 1 3 5

+ informació als diaris Llibertat.cat, Catalunya Plural (Eldiario.es) o Ara