República Catalana del 99 %

Ara és el moment: Votem En Comú Podem !!!

Posted on Updated on

1

Fa un parell de dies us deia que tenia molts motius per demanar el vot a En Comú Podem i avui volia donar-vos uns quants més…

Podria dir-vos que el marit de la Noemí (indepe de socarrel), no es vol resignar,  ja fa un any i mig que espera per fer-se una prova a la Vall d’Hebron (gràcies a les retallades d’en Boi Ruiz – no oblidem) i que no hi ha dia que no hagi de prendre calmants i al final l’han fet fora de la feina ja que no “complia”…  o que la Marta, sense feina i amb la seva filla a Londres, creu que ara sí, ara sí podem canviar alguna cosa… Totes dues votaran En Comú Podem per primer cop…

Podria dir-vos que és insultant i una vergonya que la Sra. Pepita, amiga de la meva mare, hagi rebut un augment de 1,57 € en la seva minsa pensió i que hagi de sentir el Rajoy en els debats que ell és la “garantia” del sistema de pensions… ella s’ho està rumiant, tota la vida fent confiança als mateixos i ara dubte… meravellosos dubtes, voti el que voti…

Per no parlar, dels seus consogres de Jaén, que després d’anys de votar el PSOE ara votaran a Diego Cañamero, “jornalero”, digne sindicalista i lluitador per les llibertats dels pobles, ara candidat de Unidos Podemos.

Podria dir-vos que la dignitat torna a la política i que si assolir 69 diputats “diferents” ja va ser un èxit, ara podem arribar més lluny a la recerca d’un model honrat, progressista, del bé comú, feminista, igualitari, solidari, just, sostenible, lliure…

I crec que més enllà dels meus mots, val la pena sentir  les paraules d’una companya i d’un company amb els que aconseguirem canviar les coses: Ada Colau i Iñigo Errejón.

I per tot això votaré En Comú Podem !!!

Posted on Updated on

Cartells Podemos i ECP

Podria parlar una bona estona dels diferents motius que em porten a donar suport i demanar el vot per En comú podem.

Avui, podria dir-vos que el meu germà, votant de la CUP, té clarissim que sense fer fora al PP no tindrem llibertat a Catalunya… que en Marc el meu amic de la infantesa que votava socialista ja va votar a les municipals a Barcelona en Comú i ara està il·lusionat amb la victòria dels “comuns”…

Podria dir-vos que m’agradaria que el meu avi estigués viu per veure com els republicans catalans com ell (els de veritat, de cor i puny alçat) ens acostem a la victòria… o compartir aquest moment amb els meus tiets que van viure tota la seva vida amb por i malgrat això mai van perdre el somriure ni l’esperança en món millor, en un món més just per la gent senzilla, pel 99%…

Però m’estimo més donar la paraula avui a un company que si que em representa: Alberto Garzón… Paraules plenes d’emocions, somriures, dignitat, il·lusions i justicia…

En comú podem!!! El Canvi ja és aquí!

Posted on

elcanvijaesaqui

Dimecres 22, 19h. Plaça Can Fabra de Barcelona

Arriba l’acte final de campanya, on comptarem amb alguns convidats especials. El 26J tenim una oportunitat històrica per fer fora el PP i les seves polítiques del Govern!

No et perdis les intervencions de: Owen Jones, Ada Colau, Xavier Domènech, Íñigo Errejón, Lucía Martín, Gerardo Pisarello, Laia Ortiz, i la música de Nacho Vegas…

Colau y los estereotipos

Posted on Updated on

Encara que ja fa dies d’aquest debat, crec que cal anar recordant que “El classisme considera que els que no pertanyen a la casta no són dignes d’ocupar el lloc reservat a ella…” tal com ens il·lustra aquest article de Milagros Pérez Oliva a El País del dia 3 d’abril:

1
En La opinión pública, un clásico del periodismo y la política en muchos aspectos superado pero en otros aún vigente, el periodista y filósofo norteamericano Walter Lippmann se refería en 1922 a los estereotipos como “una imagen ordenada y más o menos coherente del mundo, a la que se han adaptado nuestros hábitos, gustos, capacidades, consuelos y esperanzas. (…) En ese mundo las personas y las cosas ocupan un lugar inequívoco y su comportamiento responde a lo que esperamos de ellos. (…) Ningún estereotipo es neutral. Son la garantía de nuestro amor propio y la proyección del sentido del mundo que cada uno tiene. Por tanto, los estereotipos arrastran la carga de los sentimientos que llevan asociados”.

Cuando Félix de Azúa, un intelectual que acaba de ingresar en la Real Academia Española, se refiere a la alcaldesa de Barcelona, Ada Colau, como una ignorante que debería estar vendiendo en una pescadería, no solo está catalogando a la persona a la que se refiere. También se cataloga a sí mismo. En esa valoración está implícita toda una exhibición de sus referentes mentales, de su personal sentido del orden de las cosas. El mismo orden que unos días antes había expresado un concejal del PP de Palafolls al afirmar que “en una sociedad seria y sana” Ada Colau no sería alcaldesa sino que “estaría fregando suelos”.

Los estereotipos implícitos en estas frases expresan la concepción del mundo que esas personas tienen. Una visión que parece muy antigua, pero ya sabemos que todo vuelve. Podría pensarse que, en la persistente campaña de acoso y derribo que sufre la alcaldesa, estas manifestaciones no pasan de ser anécdotas estrafalarias. Pero no es así. Tanto el concejal como el académico expresan en realidad algo que muchos de los adversarios políticos de Colau piensan pero esconden porque saben que eso les define y definirse en términos tan clasistas tiene hoy consecuencias. Afortunadamente, las tiene.

El clasismo entraña un sentimiento de superioridad de casta. Los que no pertenecen a la casta no son dignos de ocupar el lugar reservado a ella. Las que friegan suelos o venden en una pescadería, no son casta, ergo no merecen ocupar las posiciones que “en una sociedad seria y sana” corresponden a ciertas élites y que en el espacio público, es el poder, concebido como un instrumento para perpetuar la estratificación social.

En la visión clasista del mundo, nadie que no pertenezca a la casta o esté bendecido por ella, merece ejercer el poder. En ese orden mental, ejercer la alcaldía exige una dignidad de clase de la que carecen las limpiadoras y las vendedoras. Se establece así una jerarquía de personas y de dignidades. Hay una jerarquía de dignidad vinculada a la jerarquía de clase. Cualquiera que se salte el orden natural de esa jerarquía, es un usurpador. Y si es una mujer, doblemente usurpadora. Porque también hay una jerarquía de géneros. Colau, evidentemente, no es hombre y no imagino a ninguno de quienes le han faltado al respeto diciendo algo similar del alcalde de Valencia, de Cádiz o de Santiago, aun cuando por posición e ideología, representen lo mismo que Colau.

Pero en esta lógica, aún hay más: las que friegan suelos o venden pescado en el mercado están donde tienen que estar y no en las alcaldías porque carecen de cultura para comprender la complejidad del mundo. Una vendedora de pescado no puede ser alcaldesa. Y si una mujer que debería vender pescado a pesar de todo consigue ser alcaldesa, es porque la gente que la ha votado se ha equivocado. Un error de la democracia. De ahí a decir que la democracia es un error porque no garantiza la buena elección de quienes han de ocupar el poder, hay un paso muy corto. Peligrosamente corto.

2

El propio Lippmann, que profundizó en el papel de los estereotipos y la conformación de la opinión pública, pensó que podía ser mejor dejar el poder en manos de élites bien formadas y preparadas para ejercerlo. En la misma entrevista en la que menosprecia a Colau, el académico y fundador de Ciudadanos muestra su contrariedad con los resultados del 20-D y afirma que la gente que apoyó a ciertos partidos debía “votar borracha”. Que es lo mismo que decir que no sabían lo que votaban. Tampoco debían saberlo, cabe deducir, los que con su voto hicieron posible que Ada Colau, que debía estar vendiendo pescado, gobierne “una ciudad como Barcelona”.

La visión clasista del mundo es posible que considere preferible que las alcaldías se adjudiquen por el mismo procedimiento que los sillones de la Real Academia, por cooptación y con discurso de bienvenida. Pero los tiempos, como decía la canción, están cambiando. Si Ada Colau y otras como ella que deberían estar fregando suelos o vendiendo pescado están hoy gobernando las instituciones es porque, en democracia, cada persona vale exactamente lo mismo, un voto. Y aunque la opinión pública puede manipularse, hoy ya no es tan fácil construir estereotipos de base clasista. Al contrario. Ada Colau, que puede fregar suelos, vender pescado y ejercer como alcaldesa con la misma dignidad, ha sabido darle la vuelta al discurso. Se ha ido al mercado y se ha hecho una foto con las vendedoras de pescado: “Orgullo de ser mujeres trabajadoras”, ha tuiteado. Harán bien, las élites con clase, de no despreciar a ciertas alcaldesas.

El patriotisme es nota en la declaració d’Hisenda

Posted on Updated on


3

Per això quan desenes de polítics, periodistes, advocats, empresaris, famosillus o esportistes ens omplen de paraules “emotives i sinceres” sobre el seu amor a Espanya, Catalunya, el Barça, el Madrid o  el Corte Inglés, no puc estar-me de tenir mal de panxa…

Quina pàtria tenen els Pujol i fills, Marta Ferrusola, Rodrigo Rato, Lluís Prenafeta, Luís Barcenas, Felipe González, Millet i els amics del Palau (amb Àngel Colom el capdavant), els consellers Planasdemunt, Cullell, Farreras, Roma, Carretero, Ausàs o Alavedra o la màfia valenciana dels Camps, Barberà, Fabra, Cotino, Zaplana, Blasco…?  per no parlar dels Daurella, Molins, Lara, Carulla, Carceller, Godia, Lao i etc…  

Nacionalisme…? patriotisme…?  una colla de corruptes, lladres i mentiders que tapen les seves vergonyes amb banderes mentre tracten al 99% de la població com idiotes… us deixo amb un article de fa un parell de mesos d’Elvira Lindo en referència als papers de Panamà,Unos tanto y otros tampoco“:

2

El patriotismo se nota en la declaración de Hacienda. La frase no es mía, sino de mi padre, y ya ha sido citada, no por mí que, algo desconsiderada como todas las hijas, tendía a desconectar cuando en la sobremesa mi progenitor la emprendía con su tema favorito, la corrupción. La frase la suele citar con frecuencia el yerno, que admiraba esos aforismos que, aún relacionados siempre con el oficio de contable, contenían algunas ideas sobre la decencia que tal vez hubieran debido incluirse en esa asignatura que nunca fue, la de Educación para la Ciudadanía. Es irónico que el Partido Popular no permitiera que prosperara, cuando deberían haber sido los primeros interesados en asistir a un curso intensivo en una escuela de adultos.

La declaración de Hacienda. Madre mía, lo que esos documentos contienen y cuentan de nosotros. La vida escrita en números. Esta semana se ha hecho evidente a lo bestia la paradoja española: al mismo tiempo en que la web de la Agencia Tributaria se bloqueaba por la entrada masiva de españoles que intentaban cumplimentar su declaración, se hacía pública la lista de personajes que a lo largo y ancho de este mundo han estado creando sociedades ficticias con el único fin de eludir los impuestos en la patria que dicen amar o representar. Entre los ciudadanos que trataban de entrar en la página del ministerio recaudador se encontraban tecleando muchos jóvenes que, a pesar de ganar unos sueldos ridículos, son vigilados a conciencia por los inspectores. Si encima se trata de pobres autónomos, precisan para colmo de la ayuda de un asesor fiscal para que les diga cómo tienen que gestionar los cuatro euros que ganan. Es lógico que eso cree un resentimiento. Lógico y previsible que quienes viven lampando y son fiscalizados con tanto celo se sientan maltratados.

En España, en donde tan hipócrita relación se ha tenido siempre con el dinero, hasta el punto de negar u ocultar que se tiene cuando se tiene, estas injusticias que claman al cielo han generado un clima de rencor social, que tardará tiempo en despejarse si es que alguna vez amaina. La prensa ha jugado bien su partida sacando a la luz estos papeles, pero también se ha amarilleado a conciencia, haciendo hincapié en los nombres de personas conocidas que dan color al escándalo. Cuentan los medios con que hay una vara diferente de medir a unos y a otros de los que integran esas listas. Si el que se vale de trucos para no pagar impuestos en su país es un futbolista nadie le va a negar el aplauso por un gol. Imposible imaginar que desde las gradas de un estadio se abuchee a una estrella del balón por hacer trampas fiscales. En cuanto a los Putin, los Cameron y demás familia todo queda o quedará en la abstracción inalcanzable de los poderosos. El escándalo pasará por ellos como un vendaval. Luego la calma. ¿Alguien se imagina a Putin dimitiendo por este asuntillo? ¿Alguien sabrá verdaderamente cuánto dinero afanan? Las dimisiones solo ocurren en Islandia.

5

Aquí, en España, estamos acostumbrados a que la corrupción no mueva la intención de voto. Puestos a ponernos farrucos nos desahogamos con la gente de la cultura, a la que consideramos que, en el fondo, está donde está por el morro. No disculpo a nadie, ni tampoco juzgo, porque de momento hay un amasijo de nombres y de responsabilidades muy diferentes, pero presiente una más saña con ciertos personajes que con otros. También es cierto que en los noventa, década en la que el dinero circulaba como si no hubiera un mañana, a aquel que ganaba más que la media enseguida les salían expertos, asesores, profesionales de las finanzas que aconsejaban trampas; una legión de cuñados que te venían a susurrar al oído que mientras tú pagabas impuestos otros los estaban derivando a… En fin.

Pero hay algo si cabe más inquietante que ese rencor social, que al final se acaba ejerciendo hacia cualquiera al que le vayan bien las cosas en la vida, y es el discurso catastrofista, el que viene a decir que todo es una mierda, que todo está podrido, que todas las democracias son una farsa. En mi opinión, ese discurso es la cerillita, pequeña pero eficaz, que prende la hojarasca. Una manera de reclamar la presencia de un salvapatrias que, con mano de hierro, venga a salvarnos de esta degeneración y nos obligue a ser decentes por decreto. Como si en las dictaduras no hubiera corrupción y esto fuera un problema endémico del sistema democrático. ¡Anda que no se robaba cuando entonces!

Y a todo esto doña Pilar, sacando los dineros del Reino en el que es Infanta. Acaba una por pensar que el Rey, el de ahora, habría crecido más a salvo en una familia de acogida.

4

5 preguntes a Xavier Trias sobre el Banc Expropiat

Posted on

1

Avui volia fer en veu alta cinc preguntes en referència al Banc Expropiat a un dels liders de Convergència i exalcalde Barcelona, Xavier Trias. Queden per altres dies preguntar-li sobre altres temes del seu partit i la seva responsabilitat en els mateixos, com per exemple les comissions a costa dels sous dels funcionaris de la Generalitat, les factures sense justificar durant el seu mandat de l’Institut Municipal d’Informàtica (sota les ordres de l’Antoni Vives) per valor d’1,4 milions d’euros o el viatge pagat per l’erari públic amb motiu de les noces de la filla de l’Artur Mas… tot plegat situacions que com a mínim ja ens poden fer dubtar dels valors ètics i l’honradesa d’aquest lider convergent.

M’estalvio el fet que Xavier Trias (i la seva regidora Maite Fandos) amb diners de tots els barcelonins han llogat aquest local a un reconegut especulador Manuel Bravo Solano (Antartic Vintage) que va comprar el local sabent que ja estava ocupat i a preu de “saldo”.

1 PREGUNTA: És habitual que l’Ajuntament (diners públics) llogui un local per sobre del preu de mercat de la zona ? Ja li dono jo mateix la resposta, un cop s’ha fet aquests dies la consulta a la pròpia administració: No, ja que això és malversació de fons públic !!!

2 PREGUNTA: Hi ha algun membre de l’equip de govern de Convergència a l’anterior mandat que tingui relacions familiars o professionals amb Manuel Bravo Solano ? Es força qüestionable que al 2014 aquesta empresa que era la propietària d’un local okupat del qual no podia extreure cap benefici va acabar rebent una gran quantitat de diners pel lloguer i el compromís per part del governs de Convergència de tornar el local buit i facilitar-ne el desallotjament, o seguir pagant. Com a mínim caldria indagar un possible cas de corrupció, amagat darrera de la “pau social”.

3

3 PREGUNTA: Per què es va amagar la signatura del contracte ? Tal com es constata des de fa uns mesos sembla que el govern d’en Xavier Trias amagava habitualment contractes, convenis i acords comercials amb empreses amb la voluntat d’afavorir negocis no gaire clars. Llum i taquigrafs ens calen a Barcelona Regional, l’Institut Municipal d’Informàtica,  el Servei de Menjador de l’Alcalde  o els informes encarregats a Entorn, una de les empreses dels Pujol Ferrosula.

4 PREGUNTA: Per què es va amagar la signatura del contracte als okupants del local ? No fou fins el passat 12 de juny del 2015, en el darrer dia del seu mandat com a regidora del districte de Gràcia, que Maite Fandos va aparèixer al Banc Expropiat per comunicar que des de principis d’any havia estat pagant el lloguer del Banc Expropiat al propietari de l’espai. Increible !!!

2

5 PREGUNTA: Xavier Trias i Maite Fandos (i altres membres de Convergència i Unió) consideren que és ètic i acceptable que un alcalde i una regidora malversin fons públics, forcin la legalitat, invirteixin il·licitament i menteixin a la gent ? (i més en temps de crisi). La resposta potser no vull saber-la per què ho han fet i a sobre ho volen justificar… de vergonya…

I per qui pugui interessar-se en preguntar més, res millor que l’article “D’Estranquis” de Josep Maria Fonalleras.

¿Comunistas ? de Jordi Borja

Posted on Updated on


3
La Transición truncada les llevó a cierta marginación. No pidieron nada a cambio. Y cuando han nacido nuevas fuerzas políticas y sociales los apoyan sin pretensión dirigente. Ni esperan halagos ni escuchan insultos

No hay comunismo pero renace el anticomunismo. Los líderes de la derecha, el PP y Ciudadanos, y también el PSOE pero más discretamente, se escandalizan ante la hipotética posibilidad que los “comunistas” y otro “extremistas” lleguen al poder. Y anuncian grandes males, no se sabe cuales. ¿De qué y de quienes tienen miedo? El “comunismo”, identificado con el sistema soviético, ha desaparecido, solo pervive su caricatura en Corea del Norte, pues en Cuba está en una transición sin posible vuelta atrás. En Europa occidental, los partidos comunistas hace décadas que se integraron en los sistemas políticos de democracia representativa y los más importantes, en especial el francés y el italiano, formaron parte de gobiernos en todos los niveles del Estado. El PC francés, bajo la presidencia socialista de Mitterrand, y el PC italiano derivó como Partido Democrático, está en la Internacional Socialista, integró a una gran parte de la Democracia Cristiana y gobierna Italia. Los distinguidos personajes que denuncian el peligro comunista en España suponemos que no se refieren al comunismo internacional inexistente sino al español y al catalán. Y utilizan el término comunista no como un concepto que se puede entender con sus virtudes y defectos sino como un insulto. Cuando Rajoy o Rivera se refieren al comunismo parecen inspirados por Carrero Blanco o cualquier ministro del franquismo. Lamentable y, además, inútil.

4

¿Hay una fuerza política comunista en nuestro país? ¿Los que son o fueron comunistas son una amenaza para las libertades y el progreso? Las izquierdas nuevas o renovadas pueden considerarse más o menos radicales o moderadas, pero sus programas, declaraciones o formas de hacer política son más propias del liberalismo progresista y de la socialdemocracia clásica. Con algunos rasgos de los movimientos sociales similares a todos los países europeos o americanos. A los que se añaden los herederos del comunismo forjado en el antifranquismo y arraigado en el movimiento obrero y ciudadano y en las universidades y en los sectores culturales y profesionales. Aportan realismo y experiencia y en su pasado, como en el presente, llevan consigo un ADN profundamente democrático. ¿O acaso no fueron los militantes comunistas luchadores por la democracia, las libertades y la reconciliación nacional y su acción, pacífica y muy costosa, aceptada por amplias capas de la población? Más que temor o inseguridad, la cultura política de los comunistas herederos del antifranquismo es una garantía de orden democrático y de cambios para las mayorías sociales.

2

Usar el término “comunista” referido al PSUC y al PCE como un insulto es indigno. Se les denominó “el partido” y fue la organización política más presente y con más iniciativa desde finales de los años 40 hasta la muerte del dictador. Miles de militantes y centenares de dirigentes y cuadros pasaron por las cárceles, el maltrato policial, el exilio, la clandestinidad. No fueron los únicos, pero sí los más numerosos. Estuvieron en múltiples frentes y casi siempre liderando la resistencia democrática. Fueron respetados por la Iglesia de base y por intelectuales y profesionales cualificados que no compartían las mismas ideas pero admiraban a los militantes comunistas. Jorge Semprún criticó duramente el comunismo de aquella época, pero también siempre manifestó su identificación con los militantes. Líderes políticos e intelectuales de ideología liberal expresaron el reconocimiento al protagonismo de los comunistas en la lucha por la democracia, en la consecución de las libertades políticas y la defensa de los derechos sociales y culturales. La Transición truncada les llevó a una relativa marginación. No pidieron nada a cambio. Y cuando han nacido y se han desarrollado nuevas fuerzas políticas y sociales los apoyan sin ninguna pretensión dirigente. Su cultura política es muy clara: promover la democracia a todos los niveles de las instituciones, la economía, la cultura y la vida social. Y ni esperan halagos ni escuchan los insultos.

Article de Jordi Borja al País del 17 de maig

Manifest: Impulsant el canvi. A Catalunya, Podem

Posted on Updated on

Impulsant el Canvi és un punt de partida obert a tota la gent que es vulgui sumar, un projecte col·lectiu per al conjunt de la societat.

podem1
Manifest per un constituent català

Vivim temps de canvi. Ningú pot negar que hàgim entrat en un període d’acceleració del temps històric. El que abans portava dècades, ara pot durar només mesos, setmanes o fins i tot dies. Des del 15M hem vist canviar la prefectura de l’Estat, enfonsar-se el bipartidisme, retirar-se a la vella guàrdia (Rubalcaba, Duran i Lleida, Aguirre…) i caure “mites” com Jordi Pujol. Un ampli moviment ha vingut reivindicant alhora el dret a decidir com la millor forma per resoldre el model d’Estat. En joc es troba una altra idea d’Espanya; més democràtica, socialment justa i plurinacional.

Amb la crisi, les accions de la PAH contra els desnonaments, les marees contra les retallades i tantes altres mobilitzacions van deixar clar que, en democràcia, el protagonisme és i ha de ser de la gent. Però la crisi no només va posar de manifest la il·legitimitat del neoliberalisme causant de l’escletxa social. La corrupció, que fins llavors ens era presentada com una sèrie de casos puntuals, va aflorar en tota la seva dimensió estructural: comissions del 3%, seus embargades, sobresous en sobres, etc.

Davant això, els partits existents romanien inoperants, bloquejats per les seves velles regles i maneres d’entendre i fer la política. No van trigar així a ser destituïts al crit de “No ens representen!”. En el seu lloc van aparèixer formacions creades per gent corrent que va prendre la iniciativa i va estendre el protagonisme popular de les places als processos electorals.

Primer va irrompre Podem en les europees. El seu resultat va sorprendre, amb cinc eurodiputats del no-res i va marcar un abans i un després. Guanyar en el terreny electoral va deixar de ser una utopia. Van seguir els èxits locals de les candidatures d’unitat popular que va impulsar Podem i van conferir les alcaldies del canvi a Carmena, Colau, Ferreiro, Kichi i tantes i tants altres. Sense l’aposta de Podem per Barcelona en Comú, Ara Madrid, Marea Atlàntica, etc., el canvi encara no hauria començat. I quan semblava que la cosa es posava costa amunt, la remuntada del 20D va eliminar qualsevol ombra de dubte: el canvi havia arribat per quedar-se.

podemos3

Col·lapse a Catalunya

Mentrestant, no obstant això, l’escenari català ha col·lapsat per efecte de la deriva unilateral i plebiscitària de l’independentisme. La investidura de Puigdemont, en paraules d’Artur Mas, hauria aconseguit “corregir mitjançant negociacions el que no s’ha aconseguit per les urnes”. Catalunya, pionera fins fa res en les lluites per la democratització, s’ha instal·lat en una sort de “dia de la marmota” que ens entrampa sense remei en la ideologia de el “Processisme”. Aquí i ara, el canvi reclama un gir de 180 graus en la política catalana.

El resultat del 27S no va ser ambivalent: va ser un clar «No» a la drecera plebiscitària. I va ser també l’evidència que una majoria social molt més àmplia segueix volent resoldre la qüestió en referèndum. La victòria electoral d’En Comú Podem (ECP) en les generals ha demostrat que la difícil posició que va haver de defensar Catalunya Sí Que És Pot (CSQEP) en les autonòmiques es correspon molt millor amb la voluntat majoritària a Catalunya i que el mateix argument, en contextos electorals diferents, pot produir resultats molt dispars.

Per això, l’avanç de Ciutadans el 27S no només es va produir gràcies als errors eventuals de CSQEP, sinó també perquè va haver-hi qui es va creure al marge de la responsabilitat de frenar la marca blanca de la dreta centralista. La lliçó a extreure és inequívoca: més enllà de les diferències, vivim un context històric en el qual es penalitza no estar a l’altura del canvi. El 27S van fallar tant els qui van concórrer com els qui es van quedar a casa. Només la generositat posterior amb les confluències va fer possible el triomf del 20D.

podemos2

Confluència desitjable, confluència factible

Confluir és avançar cap a una fi comuna. Aquesta fi és el canvi al que aspirem; un canvi on tots els confluents implicats es reconeguin i participin en peus d’igualtat, reconeixement mutu i dignitat. Ningú pot dubtar que aconseguir la confluència més àmplia i millor organitzada és desitjable. Però és factible?, sota quines condicions?, en quins temps?, amb quins continguts?, mitjançant quins mètodes? A ningú se li escapa que la manera en què es conflueixi (o es deixi de confluir) pot tenir efectes molt dispars sobre el canvi.

Atès que la confluència no és una fi en si mateixa, sinó un camí a recórrer conjuntament, la qüestió és quina confluència volem protagonitzar des de Podem. Les confluències van néixer d’una urgència sobre la qual no hi havia marge de maniobra: una atapeïda sèrie de convocatòries electorals va obligar a improvisar a cada pas acords amb diferent grau d’elaboració. En alguns casos es van poder elaborar codis ètics comuns, propostes programàtiques conjuntes, assemblees territorials compartides, etc. En uns altres, com En Comú Podem, es van adoptar fórmules molt més properes a la simple coalició electoral amb els elements innovadors de cada confluent per separat.

Encara així, gràcies a l’aportació de Podem, ECP va aconseguir guanyar les eleccions generals (un 82% de vots de ECP, segons el CIS). Aquest èxit constitueix sens dubte un incentiu per seguir avançant. Ningú pot dubtar que, com va dir Juan Carlos Monedero, Podem sigui “la nau d’abastiment” de la confluència catalana. Amb tot, ECP no és a dia d’avui més que un esbós de confluència a la que cal dotar de contingut, cos i energies militants, sempre que es consideri oportú. Per dur a terme aquest esforç queda per davant un any o més.

Full de ruta

A l’hora de plantejar-nos confluir, propugnem un full de ruta que respecti, en primer lloc, els ritmes interns de tots els confluents. Les eleccions han suposat un desgast enorme; molt especialment per a les formacions de gent corrent que som de creació més recent. Abans d’avançar nous passos cal que estiguem tots en les millors condicions de contribuir al canvi. Accelerar la confluència de manera innecessària pot tenir costos imprevisibles i fer fracassar la fi perseguida.

En segon lloc, la defensa de la plurinacionalitat no és de cap manera una aportació aliena, ni menys encara patrimoni exclusiu d’altres confluents. Forma part del nostre “ADN” i així ha de seguir sent. No obstant això, a causa de la sèrie de convocatòries electorals, Podem no ha disposat de temps per afrontar la seva federalització interna. En la pràctica això ha generat dificultats addicionals amb implicacions tan greus com haver facilitat a la Taula a Les Corts negar el grup a ECP.

En tercer lloc, per tant, Podem ha de formar-se com un constituent a Catalunya, amb personalitat jurídica pròpia i capacitat per decidir de manera sobirana en l’àmbit català. Només des d’aquí té sentit iniciar amb altres confluents catalans una confluència de cara a un acord posterior d’àmbit estatal. Això situa, per tant, la re-articulació de la relació entre Podem i Podem en un moment constituent anterior a la confluència entre un futur subjecte català i la resta de confluències a nivell estatal.

En aquest horitzó, els qui subscrivim aquest manifest ho plantegem com un punt de partida obert a tota la gent que es vulgui sumar, sense resultats predeterminats, com a invitació a un debat col·lectiu protagonitzat des dels cercles pel conjunt de la societat. Perquè avui, com quan es va presentar Moure Fitxa, segueix sent necessària l’audàcia, la participació, el debat. No només tenim una història de batalles electorals, també expliquem ja amb un aprenentatge col·lectiu al que no volem renunciar. Des de la fundació dels cercles fins al 31E, passant per Vista Alegre, seguim el camí de l’apoderament popular. A Catalunya, també Podem.

SI ES POT!

Més informació a Impulsant el canvi

 podemos1

La ‘casta’ dels endollats

Posted on Updated on

5La ‘casta’ dels endollats és un article de Jaume Reixach:

De diners, n’hi ha. Però estan mal repartits i, en el cas de les administracions i malgrat les retallades, es malbaraten escandalosament. Quan la pobresa i la misèria afecten capes cada cop més àmplies de població, la certesa que això té una solució democràtica a l’abast –i, per tant, sense necessitat de lliscar pel perillós pendent del populisme- és enervant.

Entre les meves lectures quotidianes hi ha el Diari Oficial de la Generalitat (DOGC), on el govern anuncia les disposicions que acorda, els nomenaments, els contractes i les subvencions que atorga. Tot i la dramàtica situació de les finances de l’administració catalana, hi detecto, de manera sistemàtica, despeses que són del tot supèrflues i que es podrien canalitzar, si hi hagués voluntat política i rigor en la gestió, a atendre les necessitats objectives de la gent desemparada i desesperada.

Per exemple: la Generalitat es gasta un dineral indecent en subvencions sense cap ni peus per engreixar la “menjadora”d’entitats, associacions, patronals, sindicats, empreses, escoles, mitjans de comunicació… que, al seu torn, es dediquen a “comprar” i a difondre el discurs del govern. Aquesta és una perversa herència del pujolisme que el Tripartit va continuar amb alegria i que els “processistes” han mantingut a costa de retallar serveis bàsics per a la població.

El cas de les escoles segregacionistes de l’Opus Dei i dels Legionarios de Cristo, que s’embutxaquen cada any més de 30 milions d’euros de les migrades finances de la Generalitat, és paradigmàtic. Però és que els 29,7 milions que també “regala” cada any el govern a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), un negoci privat que té presència a Madrid, a Sevilla, a Mèxic… resulta inexplicable.

Sense fer demagògia: la Generalitat aporta 225 milions d’euros de subvenció pel funcionament de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que compta amb 2.424 treballadors en plantilla. Amb tot aquest personal, no es podria fer funcionar TV3 i Catalunya Ràdio sense necessitat de recórrer a la compra de caríssimes produccions externes perfectament prescindibles per fer una programació d’interès públic i de qualitat? Pregunto…

1

Ja ho deia en l’anterior article i hi insisteixo. La concessió de subvencions a la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació privats de Catalunya és també una anomalia democràtica que mereixeria una profunda reflexió i revisió. A més, la seva supressió alliberaria uns recursos econòmics que són necessaris per atendre altres prioritats molt més urgents que té la societat catalana.

Més: els salaris que paga la Generalitat a la seva “cort” de consellers, alts càrrecs, assessors i consultors són, directament, insultants, si els comparem amb els de l’empresa privada. El millor “xollo” que hi ha avui en el món laboral a Catalunya és formar part de l’“elit” de les institucions públiques. Un diputat cobra cada mes un mínim de 5.000 euros i pot arribar a superar els 10.000 euros. Els consellers i els alts càrrecs de confiança també superen els 10.000 euros mensuals. La legió d’assessors –que automàticament són equiparats a funcionaris de la classe A, amb el màxim nivell 30 i, a més, amb un complement que voreja els 40.000 euros anuals- també s’emporten, pel cap baix, més de 5.000 euros al mes.

3Ja sé que tot sumat és una gota d’aigua en els Pressupostos de la Generalitat, que pugen a 30.000 milions d’euros. L’Estat del Benestar a Catalunya és molt prim, com ha constatat el debat sobre la pobresa que acaba de celebrar el Parlament. És obvi que es necessiten més recursos públics i que l’administració catalana ha de rebre un millor tracte fiscal del Govern central.

Dit això: la Generalitat gestiona pèssimament els diners de què disposa i ho fa pagar a les anelles més febles de la cadena (els funcionaris de base i els usuaris dels serveis públics), víctimes propiciatòries de les polítiques de retallades dels últims anys. Amb una administració intel·ligent de les despeses i una política més activa en els ingressos, el vicepresident Oriol Junqueras no hauria d’anar a fer el ridícul a l’aeroport d’El Prat per demanar calés al ministre d’Economia en funcions, Luis de Guindos.

També vull deixar-ho ben clar i subratllar-ho: els vicis de la Generalitat els reprodueixen les altres comunitats autònomes i es multipliquen en el cas del Govern central.

2Fèlix Millet, el lladregot del Palau de la Música, parlava de les “400 famílies” que controlen el ‘cotarro’ a Catalunya i Pablo Iglesias ha popularitzat el concepte de la ‘casta’ per referir-se als poders fàctics que parasiten els recursos de l’Estat des de fa generacions. A Catalunya i a Espanya està emergint una nova ‘casta’: la dels polítics, siguin del color que siguin (diputats, senadors, consellers, ministres, assessors…), i la dels alts funcionaris que, en aquest “paradís dels mileuristes”, cobren sous fabulosos. Tocar cada mes una nòmina de 5.000, 6.000, 8.000 o 10.000 euros és un luxe molt rar en l’àmbit de l’empresa privada, però, en canvi, és habitual en la “crême de la crême” de les institucions i del sector públic.

Aquesta ‘casta’ és, en essència, profundament conservadora.Mai, en la seva vida privada, haurien pogut somniar amb una remuneració fixa d’aquest alt nivell. Per això, són els primers interessats en què la “festa” duri com més millor. Des d’aquesta perspectiva, egoista i humana, arribo a la conclusió que Carles Puigdemont intentarà –si pot- allargar la legislatura quatre anys i que els diputats de Madrid –tots- “resen” perquè, finalment, hi hagi un govern –el que sigui- que eviti la convocatòria anticipada d’eleccions i, per tant, puguin seguir xuclant de la generosa mamella pública durant una booooona temporada. A fora, fa molt fred.

MÉS INFORMACIÓ. Algunes notícies més sobre aquests favoritismes i corruptel·les de la dreta catalana:

Mas-Colell ‘rega’ la UOC abans de plegar del càrrec

Els Sumarroca continuen sucant

Què fa Joan Maria Piqué (cobrant de la Generalitat i sense cap relació professional) amb Artur Mas?

Quin endoll han donat a Quim Torra, exdirector del Born Centre Cultural ?