Mes: Octubre 2014

En un país normal, la Banca té por de la premsa

Posted on Updated on

5Cada dia els diaris propietat de la banca inunden bars, oficines i llars amb l’objectiu de defensar els seus privilegis.

Cafèambllet proposa crear una publicació massiva i gratuïta, amb mig milió d’exemplars per respondre contundentmente a aquesta manipulació constant. Vols col·laborar ?

I ja tenimuna primera experiència, fa 6 mesos, un grup de 1.619 persones vam decidir organitzar-nos i plantar cara. Entre tots vam finançar 4 edicions d’una revista de difusió massiva amb 145.000 exemplars per edició, convertint-nos en la publicació amb més exemplars de Catalunya … i fora del control de la banca. Aquestes són les portades de les quatre edicions que ja hem fet:

casll

I que podeu llegir les 4 edicions completes fent CLICK AQUÍ

Per tot això volem imprimir mig milió d’exemplars de la publicació i repartir-los  gratuïtament per tot Catalunya. Vols donar-nos un cop de mà ?.

Salvador Alemany Mas ens roba !!! Abertis té 15 societats a paradisos fiscals

Posted on Updated on


3
Segons la Directa que ha investigat les 60 principals companyies per facturació dels Països Catalans i ha detectat que 37 tenen alguna societat participada en paradisos fiscals. En total, acumulen 222 filials en territoris de baixa tributació, cosa que no significa que totes s’utilitzin per pagar menys impostos. Repsol, amb 47 societatsoffshore, és la que en té més. Gas Natural Fenosa (24 casos), Abertis (15), Banc Sabadell (13), Cirsa (12 a través de la seva matriu, Nortia Business Corporation SL), Globalia (11), Mango (10) i Roca (10) també sumen nombroses subsidiàries en aquests territoris. CaixaBank només compta amb una societat participada en un paradís fiscal –a Hong Kong–, però és accionista de referència a Repsol, Gas Natural Fenosa i Abertis.

L’expert en paradisos fiscals Juan Hernández Vigueras, membre del consell científic d’Attac-Espanya i autor del llibre Los lobbies financieros, tentáculos del poder, recalca –en una entrevista telefònica– que tenir una filial en un territori de baixa imposició fiscal és “perfectament legal”. Una altra cosa és que sigui ètic, tenint en compte que implica un enorme perjudici per a les arques públiques. Les administracions deixen de recaptar xifres astronòmiques pel fet que part dels beneficis empresarials tributen a centres offshore en comptes de fer-ho allà on la companyia desenvolupa l’activitat.

Així sota la presidència de Salvador Alemany Abertis ens escamita milions d’euros en impostos que de ben segur podrien servir per mantenir o crear serveis sanitaris o educatius…

1

Però qui és Salvador Alemany ?

Salvador Alemany va ser designat per Artur Mas com a president del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC). Alemany és el president d’Abertis, la multinacional que s’ha enriquit, entre d’altres negocis, gràcies a les polèmiques concessions d’autopistes. El diputat de SI, Toni Strubell, va qualificar Abertis com «un cementiri d’elefants d’ex dirigents de CiU».

El principal accionista d’Abertis és La Caixa, copropietària de la mútua privada SegurCaixa-Adeslas (Mutua Madrilenya). El segon accionista més important d’Abertis és el fons CVC, copropietari de la multinacional sanitària Capio.

Alemany és membre de la Fundación de Estudios de Economia Aplicada (FEDEA). Segons el catedràtic d’economia Vicenç Navarro, FEDEA és «La veu de la banca i la gran patronal». Una opinió que es confirma si mirem algunes de les empreses que financen la institució: Abengoa, Banesto, BBVA, Banco Sabadell, La Caixa, Banco Popular, Iberdrola, Grupo Santander, Repsol…

Els estudis que paguen totes aquestes empreses ho deixen clar: «Nada es gratis. Hay que incentivar el uso de la sanidad privada. Hay que dar soluciones al sistema nacional de salud aunque a veces resulten impopulares.»

2

Salvador Alemany va ser fins l’any 2011 president del Cercle d’Economia, actualment presidit per l’exministre de José María Aznar, Josep Piqué. Aquesta institució és una mena de club on es troben poderosos empresaris com Josep Oliu, president del Banc Sabadell; Artur Carulla, president d’Agrolimen; o Isak Andic, propietari de Mango, primera fortuna catalana i principal impulsor d’Eurovegas a Catalunya.

La companyia presidida per Alemany ha estat notícia en relació amb el Cas Palau. Podem llegir a la premsa: «La policia veu acreditat el finançament irregular de CDC a través del Palau de la Música» · «Ferrovial va finançar de manera il·lògica i amb ingents quantitats de diners el Palau de la Música» · «Segons informes de la Unitat Contra la Delinqüència Econòmica de la Policia Nacional Abertis va fer donacions a la Fundació Trias Fargas que, en bona mesura, van nodrir les arques de CDC» · «La policia sospita que aquestes donacions hagin “viciat” els concursos públics on han participat».

D’altra banda, a més d’assessorar Artur Mas, Alemany forma part del patronat de la Fundació Príncep de Girona. En clau borbònica, ens trobem l’Institut Noos d’Iñaki Urdangarin. «La policia assenyala que Abertis va pagar 116.000 euros a l’Institut Noos en concepte d’informes» · «La multinacional espanyola Aberits pagó 2.362 euros por cada página escrita. La policía añade que el tipo de letra utilizado para esos informes era muy grande».

“Artur Mas, l’astut” per Roger Palà

Posted on

l'estafador MasAvui vull compartir un article de Roger Palà, periodista, cap de redacció de la revista Enderrock des de 2005 que ha col·laborat amb el setmanari Directa, amb la revista El Temps i amb el diari El Punt Avui. En Roger també és membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i participa de l’observatori crític dels mitjans Mèdia.cat.

El seu article publicat a Nació Digital porta per títol “Artur Mas, l’astut” i el trobo un dels anàlisis més lúcids, sincers i dignes d’aquests darrers dies, desprès de l’estafa perpretada per Artur Mas contra el procés envers la independència, contra desenes de milers de catalans i contra els drets socials i nacionals del nostre poble… Us deixo amb els seus mots:

Artur Mas, l’astut. «No és que no hi hagués pla B o pla C: és que pràcticament no hi havia ni pla A. Quanta astúcia acumulada»

“David no va vèncer Goliat perquè era molt fort, sinó perquè era molt astut i molt hàbil”. Ho va dir Artur Mas el passat 26 de setembre, poc després d’aprovar la Llei de consultes. Eren dies de portades èpiques i llenguatge grandiloqüent. Conceptes com habilitat, estratègia i discreció sobrevolaven el relat del procés. L’astúcia del Govern, ens deien, era el que havia de permetre convocar la consulta i realitzar-la burlant el bloqueig de l’Estat. Per això s’havien de mantenir en secret la majoria de tràmits i preparatius del 9-N, per no donar pistes. “No aneu amb el lliri a la mà”, ens deien. “El govern sap el que es fa, estem en bones mans”.

Al final, però, hem pogut comprovar que rere aquest relat no hi havia més que fum. El que pretenia Mas i el seu equip era guanyar temps. De fet, si ho mirem amb perspectiva… Què ha fet CiU els últims dos anys, si no guanyar temps? Des de la signatura de l’acord amb ERC, el Govern ha fet tot el possible per dilatar al màxim tots els tràmits de la consulta. El pacte per fixar la pregunta i la data es va produir pràcticament en temps de descompte. L’aprovació de la Llei de consultes es va postergar absurdament fins després de la Diada de 2014, quan es podia haver realitzat sense problemes el primer semestre de 2013. Fins i tot la publicació del decret de convocatòria al DOGC es va postposar fins a l’últim minut. Sempre hi havia un argument, una estratègia, una argúcia a tenir en compte. Fins que, amb la consulta convocada, s’ha constatat que no és que no hi hagués pla B o pla C: és que pràcticament no hi havia ni pla A. David no tenia ni un roc a la faixa. Quanta astúcia acumulada.

Dit això, és cert que no s’ha de caure en l’error de menystenir la proposta de procés participatiu del Govern com alternativa pel 9-N. Però a la pràctica, per molt que la CUP o ERC l’acabin avalant i la participació sigui massiva, no serà més que un acte reivindicatiu més. I això si l’Estat no l’acaba suspenent i el Govern no hi renuncia per proposar un altre pla encara més descafeïnat, cosa més que probable. Ara bé, l’estratègia proposada per CiU més enllà del 9-N –unes plebiscitàries amb llista única- és absolutament inversemblant. Si Mas, el president més sobiranista del a història, no és capaç d’aplicar la desobediència per realitzar una consulta democràtica… Ho farà per proclamar la independència? Una mica de serietat.

Aquests dos anys han servit per constatar de forma explícita que els lligams de la dreta catalana amb les elits econòmiques i financeres són massa forts com per que CiU s’atreveixi a tensar la corda per avançar cap a la República catalana. La gran virtut del procés a data d’avui és que està servint per constatar la tesi de l’independentisme d’esquerres més genuí: si vol avançar cap a la independència caldrà construir escenaris de ruptura democràtica en què la dreta catalana no assumeixi un paper central. El gran repte dels pròxims anys serà assolir una majoria parlamentària sense hipoteques amb el règim de la Transició, capaç de practicar la desobediència en clau constituent, i cercar aliances en clau estatal i internacional per avançar cap a la consecució d’un referèndum amb garanties. Mentre això no passi, anirem omplint el calendari de dies històrics com els de les últimes setmanes.