ANC

18 mesos, primeres hores: Les 18 millors rialles virals

Posted on Updated on

Ahir, malgrat alguns destacats polítics de Junts pel Sí ho van intentar amagar, vam fer 18 mesos dels resultats “històrics” de les eleccions catalanes (27 de setembre de 2015) i del compromís de termini “màxim” de declaració de la independència expressat pel govern de la Generalitat encapçalat per Carles Puigdemont, per CDC= Pdecat, ERC, Reagrupament, ANC, Òmnium Cultural i l’AMI i per líders d’aquestes formacions com Artur  Mas, Josep Rull, Raül Romeva o Marta Rovira.

Des de les xarxes socials milers de catalans i catalanes van comentar aquest fet, així com van recordar a alguns polítics, entre ells Gabriel Rufian o Germà Bel, el seu compromís de dimitir en aquest termini de 18 mesos sinó s’havia assolit la promesa independència de Catalunya. El primer dels quals, per cert, s’ha convertit ja en tot un professional de les “pilotes fora” al millor estil del Rajoy…

Entre les millors piulades, moltes d’elles amb el hagshtag #IndependenceDay, volia destacar algunes, per compartir la manca de compromís de Junts pel Sí, la presa de pèl d’aquests darrers 18 mesos i el gran sentit de l’humor d’aquest poble malgrat la mediocritat d’alguns dels seus polítics:

– Que avui, segons la previsió del procés, també sigui el és una casualitat fantàstica.

– No s’ha aconseguit la Independència però cal reconèixer que s’ha avançat en qüestions clau com BCN World, les pistoles taser i escoles Opus.

– A les 17:14 caldrà atrassar els rellotges 18 mesos perquè tot està per fer i tot és possible si ens llevem ben d’hora,ben d’hora,ben d’hora”

– 18 mesos, primeres hores: CONCERT ESPECIAL de des de Cadaqués amb als bongos i a la guitarra

– Esgotar els sense haver assolit la independència demostra, una vegada més, que el procés és imparable.

– Segons els indepes que diuen que avui encara no tocava els 18 mesos comencen a comptar quan Rahola publiqui el pròxim llibre.

– Lo millor de proclamar la independència es que en torna avui a casa! Bentornat vell amic!

– Hola , podrieu definir a quina hora es concretarà la Independència demà? És perquè no em pilli al metro. Gràcies!!

– Rufián: No hi ha pla B. Serem 18 mesos al Congrés, ni un dia més… i sota el text del diputat la frase: El volem a casa

– Dels creadors fa 18 mesos de “En 18 mesos serem independents!” Arriba ara “Arribem als 18 mesos havent fet la feina”. Cinisme processista

– Recordeu que les primeres 4 campanades són els quarts

– Assegureu-vos que demà la independència us agafa amb la roba interior neta.

– Pues parece que todo sigue igual, es posible esperen a la hora de cenar para proclamar la independencia?

– 18 mesos, primeres hores: nou èxit d amb més de 2 milions de catalans entrant en cotxe ara mateix per les Rondes de Barcelona (7-8 del matí, com cada dia)

– 18 mesos,1 hora: Martínez Sistach consagra el Born com a catedral improfanable i seu de la curia pontificia

– Avui és 27 de març, dia dels Innocents.

– Enquesta: Diran res als mitjans públics i concertats de Catalunya sobre l’incompliment dels 18 mesos o faran animació des de la grada ? Ara mateix amb 180 vots empaten al 34% el “No diran res” amb “El procés és perpetu”

– Jo, igual que JXSí, tinc un full de ruta clar. Concretament m’he donat un termini de 18 mesos per aconseguir lligar

Gràcies a , , , @alfonslopeztena i molts/es d’altres…

El gran culebró per Jordi Évole

Posted on Updated on

dimarts  24 gener 2017 20 02  Bruselas FOTO  ACN   Laura Pous El president de la Generalitat  Carles Puigdemont  durant el seu discurs al Parlament Europeu el 24 de gener a Brussel les  horitzontal

De nou, en Jordi Évole, la clava i diu allò que els mitjans al servei del poder amaguen dia rere dia…

Quines ganes que tinc de baixar-me l’última temporada de la sèrie que ho està petant a Catalunya: ‘El procés’. Estic en suspens. A sobre, aquesta setmana els guionistes s’hi han esforçat molt. Hem vist grans episodis:

–El de ‘Jo pregunto a Puigdemont‘, amb polèmica posterior per saber qui eren els figurants que es van atrevir a preguntar el que van preguntar.

–El del ‘Viatge a Brussel·les del trio ‘La la land’, un èxit de públic i de crítiques.

–El titulat ‘Secrets a crits’, protagonitzat per Santi Vidal, actor que va entrar en el culebró avançada la sèrie, i a qui han hagut de matar per excés de protagonisme, i potser de transparència. El capítol se l’han descarregat molt fora de Catalunya.

–I el més recent, ‘Sí condicional de la CUP‘, els membres de la qual han passat de ser colpejats en manifestacions a ser colpejats en tertúlies, i a qui els guionistes més convergents (i fins i tot alguns republicans) han volgut matar en més d’una ocasió, però els directors de la sèrie no volen perquè tenir-los en pantalla els fa arribar a un públic difícil, dels que no veuen la tele, i ara mateix són imprecindibles per mantenir El procés a la graella televisiva. El més curiós és que els actors de la CUP vulguin seguir participant en una sèrie tan comercial.

EL PROCÉS, TEMA SECUNDARI

A mi l’episodi ‘Jo pregunto a Puigdemont‘ em va agradar pel component imprevisible. Vaig haver de pessigar-me unes quantes vegades per verificar que el que estava veient ho estaven emetent en directe per TV-3. Les meves sensacions van ser semblants –no superades– al dia que TVE va retransmetre la Gala dels Goya del ‘No a la guerra’. En aquest capítol apareixien ciutadans anònims preguntant al president per coses que no tenien res a veure amb el procés. Que si l’atur, que si la sanitat, que si l’educació… Gairebé ni semblava un episodi de la sèrie. És el que té deixar el culebró en mans poc professionals. Això sí, felicito els periodistes de TV-3 que van escaletar els temes dels quals es parlaria i van aconseguir aquest ordre. I em pregunto: ¿algun periodista hauria fet una entrevista a Puigdemont en què el procés fos tema secundari? Potser és que, al no ser –com sí que ho eren alguns dels ciutadans– experts ni en sanitat, ni en educació, quan entrevistem un governant preferim l’argumentari polític, que curiosament és el que interessa al governant.

FINAL D’INFART

Però aquest capítol va ser una raresa. De seguida va venir el de la conferència de Brussel·les, i el que ens va interessar destacar van ser coses com: ¿Quants europarlamentaris hi van assistir? ¿El públic estava comprat? ¿La conferència va ser un èxit o un fracàs? O sigui, els temes que donen ritme al culebró. Diuen que aquesta temporada serà d’infart. Fins i tot que el final és tan fort que potser fins i tot ve un jutge i en prohibeix l’emissió. Una garantia que augmenti la parròquia d’un culebró que no té fi. I que entreté molt, aquí i allà.

Entrevista a Guillem Martínez: “La gran ilusión”

Posted on Updated on

guillem1 Ja fa un temps que segueixo les reflexions del periodista català Guillem Martínez. Habitualment comparteixo força les mateixes i si no és el cas valoro com molt interessants i necesssàries aquelles amb les que discrepo. Aquest novembre ha publicat el llibre “La gran ilusión” que malauradament ha estat silenciat per tot l’entorn mediàtic “oficialista” que acompanya el procés independentista. Us deixo una entrevista que li van fer fa uns dies a El confidencial:

Y Guillem Martínez (Cerdanyola, 1965) volvió a coger su fusil. Tras varios años buscando las cosquillas a la Transición y a la errática cultura generada por la misma, el escritor y periodista (‘El País Cataluña’, ‘CTXT’) ha decidido coger el toro independentista por los cuernos… y que sea lo que dios quiera.

En ‘La gran ilusión (Debate, 2016) vuelve a hacer una demostración de heterodoxia al tratar con escepticismo (y humor) el choque de trenes entre España y Cataluña. Como si lo que se cociera por debajo tuviera poco o nada que ver con lo que leemos habitualmente en los inflamados periódicos a ambos lados de la frontera. O el gran teatro político del tormentoso matrimonio hispano-catalán.

PREGUNTA. Escribe que el ‘Procés’ tiene más de propaganda que de realidad. ¿Cómo le explica esto a alguien que viva alarmado por el quilombo mediático y político que genera el ‘Procés’ desde hace varios años?

RESPUESTA. Que, simplemente, se alarma por otra escuela de propaganda. Los ejes comunicativos del Govern y del Gobierno, durante los últimos años son, respectivamente, que existe un ‘Procés’ imparable hacia la independencia, sabiamente gestionado por un Govern -que, por cierto, al menos esta mañana a primera hora aún no ha legislado nada al respecto-. A su vez, por reacción a ese ‘Procés’, España se resquebrajaría ‘à gogó’, si no fuera porque hay un gobierno fuerte que no sólo practica las reformas que España necesita, sino que, por el mismo precio, defiende la democracia, la soberanía -la que no defiende en Bruselas, se supone-, la Unidad Nacional y bla-bla-bla.

Recordemos que, por ejemplo, uno de los argumentos para hacer puré al PSOE y, en ese trance, que apoyara a Rajoy, era que Cataluña se estaba independizando encima. Recuerden, en fin, que la independencia inapelable de Cataluña estaba prevista, por parte de los grandes ideólogos del ‘Procés’, para 2014. Relativicen siempre, en fin, los discursos gubernamentales, y miren con cara de póquer sus elisiones.

P. Casi todo el mundo interpreta el ‘Procés’ como un objeto desestabilizador, pero usted escribe que “ha servido para controlar la crisis de régimen en Cataluña”. O sea, que más que desestabillizar, estabilizaría. ¿En qué sentido?

R. En su sentido más peronista. El ‘Procés’, antes que un movimiento político -para el que, como su nombre indica, son necesarias políticas-, es un movimiento de fe. Consiste en creer, sin pruebas, que el Govern está haciendo lo que dice. Y en dejar de observar lo que hace. ¿Qué hace? Está haciendo, con menor soberanía y poder, lo que cualquier gobierno en el Sur. Austeridad y postdemocracia. Pero con una cohesión social mayor, y una erosión política menor que la que sufren otros Gobiernos. Sí, en la Península, al parecer, no existe la erosión gubernamental -Madrid, Andalucía, o el Gobierno Central pueden ser la prueba-. Pero yo diría que en Cataluña, gracias al aplique ‘Procés’, aún menos.

Quizás la aportación del ‘Procés’ sea eso. Un peronismo inesperado en Europa. Lo que tiene gracia. Todo el mundo observaba a Errejón a ver si se sacaba de la chistera un Perón y chorrocientos descamisados, y van y se lo saca, zas, el catalanismo conservador -sí, participan en él otros catalanismos, pero la música y la letra son del catalanismo conservador-. La ANC -Assemblea Nacional Catalana- es, en ese sentido, una institución única en Europa. Hay algo parecido en Polonia, pero es abiertamente fascista, algo que, desde luego, la ANC no es. Ni siquiera Trump tiene algo parecido a la ANC, una organización progubernamental, bastante popular, que une a la sociedad en torno a un gobierno. Y que evita su desgaste, le da la razón, le disculpa, le apoya. Fabrica días históricos/domingos peronistas.

Sobre el componente desestabilizador del ‘Procés’. El tema territorial ha sido la única divergencia, el único mal rollo permitido en los últimos 40 años. En detrimento de otros temas, como la propiedad, la calidad democrática, la corrupción. En tanto que tema único, tiene componentes estabilizadores, pero también  desestabilizadores. Verbigracia: la Unidad Nacional esa está representada en el rey. Si se rompe, el rey pasaría a mejor vida -literalmente: tendría que irse a vivir, como un pachá a, pongamos, Barbados, sin el engorro de tener que inaugurar el Año Judicial después del almuerzo, por ejemplo-. Sería desestabilizador, en fin, un proceso efectivo de indepe o, incluso, de mucho menos, un proceso efectivo de reparto de la soberanía del Estado con otras entidades, como el Estado federado, o el Municipio. Por lo que yo sé, no se está produciendo ninguna de esas dos cosas.

lagranilusionP. ¿Qué papel ha jugado la construcción léxica en el ‘Procés’?

R. Ha sido fundamental. Ha creado un nuevo tipo de emisión y recepción de mensajes políticos. No sé. Yo digo buenos días en un mitin de CDC o de ERC, y no pasa nada. Lo dice un cuadro indepe, y todo el mundo entiende que habla de indepe. Los palabros del ‘Procés’, por otra parte, son únicos en el mundo mundial, lo que tendría que ser una orientación de que no son traducibles, por lo que tienden a ser un bien para el exclusivo consumo interno. Palabras sencillas y nítidas como un botijo, tales como “autodeterminación”, han sido sustituidas por alocuciones largas y de significado, por tanto, dudoso y manipulable desde el poder. Como “derecho a decidir”. ¿Qué diablos debe de significar eso? ¿Decidirlo todo? ¿Lo que te digan?

P. ¿Cuáles son sus palabras favoritas del ‘Procés’?

R. “Crear-estructuras-de-Estado” es la monda. ¿Qué significa? Supongo que lo que te digan. En todo caso, la Generalitat está fabricando, desde 2012, estructuras de etc. como si no hubiera un mañana. Por lo que Cataluña, ahora mismo, debería tener más estructuras de Estado que el Valle de los Reyes.

“Referéndum” pasa a ser “consulta”, un palabro que solo existe en España es decir, glups, en su cultura democrática -de todos, snif, conocida-. “Independencia” pasa a ser “Estado propio” -lo que no es mucho; Baviera, Arkansas lo son; y Jalisco; y Jujuy; Cataluña lo ha sido en varias ocasiones, por cierto; Cartagena, o Jerez, o Cádiz, o Alcoi, pues también-.

“Desconexión” es mi favorita, sin duda. Suple a “independencia”. Es decir, la omite. Y no existe en ningún tratado internacional, por lo que vete a saber lo que significa. Ningún territorio, salvo en algún soneto, ha desconectado de un Estado en la historia de la Humanidad ¿Cómo se desconecta un territorio de un Estado? Al parecer, no por las vías tradicionales por las que se independizan Estados menos civilizados, al parecer, que Cataluña, como EE.UU, la India o Irlanda. El Govern, en todo caso, va señalando lo que es o no desconexión. Es decir, va depurando su significado. Periódicamente, va informando que, si no se produce, no es por culpa suya, sino por culpa del Estado. Lo que tiene guasa. No me imagino a Jefferson diciendo al pueblo norteamericano: lo siento, recojan el té del agua, que el rey George no quiere que nos desconectemos.

“Desobediencia” es otra palabra que está subiendo enteros. Ninguna autoridad catalana ha desobedecido. En el trance de ser llevados a juicio por ese delito, por parte de un Estado un tanto gore, han intentado demostrar que la desobediencia jamás ha estado en su ánimo y acción. Lo que, me temo, es cierto. La desobediencia es el sello, diría, del Procés. Si se produjera -si la Gene y la sociedad, verbigracia, optaran por el impago de impuestos al Estado- sería la señal de que el ‘Procés’ existe. Anyway. La gran palabra de ‘Procés’ es, ahora que lo pienso, ‘Procés’. Se ha convertido en un sinónimo de “independentismo”, cuando no está claro -nada claro- que lo sea. De hecho, la tradición independentista catalana tiene poco que ver, culturalmente, con el ‘Procés.’

P. Asegura que CiU hubiera tenido problemas para refundarse/sobrevivir sin el ‘Procés’. ¿Por qué?

R. CiU es un partido que había sido, ojo, ponente constitucional. Su compromiso con el Régimen del 78 ha sido más allá del deber. Posteriormente a 2010, CiU, en el Congreso, votó como una posesa la austeridad y la contrareforma. Paralelamente a ello, los casos de corrupción -si no su tradición corrupta- se fueron desvelando con mayor violencia. En parte -caso Pujol-, por los chivatazos del Estado -si uno lo piensa fríamente, la mayor consecuencia política del Procés es que el Estado ha dado por roto su pacto histórico con CiU, de manera que ha filtrado informaciones sobre CDC que se cuida mucho de filtrar sobre otros partidos-. Por otra parte, CiU, junto con PP y PSOE, está relacionada con el despiece del Estatut de 2006 -la casilla de salida del ‘Procés’-.

De hecho, Mas pactó con ZP en Moncloa pelarse la financiación proto-federal de aquel Estatut y la incorporación del palabro nación, a cambio de que ZP, ese filántropo, le diera una patada a Maragall y asegurara a Mas la presidencia. Cuando por fin accedió a Presi, inició la austeridad antes e, incluso, con mayor violencia social, que el Gobierno. En el momento inicial de los recortes, con la Llei Omnibus -posiblemente inconstitucional, si bien al TC, por lo visto, le ponen otras posibilidades de anticonstitucionalismos-, la sociedad sufrió recortes superiores, en aquel momento, a los de Grecia, que se dice rápido. En 2012, cuando CDC abraza el Procés, era un Gobierno corrupto, quemado y sin futuro. Y mira. Ha tenido tiempo hasta para refundarse precariamente; diría que al cuadro y al votante le va una CDC más católica, dura y liberal que la reformulada; ya llegará, supongo-. Incluso hubiera tenido tiempo de aprender a nadar o sánscrito. El ‘Procés’ le ha quitado presión y responsabilidad.

P. ¿No es Artus Mas un independentista de corazón?

R. De corazón, hasta Miss Alicante está en contra de que los niños lloren de hambre y frío. Por otra parte, la cultura de Mas no encaja con la cosa indepe. Con el conflicto. A menos que la cosa indepe se module para encajar en él. Posiblemente es lo que está pasando. Se ha creado una cultura indepe XS para millones de Mas, que se contentarían con cambio de financiación, con el reconocimiento como nación, y con que las izquierdas tuvieran dolor miserere. Si el Estado no mete la pata -visto lo visto, Cataluña sólo será indepe si el Estado la mete hasta el cuello, algo que está empezado a hacer; se está erosionando al optar por solucionar un problema político por la vía penal, en plan Proceso de Burgos-, me temo que el final del viaje será solucionar ese par de temas. Financiación y ‘nació’. No lo del miserere, que de eso se encarga la Divina Providencia.

No es mucho para un Estado. Pero, por ahora, es un cambio cultural inasumible para este Estado, me parece, obsesionado por conceptos preconstitucionales, que se incorporan a la Consti vía tradición aconstitucional, vía la Ley de Reforma Política. Como es el caso del concepto Soberanía Nacional. O, no viene al tema, o sí, la monarquía.

P. Hace tiempo escribió que la relación de la CUP con la antigua CiU podía acabar en desgracia, a lo novela de Marsé: “Algo pasa entre CUP y Junts pel Sí. Posiblemente, pasa lo que siempre pasa en una novela de Barcelona. Charnego se enrolla con pija y, en el tercer acto, se produce una brutalidad inaudita protagonizada por señores de Barcelona que se han pasado los dos actos anteriores riéndole las gracias al Pijoaparte”. ¿Cuál es la situación ahora del pijoaparte en el Procés?

R. Si esto fuera una novela de Barcelona, a la CUP le rompieron las piernas cuando la investidura de Puigdemont, de manera que ahora camina como un ‘breakdancer’. ¿Cuál es la situación de la CUP? En el trance de permitir gobernar a guién permitió gobernar, perdió -es preciso señalarlo- menos dignidad que el PSOE. No obstante, diría que ahora está de oyente. Endiña algún preciosismo testimonial de izquierdas en el discurso oficial y, parece ser, votará los presupuestos. Y aquí se ha de señalar que no es importante votar los presupuestos en una autonomía, mucho menos si está intervenida. En defensa de la CUP se debe de señalar que tiene el mismo problema que otras izquierdas peninsulares. No le sienta bien la institucionalización. No se orienta. Choca con el tempo institucional. O no lo comprende. No ha encontrado en las instituciones el mojo. Lo que es un asunto que nos debería inquietar a los que esperamos algún cambio político-institucional en nuestra biografía. O, al menos, cada 90 años.

P. Colau y los comunes se han lanzado a disputar el relato del independentismo. ¿Quién va ganando esa batalla?

R. Por ahora, no es una batalla, diría. Es una ‘drôle de guerre’. Nadie se emplea a fondo en ella aún. Quizás un poco más ERC, la sucesora, no se sabe hasta qué punto -deiológico- de CDC. Sería deseable que la batalla no fuera por el Procés. Sino contra él. La situación catalana sólo se soluciona con un referéndum. Y el 80% de la sociedad catalana está, al parecer, por él. Hay más pro-referéndum, se diría, que indepes. El propio hecho del referéndum sería una ruptura política, la jubilación de conceptos como el de Soberanía nacional, que arrastramos desde la I Restauración. Sería deseable que la batalla fuera por ese referéndum. Contra el Estado que lo niega, y contra el Processisme que lo instrumentaliza y lo rentabiliza, que sabe que nunca jamás habrá referéndum bajo sus elementos de presión, que son meramente folclóricos -manis de varios millones un día al año, consumo de productos con estelada-.

Es preciso que los políticos expliquen si ese referéndum es posible, que expliquen cómo acceder a él, y si quieren acceder a él. Que expliquen su precio. Que dejen de decir, cada 18 meses, que eso se soluciona en 18 meses. Que digan, si es el caso, que son 18 años. Que digan, si es el caso, que no pueden, o no quieren. Que dejen de decir que si todos lo deseamos con fuerza, se hará realidad, como en una peli de baseball, que traten a la sociedad como adulta. El Procés es una bicoca para los políticos. Les otorga honor y estabilidad a cambio de nada, de palabras, de una declaración reiterada de intenciones. Sería deseable que lo comunes no se incorporan a esa dinámica, que no asumieran el Procés como política, sino como su aplazamiento. Que renunciaran a esa zona de confort para los políticos, esos mamíferos que buscan, de manera innata, zonas de confort.

La ‘casta’ dels endollats

Posted on Updated on

5La ‘casta’ dels endollats és un article de Jaume Reixach:

De diners, n’hi ha. Però estan mal repartits i, en el cas de les administracions i malgrat les retallades, es malbaraten escandalosament. Quan la pobresa i la misèria afecten capes cada cop més àmplies de població, la certesa que això té una solució democràtica a l’abast –i, per tant, sense necessitat de lliscar pel perillós pendent del populisme- és enervant.

Entre les meves lectures quotidianes hi ha el Diari Oficial de la Generalitat (DOGC), on el govern anuncia les disposicions que acorda, els nomenaments, els contractes i les subvencions que atorga. Tot i la dramàtica situació de les finances de l’administració catalana, hi detecto, de manera sistemàtica, despeses que són del tot supèrflues i que es podrien canalitzar, si hi hagués voluntat política i rigor en la gestió, a atendre les necessitats objectives de la gent desemparada i desesperada.

Per exemple: la Generalitat es gasta un dineral indecent en subvencions sense cap ni peus per engreixar la “menjadora”d’entitats, associacions, patronals, sindicats, empreses, escoles, mitjans de comunicació… que, al seu torn, es dediquen a “comprar” i a difondre el discurs del govern. Aquesta és una perversa herència del pujolisme que el Tripartit va continuar amb alegria i que els “processistes” han mantingut a costa de retallar serveis bàsics per a la població.

El cas de les escoles segregacionistes de l’Opus Dei i dels Legionarios de Cristo, que s’embutxaquen cada any més de 30 milions d’euros de les migrades finances de la Generalitat, és paradigmàtic. Però és que els 29,7 milions que també “regala” cada any el govern a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), un negoci privat que té presència a Madrid, a Sevilla, a Mèxic… resulta inexplicable.

Sense fer demagògia: la Generalitat aporta 225 milions d’euros de subvenció pel funcionament de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que compta amb 2.424 treballadors en plantilla. Amb tot aquest personal, no es podria fer funcionar TV3 i Catalunya Ràdio sense necessitat de recórrer a la compra de caríssimes produccions externes perfectament prescindibles per fer una programació d’interès públic i de qualitat? Pregunto…

1

Ja ho deia en l’anterior article i hi insisteixo. La concessió de subvencions a la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació privats de Catalunya és també una anomalia democràtica que mereixeria una profunda reflexió i revisió. A més, la seva supressió alliberaria uns recursos econòmics que són necessaris per atendre altres prioritats molt més urgents que té la societat catalana.

Més: els salaris que paga la Generalitat a la seva “cort” de consellers, alts càrrecs, assessors i consultors són, directament, insultants, si els comparem amb els de l’empresa privada. El millor “xollo” que hi ha avui en el món laboral a Catalunya és formar part de l’“elit” de les institucions públiques. Un diputat cobra cada mes un mínim de 5.000 euros i pot arribar a superar els 10.000 euros. Els consellers i els alts càrrecs de confiança també superen els 10.000 euros mensuals. La legió d’assessors –que automàticament són equiparats a funcionaris de la classe A, amb el màxim nivell 30 i, a més, amb un complement que voreja els 40.000 euros anuals- també s’emporten, pel cap baix, més de 5.000 euros al mes.

3Ja sé que tot sumat és una gota d’aigua en els Pressupostos de la Generalitat, que pugen a 30.000 milions d’euros. L’Estat del Benestar a Catalunya és molt prim, com ha constatat el debat sobre la pobresa que acaba de celebrar el Parlament. És obvi que es necessiten més recursos públics i que l’administració catalana ha de rebre un millor tracte fiscal del Govern central.

Dit això: la Generalitat gestiona pèssimament els diners de què disposa i ho fa pagar a les anelles més febles de la cadena (els funcionaris de base i els usuaris dels serveis públics), víctimes propiciatòries de les polítiques de retallades dels últims anys. Amb una administració intel·ligent de les despeses i una política més activa en els ingressos, el vicepresident Oriol Junqueras no hauria d’anar a fer el ridícul a l’aeroport d’El Prat per demanar calés al ministre d’Economia en funcions, Luis de Guindos.

També vull deixar-ho ben clar i subratllar-ho: els vicis de la Generalitat els reprodueixen les altres comunitats autònomes i es multipliquen en el cas del Govern central.

2Fèlix Millet, el lladregot del Palau de la Música, parlava de les “400 famílies” que controlen el ‘cotarro’ a Catalunya i Pablo Iglesias ha popularitzat el concepte de la ‘casta’ per referir-se als poders fàctics que parasiten els recursos de l’Estat des de fa generacions. A Catalunya i a Espanya està emergint una nova ‘casta’: la dels polítics, siguin del color que siguin (diputats, senadors, consellers, ministres, assessors…), i la dels alts funcionaris que, en aquest “paradís dels mileuristes”, cobren sous fabulosos. Tocar cada mes una nòmina de 5.000, 6.000, 8.000 o 10.000 euros és un luxe molt rar en l’àmbit de l’empresa privada, però, en canvi, és habitual en la “crême de la crême” de les institucions i del sector públic.

Aquesta ‘casta’ és, en essència, profundament conservadora.Mai, en la seva vida privada, haurien pogut somniar amb una remuneració fixa d’aquest alt nivell. Per això, són els primers interessats en què la “festa” duri com més millor. Des d’aquesta perspectiva, egoista i humana, arribo a la conclusió que Carles Puigdemont intentarà –si pot- allargar la legislatura quatre anys i que els diputats de Madrid –tots- “resen” perquè, finalment, hi hagi un govern –el que sigui- que eviti la convocatòria anticipada d’eleccions i, per tant, puguin seguir xuclant de la generosa mamella pública durant una booooona temporada. A fora, fa molt fred.

MÉS INFORMACIÓ. Algunes notícies més sobre aquests favoritismes i corruptel·les de la dreta catalana:

Mas-Colell ‘rega’ la UOC abans de plegar del càrrec

Els Sumarroca continuen sucant

Què fa Joan Maria Piqué (cobrant de la Generalitat i sense cap relació professional) amb Artur Mas?

Quin endoll han donat a Quim Torra, exdirector del Born Centre Cultural ? 

Neoliberals inutils (o comprats) pagats amb diners públics

Posted on Updated on

3

Ja fa uns anys que Xavier Sala i Martin garantía amb la seva experiència i coneixements que el sistema neoliberal mai podria entrar en crisi – ejem, ejem, un vident, si senyor-  (veure info aquí), i com no tenia prou negava que el canvi climàtic fos responsabilitat de qualsevol mena d’emissió (veure multiples articles en aquest enllaç), i a més el seu caràcter de pijo-xulo ha arribat a l’extrem de fer ús de l’insult per rebatre a qualsevol que assenyalés les seves mancances professionals (exemple aquí).

Ara, la televisió pública catalana (la nostra TV3) a sobra li paga un suculent programa, uffff… el que ens faltava…

2

La Federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO de Catalunya rebutja de manera “clara i contundent” l’orientació del programa Economia en colors, estrenat a TV3 el passat diumenge. El sindicat critica que el nou espai estigui copresentat per un economista com Xavier Sala i Martín, amb “un marcat signe ideològic clarament neoliberal, que sembla ja de referència” de la cadena pública.

CCOO valora “positivament” que TV3 faci un treball pedagògic sobre temes complexos, i assegura que la voluntat de la direcció de parlar d’economia en clau d’entreteniment és una opció que podria compartir, però no com es fa a Economia en colors, una coproducció de Televisió de Catalunya i El Terrat.

“Catalunya és un país plural, les visions de l’economia no són úniques, hi ha economistes amb posicions contràries al neoliberalisme i les politiques d’austeritat, i una televisió pública ha de ser capaç de divulgar i fer pedagogia de la importància de l’economia, tot respectant de manera escrupolosa aquesta diversitat d’opcions econòmiques i que tenen molta relació directa amb la política dels governs i afectacions al món del treball i la vida quotidiana de les persones”, afirma el sindicat en un comunicat.

4

La Catalunya de la gent

Posted on Updated on

6

La il·lusió i l’esperança de canvi està arribant a Catalunya; la il·lusió i l’esperança de donar resposta a l’emergència social i nacional que vivim, i canviar d’arrel el model social i econòmic que ens ha portat fins aquí; la il·lusió i l’esperança per construir una Catalunya millor, un país amb justícia social, ecològic, amb institucions transparents i radicalment democràtiques, amb igualtat entre les persones, i amb llibertat per decidir la seva relació amb el món; la il·lusió i l’esperança per retornar el protagonisme a la ciutadania, a tots els homes i les dones que vivim a Catalunya.

Volem construir la candidatura de la Catalunya popular davant la Catalunya de les classes privilegiades. Dos models de Catalunya estan en joc: la Catalunya de les finances i la Catalunya de la majoria. No importa d’on venim, sinó cap on volem anar; i volem guanyar per obrir una nova etapa a Catalunya: una nova etapa en què la prioritat no siguin els bancs, ni els mercats, ni els poderosos; una nova etapa de justícia social, en què la prioritat sigui la vida i el benestar dels veïns i les veïnes; de la majoria, la gent.

Ara cal que aquesta onada de canvi, d’il·lusió i d’esperança, arribi a tota Catalunya: cal articular aquesta majoria per tal de poder bastir una alternativa capaç de guanyar; una alternativa fonamentada en la suma i la unió dels moviments socials, en la pluralitat i la diversitat, en la plena participació democràtica des de baix, en la paritat de gèneres, en l’ètica i l’honestedat com a principis irrenunciables, en la convicció que existeix una altra forma d’entendre i de fer la política, en el compromís amb uns valors d’igualtat, llibertat i fraternitat.

VOTA CATALUNYA SÍ QUE ES POT

La Catalunya de la gent amb Lluís Rabell

Posted on

1

Comença la campanya i continua l’intoxicació mediàtica… cinc anys de govern de dretes i retallades, de privatitzacions i corrupteles, d’amiguisme i menyspreu s’amagen amb el pensament únic… Ningú pensa demanar comptes al president Mas pel seus darrers anys de govern ?

Per això, crec que val la pena llegir les paraules d’en  Lluís Rabell:

El vot per a Catalunya si que es pot val doble: per fer fora Mas i per començar a esbandir Rajoy. Amb el dret a decidir com l’única sortida possible”.

“A nosaltres que ens comptin al no a la corrupció i com un sí pel dret a decidir i la justícia social”

“Estem patint les retallades de la sanitat pública en favor del negoci que suposen les privatitzacions”

4

 

“Si algú creu que un xicot amb cueta de Vallecas sortirà amb una estelada a Madrid, pot esperar assegut. De vegades tinc la sensació que alguns pretenen que a Madrid es tornin independentistes. (…) Alguns pretenen que el procés català és quelcom d’excepcional i que som una illa independent de la resta de l’univers, però aquest procés s’inscriu en un altre de molt més ampli de la societat espanyola, i connecta amb el desig de canvi de les grans manifestacions com el 15-M, les vagues generals, les marees…”

“Com és que el xantatge de Mas a les associacions sobiranistes i a ERC va funcionar? Jo no hi era a la reunió, però m’imagino el diàleg. Mas li devia dir a Junqueras: “O véns amb mi en aquestes condicions o desconvoco el 27-S, i l’endemà tindràs TV3, l’’Ara’, l’ANC, Òmnium, una part de la teva militància i l’àvia que no es vol morir sense poder votar la independència acusant-te d’haver frustrat les seves expectatives”. Naturalment, molta gent té il·lusió per trobar una drecera a la independència en línia recta. Una altra cosa és que l’artefacte que s’ha muntat té un altre objectiu polític”.

2


“Jo vinc d’una tradició de l’esquerra que s’identificava amb el que va ser el POUM i la figura d’Andreu Nin. Ara, això què vol dir? Doncs ara em definiria com a ecosocialista i feminista. L’ecologia política ha introduït un nivell de comprensió sobre la natura i el funcionament del capitalisme; i el feminisme ha estat un dels moviments més profundament revolucionaris del segle XX.

Més informació a l’entrevista de Crític.

“Artur Mas, l’astut” per Roger Palà

Posted on

l'estafador MasAvui vull compartir un article de Roger Palà, periodista, cap de redacció de la revista Enderrock des de 2005 que ha col·laborat amb el setmanari Directa, amb la revista El Temps i amb el diari El Punt Avui. En Roger també és membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i participa de l’observatori crític dels mitjans Mèdia.cat.

El seu article publicat a Nació Digital porta per títol “Artur Mas, l’astut” i el trobo un dels anàlisis més lúcids, sincers i dignes d’aquests darrers dies, desprès de l’estafa perpretada per Artur Mas contra el procés envers la independència, contra desenes de milers de catalans i contra els drets socials i nacionals del nostre poble… Us deixo amb els seus mots:

Artur Mas, l’astut. «No és que no hi hagués pla B o pla C: és que pràcticament no hi havia ni pla A. Quanta astúcia acumulada»

“David no va vèncer Goliat perquè era molt fort, sinó perquè era molt astut i molt hàbil”. Ho va dir Artur Mas el passat 26 de setembre, poc després d’aprovar la Llei de consultes. Eren dies de portades èpiques i llenguatge grandiloqüent. Conceptes com habilitat, estratègia i discreció sobrevolaven el relat del procés. L’astúcia del Govern, ens deien, era el que havia de permetre convocar la consulta i realitzar-la burlant el bloqueig de l’Estat. Per això s’havien de mantenir en secret la majoria de tràmits i preparatius del 9-N, per no donar pistes. “No aneu amb el lliri a la mà”, ens deien. “El govern sap el que es fa, estem en bones mans”.

Al final, però, hem pogut comprovar que rere aquest relat no hi havia més que fum. El que pretenia Mas i el seu equip era guanyar temps. De fet, si ho mirem amb perspectiva… Què ha fet CiU els últims dos anys, si no guanyar temps? Des de la signatura de l’acord amb ERC, el Govern ha fet tot el possible per dilatar al màxim tots els tràmits de la consulta. El pacte per fixar la pregunta i la data es va produir pràcticament en temps de descompte. L’aprovació de la Llei de consultes es va postergar absurdament fins després de la Diada de 2014, quan es podia haver realitzat sense problemes el primer semestre de 2013. Fins i tot la publicació del decret de convocatòria al DOGC es va postposar fins a l’últim minut. Sempre hi havia un argument, una estratègia, una argúcia a tenir en compte. Fins que, amb la consulta convocada, s’ha constatat que no és que no hi hagués pla B o pla C: és que pràcticament no hi havia ni pla A. David no tenia ni un roc a la faixa. Quanta astúcia acumulada.

Dit això, és cert que no s’ha de caure en l’error de menystenir la proposta de procés participatiu del Govern com alternativa pel 9-N. Però a la pràctica, per molt que la CUP o ERC l’acabin avalant i la participació sigui massiva, no serà més que un acte reivindicatiu més. I això si l’Estat no l’acaba suspenent i el Govern no hi renuncia per proposar un altre pla encara més descafeïnat, cosa més que probable. Ara bé, l’estratègia proposada per CiU més enllà del 9-N –unes plebiscitàries amb llista única- és absolutament inversemblant. Si Mas, el president més sobiranista del a història, no és capaç d’aplicar la desobediència per realitzar una consulta democràtica… Ho farà per proclamar la independència? Una mica de serietat.

Aquests dos anys han servit per constatar de forma explícita que els lligams de la dreta catalana amb les elits econòmiques i financeres són massa forts com per que CiU s’atreveixi a tensar la corda per avançar cap a la República catalana. La gran virtut del procés a data d’avui és que està servint per constatar la tesi de l’independentisme d’esquerres més genuí: si vol avançar cap a la independència caldrà construir escenaris de ruptura democràtica en què la dreta catalana no assumeixi un paper central. El gran repte dels pròxims anys serà assolir una majoria parlamentària sense hipoteques amb el règim de la Transició, capaç de practicar la desobediència en clau constituent, i cercar aliances en clau estatal i internacional per avançar cap a la consecució d’un referèndum amb garanties. Mentre això no passi, anirem omplint el calendari de dies històrics com els de les últimes setmanes.

Fem Via per Decidir-ho Tot

Posted on Updated on

11SDeclaració del Procés Constituent amb motiu de l’11 de setembre: Fem Via per Decidir-ho Tot

L’11 de setembre d’enguany s’espera, de nou, una gran mobilització social a Catalunya, organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium, a favor de la independència i del dret a decidir i, sobretot, per pressionar les forces polítiques perquè la consulta del 9 de novembre sigui una realitat. Garantir el dret perquè la població de Catalunya pugui votar és fonamental.

En el marc d’aquesta iniciativa, el Procés Constituent convoca aquest 11 de setembre del 2014 a concentrar-se a l’avinguda Diagonal amb Passeig de Gràcia,davant el Deutsche Bank i de l’Obeliscconegut popularment amb el nom del “llapis” (monument de la victòria feixista) amb l’objectiu de mostrar un absolut rebuig tant davant d’un dels símbols del poder financer internacional com del símbol del poder que recorda l’atac històric contra els nostres drets i llibertats.

El Procés constituent vol reclamar que els drets socials i els drets nacionals són indissociables. VOLEM DECIDIR, però DECIDIR-HO TOT.

Volem participar en una V que signifiqui el reclam de VIURE amb dignitat; de construir una VILA que sigui una unitat política sobirana, que defensi la DIVERSITAT, que sàpiga autogestionar-se, que sigui capaç de crear VINCLES de comunitat i proyectes d’economia social; que promogui els VALORS democràtics, participatius i una ètica solidària.

VOLEM CONSTRUIR UN NOU PAÍS, però un nou país que no estigui regit pels principis de la cobdícia, la corrupció, el frau fiscal i les desigualtats, sinó per la SOLIDARITAT i la JUSTÍCIA.

131013proces3R 13O_02

La lluita per la sobirania és lluitar per la llibertat dels pobles. L’Europa del poder financer no respecta aquesta llibertat. N’hem vist les conseqüències a Grècia, a Portugal, a Irlanda, a Xipre o al mateix Estat espanyol. No hi ha independència veritable sota el jou del deute il·legítim ni sota les urpes de la Troika, ni sotmesos al xantatge de la prima de risc i dels “mercats”. Tampoc hi ha sobirania real sense trencar amb els vicis i desmemòries del règim de la Transició, un règim erigit sobre el silenciament de les víctimes de la Guerra Civil i 40 anys de dictadura feixista, un règim que ha permès que les mateixes oligarquies de sempre continuessin en el poder, un règim contra el qual cal seguir empenyent per fer-lo tombar.

253355_242631652535663_1391437255_n 1

Us convidem a venir davant del Deutsche Bank perquè la banca, tant la nacional com la internacional, és la gran culpable de la crisi que el nostre país i molts d’altres vénen patint des de fa ja sis anys. Hi volem ser perquè, en els darrers anys, el Deutsche, com d’altres entitats financeres, s’ha enriquit especulant amb el deute sobirà dels països euromediterranis, evadeix capitals als paradisos fiscals i es creditor ifinançador d’empreses d’armament. La Troika protegeix les entitats financeres a costa dels fons públics imposant plans d’austeritat que ens roben els drets més fonamentals com la salut i l’educació, l’assistència social, els ajuts a la dependència… i ataca la sobirania dels pobles. Sortirem al carrer per deixar ben clar que volem la sobirania de Catalunya, però també per insistir que les polítiques de la Troika ens deixen en la més profonda misèria com a poble.

El darrer escàndol de la política catalana, amb la confessió de l’expresident Jordi Pujol admetent que la seva família tenia diners irregulars a Andorra que ell havia heredat del seu pare, mostra clarament la necessitat de refundar l’actual sistema polític, social i econòmic. Aquest escàndol s’afegeix a un ampli llistat d’escàndols de corrupció que han afectat als darrers anys a un llarg llistat de polítics, empresaris i banquers catalans. Un país, l’èlit dirigent del qual és còmplice del poder financer nacional i internacional, no serà mai un país veritablement sobirà. No volem un país on la banca faci i desfaci al seu gust, on no hi hagi control sobre el moviment de capitals, i on els rics defraudin impostos impunement.

Vista-central-Proces-Constituent- samarreta proces constituent

Us convidem a unir-nos al voltant del llapis per rebutjar l’abús del poder, la corrupció i el frau fiscal que tenim i patim també, avui, a Catalunya. L’obelisc fou primer una monument a la victòria feixista, després es reconvertí en un monument a Juan Carlos I i avui és una relíquia d’un passat que ens impedeix mirar cap al futur. Som conscients que el poder empresarial, financer i polític català pacta amb les elits espanyoles quan és d’interès per a les seves butxaques. Cal preguntar-se: independència per a què i per a qui? El debat obert avui a Catalunya és una oportunitat per trencar amb l’injust marc legal establert i per repensar les bases del nostre model de societat. Volem obrir un procés constituent que ens permeti decidir, entre tots, quin país volem.

Per tot això, a la diada de l’11 de setembre del 2014, en el marc d’una nova mobilització històrica, serem molts deconstruint el poder financer, l’elitisme, la uniformitat, el totalitarisme i la guerra, el sexisme, la violència d’estat, el pensament únic; per reclamar l’inici d’una nova manera de fer política, per manifestar la voluntat de ser un poble sobirà, conscient que té poder constituent, i capacitat per construir, entre tots i totes, un país divers, plural, democràtic, que vetlli per la justícia social i una ètica solidària.

Ens trobarem a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb Diagonal, davant del Deutsche Bank i del “llapis”.

La Sectorial de Salut de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) en mans dels espoliadors de la sanitat pública ?

Posted on Updated on

sanitatpúblicaI coincidint amb l’acte de presentació de la Sectorial de Salut de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) dedicat a donar veu als hospitals privats de Catalunya que negocien d’amagat  amb CiU l’espoli de la sanitat pública catalana, voliem compartir una entrevista a Àngels Martínez Castells (membre del Consell Científic d’Attac i presidenta de Dempeus per la Salut Pública) publicada a Cafè amb Llet. Voldria recordar abans de deixar-vos amb l’entrevista que a la Junta de l’ANC i com a responsable d’aquest sectorial podem trobar Llorenç Sotorres, director estratègic de la Unió Catalana d’Hospitals, la patronal privada que s’ha vist esquitxada amb alguns dels escàndols de corrupció i robatori de Josep Prat, Carles Manté, Ramon Bagó, Boi Ruiz i companyia  Em pregunto si aquest és el model de país que volem fer…? a que juga l’ANC ? Catalunya un país en mans de les mútues i els hospitals privats ?

M’estimo més llegir a l’Àngels i trobar una mica de llum i coherència…

La sanitat és la partida més gran de la Generalitat. Li pregunto com economista: si la Generalitat no té diners, no és inevitable retallar en sanitat?

Gestionar pressupostos és una tasca política i no un exercici comptable com ens volen fer creure. I això li dic com economista. Independentment que hi hagi més o menys milions, els pressupostos no són partides inamovibles i la clau és identificar bé les prioritats. Al 2013 el que es va dedicar a pagar interessos de deute és pràcticament el doble del que s’ha retallat en sanitat.

Però una part d’aquest deute és produc te d’haver construït hospitals i finançar serveis per als ciutadans…

Quedi clar que l’origen del deute és privat. Però a més, l’informe sobre corrupció i sanitat del Global Corruption Report de Transparència Internacional de l’any 2006 advertia que prop del 10% dels diners que es mouen al sector sanitari als països desenvolupats es ‘perdia’ en corrupció. I no hem millorat. Un informe de la UE de 2014 adverteix que el sector més vulnerable a la corrupció, després de la construcció, és el sanitari…

I això està al deute que hem de pagar…

Sí. I també has de sumar els intermediaris, els sobrecostos injustificats, les portes gira tòries o la despesa en medicaments inflada pel monopoli de les farmacèutiques.

Llavors la solució passa per no pagar el deute?

La solució passa perquè els polítics facin el que han de fer: posar davant de tot les per sones i auditar el deute il·legítim. Estan allà per servir el bé comú i no per assegurar el cobrament als bancs o per rescatar auto pistes. Aquest és l’ordre de prioritats i no a l’inrevés!

Però alguna raó deuen tenir els governs per assumir aquest ordre de prioritats.

Aquestes prioritats estan definides des finals dels anys 80. El Consens de Washington primer, i el de Brussel·les després, van establir aquestes regles del joc que no són res més que l’acceptació que les polítiques econòmiques les marquen els poderosos i els seus lobbies.

I els governs on queden?

Doncs queden en el que estem veient: uns governs titella al servei de la banca, La Caixa i les multinacionals. Tant és que Boi Ruiz o Mas Colell siguin consellers d’una autono mia o ministres d’un país independent. El problema és que serveixen a uns interessos determinats que no són els de la població de Catalunya.

Però aquest govern té els vots de la ciutadania…

Aquesta és la feina de tots els tertulians i els intel·lectuals que estan al servei del poder. Amb un nivell ínfim en la majoria dels casos, aquesta gent té tots els altaveus a la seva disposició i la majoria de mitjans menyspreen la ciutadania.

I això fa que la gent voti governs titelles?

Ajuda molt. Aquests formadors d’opinió treballen per a què la gent no s’adoni, es confongui i, el més efectiu, es cregui que no pot fer res, que això és el que hi ha!

Però aquesta gent són experts, gent amb estudis… hi ha col·legues seus del món de l’economia…

Ser economista no pressuposa res. Fa uns dies estudiants d’economia d’universitats de tot el món van fer públic un manifest on demanen més pluralisme en el programa. A les universitats està passant el mateix que a les televisions: només se sent el discurs econòmic que interessa al poder. A Catalunya, per exemple, tenim en Sala i Martin, que sembla ser l’únic economista del país. Quan el trobo a la televisió, canvio de canal.

Però la gent diu que Sala i Martin s’explica molt bé!

Sí, però l’important és el contingut del que diu! Cal veure a favor de quins interessos està. En José Luis Sampedro deia que hi ha dos ti pus d’economistes: els que treballen per fer els rics més rics i els que treballen per fer els pobres menys pobres.

I en Sala i Martin…?

En Sala i Martin és dels primers. Dels que omplen les universitats amb el mateix discurs monolític que ha enfonsat l’economia. Per això els estudiants fan un manifest! Saben que hi ha tot un món econòmic que els amaguen. Fins i tot des de l’elitista universitat de Harvard han signat el manifest.

De Harvard als hospitals…

És que és tot el mateix. Cal veure l’economia, la investigació, la sanitat, l’educació, el con junt dels serveis públics de manera global… i sobretot, cal veure la sanitat i l’educació com a inversió i no com a despesa…

I quin paper té el ciutadà que va a un hospital o a un CAP i no l’atenen?

El primer és no permetre que li donin llargues o que el posin en una llista d’espera eterna. I una altra cosa important: no caure en el pa rany i no fer-se d’una mútua!

Però si el conseller Boi Ruiz ha dit que és el que s’ha de fer!

El consell, que se’l posi on no li faci nosa. I el conseller, que dimiteixi. La gent ha d’exigir que se l’atengui com cal a la sanitat pública. Si et fas d’una mútua els estàs seguint el joc i admets que ells han guanyat. I a més, és un perill per a la salut pública: només la sanitat pública pot millorar els determinants de salut de la població.

Però les mútues sí que atenen els malalts

Sí, sempre que tinguin diners i sempre que no estiguin gaire malalts. Les mútues són empre ses que cerquen beneficis. Saps aquella dita que diu que els bancs són com qui et deixa un paraigües quan fa sol i te’l demana -amb interessos- quan comença a ploure? Doncs el mateix passa amb les mútues, la majoria en mans de la banca.

Si demà fossis consellera de sanitat, que és el primer que faries?

No ho tinc entre els meus plans! Però el primer que cal fer és descontaminar la sanitat pública de la privada. Cal treure tots els paràsits que l’estan corcant i fer neteja de consorcis, fundacions, intermediaris. Ah! I acabar amb les portes giratòries que transiten els alts càrrecs de la pública a la privada i al revés. Això no és saludable i surt molt car!”