Attac

Qui realment es beneficia del TTIP són les grans fortunes de la plutocràcia global

Posted on Updated on

8
Entrevista a Juan García, membre d’ATTAC Catalunya especialista en el TTIP

La Comissió Europea i el govern dels Estats Units van iniciar, el juny del 2013, unes negociacions que tenen com a objectiu l’entrada en vigor del Tractat de Lliure Comerç (TTIP en les seves sigles en anglès). El tractat persegueix crear una gran zona comercial en què empreses de totes dues bandes de l’Atlàntic puguin operar amb molta més llibertat que fins ara, amb la potestat d’obviar les lleis estatals si escau.

El secretisme impera en les negociacions del tractat, que compten amb el silenci còmplice de la majoria dels grans mitjans de comunicació. De tota manera, gràcies a filtracions i a la feina dels mitjans alternatius, la ciutadania comença a conèixer la magnitud dels efectes que tindria el tractat si s’apliqués.

El TTIP posaria en perill el model de serveis públics de molts països de la Unió Europea a cop de liberalització i privatitzacions irreversibles. És per això que ha estat definit per grups contraris a la seva aplicació com a “superconstitució neoliberal” o “cop d’estat de les empreses multinacionals contra les sobiranies nacionals”.

Parlem amb Juan Garcia, d’ATTAC Catalunya, sobre l’estat actual de les negociacions del TTIP. García és jurista i té una llarga trajectòria en diversos moviments socials i organitzacions polítiques. Va participar en els moviments estudiantils durant els últims anys del franquisme. A finals dels setanta ingressa a la CNT i més tard a la CGT, amb qui encara col·labora. El 1999 participa en la fundació d’ATTAC Catalunya, organització que va presidir el 2003 i de la qual és especialista en el TTIP.

9

A grans trets, en què consisteix el TTIP?

Cal apuntar que el TTIP no és un simple tractat de comerç. L’objectiu de les negociacions entre el govern nord-americà i la Comissió Europea és constituir una nova organització internacional, l’Associació Transatlàntica de Comerç i Inversions, que obtindria determinades competències en detriment de la sobirania dels països membres. Aquesta és la finalitat del tractat: traspassar la possibilitat de regular certs aspectes de l’activitat econòmica dels estats a una nova entitat.

No es pot fer una lectura nacional ni estatal del tractat. Qui en són, els beneficiaris? Bàsicament, els sectors més benestants de la societat: l’u per cent o, fins i tot, l’u per mil de la població. Aquest efecte ja l’havien tingut acords transatlàntics anteriors, que aprofundien el procés de la globalització; és a dir, la imposició de determinades normes de “comerç internacional” per igualar legislacions estatals diferents.

La tendència de tot això és l’empitjorament de les condicions de vida i treball de les classes populars i mitjanes. Qui realment es beneficia de la globalització i de tractats com el TTIP, que volen liberalitzar el comerç al mateix temps que redueixen els drets socials, laborals i ambientals, són les grans fortunes que conformen la plutocràcia global.

«Els beneficiaris del tractat seran els sectors més benestants de la societat»
6
En quina fase es troben les negociacions?
És difícil saber-ho, atès el gran secretisme que impera en les converses entre la Comissió Europea i el govern dels Estats Units. Teòricament, els acords s’havien de tancar a principis del 2015 per començar el procés de ratificació, però segons les declaracions dels mateixos negociadors, estem bastant lluny de la culminació de les negociacions. En desconeixem el contingut de manera oficial: ni els europarlamentaris, ni els funcionaris de cada estat competents en la matèria ni la ciutadania tenen accés franc al que es discuteix a les converses. Tot just ara hem conegut, perquè s’ha desclassificat com a secret, la base de la negociació, un document que ja existia l’abril de l’any passat. Només hem pogut aconseguir informació gràcies a filtracions de Wikileaks i altres organitzacions.
Com es justifica aquesta opacitat per part de la Unió Europea?

La Unió Europea diu que el procés de negociació és absolutament transparent i que se’n coneixen tots els detalls. Hi ha un dispositiu propagandístic posat en marxa a la pàgina web de la UE sobre el tractat. Això ja es va preveure en l’inici de les negociacions per replicar les organitzacions que no acceptem aquesta manera de fer les coses. La UE diu que és transparent i que dóna informació, quan en realitat fa propaganda del TTIP.

S’han fet consultes a les parts negociadores del tractat per intentar obtenir informació. Un percentatge aclaparador d’aquetes consultes les fan representants dels grans grups inversors. Generalment, només s’atenen les seves demandes: un representant d’un sindicat rebrà un agraïment protocol·lari i no se li dirà res més; en canvi, al representant d’una gran transnacional se li acceptaran els suggeriments a l’hora de fer les negociacions.

«La UE diu que és transparent quan en realitat fa propaganda del TTIP»
10
De tota manera, recentment hi ha hagut una resolució del Tribunal Europeu que obliga la Comissió a informar sobre el tractat i les negociacions…
Ho hem de matisar molt, això. Efectivament, existeix l’obligació d’informar, però la Comissió considera que l’està complint estrictament i que no se li pot demanar més. Interpreta la sentència com vol, d’acord amb els seus interessos. Mira d’assegurar un clima de certa tranquil·litat per als negociadors, sense fer cas de les preocupacions dels ciutadans sobre aquest assumpte.
Tres dels efectes que tindrà el tractat si entra en vigor són l’harmonització d’estàndards, l’eliminació del principi de precaució i la creació del tribunal d’arbitratge entre de diferències entre inversors i estats.

L’harmonització d’estàndards respon a la voluntat d’afavorir l’exportació. En termes generals, la Unió Europea ofereix més garanties en qüestions relacionades amb el consum que els Estats Units, perquè té uns estàndards de fabricació molt més exigents. Això posa traves a la comercialització de productes d’empreses nord-americanes a Europa. Amb l’harmonització es busca equiparar les legislacions pel que fa al control dels productes, cosa que suposa una rebaixa de les normes europees respecte a les dels EUA.

Quan es vol posar un bé de consum al mercat, a la UE s’activa un mecanisme de precaució. L’empresa ha de passar prèviament una sèrie de proves per acreditar que el seu producte no produirà danys. Als EUA, el control previ és molt més feble. Es posa lliurement qualsevol producte al mercat, i si el seu consum provoca prejudicis s’ha de reclamar una indemnització per via judicial. L’eliminació del principi de precaució seria molt perjudicial per als consumidors europeus.

L’ISDS és un mecanisme d’arbitratge privat que soluciona els possibles conflictes entre estats i inversors. És molt curiós: els propis estats resoldran els seus conflictes amb els inversors –ja siguin transnacionals, fons d’inversió o particulars– per la via privada, sense fer servir els mecanismes judicials públics. Els magistrats se’n fan creus. Els inversors podran demandar qualsevol nivell de l’administració, des de l’estatal al municipal.

Per exemple: un inversor considera que una ordenança municipal perjudica la seva possibilitat d’obtenir beneficis. Pot recórrer prèviament als tribunals de l’estat o dirigir-se directament a l’ISDS. Llavors es constitueix aquest tribunal, format per tres jutges privats especialistes en dret comercial internacional, i la seva resolució és inapel·lable. A més, no és un mecanisme bilateral: els inversors poden posar en marxa aquest tribunal, però les administracions no. El mecanisme serveix només els interessos dels inversors, i desarma l’estat en matèria de dret econòmic. A la llarga, per evitar litigis, els estats acabaran legislant a favor de les grans multinacionals.

«Els estats acabaran legislant a favor de les grans multinacionals»
7
Quan comença la campanya No al TTIP?
La campanya, formada per un gran nombre d’entitats i col·lectius, s’inicia l’estiu de l’any passat arreu de la Unió Europea. Però tot just ara tenim prou coneixements com per poder arribar a l’opinió pública. És evident que, malgrat l’enorme transcendència de les negociacions del TTIP, els grans mitjans fan una cobertura nul·la o molt escassa sobre aquesta qüestió.

La campanya començarà a prendre velocitat a partir d’ara. Els resultats a Catalunya són fluixos, de moment. Fora d’aquí, la campanya ha sigut més exitosa. Pensem que Barcelona és l’única ciutat important de la UE on no s’ha fet cap manifestació contra el TTIP. L’onze d’octubre es van fer a Barcelona les Jornades Internacionals “Sobirania segrestada, drets en perill”, enlloc d’apostar per una mobilització potent com es va fer arreu d’Europa i als Estats Units. En la qüestió del TTIP anem endarrerits.

«Barcelona és l’única ciutat important de la UE on no s’ha fet cap manifestació contra el TTIP»
Quins són els propers passos de la campanya?
Cal que la campanya arribi a la gran majoria de la població, i no només a aquella gent que ja està informada, perquè hi hagi una mobilització important. Si això es produeix, el resultat segur que és òptim, com s’ha demostrat altres vegades. Per exemple, el 1998 es va tirar enrere l’Acord Multilateral d’Inversions quan s’estava a punt de signar. Aquell acord contenia moltes mesures que ara el TTIP vol intentar imposar de nou. Gràcies a la gran mobilització ciutadana que hi ha haver a diversos països, els països de l’OCDE es van retirar de l’acord, que no es va formalitzar. Si hi ha una mobilització molt important, basada en el convenciment de l’opinió pública dels efectes perniciosos del tractat, és obvi que el TTIP no tirarà endavant.

Si hem d’esperar que siguin els partits els que s’oposin al tractat, ho tenim cru. Les formacions que ocupen els governs als estats de la Unió Europea, siguin liberals, conservadors o socialdemòcrates, formen part de la xarxa d’institucions que ens volen imposar acords com el TTIP. Cal que el ciutadà tingui informació clara i entenedora per poder aturar l’avanç del tractat. Espero que tot això no arribi a bon port i que puguem no només parar el TTIP, sinó revertir totes les normatives que han amargat la vida de la gran majoria de classes treballadores i mitjanes.

Entrevista publicada a Llibertat.cat l’1 de novembre de 2014

+ informació a:

Guía práctica para entender el origen, las negociaciones y las consecuencias del Tratado Transatlántico entre los Estados Unidos y la Unión Europea

– Campanya NO AL TTIP

Les grans empreses catalanes sumen més de 200 filials a paradisos fiscals

Posted on Updated on

3O també podriem titular “el 94% de les empreses de l’IBEX eludeix impostos a paradisos fiscals” o fins i tot el títol d’avui podia haver estat “19.778.000.000 d’euros en beneficis, 467 paradisos fiscals“…

En resum, més enllà de que siguin espanyols o catalans, els grans empresaris, les grans fortunes, malgrat tributar un ridícul 1% (qualsevol família tributa el 22%)  han decidit no contibuir a millorar la situació dels milions de persones que pateixen la crisi.

I tot amb el suport i la complicitat dels partits que ens governen (PSOE+PP+CiU)  que primer van desviar milions i milions de diners públics als bancs (i per tant a aquestes empreses) i ara els hi permeten disposar d’un enorme entramat de paradisos fiscals  que fa que els seus beneficis desapareixin a les seves butxaques sense tributar un euro…

Per això, quan algú diu que cal fer més retallades a la sanitat, que s’ha estirat més el braç que la maniga, que la gent gran pren massa medicaments i per això cal repagar un euro per recepta, que els universitaris viuen molt bé, que la sanitat privada és més eficient, que no hi ha diners per fer escoles bressol, que qui no té feina és perquè no val, etc. potser caldria mirar als ulls dels Mas-Collell o De Guindos de torn i dir-lis que no existirien retallades, ni crisi, ni atur, ni desnonaments si enlloc de regalar els nostres diners als bancs i  enlloc de dedicar-se a exprimir i acollonir als ciutadans via impostos i retallades als serveis bàsics s’haguessin dedicat a posar en marxa tots els mitjans necessaris per perseguir el frau fiscal d’aquestes empreses…

lista

Us deixo amb l’article  publicat al tercer número de Cafè amb Llet i amb “Quatre mesures senzilles per una fiscalitat justa” de Miguel Ángel Luque Mateo · Membre d’Attac i professor Titular de Dret Financer i Tributari de la Universitat d’Almería:

Són les 35 empreses més poderoses d’Espanya. L’any 2013, mentre la crisi omplia el país d’ERE, desnonaments, desnutrició infantil i retallades, aquestes 35 empreses —les 35 de l’IBEX35— van guanyar 19.778 milions d’euros. Unes xifres que els mitjans de comunicació han presentat com a símptoma de la millora de la economia. La idea que es pretén vendre és que si aquestes empreses van bé, a tots ens anirà millor. Lamentablement, però, aquests enormes beneficis no contribueixen a millorar la situació dels milions de persones  que pateixen la crisi. 

Segons l’Informe de Responsabilitat Corporativa publicat per l’Observatori RSC, un enorme entramat de paradisos fiscals  fa que aquestes grans empreses no contribueixin a les arques d’Hisenda com ho haurien de fer.

Segons Andrés Lara, membre de l’observatori, “33 de les 35 empreses de l’IBEX tenia presència a territoris considerats paradisos fiscals. És difícil saber quants diners han sortit d’Espanya cap a aquests paradisos, però no resulta inversemblant afirmar que si aquests diners haguessin tributat, les retallades serien menors”. 

El més greu de tot, però, és que aquest comportament està avalat per tots els governs. “Aquests governs” explica Lara “s’han preocupat més d’exprimir el ciutadà via impostos i retallades als serveis socials que de posar en marxa tots els mitjans necessaris per perseguir el frau fiscal”. 

El diagnòstic de l’informe és clar: “És obvi que la capacitat de les administracions públiques per desenvolupar polítiques públiques que tinguin com a objecte garantir els drets de les persones requereix recursos. En la mesura en què una empresa utilitzi estratègies d’enginyeria fiscal per evitar càrregues impositives  proporcionals  a les seves operacions i ingressos, no pot assegurar-se que el seu comportament amb la societat  i les persones siguin responsables”. 

Segons el Comitè d’Afers Econòmics i Monetaris de la UE prop d’un bilió (un milió de milions) d’euros es perd per l’evasió i l’elusió fiscal. En aquesta plana oferim el llistat d’empreses que utilitzen els paradisos elaborat per l’Observatori de Responsabilitat Corporativa. Us convidem a retallar aquest llistat i engantxar-lo en un lloc ben visible. Cal tenir-lo ben present cada cop que ens diguin: “no hi ha diners”.

Quatre mesures senzilles per a una fiscalitat justa

1) Restabliment de l’Impost sobre el Patrimoni, l’eliminació d’aquest impost va ser una de les promeses estrella de les últimes eleccions generals pel PSOE. Aquest tribut era un mecanisme idoni per al control tributari, a més de suposar una recaptació d’uns 2.000 milions € anuals.

2) Reforçament del cos d’inspectors de l’Agència Tributària i augment de les investigacions a grans fortunes, empreses de l’IBEX 35, multinacionals, bancs i institucions financeres i altres entitats que operen amb paradisos fiscals. Segons un estudi de la Universitat Pompeu Fabra, per aquestes vies es deixen d’ingressar uns 80.000 milions d’euros cada any.

3) Augment del tipus de gravamen de les societats que utilitzen les grans fortunes per invertir (SICAV), de l’1% a, com a mínim, el percentatge en què es graven les rendes de l’estalvi en l’IRPF (19 – 21%).

4) Desaparició del règim fiscal especial creat perquè les empreses de lloguer de les entitats de crèdit (SOCIMI) puguin arrendar els grans patrimonis immobiliaris obtinguts dels embargaments i desnonaments.

La Sectorial de Salut de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) en mans dels espoliadors de la sanitat pública ?

Posted on Updated on

sanitatpúblicaI coincidint amb l’acte de presentació de la Sectorial de Salut de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) dedicat a donar veu als hospitals privats de Catalunya que negocien d’amagat  amb CiU l’espoli de la sanitat pública catalana, voliem compartir una entrevista a Àngels Martínez Castells (membre del Consell Científic d’Attac i presidenta de Dempeus per la Salut Pública) publicada a Cafè amb Llet. Voldria recordar abans de deixar-vos amb l’entrevista que a la Junta de l’ANC i com a responsable d’aquest sectorial podem trobar Llorenç Sotorres, director estratègic de la Unió Catalana d’Hospitals, la patronal privada que s’ha vist esquitxada amb alguns dels escàndols de corrupció i robatori de Josep Prat, Carles Manté, Ramon Bagó, Boi Ruiz i companyia  Em pregunto si aquest és el model de país que volem fer…? a que juga l’ANC ? Catalunya un país en mans de les mútues i els hospitals privats ?

M’estimo més llegir a l’Àngels i trobar una mica de llum i coherència…

La sanitat és la partida més gran de la Generalitat. Li pregunto com economista: si la Generalitat no té diners, no és inevitable retallar en sanitat?

Gestionar pressupostos és una tasca política i no un exercici comptable com ens volen fer creure. I això li dic com economista. Independentment que hi hagi més o menys milions, els pressupostos no són partides inamovibles i la clau és identificar bé les prioritats. Al 2013 el que es va dedicar a pagar interessos de deute és pràcticament el doble del que s’ha retallat en sanitat.

Però una part d’aquest deute és produc te d’haver construït hospitals i finançar serveis per als ciutadans…

Quedi clar que l’origen del deute és privat. Però a més, l’informe sobre corrupció i sanitat del Global Corruption Report de Transparència Internacional de l’any 2006 advertia que prop del 10% dels diners que es mouen al sector sanitari als països desenvolupats es ‘perdia’ en corrupció. I no hem millorat. Un informe de la UE de 2014 adverteix que el sector més vulnerable a la corrupció, després de la construcció, és el sanitari…

I això està al deute que hem de pagar…

Sí. I també has de sumar els intermediaris, els sobrecostos injustificats, les portes gira tòries o la despesa en medicaments inflada pel monopoli de les farmacèutiques.

Llavors la solució passa per no pagar el deute?

La solució passa perquè els polítics facin el que han de fer: posar davant de tot les per sones i auditar el deute il·legítim. Estan allà per servir el bé comú i no per assegurar el cobrament als bancs o per rescatar auto pistes. Aquest és l’ordre de prioritats i no a l’inrevés!

Però alguna raó deuen tenir els governs per assumir aquest ordre de prioritats.

Aquestes prioritats estan definides des finals dels anys 80. El Consens de Washington primer, i el de Brussel·les després, van establir aquestes regles del joc que no són res més que l’acceptació que les polítiques econòmiques les marquen els poderosos i els seus lobbies.

I els governs on queden?

Doncs queden en el que estem veient: uns governs titella al servei de la banca, La Caixa i les multinacionals. Tant és que Boi Ruiz o Mas Colell siguin consellers d’una autono mia o ministres d’un país independent. El problema és que serveixen a uns interessos determinats que no són els de la població de Catalunya.

Però aquest govern té els vots de la ciutadania…

Aquesta és la feina de tots els tertulians i els intel·lectuals que estan al servei del poder. Amb un nivell ínfim en la majoria dels casos, aquesta gent té tots els altaveus a la seva disposició i la majoria de mitjans menyspreen la ciutadania.

I això fa que la gent voti governs titelles?

Ajuda molt. Aquests formadors d’opinió treballen per a què la gent no s’adoni, es confongui i, el més efectiu, es cregui que no pot fer res, que això és el que hi ha!

Però aquesta gent són experts, gent amb estudis… hi ha col·legues seus del món de l’economia…

Ser economista no pressuposa res. Fa uns dies estudiants d’economia d’universitats de tot el món van fer públic un manifest on demanen més pluralisme en el programa. A les universitats està passant el mateix que a les televisions: només se sent el discurs econòmic que interessa al poder. A Catalunya, per exemple, tenim en Sala i Martin, que sembla ser l’únic economista del país. Quan el trobo a la televisió, canvio de canal.

Però la gent diu que Sala i Martin s’explica molt bé!

Sí, però l’important és el contingut del que diu! Cal veure a favor de quins interessos està. En José Luis Sampedro deia que hi ha dos ti pus d’economistes: els que treballen per fer els rics més rics i els que treballen per fer els pobres menys pobres.

I en Sala i Martin…?

En Sala i Martin és dels primers. Dels que omplen les universitats amb el mateix discurs monolític que ha enfonsat l’economia. Per això els estudiants fan un manifest! Saben que hi ha tot un món econòmic que els amaguen. Fins i tot des de l’elitista universitat de Harvard han signat el manifest.

De Harvard als hospitals…

És que és tot el mateix. Cal veure l’economia, la investigació, la sanitat, l’educació, el con junt dels serveis públics de manera global… i sobretot, cal veure la sanitat i l’educació com a inversió i no com a despesa…

I quin paper té el ciutadà que va a un hospital o a un CAP i no l’atenen?

El primer és no permetre que li donin llargues o que el posin en una llista d’espera eterna. I una altra cosa important: no caure en el pa rany i no fer-se d’una mútua!

Però si el conseller Boi Ruiz ha dit que és el que s’ha de fer!

El consell, que se’l posi on no li faci nosa. I el conseller, que dimiteixi. La gent ha d’exigir que se l’atengui com cal a la sanitat pública. Si et fas d’una mútua els estàs seguint el joc i admets que ells han guanyat. I a més, és un perill per a la salut pública: només la sanitat pública pot millorar els determinants de salut de la població.

Però les mútues sí que atenen els malalts

Sí, sempre que tinguin diners i sempre que no estiguin gaire malalts. Les mútues són empre ses que cerquen beneficis. Saps aquella dita que diu que els bancs són com qui et deixa un paraigües quan fa sol i te’l demana -amb interessos- quan comença a ploure? Doncs el mateix passa amb les mútues, la majoria en mans de la banca.

Si demà fossis consellera de sanitat, que és el primer que faries?

No ho tinc entre els meus plans! Però el primer que cal fer és descontaminar la sanitat pública de la privada. Cal treure tots els paràsits que l’estan corcant i fer neteja de consorcis, fundacions, intermediaris. Ah! I acabar amb les portes giratòries que transiten els alts càrrecs de la pública a la privada i al revés. Això no és saludable i surt molt car!”