Barcelona

“El genet decapitat i l’esperpent a la memòria” de Marc Vidal

Posted on Updated on

els-catalans-de-franco

He de dir que no coneixia Marc Vidal Pou, diputat al Parlament de Catalunya, però he llegit aquest article a Catalunya Plural i ja formo part dels seus seguidors 😉 Això si la imatge (el llibre d’Ignasi Riera) ha estat cosa meva… crec que és adient a la filosofia de l’article…

“No podem explicar que l’aixecament feixista del 1936 va ser contra els catalans. Va ser contra la república i la llibertat, va ser l’aixecament dels terratinents i els oligarques -entre ells uns quants catalans- contra la democràcia i, com sempre, qui va resultar més massacrat va ser el poble ras”

L’esperpent com a gènere literari va ser introduït per Valle-Inclán com a forma de reinterpretar la realitat per a fer-la més evident. Distorsionem-la fins a un punt grotesc i posarem en evidència les consistències i les inconsistències dels fets, de les persones, de les situacions i, sovint, de la nostra pròpia història.

Vet aquí, doncs, que un exemple d’aquest esperpent ha aparegut per uns dies a Barcelona pel fet d’haver posat l’estàtua d’en Franco a cavall, un genet decapitat sense el cap del dictador, a la porta del Born, com a reclam d’una exposició precisament sobre la impunitat del franquisme en l’espai urbà.

El cúmul de passions enceses a les xarxes abans de la seva instal·lació, el llançament d’objectes diversos i curiosos sobre la muntura en qüestió el mateix dia que la instal·laven i, finalment, la al·legòrica trompada i retirada dels animals -el cavall i el que el muntava-, quan van anar per terra, són un retaule extraordinari que no té res a envejar a les “Luces de Bohemia” de l’autor gallec.
marc-vidal

Formen part amb naturalitat del món esperpèntic perquè deformen la realitat d’una manera tan poc subtil que la fan perfectament entenedora només gratant una mica. El perill de l’esperpent, però, és que la realitat deformada se’ns enganxi amb gust a la retina i ens oblidem que és una deformació.

Me’n guardaré prou -jo que sóc provocador de mena- de valorar l’encert o no de la mesura de tornar a posar al carrer per uns dies aquestes mostres d’art català sota la dictadura, i menys encara havent vist com desbarraven algunes persones, inflamades de fervor pseudopatriòtic, confonent víctimes i botxins de la desfeta de la guerra civil i la sagnant repressió franquista i posant a competir estúpidament entre fílies i fòbies la memòria dels massacrats el 1936 o al 1714. Per uns, l’ofensa principal era fer una exposició d’aquestes característiques al Born, perquè s’han fet seu aquest espai atorgant-li un simbolisme patriòtic estranyament excloent. Per uns altres, l’ofensa era tornar a tenir al carrer els símbols de la dictadura retirats fa anys.

Potser el tema no hauria passat de sainet. Però veure com alguns abrandats cadells nacionalistes, imagino que malcriats en la comoditat de la burgesia catalana, titllaven de feixistes persones que havien passat anys a camps de concentració nazis pel fet d’haver estat fidels a la república espanyola, no només fa una basarda vomitiva, sinó que obre un pou profund a la preocupació sobre què estem fent amb el país i obliga a una reflexió seriosa perquè la deformació de la realitat no ens consolidi cap ficció col·lectiva. És a dir, perquè l’esperpent no arribi a la memòria, especialment a la memòria de les injustícies.

No podem utilitzar la història al nostre gust. Això ja ho va fer el franquisme i ben malament que ens ha anat. No podem pretendre que aquí el 1714 es va produir un sacrifici essencialment patriòtic que supera qualsevol fet posterior, quan qui ostentava el poder a casa nostra el 1714 estava defensant el sotmetiment als Àustries en comptes dels Borbons, fet causant d’una guerra. I d’aquesta guerra per la successió on tothom hi va perdre, qui en va resultar més massacrat, com sol passar, va ser el poble ras.

No podem explicar que l’aixecament feixista del 1936 va ser contra els catalans. Va ser contra la república i la llibertat, va ser l’aixecament dels terratinents i els oligarques -entre ells uns quants catalans- contra la democràcia i, com sempre, qui en va resultar més massacrat va ser el poble ras. I no em preocuparia tant si això ho hagués sentit dir en boca dels quatre exaltats de torn. Ho he vist escrit en una piulada d’un eurodiputat. Ho he sentit dir al Lliure en una obra que pretenia homenatjar la lleva del biberó. Preocupant deformació de la realitat que ens porta a l’esperpent de la memòria i que acaba transcendint i es pot acabar normalitzant, sobretot entre els més joves.

No podem jugar a confrontar moments històrics quan aquests s’originen en l’abús dels forts contra els febles. I la desmemòria d’aquest fet és perillosa perquè ens acaba convertint en desclassats que és l’espai preferit dels que són perfectament conscients del seu poder de classe.

I encara menys ens podem permetre jugar amb la confrontació d’identitats perquè és el joc més estimat pels poderosos per mantenir el control social. Per això és tan estèril i immobilista la dicotomia independentisme-unionisme i per això el poder interessat la fomenta a banda i banda d’aquests espais ideològics, i massa sovint ho oblidem o no ens en volem adonar.

Ja em disculpareu, doncs, però que visqui l’esperpent si ens serveix per gratar més enllà de la superfície de les coses. Ara bé, recordem que és només esperpent. I guardem-nos sobretot d’exaltats carregats d’èpica i de trapassers plens de litúrgia perquè a l’hora de construir, faran nosa. Entre altres coses perquè només amb l’èpica, igual que amb la litúrgia, la gent no menja.

Anuncis

Trias i Bosch: Junts x tapar la corrupció

Posted on

xavier-alfred-junts

Doncs si, el grup de Junts pel Sí a l’Ajuntament de Barcelona, la dreta d’ERC+CiU(PDEC), s’ha unit a la dreta feixista del PP+C’s tot just tres dies després que l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) hagi començat a estudiar les presumptes irregularitats en la gestió econòmica i financera de l’Institut Municipal d’Informàtica (IMI) i de l’agència pública Barcelona Regional (BR) els anys 2014 i 2015.

Per qui no coneix el tema, Antoni Vives, exTinent d’Alcalde i home d’absoluta confiança de Xavier Trias, va crear un “cortijo” durant quatre anys a l’IMI i a Barcelona Regional fent i desfent al seu gust, gastant els diners públics en viatges, recepcions i contractes als amics. Res de nou, que no faci trenta anys que Pujol i els Pujol, Mas, Prenafeta, Alavedra, Cullell o companyia no hagin fet mil i una vegades (si us fa mal aquesta veritat podem parlar d’Aznar, Barcenas, Rajoy, o Camps, us sentiu millor?, els corruptes no tenen pàtria, però no em vull desviar del tema).

El problema fou, que esperaven continuar quatre anys més amb aquestes “enriquidores” polítiques i per tant no calia intentar amagar-ho, però va la Colau i guanya per la mínima (i per sorpresa) i es troba uns “marrons de cal Déu”. La tradició política (d’allò que ara anomenem “casta” o vella política) era ben senzilla: si entren uns altres a governar m’ho tapen, que quan jo torni els hi taparé… bé, es fa una mica de paripé però mai, mai, mai, es destapen les corrupteles, que “som l’oasi català”.

xavier_trias_y_antoni_vives_

Antoni Vives és d’aquell tipus de perfil que tant agrada a Catalunya: pseudo-independents però fidels al poder, escriptors o periodistes o tertulians”divins”, tant simpàtics i creatius que poden ser racistes, masclistes o explotadors però amb gràcia i com son els “nostres” cal tapar-lis les vergonyes, disposats a fer la feina bruta ja que es creuen guiats per la seva intel·ligència superior, en resum saben de tot i més… com per exemple Vicent Sanchis, Agustí Colomines, Francesc-Marc Àlvaro o la Pilar Rahola. (I no oblido les Espanyes – que funcionen igual: Francisco Marhuenda, Miguel Angel Rodriguez, Eduardo Inda o Garcia Serrano).

Que va fer el nou govern davant aquesta situació, allò que s’hauria de fer sempre si tens valors i dignitat, si creus que la política esta al servei del poble, si creus que els diners públics són per canviar i millorar la vida de la ciutadania, no per pagar les campanyes electorals o comprar la premsa.  En resum, per justícia, honradesa, ètica i deure envers la ciutadania com a governant, es va demanar un informe jurídic que determinés si podien haver irregularitats en la gestió de l’Institut Municipal d’Informàtica (IMI) els anys 2014 i 2015, sota el mandat de CiU.

El dictamen destaca que els antics gestors de l’IMI van cometre irregularitats en la contractació de serveis i de personal. Durant el període 2011-2014, aquesta entitat va realitzar una alta proporció de contractació directa i negociada sense publicitat, que, segons detallen les anàlisis, constitueixen una «mala praxi administrativa».

Una altra anomalia detectada és que determinats proveïdors de l’IMI oferien serveis a l’entitat com personal extern. En concret, 63 empreses van proporcionar 278 treballadors, cosa que comporta, segons l’informe jurídic, «prestamisme laboral». El fet és que la plantilla d’externs, com a mínim, va igualar la de l’IMI i, a més, els forans van ocupar centres de comandament.

També s’ha constatat l’existència de projectes que, en principi, estan fora de l’àmbit contractual habitual de l’IMI, així com factures pendents de pagament amb «contractes verbals» amb una quantitat que arriba als 1,4 milions d’euros. El dictamen jurídic subratlla que la direcció de l’IMI va ser advertida de les males pràctiques contractuals i indicis d’irregularitats. L’operativa podria suposar una «conducta prevaricadora», a la vegada que apunta la malversació si hi ha perjudici per a les arques públiques.

I ara que l’Oficina Antifrau de la Generalitat de Catalunya (organisme independent) ha obert una investigació “casualment” Xavier Trias i Alfred Bosch (Junts x tapar la corrupció) organitzen una alternativa al govern de Colau amb l’objectiu d’evitar que aquesta investigació (i d’altres casos que segurament apareixeran -què penseu que és una excepció a les polítiques “monetàries”d’en Trias o de CiU, ara PDEC ? us sona Banc Expropiat, el viatge pagat del Trias a les noces dela filla d’en Masels informes encarregats a Entorn, una de les empreses dels Pujol Ferrosula, etc. ? ) arribi a esclarir el cas.

trias2

Espero que aquest nou quatripartit de dretes, que amaga la seva veritable voluntat amb grans discursos i invoca a tots els sants del moment, no tingui gaire èxit, però…

Francesc Cambó, finançador de l’assassí Francisco Franco

Posted on Updated on

1

Avui faig una proposta als companys i companyes de Temps de Revolució: Per què l’Ajuntament de Barcelona no retira el bust de Francesc Cambó que hi ha a Via Laietana ? Fem arribar aquesta demanda a través de la web municipal ?

El polític català Francesc Cambó, cofundador i líder de la Lliga Regionalista, descrit per Romanones com “el millor polític del segle XX”, va ajudar a recaptar a l’estranger 410 milions de pessetes per finançar la revolta dels militars colpistes encapçalats per Franco al 1936. Així mateix, va avalar o va ajudar a aconseguir crèdits que van poder ascendir a 35 milions de dòlars, gràcies als quals centenars de milers de persones van morir, restar empresonades, torturades o van haver de fugir a l’exili.

Més informació a l’article “¿Quién puso el dinero para el golpe del 18 de julio y la Guerra Civil?” d’Alejandro Torrús a Público o al llibre “Espias de Franco” de Josep Guixà.

¿Héroe o mito? Un anarquista llamado Durruti

Posted on Updated on

4Article de Julian Vadillo, professor de la Universidad Complutense de Madrid, publicat a Público el passat 14 de juliol.

Se cumplen 120 años del nacimiento de José Buenaventura Durruti Dumange en las vísperas del 80 aniversario del golpe de Estado contra la Segunda República. Y aunque en muchos medios es recordado por su participación en la Guerra, lo cierto es que la actividad de Durruti en la misma fue más bien escasa, teniendo en cuenta que murió el 20 de noviembre en el transcurso de la Defensa de Madrid.

¿Donde rádica la importancia de Buenaventura Durruti? Básicamente en ser una de las figuras más emblemáticas del movimiento obrero. Nacido en León el 14 de julio de 1896, Durruti desde muy joven participó en las sociedades obreras del ramo de la metalurgia. En este caso en la UGT. Pero pronto el joven Durruti va conociendo las ideas anarquistas hasta acabar afiliado a la poderosa Confederación Nacional del Trabajo. Esto en un periodo complicado, de pistolerismo por parte de la patronal que quería frenar el avance del movimiento obrero, que se veía también espoleado por el triunfo de la Revolución en Rusia.

Durruti fue de esos militantes que en esos momentos se separó de la CNT para crear grupos de acción que respondían con violencia política a la violencia patronal. Nació entonces Los Solidarios junto con Juan García Oliver, Francisco Ascaso, Ricardo Sanz o Rafael Torres Escartín. Sus acciones no pasaron desapercibidas: el atraco al Banco de Gijón en 1922 o el asesinado del Cardenal Soldevila en Zaragoza en 1923. Para “Los Solidarios”, Soldevila había sido uno de los instigadores del asesinato de una de las figuras más representativas del obrerismo libertario de aquel momento: Salvador Seguí.

3La dictadura de Primo de Rivera provocó el exilio de Durruti y el resto de sus compañeros. No sin antes haber pasados largas temporadas en prisión por su implicación en las movilizaciones obreras de la época. Durante su exilio no cejó su actividad. Junto con Ascaso recorrió diversos países latinoamericanos. Argentina, Chile, Cuba, etc. Realizaron algún atraco o “expropiación” como se denominaba entre algunos anarquistas de la época, siempre para financiar las actividades del movimiento libertario y nunca como enriquecimiento personal. De vuelta a Europa fue detenido en París junto a Ascaso y Gregorio Jover acusados de intento de asesinato contra Alfonso XIII lo que les llevó a participar en una huelga de hambre.

Al proclamarse la República, regresó a España. Historiográficamente se ha vinculado siempre a Durruti con el denominado “faismo” que intentó ejercer un control sobre la CNT. Pero esa visión esta muy lejos de la realidad. Durruti y su nuevo grupo anarquista, “Nosotros”, no eran de la FAI, organización nacida en 1927 y que tenía como finalidad la extensión de las ideas anarquistas entre los trabajadores ibéricos de España y Portugal. Y aunque Durruti si tuvo una visión beligerante contra el gobierno republicano-socialista, la posición “insurreccional” de la CNT no se desarrolló hasta 1932. Los intentos de Alto Llobregat-Cardoner en 1932 o Casas Viejas en 1933 fueron ejemplo de ello. Durruti fue detenido y deportado a Guinea Ecuatorial. Para esas fechas era ya un reconocido militante obrero del anarcosindicalismo.

La victoria de la derecha, la represión ejercida contra el movimiento obrero y la victoria del Frente Popular, hizo recomponer las ideas al movimiento libertario. En marzo de 1936, Durruti dejó claro que gracias a los esfuerzos de los anarquistas se había recuperado la República de abril de 1931 y que había que exigir el cumplimiento de determinados compromisos. Igualmente, en fechas previas al golpe de Estado de julio, ante las propuestas de nuevas “expropiaciones” contra bancos, Durruti se opone por no considerar el momento idóneo para ello. Al movimiento libertario le tocaba otro papel de cara a la revolución en marcha. Poco a poco va apareciendo un pragmatismo en Durruti que es reflejo del propio pragmatismo de la CNT.

2
Si algo caracterizó al Durruti de aquel momento, fue precisamente su capacidad de reacción y dirección ante el golpe de Estado de julio de 1936. Gracias a personajes como él la sublevación encabezada por Goded en Barcelona fue derrotada. Una victoria que condujo al proletariado español a desarrollar una profunda revolución social con el control de los medios de producción, de consumo y de dirección política.

4Y sin dudarlo un instante, Durruti formó su unidad de milicias que, junto al militar Pérez Farrás, se desplazó hasta el frente de Aragón con la idea de tomar Zaragoza. Objetivo nunca cumplido. Esa frase suya de “hay que renunciar a todo menos a la victoria” le llevó a desplazarse hasta Madrid cuando las tropas de Franco asediaban la capital de la República. Y allí encontró la muerte por una bala en la Ciudad Universitaria siendo todavía un enigma todo lo relaciona con su muerte.

A partir de ese momento surgió el “mito de Durruti”. Su figura se paseó por periódicos, carteles, pancartas. Su propio entierro fue una enorme manifestación. Sin embargo, y tal como el propio Durruti dejó, ni fue un heroe ni fue un mito (y tampoco un sanguinario como le presentó esos cuarenta años de dictadura). Durruti fue uno más de esos miles y miles de militantes obreros que enriquecieron las filas del poderoso anarcosindicalismo.

Que dependiendo de la época histórica leyó su realidad y adoptó determinadas estrategias, correctas o no. Un anarquista que, por testimonio de su compañera sentimental Emilienne Morin, siempre creyó en la igualdad de género. Una víctima más de una Guerra iniciada por un golpe de Estado perpetrado por un grupo de militares contra la República que condujo al país a la larga noche de la dictadura.

Ara és el moment: Votem En Comú Podem !!!

Posted on Updated on

1

Fa un parell de dies us deia que tenia molts motius per demanar el vot a En Comú Podem i avui volia donar-vos uns quants més…

Podria dir-vos que el marit de la Noemí (indepe de socarrel), no es vol resignar,  ja fa un any i mig que espera per fer-se una prova a la Vall d’Hebron (gràcies a les retallades d’en Boi Ruiz – no oblidem) i que no hi ha dia que no hagi de prendre calmants i al final l’han fet fora de la feina ja que no “complia”…  o que la Marta, sense feina i amb la seva filla a Londres, creu que ara sí, ara sí podem canviar alguna cosa… Totes dues votaran En Comú Podem per primer cop…

Podria dir-vos que és insultant i una vergonya que la Sra. Pepita, amiga de la meva mare, hagi rebut un augment de 1,57 € en la seva minsa pensió i que hagi de sentir el Rajoy en els debats que ell és la “garantia” del sistema de pensions… ella s’ho està rumiant, tota la vida fent confiança als mateixos i ara dubte… meravellosos dubtes, voti el que voti…

Per no parlar, dels seus consogres de Jaén, que després d’anys de votar el PSOE ara votaran a Diego Cañamero, “jornalero”, digne sindicalista i lluitador per les llibertats dels pobles, ara candidat de Unidos Podemos.

Podria dir-vos que la dignitat torna a la política i que si assolir 69 diputats “diferents” ja va ser un èxit, ara podem arribar més lluny a la recerca d’un model honrat, progressista, del bé comú, feminista, igualitari, solidari, just, sostenible, lliure…

I crec que més enllà dels meus mots, val la pena sentir  les paraules d’una companya i d’un company amb els que aconseguirem canviar les coses: Ada Colau i Iñigo Errejón.

I per tot això votaré En Comú Podem !!!

Posted on Updated on

Cartells Podemos i ECP

Podria parlar una bona estona dels diferents motius que em porten a donar suport i demanar el vot per En comú podem.

Avui, podria dir-vos que el meu germà, votant de la CUP, té clarissim que sense fer fora al PP no tindrem llibertat a Catalunya… que en Marc el meu amic de la infantesa que votava socialista ja va votar a les municipals a Barcelona en Comú i ara està il·lusionat amb la victòria dels “comuns”…

Podria dir-vos que m’agradaria que el meu avi estigués viu per veure com els republicans catalans com ell (els de veritat, de cor i puny alçat) ens acostem a la victòria… o compartir aquest moment amb els meus tiets que van viure tota la seva vida amb por i malgrat això mai van perdre el somriure ni l’esperança en món millor, en un món més just per la gent senzilla, pel 99%…

Però m’estimo més donar la paraula avui a un company que si que em representa: Alberto Garzón… Paraules plenes d’emocions, somriures, dignitat, il·lusions i justicia…

Colau y los estereotipos

Posted on Updated on

Encara que ja fa dies d’aquest debat, crec que cal anar recordant que “El classisme considera que els que no pertanyen a la casta no són dignes d’ocupar el lloc reservat a ella…” tal com ens il·lustra aquest article de Milagros Pérez Oliva a El País del dia 3 d’abril:

1
En La opinión pública, un clásico del periodismo y la política en muchos aspectos superado pero en otros aún vigente, el periodista y filósofo norteamericano Walter Lippmann se refería en 1922 a los estereotipos como “una imagen ordenada y más o menos coherente del mundo, a la que se han adaptado nuestros hábitos, gustos, capacidades, consuelos y esperanzas. (…) En ese mundo las personas y las cosas ocupan un lugar inequívoco y su comportamiento responde a lo que esperamos de ellos. (…) Ningún estereotipo es neutral. Son la garantía de nuestro amor propio y la proyección del sentido del mundo que cada uno tiene. Por tanto, los estereotipos arrastran la carga de los sentimientos que llevan asociados”.

Cuando Félix de Azúa, un intelectual que acaba de ingresar en la Real Academia Española, se refiere a la alcaldesa de Barcelona, Ada Colau, como una ignorante que debería estar vendiendo en una pescadería, no solo está catalogando a la persona a la que se refiere. También se cataloga a sí mismo. En esa valoración está implícita toda una exhibición de sus referentes mentales, de su personal sentido del orden de las cosas. El mismo orden que unos días antes había expresado un concejal del PP de Palafolls al afirmar que “en una sociedad seria y sana” Ada Colau no sería alcaldesa sino que “estaría fregando suelos”.

Los estereotipos implícitos en estas frases expresan la concepción del mundo que esas personas tienen. Una visión que parece muy antigua, pero ya sabemos que todo vuelve. Podría pensarse que, en la persistente campaña de acoso y derribo que sufre la alcaldesa, estas manifestaciones no pasan de ser anécdotas estrafalarias. Pero no es así. Tanto el concejal como el académico expresan en realidad algo que muchos de los adversarios políticos de Colau piensan pero esconden porque saben que eso les define y definirse en términos tan clasistas tiene hoy consecuencias. Afortunadamente, las tiene.

El clasismo entraña un sentimiento de superioridad de casta. Los que no pertenecen a la casta no son dignos de ocupar el lugar reservado a ella. Las que friegan suelos o venden en una pescadería, no son casta, ergo no merecen ocupar las posiciones que “en una sociedad seria y sana” corresponden a ciertas élites y que en el espacio público, es el poder, concebido como un instrumento para perpetuar la estratificación social.

En la visión clasista del mundo, nadie que no pertenezca a la casta o esté bendecido por ella, merece ejercer el poder. En ese orden mental, ejercer la alcaldía exige una dignidad de clase de la que carecen las limpiadoras y las vendedoras. Se establece así una jerarquía de personas y de dignidades. Hay una jerarquía de dignidad vinculada a la jerarquía de clase. Cualquiera que se salte el orden natural de esa jerarquía, es un usurpador. Y si es una mujer, doblemente usurpadora. Porque también hay una jerarquía de géneros. Colau, evidentemente, no es hombre y no imagino a ninguno de quienes le han faltado al respeto diciendo algo similar del alcalde de Valencia, de Cádiz o de Santiago, aun cuando por posición e ideología, representen lo mismo que Colau.

Pero en esta lógica, aún hay más: las que friegan suelos o venden pescado en el mercado están donde tienen que estar y no en las alcaldías porque carecen de cultura para comprender la complejidad del mundo. Una vendedora de pescado no puede ser alcaldesa. Y si una mujer que debería vender pescado a pesar de todo consigue ser alcaldesa, es porque la gente que la ha votado se ha equivocado. Un error de la democracia. De ahí a decir que la democracia es un error porque no garantiza la buena elección de quienes han de ocupar el poder, hay un paso muy corto. Peligrosamente corto.

2

El propio Lippmann, que profundizó en el papel de los estereotipos y la conformación de la opinión pública, pensó que podía ser mejor dejar el poder en manos de élites bien formadas y preparadas para ejercerlo. En la misma entrevista en la que menosprecia a Colau, el académico y fundador de Ciudadanos muestra su contrariedad con los resultados del 20-D y afirma que la gente que apoyó a ciertos partidos debía “votar borracha”. Que es lo mismo que decir que no sabían lo que votaban. Tampoco debían saberlo, cabe deducir, los que con su voto hicieron posible que Ada Colau, que debía estar vendiendo pescado, gobierne “una ciudad como Barcelona”.

La visión clasista del mundo es posible que considere preferible que las alcaldías se adjudiquen por el mismo procedimiento que los sillones de la Real Academia, por cooptación y con discurso de bienvenida. Pero los tiempos, como decía la canción, están cambiando. Si Ada Colau y otras como ella que deberían estar fregando suelos o vendiendo pescado están hoy gobernando las instituciones es porque, en democracia, cada persona vale exactamente lo mismo, un voto. Y aunque la opinión pública puede manipularse, hoy ya no es tan fácil construir estereotipos de base clasista. Al contrario. Ada Colau, que puede fregar suelos, vender pescado y ejercer como alcaldesa con la misma dignidad, ha sabido darle la vuelta al discurso. Se ha ido al mercado y se ha hecho una foto con las vendedoras de pescado: “Orgullo de ser mujeres trabajadoras”, ha tuiteado. Harán bien, las élites con clase, de no despreciar a ciertas alcaldesas.