PSUC

Cuéntenles a sus hijos quién es Marcos Ana

Posted on Updated on

marcos-ana1

Doncs això, avui dia de Reis pot ser un bon dia per trobar un moment descansant de consums, àpats, televisió i tertúlies, per explicar als infants i no tant infants qui era (és i serà en la memòria de desenes de milers de persones) Marcos Ana… per gaudir dels seus mots d’amor i llibertat, per emocionar-se i per recordar… per viure de nou Marcos Ana…

“Cuéntenles a sus hijas e hijos quién es Marcos Ana. Porque de lo contrario, salvo que hayan tenido la suerte de conocerlo en alguna de sus visitas a colegios e institutos, es probable que no sepan quién es. Pese a algunos homenajes y reconocimientos recientes, este jueves (23 de noviembre 2016) eran muchos los que buscaban en Google quién es ese tal Marcos Ana. Y esa ignorancia da la medida de los agujeros que sigue teniendo la memoria colectiva de este país, sobre todo con los antifascistas, y más con los comunistas.

Y si sus hijos no saben quién es Marcos Ana, quizás tampoco sepan que hace ochenta años hubo mujeres y hombres que lucharon contra el fascismo, algunos casi niños, como él. Y que decenas de miles fueron condenados a muerte, fusilados, pasados a garrote. A punto estuvo Ana, condenado a muerte dos veces. Quizás sus hijos han oído algo de la dictadura, pero no conocen cómo eran las durísimas cárceles de la posguerra, donde Marcos Ana se dejó 23 años. Porlier, Ocaña, Burgos. Repítanles la cifra a sus hijos: 23 años. Toda la juventud, entrar adolescente y salir adulto.

 Si tienen edad para ello, cuéntenles también cómo torturaba el franquismo, las palizas que Ana y tantos antifascistas se llevaron en esas cárceles o en la Puerta del Sol madrileña, donde sigue sin haber una placa que los recuerde.

Cuéntenles a sus hijas e hijos quién es Marcos Ana, denles a leer sus memorias, para que conozcan cómo trabajadoras y trabajadores de todo el mundo fueron solidarios con los presos españoles y contra la dictadura. Todos esos países donde acogieron a Ana en los quince años que pasó llevando por el mundo la lucha por la libertad y los derechos humanos en España.

Aunque quizás sus hijas, sus hijos, les sorprenden: claro que saben quién es Marcos Ana. El revolucionario, el comunista, el poeta. Lo conocieron en Sol, cuando el 15M. Lo han visto en manifestaciones, en concentraciones, en huelgas, en actos solidarios. Puede que hasta hayan ido a su casa, su piso en Retiro que siempre ha estado abierto, donde si vas coincides siempre con varias visitas a la vez, jóvenes sobre todo. La casa abierta de quien estuvo 23 años encerrado y decidió que “si salgo un día a la vida / mi casa no tendrá llaves”.

No solo a sus hijos: cuenten a todo el mundo quién es Marcos Ana, porque vamos a necesitar mucha gente para mantener viva toda la memoria que llevaba encima. La suya, la de sus padres, Marcos y Ana. La de sus camaradas caídos. La de tantas mujeres y hombres que conoció en la guerra, en la ratonera trágica del puerto de Alicante, en el terrible Campo de los Almendros, en las cárceles donde había sacas diarias y frío, hambre, enfermedad y palizas; en el exilio del que muchos ya no tuvieron tiempo para volver.

De todos es memoria Marcos Ana, de todos lleva décadas hablando en plural, siendo “nosotros”, leal y generoso. Hoy ha muerto, ya no podrá seguir recuperando los años que le quitó la cárcel. Y vamos a necesitar mucha gente buena para mantener viva su resistencia, que es la de miles de mujeres y hombres desde hace un siglo…”

Article d’Isaac Rosa a eldiario.es

 

¿Comunistas ? de Jordi Borja

Posted on Updated on


3
La Transición truncada les llevó a cierta marginación. No pidieron nada a cambio. Y cuando han nacido nuevas fuerzas políticas y sociales los apoyan sin pretensión dirigente. Ni esperan halagos ni escuchan insultos

No hay comunismo pero renace el anticomunismo. Los líderes de la derecha, el PP y Ciudadanos, y también el PSOE pero más discretamente, se escandalizan ante la hipotética posibilidad que los “comunistas” y otro “extremistas” lleguen al poder. Y anuncian grandes males, no se sabe cuales. ¿De qué y de quienes tienen miedo? El “comunismo”, identificado con el sistema soviético, ha desaparecido, solo pervive su caricatura en Corea del Norte, pues en Cuba está en una transición sin posible vuelta atrás. En Europa occidental, los partidos comunistas hace décadas que se integraron en los sistemas políticos de democracia representativa y los más importantes, en especial el francés y el italiano, formaron parte de gobiernos en todos los niveles del Estado. El PC francés, bajo la presidencia socialista de Mitterrand, y el PC italiano derivó como Partido Democrático, está en la Internacional Socialista, integró a una gran parte de la Democracia Cristiana y gobierna Italia. Los distinguidos personajes que denuncian el peligro comunista en España suponemos que no se refieren al comunismo internacional inexistente sino al español y al catalán. Y utilizan el término comunista no como un concepto que se puede entender con sus virtudes y defectos sino como un insulto. Cuando Rajoy o Rivera se refieren al comunismo parecen inspirados por Carrero Blanco o cualquier ministro del franquismo. Lamentable y, además, inútil.

4

¿Hay una fuerza política comunista en nuestro país? ¿Los que son o fueron comunistas son una amenaza para las libertades y el progreso? Las izquierdas nuevas o renovadas pueden considerarse más o menos radicales o moderadas, pero sus programas, declaraciones o formas de hacer política son más propias del liberalismo progresista y de la socialdemocracia clásica. Con algunos rasgos de los movimientos sociales similares a todos los países europeos o americanos. A los que se añaden los herederos del comunismo forjado en el antifranquismo y arraigado en el movimiento obrero y ciudadano y en las universidades y en los sectores culturales y profesionales. Aportan realismo y experiencia y en su pasado, como en el presente, llevan consigo un ADN profundamente democrático. ¿O acaso no fueron los militantes comunistas luchadores por la democracia, las libertades y la reconciliación nacional y su acción, pacífica y muy costosa, aceptada por amplias capas de la población? Más que temor o inseguridad, la cultura política de los comunistas herederos del antifranquismo es una garantía de orden democrático y de cambios para las mayorías sociales.

2

Usar el término “comunista” referido al PSUC y al PCE como un insulto es indigno. Se les denominó “el partido” y fue la organización política más presente y con más iniciativa desde finales de los años 40 hasta la muerte del dictador. Miles de militantes y centenares de dirigentes y cuadros pasaron por las cárceles, el maltrato policial, el exilio, la clandestinidad. No fueron los únicos, pero sí los más numerosos. Estuvieron en múltiples frentes y casi siempre liderando la resistencia democrática. Fueron respetados por la Iglesia de base y por intelectuales y profesionales cualificados que no compartían las mismas ideas pero admiraban a los militantes comunistas. Jorge Semprún criticó duramente el comunismo de aquella época, pero también siempre manifestó su identificación con los militantes. Líderes políticos e intelectuales de ideología liberal expresaron el reconocimiento al protagonismo de los comunistas en la lucha por la democracia, en la consecución de las libertades políticas y la defensa de los derechos sociales y culturales. La Transición truncada les llevó a una relativa marginación. No pidieron nada a cambio. Y cuando han nacido y se han desarrollado nuevas fuerzas políticas y sociales los apoyan sin ninguna pretensión dirigente. Su cultura política es muy clara: promover la democracia a todos los niveles de las instituciones, la economía, la cultura y la vida social. Y ni esperan halagos ni escuchan los insultos.

Article de Jordi Borja al País del 17 de maig

“Al bando vencido” de Ismael Serrano

Posted on Updated on

1

Se van llevando la memoria,
queda en la historia una mancha, un borrón.
Mientras el resto sufre amnesia,
un viejo recuerda una canción,

de aquella lejana batalla
donde pudo morir,
en una guerra no ganada,
a veces me pregunta por ti.

Se cree aún en la trinchera,
otra bandera, de otro color,
solemne en su viento ondea,
sobre la cima y en su salón.

A veces habla con fantasmas
de cuyo nombre se olvidó.
Vencidos, nunca regresaron
de su exilio interior.

Ni un momento, ni un recuerdo,
para los que perdieron, los que construyeron
la tumba, el mausoleo,
de la miseria, del carnicero.

¿Cómo esperas ganar sin ellos
las batallas que anteriormente perdieron?
Si han de callar, que callen aquellos,
los que firmaron pactos de silencio.

Tratan de convencerle, abuelo,
las explosiones han terminado.
Pero cuando sale a la calle,
Madrid parece bombardeado.

Y lee escritos en los muros,
gritos contra los que luchó,
y personajes de rostro oscuro
que le inculcaron el terror.

Y un día, sin darnos cuenta,
el viejo, con sus historias, se consumió
Y en la memoria de su nieto
sólo una huella, un leve borrón,

de aquella lejana batalla,
donde pudo morir,
en una guerra no ganada
donde luchó por ti.

Donde luchó por ti.

Gregorio Moran i Pilar Rahola: “Manifest del Grup Koiné a favor del català com a única llengua oficial”

Posted on Updated on

11
He llegit amb detall l’article de Gregorio Moran “El neofeixisme lingüístic” que a principis d’abril es va publicar a La Vanguardia. També he seguit en detall les opinions de Pilar Rahola a la seva columna de la mateixa La Vanguardia (malgrat sóc ben sincer fa anys que els meus metges em van ordenar que ni m’acostés per allà) sobre l’article anterior. I per tot això volia fer algunes reflexions al respecte, però abans volia fer-vos algun comentari sobre l’objecte del debat, “Manifest del Grup Koiné a favor del català com a única llengua oficial:

Primer comentari: Estic fart, molt fart, i especialment molt avergonyit i insultat veient com s’empra la meva parla, el català, per defensar un fonamentalisme cultural nacionalista, on la diversitat lingüística i la immigració son presentades com un perill i no com una oportunitat per enriquir-nos. I per tant, estic avergonyit del nacionalisme basat en enfrontar-se a altra nacionalisme, quantes crisi, misèries i guerres caldran per adonar-se que els que pateixen, lluiten i moren en elles (99%) no son pas els que s’enriqueixen amb elles i segueixen movent els fils dels poders econòmics (1%) ?.

Gregorio-Morán-para-Jot-Down-0

Segon comentari: La guerra civil va ser una lluita de classes, no de pobles. L’oposició real al franquisme a Catalunya va ser el comunisme, l’anarquisme i els republicans (espanyols i catalans), que van agafar les armes, van fer vagues, boicots, manifestacions i accions de tota mena, mentre la burgesia catalana finançava el cop d’estat feixista per tal de recuperar les seves fàbriques nacionalitzades per la Generalitat Republicana. Burguesia catalana (i espanyola) que va viure alegrament el feixisme dels 40 anys i que un cop finalitzat el franquisme es van adaptar amb diners i negocis a la nova democràcia, donant suport a partits com Convergència, Unió, la UCD, el PP català o les succesives escisions d’ERC, per poder garantir el seu status quo i la continuació del seus negocis (per cert, sense pagar impostos que per això està Andorra, Luxemburg, Suïssa, Cayman o Panamà… veritat Daurella, Millet, Vilarrubi o Sumarroca ?).

Tercer comentari: Català es qui viu i treballa a Catalunya, independentment d’on hagi nascut, quina llengua parli, de quin color sigui la seva pell, de quina sigui la seva religió (si en té), classe social, gènere, orientació sexual, ideologia, voluntat, identitat o sentiment de pertinença. Som un sol poble, amb els mateixos drets i deures, i no deixarem que cap grupuscle fanàtic i extremista ens divideixi o ens enfronti.

i quart comentari: Com va dir la gran Rosa Luxemburg “La llibertat només per als que donen suport al govern, només per als membres d’un partit (per nombrós que aquest sigui) no és llibertat en absolut. La llibertat és sempre i exclusivament llibertat per al que pensa de manera diferent”.

raholamas

Dit això, reflexions:

Primera reflexio: Malgrat no està d’acord amb vàries de les afirmacions de Gregorio Moran, us recomano llegir el seu article ja que com demostra Pilar Rahola, en aquest país sembla que aquell o aquella que no combreguen amb l’independentisme convergent (els altres independentismes sembla ser que no compten o existeixen) pot ser insultat i vexat senzillament per opinar. Les paraules de Pilar Rahola van ser del tipus: vomitiu, indecent, sectari, reaccionari, repugnant, etc…

1960

I segona reflexió: Els signants del manifest Koiné, segons la meva modesta opinió, són un clar exemple de l’ultradreta nacional catalana, feixistes de socarrel, que s’amaguen darrera de grans ideals… Dir textualment que “la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística…” és una de les declaracions més tristes que s’ha fet en als darrers anys… qualsevol persona amb un mínim d’humanitat i dignitat ho pot veure… no cal dir gaire més…

20D: A Catalunya, el 15M ha guanyat !!!

Posted on

3

Doncs si…

Aquest passat 20D a Catalunya ha guanyat la gent de Cafè amb llet que porta anys denunciat la corrupció de Convergència, ha guanyat la gent de la PAH que aturen dia rera dia els desnonaments manats pels fons voltor i els banquers de La Caixa, el BBVA o el Santander, ha guanyat la gent apallisada a Plaça Catalunya pels mossos del conseller Felip Puig per demanar llibertats i un món millor…

Han guanyat els democrates de veritat que volem un referéndum per donar la veu al poble, han guanyat els sindicalistes que s’enfronten a les lleis del PP i fan seu el dret al treball, han guanyat les AMPA’s que no accepten les retallades en educació d’en Mas i el Rajoy…

1
Han guanyat  les dones de Cornellà que s’aixequen cada matinada per buscar feina, han guanyat els treballadors de Telefònica que van fer vaga de fam durant setmanes, han guanyat els 200.000 joves catalans obligats a emigrar a Europa, Amèrica o Àsia per trobar feina i un futur millor…

Han guanyat els treballadors i pacients de la Vall d’Hebron que volen aturar les privatizacions que empitjoren els tractaments i enriqueixen als amics del conseller Boi Ruiz, han guanyat els col·lectius que lluiten contra les empreses (subvencionadores de les dretes europees) i que comercialitzen els transgènics, ha guanyat el moviment anti-nuclear del Camp de Tarragona que fa anys que no es resigna…

2

Ha guanyat la gent invisible… han guanyat “els nadies”…

I amb un bon somriure, companyes, companys, us he de dir que això, això, només és el principi…

“El disputat vot del senyor Antonio” de Jordi Évole

Posted on Updated on

1

Al senyor Antonio aquests dies li estan dient de tot: vot ocult, vot invisible, vot adormit, majoria silenciosa… I això a ell el diverteix. Poc es podia imaginar com de disputat estaria el seu vot quan va arribar a Cornellà a finals dels 60, quan compartia habitació amb dos cosins del poble. I el pis amb 10 familiars més.

Després ja va trobar feina en una multinacional italiana de pneumàtics. Li va dir a la seva dona que vingués. Van comprar un pis a la Ciudad Satélite, avui coneguda com a barri de Sant Ildefons. I allà segueixen. El pis és petit, un 7è 2a de l’avinguda de Salvador Allende, però molt lluminós. Bé, molt tampoc. A partir de les cinc de la tarda entra una mica de sol a l’habitació de matrimoni.

Al senyor Antonio el diverteix veure les incògnites que desperta un vot com el seu, ell, que mai va despertar l’interès de ningú i ara escolta tertulians preguntant-se: ¿es despertarà aquest vot adormit?, i si ho fa, ¿cap on anirà aquest vot? Com si el vot de l’immigrant fos una massa uniforme.

El senyor Antonio no ha tingut mai un gran compromís polític. Als 70 es va implicar una mica en la lluita veïnal. Als 80 es va il·lusionar i es va desil·lusionar amb el PSOE. Va veure com companys de l’associació de veïns entraven a l’ajuntament amb un petit càrrec. Va veure com Espanya creixia a base de pelotazos. Però ell no en va enxampar cap. I va seguir a Cornellà, baixant els estius al poble. I ara ja ni això, perquè només li queda una tia llunyana. Però tampoc es queixa. Mai ha aspirat a grans luxes per ser feliç: el seu piset pagat, el seu Renault Megane a la seva plaça de pàrquing i una prejubilació caiguda del cel perquè l’empresa va acabar tancant.

I ara, de cop i volta, per primera vegada en la seva vida se sent important, perquè el seu vot pot ser decisiu. I li ve el riure. Ell, que mai ha votat en unes autonòmiques catalanes. Perquè mai les ha sentit seves. Però es veu que aquestes són diferents. I no és que ell estigui molt ficat en l’actualitat del procés. No posa TV-3 des de la final de Berlín per veure el seu Barça, ni sabria sintonitzar RAC-1, ni tan sols llegeix aquest diari si no és que està lliure al bar quan va a fer el tallat. És aliè a les barbaritats de Twitter, encara que qualsevol dia d’aquests el senyor Antonio es converteix en trending topic amb el hash-tag #VotOcult.

Els de dalt i els de sota

Li ha dit al seu fill que aquest diumenge potser va a votar. El seu fill l’intentaria convèncer que votés com ell. Però sap que el seu pare això de la independència no ho veu clar. El senyor Antonio flipa amb les barbaritats que es diuen de Catalunya fora d’Espanya, i les que es diuen d’Espanya a Catalunya. Però aquesta no és la seva lluita.

A ell el motiva més allò de la lluita entre els de dalt i els de sota, la lluita de classes de tota la vida, això que per a alguns és antic, però per al senyor Antonio no. El seu fill li ha hagut de fer un croquis perquè no s’equivoqui de papereta ara que a molts els ha agafat per no posar les sigles al nom de la candidatura. I el senyor Antonio pensa: «Cony, tan fàcil que era votar el PSUC».

Com a bon prejubilat, ara té temps per anar a fer la compra de la casa. Torna amb el carro ple del Mercadona. Es para a la porteria, obre la bústia i recull tres sobres de propaganda electoral. Ni els obrirà. I comença a pujar escales, fins al setè, que avui l’ascensor no funciona. Però les puja orgullós, sentint-se protagonista, intentant assaborir la setmana de glòria que li queda. La setmana fantàstica del vot ocult. Es posa digne i es diu a si mateix: «Ja veuràs com ens despertem». I al replà de l’entresòl li agafa el riure nerviós del que comença a creure-s’ho.