Mes: Juny 2016

“A la banca el lema és: confiança zero, fidelitat zero”

Posted on Updated on

1

Joris Luyendijk, antropòleg i periodista; explica la idiosincràsia del món de la banca a La Contra del passat 1 de juny.

Tot continua igual: Amb la seva mirada d’antropòleg va ser corresponsal a l’ Orient Mitjà iva escriure un llibre sobre com intenta treballar una tribu de corresponsals de guerra. El 2011 va decidir passar dos anys explorant el món financer de la City londinenca, va entrevistar més de 200 treballadors per entendre la cultura de la banca. El resultat és Nedant entre taurons (Empúries). Descobrir com es mouen i què pensen els artífexs de la crisi és simplement aterridor. No hi ha dolents, tampoc no hi ha ètica, hi ha secretisme i por, molts diners per guanyar, incentius perversos i un curt termini miop. “Abans de la crisi molts directius no ente­nien els productes que venien, però ningú no fa preguntes i és aterridor que res no hagi canviat”.

Hem tingut antropòlegs ­innocents, antropòlegs a Mart…

Jo he estat un antropòleg a la City londinenca, al món de les finances.

2 Què buscava?

La resposta a una inquietud generalitzada: com és possible que hàgim hagut de rescatar els bancs i que cap banquer no hagi hagut de tornar les bonificacions que van rebre, i com poden viure amb la consciència tranquil·la…

Una qüestió ètica.

Els banquers em van dir diverses respostes: “No tinc la consciència tranquil·la, però he de pagar una hipoteca i una escola privada”, “jo no empitjoro el món”, i després hi ha els que s’autoproclamen “màsters de l’univers” o “ cigala pendular”.

Què diuen, aquests?

“Puc viure amb mi mateix perquè sóc genial!”. D’altres viuen a la bombolla (es fiquen al llit amb banqueres i els seus amics són banquers) i no concedeixen entrevistes. Però la característica essencial del món de les finances és que no es fan preguntes morals, només es plantegen si és legal o no.

Entenc.

Davant d’atemptats gihadistes, la majoria d’operadors que vaig entrevistar no es van plantejar si havia mort algú que coneixien, van veure l’oportunitat de vendre assegurances de vida.

Vostè compara la gent que treballa als bancs amb diferents animals.

Els vaig preguntar a tots amb quin animal s’identificaven. Els executius van dir: sóc un lleó, un llop, una serp, un velociraptor. Els encarregats del control intern, la feina dels quals és evitar qualsevol tipus d’escàndol o patacada financera, em van dir: una formiga, una abella…

3

Una fauna insòlita…

Un executiu pot perdre en un dia 5.000 milions d’euros i els qui ho han de controlar es veuen com formigues… És significatiu. Al sector els anomenen “els jutges de línia”.

Quin ambient hi ha?

Per sobre de l’avarícia, hi ha la por. Saps que cada tres mesos com a mínim acomiadaran algú del teu equip. No fas amics.

Com l’acomiaden, a la gent?

Tornes de dinar i el teu company de taula ja no hi és o el teu ordinador està bloquejat i de seguida reps la trucada de recursos humans. Acompanyat tota l’estona d’un cap de seguretat, reculls els teus estris i en cinc minuts, al carrer.

Això deu forjar caràcter.

La idea que la gent s’ha de preocupar per la seva empresa o els col·legues és ingènua. A la banca el lema és: confiança zero, fidelitat zero. Et converteixes en algú molt curtterminista i els incentius hi col·laboren molt.

Molt dur.

Els treballadors de la banca consideren el primer acomiadament com un ritu d’iniciació. T’ofereixen sis mesos de sou lliures d’impostos si firmes un document que diu que no demandaràs el banc ni parlaràs amb periodistes.

5En general, són persones superficials?

Emocionalment sí, però el seu coeficient en els test d’intel·ligència és molt alt. Treballen a l’entorn de 14 i 16 hores cada dia en un ambient en què perceben que parlar de qüestions privades és molt perillós.

…És clar que els compensa.

Molts creuen que només es dedicaran a aquesta feina tres o cinc anys, però després veuen que el seu cap, una mica més gran que ells, guanya el doble, i allarguen una mica, i una mica més…

Trist.

Tot és a curt termini i, per tant, la seva filosofia és: “per què he de tractar millor els meus clients del que el meu banc em tracta a mi?…”. I a això es redueix la venda de certs productes a pensionistes. Et diuen que si no els hi venen ells, els hi vendrà el seu col·lega i, al final de l’any, qui n’hagi venut més es queda i l’altre se’n va.

I els sembla prou raó?

Tots semblen més grans de l’edat que tenen. Crec que a molts d’ells aquest comportament els causa molt dolor, però se senten impotents i estan molt ben pagats.

Què l’ha sorprès, a vostè?

L’ambient és molt masculí i agressiu fins i tot entre les dones. De fet, parlen utilitzant metàfores de guerra: trinxeres, presoners, violar i ­saquejar… Aquest vocabulari fa més fàcil per a ells silenciar la seva consciència.

Així ens ha anat.

El 2008 tot era caos i els alts executius no coneixien els riscos que estaven assumint, eren ignorants i incompetents, i això espanta moltíssim, ens estimem més pensar que són uns malvats, però el que hi ha és falta de lògica.

4Poques hores abans que caigués Lehman Brothers els crèdits es van congelar.

Sí, i alts executius van comprar or i van trucar a les seves dones perquè fessin provisió d’aliments i marxessin amb els nens al camp. Te­mien que tot el sector financer s’enfonsés.

Vam estar a punt?

Herman van Rompuy, un dels alts funcionaris de la UE, va dir que vam estar “a mil·límetres” d’aquest escenari, per això van decidir salvar els bancs. Després tothom, incloent-hi el personal dels bancs, esperava grans canvis que no es van produir. I tot continua igual.

 

És tremendista, vostè?

No, però tinc claríssim que el sistema només canviarà si el forcen a fer-ho, és una qüestió política, i continuen els mateixos al poder.

Ara és el moment: Votem En Comú Podem !!!

Posted on Updated on

1

Fa un parell de dies us deia que tenia molts motius per demanar el vot a En Comú Podem i avui volia donar-vos uns quants més…

Podria dir-vos que el marit de la Noemí (indepe de socarrel), no es vol resignar,  ja fa un any i mig que espera per fer-se una prova a la Vall d’Hebron (gràcies a les retallades d’en Boi Ruiz – no oblidem) i que no hi ha dia que no hagi de prendre calmants i al final l’han fet fora de la feina ja que no “complia”…  o que la Marta, sense feina i amb la seva filla a Londres, creu que ara sí, ara sí podem canviar alguna cosa… Totes dues votaran En Comú Podem per primer cop…

Podria dir-vos que és insultant i una vergonya que la Sra. Pepita, amiga de la meva mare, hagi rebut un augment de 1,57 € en la seva minsa pensió i que hagi de sentir el Rajoy en els debats que ell és la “garantia” del sistema de pensions… ella s’ho està rumiant, tota la vida fent confiança als mateixos i ara dubte… meravellosos dubtes, voti el que voti…

Per no parlar, dels seus consogres de Jaén, que després d’anys de votar el PSOE ara votaran a Diego Cañamero, “jornalero”, digne sindicalista i lluitador per les llibertats dels pobles, ara candidat de Unidos Podemos.

Podria dir-vos que la dignitat torna a la política i que si assolir 69 diputats “diferents” ja va ser un èxit, ara podem arribar més lluny a la recerca d’un model honrat, progressista, del bé comú, feminista, igualitari, solidari, just, sostenible, lliure…

I crec que més enllà dels meus mots, val la pena sentir  les paraules d’una companya i d’un company amb els que aconseguirem canviar les coses: Ada Colau i Iñigo Errejón.

I per tot això votaré En Comú Podem !!!

Posted on Updated on

Cartells Podemos i ECP

Podria parlar una bona estona dels diferents motius que em porten a donar suport i demanar el vot per En comú podem.

Avui, podria dir-vos que el meu germà, votant de la CUP, té clarissim que sense fer fora al PP no tindrem llibertat a Catalunya… que en Marc el meu amic de la infantesa que votava socialista ja va votar a les municipals a Barcelona en Comú i ara està il·lusionat amb la victòria dels “comuns”…

Podria dir-vos que m’agradaria que el meu avi estigués viu per veure com els republicans catalans com ell (els de veritat, de cor i puny alçat) ens acostem a la victòria… o compartir aquest moment amb els meus tiets que van viure tota la seva vida amb por i malgrat això mai van perdre el somriure ni l’esperança en món millor, en un món més just per la gent senzilla, pel 99%…

Però m’estimo més donar la paraula avui a un company que si que em representa: Alberto Garzón… Paraules plenes d’emocions, somriures, dignitat, il·lusions i justicia…

En comú podem!!! El Canvi ja és aquí!

Posted on

elcanvijaesaqui

Dimecres 22, 19h. Plaça Can Fabra de Barcelona

Arriba l’acte final de campanya, on comptarem amb alguns convidats especials. El 26J tenim una oportunitat històrica per fer fora el PP i les seves polítiques del Govern!

No et perdis les intervencions de: Owen Jones, Ada Colau, Xavier Domènech, Íñigo Errejón, Lucía Martín, Gerardo Pisarello, Laia Ortiz, i la música de Nacho Vegas…

Colau y los estereotipos

Posted on Updated on

Encara que ja fa dies d’aquest debat, crec que cal anar recordant que “El classisme considera que els que no pertanyen a la casta no són dignes d’ocupar el lloc reservat a ella…” tal com ens il·lustra aquest article de Milagros Pérez Oliva a El País del dia 3 d’abril:

1
En La opinión pública, un clásico del periodismo y la política en muchos aspectos superado pero en otros aún vigente, el periodista y filósofo norteamericano Walter Lippmann se refería en 1922 a los estereotipos como “una imagen ordenada y más o menos coherente del mundo, a la que se han adaptado nuestros hábitos, gustos, capacidades, consuelos y esperanzas. (…) En ese mundo las personas y las cosas ocupan un lugar inequívoco y su comportamiento responde a lo que esperamos de ellos. (…) Ningún estereotipo es neutral. Son la garantía de nuestro amor propio y la proyección del sentido del mundo que cada uno tiene. Por tanto, los estereotipos arrastran la carga de los sentimientos que llevan asociados”.

Cuando Félix de Azúa, un intelectual que acaba de ingresar en la Real Academia Española, se refiere a la alcaldesa de Barcelona, Ada Colau, como una ignorante que debería estar vendiendo en una pescadería, no solo está catalogando a la persona a la que se refiere. También se cataloga a sí mismo. En esa valoración está implícita toda una exhibición de sus referentes mentales, de su personal sentido del orden de las cosas. El mismo orden que unos días antes había expresado un concejal del PP de Palafolls al afirmar que “en una sociedad seria y sana” Ada Colau no sería alcaldesa sino que “estaría fregando suelos”.

Los estereotipos implícitos en estas frases expresan la concepción del mundo que esas personas tienen. Una visión que parece muy antigua, pero ya sabemos que todo vuelve. Podría pensarse que, en la persistente campaña de acoso y derribo que sufre la alcaldesa, estas manifestaciones no pasan de ser anécdotas estrafalarias. Pero no es así. Tanto el concejal como el académico expresan en realidad algo que muchos de los adversarios políticos de Colau piensan pero esconden porque saben que eso les define y definirse en términos tan clasistas tiene hoy consecuencias. Afortunadamente, las tiene.

El clasismo entraña un sentimiento de superioridad de casta. Los que no pertenecen a la casta no son dignos de ocupar el lugar reservado a ella. Las que friegan suelos o venden en una pescadería, no son casta, ergo no merecen ocupar las posiciones que “en una sociedad seria y sana” corresponden a ciertas élites y que en el espacio público, es el poder, concebido como un instrumento para perpetuar la estratificación social.

En la visión clasista del mundo, nadie que no pertenezca a la casta o esté bendecido por ella, merece ejercer el poder. En ese orden mental, ejercer la alcaldía exige una dignidad de clase de la que carecen las limpiadoras y las vendedoras. Se establece así una jerarquía de personas y de dignidades. Hay una jerarquía de dignidad vinculada a la jerarquía de clase. Cualquiera que se salte el orden natural de esa jerarquía, es un usurpador. Y si es una mujer, doblemente usurpadora. Porque también hay una jerarquía de géneros. Colau, evidentemente, no es hombre y no imagino a ninguno de quienes le han faltado al respeto diciendo algo similar del alcalde de Valencia, de Cádiz o de Santiago, aun cuando por posición e ideología, representen lo mismo que Colau.

Pero en esta lógica, aún hay más: las que friegan suelos o venden pescado en el mercado están donde tienen que estar y no en las alcaldías porque carecen de cultura para comprender la complejidad del mundo. Una vendedora de pescado no puede ser alcaldesa. Y si una mujer que debería vender pescado a pesar de todo consigue ser alcaldesa, es porque la gente que la ha votado se ha equivocado. Un error de la democracia. De ahí a decir que la democracia es un error porque no garantiza la buena elección de quienes han de ocupar el poder, hay un paso muy corto. Peligrosamente corto.

2

El propio Lippmann, que profundizó en el papel de los estereotipos y la conformación de la opinión pública, pensó que podía ser mejor dejar el poder en manos de élites bien formadas y preparadas para ejercerlo. En la misma entrevista en la que menosprecia a Colau, el académico y fundador de Ciudadanos muestra su contrariedad con los resultados del 20-D y afirma que la gente que apoyó a ciertos partidos debía “votar borracha”. Que es lo mismo que decir que no sabían lo que votaban. Tampoco debían saberlo, cabe deducir, los que con su voto hicieron posible que Ada Colau, que debía estar vendiendo pescado, gobierne “una ciudad como Barcelona”.

La visión clasista del mundo es posible que considere preferible que las alcaldías se adjudiquen por el mismo procedimiento que los sillones de la Real Academia, por cooptación y con discurso de bienvenida. Pero los tiempos, como decía la canción, están cambiando. Si Ada Colau y otras como ella que deberían estar fregando suelos o vendiendo pescado están hoy gobernando las instituciones es porque, en democracia, cada persona vale exactamente lo mismo, un voto. Y aunque la opinión pública puede manipularse, hoy ya no es tan fácil construir estereotipos de base clasista. Al contrario. Ada Colau, que puede fregar suelos, vender pescado y ejercer como alcaldesa con la misma dignidad, ha sabido darle la vuelta al discurso. Se ha ido al mercado y se ha hecho una foto con las vendedoras de pescado: “Orgullo de ser mujeres trabajadoras”, ha tuiteado. Harán bien, las élites con clase, de no despreciar a ciertas alcaldesas.

Iannis Varufakis: “Barcelona està liderant un canvi a nivell europeu”

Posted on Updated on

1

Iannis Varufakis, economista grec i exministre del govern d’Alexis Tsipras, és una de les cares visibles de la lluita contra l’austeritat. El convenciment que cal confrontar les imposicions de la Troica i reformar Europa l’han portat a no deixar la política. Posa Barcelona com a exemple que el canvi és possible i, segons arribar a dir, el govern espanyol que surti de les eleccions el 26-J tindrà a les mans l’oportunitat de “salvar Europa”. Aquests dies trepitja la capital catalana per fer costat a Ada Colau i presentar el llibre ‘Un Plan para Europa’ (Icària Editorial), una conversa amb Gerardo Pisarello. En aquesta entrevista de CRÍTIC i ‘Público’ (en castellà), es mostra optimista davant una Europa que reconeix “horrible” però que vol reformar.

Berlín, Londres, Barcelona…Quin és el propòsit polític de tant viatge?

Després que la rebel·lió de la primavera atenesa contra la Troica fes fallida un grup de nosaltres va decidir que era essencial recollir aquest esperit de rebel·lió que havia començat a Atenes per reiniciar la Unió Europea, recrear les circumstàncies d’esperança compartida i portar aquesta campanya a la resta d’Europa. Per una simple raó: si no ho fem, l’Eurogrup, el Consell Europeu, l’Ecofin,… continuaran imposant les mateixes polítiques i la Unió Europea acabarà per desintegrar-se, no sobreviurà.

D’aquí poc farà un any del famós ‘oxi’ del poble grec a la Troica. Després vostè va decidir dimitir. Com veu aquest moment i aquesta decisió ara?

Vaig dimitir -això és el que vaig dir en aquell moment- com a gest de solidaritat amb Alexis Tsipras. Bé, de fet, la raó per la qual vaig dimitir va ser perquè la nit del referèndum l’increïblement valent poble grec ens va donar un 62% de mandat per dir ‘no’ a la Troica i el primer ministre va decidir dir ‘sí’. Per això vaig dimitir, perquè no volia seguir endavant amb aquest ‘sí’. Des d’aleshores em temo que la meva valoració i la de la majoria dels que vam dir no es va confirmar: pensàvem que dir sí suposaria perpetuar la crisi i convertir Grècia en un país cada vegada menys sostenible.

Quin paper per al canvi a Europa pot jugar Espanya després de les eleccions del 26 de juny?

El poble espanyol té una oportunitat el 26 de juny de triar un govern que salvi Europa i això és en el que hauríem de centrar-nos. No tant en què podem demanar-li a Europa per Espanya, quants diners podem rebre o quin tipus de concessions podem aconseguir de Brussel·les. Espanya és una economia significativa, molt més gran que Grècia, i té un pes suficient per imposar-se a Frankfurt o a Berlín. Cal un canvi de mentalitat. Mariano Rajoy i Matteo Renzi han usat el pes dels seus països per ser autoritzats a trencar les regles. Això no canviarà Europa ni ajudarà a Espanya o Itàlia. Necessitem noves regles, rediscutir i redissenyar la manera en què estem fent les coses i és aquí on el nou president d’Espanya, sigui qui sigui, té una oportunitat que no pot deixar escapar.

Té Podem el pla contra l’austeritat que no va tenir Syriza per plantar cara a la Troica?

No es tracta de tenir o no tenir un pla contra l’austeritat, nosaltres el tenim, en teníem un a Grècia. És molt més senzill: es tracta d’aturar l’austeritat, deixar de retallar, deixar de pensar que retallant aconseguiràs alguna cosa, no cal ser un geni. La qüestió clau és: tenim un pla per fer front a les amenaces que vindran des de Brussel·les? Hi ha una intenció real de confrontar-les en lloc de ser condicionat?

Es poden confrontar aquestes amenaces?

Absolutament. No només tenim la possibilitat sinó que tenim eines potents per fer-ho. El que necessitem és en primer lloc un pla detallat sobre què fer, en segon lloc necessitem avisar d’això abans, i en tercer lloc hem de rebutjar qualsevol intent per part de la Troica de condicionar el nou govern. Hem de fer públiques aquestes intencions perquè el senyor Dijsselbloem, el BCE… sàpiguen quines són.

Però Podem té aquest pla per fer front a les amenaces? Vostè el coneix?

No és el meu paper interferir en els assumptes de Podem o de qualsevol altre partit. Jo crec molt en la sobirania de les nostres nacions i els nostres partits polítics. Des de DIEM25, el Moviment per la Democràcia a Europa, el que estem fent en anar d’un país a un altre és crear una agenda europea en què els partits i els governs progressistes puguin operar d’una manera que sigui beneficiosa, en aquest cas, tant per als catalans com els espanyols o els europeus.

2

Considera que Podem ha suavitzat el seu discurs després de l’experiència grega?

No hi ha res de dolent en un discurs tou, no hem de confondre’ns: no cal un discurs revolucionari per dur a terme accions revolucionàries. Per dur a terme el canvi que necessita Espanya i també Europa hem de participar de la diplomàcia però al mateix temps ser ferms amb els principis importants. Per exemple: no acceptar les regles tal com són, que no hi hagi un compromís amb les polítiques anteriors que Rajoy ha estat seguint. No hi ha cap mena de dubte que el Banc Central Europeu o l’Eurogrup intentaran imposar al nou govern les polítiques del govern anterior. És aquí on no podem ser tous. Hem de ser molt durs en això.

Avui mateix [ahir pel lector] participa en un acte amb l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Fa molt pocs dies feia un any de la seva elecció com a alcaldessa. Des del govern municipal s’han trobat amb certes dificultats.

Com a progressistes europeus tots estem mirant cap a Barcelona i estem molt orgullosos del que està fent Ada Colau des de l’administració. Per descomptat que et trobaràs amb limitacions o dificultats, no vivim en el món ideal en el qual ens agradaria viure. Però el que ha fet Ada Colau a Barcelona és un miracle; un moviment que va començar com a moviment de protesta contra les mendicitats del neoliberalisme a nivell local ha entrat a l’ajuntament i l’ha canviat. Tenint en compte les limitacions amb què es troben, els nostres companys Barcelona han transformat la forma de governar la ciutat i s’elabora el pressupost. La ciutat de Barcelona pot no estar sent innovadora respecte al finançament de negocis o cooperatives. La innovació està en com fer això amb el progrés que requereix: des de les institucions però al mateix temps contra l’establishment. Això és el que necessitem portar a altres nivells: regional, estatal i europeu. Quan la gent em diu: ‘La Unió Europea és una institució horrible, per què dius que hauríem de mirar de democratitzar-la?’ Els dic: ‘Bé, la ciutat de Barcelona solia ser també una institució horrible…’.

Pot Barcelona liderar un canvi a nivell europeu?

Ja ho està fent. Cadascun dels ajuntaments que conec, des de Leeds -on vaig estar fa un parell de dies, al nord d’Anglaterra- fins a Grècia, estan mirant què està passant a Barcelona, agafant idees i pensant maneres en què iniciatives a Barcelona poden ser transformades en experiències locals.

Com és percebuda Ada Colau a Europa? Considera, tal com es preguntava Dan Hancox en un article a ‘The Guardian’ fa uns dies, que és l’alcaldessa més radical del món?

Bé, no estic molt segur de si és l’alcaldessa més radical perquè tampoc sé molt bé què entendre per radical, el que sí que sé és que és una alcaldessa que està canviant d’una manera radical la seva ciutat i canviant la perspectiva que tenen els europeus sobre de què són capaces les seves ciutats. Estic convençut que Ada Colau és una figura influent en la política europea i no em preocuparia massa si als grans buròcrates europeus no els agrada, això seria de fet una medalla d’honor per Ada Colau.

Llegir més a Crític

El patriotisme es nota en la declaració d’Hisenda

Posted on Updated on


3

Per això quan desenes de polítics, periodistes, advocats, empresaris, famosillus o esportistes ens omplen de paraules “emotives i sinceres” sobre el seu amor a Espanya, Catalunya, el Barça, el Madrid o  el Corte Inglés, no puc estar-me de tenir mal de panxa…

Quina pàtria tenen els Pujol i fills, Marta Ferrusola, Rodrigo Rato, Lluís Prenafeta, Luís Barcenas, Felipe González, Millet i els amics del Palau (amb Àngel Colom el capdavant), els consellers Planasdemunt, Cullell, Farreras, Roma, Carretero, Ausàs o Alavedra o la màfia valenciana dels Camps, Barberà, Fabra, Cotino, Zaplana, Blasco…?  per no parlar dels Daurella, Molins, Lara, Carulla, Carceller, Godia, Lao i etc…  

Nacionalisme…? patriotisme…?  una colla de corruptes, lladres i mentiders que tapen les seves vergonyes amb banderes mentre tracten al 99% de la població com idiotes… us deixo amb un article de fa un parell de mesos d’Elvira Lindo en referència als papers de Panamà,Unos tanto y otros tampoco“:

2

El patriotismo se nota en la declaración de Hacienda. La frase no es mía, sino de mi padre, y ya ha sido citada, no por mí que, algo desconsiderada como todas las hijas, tendía a desconectar cuando en la sobremesa mi progenitor la emprendía con su tema favorito, la corrupción. La frase la suele citar con frecuencia el yerno, que admiraba esos aforismos que, aún relacionados siempre con el oficio de contable, contenían algunas ideas sobre la decencia que tal vez hubieran debido incluirse en esa asignatura que nunca fue, la de Educación para la Ciudadanía. Es irónico que el Partido Popular no permitiera que prosperara, cuando deberían haber sido los primeros interesados en asistir a un curso intensivo en una escuela de adultos.

La declaración de Hacienda. Madre mía, lo que esos documentos contienen y cuentan de nosotros. La vida escrita en números. Esta semana se ha hecho evidente a lo bestia la paradoja española: al mismo tiempo en que la web de la Agencia Tributaria se bloqueaba por la entrada masiva de españoles que intentaban cumplimentar su declaración, se hacía pública la lista de personajes que a lo largo y ancho de este mundo han estado creando sociedades ficticias con el único fin de eludir los impuestos en la patria que dicen amar o representar. Entre los ciudadanos que trataban de entrar en la página del ministerio recaudador se encontraban tecleando muchos jóvenes que, a pesar de ganar unos sueldos ridículos, son vigilados a conciencia por los inspectores. Si encima se trata de pobres autónomos, precisan para colmo de la ayuda de un asesor fiscal para que les diga cómo tienen que gestionar los cuatro euros que ganan. Es lógico que eso cree un resentimiento. Lógico y previsible que quienes viven lampando y son fiscalizados con tanto celo se sientan maltratados.

En España, en donde tan hipócrita relación se ha tenido siempre con el dinero, hasta el punto de negar u ocultar que se tiene cuando se tiene, estas injusticias que claman al cielo han generado un clima de rencor social, que tardará tiempo en despejarse si es que alguna vez amaina. La prensa ha jugado bien su partida sacando a la luz estos papeles, pero también se ha amarilleado a conciencia, haciendo hincapié en los nombres de personas conocidas que dan color al escándalo. Cuentan los medios con que hay una vara diferente de medir a unos y a otros de los que integran esas listas. Si el que se vale de trucos para no pagar impuestos en su país es un futbolista nadie le va a negar el aplauso por un gol. Imposible imaginar que desde las gradas de un estadio se abuchee a una estrella del balón por hacer trampas fiscales. En cuanto a los Putin, los Cameron y demás familia todo queda o quedará en la abstracción inalcanzable de los poderosos. El escándalo pasará por ellos como un vendaval. Luego la calma. ¿Alguien se imagina a Putin dimitiendo por este asuntillo? ¿Alguien sabrá verdaderamente cuánto dinero afanan? Las dimisiones solo ocurren en Islandia.

5

Aquí, en España, estamos acostumbrados a que la corrupción no mueva la intención de voto. Puestos a ponernos farrucos nos desahogamos con la gente de la cultura, a la que consideramos que, en el fondo, está donde está por el morro. No disculpo a nadie, ni tampoco juzgo, porque de momento hay un amasijo de nombres y de responsabilidades muy diferentes, pero presiente una más saña con ciertos personajes que con otros. También es cierto que en los noventa, década en la que el dinero circulaba como si no hubiera un mañana, a aquel que ganaba más que la media enseguida les salían expertos, asesores, profesionales de las finanzas que aconsejaban trampas; una legión de cuñados que te venían a susurrar al oído que mientras tú pagabas impuestos otros los estaban derivando a… En fin.

Pero hay algo si cabe más inquietante que ese rencor social, que al final se acaba ejerciendo hacia cualquiera al que le vayan bien las cosas en la vida, y es el discurso catastrofista, el que viene a decir que todo es una mierda, que todo está podrido, que todas las democracias son una farsa. En mi opinión, ese discurso es la cerillita, pequeña pero eficaz, que prende la hojarasca. Una manera de reclamar la presencia de un salvapatrias que, con mano de hierro, venga a salvarnos de esta degeneración y nos obligue a ser decentes por decreto. Como si en las dictaduras no hubiera corrupción y esto fuera un problema endémico del sistema democrático. ¡Anda que no se robaba cuando entonces!

Y a todo esto doña Pilar, sacando los dineros del Reino en el que es Infanta. Acaba una por pensar que el Rey, el de ahora, habría crecido más a salvo en una familia de acogida.

4