Mes: Abril 2016

Los lobbies económicos y los ciegos porque no quieren ver

Posted on Updated on

2
El drama del asesinato de Berta Cáceres personifica al de una víctima aún mayor: los pueblos, la naturaleza y el Planeta.

Que los lobbies económicos son capaces de cualquier cosa ya lo sabemos. Que son mafias de guante blanco en los despachos y de mano ensangrentada en donde ponen en práctica sus decisiones ya los sabemos. Que son capaces de mentir, de extorsionar y hasta de matar. Lo sabemos.

Hace pocos días fue asesinada en Honduras Berta Cáceres por su activismo ecologista y por ser indigenista, feminista y defensora de los derechos humanos. Ella misma advirtió unos meses atrás de que estaba amenazada. Se podría decir que a Berta Cáceres la asesinaron el Gobierno hondureño, el Banco Mundial y la empresa estatal china Sinohydro, transnacional de la construcción: ella había liderado la oposición popular a la construcción de una represa en el río Gualcarque, que arrasaría con núcleos de población, recursos naturales y paisaje. Los militares también la habían rondado en 2009, cuando se opuso al golpe de Estado que derrocó al presidente Manuel Zelaya.

El drama del asesinato de Berta Cáceres personifica al de una víctima aún mayor: los pueblos, la naturaleza y el Planeta. Son muchas e importantes las voces que se alzan en una última llamada contra los abusos de quienes fomentan y provocan la llamada crisis ecológica y claman por la asunción de alternativas socioeconómicas que no favorezcan los intereses de la banca, de las élites y de las corporaciones, sino que combatan la desigualdad, trabajen por el desarrollo de un modelo de producción y consumo más justo y sostenible, y luchen por la regeneración ecológica. Frente a esas voces se emplean sin límites los lobbies económicos, y la muerte de Berta Cáceres nos demuestra hasta dónde son capaces de llegar.

BertaCaceres

En estos mismos días nos enteramos también de que  la industria cárnica maniobró en España para contrarrestar el informe que la ONU publicó en octubre de 2015, en el que se advierte sobre los efectos cancerígenos del consumo de carne. Las cuatro principales empresas del sector cárnico español (Interporc, Provacuno, Asici e Interovic)  contrataron los servicios de la consultora británica SPRIM para lanzar una campaña de comunicación y marketing que negara lo que había dicho la ONU. La mejor manera era dar una “respuesta científica”, y decidieron hacerlo a través de “expertos en salud y nutrición”, profesionales que se mostraron públicamente críticos con el informe y avalaron con su (ahora nulo) prestigio un documento de “refuerzo de la imagen positiva de la carne”, que habría de trasladarse a organizaciones de protección del consumidor y medios de comunicación. La consultora llega a llamarlo “evangelización” en defensa del sector.

El escándalo mayúsculo es que consiguen la colaboración, incluso en algunos casos a cambio de 500 euros, de Carmen Vidal Carou, catedrática de Nutrición y Bromatología de la Universidad de Barcelona; Abel Mariné, catedrático de Nutrición y Bromatología de la Facultad de Farmacia de la Universidad de Barcelona; Carmen Gómez Candela, jefa de la Unidad de Nutrición Clínica y Dietética del Hospital de La Paz, en Madrid; Antonio Villarino, presidente de la Sociedad Española de Dietética y Ciencias de la Alimentación (SEDCA); y Susana Monereo, jefa del Servicio de Endocrinología y Nutrición del Hospital Gregorio Marañón (Madrid). La campaña “científica” de la consultora contratada por los carnistas llega a conseguir que se pronuncien los pediatras a favor del consumo de la carne. Los que tienen en sus expertas manos a nuestros niños y niñas.

Una vez destapado el escándalo, estos presuntos expertos, así como los empresarios de la carne para los que actuaron de sicarios, debieran haber sido detenidos como un titiritero cualquiera y haber sido enviados a prisión preventiva del grave daño que causan a la sociedad, a la comunidad científica y a sus respectivos colectivos profesionales. No ha sido así, pues las fuerzas judiciales y del orden estaban ocupadas en detener e incomunicar a unos pacíficos antitaurinos que saltaron a la plaza de toros de Vistalegre para protestar contra la tortura pública y legal que se aplica a los animales en este país, y que a los medios no les resultó de interés, a pesar de que los activistas recibieron una paliza allí mismo por parte de unos taurinos que no fueron detenidos.

Pero más preocupante aún que las violencias de los lobbies económicos es la ceguera de esas víctimas suyas que no quieren ver que lo son. No hay más que remitirse a los  comentarios de muchos lectores a esa noticia, que habría de ser una bomba mediática si no fuera porque las propias víctimas de su onda expansiva se resisten a aceptar que lo son, ya que, de reconocerlo, habrían de cambiar sus hábitos de consumo: si en octubre todo fueron chistes con el chorizo, ahora tocaba negar la mayor aunque las cartas estuvieran boca arriba. Cabe destacar que quien firma este artículo es sistemáticamente acusada, precisamente, de querer “evangelizar” sobre ese consumo, cuando resulta que quien trata de evangelizar, como literalmente demuestran los documentos filtrados, es el lobby de la industria cárnica.

Berta-Caceres

Afortunadamente, aún queda un rastro de sensatez y dignidad, y  la Confederación de Organizaciones de Amas de Casa, Consumidores y Usuarios (Ceaccu) pide a la Agencia Española de Seguridad Alimentaria que refuerce su papel como portavoz para evitar el uso “torticero” de la “figura de los expertos”. No ha tenido mucho eco su protesta (ni siquiera hay comentarios en la noticia), pero demuestra que solo en nuestras manos está la posibilidad de hacer frente al monstruo que nos devora: el de los lobbies y sus intereses, que no son los nuestros. De un modo u otro, nos va la vida en ello, como siempre nos recordará la muerte de Berta Cáceres.

Anuncis

Entre lo posible y lo necesario, de Joan Subirats

Posted on Updated on

2

La exigencia de cambios profundos atraviesa todo tipo de países, aunque la dirección no esté clara. Las grandes transformaciones sociales no suelen poder predecirse

Article de Joan Subirats a El País

Vamos viendo como surgen propuestas aquí y allá que para los más avezados analistas políticos resultan ingenuas, infantiles, irrealizables. Me refiero, por ejemplo, a los fenómenos de Corbyn en Gran Bretaña o de Sanders en los Estados Unidos. Dos personajes de largo recorrido, que durante años han sido vistos en sus partidos como figuras más bien exóticas, que repetían cosas de otra época. Y lo más curioso es que sus propuestas han obtenido la mayor audiencia y apoyo precisamente entre los más jóvenes. Unos jóvenes con grandes incertidumbres sobre su futuro y menos moldeados por la realpolitik.

Los portavoces del realismo político se expresan en todas partes más o menos así: “La política es un asunto complicado; los avances se dan gracias a la gente de dentro del tinglado que sabe cómo manejar las cosas; si quieres conseguir algo, has de aceptar las reglas de juego y los límites que vas a encontrar en cada cuestión”. Al final, lo que queda es la frase de siempre en el mundo de la política y la gestión pública. “Olvídate, el cambio o es incremental o no es”. Si atendemos a cómo se ha leído el tema Syriza-Varoufakis parecería que los hechos dan la razón a los más curtidos en “la política tal cual es”. Pero, lo cierto es que no parece que sin Varoufakis la cosa nos vaya mucho mejor.

Parece extraño que Sanders insista en usar la expresión “socialismo democrático” como el mejor resumen de sus propuestas. Y lo es porque “socialismo” es la palabra más contraproducente para conseguir apoyos en lo que ha sido el imaginario político norteamericano. De hecho, Sanders sabe bien que Eugene Victor Debs, el máximo representante del socialismo en la historia política norteamericana, se presentó cinco veces como candidato del Partido Socialista a las elecciones presidenciales y nunca pasó del 6% de los votos (1912). A pesar de eso, Sanders sigue esa estela y la conecta con la tradición, esa sí mucho más mayoritaria, de Franklin D. Roosevelt o Lyndon B. Johnson, en el sentido de defender que la intervención pública y la lucha por la igualdad social son ideas tan legítimas como las propias del liberalismo y mucho más necesarias que nunca. Y los jóvenes coinciden en ello, más allá de prejuicios y etiquetas.

4

La exigencia de cambios profundos atraviesa todo tipo de países, aunque la dirección de ese cambio no esté clara. Las situaciones que generan transformaciones sociales significativas no acostumbran a poder predecirse. La coincidencia de una fuerte movilización o conflicto con otras circunstancias quizás ajenas, abre la oportunidad de cambiar cosas que un día antes parecían totalmente inamovibles. Es difícil imaginar que situaciones de este tipo surjan de técnicos y expertos que acostumbran a buscar salidas practicables en el clima político de cada momento. Son los movimientos sociales los que muchas veces pueden cambiar ese clima presionando y luchando por lo que muchos consideran propuestas impracticables e ilusorias. Las barreras son inmensas pues sus propuestas alteran las zonas de confort de muchos actores e intereses.

Lo normal es considerar que este tipo de movilizaciones son arriesgadas y contraproducentes. Es lo que Hirschman denominó como “retórica intransigente””, que apela a tres temas fundamentales: el riesgo, la futilidad y los efectos perversos. El riesgo supone exponer que cada vez que intentamos cambiar algo se corre el riesgo de perder lo que ya se tiene, y que por tanto, la inactividad es la postura más prudente. La futilidad expresa que no existen oportunidades de cambio, y desde esta óptica cualquier tipo de acción no es sino una pérdida de tiempo y recursos. Y los efectos perversos están relacionados con la idea de que cualquier tipo de actuación pensada para el cambio no hará sino empeorar las cosas. Lo que hemos visto en estos últimos años, con ejemplos distintos como la PAH o la ANC, es que frente esta “retórica intransigente” es posible levantar una “retórica de la movilización” que convierta en más realizable lo que poco antes parecía imposible.

La dialéctica instituciones y movimientos sociales debe seguir manteniendo dinámicas de colaboración y conflicto, de practicabilidad de lo que se propone, pero también de exigencia de lo que muchos consideran necesario y justo. Lo peor sería caer en lo que ya advirtió Debs cuando algunos dudaban de votar a alguien como él con pocas posibilidades de victoria: “mejor votar por lo que quieres y no obtenerlo que votar por lo que no quieres y conseguirlo”.

Democratic presidential candidate, Sen. Bernie Sanders, I-Vt., reacts to supporters during a concert hosted by his campaign, Friday, Oct. 23, 2015, in Davenport, Iowa. (AP Photo/Charlie Neibergall)

Manifest: Impulsant el canvi. A Catalunya, Podem

Posted on Updated on

Impulsant el Canvi és un punt de partida obert a tota la gent que es vulgui sumar, un projecte col·lectiu per al conjunt de la societat.

podem1
Manifest per un constituent català

Vivim temps de canvi. Ningú pot negar que hàgim entrat en un període d’acceleració del temps històric. El que abans portava dècades, ara pot durar només mesos, setmanes o fins i tot dies. Des del 15M hem vist canviar la prefectura de l’Estat, enfonsar-se el bipartidisme, retirar-se a la vella guàrdia (Rubalcaba, Duran i Lleida, Aguirre…) i caure “mites” com Jordi Pujol. Un ampli moviment ha vingut reivindicant alhora el dret a decidir com la millor forma per resoldre el model d’Estat. En joc es troba una altra idea d’Espanya; més democràtica, socialment justa i plurinacional.

Amb la crisi, les accions de la PAH contra els desnonaments, les marees contra les retallades i tantes altres mobilitzacions van deixar clar que, en democràcia, el protagonisme és i ha de ser de la gent. Però la crisi no només va posar de manifest la il·legitimitat del neoliberalisme causant de l’escletxa social. La corrupció, que fins llavors ens era presentada com una sèrie de casos puntuals, va aflorar en tota la seva dimensió estructural: comissions del 3%, seus embargades, sobresous en sobres, etc.

Davant això, els partits existents romanien inoperants, bloquejats per les seves velles regles i maneres d’entendre i fer la política. No van trigar així a ser destituïts al crit de “No ens representen!”. En el seu lloc van aparèixer formacions creades per gent corrent que va prendre la iniciativa i va estendre el protagonisme popular de les places als processos electorals.

Primer va irrompre Podem en les europees. El seu resultat va sorprendre, amb cinc eurodiputats del no-res i va marcar un abans i un després. Guanyar en el terreny electoral va deixar de ser una utopia. Van seguir els èxits locals de les candidatures d’unitat popular que va impulsar Podem i van conferir les alcaldies del canvi a Carmena, Colau, Ferreiro, Kichi i tantes i tants altres. Sense l’aposta de Podem per Barcelona en Comú, Ara Madrid, Marea Atlàntica, etc., el canvi encara no hauria començat. I quan semblava que la cosa es posava costa amunt, la remuntada del 20D va eliminar qualsevol ombra de dubte: el canvi havia arribat per quedar-se.

podemos3

Col·lapse a Catalunya

Mentrestant, no obstant això, l’escenari català ha col·lapsat per efecte de la deriva unilateral i plebiscitària de l’independentisme. La investidura de Puigdemont, en paraules d’Artur Mas, hauria aconseguit “corregir mitjançant negociacions el que no s’ha aconseguit per les urnes”. Catalunya, pionera fins fa res en les lluites per la democratització, s’ha instal·lat en una sort de “dia de la marmota” que ens entrampa sense remei en la ideologia de el “Processisme”. Aquí i ara, el canvi reclama un gir de 180 graus en la política catalana.

El resultat del 27S no va ser ambivalent: va ser un clar «No» a la drecera plebiscitària. I va ser també l’evidència que una majoria social molt més àmplia segueix volent resoldre la qüestió en referèndum. La victòria electoral d’En Comú Podem (ECP) en les generals ha demostrat que la difícil posició que va haver de defensar Catalunya Sí Que És Pot (CSQEP) en les autonòmiques es correspon molt millor amb la voluntat majoritària a Catalunya i que el mateix argument, en contextos electorals diferents, pot produir resultats molt dispars.

Per això, l’avanç de Ciutadans el 27S no només es va produir gràcies als errors eventuals de CSQEP, sinó també perquè va haver-hi qui es va creure al marge de la responsabilitat de frenar la marca blanca de la dreta centralista. La lliçó a extreure és inequívoca: més enllà de les diferències, vivim un context històric en el qual es penalitza no estar a l’altura del canvi. El 27S van fallar tant els qui van concórrer com els qui es van quedar a casa. Només la generositat posterior amb les confluències va fer possible el triomf del 20D.

podemos2

Confluència desitjable, confluència factible

Confluir és avançar cap a una fi comuna. Aquesta fi és el canvi al que aspirem; un canvi on tots els confluents implicats es reconeguin i participin en peus d’igualtat, reconeixement mutu i dignitat. Ningú pot dubtar que aconseguir la confluència més àmplia i millor organitzada és desitjable. Però és factible?, sota quines condicions?, en quins temps?, amb quins continguts?, mitjançant quins mètodes? A ningú se li escapa que la manera en què es conflueixi (o es deixi de confluir) pot tenir efectes molt dispars sobre el canvi.

Atès que la confluència no és una fi en si mateixa, sinó un camí a recórrer conjuntament, la qüestió és quina confluència volem protagonitzar des de Podem. Les confluències van néixer d’una urgència sobre la qual no hi havia marge de maniobra: una atapeïda sèrie de convocatòries electorals va obligar a improvisar a cada pas acords amb diferent grau d’elaboració. En alguns casos es van poder elaborar codis ètics comuns, propostes programàtiques conjuntes, assemblees territorials compartides, etc. En uns altres, com En Comú Podem, es van adoptar fórmules molt més properes a la simple coalició electoral amb els elements innovadors de cada confluent per separat.

Encara així, gràcies a l’aportació de Podem, ECP va aconseguir guanyar les eleccions generals (un 82% de vots de ECP, segons el CIS). Aquest èxit constitueix sens dubte un incentiu per seguir avançant. Ningú pot dubtar que, com va dir Juan Carlos Monedero, Podem sigui “la nau d’abastiment” de la confluència catalana. Amb tot, ECP no és a dia d’avui més que un esbós de confluència a la que cal dotar de contingut, cos i energies militants, sempre que es consideri oportú. Per dur a terme aquest esforç queda per davant un any o més.

Full de ruta

A l’hora de plantejar-nos confluir, propugnem un full de ruta que respecti, en primer lloc, els ritmes interns de tots els confluents. Les eleccions han suposat un desgast enorme; molt especialment per a les formacions de gent corrent que som de creació més recent. Abans d’avançar nous passos cal que estiguem tots en les millors condicions de contribuir al canvi. Accelerar la confluència de manera innecessària pot tenir costos imprevisibles i fer fracassar la fi perseguida.

En segon lloc, la defensa de la plurinacionalitat no és de cap manera una aportació aliena, ni menys encara patrimoni exclusiu d’altres confluents. Forma part del nostre “ADN” i així ha de seguir sent. No obstant això, a causa de la sèrie de convocatòries electorals, Podem no ha disposat de temps per afrontar la seva federalització interna. En la pràctica això ha generat dificultats addicionals amb implicacions tan greus com haver facilitat a la Taula a Les Corts negar el grup a ECP.

En tercer lloc, per tant, Podem ha de formar-se com un constituent a Catalunya, amb personalitat jurídica pròpia i capacitat per decidir de manera sobirana en l’àmbit català. Només des d’aquí té sentit iniciar amb altres confluents catalans una confluència de cara a un acord posterior d’àmbit estatal. Això situa, per tant, la re-articulació de la relació entre Podem i Podem en un moment constituent anterior a la confluència entre un futur subjecte català i la resta de confluències a nivell estatal.

En aquest horitzó, els qui subscrivim aquest manifest ho plantegem com un punt de partida obert a tota la gent que es vulgui sumar, sense resultats predeterminats, com a invitació a un debat col·lectiu protagonitzat des dels cercles pel conjunt de la societat. Perquè avui, com quan es va presentar Moure Fitxa, segueix sent necessària l’audàcia, la participació, el debat. No només tenim una història de batalles electorals, també expliquem ja amb un aprenentatge col·lectiu al que no volem renunciar. Des de la fundació dels cercles fins al 31E, passant per Vista Alegre, seguim el camí de l’apoderament popular. A Catalunya, també Podem.

SI ES POT!

Més informació a Impulsant el canvi

 podemos1

Les creus de Sant Jordi (del president Puigdemont) fan pudor a corrupció, explotació laboral i papers de Panamà

Posted on

2
En el llarg camí cap el suposat alliberament nacional i  social que Convergència, Esquerra i les CUP ens porten, sempre he cregut que serà amb els actes més que amb les paraules que podrem valorar si això va de veritat i si realment estem en un procés transformador o senzillament en un nou parany de la dreta catalana més rància i corrupte per continuar els seus negocis amb diners de tots i la privatització dels serveis bàsics. Per això quan hom s’assabenta de les molt devaluades i noves Creus de Sant Jordi del govern de Carles Puigdemont, no puc estar de tenir un esglai…

Primer de tot, hom pot tenir arcades quan uns guardons que tenen per finalitat «distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural» els hagin rebut en anys anteriors personatges com Andreas Schleef (president de SEAT que va acomiadar 660 treballadors/es), Duran i Lleida (sobren paraules) o Felix Millet (devia ser pel finançament irregular de les campanyes del Jordi Pujol i l’Artur Mas).

I per continuar amb aquesta línia tenim aquest any altres personatges que tenen bàsicament entre els seus mèrits la corrupció, l’explotació laboral i els “papers de Panamà”… que gran que estem fent Catalunya…

felip-puig-sol-daurella-artur-mas-nuria-parlon-francesc-lluch-1383077240433

Comencem per Sol Daurella, presidenta de Coca-Cola Iberian Partners, guardonada el mateix dia que es coneixia que el seu espòs, Carles Vilarrubí, un altre vergonyant guardonat,  surt en els Papers de Panamà. Vilarrubí, investigat pel cas de Jordi Pujol Ferrusola, suposadament va intervenir en la compravenda de les caves Montesquius a través d’una societat de les Bahames. I cal recordar els conflictes laborals, els acomiadaments massius i les retallades patides pels treballadors/es de la mà de la família Daurella. Com a mínim és sorprenent aquesta Creu de Sant Jordi…

Molt destacada també és la Creu de Sant Jordi per la Fundació Vila Casas, l’entitat que ha cedit un despatx a l’expresident Jordi Pujol perquè hi pugui treballar i rebre visites. Des de fa un any, l’expresident Pujol ocupa un pis a la part alta del carrer Calàbria, habilitat com a despatx, que és propietat de la Fundació Vila Casas, encapçalada per l’empresari farmacèutic Antoni Vila Casas.

1

Antoni Vila Casas i Jordi Pujol, tots dos de 85 anys, mantenen una llarga relació d’amistat. L’empresari ja va rebre una Creu de Sant Jordi el 1999, en l’últim govern de Jordi Pujol, i ara la fundació que presideix en rep una altra, amb el govern de Carles Puigdemont. Després de confessar que durant més de trenta anys havia tingut diners amagats a Andorra, Jordi Pujol va perdre els privilegis com a expresident de la Generalitat, que incloïen la pensió, l’automòbil oficial, les secretàries, el tractament de molt honorable i dos luxosos despatxos al passeig de Gràcia: un era l’Oficina de l’Expresident i, l’altre, la seu de la Fundació Centre d’Estudis Jordi Pujol, ja clausurada. Antoni Vila Casas es va apiadar de l’expresident, que s’havia quedat sense despatx, i li n’ha cedit un de la seva fundació.

La Generalitat ha distingit la Fundació Vila Casas amb la Creu de Sant Jordi pels seus mèrits en la difusió de l’art contemporani i pel foment del diàleg entre els professionals de la salut, que són els seus dos àmbits d’actuació. Això no obstant, sobta que aquesta entitat amb trenta anys d’existència rebi ara aquest guardó, precisament quan fa uns mesos va aixoplugar l’expresident Pujol.

imatge-antoni-vila-casas-iii-31460

Antoni Vila Casas

I que dir de Carles Colomer, tiet de David Madí, exdirector de la campanya que va portar Artur Mas a la Generalitat. Colomer vinculat a l’empresariat convergent fou patró de la Fundació Centre d’estudis Jordi Pujol, que es va disoldre al 2014 arran de l’esclat dels casos de corrupció de tota la família Pujol Ferrusola. Entre altres càrrecs, és president de Haugron Holdings, SL, i conseller d’Abertis Infraestructuras, SA, i de Telefónica, SA. Un bon currículum sempre a l’ombra de CDC i del PP per fer els seus negociets…

colomercasellas-24429

Carles Colomer

Tenim també, el polític de Convergència Josep Sendra i Navarro, patró de la Fundació Privada Mutua Catalana, que de ben segur en la seva trajectòria deu tenir moments  destacables durant els anys ’70 i ’80 com a diputat que va formar part de la Comissió dels Vint que va redactar l’avantprojecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979, però que com en anteriors guardonats pesa més la seva militància que les seves accions.

Podriem parlar una mica més d’altres guardonats… però realment amb aquests quatre exemples podem veure de que va aquest govern… premiant corruptes i lladres… de vergonya…

 

La ‘casta’ dels endollats

Posted on Updated on

5La ‘casta’ dels endollats és un article de Jaume Reixach:

De diners, n’hi ha. Però estan mal repartits i, en el cas de les administracions i malgrat les retallades, es malbaraten escandalosament. Quan la pobresa i la misèria afecten capes cada cop més àmplies de població, la certesa que això té una solució democràtica a l’abast –i, per tant, sense necessitat de lliscar pel perillós pendent del populisme- és enervant.

Entre les meves lectures quotidianes hi ha el Diari Oficial de la Generalitat (DOGC), on el govern anuncia les disposicions que acorda, els nomenaments, els contractes i les subvencions que atorga. Tot i la dramàtica situació de les finances de l’administració catalana, hi detecto, de manera sistemàtica, despeses que són del tot supèrflues i que es podrien canalitzar, si hi hagués voluntat política i rigor en la gestió, a atendre les necessitats objectives de la gent desemparada i desesperada.

Per exemple: la Generalitat es gasta un dineral indecent en subvencions sense cap ni peus per engreixar la “menjadora”d’entitats, associacions, patronals, sindicats, empreses, escoles, mitjans de comunicació… que, al seu torn, es dediquen a “comprar” i a difondre el discurs del govern. Aquesta és una perversa herència del pujolisme que el Tripartit va continuar amb alegria i que els “processistes” han mantingut a costa de retallar serveis bàsics per a la població.

El cas de les escoles segregacionistes de l’Opus Dei i dels Legionarios de Cristo, que s’embutxaquen cada any més de 30 milions d’euros de les migrades finances de la Generalitat, és paradigmàtic. Però és que els 29,7 milions que també “regala” cada any el govern a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), un negoci privat que té presència a Madrid, a Sevilla, a Mèxic… resulta inexplicable.

Sense fer demagògia: la Generalitat aporta 225 milions d’euros de subvenció pel funcionament de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que compta amb 2.424 treballadors en plantilla. Amb tot aquest personal, no es podria fer funcionar TV3 i Catalunya Ràdio sense necessitat de recórrer a la compra de caríssimes produccions externes perfectament prescindibles per fer una programació d’interès públic i de qualitat? Pregunto…

1

Ja ho deia en l’anterior article i hi insisteixo. La concessió de subvencions a la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació privats de Catalunya és també una anomalia democràtica que mereixeria una profunda reflexió i revisió. A més, la seva supressió alliberaria uns recursos econòmics que són necessaris per atendre altres prioritats molt més urgents que té la societat catalana.

Més: els salaris que paga la Generalitat a la seva “cort” de consellers, alts càrrecs, assessors i consultors són, directament, insultants, si els comparem amb els de l’empresa privada. El millor “xollo” que hi ha avui en el món laboral a Catalunya és formar part de l’“elit” de les institucions públiques. Un diputat cobra cada mes un mínim de 5.000 euros i pot arribar a superar els 10.000 euros. Els consellers i els alts càrrecs de confiança també superen els 10.000 euros mensuals. La legió d’assessors –que automàticament són equiparats a funcionaris de la classe A, amb el màxim nivell 30 i, a més, amb un complement que voreja els 40.000 euros anuals- també s’emporten, pel cap baix, més de 5.000 euros al mes.

3Ja sé que tot sumat és una gota d’aigua en els Pressupostos de la Generalitat, que pugen a 30.000 milions d’euros. L’Estat del Benestar a Catalunya és molt prim, com ha constatat el debat sobre la pobresa que acaba de celebrar el Parlament. És obvi que es necessiten més recursos públics i que l’administració catalana ha de rebre un millor tracte fiscal del Govern central.

Dit això: la Generalitat gestiona pèssimament els diners de què disposa i ho fa pagar a les anelles més febles de la cadena (els funcionaris de base i els usuaris dels serveis públics), víctimes propiciatòries de les polítiques de retallades dels últims anys. Amb una administració intel·ligent de les despeses i una política més activa en els ingressos, el vicepresident Oriol Junqueras no hauria d’anar a fer el ridícul a l’aeroport d’El Prat per demanar calés al ministre d’Economia en funcions, Luis de Guindos.

També vull deixar-ho ben clar i subratllar-ho: els vicis de la Generalitat els reprodueixen les altres comunitats autònomes i es multipliquen en el cas del Govern central.

2Fèlix Millet, el lladregot del Palau de la Música, parlava de les “400 famílies” que controlen el ‘cotarro’ a Catalunya i Pablo Iglesias ha popularitzat el concepte de la ‘casta’ per referir-se als poders fàctics que parasiten els recursos de l’Estat des de fa generacions. A Catalunya i a Espanya està emergint una nova ‘casta’: la dels polítics, siguin del color que siguin (diputats, senadors, consellers, ministres, assessors…), i la dels alts funcionaris que, en aquest “paradís dels mileuristes”, cobren sous fabulosos. Tocar cada mes una nòmina de 5.000, 6.000, 8.000 o 10.000 euros és un luxe molt rar en l’àmbit de l’empresa privada, però, en canvi, és habitual en la “crême de la crême” de les institucions i del sector públic.

Aquesta ‘casta’ és, en essència, profundament conservadora.Mai, en la seva vida privada, haurien pogut somniar amb una remuneració fixa d’aquest alt nivell. Per això, són els primers interessats en què la “festa” duri com més millor. Des d’aquesta perspectiva, egoista i humana, arribo a la conclusió que Carles Puigdemont intentarà –si pot- allargar la legislatura quatre anys i que els diputats de Madrid –tots- “resen” perquè, finalment, hi hagi un govern –el que sigui- que eviti la convocatòria anticipada d’eleccions i, per tant, puguin seguir xuclant de la generosa mamella pública durant una booooona temporada. A fora, fa molt fred.

MÉS INFORMACIÓ. Algunes notícies més sobre aquests favoritismes i corruptel·les de la dreta catalana:

Mas-Colell ‘rega’ la UOC abans de plegar del càrrec

Els Sumarroca continuen sucant

Què fa Joan Maria Piqué (cobrant de la Generalitat i sense cap relació professional) amb Artur Mas?

Quin endoll han donat a Quim Torra, exdirector del Born Centre Cultural ?