Mes: Març 2015

Barcelona en Comú: governant obeint

Posted on Updated on

3

Manifest

Vivim temps de canvis profunds. Aprofitant el context de crisi, els poders econòmics han emprès una oberta ofensiva contra els drets i les conquestes socials de la majoria de la població. Alhora, l’anhel de democràcia real és cada cop més intens a les places, al carrer, a la xarxa però també a les urnes.

Durant els darrers anys, multitud de moviments i iniciatives ciutadanes han denunciat l’estafa que patim i han evidenciat la incapacitat de la vella política per donar resposta a les necessitats de la gent. Aquestes iniciatives, però, sovint han topat amb l’arrogància d’unes elits que se senten impunes, que no esmenen els seus errors i que ara ens volen imposar una segona transició perquè res no canviï.

No ens podem permetre un nou bloqueig institucional des de dalt que ens deixi sense futur. Hem d’enfortir, més que mai, el teixit social i els espais d’autoorganització ciutadana. Però ha arribat l’hora, també, de reapropiar-nos de les institucions per posar-les al servei de les majories i del benestar comú.

Per demostrar que ho sabem fer d’una altra manera hem d’anar pas a pas. I el primer pas és començar per allò que coneixem de prop: l’àmbit municipal, la nostra ciutat, els nostres barris.

Barcelona és un espai decisiu per impulsar la rebel·lió democràtica que cal. En primer lloc, perquè ja disposa d’un teixit associatiu i reivindicatiu capaç de fer realitat projectes de canvi ambiciosos. Segon, perquè una rebel·lió democràtica a Barcelona no seria un fenomen merament local. Connectaria amb moltes iniciatives germanes que busquen trencar des de baix amb l’actual règim polític i econòmic. A casa nostra, al conjunt de l’Estat i a Europa.

Perquè creiem en el dret a decidir, volem decidir, aquí i ara, com ha de ser la Barcelona que necessitem i desitgem.

Volem una ciutat que promogui l’honestedat dels governants i impedeixi la connivència mafiosa entre política i diners. S’ha de posar fi a l’acumulació de càrrecs, limitar els sous i mandats, impulsar agendes transparents i establir mecanismes efectius de control dels responsables públics. Volem un nou contracte ètic entre ciutadania i representants.

Hem de trobar la forma d’aturar i revertir les insultants desigualtats que s’han produït en els últims anys. Volem una ciutat sense desnonaments ni malnutrició, on la gent no es vegi obligada a viure a les fosques o a patir pujades abusives en el preu del transport públic. L’accés a l’habitatge, a l’educació, a la sanitat, a una renda mínima, han de ser drets garantits a tothom i no privilegis a l’abast d’una minoria.

Volem una autèntica democràcia metropolitana, que obligui els representants a manar obeint. Una democràcia amb descentralització i elecció directa dels regidors i regidores de districte, amb controls socials sobre els pressupostos i amb iniciatives i consultes vinculants que ajudin a prendre decisions compartides i legitimades.

Necessitem una Barcelona acollidora però disposada, també, a plantar cara als grans lobbies financers, immobiliaris i turístics. Necessitem institucions que apostin per l’economia social i per la creació d’ocupació sostenible. La contractació pública haurà de respectar criteris de justícia social i ambiental.

No volem una ciutat que es vengui el patrimoni urbà al millor postor. Volem institucions que recuperin el control democràtic de l’aigua, que impulsin mesures fiscals i urbanístiques que acabin amb l’especulació del sòl i fomentin polítiques energètiques i de transport ecològicament sostenibles.

Moltes d’aquestes iniciatives han estat defensades, des de fa temps, per moviments socials, veïnals i sindicals i per diferents espais polítics. Però no les podrem tirar endavant sense la implicació d’amplis sectors de la societat.

Rescatar la democràcia dels poders que la mantenen segrestada és un repte difícil, ambiciós, però al mateix temps apassionant. Exigeix la gestació de noves eines d’articulació social i d’intervenció política on es trobi la gent organitzada i la que comença a mobilitzar-se. La que porta temps lluitant i la que se sent estafada però anhela il·lusionar-se amb un projecte comú.

Per això impulsem aquesta Plataforma ciutadana. Per construir una candidatura de confluència amb vocació guanyadora, de majories. Una candidatura engrescadora, amb presència als barris, als llocs de treball, al món de la cultura, que ens permeti transformar les institucions en benefici de la gent.

No volem ni una coalició ni una mera sopa de lletres. Volem defugir de les velles lògiques de partit i construir nous espais que, respectant la identitat de cadascú, vagin més enllà de la suma aritmètica de les parts que els integren. Pensem que la nostra ciutat reuneix les condicions per fer-ho possible.

No hi ha una fórmula màgica per resoldre les dificultats que ens trobarem en el camí. Haurem de caminar preguntant i haurem de fer-ho sense por. Les millors experiències ens demostren que si ens organitzem a partir d’objectius i pràctiques concretes podem assolir fites que semblaven impossibles.

Malgrat la duresa de la crisi, s’ha obert una escletxa històrica que ni podem ni volem desaprofitar. Vivim temps excepcionals que exigeixen iniciatives valentes i creatives. Si som capaços d’imaginar una citat diferent, tindrem el poder de transformar-la.

El digne del mes: Rafa Juncadella

Posted on Updated on

rafaTorna una de les nostres seccions habituals que darrement teniem abandonada, El digne del mes (i aviat tornarà la seva germana corrupta, el llepaire del mes) i aquest cop el dediquem a un lluitador per l’educació, Rafa Juncadella. Us oferim l’entrevista realitzada a El Períodico de fa uns dies:

Rafa Juncadella: «Veig alumnes recollir coses del contenidor» Té els peus al barri de les Roquetes, però el seu cor, diu, fa dècades que està «anicaraguat». Inspirat per la Revolució sandinista, Rafa Juncadella ha dedicat la major part de la seva vida a l’alfabetització d’adults.

Rafa Juncadella (Sant Vicenç dels Horts, 1931) va ser capellà fins als 45 anys. El 1976, per desacords amb l’Església catòlica, va decidir abandonar-la, mudar-se al barri de les Roquetes i dedicar-se en exclusiva a la gran passió de la seva vida: l’ensenyament. Així va crear fa 22 anys la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements (XIC) al Centre Ton i Guida (Romaní, 6). Amb una particularitat: alumnat i professorat estan a un mateix nivell.

-La XIC parteix de la idea que tots tenim alguna cosa per ensenyar.

-I per aprendre. Per exemple, tinc una alumna que al seu torn ensenya Flors de Bach, un curs d’aromes de pètals. A la Xarxa hi ha al voltant de 400 persones, els xarxers, i uns 60 intercanvis de català, castellà, anglès, tallers de ball…

-Tots els cursos són gratuïts?

-Sí, perquè això és una xarxa d’intercanvi de coneixement on els diners importen un rave. L’edat mitjana és d’uns 50 anys i tenim molts immigrants. Jo ensenyo català a 15 persones que vénen de Sud-amèrica, Àfrica, Àsia…

-Els orígens de tot això es remunten a Nicaragua als anys 80.

-Jo vaig ser capellà fins al 1976, però ho vaig deixar perquè no estic d’acord amb l’Església catòlica. El 1986, efectivament, vaig viatjar per primer cop a Nicaragua. I vaig descobrir que la Revolució Sandinista del 79 havia aconseguit moltes coses. Una, l’alfabetització. Em vaig quedar anicaraguat per sempre.

-Quant de temps hi va ser?

-En total tres anys. Així que vaig arribar, vaig anar al Ministeri d’Educació i em vaig oferir de voluntari per alfabetitzar. El contracte era no cobrar res. Dormia i menjava al ministeri. El 1990, quan els sandinistes van perdre les eleccions, em van fer fora per «nociu». Llavors vaig anar a un barri molt pobre, el Boris Vega, a Estelí, i hi vaig seguir alfabetitzant.

-Així va néixer l’Agermanament Popular Nou Barris-Boris Vega.

-Sí, ja fa més de 20 anys. Sempre dic que tinc dos fills espirituals, la Xarxa i l’Agermanament. Cada segon diumenge de mes fem un mercat solidari on recaptem fons que després enviem a Boris Vega. Si aquí estem malament, ¡imagina’t com estan allà!

-No ha perdut mai els vincles amb l’ensenyament i amb Nicaragua.

-Tota la meva vida he sigut mestre. Quan vaig tornar de Nicaragua, vaig estar en diverses escoles d’adults. I sí, des que vaig ser-hi per primera vegada, he tornat cada any a aquell país. ¡Fins a 25 vegades hi he estat! L’última, aquest Nadal, hi vaig passar un mes i mig. Encara que aquest any ja me n’he acomiadat.

-Com ha ajudat la seva experiència a Nicaragua el barri de les Roquetes?

-L’ha ajudat a comunicar-se entre si. A fomentar l’aprenentatge gratis i a descobrir que tots sabem alguna cosa que podem ensenyar i ignorem alguna cosa que podem aprendre.

-M’imagino que el voluntariat s’aprecia singularment a Nou Barris.

-Sí. Sis dels 10 barris més pobres de Barcelona són a Nou Barris. Veig molts dels meus alumnes pel carrer recollint coses dels contenidors. I molts altres viuen amb l’amenaça del desnonament. Jo, amb el XIC, formo part de la plataforma 9 Barris cabrejada diu prou. Creiem que tot això no és pobresa, sinó injustícia.

-Com es viu el fenomen de la immigració a les Roquetes?

-Al XIC tenim persones de fins a 22 nacionalitats diferents. I organitzem diferents esdeveniments, per exemple, el Festival de Sopes del Món (el 22 de març), en què intercanviem coneixements culinaris. O la Festa de la Convivència del mes de maig, dirigida sobretot a persones d’altres països.

“Itaca Investiment Trust” i “Molamolt Headquarters Corporation”

Posted on Updated on

Ningú podrà negar que aquests dos noms de societats que tenen la seu a paradisos fiscals són originals… una es troba a Nassau i l’altra l’Illa de Jersey.

Qui en deu ser el propietari per haver tingut tanta originalitat per jugar amb el nostrat “viatge a Ítaca” o per robar-nos uns milions en impostos i reconèixer que això “Mola molt” ?, de ben segur, dirien alguns dels meus amics, que tal menyspreu i desvergonyiment només pot sorgir d’algun espanyolista del Mundo o la Razón… doncs, no… aquests dues empreses destinades a evadir impostos, blanquejar diners i estafar als catalans són propietat de Oleguer Pujol !!! (el fill que va comprar 1.152 oficines del Banc de Santander)

OLEGUEROleguer és el segon per la dreta al costat del corrupte confès

Us convido a llegir l’article de Joan Boada sobre el cas Pujol amb el títol de “Corruptos y cachondos“:

He seguido con interés las sesiones de la comisión del Parlament de Cataluña sobre el caso Pujol. Unas veces consultando las intervenciones a través del vídeo del Parlament y otras siguiendo los comentarios que el diputado Marc Vidal, miembro de dicha comisión, publica en su blog A fer punyetes. Ha sido una agradable sorpresa ver cómo los comparecientes se sueltan de la lengua y hablan con total tranquilidad de los años de plomo de la corrupción que hemos sufrido en Cataluña durante los Gobiernos de CiU. Para algunas personas ha supuesto una liberación poder explicarse y que fueran escuchados. Se habían sentido amenazados y habían intentado hacerles la vida imposible a ellos y a sus familias.

El testimonio del periodista Jaume Reixac es un ejemplo. En 17 minutos hizo una explicación clara de la corrupción sistemática organizada por el régimen pujolista con la colaboración de elementos de la justicia, de la empresa (sobre todo constructores), del periodismo y de las finanzas. Explicó cómo la familia Pujol obtenía grandes beneficios cobrando mordidas de todas las obras que, desde los años 80, llevó a cabo el Gobierno de la Generalitat. Todos los constructores pasaban, según él, por las oficinas regentadas por Jordi Pujol Ferrusola y por Jordi Puig, hermano del consejero Felip Puig, para pagar el correspondiente porcentaje de la obra, que ingresaban en la banca andorrana.

El periodista Ernesto Ekaizer afirmaba que un industrial le había comentado que “si no pagabas, estabas muerto”. Una afirmación tan espeluznante, equiparable a la que reconocía un presidente del Gremio de Constructores que participó en la comisión parlamentaria sobre el derrumbamiento del túnel del metro del Carmel, que presidí, afirmó : “Todo el mundo paga el 3% y nadie lo va a denunciar porque si lo hace, no trabajará más en Cataluña”.

Aun así, algunos no renunciamos a denunciarlo y llevamos casos a la Fiscalía, con las consecuentes amenazas y desprecio de los mismos que tenían atemorizados a constructores y periodistas. La mayoría de denuncias no llegaron hasta el final, se perdieron en la maraña de la trama corrupta y en el silencio de la prensa comprada y callada por subvenciones.

oriol-pujol-juzgados-efe
También hay que reconocer que mucha gente no quería oír. Pujol les parecía el político perfecto, un señor entrañable, buen patriota y business friendly; las denuncias eran fruto de una operación españolista de acoso y derribo de Cataluña. Los denunciantes éramos unos resentidos izquierdistas que no amábamos a la patria ni a su líder.

En cualquier otro país, con un mínimo de decencia democrática, no se aceptarían las palabras del presidente Mas afirmando que él no sabía nada de nada. ¿Ustedes creen posible que Mas no sepa nada sobre el dinero que tenía su padre en Liechtenstein, evitando así, pagar los impuestos en Cataluña? ¿Es posible que no sepa nada de los trapicheos de Prenafeta, que fue su patrón y mentor? ¿Ni de Jordi Pujol Ferrusola, amigo íntimo, y de su presunta trama de corrupción para enriquecerse y subvencionar a CDC?

¿No había hablado nunca con Pujol padre, sobre los problemas que les acarreaban su mujer e hijos con su actividad cleptómana, y que molestaba a algunos secretarios generales del Govern? ¿Y cuando estaba en Menorca de vacaciones con el señor Millet y sus compinches, no intuía nada de la actividad corrupta de los gestores del Palau de la Música? Si Artur Mas tuviera un poco de decencia, tendría que haber dimitido avergonzado.

Avergonzado se sentía el cuñado del expresidente, que en la comisión de investigación expresó que sentía vergüenza por su sobrino Jordi, por la ostentación de su riqueza, en forma de coches de lujo, casas, pisos y viajes. Y también del otro sobrino, Oleguer. Los dos, junto con los hermanos Puig, tenían intereses en Gabón, Argentina, Baja California, Inglaterra, Liechtenstein, Uruguay, Méjico, Francia, Andorra, y Jersey (que sepamos). En estos países invertían todo lo obtenido en Cataluña, ¡qué manera más curiosa de amar a su patria!

pujol-acapulco
Pero sobretodo, lo que me ha llamado más la atención, son los nombres de algunas empresas del pequeño Oleguer. Con una buena dosis de cinismo, a una empresa situada en Nassau (Bahamas) la denominó Molamolt Headquarters Corporation y a otra Itaca Investiment Trust, situada en la isla de Jersey. ¿Qué les parece? Se han burlado de todo y de todos.

Tal como están las cosas, yo los vigilaría de cerca, no sea que algún día nos levantemos con la noticia de que han huido lejos, quizás a nuestras antípodas. Espero que esta comisión parlamentaria tenga éxito —ya lo tiene— y sirva para que los ciudadanos se enteren de quien ha gobernado y gobierna nuestro país. Este año electoral es un buen año para rendir cuentas. Una buena manera de demostrar decencia democrática, sería echar a este Gobierno y también al partido que le da aire presupuestario.

Joan Boada Masoliver es profesor de Historia

Quin sobrecost té la inauguració abans d’eleccions del Centre per famílies de la Sedeta ???

Posted on

mitin-xavier-trias
És una pregunta ben senzilla: Quin sobrecost té per tots els barcelonins la inauguració abans del mes de maig, i el seu corresponent acte de promoció del de l’alcalde Xavier Trias, del Centre de Famílies de la Sedeta ? Inauguració prevista per aquesta mateixa setmana.

Exactament, el sobrecost és de  200.000 euros !!!! Haver avançat el termini de finalització previst de les obres per tal que Xavier Trias es faci, ben sonrient una foto, ha estat de més de 33 milions de les antigues pesetes… o el que és el mateix, 308 sous minins interprofessionals (SMI) mensuals… o el que és el mateix, més de 66.000 ajudes de menjador diàries (només cal recordar l’informe del Sindic)… i podriem continuar amb molts més exemples.

sedeta (1)

Tinc en el cap tres preguntes al respecte:

1) És ilegal, alegal, il·lícit, corrupte o prevaricat fer aquesta innecessària despesa simplement per tal que el l’alcalde i futur candidat de CiU, Xavier Trias, pugui sortir a la foto i fer-se propaganda en vistes a la carrera electoral ?

La resposta és no !. Cap d’aquests suposíts es donen. Òbviament un ajuntament pot planificar com vulgui la realització d’obres, tanmateix, aquesta obra estava prevista per finalizar-se al juny o setembre del 2015 i es va decidir pagar 200.00 euros més (extres, sobrecost, o com el volguem dir) del pressupost municipal a la constructora per tal de fer-la treballar amb més rapidesa.

En tot cas, no dubto que aquests diners són per accelerar les obres i en cap cas per rebre el famós 3%. Per tant, no podriem parlar de corrupció, ja que entenc que aquest cop només és un cas d’electoralisme…

Xavier+Trias+Prince+Felipe+Spain+Attends+Mobile+ZBTgrqQ0rOcl

És honrat, ètic, honest, digne, humà o necessari fer aquesta innecessària despesa simplement per tal que el l’alcalde i futur candidat de CiU, Xavier Trias, pugui sortir a la foto i fer-se propaganda en vistes a la carrera electoral ?

Aquest cop la resposta és clara i ferma. No !. És una vergonya que demostra el nivell ètic de Xavier Trias i el seu equip. De cap manera era necessari avançar aquesta obra i menys pagar una quantitat tant exagerada per tal de… fer electoralisme !!! una vergonya pagada per tots els barcelonins.

pujol_457

Si Xavier Trias fos el directiu d’una empresa privada (nostra, com és el nostre Ajuntament) que llencés 200.000 euros (els nostres diners) del negoci per fer-se una foto, no creieu que caldria acomiadar-lo per mala gestió, per abús de la seva competència o per malversació dels nostres diners ?

Doncs, crec que estar més que clar, si algú fes això senzillament per promocionar-se fent un ús, com a mínim inmoral i innecessari, a més de poc ètic i en contra dels interessos comuns, només caldria preparar la quitança aviat i fer-lo al carrer…

Darrera reflexió: en dos mesos, tenim la possibilitat de fer fora un mal gestor i un polític d’ètica més que dubtosa… ara la gent de Barcelona té, tenim, el poder de decidir, que pensem fer ? jo ho tinc ben clar !

Paradisos fiscals ? pèrdua de drets i de serveis

Posted on Updated on

1

Qui no ha sentit parlar dels Paradisos Fiscals? Però… perquè serveixen els Paradisos Fiscals o quina és la raó de ser dels Paradisos Fiscals?

Bé doncs els Paradisos Fiscals existeixen perquè hi ha els diners, ni més ni menys, ja que serveixen per amagar diners. Per amagar diners? Sí, per amagar diners. I qui amaga diners en els Paradisos Fiscals? Doncs … els rics amaguen diners per no pagar impostos, les empreses amaguen diners per no pagar impostos, les màfies amaguen diners per no ser descobertes, el terrorisme amaga diners per no ser descobert també. És aquesta i no cap altra la seva funció. Que quedi clar a tots aquells ciutadans, experts ( i tertulians) que intenten justificar-ho…

Llavors quan sentim que Salvador Alemany (La Caixa, Abertis, CiU) és el responsable que Abertis tingui 15 societats participades a paradisos fiscals no siguem ingenus, aquest senyor o és un lladre per no pagar impostos o un mafiòs o un terrorista que ha fet diners il·legalment o trepitjant drets i persones (sinò perquè ho amaga…?) quan Josep Oliu (Banc de Sabadell, anti-Podemos, anti-independentista) és el responsable que el Banc de Sabadell tingui 13 filials a paradisos fiscals recordem que cada euro que porta a fora és un llit d’hospital que es tanca, una beca menjador que es perd o un lloc de treball que no és crearà…

2
Quan Francisco González (BBVA, propietaris de sis caixes catalanes com Catalunya Caixa, PP) suma 43 societats en paradisos fiscals només té un objectiu que és enriquir la seva butxaca i la dels centenars d’amics que permenten que la corrupció hagi podrit llibertats i drets…  quan Macià Alavedra (CiU, conseller de Jordi Pujol, Autopistes de Catalunya, Abertis i Kern Pharma) disposa (i amaga) tres milions de dòlars a les Illes Caiman, cal mirar-nos al mirall i treure’ns les cares d’idiota davant la nostra confiança en governants que s’han enriquit resguardats en grans paraules com honradesa, país, Catalunya, llibertat o antifranquisme…

Quants milions han estat robats per personatges com aquests i d’altres ? quants amaguen diners a paradisos fiscals ? quants fan servir SICAV’s ? quants roben a l’administració en els contrates d’obres o en les subvencions ?: la Infanta i l’Urdangarin, Barcenas, Millet, Camps, Crespo, Muñoz, Oriol Pujol i la resta de germans/es, etc. sense oblidar banquers amb jubilacions escandalòses i negocis opacs com Manuel Escribano, ex-director general de Caja Segovia, José Luis Méndez, ex-director general de Caixa Galicia, Ricard Pages, ex-president de Caixa Penedes, Manuel Troyano, ex-director general de Caixa Penedés, etc… crisi ? estafa !!!

“Santiago Vidal” per José Maria Mena

Posted on Updated on

vidal
La molt recomanable “La Lamentable” ha publicat fa un parell de setmanes un article  de José María Mena, Ex Fiscal en cap de Catalunya i un dels fundadors de l’associació Unió Progressista de Fiscals, dedicat a reflexionar sobre la situació del magistrat de Barcelona Santiago Vidal, expulsat de la judicatura per haver redactat una Constitució per a la República de Catalunya independent. Comparteixo plenament la seva reflexió, feta pocs dies abans de la seva expulsió, i per això aquí us la ofereixo…

“El magistrado de Barcelona Santiago Vidal podría ser expulsado de la judicatura por haber redactado una Constitución para la República de Cataluña independiente. En realidad lo que hizo fue participar en el estudio jurídico de los criterios o principios que podrían regir una hipotética Constitución en una imaginaria Cataluña independiente. La repuesta del Consejo General del Poder Judicial ha sido fulminante. Se le ha abierto un expediente disciplinario que podría concluir con su expulsión de la judicatura.

El retorcido argumento del Promotor de la acción disciplinaria (una especie de inquisidor permanente creado por Gallardón) es que Vidal ha incurrido en dos faltas disciplinarias muy graves. Dice el Promotor que “todos los magistrados tienen la obligación de abstenerse de ejecutar cualquier actuación que ponga en peligro valores o principios constitucionales”. Según el criterio inquisidor el estudio teórico de Vidal pone en peligro “la dignidad, integridad e independencia del Poder Judicial” que es un valor constitucional. Obsérvese el retorcido galimatías argumental. Se imputa a Vidal atentar contra la independencia judicial por participar en el estudio jurídico de una hipotética Constitución para un país imaginario que para él es deseable, lo cual es, desde luego, democráticamente respetable y jurídicamente inocuo. Se añade a este pretendido atentado una supuesta indignidad en la función judicial. Esta descalificación sin el más mínimo soporte de datos, tiene un contenido de reproche ético que es de todo punto inaceptable. Es un insulto gratuito. El magistrado Vidal en esta ocasión, y a lo largo de su trayectoria profesional, ha dado muestras permanentes de una absoluta dignidad que nadie puede salpicar con imputaciones vacías.

Como el argumento fundamental es absolutamente difuso, impreciso, ideológico y predeterminado a su objetivo inquisitorial, se ha buscado otro argumento más simple y burocrático. Además, según el Promotor, todo esto lo habría hecho Vidal sin pedir la preceptiva autorización al Consejo General del Poder Judicial. En efecto, para realizar estudios jurídicos los jueces y magistrados deben pedir la autorización del Consejo. Pero eludir esta autorización constituye una falta que no lleva aparejada la expulsión. Por eso han tenido que ingeniar la principal acusación: Un juez español no puede ni siquiera pensar en una Cataluña independiente.

Sin embargo, otros magistrados también realizan estudios jurídicos sin previa autorización del Consejo General del Poder Judicial, y no pasa nada. El Presidente del Tribunal Superior de justicia de Madrid, y unos cuantos jueces más, han participado en un estudio sobre informatización de su oficina judicial, a cambio de unas suculentas retribuciones de una empresa privada, según informan los medios de comunicación. Sólo a partir del escándalo que provocó la noticia, el Consejo se ha visto obligado a pedir información sobre algo que ya sabían todos, porque era notorio y además ansiado por muchos.

mena
El referido presidente tiene entre sus funciones, como Presidente de la Sala de Gobierno del Tribunal, la de estudiar y proponer las medidas necesarias para la mejora de la Administración de Justicia. O sea, que los estudios para la informatización de los tribunales y juzgados madrileños eran y son una parte fundamental de sus funciones. Para eso le paga el Estado. No puede pagarle un sueldo complementario una empresa privada por una actividad oficial.
Resumiendo: a unos magistrados se les ha tolerado una actividad de estudio jurídico directamente relacionado con su función y su cargo, retribuido por una empresa privada, sin que esto se tache de indignidad, y todo ello sin la previa autorización del Consejo. A otro magistrado se le fulmina por realizar un estudio jurídico teórico sobre una materia que no roza su función jurisdiccional, ni es imaginable que pueda afectar a su imparcialidad en los casos concretos que debe juzgar.

La diferencia entre ambos casos es palmaria, y casi avergüenza tener que escribirla: Si Santiago Vidal hubiera participado en la redacción de una reforma constitucional de contenido no independentista, por muy radical que fuera, por muy federalista que fuera, lo más que le habrían imputado es la falta burocrática por no pedir la preceptiva autorización previa. Pero su gran pecado, el imperdonable por el que se permite el inquisidor imputarle indignidad y violación de la independencia judicial, es la reflexión jurídica y democrática sobre la hipótesis de una Cataluña independiente, en la que, como él, sueña también una respetable cantidad de ciudadanos de Cataluña.

Es inaceptable cualquier persecución por causa de las utopías, los sueños, las ideas, aunque discrepemos de ellas, cuando se expresan de forma pacífica, civilizada y democrática. Santiago Vidal, con su estudio, y con su ideal independentista, no ha quebrantado su lealtad a la suprema ley hoy vigente en España, no ha violado su deber de independencia judicial, no ha cometido ninguna conducta indigna. La grave amenaza que se cierne sobre él es injusta, contraria a los principios democráticos, y además, inútil”.