Artur Mas

18 mesos, primeres hores: Les 18 millors rialles virals

Posted on Updated on

Ahir, malgrat alguns destacats polítics de Junts pel Sí ho van intentar amagar, vam fer 18 mesos dels resultats “històrics” de les eleccions catalanes (27 de setembre de 2015) i del compromís de termini “màxim” de declaració de la independència expressat pel govern de la Generalitat encapçalat per Carles Puigdemont, per CDC= Pdecat, ERC, Reagrupament, ANC, Òmnium Cultural i l’AMI i per líders d’aquestes formacions com Artur  Mas, Josep Rull, Raül Romeva o Marta Rovira.

Des de les xarxes socials milers de catalans i catalanes van comentar aquest fet, així com van recordar a alguns polítics, entre ells Gabriel Rufian o Germà Bel, el seu compromís de dimitir en aquest termini de 18 mesos sinó s’havia assolit la promesa independència de Catalunya. El primer dels quals, per cert, s’ha convertit ja en tot un professional de les “pilotes fora” al millor estil del Rajoy…

Entre les millors piulades, moltes d’elles amb el hagshtag #IndependenceDay, volia destacar algunes, per compartir la manca de compromís de Junts pel Sí, la presa de pèl d’aquests darrers 18 mesos i el gran sentit de l’humor d’aquest poble malgrat la mediocritat d’alguns dels seus polítics:

– Que avui, segons la previsió del procés, també sigui el és una casualitat fantàstica.

– No s’ha aconseguit la Independència però cal reconèixer que s’ha avançat en qüestions clau com BCN World, les pistoles taser i escoles Opus.

– A les 17:14 caldrà atrassar els rellotges 18 mesos perquè tot està per fer i tot és possible si ens llevem ben d’hora,ben d’hora,ben d’hora”

– 18 mesos, primeres hores: CONCERT ESPECIAL de des de Cadaqués amb als bongos i a la guitarra

– Esgotar els sense haver assolit la independència demostra, una vegada més, que el procés és imparable.

– Segons els indepes que diuen que avui encara no tocava els 18 mesos comencen a comptar quan Rahola publiqui el pròxim llibre.

– Lo millor de proclamar la independència es que en torna avui a casa! Bentornat vell amic!

– Hola , podrieu definir a quina hora es concretarà la Independència demà? És perquè no em pilli al metro. Gràcies!!

– Rufián: No hi ha pla B. Serem 18 mesos al Congrés, ni un dia més… i sota el text del diputat la frase: El volem a casa

– Dels creadors fa 18 mesos de “En 18 mesos serem independents!” Arriba ara “Arribem als 18 mesos havent fet la feina”. Cinisme processista

– Recordeu que les primeres 4 campanades són els quarts

– Assegureu-vos que demà la independència us agafa amb la roba interior neta.

– Pues parece que todo sigue igual, es posible esperen a la hora de cenar para proclamar la independencia?

– 18 mesos, primeres hores: nou èxit d amb més de 2 milions de catalans entrant en cotxe ara mateix per les Rondes de Barcelona (7-8 del matí, com cada dia)

– 18 mesos,1 hora: Martínez Sistach consagra el Born com a catedral improfanable i seu de la curia pontificia

– Avui és 27 de març, dia dels Innocents.

– Enquesta: Diran res als mitjans públics i concertats de Catalunya sobre l’incompliment dels 18 mesos o faran animació des de la grada ? Ara mateix amb 180 vots empaten al 34% el “No diran res” amb “El procés és perpetu”

– Jo, igual que JXSí, tinc un full de ruta clar. Concretament m’he donat un termini de 18 mesos per aconseguir lligar

Gràcies a , , , @alfonslopeztena i molts/es d’altres…

Anuncis

Entrevista a Guillem Martínez: “La gran ilusión”

Posted on Updated on

guillem1 Ja fa un temps que segueixo les reflexions del periodista català Guillem Martínez. Habitualment comparteixo força les mateixes i si no és el cas valoro com molt interessants i necesssàries aquelles amb les que discrepo. Aquest novembre ha publicat el llibre “La gran ilusión” que malauradament ha estat silenciat per tot l’entorn mediàtic “oficialista” que acompanya el procés independentista. Us deixo una entrevista que li van fer fa uns dies a El confidencial:

Y Guillem Martínez (Cerdanyola, 1965) volvió a coger su fusil. Tras varios años buscando las cosquillas a la Transición y a la errática cultura generada por la misma, el escritor y periodista (‘El País Cataluña’, ‘CTXT’) ha decidido coger el toro independentista por los cuernos… y que sea lo que dios quiera.

En ‘La gran ilusión (Debate, 2016) vuelve a hacer una demostración de heterodoxia al tratar con escepticismo (y humor) el choque de trenes entre España y Cataluña. Como si lo que se cociera por debajo tuviera poco o nada que ver con lo que leemos habitualmente en los inflamados periódicos a ambos lados de la frontera. O el gran teatro político del tormentoso matrimonio hispano-catalán.

PREGUNTA. Escribe que el ‘Procés’ tiene más de propaganda que de realidad. ¿Cómo le explica esto a alguien que viva alarmado por el quilombo mediático y político que genera el ‘Procés’ desde hace varios años?

RESPUESTA. Que, simplemente, se alarma por otra escuela de propaganda. Los ejes comunicativos del Govern y del Gobierno, durante los últimos años son, respectivamente, que existe un ‘Procés’ imparable hacia la independencia, sabiamente gestionado por un Govern -que, por cierto, al menos esta mañana a primera hora aún no ha legislado nada al respecto-. A su vez, por reacción a ese ‘Procés’, España se resquebrajaría ‘à gogó’, si no fuera porque hay un gobierno fuerte que no sólo practica las reformas que España necesita, sino que, por el mismo precio, defiende la democracia, la soberanía -la que no defiende en Bruselas, se supone-, la Unidad Nacional y bla-bla-bla.

Recordemos que, por ejemplo, uno de los argumentos para hacer puré al PSOE y, en ese trance, que apoyara a Rajoy, era que Cataluña se estaba independizando encima. Recuerden, en fin, que la independencia inapelable de Cataluña estaba prevista, por parte de los grandes ideólogos del ‘Procés’, para 2014. Relativicen siempre, en fin, los discursos gubernamentales, y miren con cara de póquer sus elisiones.

P. Casi todo el mundo interpreta el ‘Procés’ como un objeto desestabilizador, pero usted escribe que “ha servido para controlar la crisis de régimen en Cataluña”. O sea, que más que desestabillizar, estabilizaría. ¿En qué sentido?

R. En su sentido más peronista. El ‘Procés’, antes que un movimiento político -para el que, como su nombre indica, son necesarias políticas-, es un movimiento de fe. Consiste en creer, sin pruebas, que el Govern está haciendo lo que dice. Y en dejar de observar lo que hace. ¿Qué hace? Está haciendo, con menor soberanía y poder, lo que cualquier gobierno en el Sur. Austeridad y postdemocracia. Pero con una cohesión social mayor, y una erosión política menor que la que sufren otros Gobiernos. Sí, en la Península, al parecer, no existe la erosión gubernamental -Madrid, Andalucía, o el Gobierno Central pueden ser la prueba-. Pero yo diría que en Cataluña, gracias al aplique ‘Procés’, aún menos.

Quizás la aportación del ‘Procés’ sea eso. Un peronismo inesperado en Europa. Lo que tiene gracia. Todo el mundo observaba a Errejón a ver si se sacaba de la chistera un Perón y chorrocientos descamisados, y van y se lo saca, zas, el catalanismo conservador -sí, participan en él otros catalanismos, pero la música y la letra son del catalanismo conservador-. La ANC -Assemblea Nacional Catalana- es, en ese sentido, una institución única en Europa. Hay algo parecido en Polonia, pero es abiertamente fascista, algo que, desde luego, la ANC no es. Ni siquiera Trump tiene algo parecido a la ANC, una organización progubernamental, bastante popular, que une a la sociedad en torno a un gobierno. Y que evita su desgaste, le da la razón, le disculpa, le apoya. Fabrica días históricos/domingos peronistas.

Sobre el componente desestabilizador del ‘Procés’. El tema territorial ha sido la única divergencia, el único mal rollo permitido en los últimos 40 años. En detrimento de otros temas, como la propiedad, la calidad democrática, la corrupción. En tanto que tema único, tiene componentes estabilizadores, pero también  desestabilizadores. Verbigracia: la Unidad Nacional esa está representada en el rey. Si se rompe, el rey pasaría a mejor vida -literalmente: tendría que irse a vivir, como un pachá a, pongamos, Barbados, sin el engorro de tener que inaugurar el Año Judicial después del almuerzo, por ejemplo-. Sería desestabilizador, en fin, un proceso efectivo de indepe o, incluso, de mucho menos, un proceso efectivo de reparto de la soberanía del Estado con otras entidades, como el Estado federado, o el Municipio. Por lo que yo sé, no se está produciendo ninguna de esas dos cosas.

lagranilusionP. ¿Qué papel ha jugado la construcción léxica en el ‘Procés’?

R. Ha sido fundamental. Ha creado un nuevo tipo de emisión y recepción de mensajes políticos. No sé. Yo digo buenos días en un mitin de CDC o de ERC, y no pasa nada. Lo dice un cuadro indepe, y todo el mundo entiende que habla de indepe. Los palabros del ‘Procés’, por otra parte, son únicos en el mundo mundial, lo que tendría que ser una orientación de que no son traducibles, por lo que tienden a ser un bien para el exclusivo consumo interno. Palabras sencillas y nítidas como un botijo, tales como “autodeterminación”, han sido sustituidas por alocuciones largas y de significado, por tanto, dudoso y manipulable desde el poder. Como “derecho a decidir”. ¿Qué diablos debe de significar eso? ¿Decidirlo todo? ¿Lo que te digan?

P. ¿Cuáles son sus palabras favoritas del ‘Procés’?

R. “Crear-estructuras-de-Estado” es la monda. ¿Qué significa? Supongo que lo que te digan. En todo caso, la Generalitat está fabricando, desde 2012, estructuras de etc. como si no hubiera un mañana. Por lo que Cataluña, ahora mismo, debería tener más estructuras de Estado que el Valle de los Reyes.

“Referéndum” pasa a ser “consulta”, un palabro que solo existe en España es decir, glups, en su cultura democrática -de todos, snif, conocida-. “Independencia” pasa a ser “Estado propio” -lo que no es mucho; Baviera, Arkansas lo son; y Jalisco; y Jujuy; Cataluña lo ha sido en varias ocasiones, por cierto; Cartagena, o Jerez, o Cádiz, o Alcoi, pues también-.

“Desconexión” es mi favorita, sin duda. Suple a “independencia”. Es decir, la omite. Y no existe en ningún tratado internacional, por lo que vete a saber lo que significa. Ningún territorio, salvo en algún soneto, ha desconectado de un Estado en la historia de la Humanidad ¿Cómo se desconecta un territorio de un Estado? Al parecer, no por las vías tradicionales por las que se independizan Estados menos civilizados, al parecer, que Cataluña, como EE.UU, la India o Irlanda. El Govern, en todo caso, va señalando lo que es o no desconexión. Es decir, va depurando su significado. Periódicamente, va informando que, si no se produce, no es por culpa suya, sino por culpa del Estado. Lo que tiene guasa. No me imagino a Jefferson diciendo al pueblo norteamericano: lo siento, recojan el té del agua, que el rey George no quiere que nos desconectemos.

“Desobediencia” es otra palabra que está subiendo enteros. Ninguna autoridad catalana ha desobedecido. En el trance de ser llevados a juicio por ese delito, por parte de un Estado un tanto gore, han intentado demostrar que la desobediencia jamás ha estado en su ánimo y acción. Lo que, me temo, es cierto. La desobediencia es el sello, diría, del Procés. Si se produjera -si la Gene y la sociedad, verbigracia, optaran por el impago de impuestos al Estado- sería la señal de que el ‘Procés’ existe. Anyway. La gran palabra de ‘Procés’ es, ahora que lo pienso, ‘Procés’. Se ha convertido en un sinónimo de “independentismo”, cuando no está claro -nada claro- que lo sea. De hecho, la tradición independentista catalana tiene poco que ver, culturalmente, con el ‘Procés.’

P. Asegura que CiU hubiera tenido problemas para refundarse/sobrevivir sin el ‘Procés’. ¿Por qué?

R. CiU es un partido que había sido, ojo, ponente constitucional. Su compromiso con el Régimen del 78 ha sido más allá del deber. Posteriormente a 2010, CiU, en el Congreso, votó como una posesa la austeridad y la contrareforma. Paralelamente a ello, los casos de corrupción -si no su tradición corrupta- se fueron desvelando con mayor violencia. En parte -caso Pujol-, por los chivatazos del Estado -si uno lo piensa fríamente, la mayor consecuencia política del Procés es que el Estado ha dado por roto su pacto histórico con CiU, de manera que ha filtrado informaciones sobre CDC que se cuida mucho de filtrar sobre otros partidos-. Por otra parte, CiU, junto con PP y PSOE, está relacionada con el despiece del Estatut de 2006 -la casilla de salida del ‘Procés’-.

De hecho, Mas pactó con ZP en Moncloa pelarse la financiación proto-federal de aquel Estatut y la incorporación del palabro nación, a cambio de que ZP, ese filántropo, le diera una patada a Maragall y asegurara a Mas la presidencia. Cuando por fin accedió a Presi, inició la austeridad antes e, incluso, con mayor violencia social, que el Gobierno. En el momento inicial de los recortes, con la Llei Omnibus -posiblemente inconstitucional, si bien al TC, por lo visto, le ponen otras posibilidades de anticonstitucionalismos-, la sociedad sufrió recortes superiores, en aquel momento, a los de Grecia, que se dice rápido. En 2012, cuando CDC abraza el Procés, era un Gobierno corrupto, quemado y sin futuro. Y mira. Ha tenido tiempo hasta para refundarse precariamente; diría que al cuadro y al votante le va una CDC más católica, dura y liberal que la reformulada; ya llegará, supongo-. Incluso hubiera tenido tiempo de aprender a nadar o sánscrito. El ‘Procés’ le ha quitado presión y responsabilidad.

P. ¿No es Artus Mas un independentista de corazón?

R. De corazón, hasta Miss Alicante está en contra de que los niños lloren de hambre y frío. Por otra parte, la cultura de Mas no encaja con la cosa indepe. Con el conflicto. A menos que la cosa indepe se module para encajar en él. Posiblemente es lo que está pasando. Se ha creado una cultura indepe XS para millones de Mas, que se contentarían con cambio de financiación, con el reconocimiento como nación, y con que las izquierdas tuvieran dolor miserere. Si el Estado no mete la pata -visto lo visto, Cataluña sólo será indepe si el Estado la mete hasta el cuello, algo que está empezado a hacer; se está erosionando al optar por solucionar un problema político por la vía penal, en plan Proceso de Burgos-, me temo que el final del viaje será solucionar ese par de temas. Financiación y ‘nació’. No lo del miserere, que de eso se encarga la Divina Providencia.

No es mucho para un Estado. Pero, por ahora, es un cambio cultural inasumible para este Estado, me parece, obsesionado por conceptos preconstitucionales, que se incorporan a la Consti vía tradición aconstitucional, vía la Ley de Reforma Política. Como es el caso del concepto Soberanía Nacional. O, no viene al tema, o sí, la monarquía.

P. Hace tiempo escribió que la relación de la CUP con la antigua CiU podía acabar en desgracia, a lo novela de Marsé: “Algo pasa entre CUP y Junts pel Sí. Posiblemente, pasa lo que siempre pasa en una novela de Barcelona. Charnego se enrolla con pija y, en el tercer acto, se produce una brutalidad inaudita protagonizada por señores de Barcelona que se han pasado los dos actos anteriores riéndole las gracias al Pijoaparte”. ¿Cuál es la situación ahora del pijoaparte en el Procés?

R. Si esto fuera una novela de Barcelona, a la CUP le rompieron las piernas cuando la investidura de Puigdemont, de manera que ahora camina como un ‘breakdancer’. ¿Cuál es la situación de la CUP? En el trance de permitir gobernar a guién permitió gobernar, perdió -es preciso señalarlo- menos dignidad que el PSOE. No obstante, diría que ahora está de oyente. Endiña algún preciosismo testimonial de izquierdas en el discurso oficial y, parece ser, votará los presupuestos. Y aquí se ha de señalar que no es importante votar los presupuestos en una autonomía, mucho menos si está intervenida. En defensa de la CUP se debe de señalar que tiene el mismo problema que otras izquierdas peninsulares. No le sienta bien la institucionalización. No se orienta. Choca con el tempo institucional. O no lo comprende. No ha encontrado en las instituciones el mojo. Lo que es un asunto que nos debería inquietar a los que esperamos algún cambio político-institucional en nuestra biografía. O, al menos, cada 90 años.

P. Colau y los comunes se han lanzado a disputar el relato del independentismo. ¿Quién va ganando esa batalla?

R. Por ahora, no es una batalla, diría. Es una ‘drôle de guerre’. Nadie se emplea a fondo en ella aún. Quizás un poco más ERC, la sucesora, no se sabe hasta qué punto -deiológico- de CDC. Sería deseable que la batalla no fuera por el Procés. Sino contra él. La situación catalana sólo se soluciona con un referéndum. Y el 80% de la sociedad catalana está, al parecer, por él. Hay más pro-referéndum, se diría, que indepes. El propio hecho del referéndum sería una ruptura política, la jubilación de conceptos como el de Soberanía nacional, que arrastramos desde la I Restauración. Sería deseable que la batalla fuera por ese referéndum. Contra el Estado que lo niega, y contra el Processisme que lo instrumentaliza y lo rentabiliza, que sabe que nunca jamás habrá referéndum bajo sus elementos de presión, que son meramente folclóricos -manis de varios millones un día al año, consumo de productos con estelada-.

Es preciso que los políticos expliquen si ese referéndum es posible, que expliquen cómo acceder a él, y si quieren acceder a él. Que expliquen su precio. Que dejen de decir, cada 18 meses, que eso se soluciona en 18 meses. Que digan, si es el caso, que son 18 años. Que digan, si es el caso, que no pueden, o no quieren. Que dejen de decir que si todos lo deseamos con fuerza, se hará realidad, como en una peli de baseball, que traten a la sociedad como adulta. El Procés es una bicoca para los políticos. Les otorga honor y estabilidad a cambio de nada, de palabras, de una declaración reiterada de intenciones. Sería deseable que lo comunes no se incorporan a esa dinámica, que no asumieran el Procés como política, sino como su aplazamiento. Que renunciaran a esa zona de confort para los políticos, esos mamíferos que buscan, de manera innata, zonas de confort.

Amb la sanitat, les coses clares. ANC: prou mentides i amiguismes

Posted on Updated on

sanitat

La Marea Blanca de Catalunya davant la campanya iniciada per l’Assemblea Nacional Catalana manifesta:

1.     Que el veritable i real responsable de l’estat actual del sistema sanitari públic català (sense obviar el paper del govern  central i de la UE) són els  successius governs de la Generalitat, que davant  d’una situació de crisi han reduint els pressupostos dels sectors que més poden ajudar a esmorteir els efectes de la crisis econòmica i social que pateixen les classes més desfavorides, i entre aquests sectors, la sanitat pública. Reduir els pressupost de sanitat en un 19% i alhora duplicar el personal de les unitats antiavalots dels Mossos d’Esquadra i incrementar un 80% els seu pressupost, és una decisió ideològica i política decidida pels governs de dretes encapçalats per Artur Mas i Carles Puigdemont.  Així és com responen a la crisi!

2.     Que no posem en dubte que hi ha un infrafinançament del sistema sanitari català , però resulta significatiu que una Conselleria dirigida per Boi Ruiz, avalada fins l’últim moment no  només pel govern d’Artur Mas sinó per Esquerra Republicana de Catalunya, que li va fer de crossa política parlamentària durant 4 anys,  retallés any darrera any el pressupost de sanitat i en canvi incrementés, dins  la mateixa àrea,  els contractes amb el sector privat, fins un 26%. Desballestament de la sanitat pública catalana sí, peen benefici d’uns quants. Així és i funciona el capitalisme d’amiguets.

1455871011203 sirius-1-11192012

 3.     Per tant , la campanya endegada des de l’ANC no ens pot més que  sorprendre per la seva ‘ingenuïtat’ quan obvia per art de màgia la responsabilitat política dels nostres governs que és fonamental i bàsica, en la gestió del sistema sanitari públic. Volem pensar així per que si no, no tindríem altre remei que pensar que l’ANC amaga conscientment l’acció política d’un govern  que actua com qualsevol altre govern de la UE, inclosos la pròpia Comissió de la UE, i els governs estatals, com els presidits per Merkel, Rajoy, fins fa poc Cameron…

4.     Que el veritable càncer dels sistema sanitari públic català  és  la falta d’un autèntic servei nacional de salut 100% públic, transparent, que no amagui les seves vergonyes darrera consorcis i formes jurídiques privades opaques i gens democràtiques. En aquest sentit si que té sentit i li donem tot el nostre suport, la campanya “Fora privada de la pública”  .

 Volem que la sanitat pública  catalana , independentment de la forma política que el poble de Catalunya esculli, es constitueixi en  un servei nacional públic, i que no s’utilitzi com a focs d’artifici per a distreure la gent. No ens ho podem permetre. Ens hi va la salut i la vida.

Barcelona a 31 de juliol de 2016

COMISSIÓ PERMANENT DE LA MAREA BLANCA DE CATALUNYA

 

No oblidem: El Govern d’Artur Mas es va gastar 22 milions d’euros en bufets d’advocats externs

Posted on Updated on

1

Ara que tot el país sembla mobilitzat en trobar un nom al nou “negoci” convergent, no està de més preocupar-nos en com gestionen els nostres diners… Doncs si, sembla que el silenci s’imposa en el govern Puigdemont i el procés tapa vergonyes, corrupció, mala gestió i robatori (aquí i a l’Estat). Avui un article de Crític publicat fa uns mesos però que crec interessant recordar: El Govern d’Artur Mas es va gastar 22 milions d’euros en bufets d’advocats externs.

Entre el 2011 i el 2015, el Govern de la Generalitat va dedicar 22,5 milions d’euros a la contractació de serveis jurídics externs. CRÍTIC ha tingut accés en exclusiva a les dades a través de la informació facilitada pel Departament de Presidència: en total, 2.959 encàrrecs a prop de 350 empreses i professionals.

El bufet més contractat és el de Miquel Roca, històric dirigent de Convergència i actual advocat de la infanta Cristina, amb 58 encàrrecs al llarg dels últims cinc anys, per valor de 2,75 milions d’euros. El segon despatx del rànquing és el bufet Vallbé, on treballava fins fa pocs mesos l’actual conseller de Justícia, Carles Mundó: 2,58 milions. Entre els bufets que més facturen hi ha Cuatrecasas, Garrigues o les consultories Deloitte i PWC.

La Generalitat disposa del seu propi cos de lletrats, tot i que la llei preveu que l’Administració pugui realitzar encàrrecs a bufets externs. El que en principi hauria de ser una excepció, però, s’ha convertit en norma habitual.

llegir més

Gregorio Moran i Pilar Rahola: “Manifest del Grup Koiné a favor del català com a única llengua oficial”

Posted on Updated on

11
He llegit amb detall l’article de Gregorio Moran “El neofeixisme lingüístic” que a principis d’abril es va publicar a La Vanguardia. També he seguit en detall les opinions de Pilar Rahola a la seva columna de la mateixa La Vanguardia (malgrat sóc ben sincer fa anys que els meus metges em van ordenar que ni m’acostés per allà) sobre l’article anterior. I per tot això volia fer algunes reflexions al respecte, però abans volia fer-vos algun comentari sobre l’objecte del debat, “Manifest del Grup Koiné a favor del català com a única llengua oficial:

Primer comentari: Estic fart, molt fart, i especialment molt avergonyit i insultat veient com s’empra la meva parla, el català, per defensar un fonamentalisme cultural nacionalista, on la diversitat lingüística i la immigració son presentades com un perill i no com una oportunitat per enriquir-nos. I per tant, estic avergonyit del nacionalisme basat en enfrontar-se a altra nacionalisme, quantes crisi, misèries i guerres caldran per adonar-se que els que pateixen, lluiten i moren en elles (99%) no son pas els que s’enriqueixen amb elles i segueixen movent els fils dels poders econòmics (1%) ?.

Gregorio-Morán-para-Jot-Down-0

Segon comentari: La guerra civil va ser una lluita de classes, no de pobles. L’oposició real al franquisme a Catalunya va ser el comunisme, l’anarquisme i els republicans (espanyols i catalans), que van agafar les armes, van fer vagues, boicots, manifestacions i accions de tota mena, mentre la burgesia catalana finançava el cop d’estat feixista per tal de recuperar les seves fàbriques nacionalitzades per la Generalitat Republicana. Burguesia catalana (i espanyola) que va viure alegrament el feixisme dels 40 anys i que un cop finalitzat el franquisme es van adaptar amb diners i negocis a la nova democràcia, donant suport a partits com Convergència, Unió, la UCD, el PP català o les succesives escisions d’ERC, per poder garantir el seu status quo i la continuació del seus negocis (per cert, sense pagar impostos que per això està Andorra, Luxemburg, Suïssa, Cayman o Panamà… veritat Daurella, Millet, Vilarrubi o Sumarroca ?).

Tercer comentari: Català es qui viu i treballa a Catalunya, independentment d’on hagi nascut, quina llengua parli, de quin color sigui la seva pell, de quina sigui la seva religió (si en té), classe social, gènere, orientació sexual, ideologia, voluntat, identitat o sentiment de pertinença. Som un sol poble, amb els mateixos drets i deures, i no deixarem que cap grupuscle fanàtic i extremista ens divideixi o ens enfronti.

i quart comentari: Com va dir la gran Rosa Luxemburg “La llibertat només per als que donen suport al govern, només per als membres d’un partit (per nombrós que aquest sigui) no és llibertat en absolut. La llibertat és sempre i exclusivament llibertat per al que pensa de manera diferent”.

raholamas

Dit això, reflexions:

Primera reflexio: Malgrat no està d’acord amb vàries de les afirmacions de Gregorio Moran, us recomano llegir el seu article ja que com demostra Pilar Rahola, en aquest país sembla que aquell o aquella que no combreguen amb l’independentisme convergent (els altres independentismes sembla ser que no compten o existeixen) pot ser insultat i vexat senzillament per opinar. Les paraules de Pilar Rahola van ser del tipus: vomitiu, indecent, sectari, reaccionari, repugnant, etc…

1960

I segona reflexió: Els signants del manifest Koiné, segons la meva modesta opinió, són un clar exemple de l’ultradreta nacional catalana, feixistes de socarrel, que s’amaguen darrera de grans ideals… Dir textualment que “la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística…” és una de les declaracions més tristes que s’ha fet en als darrers anys… qualsevol persona amb un mínim d’humanitat i dignitat ho pot veure… no cal dir gaire més…

Les creus de Sant Jordi (del president Puigdemont) fan pudor a corrupció, explotació laboral i papers de Panamà

Posted on

2
En el llarg camí cap el suposat alliberament nacional i  social que Convergència, Esquerra i les CUP ens porten, sempre he cregut que serà amb els actes més que amb les paraules que podrem valorar si això va de veritat i si realment estem en un procés transformador o senzillament en un nou parany de la dreta catalana més rància i corrupte per continuar els seus negocis amb diners de tots i la privatització dels serveis bàsics. Per això quan hom s’assabenta de les molt devaluades i noves Creus de Sant Jordi del govern de Carles Puigdemont, no puc estar de tenir un esglai…

Primer de tot, hom pot tenir arcades quan uns guardons que tenen per finalitat «distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural» els hagin rebut en anys anteriors personatges com Andreas Schleef (president de SEAT que va acomiadar 660 treballadors/es), Duran i Lleida (sobren paraules) o Felix Millet (devia ser pel finançament irregular de les campanyes del Jordi Pujol i l’Artur Mas).

I per continuar amb aquesta línia tenim aquest any altres personatges que tenen bàsicament entre els seus mèrits la corrupció, l’explotació laboral i els “papers de Panamà”… que gran que estem fent Catalunya…

felip-puig-sol-daurella-artur-mas-nuria-parlon-francesc-lluch-1383077240433

Comencem per Sol Daurella, presidenta de Coca-Cola Iberian Partners, guardonada el mateix dia que es coneixia que el seu espòs, Carles Vilarrubí, un altre vergonyant guardonat,  surt en els Papers de Panamà. Vilarrubí, investigat pel cas de Jordi Pujol Ferrusola, suposadament va intervenir en la compravenda de les caves Montesquius a través d’una societat de les Bahames. I cal recordar els conflictes laborals, els acomiadaments massius i les retallades patides pels treballadors/es de la mà de la família Daurella. Com a mínim és sorprenent aquesta Creu de Sant Jordi…

Molt destacada també és la Creu de Sant Jordi per la Fundació Vila Casas, l’entitat que ha cedit un despatx a l’expresident Jordi Pujol perquè hi pugui treballar i rebre visites. Des de fa un any, l’expresident Pujol ocupa un pis a la part alta del carrer Calàbria, habilitat com a despatx, que és propietat de la Fundació Vila Casas, encapçalada per l’empresari farmacèutic Antoni Vila Casas.

1

Antoni Vila Casas i Jordi Pujol, tots dos de 85 anys, mantenen una llarga relació d’amistat. L’empresari ja va rebre una Creu de Sant Jordi el 1999, en l’últim govern de Jordi Pujol, i ara la fundació que presideix en rep una altra, amb el govern de Carles Puigdemont. Després de confessar que durant més de trenta anys havia tingut diners amagats a Andorra, Jordi Pujol va perdre els privilegis com a expresident de la Generalitat, que incloïen la pensió, l’automòbil oficial, les secretàries, el tractament de molt honorable i dos luxosos despatxos al passeig de Gràcia: un era l’Oficina de l’Expresident i, l’altre, la seu de la Fundació Centre d’Estudis Jordi Pujol, ja clausurada. Antoni Vila Casas es va apiadar de l’expresident, que s’havia quedat sense despatx, i li n’ha cedit un de la seva fundació.

La Generalitat ha distingit la Fundació Vila Casas amb la Creu de Sant Jordi pels seus mèrits en la difusió de l’art contemporani i pel foment del diàleg entre els professionals de la salut, que són els seus dos àmbits d’actuació. Això no obstant, sobta que aquesta entitat amb trenta anys d’existència rebi ara aquest guardó, precisament quan fa uns mesos va aixoplugar l’expresident Pujol.

imatge-antoni-vila-casas-iii-31460

Antoni Vila Casas

I que dir de Carles Colomer, tiet de David Madí, exdirector de la campanya que va portar Artur Mas a la Generalitat. Colomer vinculat a l’empresariat convergent fou patró de la Fundació Centre d’estudis Jordi Pujol, que es va disoldre al 2014 arran de l’esclat dels casos de corrupció de tota la família Pujol Ferrusola. Entre altres càrrecs, és president de Haugron Holdings, SL, i conseller d’Abertis Infraestructuras, SA, i de Telefónica, SA. Un bon currículum sempre a l’ombra de CDC i del PP per fer els seus negociets…

colomercasellas-24429

Carles Colomer

Tenim també, el polític de Convergència Josep Sendra i Navarro, patró de la Fundació Privada Mutua Catalana, que de ben segur en la seva trajectòria deu tenir moments  destacables durant els anys ’70 i ’80 com a diputat que va formar part de la Comissió dels Vint que va redactar l’avantprojecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979, però que com en anteriors guardonats pesa més la seva militància que les seves accions.

Podriem parlar una mica més d’altres guardonats… però realment amb aquests quatre exemples podem veure de que va aquest govern… premiant corruptes i lladres… de vergonya…

 

La ‘casta’ dels endollats

Posted on Updated on

5La ‘casta’ dels endollats és un article de Jaume Reixach:

De diners, n’hi ha. Però estan mal repartits i, en el cas de les administracions i malgrat les retallades, es malbaraten escandalosament. Quan la pobresa i la misèria afecten capes cada cop més àmplies de població, la certesa que això té una solució democràtica a l’abast –i, per tant, sense necessitat de lliscar pel perillós pendent del populisme- és enervant.

Entre les meves lectures quotidianes hi ha el Diari Oficial de la Generalitat (DOGC), on el govern anuncia les disposicions que acorda, els nomenaments, els contractes i les subvencions que atorga. Tot i la dramàtica situació de les finances de l’administració catalana, hi detecto, de manera sistemàtica, despeses que són del tot supèrflues i que es podrien canalitzar, si hi hagués voluntat política i rigor en la gestió, a atendre les necessitats objectives de la gent desemparada i desesperada.

Per exemple: la Generalitat es gasta un dineral indecent en subvencions sense cap ni peus per engreixar la “menjadora”d’entitats, associacions, patronals, sindicats, empreses, escoles, mitjans de comunicació… que, al seu torn, es dediquen a “comprar” i a difondre el discurs del govern. Aquesta és una perversa herència del pujolisme que el Tripartit va continuar amb alegria i que els “processistes” han mantingut a costa de retallar serveis bàsics per a la població.

El cas de les escoles segregacionistes de l’Opus Dei i dels Legionarios de Cristo, que s’embutxaquen cada any més de 30 milions d’euros de les migrades finances de la Generalitat, és paradigmàtic. Però és que els 29,7 milions que també “regala” cada any el govern a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), un negoci privat que té presència a Madrid, a Sevilla, a Mèxic… resulta inexplicable.

Sense fer demagògia: la Generalitat aporta 225 milions d’euros de subvenció pel funcionament de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que compta amb 2.424 treballadors en plantilla. Amb tot aquest personal, no es podria fer funcionar TV3 i Catalunya Ràdio sense necessitat de recórrer a la compra de caríssimes produccions externes perfectament prescindibles per fer una programació d’interès públic i de qualitat? Pregunto…

1

Ja ho deia en l’anterior article i hi insisteixo. La concessió de subvencions a la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació privats de Catalunya és també una anomalia democràtica que mereixeria una profunda reflexió i revisió. A més, la seva supressió alliberaria uns recursos econòmics que són necessaris per atendre altres prioritats molt més urgents que té la societat catalana.

Més: els salaris que paga la Generalitat a la seva “cort” de consellers, alts càrrecs, assessors i consultors són, directament, insultants, si els comparem amb els de l’empresa privada. El millor “xollo” que hi ha avui en el món laboral a Catalunya és formar part de l’“elit” de les institucions públiques. Un diputat cobra cada mes un mínim de 5.000 euros i pot arribar a superar els 10.000 euros. Els consellers i els alts càrrecs de confiança també superen els 10.000 euros mensuals. La legió d’assessors –que automàticament són equiparats a funcionaris de la classe A, amb el màxim nivell 30 i, a més, amb un complement que voreja els 40.000 euros anuals- també s’emporten, pel cap baix, més de 5.000 euros al mes.

3Ja sé que tot sumat és una gota d’aigua en els Pressupostos de la Generalitat, que pugen a 30.000 milions d’euros. L’Estat del Benestar a Catalunya és molt prim, com ha constatat el debat sobre la pobresa que acaba de celebrar el Parlament. És obvi que es necessiten més recursos públics i que l’administració catalana ha de rebre un millor tracte fiscal del Govern central.

Dit això: la Generalitat gestiona pèssimament els diners de què disposa i ho fa pagar a les anelles més febles de la cadena (els funcionaris de base i els usuaris dels serveis públics), víctimes propiciatòries de les polítiques de retallades dels últims anys. Amb una administració intel·ligent de les despeses i una política més activa en els ingressos, el vicepresident Oriol Junqueras no hauria d’anar a fer el ridícul a l’aeroport d’El Prat per demanar calés al ministre d’Economia en funcions, Luis de Guindos.

També vull deixar-ho ben clar i subratllar-ho: els vicis de la Generalitat els reprodueixen les altres comunitats autònomes i es multipliquen en el cas del Govern central.

2Fèlix Millet, el lladregot del Palau de la Música, parlava de les “400 famílies” que controlen el ‘cotarro’ a Catalunya i Pablo Iglesias ha popularitzat el concepte de la ‘casta’ per referir-se als poders fàctics que parasiten els recursos de l’Estat des de fa generacions. A Catalunya i a Espanya està emergint una nova ‘casta’: la dels polítics, siguin del color que siguin (diputats, senadors, consellers, ministres, assessors…), i la dels alts funcionaris que, en aquest “paradís dels mileuristes”, cobren sous fabulosos. Tocar cada mes una nòmina de 5.000, 6.000, 8.000 o 10.000 euros és un luxe molt rar en l’àmbit de l’empresa privada, però, en canvi, és habitual en la “crême de la crême” de les institucions i del sector públic.

Aquesta ‘casta’ és, en essència, profundament conservadora.Mai, en la seva vida privada, haurien pogut somniar amb una remuneració fixa d’aquest alt nivell. Per això, són els primers interessats en què la “festa” duri com més millor. Des d’aquesta perspectiva, egoista i humana, arribo a la conclusió que Carles Puigdemont intentarà –si pot- allargar la legislatura quatre anys i que els diputats de Madrid –tots- “resen” perquè, finalment, hi hagi un govern –el que sigui- que eviti la convocatòria anticipada d’eleccions i, per tant, puguin seguir xuclant de la generosa mamella pública durant una booooona temporada. A fora, fa molt fred.

MÉS INFORMACIÓ. Algunes notícies més sobre aquests favoritismes i corruptel·les de la dreta catalana:

Mas-Colell ‘rega’ la UOC abans de plegar del càrrec

Els Sumarroca continuen sucant

Què fa Joan Maria Piqué (cobrant de la Generalitat i sense cap relació professional) amb Artur Mas?

Quin endoll han donat a Quim Torra, exdirector del Born Centre Cultural ?