República Catalana del 99 %

Impulsant el canvi amb Raimundo Viejo

Posted on Updated on

1 2

Anuncis

No oblidem: El Govern d’Artur Mas es va gastar 22 milions d’euros en bufets d’advocats externs

Posted on Updated on

1

Ara que tot el país sembla mobilitzat en trobar un nom al nou “negoci” convergent, no està de més preocupar-nos en com gestionen els nostres diners… Doncs si, sembla que el silenci s’imposa en el govern Puigdemont i el procés tapa vergonyes, corrupció, mala gestió i robatori (aquí i a l’Estat). Avui un article de Crític publicat fa uns mesos però que crec interessant recordar: El Govern d’Artur Mas es va gastar 22 milions d’euros en bufets d’advocats externs.

Entre el 2011 i el 2015, el Govern de la Generalitat va dedicar 22,5 milions d’euros a la contractació de serveis jurídics externs. CRÍTIC ha tingut accés en exclusiva a les dades a través de la informació facilitada pel Departament de Presidència: en total, 2.959 encàrrecs a prop de 350 empreses i professionals.

El bufet més contractat és el de Miquel Roca, històric dirigent de Convergència i actual advocat de la infanta Cristina, amb 58 encàrrecs al llarg dels últims cinc anys, per valor de 2,75 milions d’euros. El segon despatx del rànquing és el bufet Vallbé, on treballava fins fa pocs mesos l’actual conseller de Justícia, Carles Mundó: 2,58 milions. Entre els bufets que més facturen hi ha Cuatrecasas, Garrigues o les consultories Deloitte i PWC.

La Generalitat disposa del seu propi cos de lletrats, tot i que la llei preveu que l’Administració pugui realitzar encàrrecs a bufets externs. El que en principi hauria de ser una excepció, però, s’ha convertit en norma habitual.

llegir més

“A la banca el lema és: confiança zero, fidelitat zero”

Posted on Updated on

1

Joris Luyendijk, antropòleg i periodista; explica la idiosincràsia del món de la banca a La Contra del passat 1 de juny.

Tot continua igual: Amb la seva mirada d’antropòleg va ser corresponsal a l’ Orient Mitjà iva escriure un llibre sobre com intenta treballar una tribu de corresponsals de guerra. El 2011 va decidir passar dos anys explorant el món financer de la City londinenca, va entrevistar més de 200 treballadors per entendre la cultura de la banca. El resultat és Nedant entre taurons (Empúries). Descobrir com es mouen i què pensen els artífexs de la crisi és simplement aterridor. No hi ha dolents, tampoc no hi ha ètica, hi ha secretisme i por, molts diners per guanyar, incentius perversos i un curt termini miop. “Abans de la crisi molts directius no ente­nien els productes que venien, però ningú no fa preguntes i és aterridor que res no hagi canviat”.

Hem tingut antropòlegs ­innocents, antropòlegs a Mart…

Jo he estat un antropòleg a la City londinenca, al món de les finances.

2 Què buscava?

La resposta a una inquietud generalitzada: com és possible que hàgim hagut de rescatar els bancs i que cap banquer no hagi hagut de tornar les bonificacions que van rebre, i com poden viure amb la consciència tranquil·la…

Una qüestió ètica.

Els banquers em van dir diverses respostes: “No tinc la consciència tranquil·la, però he de pagar una hipoteca i una escola privada”, “jo no empitjoro el món”, i després hi ha els que s’autoproclamen “màsters de l’univers” o “ cigala pendular”.

Què diuen, aquests?

“Puc viure amb mi mateix perquè sóc genial!”. D’altres viuen a la bombolla (es fiquen al llit amb banqueres i els seus amics són banquers) i no concedeixen entrevistes. Però la característica essencial del món de les finances és que no es fan preguntes morals, només es plantegen si és legal o no.

Entenc.

Davant d’atemptats gihadistes, la majoria d’operadors que vaig entrevistar no es van plantejar si havia mort algú que coneixien, van veure l’oportunitat de vendre assegurances de vida.

Vostè compara la gent que treballa als bancs amb diferents animals.

Els vaig preguntar a tots amb quin animal s’identificaven. Els executius van dir: sóc un lleó, un llop, una serp, un velociraptor. Els encarregats del control intern, la feina dels quals és evitar qualsevol tipus d’escàndol o patacada financera, em van dir: una formiga, una abella…

3

Una fauna insòlita…

Un executiu pot perdre en un dia 5.000 milions d’euros i els qui ho han de controlar es veuen com formigues… És significatiu. Al sector els anomenen “els jutges de línia”.

Quin ambient hi ha?

Per sobre de l’avarícia, hi ha la por. Saps que cada tres mesos com a mínim acomiadaran algú del teu equip. No fas amics.

Com l’acomiaden, a la gent?

Tornes de dinar i el teu company de taula ja no hi és o el teu ordinador està bloquejat i de seguida reps la trucada de recursos humans. Acompanyat tota l’estona d’un cap de seguretat, reculls els teus estris i en cinc minuts, al carrer.

Això deu forjar caràcter.

La idea que la gent s’ha de preocupar per la seva empresa o els col·legues és ingènua. A la banca el lema és: confiança zero, fidelitat zero. Et converteixes en algú molt curtterminista i els incentius hi col·laboren molt.

Molt dur.

Els treballadors de la banca consideren el primer acomiadament com un ritu d’iniciació. T’ofereixen sis mesos de sou lliures d’impostos si firmes un document que diu que no demandaràs el banc ni parlaràs amb periodistes.

5En general, són persones superficials?

Emocionalment sí, però el seu coeficient en els test d’intel·ligència és molt alt. Treballen a l’entorn de 14 i 16 hores cada dia en un ambient en què perceben que parlar de qüestions privades és molt perillós.

…És clar que els compensa.

Molts creuen que només es dedicaran a aquesta feina tres o cinc anys, però després veuen que el seu cap, una mica més gran que ells, guanya el doble, i allarguen una mica, i una mica més…

Trist.

Tot és a curt termini i, per tant, la seva filosofia és: “per què he de tractar millor els meus clients del que el meu banc em tracta a mi?…”. I a això es redueix la venda de certs productes a pensionistes. Et diuen que si no els hi venen ells, els hi vendrà el seu col·lega i, al final de l’any, qui n’hagi venut més es queda i l’altre se’n va.

I els sembla prou raó?

Tots semblen més grans de l’edat que tenen. Crec que a molts d’ells aquest comportament els causa molt dolor, però se senten impotents i estan molt ben pagats.

Què l’ha sorprès, a vostè?

L’ambient és molt masculí i agressiu fins i tot entre les dones. De fet, parlen utilitzant metàfores de guerra: trinxeres, presoners, violar i ­saquejar… Aquest vocabulari fa més fàcil per a ells silenciar la seva consciència.

Així ens ha anat.

El 2008 tot era caos i els alts executius no coneixien els riscos que estaven assumint, eren ignorants i incompetents, i això espanta moltíssim, ens estimem més pensar que són uns malvats, però el que hi ha és falta de lògica.

4Poques hores abans que caigués Lehman Brothers els crèdits es van congelar.

Sí, i alts executius van comprar or i van trucar a les seves dones perquè fessin provisió d’aliments i marxessin amb els nens al camp. Te­mien que tot el sector financer s’enfonsés.

Vam estar a punt?

Herman van Rompuy, un dels alts funcionaris de la UE, va dir que vam estar “a mil·límetres” d’aquest escenari, per això van decidir salvar els bancs. Després tothom, incloent-hi el personal dels bancs, esperava grans canvis que no es van produir. I tot continua igual.

 

És tremendista, vostè?

No, però tinc claríssim que el sistema només canviarà si el forcen a fer-ho, és una qüestió política, i continuen els mateixos al poder.

Ara és el moment: Votem En Comú Podem !!!

Posted on Updated on

1

Fa un parell de dies us deia que tenia molts motius per demanar el vot a En Comú Podem i avui volia donar-vos uns quants més…

Podria dir-vos que el marit de la Noemí (indepe de socarrel), no es vol resignar,  ja fa un any i mig que espera per fer-se una prova a la Vall d’Hebron (gràcies a les retallades d’en Boi Ruiz – no oblidem) i que no hi ha dia que no hagi de prendre calmants i al final l’han fet fora de la feina ja que no “complia”…  o que la Marta, sense feina i amb la seva filla a Londres, creu que ara sí, ara sí podem canviar alguna cosa… Totes dues votaran En Comú Podem per primer cop…

Podria dir-vos que és insultant i una vergonya que la Sra. Pepita, amiga de la meva mare, hagi rebut un augment de 1,57 € en la seva minsa pensió i que hagi de sentir el Rajoy en els debats que ell és la “garantia” del sistema de pensions… ella s’ho està rumiant, tota la vida fent confiança als mateixos i ara dubte… meravellosos dubtes, voti el que voti…

Per no parlar, dels seus consogres de Jaén, que després d’anys de votar el PSOE ara votaran a Diego Cañamero, “jornalero”, digne sindicalista i lluitador per les llibertats dels pobles, ara candidat de Unidos Podemos.

Podria dir-vos que la dignitat torna a la política i que si assolir 69 diputats “diferents” ja va ser un èxit, ara podem arribar més lluny a la recerca d’un model honrat, progressista, del bé comú, feminista, igualitari, solidari, just, sostenible, lliure…

I crec que més enllà dels meus mots, val la pena sentir  les paraules d’una companya i d’un company amb els que aconseguirem canviar les coses: Ada Colau i Iñigo Errejón.

I per tot això votaré En Comú Podem !!!

Posted on Updated on

Cartells Podemos i ECP

Podria parlar una bona estona dels diferents motius que em porten a donar suport i demanar el vot per En comú podem.

Avui, podria dir-vos que el meu germà, votant de la CUP, té clarissim que sense fer fora al PP no tindrem llibertat a Catalunya… que en Marc el meu amic de la infantesa que votava socialista ja va votar a les municipals a Barcelona en Comú i ara està il·lusionat amb la victòria dels “comuns”…

Podria dir-vos que m’agradaria que el meu avi estigués viu per veure com els republicans catalans com ell (els de veritat, de cor i puny alçat) ens acostem a la victòria… o compartir aquest moment amb els meus tiets que van viure tota la seva vida amb por i malgrat això mai van perdre el somriure ni l’esperança en món millor, en un món més just per la gent senzilla, pel 99%…

Però m’estimo més donar la paraula avui a un company que si que em representa: Alberto Garzón… Paraules plenes d’emocions, somriures, dignitat, il·lusions i justicia…

En comú podem!!! El Canvi ja és aquí!

Posted on

elcanvijaesaqui

Dimecres 22, 19h. Plaça Can Fabra de Barcelona

Arriba l’acte final de campanya, on comptarem amb alguns convidats especials. El 26J tenim una oportunitat històrica per fer fora el PP i les seves polítiques del Govern!

No et perdis les intervencions de: Owen Jones, Ada Colau, Xavier Domènech, Íñigo Errejón, Lucía Martín, Gerardo Pisarello, Laia Ortiz, i la música de Nacho Vegas…

Colau y los estereotipos

Posted on Updated on

Encara que ja fa dies d’aquest debat, crec que cal anar recordant que “El classisme considera que els que no pertanyen a la casta no són dignes d’ocupar el lloc reservat a ella…” tal com ens il·lustra aquest article de Milagros Pérez Oliva a El País del dia 3 d’abril:

1
En La opinión pública, un clásico del periodismo y la política en muchos aspectos superado pero en otros aún vigente, el periodista y filósofo norteamericano Walter Lippmann se refería en 1922 a los estereotipos como “una imagen ordenada y más o menos coherente del mundo, a la que se han adaptado nuestros hábitos, gustos, capacidades, consuelos y esperanzas. (…) En ese mundo las personas y las cosas ocupan un lugar inequívoco y su comportamiento responde a lo que esperamos de ellos. (…) Ningún estereotipo es neutral. Son la garantía de nuestro amor propio y la proyección del sentido del mundo que cada uno tiene. Por tanto, los estereotipos arrastran la carga de los sentimientos que llevan asociados”.

Cuando Félix de Azúa, un intelectual que acaba de ingresar en la Real Academia Española, se refiere a la alcaldesa de Barcelona, Ada Colau, como una ignorante que debería estar vendiendo en una pescadería, no solo está catalogando a la persona a la que se refiere. También se cataloga a sí mismo. En esa valoración está implícita toda una exhibición de sus referentes mentales, de su personal sentido del orden de las cosas. El mismo orden que unos días antes había expresado un concejal del PP de Palafolls al afirmar que “en una sociedad seria y sana” Ada Colau no sería alcaldesa sino que “estaría fregando suelos”.

Los estereotipos implícitos en estas frases expresan la concepción del mundo que esas personas tienen. Una visión que parece muy antigua, pero ya sabemos que todo vuelve. Podría pensarse que, en la persistente campaña de acoso y derribo que sufre la alcaldesa, estas manifestaciones no pasan de ser anécdotas estrafalarias. Pero no es así. Tanto el concejal como el académico expresan en realidad algo que muchos de los adversarios políticos de Colau piensan pero esconden porque saben que eso les define y definirse en términos tan clasistas tiene hoy consecuencias. Afortunadamente, las tiene.

El clasismo entraña un sentimiento de superioridad de casta. Los que no pertenecen a la casta no son dignos de ocupar el lugar reservado a ella. Las que friegan suelos o venden en una pescadería, no son casta, ergo no merecen ocupar las posiciones que “en una sociedad seria y sana” corresponden a ciertas élites y que en el espacio público, es el poder, concebido como un instrumento para perpetuar la estratificación social.

En la visión clasista del mundo, nadie que no pertenezca a la casta o esté bendecido por ella, merece ejercer el poder. En ese orden mental, ejercer la alcaldía exige una dignidad de clase de la que carecen las limpiadoras y las vendedoras. Se establece así una jerarquía de personas y de dignidades. Hay una jerarquía de dignidad vinculada a la jerarquía de clase. Cualquiera que se salte el orden natural de esa jerarquía, es un usurpador. Y si es una mujer, doblemente usurpadora. Porque también hay una jerarquía de géneros. Colau, evidentemente, no es hombre y no imagino a ninguno de quienes le han faltado al respeto diciendo algo similar del alcalde de Valencia, de Cádiz o de Santiago, aun cuando por posición e ideología, representen lo mismo que Colau.

Pero en esta lógica, aún hay más: las que friegan suelos o venden pescado en el mercado están donde tienen que estar y no en las alcaldías porque carecen de cultura para comprender la complejidad del mundo. Una vendedora de pescado no puede ser alcaldesa. Y si una mujer que debería vender pescado a pesar de todo consigue ser alcaldesa, es porque la gente que la ha votado se ha equivocado. Un error de la democracia. De ahí a decir que la democracia es un error porque no garantiza la buena elección de quienes han de ocupar el poder, hay un paso muy corto. Peligrosamente corto.

2

El propio Lippmann, que profundizó en el papel de los estereotipos y la conformación de la opinión pública, pensó que podía ser mejor dejar el poder en manos de élites bien formadas y preparadas para ejercerlo. En la misma entrevista en la que menosprecia a Colau, el académico y fundador de Ciudadanos muestra su contrariedad con los resultados del 20-D y afirma que la gente que apoyó a ciertos partidos debía “votar borracha”. Que es lo mismo que decir que no sabían lo que votaban. Tampoco debían saberlo, cabe deducir, los que con su voto hicieron posible que Ada Colau, que debía estar vendiendo pescado, gobierne “una ciudad como Barcelona”.

La visión clasista del mundo es posible que considere preferible que las alcaldías se adjudiquen por el mismo procedimiento que los sillones de la Real Academia, por cooptación y con discurso de bienvenida. Pero los tiempos, como decía la canción, están cambiando. Si Ada Colau y otras como ella que deberían estar fregando suelos o vendiendo pescado están hoy gobernando las instituciones es porque, en democracia, cada persona vale exactamente lo mismo, un voto. Y aunque la opinión pública puede manipularse, hoy ya no es tan fácil construir estereotipos de base clasista. Al contrario. Ada Colau, que puede fregar suelos, vender pescado y ejercer como alcaldesa con la misma dignidad, ha sabido darle la vuelta al discurso. Se ha ido al mercado y se ha hecho una foto con las vendedoras de pescado: “Orgullo de ser mujeres trabajadoras”, ha tuiteado. Harán bien, las élites con clase, de no despreciar a ciertas alcaldesas.