ANC

Amb la sanitat, les coses clares. ANC: prou mentides i amiguismes

Posted on Updated on

sanitat

La Marea Blanca de Catalunya davant la campanya iniciada per l’Assemblea Nacional Catalana manifesta:

1.     Que el veritable i real responsable de l’estat actual del sistema sanitari públic català (sense obviar el paper del govern  central i de la UE) són els  successius governs de la Generalitat, que davant  d’una situació de crisi han reduint els pressupostos dels sectors que més poden ajudar a esmorteir els efectes de la crisis econòmica i social que pateixen les classes més desfavorides, i entre aquests sectors, la sanitat pública. Reduir els pressupost de sanitat en un 19% i alhora duplicar el personal de les unitats antiavalots dels Mossos d’Esquadra i incrementar un 80% els seu pressupost, és una decisió ideològica i política decidida pels governs de dretes encapçalats per Artur Mas i Carles Puigdemont.  Així és com responen a la crisi!

2.     Que no posem en dubte que hi ha un infrafinançament del sistema sanitari català , però resulta significatiu que una Conselleria dirigida per Boi Ruiz, avalada fins l’últim moment no  només pel govern d’Artur Mas sinó per Esquerra Republicana de Catalunya, que li va fer de crossa política parlamentària durant 4 anys,  retallés any darrera any el pressupost de sanitat i en canvi incrementés, dins  la mateixa àrea,  els contractes amb el sector privat, fins un 26%. Desballestament de la sanitat pública catalana sí, peen benefici d’uns quants. Així és i funciona el capitalisme d’amiguets.

1455871011203 sirius-1-11192012

 3.     Per tant , la campanya endegada des de l’ANC no ens pot més que  sorprendre per la seva ‘ingenuïtat’ quan obvia per art de màgia la responsabilitat política dels nostres governs que és fonamental i bàsica, en la gestió del sistema sanitari públic. Volem pensar així per que si no, no tindríem altre remei que pensar que l’ANC amaga conscientment l’acció política d’un govern  que actua com qualsevol altre govern de la UE, inclosos la pròpia Comissió de la UE, i els governs estatals, com els presidits per Merkel, Rajoy, fins fa poc Cameron…

4.     Que el veritable càncer dels sistema sanitari públic català  és  la falta d’un autèntic servei nacional de salut 100% públic, transparent, que no amagui les seves vergonyes darrera consorcis i formes jurídiques privades opaques i gens democràtiques. En aquest sentit si que té sentit i li donem tot el nostre suport, la campanya “Fora privada de la pública”  .

 Volem que la sanitat pública  catalana , independentment de la forma política que el poble de Catalunya esculli, es constitueixi en  un servei nacional públic, i que no s’utilitzi com a focs d’artifici per a distreure la gent. No ens ho podem permetre. Ens hi va la salut i la vida.

Barcelona a 31 de juliol de 2016

COMISSIÓ PERMANENT DE LA MAREA BLANCA DE CATALUNYA

 

Anuncis

Entre lo posible y lo necesario, de Joan Subirats

Posted on Updated on

2

La exigencia de cambios profundos atraviesa todo tipo de países, aunque la dirección no esté clara. Las grandes transformaciones sociales no suelen poder predecirse

Article de Joan Subirats a El País

Vamos viendo como surgen propuestas aquí y allá que para los más avezados analistas políticos resultan ingenuas, infantiles, irrealizables. Me refiero, por ejemplo, a los fenómenos de Corbyn en Gran Bretaña o de Sanders en los Estados Unidos. Dos personajes de largo recorrido, que durante años han sido vistos en sus partidos como figuras más bien exóticas, que repetían cosas de otra época. Y lo más curioso es que sus propuestas han obtenido la mayor audiencia y apoyo precisamente entre los más jóvenes. Unos jóvenes con grandes incertidumbres sobre su futuro y menos moldeados por la realpolitik.

Los portavoces del realismo político se expresan en todas partes más o menos así: “La política es un asunto complicado; los avances se dan gracias a la gente de dentro del tinglado que sabe cómo manejar las cosas; si quieres conseguir algo, has de aceptar las reglas de juego y los límites que vas a encontrar en cada cuestión”. Al final, lo que queda es la frase de siempre en el mundo de la política y la gestión pública. “Olvídate, el cambio o es incremental o no es”. Si atendemos a cómo se ha leído el tema Syriza-Varoufakis parecería que los hechos dan la razón a los más curtidos en “la política tal cual es”. Pero, lo cierto es que no parece que sin Varoufakis la cosa nos vaya mucho mejor.

Parece extraño que Sanders insista en usar la expresión “socialismo democrático” como el mejor resumen de sus propuestas. Y lo es porque “socialismo” es la palabra más contraproducente para conseguir apoyos en lo que ha sido el imaginario político norteamericano. De hecho, Sanders sabe bien que Eugene Victor Debs, el máximo representante del socialismo en la historia política norteamericana, se presentó cinco veces como candidato del Partido Socialista a las elecciones presidenciales y nunca pasó del 6% de los votos (1912). A pesar de eso, Sanders sigue esa estela y la conecta con la tradición, esa sí mucho más mayoritaria, de Franklin D. Roosevelt o Lyndon B. Johnson, en el sentido de defender que la intervención pública y la lucha por la igualdad social son ideas tan legítimas como las propias del liberalismo y mucho más necesarias que nunca. Y los jóvenes coinciden en ello, más allá de prejuicios y etiquetas.

4

La exigencia de cambios profundos atraviesa todo tipo de países, aunque la dirección de ese cambio no esté clara. Las situaciones que generan transformaciones sociales significativas no acostumbran a poder predecirse. La coincidencia de una fuerte movilización o conflicto con otras circunstancias quizás ajenas, abre la oportunidad de cambiar cosas que un día antes parecían totalmente inamovibles. Es difícil imaginar que situaciones de este tipo surjan de técnicos y expertos que acostumbran a buscar salidas practicables en el clima político de cada momento. Son los movimientos sociales los que muchas veces pueden cambiar ese clima presionando y luchando por lo que muchos consideran propuestas impracticables e ilusorias. Las barreras son inmensas pues sus propuestas alteran las zonas de confort de muchos actores e intereses.

Lo normal es considerar que este tipo de movilizaciones son arriesgadas y contraproducentes. Es lo que Hirschman denominó como “retórica intransigente””, que apela a tres temas fundamentales: el riesgo, la futilidad y los efectos perversos. El riesgo supone exponer que cada vez que intentamos cambiar algo se corre el riesgo de perder lo que ya se tiene, y que por tanto, la inactividad es la postura más prudente. La futilidad expresa que no existen oportunidades de cambio, y desde esta óptica cualquier tipo de acción no es sino una pérdida de tiempo y recursos. Y los efectos perversos están relacionados con la idea de que cualquier tipo de actuación pensada para el cambio no hará sino empeorar las cosas. Lo que hemos visto en estos últimos años, con ejemplos distintos como la PAH o la ANC, es que frente esta “retórica intransigente” es posible levantar una “retórica de la movilización” que convierta en más realizable lo que poco antes parecía imposible.

La dialéctica instituciones y movimientos sociales debe seguir manteniendo dinámicas de colaboración y conflicto, de practicabilidad de lo que se propone, pero también de exigencia de lo que muchos consideran necesario y justo. Lo peor sería caer en lo que ya advirtió Debs cuando algunos dudaban de votar a alguien como él con pocas posibilidades de victoria: “mejor votar por lo que quieres y no obtenerlo que votar por lo que no quieres y conseguirlo”.

Democratic presidential candidate, Sen. Bernie Sanders, I-Vt., reacts to supporters during a concert hosted by his campaign, Friday, Oct. 23, 2015, in Davenport, Iowa. (AP Photo/Charlie Neibergall)

Fem Via per Decidir-ho Tot

Posted on Updated on

11SDeclaració del Procés Constituent amb motiu de l’11 de setembre: Fem Via per Decidir-ho Tot

L’11 de setembre d’enguany s’espera, de nou, una gran mobilització social a Catalunya, organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium, a favor de la independència i del dret a decidir i, sobretot, per pressionar les forces polítiques perquè la consulta del 9 de novembre sigui una realitat. Garantir el dret perquè la població de Catalunya pugui votar és fonamental.

En el marc d’aquesta iniciativa, el Procés Constituent convoca aquest 11 de setembre del 2014 a concentrar-se a l’avinguda Diagonal amb Passeig de Gràcia,davant el Deutsche Bank i de l’Obeliscconegut popularment amb el nom del “llapis” (monument de la victòria feixista) amb l’objectiu de mostrar un absolut rebuig tant davant d’un dels símbols del poder financer internacional com del símbol del poder que recorda l’atac històric contra els nostres drets i llibertats.

El Procés constituent vol reclamar que els drets socials i els drets nacionals són indissociables. VOLEM DECIDIR, però DECIDIR-HO TOT.

Volem participar en una V que signifiqui el reclam de VIURE amb dignitat; de construir una VILA que sigui una unitat política sobirana, que defensi la DIVERSITAT, que sàpiga autogestionar-se, que sigui capaç de crear VINCLES de comunitat i proyectes d’economia social; que promogui els VALORS democràtics, participatius i una ètica solidària.

VOLEM CONSTRUIR UN NOU PAÍS, però un nou país que no estigui regit pels principis de la cobdícia, la corrupció, el frau fiscal i les desigualtats, sinó per la SOLIDARITAT i la JUSTÍCIA.

131013proces3R 13O_02

La lluita per la sobirania és lluitar per la llibertat dels pobles. L’Europa del poder financer no respecta aquesta llibertat. N’hem vist les conseqüències a Grècia, a Portugal, a Irlanda, a Xipre o al mateix Estat espanyol. No hi ha independència veritable sota el jou del deute il·legítim ni sota les urpes de la Troika, ni sotmesos al xantatge de la prima de risc i dels “mercats”. Tampoc hi ha sobirania real sense trencar amb els vicis i desmemòries del règim de la Transició, un règim erigit sobre el silenciament de les víctimes de la Guerra Civil i 40 anys de dictadura feixista, un règim que ha permès que les mateixes oligarquies de sempre continuessin en el poder, un règim contra el qual cal seguir empenyent per fer-lo tombar.

253355_242631652535663_1391437255_n 1

Us convidem a venir davant del Deutsche Bank perquè la banca, tant la nacional com la internacional, és la gran culpable de la crisi que el nostre país i molts d’altres vénen patint des de fa ja sis anys. Hi volem ser perquè, en els darrers anys, el Deutsche, com d’altres entitats financeres, s’ha enriquit especulant amb el deute sobirà dels països euromediterranis, evadeix capitals als paradisos fiscals i es creditor ifinançador d’empreses d’armament. La Troika protegeix les entitats financeres a costa dels fons públics imposant plans d’austeritat que ens roben els drets més fonamentals com la salut i l’educació, l’assistència social, els ajuts a la dependència… i ataca la sobirania dels pobles. Sortirem al carrer per deixar ben clar que volem la sobirania de Catalunya, però també per insistir que les polítiques de la Troika ens deixen en la més profonda misèria com a poble.

El darrer escàndol de la política catalana, amb la confessió de l’expresident Jordi Pujol admetent que la seva família tenia diners irregulars a Andorra que ell havia heredat del seu pare, mostra clarament la necessitat de refundar l’actual sistema polític, social i econòmic. Aquest escàndol s’afegeix a un ampli llistat d’escàndols de corrupció que han afectat als darrers anys a un llarg llistat de polítics, empresaris i banquers catalans. Un país, l’èlit dirigent del qual és còmplice del poder financer nacional i internacional, no serà mai un país veritablement sobirà. No volem un país on la banca faci i desfaci al seu gust, on no hi hagi control sobre el moviment de capitals, i on els rics defraudin impostos impunement.

Vista-central-Proces-Constituent- samarreta proces constituent

Us convidem a unir-nos al voltant del llapis per rebutjar l’abús del poder, la corrupció i el frau fiscal que tenim i patim també, avui, a Catalunya. L’obelisc fou primer una monument a la victòria feixista, després es reconvertí en un monument a Juan Carlos I i avui és una relíquia d’un passat que ens impedeix mirar cap al futur. Som conscients que el poder empresarial, financer i polític català pacta amb les elits espanyoles quan és d’interès per a les seves butxaques. Cal preguntar-se: independència per a què i per a qui? El debat obert avui a Catalunya és una oportunitat per trencar amb l’injust marc legal establert i per repensar les bases del nostre model de societat. Volem obrir un procés constituent que ens permeti decidir, entre tots, quin país volem.

Per tot això, a la diada de l’11 de setembre del 2014, en el marc d’una nova mobilització històrica, serem molts deconstruint el poder financer, l’elitisme, la uniformitat, el totalitarisme i la guerra, el sexisme, la violència d’estat, el pensament únic; per reclamar l’inici d’una nova manera de fer política, per manifestar la voluntat de ser un poble sobirà, conscient que té poder constituent, i capacitat per construir, entre tots i totes, un país divers, plural, democràtic, que vetlli per la justícia social i una ètica solidària.

Ens trobarem a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb Diagonal, davant del Deutsche Bank i del “llapis”.