Feixisme

“El genet decapitat i l’esperpent a la memòria” de Marc Vidal

Posted on Updated on

els-catalans-de-franco

He de dir que no coneixia Marc Vidal Pou, diputat al Parlament de Catalunya, però he llegit aquest article a Catalunya Plural i ja formo part dels seus seguidors 😉 Això si la imatge (el llibre d’Ignasi Riera) ha estat cosa meva… crec que és adient a la filosofia de l’article…

“No podem explicar que l’aixecament feixista del 1936 va ser contra els catalans. Va ser contra la república i la llibertat, va ser l’aixecament dels terratinents i els oligarques -entre ells uns quants catalans- contra la democràcia i, com sempre, qui va resultar més massacrat va ser el poble ras”

L’esperpent com a gènere literari va ser introduït per Valle-Inclán com a forma de reinterpretar la realitat per a fer-la més evident. Distorsionem-la fins a un punt grotesc i posarem en evidència les consistències i les inconsistències dels fets, de les persones, de les situacions i, sovint, de la nostra pròpia història.

Vet aquí, doncs, que un exemple d’aquest esperpent ha aparegut per uns dies a Barcelona pel fet d’haver posat l’estàtua d’en Franco a cavall, un genet decapitat sense el cap del dictador, a la porta del Born, com a reclam d’una exposició precisament sobre la impunitat del franquisme en l’espai urbà.

El cúmul de passions enceses a les xarxes abans de la seva instal·lació, el llançament d’objectes diversos i curiosos sobre la muntura en qüestió el mateix dia que la instal·laven i, finalment, la al·legòrica trompada i retirada dels animals -el cavall i el que el muntava-, quan van anar per terra, són un retaule extraordinari que no té res a envejar a les “Luces de Bohemia” de l’autor gallec.
marc-vidal

Formen part amb naturalitat del món esperpèntic perquè deformen la realitat d’una manera tan poc subtil que la fan perfectament entenedora només gratant una mica. El perill de l’esperpent, però, és que la realitat deformada se’ns enganxi amb gust a la retina i ens oblidem que és una deformació.

Me’n guardaré prou -jo que sóc provocador de mena- de valorar l’encert o no de la mesura de tornar a posar al carrer per uns dies aquestes mostres d’art català sota la dictadura, i menys encara havent vist com desbarraven algunes persones, inflamades de fervor pseudopatriòtic, confonent víctimes i botxins de la desfeta de la guerra civil i la sagnant repressió franquista i posant a competir estúpidament entre fílies i fòbies la memòria dels massacrats el 1936 o al 1714. Per uns, l’ofensa principal era fer una exposició d’aquestes característiques al Born, perquè s’han fet seu aquest espai atorgant-li un simbolisme patriòtic estranyament excloent. Per uns altres, l’ofensa era tornar a tenir al carrer els símbols de la dictadura retirats fa anys.

Potser el tema no hauria passat de sainet. Però veure com alguns abrandats cadells nacionalistes, imagino que malcriats en la comoditat de la burgesia catalana, titllaven de feixistes persones que havien passat anys a camps de concentració nazis pel fet d’haver estat fidels a la república espanyola, no només fa una basarda vomitiva, sinó que obre un pou profund a la preocupació sobre què estem fent amb el país i obliga a una reflexió seriosa perquè la deformació de la realitat no ens consolidi cap ficció col·lectiva. És a dir, perquè l’esperpent no arribi a la memòria, especialment a la memòria de les injustícies.

No podem utilitzar la història al nostre gust. Això ja ho va fer el franquisme i ben malament que ens ha anat. No podem pretendre que aquí el 1714 es va produir un sacrifici essencialment patriòtic que supera qualsevol fet posterior, quan qui ostentava el poder a casa nostra el 1714 estava defensant el sotmetiment als Àustries en comptes dels Borbons, fet causant d’una guerra. I d’aquesta guerra per la successió on tothom hi va perdre, qui en va resultar més massacrat, com sol passar, va ser el poble ras.

No podem explicar que l’aixecament feixista del 1936 va ser contra els catalans. Va ser contra la república i la llibertat, va ser l’aixecament dels terratinents i els oligarques -entre ells uns quants catalans- contra la democràcia i, com sempre, qui en va resultar més massacrat va ser el poble ras. I no em preocuparia tant si això ho hagués sentit dir en boca dels quatre exaltats de torn. Ho he vist escrit en una piulada d’un eurodiputat. Ho he sentit dir al Lliure en una obra que pretenia homenatjar la lleva del biberó. Preocupant deformació de la realitat que ens porta a l’esperpent de la memòria i que acaba transcendint i es pot acabar normalitzant, sobretot entre els més joves.

No podem jugar a confrontar moments històrics quan aquests s’originen en l’abús dels forts contra els febles. I la desmemòria d’aquest fet és perillosa perquè ens acaba convertint en desclassats que és l’espai preferit dels que són perfectament conscients del seu poder de classe.

I encara menys ens podem permetre jugar amb la confrontació d’identitats perquè és el joc més estimat pels poderosos per mantenir el control social. Per això és tan estèril i immobilista la dicotomia independentisme-unionisme i per això el poder interessat la fomenta a banda i banda d’aquests espais ideològics, i massa sovint ho oblidem o no ens en volem adonar.

Ja em disculpareu, doncs, però que visqui l’esperpent si ens serveix per gratar més enllà de la superfície de les coses. Ara bé, recordem que és només esperpent. I guardem-nos sobretot d’exaltats carregats d’èpica i de trapassers plens de litúrgia perquè a l’hora de construir, faran nosa. Entre altres coses perquè només amb l’èpica, igual que amb la litúrgia, la gent no menja.

“Els que encara podem parlar” per Carles Vallejo

Posted on Updated on

estatua-franco-derribada-born-barcelona_ediima20161020_0910_22

Imprescindible article publicat a Catalunya Plural (eldiario.es) per Carles Vallejo – Membre de l’Associació d’Expresos Polítics del Franquisme en referència l’exposició del Born tant comentada:

“Una oportunitat per parlar sobre la dictadura, la democràcia i la impunitat ha generat més polèmica que un necessari debat ciutadà, reflexiu i raonat, al voltant d’aquestes qüestions”, lamenta l’expres polític

El passat dilluns, 17 d’octubre, formava part d’un grup d’unes cinc-centes persones que assistíem a la inauguració de l’exposició Franco. Victòria. República. Aleshores em vaig trobar en una situació que, certament, mai m’hauria figurat: una trentena de persones començaren a insultar-nos. Vaig tractar d’explicar-los que no em podien dir feixista fill de puta, donat que no només jo, sinó bona part dels assistents a l’acte havíem estat precisament insultats, maltractats i torturats per oposar-nos a una dictadura feixista encapçalada pel general Franco. Els insults, fins i tot l’amenaça, es van incrementar. Al representant municipal electe Gerardo Pisarello li van dir “marrano, fill de puta, feixista… perquè no marxes al teu país i poses una estàtua a Videla”. Dir això en el context actual no necessita qualificatius; no crec que els qui van dir-ho, siguin o no fills i néts de víctimes del franquisme, tinguin cap dret a llançar aquests insults. La condició de víctima no exonera de les responsabilitats cíviques bàsiques.

Per altra banda, i en sóc bon coneixedor, no vaig trobar entre aquest grup, insisteixo reduït, cap pancarta o identificació amb associacions de memòria del país que porten anys reivindicant el reconeixement de justícia, veritat i reparació. Des del meu punt de vista, aquest acte és totalment rebutjable. El cert és que allò semblava una acció de l’anomenada justícia a l’inrevés de la que va parlar Ramon Serrano Suñer, el “cuñadísimo” del dictador, per qualificar la justícia franquista de guerra i postguerra. Em sembla que va ser un acte molt poc espontani, amb una música ben identificable, per cert, fora de ritme i de context. En definitiva, la meva impressió fou que allò no havia estat el resultat d’una provocació sinó d’una acció orquestrada des de temps enrere, com a mínim des de l’agost. Tant és així que una alta representant institucional, que tal com va actuar sembla no tenir gens clar el que vol dir la representació institucional, atiava i aclamava dies després parlant sobre aquest assumpte de l’exposició com si es tractés d’un directiu de futbol que inflama el hooliganisme.

Tot això ha fet que una oportunitat per parlar sobre la dictadura, la democràcia i la impunitat hagi generat més polèmica que un necessari debat ciutadà, reflexiu i raonat, al voltant d’aquestes qüestions. Les seves conseqüències, en la meva opinió, han estat nefastes, bàsicament perquè des del primer moment s’ha buscat dividir a les víctimes de la dictadura franquista, i això no s’havia produït mai abans. Però a més s’ha introduït una qüestió mai plantejada durant els anys de democràcia com és enfrontar el patrimoni de l’antifranquisme. En aquest sentit, també es pot plantejar que s’obre una nova forma d’impunitat, diferent per suposat a la que tracten les exposicions que acull El Born fins el proper 8 de gener, però que posa el focus en la necessitat d’establir una relació adequada entre ètica i política. Tot no està permès, el fang del que va parlar-nos Umberto Eco, molt poc abans de morir, és un fang que neix precisament d’espais utilitzats de manera impune, moguts per la voluntat de forjar una falsa i única memòria de Catalunya, de vocació unitarista. Aquestes pulsions condueixen a una fe única impartida per una comunitat de creients fora de la qual alguns podem ser considerats fills de puta i feixistes, sense atenir-se a cap conseqüència posterior.

El passat dissabte dia 22 de novembre vaig assistir a la lectura dramatitzada de l’obra d’Ariel Dorfman, La mort i la donzella, una peça més de les activitats del programa Evocacions de la ruïna. La sala estava plena de gom a gom i es van exhaurir les entrades. Paulina Salas, la protagonista, pronuncia unes paraules esfereïdores, també a la llum del cas espanyol, en el sentit de que la reparació de les víctimes afecta tant als morts com als que encara restem vius i podem parlar.

Cal que no perdem, novament, l’oportunitat de parlar sobre la impunitat i sobre la construcció de la democràcia. Enfrontar el nostre passat és un deure ètic i polític.
 

Trias i Bosch: Junts x tapar la corrupció

Posted on

xavier-alfred-junts

Doncs si, el grup de Junts pel Sí a l’Ajuntament de Barcelona, la dreta d’ERC+CiU(PDEC), s’ha unit a la dreta feixista del PP+C’s tot just tres dies després que l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) hagi començat a estudiar les presumptes irregularitats en la gestió econòmica i financera de l’Institut Municipal d’Informàtica (IMI) i de l’agència pública Barcelona Regional (BR) els anys 2014 i 2015.

Per qui no coneix el tema, Antoni Vives, exTinent d’Alcalde i home d’absoluta confiança de Xavier Trias, va crear un “cortijo” durant quatre anys a l’IMI i a Barcelona Regional fent i desfent al seu gust, gastant els diners públics en viatges, recepcions i contractes als amics. Res de nou, que no faci trenta anys que Pujol i els Pujol, Mas, Prenafeta, Alavedra, Cullell o companyia no hagin fet mil i una vegades (si us fa mal aquesta veritat podem parlar d’Aznar, Barcenas, Rajoy, o Camps, us sentiu millor?, els corruptes no tenen pàtria, però no em vull desviar del tema).

El problema fou, que esperaven continuar quatre anys més amb aquestes “enriquidores” polítiques i per tant no calia intentar amagar-ho, però va la Colau i guanya per la mínima (i per sorpresa) i es troba uns “marrons de cal Déu”. La tradició política (d’allò que ara anomenem “casta” o vella política) era ben senzilla: si entren uns altres a governar m’ho tapen, que quan jo torni els hi taparé… bé, es fa una mica de paripé però mai, mai, mai, es destapen les corrupteles, que “som l’oasi català”.

xavier_trias_y_antoni_vives_

Antoni Vives és d’aquell tipus de perfil que tant agrada a Catalunya: pseudo-independents però fidels al poder, escriptors o periodistes o tertulians”divins”, tant simpàtics i creatius que poden ser racistes, masclistes o explotadors però amb gràcia i com son els “nostres” cal tapar-lis les vergonyes, disposats a fer la feina bruta ja que es creuen guiats per la seva intel·ligència superior, en resum saben de tot i més… com per exemple Vicent Sanchis, Agustí Colomines, Francesc-Marc Àlvaro o la Pilar Rahola. (I no oblido les Espanyes – que funcionen igual: Francisco Marhuenda, Miguel Angel Rodriguez, Eduardo Inda o Garcia Serrano).

Que va fer el nou govern davant aquesta situació, allò que s’hauria de fer sempre si tens valors i dignitat, si creus que la política esta al servei del poble, si creus que els diners públics són per canviar i millorar la vida de la ciutadania, no per pagar les campanyes electorals o comprar la premsa.  En resum, per justícia, honradesa, ètica i deure envers la ciutadania com a governant, es va demanar un informe jurídic que determinés si podien haver irregularitats en la gestió de l’Institut Municipal d’Informàtica (IMI) els anys 2014 i 2015, sota el mandat de CiU.

El dictamen destaca que els antics gestors de l’IMI van cometre irregularitats en la contractació de serveis i de personal. Durant el període 2011-2014, aquesta entitat va realitzar una alta proporció de contractació directa i negociada sense publicitat, que, segons detallen les anàlisis, constitueixen una «mala praxi administrativa».

Una altra anomalia detectada és que determinats proveïdors de l’IMI oferien serveis a l’entitat com personal extern. En concret, 63 empreses van proporcionar 278 treballadors, cosa que comporta, segons l’informe jurídic, «prestamisme laboral». El fet és que la plantilla d’externs, com a mínim, va igualar la de l’IMI i, a més, els forans van ocupar centres de comandament.

També s’ha constatat l’existència de projectes que, en principi, estan fora de l’àmbit contractual habitual de l’IMI, així com factures pendents de pagament amb «contractes verbals» amb una quantitat que arriba als 1,4 milions d’euros. El dictamen jurídic subratlla que la direcció de l’IMI va ser advertida de les males pràctiques contractuals i indicis d’irregularitats. L’operativa podria suposar una «conducta prevaricadora», a la vegada que apunta la malversació si hi ha perjudici per a les arques públiques.

I ara que l’Oficina Antifrau de la Generalitat de Catalunya (organisme independent) ha obert una investigació “casualment” Xavier Trias i Alfred Bosch (Junts x tapar la corrupció) organitzen una alternativa al govern de Colau amb l’objectiu d’evitar que aquesta investigació (i d’altres casos que segurament apareixeran -què penseu que és una excepció a les polítiques “monetàries”d’en Trias o de CiU, ara PDEC ? us sona Banc Expropiat, el viatge pagat del Trias a les noces dela filla d’en Masels informes encarregats a Entorn, una de les empreses dels Pujol Ferrosula, etc. ? ) arribi a esclarir el cas.

trias2

Espero que aquest nou quatripartit de dretes, que amaga la seva veritable voluntat amb grans discursos i invoca a tots els sants del moment, no tingui gaire èxit, però…

Santiago Alba: “Los paises árabes son menos radicales que los europeos”

Posted on Updated on

Santiago Alba Rico, filósofo; 18 años viviendo en el mundo árabe; estudia la islamofobia.

Soy de la generación que huyó de la movida. Y yo, de Madrid al mundo árabe, aunque he venido a hacer campaña con Podemos: creímos demasiado en las encuestas y demasiado poco en la capacidad movilizadora de la derecha y del miedo. He disertado en Palau Macaya-La Caixa

Desde Túnez, Alba Rico es un referente intelectual de los podemitas madrileños. Así que nuestra conversación parte de su desencanto. Aprender del pasado consiste precisamente en no repetirlo, por eso tomo tres notas a vuelapluma para las próximas elecciones: 1. créete sólo las encuestas desfavorables, porque las favorables desmovilizan a los tuyos y movilizan al contrario; 2. el miedo arrastra a más humanos hasta las urnas que el amor, así que si no puedes conseguir que te amen, consigue al menos que no te teman tanto como para ir a votar en vez de quedarse un ratito más en la playa, y 3. el votante cada vez es más volátil, así que reza para que no haya un referéndum de resultado sorprendente y atemorizador el día antes.

El mundo árabe se está radicalizando porque no le dejan democratizarse?

Para empezar, los países de la UE son políticamente mucho más radicales que los del mundo árabe. Y no es una impresión personal: el último sondeo de la Fundación Adenauer demuestra que en Austria el 50% de la población apoya a la extrema derecha…

La clase media de la UE en el norte protesta por la derecha y en el sur por la izquierda.

…Y un 40% de los húngaros también apoya a la extrema derecha; en Holanda son el 33% y en Francia el 31%.

¿Y el Estado Islámico es la ultraderecha del mundo árabe?

Es la opción más radical, pero con muchas menos adhesiones que las europeas. En el norte de África el apoyo al Estado Islámico fluctúa entre el 1,5% de Túnez y el 2,7% de Libia.

¿Pero esa minoría no es la que se va a Siria a pegar tiros y la que apoya a los yihadistas?

El fascismo siempre surge de una revolución derrotada. Y el advenimiento del Estado Islámico es, en efecto, la consecuencia del fracaso de la revolución democrática árabe. Pero, aun así, fíjese qué poco apoyo tiene.

No será que el islam es violento: ¿acaso el Corán no exige a sus fieles la guerra santa?

Esa es la falacia propagada por los medios de comunicación.

¿Llama el Corán a la guerra santa o no?

El Corán dice eso y cualquier cosa: millones de musulmanes encuentran en él la justicia social, la democracia y la igualdad. El islam no es un sujeto, sino muchos. Hay cuatro escuelas coránicas y un mundo de diferencia entre el islam que se practica en Mauritania y el de Pakistán.

Pero hay uno que llama a todos a la yihad.

En el mundo hay 1.500 millones de musulmanes y usted habla de ese Corán del wahabismo como si fuera el único.

¿Es esa la raíz del terror islamista?

Y de la intolerancia y el integrismo que llevan al terrorismo. Lo paradójico es que, cuando surgió en el siglo XVIII, era una corriente minúscula e irrelevante. Su crecimiento fue fruto del pacto entre Arabia Saudí y EE.UU. en 1945.

¿Por qué se transformó en amenaza?

Porque, entonces, Abdelaziz, primer rey de Arabia Saudí, firmó un acuerdo con Roosevelt, que daba el control de su petróleo a EE.UU. y, a cambio, las ingentes rentas petroleras a Riad para difundir el wahabismo en el mundo árabe contra el panarabismo y la izquierda.

Esas izquierdas árabes se hicieron aliadas de Moscú en plena guerra fría.

Y 70 años después, el Estado Islámico es el residuo de aquel acuerdo entre la mayor democracia y la mayor teocracia del mundo.

¿Veremos democracias árabes algún día?

Mientras vendamos armas a Arabia Saudí va a ser complicado acabar con el totalitarismo integrista wahabí y sus derivados salafistas y yihadistas, que llaman a la guerra y al terror y frenan cualquier tentativa democratizadora .

¿Por qué España es poco islamófoba?

Lo es menos que Francia o Alemania, por ejemplo, y estamos a tiempo de evitar que lo sea más.

¿Somos aquí menos islamófobos porque tenemos menos inmigración musulmana?

De momento, en España sólo hay algún político islamófobo, como García Albiol, pero no un partido entero ni una política institucional, ni toda una clase intelectual como en Francia.

¿A qué intelectuales franceses se refiere?

A Michel Houellebecq, Alain Finkielkraut o Caroline Fourest, por citar los más populares.

Houellebecq a veces es misógino y reaccionario, y otras un escritor genial.

El problema es que la tele da al premio Nobel Modiano tres minutos para defender la tolerancia y a Houellebecq nueve para que se declare islamófobo. Si ponen su prestigio al servicio del Frente Nacional, tienen un problema grave y seguro que va a empeorar.

Aquí el descontento se vehiculaba por la izquierda, pero parece que se ha frenado.

Podemos ha retrocedido estas elecciones por una combinación de factores cristalizadospor el miedo y precipitados por el Brexit.

¿Miedo generalizado a perder la pensión?

Me temo que esa es una explicación tan simplista como acertada.

Si sólo tienes la pensión, vas a votar lo que creas que la amenace menos.

Por eso, Podemos debería haberle dado la vuelta a ese miedo y explicar al pensionista que el verdadero peligro de rescate de Bruselas, quiebras bancarias, preferentes, desahucios, recortes y miseria para las clases medias era Rajoy.

Pero la seguridad se la dio el PP.

Y de un modo muy transversal, es cierto. Tanto que hablábamos de transversalidad en Podemos y al final ha sido Rajoy el más transversal al captar votos: desde los de quienes nos saludaban en los pueblos castellanos brazo en alto en campaña hasta los de centroderecha catalán.

Habrá más elecciones para todos.

Y, pese a todo, Rajoy ha perdido 4 millones de votos en cuatro años. Debemos tener en cuenta que el votante no ha sido nunca tan volátil como ahora y aún lo será más.

¿Cuál ha sido su peor error?

El de Podemos ha sido creerse las encuestas y dejar de movilizar a su gente, cuando quien de verdad estaba movilizando a la suya sin que nos percatáramos era Rajoy, aferrado a su arrecife mientras a su alrededor las olas del temor a lo desconocido batían toda España.

Del banc a les trinxeres

Posted on Updated on

t1

Article de la Directa publicat el passat mes de juliol. Interessant…

El març de 2005, el BBVA concedia un préstec de 25 milions d’euros a Raytheon, productora de munició de dispersió. Aquest és un dels molts exemples que il·lustren les diverses maneres com la banca convencional finança la fabricació d’armes.

“En referència a la seva consulta, l’informem que Catalunya Caixa, en els informes anuals publicats, facilita la informació detallada de les inversions realitzades”. Aquesta és la resposta que ofereix el Departament de Comunicació de Catalunya Caixa, per correu electrònic quan se li pregunta pels projectes que financen. Però, segons el coordinador i investigador del Centre J M Delàs d’Estudis per la Pau Jordi Calvo, cal arribar a pagar entre 2.000 i 3.000 euros per obtenir tan sols una part de les dades sobre els projectes que financen els grans bancs. La imatge que transmeten les entitats a través de la publicitat fa referència tan sols als projectes amb impacte positiu, malgrat que aquests representin una petita part del total de les inversions. La realitat és que la majoria de clientes no tenen coneixement dels sectors en què s’inverteix el seu capital. “Sense que tu ho sàpigues, s’estan invertint els teus diners en empreses d’armes”, afirma Calvo. De manera indirecta, quan es diposita el capital en un banc convencional, només un 7% o un 8% està disponible; la resta ha estat invertit. Una part d’aquesta quantitat és probable que s’hagi destinat al sector armamentístic.

Catalunya Caixa (marca avui adquirida pel BBVA) ocupava el setè lloc en el rànquing dels bancs que, d’una manera o una altra, financen la indústria de les armes l’any 2014, segons un informe que va publicar el Centre Delàs. Aquell any, la inversió d’aquesta entitat en aquest sector fou de 31.960.000 euros, segons la campanya Banca Armada. Avui, el setè lloc del panell l’ocupa el Banc Sabadell, segons l’estudi més recent de l’entitat, publicat el 29 de juny passat, que recull l’activitat bancària i financera en relació amb la indústria armamentística durant el període 2011-2016.

Quan una particular vol obtenir aquest tipus d’informació, es troba amb tota mena d’impediments. Mentre a través del contacte per correu electrònic conviden a fer una consulta a qualsevol oficina, en aquestes seus, les treballadores es limiten a redirigir la qüestió de nou al departament de comunicació. “Tenim la informació, però no podem oferir-la des de l’oficina”, afirma un treballador de la sucursal de Catalunya Caixa de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Continuar llegint

Francesc Cambó, finançador de l’assassí Francisco Franco

Posted on Updated on

1

Avui faig una proposta als companys i companyes de Temps de Revolució: Per què l’Ajuntament de Barcelona no retira el bust de Francesc Cambó que hi ha a Via Laietana ? Fem arribar aquesta demanda a través de la web municipal ?

El polític català Francesc Cambó, cofundador i líder de la Lliga Regionalista, descrit per Romanones com “el millor polític del segle XX”, va ajudar a recaptar a l’estranger 410 milions de pessetes per finançar la revolta dels militars colpistes encapçalats per Franco al 1936. Així mateix, va avalar o va ajudar a aconseguir crèdits que van poder ascendir a 35 milions de dòlars, gràcies als quals centenars de milers de persones van morir, restar empresonades, torturades o van haver de fugir a l’exili.

Més informació a l’article “¿Quién puso el dinero para el golpe del 18 de julio y la Guerra Civil?” d’Alejandro Torrús a Público o al llibre “Espias de Franco” de Josep Guixà.

¿Héroe o mito? Un anarquista llamado Durruti

Posted on Updated on

4Article de Julian Vadillo, professor de la Universidad Complutense de Madrid, publicat a Público el passat 14 de juliol.

Se cumplen 120 años del nacimiento de José Buenaventura Durruti Dumange en las vísperas del 80 aniversario del golpe de Estado contra la Segunda República. Y aunque en muchos medios es recordado por su participación en la Guerra, lo cierto es que la actividad de Durruti en la misma fue más bien escasa, teniendo en cuenta que murió el 20 de noviembre en el transcurso de la Defensa de Madrid.

¿Donde rádica la importancia de Buenaventura Durruti? Básicamente en ser una de las figuras más emblemáticas del movimiento obrero. Nacido en León el 14 de julio de 1896, Durruti desde muy joven participó en las sociedades obreras del ramo de la metalurgia. En este caso en la UGT. Pero pronto el joven Durruti va conociendo las ideas anarquistas hasta acabar afiliado a la poderosa Confederación Nacional del Trabajo. Esto en un periodo complicado, de pistolerismo por parte de la patronal que quería frenar el avance del movimiento obrero, que se veía también espoleado por el triunfo de la Revolución en Rusia.

Durruti fue de esos militantes que en esos momentos se separó de la CNT para crear grupos de acción que respondían con violencia política a la violencia patronal. Nació entonces Los Solidarios junto con Juan García Oliver, Francisco Ascaso, Ricardo Sanz o Rafael Torres Escartín. Sus acciones no pasaron desapercibidas: el atraco al Banco de Gijón en 1922 o el asesinado del Cardenal Soldevila en Zaragoza en 1923. Para “Los Solidarios”, Soldevila había sido uno de los instigadores del asesinato de una de las figuras más representativas del obrerismo libertario de aquel momento: Salvador Seguí.

3La dictadura de Primo de Rivera provocó el exilio de Durruti y el resto de sus compañeros. No sin antes haber pasados largas temporadas en prisión por su implicación en las movilizaciones obreras de la época. Durante su exilio no cejó su actividad. Junto con Ascaso recorrió diversos países latinoamericanos. Argentina, Chile, Cuba, etc. Realizaron algún atraco o “expropiación” como se denominaba entre algunos anarquistas de la época, siempre para financiar las actividades del movimiento libertario y nunca como enriquecimiento personal. De vuelta a Europa fue detenido en París junto a Ascaso y Gregorio Jover acusados de intento de asesinato contra Alfonso XIII lo que les llevó a participar en una huelga de hambre.

Al proclamarse la República, regresó a España. Historiográficamente se ha vinculado siempre a Durruti con el denominado “faismo” que intentó ejercer un control sobre la CNT. Pero esa visión esta muy lejos de la realidad. Durruti y su nuevo grupo anarquista, “Nosotros”, no eran de la FAI, organización nacida en 1927 y que tenía como finalidad la extensión de las ideas anarquistas entre los trabajadores ibéricos de España y Portugal. Y aunque Durruti si tuvo una visión beligerante contra el gobierno republicano-socialista, la posición “insurreccional” de la CNT no se desarrolló hasta 1932. Los intentos de Alto Llobregat-Cardoner en 1932 o Casas Viejas en 1933 fueron ejemplo de ello. Durruti fue detenido y deportado a Guinea Ecuatorial. Para esas fechas era ya un reconocido militante obrero del anarcosindicalismo.

La victoria de la derecha, la represión ejercida contra el movimiento obrero y la victoria del Frente Popular, hizo recomponer las ideas al movimiento libertario. En marzo de 1936, Durruti dejó claro que gracias a los esfuerzos de los anarquistas se había recuperado la República de abril de 1931 y que había que exigir el cumplimiento de determinados compromisos. Igualmente, en fechas previas al golpe de Estado de julio, ante las propuestas de nuevas “expropiaciones” contra bancos, Durruti se opone por no considerar el momento idóneo para ello. Al movimiento libertario le tocaba otro papel de cara a la revolución en marcha. Poco a poco va apareciendo un pragmatismo en Durruti que es reflejo del propio pragmatismo de la CNT.

2
Si algo caracterizó al Durruti de aquel momento, fue precisamente su capacidad de reacción y dirección ante el golpe de Estado de julio de 1936. Gracias a personajes como él la sublevación encabezada por Goded en Barcelona fue derrotada. Una victoria que condujo al proletariado español a desarrollar una profunda revolución social con el control de los medios de producción, de consumo y de dirección política.

4Y sin dudarlo un instante, Durruti formó su unidad de milicias que, junto al militar Pérez Farrás, se desplazó hasta el frente de Aragón con la idea de tomar Zaragoza. Objetivo nunca cumplido. Esa frase suya de “hay que renunciar a todo menos a la victoria” le llevó a desplazarse hasta Madrid cuando las tropas de Franco asediaban la capital de la República. Y allí encontró la muerte por una bala en la Ciudad Universitaria siendo todavía un enigma todo lo relaciona con su muerte.

A partir de ese momento surgió el “mito de Durruti”. Su figura se paseó por periódicos, carteles, pancartas. Su propio entierro fue una enorme manifestación. Sin embargo, y tal como el propio Durruti dejó, ni fue un heroe ni fue un mito (y tampoco un sanguinario como le presentó esos cuarenta años de dictadura). Durruti fue uno más de esos miles y miles de militantes obreros que enriquecieron las filas del poderoso anarcosindicalismo.

Que dependiendo de la época histórica leyó su realidad y adoptó determinadas estrategias, correctas o no. Un anarquista que, por testimonio de su compañera sentimental Emilienne Morin, siempre creyó en la igualdad de género. Una víctima más de una Guerra iniciada por un golpe de Estado perpetrado por un grupo de militares contra la República que condujo al país a la larga noche de la dictadura.