Comunisme

Futbol i Revolució: “Sócrates i la Democràcia Corinthiana”

Posted on Updated on

corinthians4I acabem aquest breu recull de “Futbol i Revolució” amb una tercera entrada dedicada al llibre ‘Futbol per la llibertat’ de Ramon Usall amb l’objectiu de tornar a evidenciar que el futbol s’ha posat (i es pot posar) al servei de causes justes i nobles com ho són la lluita contra el racisme, contra el colonialisme,  la revolució o per la llibertat dels pobles.

Res millor que acabar amb l’article del propi Ramon Usall publicat a L’Accent en el moment de la mort del gran futbolista i revolucionari brasiler, Sócrates, amb el títol de “Adeus, camarada Sócrates“:

“L’any 1983 Sócrates afirmava: “Em vull morir un diumenge que el Corinthians es proclami campió”. Gairebé tres dècades després el Doutor ens deixava un diumenge de desembre de 2011, el mateix dia que el seu Timão alçava el trofeu de campió del Brasil.

corinthians1Sócrates, que també era doctor de professió, esdevingué un jugador de llegenda arran de l’anomenada Democràcia Corinthiana. Els mals resultats que a principis dels 80 conduïren el Corinthians a la segona divisió i el president abandonà el càrrec. Es produí un canvi radical en la gestió del club que pretenia implicar els jugadors en la mateixa. El que feren Sócrates i companyia no fou sinó democratitzar el funcionament del Timão, sobrepassaren la seva condició de jugador-treballador-assalariat per convertir-se en gestors en igualtat de dret amb els dirigents de l’entitat. Acabava de néixer l’autogestió democràtica d’un club de futbol.
L’autogestió de la plantilla arribà fins i tot a l’aspecte esportiu quan, el 1982, els mateixos futbolistes triaren democràticament al seu entrenador. L’elegit fou Zé Maria, jugador del mateix Corinthians, militant demòcrata i antic integrant de la selecció de Brasil campiona del món de 1970: el 1982 i el 1983 el Corinthians guanyà en dues ocasions consecutives el campionat paulista. L’èxit d’un club de futbol regit de forma democràtica en un estat governat per una dictadura militar convertí el Corinthians en un símbol de l’oposició, que veia que autogestionant-se de forma democràtica un club també podia ser campió.
corinthians3Sócrates afirmava: “Inicialment, volíem canviar les nostres condicions de treball; després, la política esportiva del país; i finalment, volíem transformar la política, ras i curt”. Amb aquest afany de canviar el Brasil, el Corinthians lluí en ocasions puntuals missatges amb una elevada càrrega política a la seva samarreta. Quan els equips brasilers començaren a lluir patrocinadors comercials, el Corinthians aprofità la seva elàstica per demanar el vot a les primeres eleccions per sufragi universal del governador de Sao Paulo que se celebraren el 15 de març de 1983: “El dia 15, voti!”. A la final del campionat paulista del mateix 1983 el Corinthians saltà al camp amb un nou missatge de reivindicació democràtica: “Guanyar o perdre, però sempre en democràcia!”. El Corinthians guanyà el trofeu davant del seu etern rival, el Sao Paulo, després d’un únic gol de Sócrates. Una de les reivindicacions que la Democràcia Corinthiana havia formulat, la fi dels contractes que lligaven de per vida els jugadors amb els clubs, permeté Sócrates fitxar el 1984 per la Fiorentina italiana. El Brasil que deixava enrere ja estava immers en plena transició democràtica.corinthians2La Democràcia Corinthiana, impulsada per Sócrates, havia estat un dels moviments d’oposició que més simpaties havia despertat arreu del país i que més eficientment havia qüestionat el règim des de 1964 i fou contemporani del naixement del Partit dels Treballadors, de Lula da Silva, que fou creat el 1980 i al qual s’afilià Sócrates. Amb la fi de la dictadura acabà també la Democràcia Corinthiana, una experiència única de llibertat i d’autogestió que trencà el mite de l’individualisme i de la manca de compromís que tradicionalment definia els jugadors de futbol. Gràcies a homes com Sócrates, símbol que un altre futbol era possible. No podem sinó acomiadar-nos d’ell amb un sincer Adeus, camarada!”
Anuncis

Futbol i Revolució: “FC Sankt Pauli, futbol alemany contra el feixisme”

Posted on Updated on

FC St. Pauli - SV Werder BremenContinuem amb una segona entrada dedicada al llibre ‘Futbol per la llibertat’ de Ramon Usall amb l’objectiu de tornar a evidenciar que el futbol no només ha estat al servei dels totalitarismes sinó que, en més ocasions de les que a priori podríem pensar, s’ha posat al servei de causes justes i nobles com ho són la lluita contra el racisme, contra el colonialisme,  la revolució o per la llibertat dels pobles.

Aquest cop us presento el FC Sankt Pauli l’equip d’Hamburg que s’ha convertit en el símbol de les cultures alternatives i  abandera l’esport compromès a tot el món mitjançat l’article  “FC Sankt Pauli: futbol alemany contra el feixisme” de Francesc Poblet a la Directa:

“Hi ha grans clubs de futbol amb tradició obrera (West Ham United), comunista (Livorno), de suport als pobles sense Estat (Barça, Athletic, Celtic) o amb sectors d’afició antifeixista (Bukaneros del Rayo, Celtarras a Vigo). Però el club de futbol alternatiu per excel·lència és, sens dubte, el del port d’Hamburg. Les més de 500 penyes que té arreu del món –a casa nostra, el St. Pauli Fanclub Catalunya, que afegeix l’independentisme als valors propis del club– són una viva mostra del tarannà i de l’activitat que representa.

FC Sankt Pauli 4El lloc més conegut d’Hamburg és el que s’articula al voltant de la Reeperbahn, l’avinguda que travessa el barri golfo de la ciutat, que també és el bressol de la cultura punk, okupa, verda i anarquista. A cinc minuts passejant, trobem Millerntor, l’estadi d’un club de futbol molt especial.

El FC Sankt Pauli, els pirates, es va fundar a principis del segle xx, però no va arribar a jugar a la primera divisió fins al 1977. A mitjan dels vuitanta, va començar la seva gran transformació. Com que l’Hamburg SV –l’altre equip de la ciutat, que ara té l’estadi fora– era el club preferit dels sectors ultres d’extrema dreta, algunes seguidores que no volien compartir les grades amb nazis i racistes van optar per donar suport al Sankt Pauli. De mica en mica i de manera espontània, s’hi van anar incorporant joves socialistes, comunistes, anarquistes, punks i okupes, que proliferaven al barri. En 10 anys, es va passar de les 1.500 entrades a omplir el camp amb més de 20.000 persones a cada partit.

Valors i identitat

El Sankt Pauli va ser el primer club que va prohibir explícitament la presència de simbologia feixista, racista i sexista, així com el hooliganisme al seu estadi. També és l’únic club que es declara antiracista, antisexista i antihomòfob als seus estatuts. Difusor de valors com la justícia, el respecte i la igualtat, ha estat compromès amb campanyes solidàries, com l’anomenada Wasserinitiative: Viva con agua de Sankt Pauli, destinada a fornir de fonts d’aigua les escoles bressol de Cuba. Les seves seguidores també han promogut el moviment antifeixista mundial d’aficionades al futbol antixenòfobes i antiracistes Alerta Network!

FC Sankt Pauli 2Durant els partits, tots aquests valors es viuen intensament a la graderia, on podem trobar el percentatge més gran de dones que assisteixen a qualsevol camp de futbol. Quan surten els jugadors, sempre sona el “Hell’s Bells” d’AC/DC i el camp s’omple de banderes marrons (el color de la samarreta), pirates i del Che i de tota mena de pancartes reivindicatives. Tot això ha ocasionat alguns incidents amb grups d’extrema dreta i amb l’afició neonazi d’alguns equips, sobretot de l’antiga Alemanya de l’Est i també amb l’altre club metropolità, el HSV. Una altra de les característiques que mostren el tarannà especial d’aquest equip és el fet que, de manera espontània, l’afició va adoptar la bandera pirata com a imatge del club, com a símbol de rebel·lia i per la seva vinculació amb el mar, ja que és una ciutat i un barri portuari. L’anterior president del club, Corny Littman, és un conegut actor de teatre, militant ecologista i homosexual declarat, un cas únic en un món tan masclista com el del futbol. Un dels jugadors més carismàtics, el porter Volker Ipss, ara retirat, vivia en una casa okupada del barri i col·laborava amb projectes a la Nicaragua sandinista. Molts conjunts de música han dedicat temes al club. L’any 1996, es va editar el CD El FC Sankt Pauli és el culpable que sigui com sóc, una recopilació de cançons de bandes de rock i punk.

Moltes decisions del club es prenen de manera assembleària. Per exemple, es va fer retirar la publicitat amb imatges sexistes de dones i es va canviar el nom de l’estadi quan es va descobrir que l’expresident Wilhelm Koch –que li donava nom– havia estat membre del partit nazi.

La temporada passada, el FC Sankt Pauli va baixar a segona divisió. Resulta difícil sobreviure en un món econòmicament tant salvatge, però l’estadi s’ha continuat omplint partit rere partit i, sobretot, l’afició manté aquesta barreja de festa i compromís polític i social que la caracteritza. El FC St. Pauli Fanclub Catalunya, antifeixista i independentista, és el club oficial de l’afició a casa nostra. Denuncien la venda de l’essència dels clubs a les multinacionals.

FC Sankt PauliSt. Pauli Fanclub Catalunya

A Catalunya, també hi ha un club oficial de gent seguidora del Sankt Pauli. Amb gairebé un centenar de socis i sòcies, des de l’any 2010, no ha parat d’organitzar activitats arreu del territori.

Ens trobem amb tres d’elles –Adriana, Judith i Esteve– i de seguida ens transmeten la seva passió pel club i pels seus ideals: “És un no parar. Fem xerrades pertot arreu, a casals independentistes, ateneus llibertaris… Un cop l’any, organitzem una gran trobada i un torneig popular de futbol antifeixista”. Sense anar més lluny, fa pocs dies, a Tarragona, en el marc de les Jornades Antifeixistes organitzades per Arran sota el lema El feixisme avança si no se’l combat, van fer una xerrada sobre antifeixisme i futbol.

“A més dels idearis del club, nosaltres som explícitament independentistes. Cada any, anem a Millerntor almenys una vegada i no perdem ocasió de fer que es vegin bé les nostres estelades!”. “Aquí, donem a conèixer els valors del futbol associats al St. Pauli i, a fora, difonem qui som i tot el que passa a Catalunya”.

El club tampoc és aliè a les reivindicacions de pobles i cultures. El Sankt Pauli està agermanat amb el Celtic de Glasgow i, per exemple, l’any 2006, va ser seu del FIFI World Club, un mundial de nacions no reconegudes per la FIFA. Un dels lemes del Fanclub és Odi al futbol modern, entès com l’abducció del futbol pel capitalisme més salvatge (negocis, societats anònimes, gent multimilionària…), que en despersonalitza la naturalesa i l’esperit. La denúncia de la venda dels clubs als interessos de les televisions, els xeics i els mafiosos russos, els horaris dels partits, el preu de les entrades o el tracte a l’afició popular són alguns dels objectius prioritaris de les seves activitats.

Més informació al llibre Futbol per la llibertat de Ramon Usall (Pagès Editors, 2011) i al web del Fan Club de Catalunya.”

Futbol i Revolució: “La dignitat soviètica contra Pinochet”

Posted on Updated on

FUTBOL PER LA LLIBERTATFastiguejat pel brutal negoci que aquests dies té lloc a Brasil i a la campanya mediàtica realitzada en els darrers mesos per esborrar crítiques al gran esdeveniment del món del futbol, volia recordar el llibre ‘Futbol per la llibertat’ de Ramon Usall (Barcelona, 1977), una interessant  reflexió sobre el paper que aquest esport ha jugat en el combat per la llibertat dels pobles, la justícia social i contra el colonialisme. En concret, gràcies a diferents capítols d’aquest llibre voldria en les properes setmanes dedicar algunes entrades a evidenciar que el futbol no només ha estat al servei dels totalitarismes sinó que, en més ocasions de les que a priori podríem pensar, s’ha posat al servei de causes justes i nobles com ho són la lluita contra el racisme, contra el colonialisme,  la revolució o per la llibertat dels pobles.

Comencem per “La dignitat soviètica contra Pinochet“, article del mateix Ramon Usall aparegut a l’Esportiu a l’any 2012:

“El 1970, Salvador Allende, el candidat de la Unitat Popular, arribava a la presidència de Xile. Era el primer govern marxista que accedia al poder mitjançant unes eleccions democràtiques en una Amèrica Llatina enlluernada pel far que havia representat la revolució cubana del 1959. La Unitat Popular, malgrat l’oposició dels poders fàctics, va començar a canviar la cara del país i, fins i tot, va aconseguir recuperar la grandesa perduda del futbol xilè.

L’última gran fita xilena en matèria futbolística datava del 1962, quan en el mundial que es va disputar al seu territori, Xile va aconseguir arribar a les semifinals. Des d’aleshores, el futbol nacional no havia tingut cap participació mundialista ni cap fita ressenyable en l’àmbit de clubs. La cosa va canviar el 1973. El Colo-Colo de Santiago, l’equip més popular del país, va arribar a la final de la copa Libertadores, que va perdre contra el gran Independiente argentí després d’un partit de desempat disputat a Montevideo, i la selecció xilena estava a les portes de classificar-se per a un altre mundial després d’haver derrotat el Perú i haver-se guanyat el dret a disputar una darrera eliminatòria contra l’URSS que havia de dirimir qui obtenia l’última plaça que donava accés a la disputa de la fase final de la copa del món del 1974.urssxile5

Les reformes radicals impulsades pel govern de la Unitat Popular, i que havien tingut un impacte innegable en el futbol, es van veure, però, truncades l’11 de setembre del 1973. Després de mesos de tensió entre partidaris i detractors del govern, que es manifestaven de manera recurrent pels carrers de Santiago, el setembre del 1973 el general Augusto Pinochet va encapçalar un cop d’estat d’extrema dreta liderat pels sectors més conservadors de l’exèrcit i beneït per l’administració nord-americana. Al Palacio de la Moneda, al cor de Santiago, el president Allende preferia suïcidar-se a veure’s forçat a la rendició i l’exili davant els militars facciosos.

El nou govern colpista, encapçalat pel general Pinochet, es va estrenar amb una persecució sistemàtica contra la dissidència. Comunistes, sindicalistes, activistes polítics, demòcrates, opositors al cop d’estat… tots van ser víctimes de la repressió desencadenada per l’exèrcit xilè. El règim concentrava les desenes de milers de detinguts polítics en camps de concentració com l’Estadio Nacional, el més important dels centres de reclusió d’opositors.

Aquest estadi havia estat un fidel reflex de l’evolució de Santiago, on va ser construït el 1938, i del conjunt de Xile. Poc després de la seva estrena havia servit com a centre d’acollida de refugiats europeus que fugien de la Segona Guerra Mundial i, a posteriori, havia acollit actes de tota mena. Des de concerts a esdeveniments polítics passant per la seva funció principal, la de terreny de joc de la selecció xilena i del club Universidad de Chile, rival ciutadà del Colo-Colo.

urssxile4Durant les vuit setmanes posteriors al cop d’estat de Pinochet, l’Estadio Nacional va servir de camp de concentració i de centre de tortura dels opositors al cop d’estat feixista. Milers de persones hi van ser congregades (les fonts assenyalen que van ser entre 12.000 i 20.000 els presoners que s’hi van aplegar) en condicions de vida infrahumanes, subjectes a la tortura sistemàtica per part dels militars colpistes, mentre familiars i amics s’aplegaven fora per tenir notícies dels seus éssers estimats desapareguts.

El Nacional no va ser, però, l’únic estadi que va servir de camp de concentració. L’Estadio Chile, també situat a Santiago, va desenvolupar la mateixa funció i allà hi va ser detingut, torturat i assassinat el cantautor Víctor Jara, que des del 2004 dóna nom a l’estadi on va patir el seu martiri. Enmig d’aquest clima de repressió, la selecció xilena, que havia obtingut el dret a lluitar per l’última plaça que donava accés al mundial del 1974 durant la presidència d’Allende, va disputar l’última eliminatòria contra l’URSS.

urssxile3El partit tenia una càrrega política evident, ja que la Unió Soviètica havia estat una ferma aliada de la Unitat Popular de Salvador Allende i, el mateix 1973, havia proveït el govern xilè amb abundant material militar de fabricació soviètica. El partit d’anada, que es va jugar a l’Estadi Lenin de Moscou el 26 de setembre del 1973, amb el cop d’estat feixista a Santiago encara calent i amb un clima de repressió desmesurada, es va saldar amb un empat a zero. La voluntat del govern de Pinochet de disputar el partit de tornada a l’Estadio Nacional de Santiago va desfermar la indignació internacional, ja que aquest mateix recinte servia encara de camp de concentració i de centre de tortura a les forces colpistes. La Unió Soviètica, la RDA, i alguns dels seus aliats a l’Àfrica i l’Àsia van reclamar a la FIFA que traslladés el partit, previst per al 21 de novembre, a un terreny neutral per la situació de vulneració flagrant dels drets humans que es vivia a Xile.

L’octubre del 1973, la FIFA va enviar una missió a Santiago de Xile que va realitzar un dels informes més vergonyosos que ha encarregat mai aquesta institució. Els enviats de la FIFA, en una complicitat evident amb les autoritats colpistes xilenes, van redactar: “[A l’Estadio Nacional] no hi ha presoners sinó únicament detinguts de qui cal aclarir la identitat. L’estadi està sota custòdia militar i només s’hi pot entrar amb un passi especial. A l’estadi tot té una aparença normal i els jardiners estan treballant als jardins. Els seients i el terreny de joc estan buits i els detinguts que hi queden estan als vestidors i a les altres dependències interiors. La gespa està en perfectes condicions així com les grades. Fora de l’estadi hi havia aproximadament 50-100 persones esperant notícies dels seus familiars encara detinguts.”

Fruit d’aquest informe, la FIFA, fent gala de la seva tradicional sensibilitat, va decidir mantenir el partit a l’Estadio Nacional per al 21 de novembre del 1973.

La Unió Soviètica va urssxile2manifestar de manera molt clara la seva posició en un telegrama al president de la FIFA, Stanley Rous, el 27 d’octubre del 1973 en què anunciava que els futbolistes soviètics no jugarien en una gespa tacada de sang com ho estava la del Nacional: “És sabut que com a resultat del cop d’estat feixista contra el govern legal d’unitat nacional, a Xile s’hi viu una atmosfera sagnant de terrorisme i repressió, l’Estadio Nacional on suposadament s’ha de jugar el partit ha estat convertit per la junta militar en un camp de concentració escenari de tortures i execucions de patriotes xilens. Els esportistes soviètics no poden jugar en un estadi tacat amb la sang de patriotes xilens.”

La resposta de la FIFA va estar mancada de tota sensibilitat, ja que es va limitar a recordar als soviètics que en cas que una selecció no es presentés a un partit sense causa justificada se li donaria per perdut.

L’URSS, per dignitat antifeiurssxilexista i per solidaritat amb el poble xilè, va decidir no presentar-s’hi. Malgrat tot, la federació xilena va organitzar una farsa de partit a l’Estadio Nacional, el 21 de novembre de l1973, on a pesar que l’equip soviètic no hi era els xilens van sortir a jugar i van marcar un gol vergonyós sense rival, que va permetre a Xile obtenir el passaport per al mundial del 1974. La dictadura feixista de Pinochet, doncs, seria present en la copa del món d’Alemanya. Allà, els seus partits van ser escenari de múltiples protestes protagonitzades per exiliats xilens i militants internacionalistes contraris al cop d’estat. En aquell mundial, els xilens van perdre contra l’Alemanya federal, van empatar amb la RDA i Austràlia, i van tornar a casa gairebé només començar…”

 

“¿La riqueza de unos pocos nos beneficia a todos?” de Zygmunt Bauman

Posted on Updated on

Bauman-la-riquezaEl pensador polonès Zygmunt Bauman s’ha convertit en una de les veus més critiques contra “el capitalisme salvatge” i la situació de “desigualtat” que ha generat, i la primera víctima d’aquesta situació, en opinió d’aquest professor i sociòleg, “és la democràcia “.

Zygmunt Bauman va estar durant el mes de febrer per Madrid presentant el molt recomenable llibre  “¿La riqueza de unos pocos nos beneficia a todos?” i ara us convido a l’entrevista que li van realitzar a Eldiario.es  aprofitant aquesta presentació:

“El pensador polaco Zygmunt Bauman se ha convertido en una de las voces más criticas contra “el capitalismo salvaje” y la situación de “desigualdad” que ha generado, y la primera víctima de esta situación, en opinión de este profesor y sociólogo, “es la democracia”. Así lo refleja Zygmunt Bauman (Poznan, Polonia, 1925) en su último libro, “¿La riqueza de unos pocos nos beneficia a todos?” (Paidós), que presenta en Madrid.

Bauman, Premio Príncipe de Asturias de Comunicación y Humanidades (ex aequo con Alain Toraine, en 2010), a sus 89 años sigue viajando por todo el mundo con “placer” y paciencia infinita para explicar la situación de desigualdad que vivimos en esta “sociedad de modernidad liquida”, concepto clave con el que define la inestabilidad de la sociedad actual, “consumista y en continuo cambio”.

“El Estado democrático durante años se ajustó a su promesa y a su responsabilidad de proteger y dar bienestar a cualquier colectivo en contra de la desgracia individual. La gente tenía sentido de pertenencia y solidaridad -argumenta el autor-. Hoy todo eso ha cambiado y, cuando llegan los problemas comunales y compartidos, el Estado dice: ‘Es asunto vuestro; resolvedlo vosotros'”.

zb

“De ahí que la confianza que se tenía en las instituciones esté decayendo. La gente sabe que del Estado no va a obtener nada y sabe que las instituciones democráticas y políticas no llevan a cabo sus promesas”, subraya.

Bauman, que vive desde los setenta en Leeds (Reino Unido), recuerda que en 1900 y hasta 1970 hubo una tendencia en el mundo que marcaba que la desigualdad estaba menguando. “Pero, a partir de 1970, la situación cambió, y la tendencia fue al revés. Hoy las 85 personas más ricas del mundo tienen la misma riqueza que los cuatro billones de los ‘inhabitantes’ más pobres de la tierra, y este es el magma de la situación”, añade.

“Hoy la sociedad está cambiando, y los multimillonarios son un grupo cada vez más pequeño que se beneficia del desarrollo de las rentas ascendente, de la renta nacional. Sin embargo, la clase media está mas cerca de los proletarios y de la gente que vive en la miseria: es lo que yo llamo el ‘precariado'”.

Y para acompañar esta opinión, Bauman, autor de títulos como “Vigilacia líquida”, “Sobre la educación en un mundo líquido” o “Vidas desperdiciadas”, cita al papa Francisco en su exaltación apostólica llamada “Evangelium Gaudium”: “Las ganancias de una minoría están creciendo exponencialmente, al igual que el hueco que separa la mayoría de la prosperidad que unos pocos de seres felices disfrutan”.

zb2

“Los muy ricos, los billonarios, se han puesto una barricada alrededor y han subido los puentes levadizos”, añade Bauman.

Una situación tan desigual que, según el pensador, la sociedad acepta de forma pasiva por varios motivos: el primero, porque en las últimas docenas de años, “cuando hay que enfrentarse a un problema, solo se hace a través de lo que se llama crecimiento económico. Este crecimiento nos dicen que es la solución, piensan que es ilimitado, pero nosotros sabemos que no es así y que los problemas crecen”.

Otro factor que contribuye a esta parálisis en la gente es el consumo: “Nos han hecho esclavos del consumo, las tiendas, las grandes superficies. La búsqueda de la felicidad equivale a ir de compras”, sostiene.

Por último y como consecuencia de la aceptación de todo lo anterior, la nueva organización de la vida es “más individual y desregularizada, y eso hacer crecer la insolidaridad”.

Y añade Bauman, parafraseando a Richard Rorty: “Mientras el proletariado esté distraído en su propia desesperación con acontecimientos ficticios creados por los medios de comunicación, los superricos no tienen nada que temer”.

Con aspecto de sabio, con pelo blanco cubriéndole como un aura la cabeza, con su pipa en la mano, este pensador, hijo de judíos polacos que tuvieron que huir del país tras la invasión de Alemania, reitera que hoy no hay racionalidad ni solidaridad, solo competitividad sin piedad”.

zb3

“Si se tiene riqueza, educación y privilegios, también se tiene un deber moral por los demás”, advierte este profesor, quien dice que no es profeta y que nada hay definitivo en este mundo. “Un mundo que tiene un cementerio lleno de esperanzas y desgracias”, ha concluido Bauman, que esta tarde dará una conferencia en Madrid.

Més informació:

– Entrevista a El Peridico:  Zygmunt Bauman: “El crecimiento del PIB solo hace más ricos a los ricos”

– Article a El Tiempo (Argentina):  “Si los pobres están distraídos, los ricos no tienen nada que temer”

– El bloc “El mundo según Bauman” obra d’un seguidor seu, que recull moltes reflexions d’aquest escriptor i d’altres que fa referència a l’anàlisi socio-polític i econòmic del nostre món.

El digne d’abril: Sebastià Piera

Posted on Updated on

sebastian-piera-AAvui hem tingut absoluta unanimitat en el grupet que guardonem a “Els dignes i els llepaires de Temps de Revolució“.  El nostre guardó és un sentit homenatge a una d’aquelles persones imprescindibles de la història del nostre país i que mai ha estat prou valorada: Sebastià Piera.

Com ell, desenes de milers de persones que en democràcia, els governs de dretes del PP, UCD i CiU mai han volgut reconèixer com es mereixien, ja sigui perquè ministres i consellers son hereus directes dels botxins, ja sigui perquè consellers i ministres son fills dels col·laboradors i finançadors de la dictadura…

Avui doncs, llarga vida a Sebastià Piera !!!, us deixem amb l’article publicat al diari Ara complementat amb altres informacions sobre la seva vida:

“El militant històric del PSUC Sebastià Piera va morir aquest dissabte als 97 anys a Ajaccio, a l’illa de Còrsega, lloc on va ser deportat des de França després de ser detingut i torturat per la dictadura franquista el 1947. Nascut a Santa Maria de Meià (Lleida) el 1917, Piera, fill del mestre d’escola Antoni Piera i Cecília Llobera, es va exiliar a França en acabar la Guerra Civil i va estar retingut en els camps de concentració d’Argelers i Sant Cebrià de Rosselló.

Piera –viudo de la militant també del PSUC Trinitat Revoltó, amb qui va estar casat 62 anys–, va tenir tres fills, cinc néts i un besnét, i les tortures li van arribar a desfigurar la cara.

Durant la guerra, va marxar al juliol del 1936 al front de Tardienta (Osca) i es queda allà defensant el viaducte que assegura l’aigua dels pobles de la zona. Després va marxar a Madrid i marxa a defensar la capital amb el regiment Engels del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). Lluitant a la Ciudad Universitaria de Madrid el fereixen i per Nadal torna a Barcelona. Un cop recuperat va a lluitar durant dos anys al front d’Aragó.

Un cop acabada la guerra marxa a Tàrrega, de Tàrrega a Manresa i fins l’Agullana on es troba amb el seu germà Josep i el seu cosí.

Es va allistar el 1941 a l’Exèrcit Roig per combatre Hitler des del front soviètic durant la II Guerra Mundial, i, per combatre el franquisme, va tornar sis anys després a Catalunya, on va ser detingut juntament amb Joaquim Puig Pidemunt i sotmès a un mes d’interrogatoris i tortures per obtenir informació sobre la lluita clandestina.

Després va ingressar a la presó Model en espera de ser jutjat en un consell de guerra col·lectiu, en què va ser condemnat a tres anys de presó, i va aconseguir sortir-ne el juliol del 1948, però poc després el van tornar a detenir per interrogar-lo.

Tot i això, després que la policia el cités per a un altre dia, Piera va poder despistar-los i fugir a Andorra, on es va trobar amb la seva germana i la seva dona, i van obtenir documentació per treballar i viure a França, on van començar així el seu segon exili.

Des de França, amb tot, van ser deportats a Còrsega, on ell va subsistir amb diverses tasques i la seva dona va estar en un taller de confecció, una situació que va acabar el 1965, quan van poder sortir de l’illa per veure els seus parents i amics residents a França.

El 1975, després de la mort de Franco, tots dos van demanar el passaport espanyol i van tornar a Catalunya per visitar els seus familiars i amics, tot i que Còrsega ha sigut el lloc on Piera ha viscut fins ara.

Membre de la comissió d’honor del PSUC, va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat el 2004, i ICV li va retre un homenatge el 2010, coincidint amb el 74è aniversari del PSUC. L’historiador Ricard Vinyes va publicar el 1984 la història de la seva vida, ‘El soldat de Pandora. Biografia d’un comunista del segle XX’, que va editar Proa”.

Més informació:

– Sebastià Piera: el soldat de la llibertat (1a part)

– Sebastià Piera: el soldat de la llibertat (i 2a part)

Sebastià Piera, histórico del PSUC y soldado de élite (El País)

– Sebastià Piera, un comunista del segle XX (Catalunya Plural – Eldiario.es)

“Las cartas de la Pirenaica” d’Armand Balsebre i Rosario Fontova

Posted on Updated on

cartas-de-la-pirenaicaUna nova recomanació  i aquest cop d’un llibre ,”Las cartas de la Pirenaica. Memorias del antifranquismo“, d’Armand Balsebre i Rosario Fontova , que tot just surt ara d’impremta i que permetrà treure a la llum mil i una històries petites de la lluita per les llibertats i ens dibuixen magistralment els temps foscos de la dictadura.

Radio España Independente, l’emissora del Partit Comunista d’Espanya  (PCE), va ser el més potent altaveu antifranquisme entre 1941 i 1977 , data en què va cessar les seves emissions a la seva seu de Bucarest després de la constitució del primer Parlament democràtic .

Durant aquests anys , i sobretot entre 1962 i 1967 , el programa “Correo de la Pirenaica” va donar lectura a les cartes que des d’Espanya o des dels països de la emigració sortejaven la censura o les dificultats de comunicació per explicar les seves experiències personals i els seus anhels de llibertat. Aquest llibre analitza el contingut de les cartes que s’han conservat , unes 15.500, i identifica corresponsals i oients , els ” ulls i oïdes de la Pirenaica”, entre els quals troben antics combatents republicans, exiliats, expressos, obrers, camperols, miners, professors, mestresses de casa, escriptors i estudiants.

Las cartas de la Pirenaica. Memorias del antifranquismo” recullen un llarg memorial de greuges, començant pels records dramàtics de la guerra civil i la reguera de fosses comunes , presons i vexacions que van deixar els vencedors.  Contenen la peripècia dels immigrants que van abandonar els seus pobles, la lluita per la supervivència en els suburbis, la indignació per la insuportable carestia de la vida i la falta d’accés a una educació digna.  Constitueixen, a més, un lament coral de les diferents sensibilitats ideològiques contra l’imperi del terror imposat per la dictadura, accentuat per la execució del dirigent del PCE Julián Grimau en 1963 (quan Manuel Fraga era Ministre d’Informació) .

L’Espanya de Franco no va poder silenciar les veus de la dissidència i el descontentament, que aquest fons documental censa com un impressionant fresc col·lectiu sorgit des de la clandestinitat.

En definitiva, els autors d’aquest llibre han aconseguit que les cartes de la Pirenaica s’alcin com un testimoni únic de arrasadora autenticitat on són presents el dolor, la resignació, la solidaritat i el heroisme dels ciutadans que van prefigurar la democràcia a Espanya.

Si us interessa saber més el proper 7 d’abril a les 19h. té lloc la presentació d’aquest interessant llibre al CCCB  – Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (c. Montalegre, 5) amb la presència dels seus autors.