Anarquisme
¿Héroe o mito? Un anarquista llamado Durruti
Se cumplen 120 años del nacimiento de José Buenaventura Durruti Dumange en las vísperas del 80 aniversario del golpe de Estado contra la Segunda República. Y aunque en muchos medios es recordado por su participación en la Guerra, lo cierto es que la actividad de Durruti en la misma fue más bien escasa, teniendo en cuenta que murió el 20 de noviembre en el transcurso de la Defensa de Madrid.
¿Donde rádica la importancia de Buenaventura Durruti? Básicamente en ser una de las figuras más emblemáticas del movimiento obrero. Nacido en León el 14 de julio de 1896, Durruti desde muy joven participó en las sociedades obreras del ramo de la metalurgia. En este caso en la UGT. Pero pronto el joven Durruti va conociendo las ideas anarquistas hasta acabar afiliado a la poderosa Confederación Nacional del Trabajo. Esto en un periodo complicado, de pistolerismo por parte de la patronal que quería frenar el avance del movimiento obrero, que se veía también espoleado por el triunfo de la Revolución en Rusia.
Durruti fue de esos militantes que en esos momentos se separó de la CNT para crear grupos de acción que respondían con violencia política a la violencia patronal. Nació entonces Los Solidarios junto con Juan García Oliver, Francisco Ascaso, Ricardo Sanz o Rafael Torres Escartín. Sus acciones no pasaron desapercibidas: el atraco al Banco de Gijón en 1922 o el asesinado del Cardenal Soldevila en Zaragoza en 1923. Para “Los Solidarios”, Soldevila había sido uno de los instigadores del asesinato de una de las figuras más representativas del obrerismo libertario de aquel momento: Salvador Seguí.
La dictadura de Primo de Rivera provocó el exilio de Durruti y el resto de sus compañeros. No sin antes haber pasados largas temporadas en prisión por su implicación en las movilizaciones obreras de la época. Durante su exilio no cejó su actividad. Junto con Ascaso recorrió diversos países latinoamericanos. Argentina, Chile, Cuba, etc. Realizaron algún atraco o “expropiación” como se denominaba entre algunos anarquistas de la época, siempre para financiar las actividades del movimiento libertario y nunca como enriquecimiento personal. De vuelta a Europa fue detenido en París junto a Ascaso y Gregorio Jover acusados de intento de asesinato contra Alfonso XIII lo que les llevó a participar en una huelga de hambre.
Al proclamarse la República, regresó a España. Historiográficamente se ha vinculado siempre a Durruti con el denominado “faismo” que intentó ejercer un control sobre la CNT. Pero esa visión esta muy lejos de la realidad. Durruti y su nuevo grupo anarquista, “Nosotros”, no eran de la FAI, organización nacida en 1927 y que tenía como finalidad la extensión de las ideas anarquistas entre los trabajadores ibéricos de España y Portugal. Y aunque Durruti si tuvo una visión beligerante contra el gobierno republicano-socialista, la posición “insurreccional” de la CNT no se desarrolló hasta 1932. Los intentos de Alto Llobregat-Cardoner en 1932 o Casas Viejas en 1933 fueron ejemplo de ello. Durruti fue detenido y deportado a Guinea Ecuatorial. Para esas fechas era ya un reconocido militante obrero del anarcosindicalismo.
La victoria de la derecha, la represión ejercida contra el movimiento obrero y la victoria del Frente Popular, hizo recomponer las ideas al movimiento libertario. En marzo de 1936, Durruti dejó claro que gracias a los esfuerzos de los anarquistas se había recuperado la República de abril de 1931 y que había que exigir el cumplimiento de determinados compromisos. Igualmente, en fechas previas al golpe de Estado de julio, ante las propuestas de nuevas “expropiaciones” contra bancos, Durruti se opone por no considerar el momento idóneo para ello. Al movimiento libertario le tocaba otro papel de cara a la revolución en marcha. Poco a poco va apareciendo un pragmatismo en Durruti que es reflejo del propio pragmatismo de la CNT.
Si algo caracterizó al Durruti de aquel momento, fue precisamente su capacidad de reacción y dirección ante el golpe de Estado de julio de 1936. Gracias a personajes como él la sublevación encabezada por Goded en Barcelona fue derrotada. Una victoria que condujo al proletariado español a desarrollar una profunda revolución social con el control de los medios de producción, de consumo y de dirección política.
Y sin dudarlo un instante, Durruti formó su unidad de milicias que, junto al militar Pérez Farrás, se desplazó hasta el frente de Aragón con la idea de tomar Zaragoza. Objetivo nunca cumplido. Esa frase suya de “hay que renunciar a todo menos a la victoria” le llevó a desplazarse hasta Madrid cuando las tropas de Franco asediaban la capital de la República. Y allí encontró la muerte por una bala en la Ciudad Universitaria siendo todavía un enigma todo lo relaciona con su muerte.
A partir de ese momento surgió el “mito de Durruti”. Su figura se paseó por periódicos, carteles, pancartas. Su propio entierro fue una enorme manifestación. Sin embargo, y tal como el propio Durruti dejó, ni fue un heroe ni fue un mito (y tampoco un sanguinario como le presentó esos cuarenta años de dictadura). Durruti fue uno más de esos miles y miles de militantes obreros que enriquecieron las filas del poderoso anarcosindicalismo.
Que dependiendo de la época histórica leyó su realidad y adoptó determinadas estrategias, correctas o no. Un anarquista que, por testimonio de su compañera sentimental Emilienne Morin, siempre creyó en la igualdad de género. Una víctima más de una Guerra iniciada por un golpe de Estado perpetrado por un grupo de militares contra la República que condujo al país a la larga noche de la dictadura.
El digne d’agost: Ramon Arau
Com deia el gran Bertolt Brecht: “Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. N’hi ha d’altres que lluiten un any i són molt bons. N’hi ha que lluiten molts anys i són encara millors. Però n’hi ha que lluiten tota la vida. Aquests són els imprescindibles” i avui volem dedicar el nostre guardó a Ramon Arau, un home optimista, supervivent de la lleva del biberó, anarquista, republicà, autor del llibre “De la utopia al camp de concentració. Records d’un soldat de la lleva del biberó” conjuntament amb Salvador Domènech, i que tenim el plaer de llegir, admirar i guardonar… Us deixem amb uns enllaços a diferents entrevistes en motiu de la publicació del llibre i us animem a la seva lectura:
Entrevista de Jesús Sancho a Ramon Arau, a La Vanguardia Digital (09-04-14)
Entrevista d’Helena Garcia Melero a Ramon Arau, a Els Matins de TV3 (11-04-14)
Entrevista de Marta Membrives a Ramon Arau, a la contraportada del diari “El PuntAvui” (17-04-14)
Entrevista de Xavier Solà a Ramon Arau, a La nit dels ignorants, a Catalunya Ràdio (05-05-14)
Entrevista a Ramon Arau, a Entre hores, Ràdio 4 (06-05-14)
Entrevista a Ramon Arau, a Connexió Barcelona, Barcelona TV (BTV)(07-05-14)
Entrevista de Xavier Grasset a Ramon Arau, a L’Oracle de Catalunya Ràdio (08-05-14)
Entrevista de Robert Sendra a Salvador Domènech, a Diari de Sant Quirze (11-06-14)
Futbol i Revolució: “FC Sankt Pauli, futbol alemany contra el feixisme”
Continuem amb una segona entrada dedicada al llibre ‘Futbol per la llibertat’ de Ramon Usall amb l’objectiu de tornar a evidenciar que el futbol no només ha estat al servei dels totalitarismes sinó que, en més ocasions de les que a priori podríem pensar, s’ha posat al servei de causes justes i nobles com ho són la lluita contra el racisme, contra el colonialisme, la revolució o per la llibertat dels pobles.
Aquest cop us presento el FC Sankt Pauli l’equip d’Hamburg que s’ha convertit en el símbol de les cultures alternatives i abandera l’esport compromès a tot el món mitjançat l’article “FC Sankt Pauli: futbol alemany contra el feixisme” de Francesc Poblet a la Directa:
“Hi ha grans clubs de futbol amb tradició obrera (West Ham United), comunista (Livorno), de suport als pobles sense Estat (Barça, Athletic, Celtic) o amb sectors d’afició antifeixista (Bukaneros del Rayo, Celtarras a Vigo). Però el club de futbol alternatiu per excel·lència és, sens dubte, el del port d’Hamburg. Les més de 500 penyes que té arreu del món –a casa nostra, el St. Pauli Fanclub Catalunya, que afegeix l’independentisme als valors propis del club– són una viva mostra del tarannà i de l’activitat que representa.
El lloc més conegut d’Hamburg és el que s’articula al voltant de la Reeperbahn, l’avinguda que travessa el barri golfo de la ciutat, que també és el bressol de la cultura punk, okupa, verda i anarquista. A cinc minuts passejant, trobem Millerntor, l’estadi d’un club de futbol molt especial.
El FC Sankt Pauli, els pirates, es va fundar a principis del segle xx, però no va arribar a jugar a la primera divisió fins al 1977. A mitjan dels vuitanta, va començar la seva gran transformació. Com que l’Hamburg SV –l’altre equip de la ciutat, que ara té l’estadi fora– era el club preferit dels sectors ultres d’extrema dreta, algunes seguidores que no volien compartir les grades amb nazis i racistes van optar per donar suport al Sankt Pauli. De mica en mica i de manera espontània, s’hi van anar incorporant joves socialistes, comunistes, anarquistes, punks i okupes, que proliferaven al barri. En 10 anys, es va passar de les 1.500 entrades a omplir el camp amb més de 20.000 persones a cada partit.
Valors i identitat
El Sankt Pauli va ser el primer club que va prohibir explícitament la presència de simbologia feixista, racista i sexista, així com el hooliganisme al seu estadi. També és l’únic club que es declara antiracista, antisexista i antihomòfob als seus estatuts. Difusor de valors com la justícia, el respecte i la igualtat, ha estat compromès amb campanyes solidàries, com l’anomenada Wasserinitiative: Viva con agua de Sankt Pauli, destinada a fornir de fonts d’aigua les escoles bressol de Cuba. Les seves seguidores també han promogut el moviment antifeixista mundial d’aficionades al futbol antixenòfobes i antiracistes Alerta Network!
Durant els partits, tots aquests valors es viuen intensament a la graderia, on podem trobar el percentatge més gran de dones que assisteixen a qualsevol camp de futbol. Quan surten els jugadors, sempre sona el “Hell’s Bells” d’AC/DC i el camp s’omple de banderes marrons (el color de la samarreta), pirates i del Che i de tota mena de pancartes reivindicatives. Tot això ha ocasionat alguns incidents amb grups d’extrema dreta i amb l’afició neonazi d’alguns equips, sobretot de l’antiga Alemanya de l’Est i també amb l’altre club metropolità, el HSV. Una altra de les característiques que mostren el tarannà especial d’aquest equip és el fet que, de manera espontània, l’afició va adoptar la bandera pirata com a imatge del club, com a símbol de rebel·lia i per la seva vinculació amb el mar, ja que és una ciutat i un barri portuari. L’anterior president del club, Corny Littman, és un conegut actor de teatre, militant ecologista i homosexual declarat, un cas únic en un món tan masclista com el del futbol. Un dels jugadors més carismàtics, el porter Volker Ipss, ara retirat, vivia en una casa okupada del barri i col·laborava amb projectes a la Nicaragua sandinista. Molts conjunts de música han dedicat temes al club. L’any 1996, es va editar el CD El FC Sankt Pauli és el culpable que sigui com sóc, una recopilació de cançons de bandes de rock i punk.
Moltes decisions del club es prenen de manera assembleària. Per exemple, es va fer retirar la publicitat amb imatges sexistes de dones i es va canviar el nom de l’estadi quan es va descobrir que l’expresident Wilhelm Koch –que li donava nom– havia estat membre del partit nazi.
La temporada passada, el FC Sankt Pauli va baixar a segona divisió. Resulta difícil sobreviure en un món econòmicament tant salvatge, però l’estadi s’ha continuat omplint partit rere partit i, sobretot, l’afició manté aquesta barreja de festa i compromís polític i social que la caracteritza. El FC St. Pauli Fanclub Catalunya, antifeixista i independentista, és el club oficial de l’afició a casa nostra. Denuncien la venda de l’essència dels clubs a les multinacionals.
St. Pauli Fanclub Catalunya
A Catalunya, també hi ha un club oficial de gent seguidora del Sankt Pauli. Amb gairebé un centenar de socis i sòcies, des de l’any 2010, no ha parat d’organitzar activitats arreu del territori.
Ens trobem amb tres d’elles –Adriana, Judith i Esteve– i de seguida ens transmeten la seva passió pel club i pels seus ideals: “És un no parar. Fem xerrades pertot arreu, a casals independentistes, ateneus llibertaris… Un cop l’any, organitzem una gran trobada i un torneig popular de futbol antifeixista”. Sense anar més lluny, fa pocs dies, a Tarragona, en el marc de les Jornades Antifeixistes organitzades per Arran sota el lema El feixisme avança si no se’l combat, van fer una xerrada sobre antifeixisme i futbol.
“A més dels idearis del club, nosaltres som explícitament independentistes. Cada any, anem a Millerntor almenys una vegada i no perdem ocasió de fer que es vegin bé les nostres estelades!”. “Aquí, donem a conèixer els valors del futbol associats al St. Pauli i, a fora, difonem qui som i tot el que passa a Catalunya”.
El club tampoc és aliè a les reivindicacions de pobles i cultures. El Sankt Pauli està agermanat amb el Celtic de Glasgow i, per exemple, l’any 2006, va ser seu del FIFI World Club, un mundial de nacions no reconegudes per la FIFA. Un dels lemes del Fanclub és Odi al futbol modern, entès com l’abducció del futbol pel capitalisme més salvatge (negocis, societats anònimes, gent multimilionària…), que en despersonalitza la naturalesa i l’esperit. La denúncia de la venda dels clubs als interessos de les televisions, els xeics i els mafiosos russos, els horaris dels partits, el preu de les entrades o el tracte a l’afició popular són alguns dels objectius prioritaris de les seves activitats.
Més informació al llibre Futbol per la llibertat de Ramon Usall (Pagès Editors, 2011) i al web del Fan Club de Catalunya.”
Cinema revolucionari
Fa uns mesos a TEMPS DE REVOLUCIÓ vaig crear una secció dedicada a documentals i cinema dedicat a fer un món millor i avui amb aquest post volia oferir algunes webs on trobar un ampli ventall de cinema revolucionari.
Començo per la selecció de cinema que podem trobar a La Rosa Blindada, un espai de lluita i insurgència que ens acosta a la solidaritat, el socialisme i la revolució a Amèrica Llatina. Per cert, originàriament, durant la dècada dels anys ’30,” La Rosa Blindada” va ser un llibre de poemes escrit pel poeta Raúl González Tuñón en homenatge a la insurrecció obrera d’Astúries en l’Espanya republicana…
La segona recomanació la trobem a facebook, a la pàgina “Cine social, político y revolucionario para compartir” on podem trobar desenes de pel·licules amb els seus corresponents enllaços de franc…
La tercera és la Caja de las Herramientas de la UJCE (Juventudes Comunistas del PCE) on podem trobar un centenar de pel·lícules ordenades per títols o directors/es. Una selecció de grans obres com “Libertarias”, “La estrategia del caracol”, “Octubre” o “Diarios de una motocicleta”. També val lapena visitar la seva secció de documentals i vídeos que ofereixen un ampli ventall de grans títols…
I per acabar un llistat de “50 pel · lícules per despertar la nostra consciència política” entre les que podem trobar grans clàssics del cinema com “El gran dictador”, “Memorias del subdesarrollo”, “V de Vendetta”, “Sacco i Vanzetti” o “In the Loop”.
Federica Montseny, dona llibertària
Arriba un nou 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora, i és en el context actual que estem vivint de constant pèrdua de drets i llibertats, on més que mai cal unir-nos per lluitar contra totes les discriminacions. NI UN PAS ENRERA !!!
Un 8 de Març de 2014 on des del blog “Temps de Revolució” volem agrair a totes les dones que ens han precedit en la lluita, a les que lluiten dia a dia i a les que ara s’incorporen amb la il·lusió de construir totes juntes un món millor, nou i igualitari. I per això volem recordar una dona llibertària: Federica Montseny i ho fem amb un extracte de l’article publicat a Terra de Somnis amb el títol: “Federica Montseny, la ‘indomable’ al govern”
Es per això que voldria que aquestes línies fossin un sentit homenatge cap a la gran pedagoga, propagandista i lluitadora…” continuar llegint
Podeu trobar més informació al Centre d’Estudis Llibertaris Federica Montseny.
Un llibre per regalar aquestes festes: “La cocinera de Buenaventura Durruti”
Una segona recomanació per aquestes festes és “La cocinera de Buenaventura Durruti” publicat pel grup editor “Los amigos de Ascaso” i que tot just s’està presentatnt aquests dies a casa nostra.
El llibre està basat en una sèrie de manuscrits trobats el 1970 en una llibreria de material anarquista de Zuric, que portava ja 20 anys tancada: la llibreria Pinkus, que va ser un centre de referència en el seu moment. Editat a Itàlia ordenant el material localitzat, ara s’edita a Espanya amb la seva traducció al castellà.
El llibre és una esplèndida barreja entre unes memòries manuscrites d’una miliciana de la Columna Durruti, molt valuoses per la seva descripció de la vida quotidiana, i dels moments que ella protagonitza ja com una militant activa, i un conjunt de les receptes que va elaborant dia a dia amb els ingredients que van trobant. El resultat són unes originals memòries d’una miliciana de la que desconeixem el nom que descriu de primera mà un detall tan fonamental com és la referència a l’alimentació de les forces de la Columna Durruti.
Es pot comprar online a La Ciutat Invisible o en altres punts com la llibreria Aldarull (Gràcia) o a El Lokal (Raval).
