Les mentides de Vicent Sanchis (1)

Posted on Updated on


Comencem una trilogia per tal de reflexionar sobre algunes de les mentides més habituals que el gran i omnipresent periodista valencià Vicent Sanchis va escampant per les pantalles de televisió, les ones radiofòniques i les tintes i els xips dels diaris.

La primera diu: “Les partides del Departament de Salut han estat de les menys perjudicades, proporcionalment, entre totes les que integren el pressupost de la Generalitat,”  Aquesta frase l’hem escoltada des de fa anys, del 2011 encà,  tant a TV3, com a 8TV i al nou regal de CiU als amics, la televisió del Punt-Avui.

Bé, per  mostrar la falsedat d’aquesta afirmació podem fer dues coses:

1) Llegir un article de Francesc Duch, secretari general de Metges de Catalunya:

“Artur Mas, que ha asseverat en el seu balanç del curs polític que el pes del pressupost sanitari en el conjunt dels comptes de la Generalitat “mai” havia estat tan alt com ara, situant-lo en “pràcticament” un 40%. aquesta afirmació és “radicalment falsa” i ho demostra amb dades a la mà: “En el millor pressupost de la història de la sanitat catalana, el de l’any 2010, la Generalitat va destinar a Salut 9.876 milions d’euros, el 30,3% dels pressupostos globals del Govern (32.518,73 milions d’euros). Enguany, quart any consecutiu de retallades, el pressupost  total de la Generalitat és de 31.682,07 milions d’euros, dels quals només 8.290 milions es destinen a Salut, és a dir, el 26,1%”. 

I per acabar-ho de reblar, compara les retallades pressupostàries dels darrers quatre anys per certificar que la partida de Salut ha disminuït un 16% i, en canvi, el pressupost global de la Generalitat ho ha fet “tan sols” un 2,6%.

Però la situació d’“acarnissament” de la sanitat pública encara és més evident, segons Duch, si es confronten els pressupostos dels dos darrers anys. “Mentre que el pressupost de la Generalitat arriba fins i tot a millorar un gens menyspreable 7,1% (dels 29.727,3 milions d’euros de 2012 als 31.682 milions actuals), els comptes de Salut pateixen una davallada del 5,4%, ja que passen de 8.756 milions a 8.290”, explica (llegir notícia sencera).

i 2) Llegir les dades que Isabel Vallet, diputada de la CUP, i Xavier Lleonart, metge de l’Hospital de Terrassa, van destacar en el següent article aparegut al Diario.es  el passat maig:

“La Conselleria de Salut està complint fil per randa l’informe “Aproximación a un nuevo planteamiento estratégico para las empresas públicas y consorcios de salud de la Generalitat”, elaborat l’any 2011 per la consultora PricewaterhouseCoopers (PwC). En l’esmentat informe apareixen dues línies bàsiques d’actuació:

1) El desmembrament, desmantellament i fragmentació de l’Institut Català de la Salut (ICS) en entitats amb autonomia de gestió com a primer pas d’una posterior privatització.

2) El traspàs de l’assistència sanitària pública a ens de gestió privada, sobre el paper: més eficients.

Barcelona. Política.L’execució de la primera línia d’actuació l’estem veient en aquests moments amb els projectes de concentració de serveis sanitaris que s’estan engegant a Lleida i Girona. El segon punt, de més abast i complexitat, requereix d’algunes línies més d’anàlisi.

Des del començament de la crisi, els centres sanitaris total o parcialment públics, han vist els seus pressupostos minvats de forma important, comprometent en alguns casos la pròpia viabilitat del centre. Per exemple, segons dades del CatSalut, el pressupost de l’Hospital de Bellvitge ha passat de 322,6 milions d’euros el 2010 a 288,9 milions el 2012 (-10.5%). El Consorci Sanitari de Terrassa, de 100,7 milions el 2010 a 84,6 el 2011 (-16 %). El Consorci Sanitari del Parc Taulí, de 194,2 milions el 2010 a 173,9 el 2012 (-10.5%). Això ha comportat: acomiadaments, reduccions de plantilla, tancament de dispositius i la descapitalització d’infraestructures en centres de la sanitat pública. Com a conseqüència ens trobem amb un increment descontrolat de les llistes d’espera i l’empitjorament perceptible de la qualitat assistencial.

Què ha passat mentrestant amb els centres privats amb ànim de lucre? Veiem-ho amb l’exemple més paradigmàtic a Catalunya, el grup IDC (anteriorment Capio Sanidad) que engloba l’Hospital General de Catalunya i els antics centres de l’Aliança (Hospital del Sagrat Cor i Clínica del Vallès sota l’epígraf Clínica de Sabadell). Observem l’evolució del grup IDC pel que fa a la contractació de la Generalitat en els mateixos anys en què es reduïen els pressuposts dels consorcis i hospitals públics. La quantitat abonada pel CatSalut a IDC en concepte d’assistència hospitalària ha passat de 71,1 milions d’euros el 2010 a 126,9 milions el 2012 un increment del 78%.

salutAra, amb una sanitat pública que veu els seus pressupostos i recursos retallats, amb llits i quiròfans tancats i acomiadaments l’augment de les llistes d’espera és la nineta dels ulls del Conseller, és un altre nínxol de negoci per la sanitat privada, i és que tenim coneixement que el CatSalut està contactant amb els centres de la xarxa sanitària pública reclamant-los la gestió directa de la llista d’espera. Acompanyada amb l’advertència que, de no fer-ho, no podran complir els terminis de les intervencions amb temps d’espera garantit per la mateixa Administració, fet que comportarà una penalització econòmica i una retallada afegida als pressupostos. Tot i que es tracti d’una situació versemblant en alguns casos, la veritat és que en la majoria és només una excusa per derivar milers de pacients de la llista d’espera dels centres públics cap a centres del grup IDC. Només amb la reobertura dels llits i quiròfans hospitalaris tancats en aquests mateixos centres es podria eixugar la llista de pacients que, segons el CatSalut, els dispositius públics no són capaços d’assumir.

Un parell d’exemples. L’Hospital de Terrassa (Consorci Sanitari de Terrassa) ha passat de tenir 273 llits d’aguts al 2010 a 217 llits el 2013 (-20%). L’Hospital de Mataró (Consorci Sanitari del Maresme) ha passat d’operar l’any 2010 4.955 pacients de 13 de les 14 intervencions quirúrgiques amb temps d’espera garantit de sis mesos, a operar 3401 malalts l’any 2012 (-31%). I no hi ha factor sorpresa:  la major part d’aquests pacients s’han derivat a centres del grup IDC.

Salut argumenta que aquestes derivacions tenen un cost menor per l’Administració que tractar els pacients a la seva pròpia xarxa de centres. Però aquesta afirmació es pot rebatre amb quatre motius bàsics:

1) A la sanitat privada sovint les ratios de personal per tractar els pacients són inferiors o molt inferiors a les ratios de personal a la sanitat pública. I això implica menor marge de maniobra i capacitat de reacció davant complicacions no previstes.

2) Els costos de personal són molt inferiors a la sanitat privada, sobre tot perquè sovint es nodreixen del mateix personal que treballa a la sanitat pública. D’aquesta manera, per mitjà de contractes de prestació de serveis, l’empresa s’estalvia bona part dels costos socials derivats de la contractació d’aquest personal.

3) Els centres privats acostumen a “escollir” entre els malalts que estan a les llistes d’espera aquells que tenen un risc menor de complicacions, deixant els més complicats perquè siguin tractats als centres públics. Això fa que els costos de tractament d’uns malalts i dels altres presentin grans diferències.

4) Finalment, la immensa majoria dels projectes de recerca i innovació es fan a centres públics, que financen la investigació dels seus professionals per tal de seguir sent referents a aquest nivell. Aquest concepte ni es planteja en els centres privats de “sanitat low-cost” que tenen com a objectiu fonamental tractar el màxim de pacients, amb la menor complexitat possible, als mateixos preus que els pacients més complexos de la sanitat pública.

boiruizdimissióL’objectiu final d’aquesta política sembla ben clar: escanyar paulatinament els centres públics, fer-los progressivament més ineficients i acostumar a la població a acudir a centres privats amb ànim de lucre.

Posteriorment, quan ja s’identifiqui públic amb ineficient i privat amb eficient, vendre els centres públics (via concessió) a aquests grans grups privats amb ànim de lucre per tal que ho gestionin. És a dir, quelcom similar al conegut com a model Alzira. I com ha passat amb els hospitals valencians, si les coses van bé (en detriment de la qualitat assistencial i de les condicions laborals dels professionals) no es gastarà més, sinó que arribaran menys recursos públics a la població i s’incrementaran els marges de benefici empresarial, i si les coses no van bé, caldrà “rescatar” amb diners públics aquestes empreses, i d’això també en tenim experiència.

Això sí, o capgirem la situació o farem tard: de la sanitat pública no en quedarà res.”

Ara, estimat Vicenç, que dius ?, de veritat ens vols fer creure que són “les partides menys perjudicades proporcionalment”. PRIMERA MENTIDA

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s