ANC
18 mesos, primeres hores: Les 18 millors rialles virals
Ahir, malgrat alguns destacats polítics de Junts pel Sí ho van intentar amagar, vam fer 18 mesos dels resultats “històrics” de les eleccions catalanes (27 de setembre de 2015) i del compromís de termini “màxim” de declaració de la independència expressat pel govern de la Generalitat encapçalat per Carles Puigdemont, per CDC= Pdecat, ERC, Reagrupament, ANC, Òmnium Cultural i l’AMI i per líders d’aquestes formacions com Artur Mas, Josep Rull, Raül Romeva o Marta Rovira.
Des de les xarxes socials milers de catalans i catalanes van comentar aquest fet, així com van recordar a alguns polítics, entre ells Gabriel Rufian o Germà Bel, el seu compromís de dimitir en aquest termini de 18 mesos sinó s’havia assolit la promesa independència de Catalunya. El primer dels quals, per cert, s’ha convertit ja en tot un professional de les “pilotes fora” al millor estil del Rajoy…
Entre les millors piulades, moltes d’elles amb el hagshtag #IndependenceDay, volia destacar algunes, per compartir la manca de compromís de Junts pel Sí, la presa de pèl d’aquests darrers 18 mesos i el gran sentit de l’humor d’aquest poble malgrat la mediocritat d’alguns dels seus polítics:
– Que avui, #independenceDay segons la previsió del procés, també sigui el #diamundialdelteatre és una casualitat fantàstica.
– No s’ha aconseguit la Independència però cal reconèixer que s’ha avançat en qüestions clau com BCN World, les pistoles taser i escoles Opus.
– A les 17:14 caldrà atrassar els rellotges 18 mesos perquè tot està per fer i tot és possible si ens llevem ben d’hora,ben d’hora,ben d’hora”
– 18 mesos, primeres hores: CONCERT ESPECIAL de @tv3cat des de Cadaqués amb @RaholaOficial als bongos i @KRLS a la guitarra #IndependenceDay
– Esgotar els #18mesos sense haver assolit la independència demostra, una vegada més, que el procés és imparable. #processisme #nonstop
– Segons els indepes que diuen que avui encara no tocava #indepenceday els 18 mesos comencen a comptar quan Rahola publiqui el pròxim llibre.
– Lo millor de proclamar la independència es que en @gabrielrufian torna avui a casa! Bentornat vell amic!
– Hola @martarovira, podrieu definir a quina hora es concretarà la Independència demà? És perquè no em pilli al metro. Gràcies!!
– Rufián: No hi ha pla B. Serem 18 mesos al Congrés, ni un dia més… i sota el text del diputat la frase: El volem a casa
– Dels creadors fa 18 mesos de “En 18 mesos serem independents!” Arriba ara “Arribem als 18 mesos havent fet la feina”. Cinisme processista
– Recordeu que les primeres 4 campanades són els quarts
– Assegureu-vos que demà la independència us agafa amb la roba interior neta.
– Pues parece que todo sigue igual, es posible esperen a la hora de cenar para proclamar la independencia?
– 18 mesos, primeres hores: nou èxit d @assemblea amb més de 2 milions de catalans entrant en cotxe ara mateix per les Rondes de Barcelona (7-8 del matí, com cada dia)
– 18 mesos,1 hora: Martínez Sistach consagra el Born com a catedral improfanable i seu de la curia pontificia #IndependenceDay
– Avui és 27 de març, dia dels Innocents. #18mesos
– Enquesta: Diran res als mitjans públics i concertats de Catalunya sobre l’incompliment dels 18 mesos o faran animació des de la grada ? Ara mateix amb 180 vots empaten al 34% el “No diran res” amb “El procés és perpetu”
– Jo, igual que JXSí, tinc un full de ruta clar. Concretament m’he donat un termini de 18 mesos per aconseguir lligar #IndependenceDay
Gràcies a @encampanya, @Dtorrejonm, @1ai23l, @alfonslopeztena, @perejp i molts/es d’altres…
El gran culebró per Jordi Évole
Quines ganes que tinc de baixar-me l’última temporada de la sèrie que ho està petant a Catalunya: ‘El procés’. Estic en suspens. A sobre, aquesta setmana els guionistes s’hi han esforçat molt. Hem vist grans episodis:
–El de ‘Jo pregunto a Puigdemont‘, amb polèmica posterior per saber qui eren els figurants que es van atrevir a preguntar el que van preguntar.
–El del ‘Viatge a Brussel·les del trio ‘La la land’, un èxit de públic i de crítiques.
–El titulat ‘Secrets a crits’, protagonitzat per Santi Vidal, actor que va entrar en el culebró avançada la sèrie, i a qui han hagut de matar per excés de protagonisme, i potser de transparència. El capítol se l’han descarregat molt fora de Catalunya.
–I el més recent, ‘Sí condicional de la CUP‘, els membres de la qual han passat de ser colpejats en manifestacions a ser colpejats en tertúlies, i a qui els guionistes més convergents (i fins i tot alguns republicans) han volgut matar en més d’una ocasió, però els directors de la sèrie no volen perquè tenir-los en pantalla els fa arribar a un públic difícil, dels que no veuen la tele, i ara mateix són imprecindibles per mantenir El procés a la graella televisiva. El més curiós és que els actors de la CUP vulguin seguir participant en una sèrie tan comercial.
EL PROCÉS, TEMA SECUNDARI
A mi l’episodi ‘Jo pregunto a Puigdemont‘ em va agradar pel component imprevisible. Vaig haver de pessigar-me unes quantes vegades per verificar que el que estava veient ho estaven emetent en directe per TV-3. Les meves sensacions van ser semblants –no superades– al dia que TVE va retransmetre la Gala dels Goya del ‘No a la guerra’. En aquest capítol apareixien ciutadans anònims preguntant al president per coses que no tenien res a veure amb el procés. Que si l’atur, que si la sanitat, que si l’educació… Gairebé ni semblava un episodi de la sèrie. És el que té deixar el culebró en mans poc professionals. Això sí, felicito els periodistes de TV-3 que van escaletar els temes dels quals es parlaria i van aconseguir aquest ordre. I em pregunto: ¿algun periodista hauria fet una entrevista a Puigdemont en què el procés fos tema secundari? Potser és que, al no ser –com sí que ho eren alguns dels ciutadans– experts ni en sanitat, ni en educació, quan entrevistem un governant preferim l’argumentari polític, que curiosament és el que interessa al governant.
FINAL D’INFART
Però aquest capítol va ser una raresa. De seguida va venir el de la conferència de Brussel·les, i el que ens va interessar destacar van ser coses com: ¿Quants europarlamentaris hi van assistir? ¿El públic estava comprat? ¿La conferència va ser un èxit o un fracàs? O sigui, els temes que donen ritme al culebró. Diuen que aquesta temporada serà d’infart. Fins i tot que el final és tan fort que potser fins i tot ve un jutge i en prohibeix l’emissió. Una garantia que augmenti la parròquia d’un culebró que no té fi. I que entreté molt, aquí i allà.
La ‘casta’ dels endollats
La ‘casta’ dels endollats és un article de Jaume Reixach:
De diners, n’hi ha. Però estan mal repartits i, en el cas de les administracions i malgrat les retallades, es malbaraten escandalosament. Quan la pobresa i la misèria afecten capes cada cop més àmplies de població, la certesa que això té una solució democràtica a l’abast –i, per tant, sense necessitat de lliscar pel perillós pendent del populisme- és enervant.
Entre les meves lectures quotidianes hi ha el Diari Oficial de la Generalitat (DOGC), on el govern anuncia les disposicions que acorda, els nomenaments, els contractes i les subvencions que atorga. Tot i la dramàtica situació de les finances de l’administració catalana, hi detecto, de manera sistemàtica, despeses que són del tot supèrflues i que es podrien canalitzar, si hi hagués voluntat política i rigor en la gestió, a atendre les necessitats objectives de la gent desemparada i desesperada.
Per exemple: la Generalitat es gasta un dineral indecent en subvencions sense cap ni peus per engreixar la “menjadora”d’entitats, associacions, patronals, sindicats, empreses, escoles, mitjans de comunicació… que, al seu torn, es dediquen a “comprar” i a difondre el discurs del govern. Aquesta és una perversa herència del pujolisme que el Tripartit va continuar amb alegria i que els “processistes” han mantingut a costa de retallar serveis bàsics per a la població.
El cas de les escoles segregacionistes de l’Opus Dei i dels Legionarios de Cristo, que s’embutxaquen cada any més de 30 milions d’euros de les migrades finances de la Generalitat, és paradigmàtic. Però és que els 29,7 milions que també “regala” cada any el govern a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), un negoci privat que té presència a Madrid, a Sevilla, a Mèxic… resulta inexplicable.
Sense fer demagògia: la Generalitat aporta 225 milions d’euros de subvenció pel funcionament de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que compta amb 2.424 treballadors en plantilla. Amb tot aquest personal, no es podria fer funcionar TV3 i Catalunya Ràdio sense necessitat de recórrer a la compra de caríssimes produccions externes perfectament prescindibles per fer una programació d’interès públic i de qualitat? Pregunto…
Ja ho deia en l’anterior article i hi insisteixo. La concessió de subvencions a la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació privats de Catalunya és també una anomalia democràtica que mereixeria una profunda reflexió i revisió. A més, la seva supressió alliberaria uns recursos econòmics que són necessaris per atendre altres prioritats molt més urgents que té la societat catalana.
Més: els salaris que paga la Generalitat a la seva “cort” de consellers, alts càrrecs, assessors i consultors són, directament, insultants, si els comparem amb els de l’empresa privada. El millor “xollo” que hi ha avui en el món laboral a Catalunya és formar part de l’“elit” de les institucions públiques. Un diputat cobra cada mes un mínim de 5.000 euros i pot arribar a superar els 10.000 euros. Els consellers i els alts càrrecs de confiança també superen els 10.000 euros mensuals. La legió d’assessors –que automàticament són equiparats a funcionaris de la classe A, amb el màxim nivell 30 i, a més, amb un complement que voreja els 40.000 euros anuals- també s’emporten, pel cap baix, més de 5.000 euros al mes.
Ja sé que tot sumat és una gota d’aigua en els Pressupostos de la Generalitat, que pugen a 30.000 milions d’euros. L’Estat del Benestar a Catalunya és molt prim, com ha constatat el debat sobre la pobresa que acaba de celebrar el Parlament. És obvi que es necessiten més recursos públics i que l’administració catalana ha de rebre un millor tracte fiscal del Govern central.
Dit això: la Generalitat gestiona pèssimament els diners de què disposa i ho fa pagar a les anelles més febles de la cadena (els funcionaris de base i els usuaris dels serveis públics), víctimes propiciatòries de les polítiques de retallades dels últims anys. Amb una administració intel·ligent de les despeses i una política més activa en els ingressos, el vicepresident Oriol Junqueras no hauria d’anar a fer el ridícul a l’aeroport d’El Prat per demanar calés al ministre d’Economia en funcions, Luis de Guindos.
També vull deixar-ho ben clar i subratllar-ho: els vicis de la Generalitat els reprodueixen les altres comunitats autònomes i es multipliquen en el cas del Govern central.
Fèlix Millet, el lladregot del Palau de la Música, parlava de les “400 famílies” que controlen el ‘cotarro’ a Catalunya i Pablo Iglesias ha popularitzat el concepte de la ‘casta’ per referir-se als poders fàctics que parasiten els recursos de l’Estat des de fa generacions. A Catalunya i a Espanya està emergint una nova ‘casta’: la dels polítics, siguin del color que siguin (diputats, senadors, consellers, ministres, assessors…), i la dels alts funcionaris que, en aquest “paradís dels mileuristes”, cobren sous fabulosos. Tocar cada mes una nòmina de 5.000, 6.000, 8.000 o 10.000 euros és un luxe molt rar en l’àmbit de l’empresa privada, però, en canvi, és habitual en la “crême de la crême” de les institucions i del sector públic.
Aquesta ‘casta’ és, en essència, profundament conservadora.Mai, en la seva vida privada, haurien pogut somniar amb una remuneració fixa d’aquest alt nivell. Per això, són els primers interessats en què la “festa” duri com més millor. Des d’aquesta perspectiva, egoista i humana, arribo a la conclusió que Carles Puigdemont intentarà –si pot- allargar la legislatura quatre anys i que els diputats de Madrid –tots- “resen” perquè, finalment, hi hagi un govern –el que sigui- que eviti la convocatòria anticipada d’eleccions i, per tant, puguin seguir xuclant de la generosa mamella pública durant una booooona temporada. A fora, fa molt fred.
MÉS INFORMACIÓ. Algunes notícies més sobre aquests favoritismes i corruptel·les de la dreta catalana:
Mas-Colell ‘rega’ la UOC abans de plegar del càrrec
Els Sumarroca continuen sucant
Què fa Joan Maria Piqué (cobrant de la Generalitat i sense cap relació professional) amb Artur Mas?
Quin endoll han donat a Quim Torra, exdirector del Born Centre Cultural ?
Neoliberals inutils (o comprats) pagats amb diners públics
Ja fa uns anys que Xavier Sala i Martin garantía amb la seva experiència i coneixements que el sistema neoliberal mai podria entrar en crisi – ejem, ejem, un vident, si senyor- (veure info aquí), i com no tenia prou negava que el canvi climàtic fos responsabilitat de qualsevol mena d’emissió (veure multiples articles en aquest enllaç), i a més el seu caràcter de pijo-xulo ha arribat a l’extrem de fer ús de l’insult per rebatre a qualsevol que assenyalés les seves mancances professionals (exemple aquí).
Ara, la televisió pública catalana (la nostra TV3) a sobra li paga un suculent programa, uffff… el que ens faltava…
La Federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO de Catalunya rebutja de manera “clara i contundent” l’orientació del programa Economia en colors, estrenat a TV3 el passat diumenge. El sindicat critica que el nou espai estigui copresentat per un economista com Xavier Sala i Martín, amb “un marcat signe ideològic clarament neoliberal, que sembla ja de referència” de la cadena pública.
CCOO valora “positivament” que TV3 faci un treball pedagògic sobre temes complexos, i assegura que la voluntat de la direcció de parlar d’economia en clau d’entreteniment és una opció que podria compartir, però no com es fa a Economia en colors, una coproducció de Televisió de Catalunya i El Terrat.
“Catalunya és un país plural, les visions de l’economia no són úniques, hi ha economistes amb posicions contràries al neoliberalisme i les politiques d’austeritat, i una televisió pública ha de ser capaç de divulgar i fer pedagogia de la importància de l’economia, tot respectant de manera escrupolosa aquesta diversitat d’opcions econòmiques i que tenen molta relació directa amb la política dels governs i afectacions al món del treball i la vida quotidiana de les persones”, afirma el sindicat en un comunicat.
“Artur Mas, l’astut” per Roger Palà
Avui vull compartir un article de Roger Palà, periodista, cap de redacció de la revista Enderrock des de 2005 que ha col·laborat amb el setmanari Directa, amb la revista El Temps i amb el diari El Punt Avui. En Roger també és membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i participa de l’observatori crític dels mitjans Mèdia.cat.
El seu article publicat a Nació Digital porta per títol “Artur Mas, l’astut” i el trobo un dels anàlisis més lúcids, sincers i dignes d’aquests darrers dies, desprès de l’estafa perpretada per Artur Mas contra el procés envers la independència, contra desenes de milers de catalans i contra els drets socials i nacionals del nostre poble… Us deixo amb els seus mots:
Artur Mas, l’astut. «No és que no hi hagués pla B o pla C: és que pràcticament no hi havia ni pla A. Quanta astúcia acumulada»
“David no va vèncer Goliat perquè era molt fort, sinó perquè era molt astut i molt hàbil”. Ho va dir Artur Mas el passat 26 de setembre, poc després d’aprovar la Llei de consultes. Eren dies de portades èpiques i llenguatge grandiloqüent. Conceptes com habilitat, estratègia i discreció sobrevolaven el relat del procés. L’astúcia del Govern, ens deien, era el que havia de permetre convocar la consulta i realitzar-la burlant el bloqueig de l’Estat. Per això s’havien de mantenir en secret la majoria de tràmits i preparatius del 9-N, per no donar pistes. “No aneu amb el lliri a la mà”, ens deien. “El govern sap el que es fa, estem en bones mans”.
Al final, però, hem pogut comprovar que rere aquest relat no hi havia més que fum. El que pretenia Mas i el seu equip era guanyar temps. De fet, si ho mirem amb perspectiva… Què ha fet CiU els últims dos anys, si no guanyar temps? Des de la signatura de l’acord amb ERC, el Govern ha fet tot el possible per dilatar al màxim tots els tràmits de la consulta. El pacte per fixar la pregunta i la data es va produir pràcticament en temps de descompte. L’aprovació de la Llei de consultes es va postergar absurdament fins després de la Diada de 2014, quan es podia haver realitzat sense problemes el primer semestre de 2013. Fins i tot la publicació del decret de convocatòria al DOGC es va postposar fins a l’últim minut. Sempre hi havia un argument, una estratègia, una argúcia a tenir en compte. Fins que, amb la consulta convocada, s’ha constatat que no és que no hi hagués pla B o pla C: és que pràcticament no hi havia ni pla A. David no tenia ni un roc a la faixa. Quanta astúcia acumulada.
Dit això, és cert que no s’ha de caure en l’error de menystenir la proposta de procés participatiu del Govern com alternativa pel 9-N. Però a la pràctica, per molt que la CUP o ERC l’acabin avalant i la participació sigui massiva, no serà més que un acte reivindicatiu més. I això si l’Estat no l’acaba suspenent i el Govern no hi renuncia per proposar un altre pla encara més descafeïnat, cosa més que probable. Ara bé, l’estratègia proposada per CiU més enllà del 9-N –unes plebiscitàries amb llista única- és absolutament inversemblant. Si Mas, el president més sobiranista del a història, no és capaç d’aplicar la desobediència per realitzar una consulta democràtica… Ho farà per proclamar la independència? Una mica de serietat.
Aquests dos anys han servit per constatar de forma explícita que els lligams de la dreta catalana amb les elits econòmiques i financeres són massa forts com per que CiU s’atreveixi a tensar la corda per avançar cap a la República catalana. La gran virtut del procés a data d’avui és que està servint per constatar la tesi de l’independentisme d’esquerres més genuí: si vol avançar cap a la independència caldrà construir escenaris de ruptura democràtica en què la dreta catalana no assumeixi un paper central. El gran repte dels pròxims anys serà assolir una majoria parlamentària sense hipoteques amb el règim de la Transició, capaç de practicar la desobediència en clau constituent, i cercar aliances en clau estatal i internacional per avançar cap a la consecució d’un referèndum amb garanties. Mentre això no passi, anirem omplint el calendari de dies històrics com els de les últimes setmanes.