Antifeixisme

¿Comunistas ? de Jordi Borja

Posted on Updated on


3
La Transición truncada les llevó a cierta marginación. No pidieron nada a cambio. Y cuando han nacido nuevas fuerzas políticas y sociales los apoyan sin pretensión dirigente. Ni esperan halagos ni escuchan insultos

No hay comunismo pero renace el anticomunismo. Los líderes de la derecha, el PP y Ciudadanos, y también el PSOE pero más discretamente, se escandalizan ante la hipotética posibilidad que los “comunistas” y otro “extremistas” lleguen al poder. Y anuncian grandes males, no se sabe cuales. ¿De qué y de quienes tienen miedo? El “comunismo”, identificado con el sistema soviético, ha desaparecido, solo pervive su caricatura en Corea del Norte, pues en Cuba está en una transición sin posible vuelta atrás. En Europa occidental, los partidos comunistas hace décadas que se integraron en los sistemas políticos de democracia representativa y los más importantes, en especial el francés y el italiano, formaron parte de gobiernos en todos los niveles del Estado. El PC francés, bajo la presidencia socialista de Mitterrand, y el PC italiano derivó como Partido Democrático, está en la Internacional Socialista, integró a una gran parte de la Democracia Cristiana y gobierna Italia. Los distinguidos personajes que denuncian el peligro comunista en España suponemos que no se refieren al comunismo internacional inexistente sino al español y al catalán. Y utilizan el término comunista no como un concepto que se puede entender con sus virtudes y defectos sino como un insulto. Cuando Rajoy o Rivera se refieren al comunismo parecen inspirados por Carrero Blanco o cualquier ministro del franquismo. Lamentable y, además, inútil.

4

¿Hay una fuerza política comunista en nuestro país? ¿Los que son o fueron comunistas son una amenaza para las libertades y el progreso? Las izquierdas nuevas o renovadas pueden considerarse más o menos radicales o moderadas, pero sus programas, declaraciones o formas de hacer política son más propias del liberalismo progresista y de la socialdemocracia clásica. Con algunos rasgos de los movimientos sociales similares a todos los países europeos o americanos. A los que se añaden los herederos del comunismo forjado en el antifranquismo y arraigado en el movimiento obrero y ciudadano y en las universidades y en los sectores culturales y profesionales. Aportan realismo y experiencia y en su pasado, como en el presente, llevan consigo un ADN profundamente democrático. ¿O acaso no fueron los militantes comunistas luchadores por la democracia, las libertades y la reconciliación nacional y su acción, pacífica y muy costosa, aceptada por amplias capas de la población? Más que temor o inseguridad, la cultura política de los comunistas herederos del antifranquismo es una garantía de orden democrático y de cambios para las mayorías sociales.

2

Usar el término “comunista” referido al PSUC y al PCE como un insulto es indigno. Se les denominó “el partido” y fue la organización política más presente y con más iniciativa desde finales de los años 40 hasta la muerte del dictador. Miles de militantes y centenares de dirigentes y cuadros pasaron por las cárceles, el maltrato policial, el exilio, la clandestinidad. No fueron los únicos, pero sí los más numerosos. Estuvieron en múltiples frentes y casi siempre liderando la resistencia democrática. Fueron respetados por la Iglesia de base y por intelectuales y profesionales cualificados que no compartían las mismas ideas pero admiraban a los militantes comunistas. Jorge Semprún criticó duramente el comunismo de aquella época, pero también siempre manifestó su identificación con los militantes. Líderes políticos e intelectuales de ideología liberal expresaron el reconocimiento al protagonismo de los comunistas en la lucha por la democracia, en la consecución de las libertades políticas y la defensa de los derechos sociales y culturales. La Transición truncada les llevó a una relativa marginación. No pidieron nada a cambio. Y cuando han nacido y se han desarrollado nuevas fuerzas políticas y sociales los apoyan sin ninguna pretensión dirigente. Su cultura política es muy clara: promover la democracia a todos los niveles de las instituciones, la economía, la cultura y la vida social. Y ni esperan halagos ni escuchan los insultos.

Article de Jordi Borja al País del 17 de maig

Futbol i Revolució: “FC Sankt Pauli, futbol alemany contra el feixisme”

Posted on Updated on

FC St. Pauli - SV Werder BremenContinuem amb una segona entrada dedicada al llibre ‘Futbol per la llibertat’ de Ramon Usall amb l’objectiu de tornar a evidenciar que el futbol no només ha estat al servei dels totalitarismes sinó que, en més ocasions de les que a priori podríem pensar, s’ha posat al servei de causes justes i nobles com ho són la lluita contra el racisme, contra el colonialisme,  la revolució o per la llibertat dels pobles.

Aquest cop us presento el FC Sankt Pauli l’equip d’Hamburg que s’ha convertit en el símbol de les cultures alternatives i  abandera l’esport compromès a tot el món mitjançat l’article  “FC Sankt Pauli: futbol alemany contra el feixisme” de Francesc Poblet a la Directa:

“Hi ha grans clubs de futbol amb tradició obrera (West Ham United), comunista (Livorno), de suport als pobles sense Estat (Barça, Athletic, Celtic) o amb sectors d’afició antifeixista (Bukaneros del Rayo, Celtarras a Vigo). Però el club de futbol alternatiu per excel·lència és, sens dubte, el del port d’Hamburg. Les més de 500 penyes que té arreu del món –a casa nostra, el St. Pauli Fanclub Catalunya, que afegeix l’independentisme als valors propis del club– són una viva mostra del tarannà i de l’activitat que representa.

FC Sankt Pauli 4El lloc més conegut d’Hamburg és el que s’articula al voltant de la Reeperbahn, l’avinguda que travessa el barri golfo de la ciutat, que també és el bressol de la cultura punk, okupa, verda i anarquista. A cinc minuts passejant, trobem Millerntor, l’estadi d’un club de futbol molt especial.

El FC Sankt Pauli, els pirates, es va fundar a principis del segle xx, però no va arribar a jugar a la primera divisió fins al 1977. A mitjan dels vuitanta, va començar la seva gran transformació. Com que l’Hamburg SV –l’altre equip de la ciutat, que ara té l’estadi fora– era el club preferit dels sectors ultres d’extrema dreta, algunes seguidores que no volien compartir les grades amb nazis i racistes van optar per donar suport al Sankt Pauli. De mica en mica i de manera espontània, s’hi van anar incorporant joves socialistes, comunistes, anarquistes, punks i okupes, que proliferaven al barri. En 10 anys, es va passar de les 1.500 entrades a omplir el camp amb més de 20.000 persones a cada partit.

Valors i identitat

El Sankt Pauli va ser el primer club que va prohibir explícitament la presència de simbologia feixista, racista i sexista, així com el hooliganisme al seu estadi. També és l’únic club que es declara antiracista, antisexista i antihomòfob als seus estatuts. Difusor de valors com la justícia, el respecte i la igualtat, ha estat compromès amb campanyes solidàries, com l’anomenada Wasserinitiative: Viva con agua de Sankt Pauli, destinada a fornir de fonts d’aigua les escoles bressol de Cuba. Les seves seguidores també han promogut el moviment antifeixista mundial d’aficionades al futbol antixenòfobes i antiracistes Alerta Network!

FC Sankt Pauli 2Durant els partits, tots aquests valors es viuen intensament a la graderia, on podem trobar el percentatge més gran de dones que assisteixen a qualsevol camp de futbol. Quan surten els jugadors, sempre sona el “Hell’s Bells” d’AC/DC i el camp s’omple de banderes marrons (el color de la samarreta), pirates i del Che i de tota mena de pancartes reivindicatives. Tot això ha ocasionat alguns incidents amb grups d’extrema dreta i amb l’afició neonazi d’alguns equips, sobretot de l’antiga Alemanya de l’Est i també amb l’altre club metropolità, el HSV. Una altra de les característiques que mostren el tarannà especial d’aquest equip és el fet que, de manera espontània, l’afició va adoptar la bandera pirata com a imatge del club, com a símbol de rebel·lia i per la seva vinculació amb el mar, ja que és una ciutat i un barri portuari. L’anterior president del club, Corny Littman, és un conegut actor de teatre, militant ecologista i homosexual declarat, un cas únic en un món tan masclista com el del futbol. Un dels jugadors més carismàtics, el porter Volker Ipss, ara retirat, vivia en una casa okupada del barri i col·laborava amb projectes a la Nicaragua sandinista. Molts conjunts de música han dedicat temes al club. L’any 1996, es va editar el CD El FC Sankt Pauli és el culpable que sigui com sóc, una recopilació de cançons de bandes de rock i punk.

Moltes decisions del club es prenen de manera assembleària. Per exemple, es va fer retirar la publicitat amb imatges sexistes de dones i es va canviar el nom de l’estadi quan es va descobrir que l’expresident Wilhelm Koch –que li donava nom– havia estat membre del partit nazi.

La temporada passada, el FC Sankt Pauli va baixar a segona divisió. Resulta difícil sobreviure en un món econòmicament tant salvatge, però l’estadi s’ha continuat omplint partit rere partit i, sobretot, l’afició manté aquesta barreja de festa i compromís polític i social que la caracteritza. El FC St. Pauli Fanclub Catalunya, antifeixista i independentista, és el club oficial de l’afició a casa nostra. Denuncien la venda de l’essència dels clubs a les multinacionals.

FC Sankt PauliSt. Pauli Fanclub Catalunya

A Catalunya, també hi ha un club oficial de gent seguidora del Sankt Pauli. Amb gairebé un centenar de socis i sòcies, des de l’any 2010, no ha parat d’organitzar activitats arreu del territori.

Ens trobem amb tres d’elles –Adriana, Judith i Esteve– i de seguida ens transmeten la seva passió pel club i pels seus ideals: “És un no parar. Fem xerrades pertot arreu, a casals independentistes, ateneus llibertaris… Un cop l’any, organitzem una gran trobada i un torneig popular de futbol antifeixista”. Sense anar més lluny, fa pocs dies, a Tarragona, en el marc de les Jornades Antifeixistes organitzades per Arran sota el lema El feixisme avança si no se’l combat, van fer una xerrada sobre antifeixisme i futbol.

“A més dels idearis del club, nosaltres som explícitament independentistes. Cada any, anem a Millerntor almenys una vegada i no perdem ocasió de fer que es vegin bé les nostres estelades!”. “Aquí, donem a conèixer els valors del futbol associats al St. Pauli i, a fora, difonem qui som i tot el que passa a Catalunya”.

El club tampoc és aliè a les reivindicacions de pobles i cultures. El Sankt Pauli està agermanat amb el Celtic de Glasgow i, per exemple, l’any 2006, va ser seu del FIFI World Club, un mundial de nacions no reconegudes per la FIFA. Un dels lemes del Fanclub és Odi al futbol modern, entès com l’abducció del futbol pel capitalisme més salvatge (negocis, societats anònimes, gent multimilionària…), que en despersonalitza la naturalesa i l’esperit. La denúncia de la venda dels clubs als interessos de les televisions, els xeics i els mafiosos russos, els horaris dels partits, el preu de les entrades o el tracte a l’afició popular són alguns dels objectius prioritaris de les seves activitats.

Més informació al llibre Futbol per la llibertat de Ramon Usall (Pagès Editors, 2011) i al web del Fan Club de Catalunya.”