Mes: febrer 2015

Guanyem Barcelona en Comú

Posted on

1424261305809

Des de fa uns mesos s’ha iniciat un procés que torna l’esperança a la gent que viu, treballa, estima, riu, somia i lluita a la capital de Catalunya, Barcelona. Les forces dels que creiem que una altra ciutat és possible i que hi ha d’haver una altra relació entre les institucions i la ciutadania ens hem posat d’acord per engegar un programa comú per tornar la política al servei de les persones. Encetem un acord de confluència que farà possible l’única candidatura que pot recuperar la ciutat per la seva gent, plantant cara als que ens han governat fins ara. Sabem que volem una ciutat que s’obri a tothom que hi arriba, madura perquè tothom hi pugui participar i decidir-ho tot i ho farem defensant el bé comú. Una Barcelona on l’espai torni a ser públic i que garanteixi els drets socials de tothom que hi viu i ho farem treballant pel bé comú. Sabem què volem: construir una Barcelona en comú.

Pla de xoc per als primers mesos de mandat

Barcelona és una ciutat amb prou recursos i plena de potencialitats, amb un teixit social i una capacitat creativa excepcionals. Tanmateix, és una ciutat cada cop més polaritzada, en què molta gent viu i treballa en condicions indignes.

Si aquesta bretxa entre persones i barris continua creixent, cada cop serà més difícil fer realitat el somni d’una ciutat integradora, cohesionada, que sigui exemple per a la resta de ciutats del món.

El Govern de CiU té una part important de responsabilitat en aquesta deriva mercantilitzadora. Perquè no ha tingut un projecte propi de ciutat i perquè ha afavorit interessos privats que poca cosa tenen a veure amb el bé comú. En els darrers 3 mesos, en realitat, el Govern està intentant fer de manera sovint improvisada el que no ha fet en 3 anys.

Barcelona En Comú vol governar per revertir aquesta situació. Per això, proposem un Pla de xoc ambiciós i alhora factible, que posarem en marxa durant els primers mesos de Govern i desenvoluparem, amb la participació de la ciutadania, durant el primer any de mandat.

tenimpoder_juliasolans_1El que ara presentem són algunes línies prioritàries que procuren situar la lluita contra la desigualtat, l’atur i la mercantilització de la ciutat en el centre de les prioritats i d’un nou contracte amb la ciutadania. En paral·lel a aquest Pla de xoc, Barcelona En Comú fa mesos que treballa en un programa més ampli que aviat s’obrirà a la participació i validació ciutadana.

Aquest pla es compromet amb tota la població de tota la ciutat. Tanmateix, pretén prioritzar les persones i barris més vulnerables i menystinguts, que són els que més pateixen la crisi i les retallades, i que no han deixat d’organitzar-se per fer-hi front.

Aquestes mesures no surten del no-res. Formen part d’un procés d’elaboració i treball compartit amb les diferents entitats i plataformes veïnals i ciutadanes, així com amb tècnics i col·lectius professionals de la ciutat i de Barcelona En Comú.

Moltes de les mesures que proposem no tenen cap cost. Exigeixen valentia política, sentit comú i poden aplicar-se de manera immediata.

D’altres requereixen un desenvolupament de curt i mitjà termini, però també requereixen determinació, ja que suposen revisar de manera dràstica les prioritats d’inversions del Govern de CiU.

Les principals mesures que aquí se proposen en matèria de generació d’ocupació i de garantia de drets socials bàsics, per exemple, suposarien una inversió aproximada de 160 milions d’euros durant l’últim trimestre de 2015 i el primer semestre de 2016. Aquesta xifra representa una part raonable d’un Pressupost municipal que gira al voltant dels 2.370 milions d’euros (380 dels quals estan destinats a inversions).

Per aconseguir-ho proposem auditar els comptes municipals heretats, retallar despeses, subvencions i privilegis innecessaris, apostar per una fiscalitat social i ambientalment justa i invertir les prioritats d’inversions del Govern de CiU.

Barcelona té prou recursos per fer front a les desigualtats i per convertir-se en una referència del que significa viure bé, en comú, amb respecte pels altres i per l’entorn. Per aprofitar-los, cal un Govern valent i creïble, capaç de fer front als grups de poder que avantposen els seus interessos particulars als de la majoria i de fer valdre la intel·ligència col·lectiva de la gent i dels barris.

El Pla que proposem està estructurat en torn a quatre línies d’acció bàsiques:

1) crear ocupació digna, diversificant el model productiu;

2) garantir drets socials bàsics;

3) revisar privatitzacions i projectes contraris al bé comú;

4) auditar la institució i acabar amb els privilegis.

LLegir més

I per més informació podeu veure i escoltar la roda de premsa de presentació del Pla de xoc

Anuncis

Beatriz Aurora, pintora zapatista

Posted on Updated on

2

Avui volia compartir l’interessant entrevista a Beatriz Aurora, pintora zapatista que li va fer Catalina Gayà fa un parell de mesos a El Periódico de Catalunya.

Beatriz Aurora: “Vaig retrobar un ‘nosaltres’ amb els zapatistes”

La trobo a Barcelona; gairebé per casualitat. Parlem envoltades d’unes pintures, les seves, que expliquen 20 anys de zapatisme i que ha exposat a París, Bèlgica, Grècia… Diu que tothom coneix moltíssim el zapatisme, que això la impressiona.

-Com es vincula al zapatisme?

-El primer quadro de Chiapas que vaig fer és un resum del primer any de zapatisme. El vaig fer per mostrar què és el zapatisme i amb la idea d’aconseguir fons per a ells.

-Vivia a Chiapas?

-No, a Cuernavaca. Vaig anar a La Realidad arran del Diálogo de San Andrés. Hi vaig arribar amb molts pòsters i els vaig explicar el que havia pintat. Els vaig escriure una carta on els vaig dir que era una pintora xilena i que em moria per coneixe’ls… I a les 23 hores va venir a saludar-me el subcomandante Moisés i vam estar xerrant moltes hores…

-Com va arribar una xilena a Mèxic?

-Tenia 17 anys quan hi va haver el cop de Pinochet. Després vaig resistir un any en la clandestinitat, fins que els serveis d’intel·ligència i la Força Aèria van muntar un operatiu en què van assassinar un company dirigent del MIR, José Bordás, un company amb una qualitat humana extraordinària, i a mi em van segrestar. Per cert, el jutge Carroza acaba de declarar reus tots els que van participar en el segrest i tortura, entre ells Edgar Ceballos, cap del servei d’intel·ligència de la Força Aèria. Ja abans vaig participar en la querella de la família de José. Era testimoni presencial del seu assassinat. No obstant, el jutge Belmar, malgrat que en el procés tots es van declarar culpables, els va declarar innocents. Llavors vaig intentar portar-ho a l’Audiència Nacional d’Espanya, però no hi va haver ressonància.

-Els seus pares eren espanyols?

-El meu pare, madrileny. Era del grup de teatre de García Lorca i historiador de l’art. La meva mare, barcelonina, era pianista i filla d’Emili Mira, el psiquiatre.

-La desapareixen el desembre del 1974.

-El meu pare ho va moure des dels EUA, on treballava a la Universitat de Nova York, i la meva mare, que era a Xile, va anar a veure el cònsol i em van fer espanyola mentre estava desapareguda. La meva tia estava casada amb l’ambaixador d’Austràlia a Washington, així que també s’hi va ficar l’ambaixada australiana. Però em va salvar un detall molt especial.

-…?

-Quan la meva mare va a l’ambaixada d’Austràlia a buscar una carta, la secretària de la legació li diu: «¿Ja ha anat a buscar la seva filla a l’acadèmia de guerra de la Força Aèria? Jo sé que allà hi porten detinguts perquè el meu germà Edgar Ceballos…» [Silenci]. La meva mare se’n va anar amb l’exdona del meu pare, que estava casada amb un general de l’Exèrcit, a picar a la porta de l’acadèmia.

-I la van aparèixer?

-Un o dos dies després. Hi va haver un canvi radical d’actitud d’Edgar Ceballos. Jo estava tota torturada. Em van dur a un suposat psiquiatre a fer-me un rentat de cervell perquè oblidés. Vaig fingir. Si no, no estaria viva. Des de Xile me’n vaig anar un any i mig a l’Havana i a Espanya.

-Com va arribar a Mèxic?

-El 1979, el MIR em va trucar perquè tornés a Xile en un pla de retorn, i de tornada em vaig quedar a Mèxic. Tots els meus companys que van tornar són morts. Ara s’està qüestionant què va passar amb allò.

-Què s’aprèn de tants exilis?

– Jo dic que vaig morir i que vaig tornar a reviure a Mèxic. No és que perdis les coses materials, perds l’ànima, el sentit de la vida, el pertànyer a un poble, el saber-te part d’un nosaltres. Em va costar molt tornar a trobar un nosaltres en la vida, i ho vaig trobar molt temps després amb els zapatistes.