PSUC

Cuéntenles a sus hijos quién es Marcos Ana

Posted on Updated on

marcos-ana1

Doncs això, avui dia de Reis pot ser un bon dia per trobar un moment descansant de consums, àpats, televisió i tertúlies, per explicar als infants i no tant infants qui era (és i serà en la memòria de desenes de milers de persones) Marcos Ana… per gaudir dels seus mots d’amor i llibertat, per emocionar-se i per recordar… per viure de nou Marcos Ana…

“Cuéntenles a sus hijas e hijos quién es Marcos Ana. Porque de lo contrario, salvo que hayan tenido la suerte de conocerlo en alguna de sus visitas a colegios e institutos, es probable que no sepan quién es. Pese a algunos homenajes y reconocimientos recientes, este jueves (23 de noviembre 2016) eran muchos los que buscaban en Google quién es ese tal Marcos Ana. Y esa ignorancia da la medida de los agujeros que sigue teniendo la memoria colectiva de este país, sobre todo con los antifascistas, y más con los comunistas.

Y si sus hijos no saben quién es Marcos Ana, quizás tampoco sepan que hace ochenta años hubo mujeres y hombres que lucharon contra el fascismo, algunos casi niños, como él. Y que decenas de miles fueron condenados a muerte, fusilados, pasados a garrote. A punto estuvo Ana, condenado a muerte dos veces. Quizás sus hijos han oído algo de la dictadura, pero no conocen cómo eran las durísimas cárceles de la posguerra, donde Marcos Ana se dejó 23 años. Porlier, Ocaña, Burgos. Repítanles la cifra a sus hijos: 23 años. Toda la juventud, entrar adolescente y salir adulto.

 Si tienen edad para ello, cuéntenles también cómo torturaba el franquismo, las palizas que Ana y tantos antifascistas se llevaron en esas cárceles o en la Puerta del Sol madrileña, donde sigue sin haber una placa que los recuerde.

Cuéntenles a sus hijas e hijos quién es Marcos Ana, denles a leer sus memorias, para que conozcan cómo trabajadoras y trabajadores de todo el mundo fueron solidarios con los presos españoles y contra la dictadura. Todos esos países donde acogieron a Ana en los quince años que pasó llevando por el mundo la lucha por la libertad y los derechos humanos en España.

Aunque quizás sus hijas, sus hijos, les sorprenden: claro que saben quién es Marcos Ana. El revolucionario, el comunista, el poeta. Lo conocieron en Sol, cuando el 15M. Lo han visto en manifestaciones, en concentraciones, en huelgas, en actos solidarios. Puede que hasta hayan ido a su casa, su piso en Retiro que siempre ha estado abierto, donde si vas coincides siempre con varias visitas a la vez, jóvenes sobre todo. La casa abierta de quien estuvo 23 años encerrado y decidió que “si salgo un día a la vida / mi casa no tendrá llaves”.

No solo a sus hijos: cuenten a todo el mundo quién es Marcos Ana, porque vamos a necesitar mucha gente para mantener viva toda la memoria que llevaba encima. La suya, la de sus padres, Marcos y Ana. La de sus camaradas caídos. La de tantas mujeres y hombres que conoció en la guerra, en la ratonera trágica del puerto de Alicante, en el terrible Campo de los Almendros, en las cárceles donde había sacas diarias y frío, hambre, enfermedad y palizas; en el exilio del que muchos ya no tuvieron tiempo para volver.

De todos es memoria Marcos Ana, de todos lleva décadas hablando en plural, siendo “nosotros”, leal y generoso. Hoy ha muerto, ya no podrá seguir recuperando los años que le quitó la cárcel. Y vamos a necesitar mucha gente buena para mantener viva su resistencia, que es la de miles de mujeres y hombres desde hace un siglo…”

Article d’Isaac Rosa a eldiario.es

 

¿Comunistas ? de Jordi Borja

Posted on Updated on


3
La Transición truncada les llevó a cierta marginación. No pidieron nada a cambio. Y cuando han nacido nuevas fuerzas políticas y sociales los apoyan sin pretensión dirigente. Ni esperan halagos ni escuchan insultos

No hay comunismo pero renace el anticomunismo. Los líderes de la derecha, el PP y Ciudadanos, y también el PSOE pero más discretamente, se escandalizan ante la hipotética posibilidad que los “comunistas” y otro “extremistas” lleguen al poder. Y anuncian grandes males, no se sabe cuales. ¿De qué y de quienes tienen miedo? El “comunismo”, identificado con el sistema soviético, ha desaparecido, solo pervive su caricatura en Corea del Norte, pues en Cuba está en una transición sin posible vuelta atrás. En Europa occidental, los partidos comunistas hace décadas que se integraron en los sistemas políticos de democracia representativa y los más importantes, en especial el francés y el italiano, formaron parte de gobiernos en todos los niveles del Estado. El PC francés, bajo la presidencia socialista de Mitterrand, y el PC italiano derivó como Partido Democrático, está en la Internacional Socialista, integró a una gran parte de la Democracia Cristiana y gobierna Italia. Los distinguidos personajes que denuncian el peligro comunista en España suponemos que no se refieren al comunismo internacional inexistente sino al español y al catalán. Y utilizan el término comunista no como un concepto que se puede entender con sus virtudes y defectos sino como un insulto. Cuando Rajoy o Rivera se refieren al comunismo parecen inspirados por Carrero Blanco o cualquier ministro del franquismo. Lamentable y, además, inútil.

4

¿Hay una fuerza política comunista en nuestro país? ¿Los que son o fueron comunistas son una amenaza para las libertades y el progreso? Las izquierdas nuevas o renovadas pueden considerarse más o menos radicales o moderadas, pero sus programas, declaraciones o formas de hacer política son más propias del liberalismo progresista y de la socialdemocracia clásica. Con algunos rasgos de los movimientos sociales similares a todos los países europeos o americanos. A los que se añaden los herederos del comunismo forjado en el antifranquismo y arraigado en el movimiento obrero y ciudadano y en las universidades y en los sectores culturales y profesionales. Aportan realismo y experiencia y en su pasado, como en el presente, llevan consigo un ADN profundamente democrático. ¿O acaso no fueron los militantes comunistas luchadores por la democracia, las libertades y la reconciliación nacional y su acción, pacífica y muy costosa, aceptada por amplias capas de la población? Más que temor o inseguridad, la cultura política de los comunistas herederos del antifranquismo es una garantía de orden democrático y de cambios para las mayorías sociales.

2

Usar el término “comunista” referido al PSUC y al PCE como un insulto es indigno. Se les denominó “el partido” y fue la organización política más presente y con más iniciativa desde finales de los años 40 hasta la muerte del dictador. Miles de militantes y centenares de dirigentes y cuadros pasaron por las cárceles, el maltrato policial, el exilio, la clandestinidad. No fueron los únicos, pero sí los más numerosos. Estuvieron en múltiples frentes y casi siempre liderando la resistencia democrática. Fueron respetados por la Iglesia de base y por intelectuales y profesionales cualificados que no compartían las mismas ideas pero admiraban a los militantes comunistas. Jorge Semprún criticó duramente el comunismo de aquella época, pero también siempre manifestó su identificación con los militantes. Líderes políticos e intelectuales de ideología liberal expresaron el reconocimiento al protagonismo de los comunistas en la lucha por la democracia, en la consecución de las libertades políticas y la defensa de los derechos sociales y culturales. La Transición truncada les llevó a una relativa marginación. No pidieron nada a cambio. Y cuando han nacido y se han desarrollado nuevas fuerzas políticas y sociales los apoyan sin ninguna pretensión dirigente. Su cultura política es muy clara: promover la democracia a todos los niveles de las instituciones, la economía, la cultura y la vida social. Y ni esperan halagos ni escuchan los insultos.

Article de Jordi Borja al País del 17 de maig

“Al bando vencido” de Ismael Serrano

Posted on Updated on

1

Se van llevando la memoria,
queda en la historia una mancha, un borrón.
Mientras el resto sufre amnesia,
un viejo recuerda una canción,

de aquella lejana batalla
donde pudo morir,
en una guerra no ganada,
a veces me pregunta por ti.

Se cree aún en la trinchera,
otra bandera, de otro color,
solemne en su viento ondea,
sobre la cima y en su salón.

A veces habla con fantasmas
de cuyo nombre se olvidó.
Vencidos, nunca regresaron
de su exilio interior.

Ni un momento, ni un recuerdo,
para los que perdieron, los que construyeron
la tumba, el mausoleo,
de la miseria, del carnicero.

¿Cómo esperas ganar sin ellos
las batallas que anteriormente perdieron?
Si han de callar, que callen aquellos,
los que firmaron pactos de silencio.

Tratan de convencerle, abuelo,
las explosiones han terminado.
Pero cuando sale a la calle,
Madrid parece bombardeado.

Y lee escritos en los muros,
gritos contra los que luchó,
y personajes de rostro oscuro
que le inculcaron el terror.

Y un día, sin darnos cuenta,
el viejo, con sus historias, se consumió
Y en la memoria de su nieto
sólo una huella, un leve borrón,

de aquella lejana batalla,
donde pudo morir,
en una guerra no ganada
donde luchó por ti.

Donde luchó por ti.

Gregorio Moran i Pilar Rahola: “Manifest del Grup Koiné a favor del català com a única llengua oficial”

Posted on Updated on

11
He llegit amb detall l’article de Gregorio Moran “El neofeixisme lingüístic” que a principis d’abril es va publicar a La Vanguardia. També he seguit en detall les opinions de Pilar Rahola a la seva columna de la mateixa La Vanguardia (malgrat sóc ben sincer fa anys que els meus metges em van ordenar que ni m’acostés per allà) sobre l’article anterior. I per tot això volia fer algunes reflexions al respecte, però abans volia fer-vos algun comentari sobre l’objecte del debat, “Manifest del Grup Koiné a favor del català com a única llengua oficial:

Primer comentari: Estic fart, molt fart, i especialment molt avergonyit i insultat veient com s’empra la meva parla, el català, per defensar un fonamentalisme cultural nacionalista, on la diversitat lingüística i la immigració son presentades com un perill i no com una oportunitat per enriquir-nos. I per tant, estic avergonyit del nacionalisme basat en enfrontar-se a altra nacionalisme, quantes crisi, misèries i guerres caldran per adonar-se que els que pateixen, lluiten i moren en elles (99%) no son pas els que s’enriqueixen amb elles i segueixen movent els fils dels poders econòmics (1%) ?.

Gregorio-Morán-para-Jot-Down-0

Segon comentari: La guerra civil va ser una lluita de classes, no de pobles. L’oposició real al franquisme a Catalunya va ser el comunisme, l’anarquisme i els republicans (espanyols i catalans), que van agafar les armes, van fer vagues, boicots, manifestacions i accions de tota mena, mentre la burgesia catalana finançava el cop d’estat feixista per tal de recuperar les seves fàbriques nacionalitzades per la Generalitat Republicana. Burguesia catalana (i espanyola) que va viure alegrament el feixisme dels 40 anys i que un cop finalitzat el franquisme es van adaptar amb diners i negocis a la nova democràcia, donant suport a partits com Convergència, Unió, la UCD, el PP català o les succesives escisions d’ERC, per poder garantir el seu status quo i la continuació del seus negocis (per cert, sense pagar impostos que per això està Andorra, Luxemburg, Suïssa, Cayman o Panamà… veritat Daurella, Millet, Vilarrubi o Sumarroca ?).

Tercer comentari: Català es qui viu i treballa a Catalunya, independentment d’on hagi nascut, quina llengua parli, de quin color sigui la seva pell, de quina sigui la seva religió (si en té), classe social, gènere, orientació sexual, ideologia, voluntat, identitat o sentiment de pertinença. Som un sol poble, amb els mateixos drets i deures, i no deixarem que cap grupuscle fanàtic i extremista ens divideixi o ens enfronti.

i quart comentari: Com va dir la gran Rosa Luxemburg “La llibertat només per als que donen suport al govern, només per als membres d’un partit (per nombrós que aquest sigui) no és llibertat en absolut. La llibertat és sempre i exclusivament llibertat per al que pensa de manera diferent”.

raholamas

Dit això, reflexions:

Primera reflexio: Malgrat no està d’acord amb vàries de les afirmacions de Gregorio Moran, us recomano llegir el seu article ja que com demostra Pilar Rahola, en aquest país sembla que aquell o aquella que no combreguen amb l’independentisme convergent (els altres independentismes sembla ser que no compten o existeixen) pot ser insultat i vexat senzillament per opinar. Les paraules de Pilar Rahola van ser del tipus: vomitiu, indecent, sectari, reaccionari, repugnant, etc…

1960

I segona reflexió: Els signants del manifest Koiné, segons la meva modesta opinió, són un clar exemple de l’ultradreta nacional catalana, feixistes de socarrel, que s’amaguen darrera de grans ideals… Dir textualment que “la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística…” és una de les declaracions més tristes que s’ha fet en als darrers anys… qualsevol persona amb un mínim d’humanitat i dignitat ho pot veure… no cal dir gaire més…

20D: A Catalunya, el 15M ha guanyat !!!

Posted on

3

Doncs si…

Aquest passat 20D a Catalunya ha guanyat la gent de Cafè amb llet que porta anys denunciat la corrupció de Convergència, ha guanyat la gent de la PAH que aturen dia rera dia els desnonaments manats pels fons voltor i els banquers de La Caixa, el BBVA o el Santander, ha guanyat la gent apallisada a Plaça Catalunya pels mossos del conseller Felip Puig per demanar llibertats i un món millor…

Han guanyat els democrates de veritat que volem un referéndum per donar la veu al poble, han guanyat els sindicalistes que s’enfronten a les lleis del PP i fan seu el dret al treball, han guanyat les AMPA’s que no accepten les retallades en educació d’en Mas i el Rajoy…

1
Han guanyat  les dones de Cornellà que s’aixequen cada matinada per buscar feina, han guanyat els treballadors de Telefònica que van fer vaga de fam durant setmanes, han guanyat els 200.000 joves catalans obligats a emigrar a Europa, Amèrica o Àsia per trobar feina i un futur millor…

Han guanyat els treballadors i pacients de la Vall d’Hebron que volen aturar les privatizacions que empitjoren els tractaments i enriqueixen als amics del conseller Boi Ruiz, han guanyat els col·lectius que lluiten contra les empreses (subvencionadores de les dretes europees) i que comercialitzen els transgènics, ha guanyat el moviment anti-nuclear del Camp de Tarragona que fa anys que no es resigna…

2

Ha guanyat la gent invisible… han guanyat “els nadies”…

I amb un bon somriure, companyes, companys, us he de dir que això, això, només és el principi…

“El disputat vot del senyor Antonio” de Jordi Évole

Posted on Updated on

1

Al senyor Antonio aquests dies li estan dient de tot: vot ocult, vot invisible, vot adormit, majoria silenciosa… I això a ell el diverteix. Poc es podia imaginar com de disputat estaria el seu vot quan va arribar a Cornellà a finals dels 60, quan compartia habitació amb dos cosins del poble. I el pis amb 10 familiars més.

Després ja va trobar feina en una multinacional italiana de pneumàtics. Li va dir a la seva dona que vingués. Van comprar un pis a la Ciudad Satélite, avui coneguda com a barri de Sant Ildefons. I allà segueixen. El pis és petit, un 7è 2a de l’avinguda de Salvador Allende, però molt lluminós. Bé, molt tampoc. A partir de les cinc de la tarda entra una mica de sol a l’habitació de matrimoni.

Al senyor Antonio el diverteix veure les incògnites que desperta un vot com el seu, ell, que mai va despertar l’interès de ningú i ara escolta tertulians preguntant-se: ¿es despertarà aquest vot adormit?, i si ho fa, ¿cap on anirà aquest vot? Com si el vot de l’immigrant fos una massa uniforme.

El senyor Antonio no ha tingut mai un gran compromís polític. Als 70 es va implicar una mica en la lluita veïnal. Als 80 es va il·lusionar i es va desil·lusionar amb el PSOE. Va veure com companys de l’associació de veïns entraven a l’ajuntament amb un petit càrrec. Va veure com Espanya creixia a base de pelotazos. Però ell no en va enxampar cap. I va seguir a Cornellà, baixant els estius al poble. I ara ja ni això, perquè només li queda una tia llunyana. Però tampoc es queixa. Mai ha aspirat a grans luxes per ser feliç: el seu piset pagat, el seu Renault Megane a la seva plaça de pàrquing i una prejubilació caiguda del cel perquè l’empresa va acabar tancant.

I ara, de cop i volta, per primera vegada en la seva vida se sent important, perquè el seu vot pot ser decisiu. I li ve el riure. Ell, que mai ha votat en unes autonòmiques catalanes. Perquè mai les ha sentit seves. Però es veu que aquestes són diferents. I no és que ell estigui molt ficat en l’actualitat del procés. No posa TV-3 des de la final de Berlín per veure el seu Barça, ni sabria sintonitzar RAC-1, ni tan sols llegeix aquest diari si no és que està lliure al bar quan va a fer el tallat. És aliè a les barbaritats de Twitter, encara que qualsevol dia d’aquests el senyor Antonio es converteix en trending topic amb el hash-tag #VotOcult.

Els de dalt i els de sota

Li ha dit al seu fill que aquest diumenge potser va a votar. El seu fill l’intentaria convèncer que votés com ell. Però sap que el seu pare això de la independència no ho veu clar. El senyor Antonio flipa amb les barbaritats que es diuen de Catalunya fora d’Espanya, i les que es diuen d’Espanya a Catalunya. Però aquesta no és la seva lluita.

A ell el motiva més allò de la lluita entre els de dalt i els de sota, la lluita de classes de tota la vida, això que per a alguns és antic, però per al senyor Antonio no. El seu fill li ha hagut de fer un croquis perquè no s’equivoqui de papereta ara que a molts els ha agafat per no posar les sigles al nom de la candidatura. I el senyor Antonio pensa: «Cony, tan fàcil que era votar el PSUC».

Com a bon prejubilat, ara té temps per anar a fer la compra de la casa. Torna amb el carro ple del Mercadona. Es para a la porteria, obre la bústia i recull tres sobres de propaganda electoral. Ni els obrirà. I comença a pujar escales, fins al setè, que avui l’ascensor no funciona. Però les puja orgullós, sentint-se protagonista, intentant assaborir la setmana de glòria que li queda. La setmana fantàstica del vot ocult. Es posa digne i es diu a si mateix: «Ja veuràs com ens despertem». I al replà de l’entresòl li agafa el riure nerviós del que comença a creure-s’ho.

La CUP i Catalunya Sí que es Pot reben suport conjuntament en un manifest ciutadà

Posted on Updated on

Primera-jornades-impulsades-Guanyem-Sedeta_EDIIMA20141011_0080_13

Aquest dijous passat s’ha presentat un manifest ciutadà sota el títol “Més enllà del 27-S” amb l’objectiu de “donar suport a les candidatures que es comprometin amb la ruptura amb l’actual règim a Catalunya, i demanar-los que treballin plegades a partir del 28-S per evitar un govern de continuïtat”. El text ja ha recollit una seixantena de signatures que han volgut mostrar al seu suport a les candidatures de la CUP-Crida Constituent i Catalunya Sí que es Pot.

Es tracta d’una iniciativa impulsada per activistes socials de sectors diversos que reconeixen la “sacsejada” que van significar les darreres eleccions municipals, amb el creixement de “candidatures de ruptura” i apunten a la necessitat de seguir en aquesta línia després del 27-S. El manifest ha recollit suports entre diverses d’aquestes candidatures, amb la presència destacada dels regidors més propers al nucli impulsor de Guanyem Barcelona, com Gerardo Pisarello, Jaume Asens o Gala Pin. També signen el text els impulsors de Procés Constituent, Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, l’historiador Josep Fontana i candidats tant de les llistes de la CUP com de Catalunya Sí que es Pot.

El manifest planteja quatre eixos bàsics en què troben que les dues llistes poden treballar plegades després del 27-S. En primer lloc “superar l’estat de les autonomies i donar la paraula al poble de Catalunya perquè decideixi lliurement el seu futur”, tant en relació a una futura república catalana com en el rebuig a “l’actual dictadura del deute”; en segon lloc, apunta a la importància de “respondre a l’emergència social que han provocat la crisi econòmica i l’actual política de retallades”; en tercer, parla de “trencar amb el sistema patriarcal per garantir la sostenibilitat de la vida”; finalment, de “recuperar la democràcia com a forma d’incidència efectiva i inclusiva”.

Amb un toc d’alerta, dirigit especialment a la CUP, que pot tenir en les seves mans la investidura d’Artur Mas, apunten que “independentment de quin sigui el resultat del 27-S, no volem que el procés de ruptura que s’ha iniciat des de la mobilització acabi amb un govern de continuïtat”.

Pel que fa a la qüestió nacional, el terreny on es troben les principals diferències entre la CUP i Catalunya Sí que es Pot, el text reconeix el dret a decidir del poble de Catalunya i insta a “desobeir, en cas d’un nou bloqueig institucional per part de l’estat espanyol i iniciar un procés constituent per a una futura república catalana”. El manifest apunta que “si bé és cert que hi ha qüestions difícils d’abordar per la manca de sobirania, les experiències municipals ens ensenyen que no és cert que no es pugui fer res més ni res diferent dins el marc legal actual”.

Fem Ada alcaldessa: 20 de maig a la plaça Catalunya!

Posted on Updated on

2

Les places són el cor i l’ànima de la ciutat. És el lloc del sentir col·lectiu, per on la gent passa, i també on es troba, contempla, pren el sol, però també es reuneix, es queixa, critica i es manifesta pels seus drets. A vegades es diverteix, balla, riu i celebra o recorda, plora i fa homenatges.

Per això, a Barcelona En Comú, després d’haver estat a moltes places a tots els barris de la ciutat i d’haver-ne recollit tota la humanitat, creiem que no hi ha un lloc millor per al nostre acte final de campanya que la plaça de les places, la plaça Catalunya.

És allà on, el 20 de maig a les 19 h, ens amararem per última vegada abans de les eleccions de tota l’ànima dels barcelonins i barcelonines. Serà una celebració, amb alegria, amb consciència i amb entusiasme. Serà una parada en el camí cap a les eleccions que estan a punt de celebrar-se i en què haurem de decidir entre la gent o l’elit; la nova política de Barcelona En Comú o la dels que ja han governat massa temps només per als seus interessos.

L’acte serà una festa, amb música en directe de Nacho Vegas, Santiago Auserón i altres artistes per confirmar, punts de trobada amb els grups de barri, a més de molts veïns i veïnes, bona part de les quals han regalat durant mesos el seu temps i el seu entusiasme per guanyar Barcelona. Será el darrer acte d’un llarg procés que ens ha portat fins a les elecciones. Tant de bo sigui també el primer dels més de 1.000 dies que tindrem per canviar moltes coses, per transformar Barcelona amb la voluntat i la força de la ciutadania en una ciutat més justa, més equitativa, més autèntica i més democràtica, que no perd, ni ven la seva consciència.

Guanyem plaça Catalunya en comú. Guanyem Barcelona En Comú!

Fem Ada alcaldessa. A la plaça!
Lloc: plaça Catalunya
Data: 20 de maig
Hora: 19 h

plasa-cat-banner-materiales-campanya-c5_1

El digne d’abril: Sebastià Piera

Posted on Updated on

sebastian-piera-AAvui hem tingut absoluta unanimitat en el grupet que guardonem a “Els dignes i els llepaires de Temps de Revolució“.  El nostre guardó és un sentit homenatge a una d’aquelles persones imprescindibles de la història del nostre país i que mai ha estat prou valorada: Sebastià Piera.

Com ell, desenes de milers de persones que en democràcia, els governs de dretes del PP, UCD i CiU mai han volgut reconèixer com es mereixien, ja sigui perquè ministres i consellers son hereus directes dels botxins, ja sigui perquè consellers i ministres son fills dels col·laboradors i finançadors de la dictadura…

Avui doncs, llarga vida a Sebastià Piera !!!, us deixem amb l’article publicat al diari Ara complementat amb altres informacions sobre la seva vida:

“El militant històric del PSUC Sebastià Piera va morir aquest dissabte als 97 anys a Ajaccio, a l’illa de Còrsega, lloc on va ser deportat des de França després de ser detingut i torturat per la dictadura franquista el 1947. Nascut a Santa Maria de Meià (Lleida) el 1917, Piera, fill del mestre d’escola Antoni Piera i Cecília Llobera, es va exiliar a França en acabar la Guerra Civil i va estar retingut en els camps de concentració d’Argelers i Sant Cebrià de Rosselló.

Piera –viudo de la militant també del PSUC Trinitat Revoltó, amb qui va estar casat 62 anys–, va tenir tres fills, cinc néts i un besnét, i les tortures li van arribar a desfigurar la cara.

Durant la guerra, va marxar al juliol del 1936 al front de Tardienta (Osca) i es queda allà defensant el viaducte que assegura l’aigua dels pobles de la zona. Després va marxar a Madrid i marxa a defensar la capital amb el regiment Engels del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). Lluitant a la Ciudad Universitaria de Madrid el fereixen i per Nadal torna a Barcelona. Un cop recuperat va a lluitar durant dos anys al front d’Aragó.

Un cop acabada la guerra marxa a Tàrrega, de Tàrrega a Manresa i fins l’Agullana on es troba amb el seu germà Josep i el seu cosí.

Es va allistar el 1941 a l’Exèrcit Roig per combatre Hitler des del front soviètic durant la II Guerra Mundial, i, per combatre el franquisme, va tornar sis anys després a Catalunya, on va ser detingut juntament amb Joaquim Puig Pidemunt i sotmès a un mes d’interrogatoris i tortures per obtenir informació sobre la lluita clandestina.

Després va ingressar a la presó Model en espera de ser jutjat en un consell de guerra col·lectiu, en què va ser condemnat a tres anys de presó, i va aconseguir sortir-ne el juliol del 1948, però poc després el van tornar a detenir per interrogar-lo.

Tot i això, després que la policia el cités per a un altre dia, Piera va poder despistar-los i fugir a Andorra, on es va trobar amb la seva germana i la seva dona, i van obtenir documentació per treballar i viure a França, on van començar així el seu segon exili.

Des de França, amb tot, van ser deportats a Còrsega, on ell va subsistir amb diverses tasques i la seva dona va estar en un taller de confecció, una situació que va acabar el 1965, quan van poder sortir de l’illa per veure els seus parents i amics residents a França.

El 1975, després de la mort de Franco, tots dos van demanar el passaport espanyol i van tornar a Catalunya per visitar els seus familiars i amics, tot i que Còrsega ha sigut el lloc on Piera ha viscut fins ara.

Membre de la comissió d’honor del PSUC, va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat el 2004, i ICV li va retre un homenatge el 2010, coincidint amb el 74è aniversari del PSUC. L’historiador Ricard Vinyes va publicar el 1984 la història de la seva vida, ‘El soldat de Pandora. Biografia d’un comunista del segle XX’, que va editar Proa”.

Més informació:

– Sebastià Piera: el soldat de la llibertat (1a part)

– Sebastià Piera: el soldat de la llibertat (i 2a part)

Sebastià Piera, histórico del PSUC y soldado de élite (El País)

– Sebastià Piera, un comunista del segle XX (Catalunya Plural – Eldiario.es)