Mes: Setembre 2014

Les grans empreses catalanes sumen més de 200 filials a paradisos fiscals

Posted on Updated on

3O també podriem titular “el 94% de les empreses de l’IBEX eludeix impostos a paradisos fiscals” o fins i tot el títol d’avui podia haver estat “19.778.000.000 d’euros en beneficis, 467 paradisos fiscals“…

En resum, més enllà de que siguin espanyols o catalans, els grans empresaris, les grans fortunes, malgrat tributar un ridícul 1% (qualsevol família tributa el 22%)  han decidit no contibuir a millorar la situació dels milions de persones que pateixen la crisi.

I tot amb el suport i la complicitat dels partits que ens governen (PSOE+PP+CiU)  que primer van desviar milions i milions de diners públics als bancs (i per tant a aquestes empreses) i ara els hi permeten disposar d’un enorme entramat de paradisos fiscals  que fa que els seus beneficis desapareixin a les seves butxaques sense tributar un euro…

Per això, quan algú diu que cal fer més retallades a la sanitat, que s’ha estirat més el braç que la maniga, que la gent gran pren massa medicaments i per això cal repagar un euro per recepta, que els universitaris viuen molt bé, que la sanitat privada és més eficient, que no hi ha diners per fer escoles bressol, que qui no té feina és perquè no val, etc. potser caldria mirar als ulls dels Mas-Collell o De Guindos de torn i dir-lis que no existirien retallades, ni crisi, ni atur, ni desnonaments si enlloc de regalar els nostres diners als bancs i  enlloc de dedicar-se a exprimir i acollonir als ciutadans via impostos i retallades als serveis bàsics s’haguessin dedicat a posar en marxa tots els mitjans necessaris per perseguir el frau fiscal d’aquestes empreses…

lista

Us deixo amb l’article  publicat al tercer número de Cafè amb Llet i amb “Quatre mesures senzilles per una fiscalitat justa” de Miguel Ángel Luque Mateo · Membre d’Attac i professor Titular de Dret Financer i Tributari de la Universitat d’Almería:

Són les 35 empreses més poderoses d’Espanya. L’any 2013, mentre la crisi omplia el país d’ERE, desnonaments, desnutrició infantil i retallades, aquestes 35 empreses —les 35 de l’IBEX35— van guanyar 19.778 milions d’euros. Unes xifres que els mitjans de comunicació han presentat com a símptoma de la millora de la economia. La idea que es pretén vendre és que si aquestes empreses van bé, a tots ens anirà millor. Lamentablement, però, aquests enormes beneficis no contribueixen a millorar la situació dels milions de persones  que pateixen la crisi. 

Segons l’Informe de Responsabilitat Corporativa publicat per l’Observatori RSC, un enorme entramat de paradisos fiscals  fa que aquestes grans empreses no contribueixin a les arques d’Hisenda com ho haurien de fer.

Segons Andrés Lara, membre de l’observatori, “33 de les 35 empreses de l’IBEX tenia presència a territoris considerats paradisos fiscals. És difícil saber quants diners han sortit d’Espanya cap a aquests paradisos, però no resulta inversemblant afirmar que si aquests diners haguessin tributat, les retallades serien menors”. 

El més greu de tot, però, és que aquest comportament està avalat per tots els governs. “Aquests governs” explica Lara “s’han preocupat més d’exprimir el ciutadà via impostos i retallades als serveis socials que de posar en marxa tots els mitjans necessaris per perseguir el frau fiscal”. 

El diagnòstic de l’informe és clar: “És obvi que la capacitat de les administracions públiques per desenvolupar polítiques públiques que tinguin com a objecte garantir els drets de les persones requereix recursos. En la mesura en què una empresa utilitzi estratègies d’enginyeria fiscal per evitar càrregues impositives  proporcionals  a les seves operacions i ingressos, no pot assegurar-se que el seu comportament amb la societat  i les persones siguin responsables”. 

Segons el Comitè d’Afers Econòmics i Monetaris de la UE prop d’un bilió (un milió de milions) d’euros es perd per l’evasió i l’elusió fiscal. En aquesta plana oferim el llistat d’empreses que utilitzen els paradisos elaborat per l’Observatori de Responsabilitat Corporativa. Us convidem a retallar aquest llistat i engantxar-lo en un lloc ben visible. Cal tenir-lo ben present cada cop que ens diguin: “no hi ha diners”.

Quatre mesures senzilles per a una fiscalitat justa

1) Restabliment de l’Impost sobre el Patrimoni, l’eliminació d’aquest impost va ser una de les promeses estrella de les últimes eleccions generals pel PSOE. Aquest tribut era un mecanisme idoni per al control tributari, a més de suposar una recaptació d’uns 2.000 milions € anuals.

2) Reforçament del cos d’inspectors de l’Agència Tributària i augment de les investigacions a grans fortunes, empreses de l’IBEX 35, multinacionals, bancs i institucions financeres i altres entitats que operen amb paradisos fiscals. Segons un estudi de la Universitat Pompeu Fabra, per aquestes vies es deixen d’ingressar uns 80.000 milions d’euros cada any.

3) Augment del tipus de gravamen de les societats que utilitzen les grans fortunes per invertir (SICAV), de l’1% a, com a mínim, el percentatge en què es graven les rendes de l’estalvi en l’IRPF (19 – 21%).

4) Desaparició del règim fiscal especial creat perquè les empreses de lloguer de les entitats de crèdit (SOCIMI) puguin arrendar els grans patrimonis immobiliaris obtinguts dels embargaments i desnonaments.

Anuncis

Les mentides de Vicent Sanchis (i 3)

Posted on Updated on

pujolNo podem acabar aquesta trilogia sense fer esment a l’intent d’abandonament que Vicent Sanchis ha fet d’un dels seus grans protectors i finançadors, el Sr. Jordi Pujol, ara caigut en desgràcia i del que s’han allunyat ràpidament alguns dels seus aduladors més fidels com és el cas d’en Sanchis…

Tenim exemples mil del seu seguidisme pujolista i del projecte convergent, ara mateix, com a secretari general de la Fundació Catalunya Oberta arribat de la mà  del gran Lluís Prenafeta… o també en el setmanari El Temps,  essent Jordi Pujol un dels accionistes i Vicent Sanchis el seu director d’encà 2012… o en el diari Ara, on encapçalats per ell mateix en el moment de la seva creació va desembarcar el nucli dur del pujolisme… per no parlar de l’època de director del subvencionadissim i fidel diari Avui dirigit amb pujoliana mà ferma i pèssima gestió empresarial del 1996 al 2007 pel periodista valencià.

I després de participar (i gaudir d’uns bons dinerets) en els projectes empresarials en el camp de la comunicació de CiU -òbviament pagats amb diners públics-, tenim el gran plaer de sentir mentides, excuses i cortines de fum per allunyar-se del Sr. Pujol i per fer que sembli que ell no sabia res…

Tanmateix, com ja baixa una mica la pressió mediàtica en els darrers dies, en Sanchis ja aprofita per treure’s la marca d’honradesa (sic) i ja parla  en les seves intervencions com: “en Jordi Pujol és una víctima” de la mass-media, dels periodistes espanyols, dels catalanistes ingenus, del seu propi partit que s’allunya de l”apestat”, de l’oposició ressentida, de les maldats del govern del PP, etc. i comença una tímida defensa embolicant la troca i fent que els col·lectius i persones que demanen la veritat i la justícia semblin els acusats mentre el lladre és la víctima. Doncs, no,! ja n’hi ha prou d’aquesta política, ja n’hi ha prou de l”avui no toca” , ja n’hi ha prou !. En “Jordi Pujol no és cap víctima” és un evasor fiscal i un lladre, com ell mateix ha confesat. TERCERA MENTIDA

sanchis_457

Les mentides de Vicent Sanchis (2)

Posted on Updated on

vs2Continuem amb la trilogia dedicada a les mentides d’un dels tertulians més destacats dels nostres mitjans, Vicent Sanchis, i aquest cop la segona mentida està dedicada a “les dones de fer feines que cobren més que els tertulians“.

Fa uns mesos a la tertúlia de RAC1, el periodista Vicent Sanchis ha assegurat que hi ha persones que es dediquen a fer feines domèstiques que “cobren més” que els tertulians dels mitjans de comunicació. Sanchis ha replicat així -com la resta de participants- a un oient de RAC-1 que ha retret els col·laboradors guanyar “300 euros per intervenció”, però cap d’ells no ha reconegut la retribució econòmica que perceben.

Durant la tertúlia d’aquell dijous -en la qual van participar Jordi Barbeta, Jaume Barberà, Gonzalo Bernardos i el mateix Sanchis- el presentador, Jordi Basté, es va  llegir el comentari d’un oient que deia el següent: “Qui sou vosaltres per donar lliçons de patiment i salaris i autònoms cobrant a 300 euros la intervenció?”.

vicent“Hòstia”, ha reblat Barberà, abans que Basté hagi intervingut per dir que “l’han informat malament perquè menys de la meitat, molt menys de la meitat”. “Va escampant mentides”, ha seguit el presentador abans de comentar que a RAC-1 “des que jo hi sóc sempre s’ha pagat el mateix”.

Barbeta l’ha tallat i ha comentat que “vull recordar que des que jo hi he estat, en totes les tertúlies s’ha abaixat un 50% o més”. Posteriorment ha intervingut Sanchis: “la mitjana que cobra un tertulià a totes les tertúlies de Catalunya, després de les retencions mínimes, mínimes, mínimes que practiquen sobre aquella quantitat voreja els 100 euros”.

“La gent per exemple que va a una televisió pública, que aquí només n’hi ha una que és TV3, ha de comptar que és un mínim de quatre hores al matí i ha de comptar que ni el taxi, ni d’anada ni de tornada, o el mitjà públic que utilitzes o el teu cotxe o el que sigui no entra dins els paquet”, ha afegit.

L’exdirector de l’Avui, que ha reconegut que porta “molts anys” de tertulià a RAC-1, ha seguit dient que “i si després t’apliquen les retencions, etcètera, et pots trobar que pots cobrar 10, 15 o 20 euros l’hora, que no està malament. La gent que neteja cobra més diners que això”.

“Ni jo ni ningú no volem donar lliçons de res”, ha continuat per dir després que “què més voldríem que això es pagués relativament bé. Hi ha gent que ve per exemple des de Girona o des de Lleida a una tertúlia de TV3 i que si fa sumes i restes, bé… la persona que té que l’està ajudant a casa fent feines domèstiques cobra més que ell l’hora”.

Jordi Barbeta ha insistit que “amb la crisi tots els mitjans han abaixat les tarifes de les tertúlies a menys de la meitat”. “Aquí no, però tampoc no ho podíem abaixar gaire més”, ha replicat Basté.

sanchis-sostres-acteLlavors, el periodista de La Vanguardia ha explicat que “a Madrid no hi ha gairebé tertulians catalans, a mi m’hi han convidat, però així com abans havia arribat a anar perquè et pagaven viatge, hotel i en alguna època barbaritats, ara ja no. Jo tinc un contracte signat amb una televisió de Madrid i no hi he anat ni una vegada, perquè resulta que m’he de pagar l’avió o el tren, l’hotel, dedicar el dia i amb el que et paguen no t’arriba ni per pagar la meitat de les despeses”.

“Que la gent tingui una idea del que són les coses, la majoria d’aquestes tertúlies la gent les fa per tenir una presència pública. Però si mirem el negoci estricte, doncs quin negoci tu…”, ha lamentat Sanchis.

Doncs no puc estar-me més que trist davant la pobresa econòmica del Vicent, malgrat la seva bona voluntat… i a sobre quina manca de reconeixement per part dels oients, egoistes malpensats !!! de ben segur que la gent de fer feines té un millor reconeixement…

Pobre Vicent Sanchis, tot plegat seria només una petita mostra de classisme si no fós perquè a més el periodista participa en una tertúlia televisiva, en dues de radiofòniques i escriu a un diari en paper i a un mitjà digital (dades de l’informe de Media.cat “Qui són els què ens marquen l’opinió? 2013”), a més de ser  secretari d’una fundació,  director d’un setmanari i membre de diferents institucions… es veu que tot junt no li dona per gaire cosa… potser haurà de fer alguna feineta més… alguna proposta ?

I si vol li portem a una de les seves ben pagades tertúlies a desenes de dones de fer feines per explicar-li amb els números ben clars quins son els seus guanys i per supossat per intercanviar la professió ja que així es podrà guanyar la vida…

Pd. Fa vergonya i pena que un senyor com aquest que durant dècades ha estat subvencionat i pagat milionariament des de l’administració pública (pur amiguisme)  es permeti aquest “amarillisme” de tertulià de Tele 5… SEGONA MENTIDA

 

Fem Via per Decidir-ho Tot

Posted on Updated on

11SDeclaració del Procés Constituent amb motiu de l’11 de setembre: Fem Via per Decidir-ho Tot

L’11 de setembre d’enguany s’espera, de nou, una gran mobilització social a Catalunya, organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium, a favor de la independència i del dret a decidir i, sobretot, per pressionar les forces polítiques perquè la consulta del 9 de novembre sigui una realitat. Garantir el dret perquè la població de Catalunya pugui votar és fonamental.

En el marc d’aquesta iniciativa, el Procés Constituent convoca aquest 11 de setembre del 2014 a concentrar-se a l’avinguda Diagonal amb Passeig de Gràcia,davant el Deutsche Bank i de l’Obeliscconegut popularment amb el nom del “llapis” (monument de la victòria feixista) amb l’objectiu de mostrar un absolut rebuig tant davant d’un dels símbols del poder financer internacional com del símbol del poder que recorda l’atac històric contra els nostres drets i llibertats.

El Procés constituent vol reclamar que els drets socials i els drets nacionals són indissociables. VOLEM DECIDIR, però DECIDIR-HO TOT.

Volem participar en una V que signifiqui el reclam de VIURE amb dignitat; de construir una VILA que sigui una unitat política sobirana, que defensi la DIVERSITAT, que sàpiga autogestionar-se, que sigui capaç de crear VINCLES de comunitat i proyectes d’economia social; que promogui els VALORS democràtics, participatius i una ètica solidària.

VOLEM CONSTRUIR UN NOU PAÍS, però un nou país que no estigui regit pels principis de la cobdícia, la corrupció, el frau fiscal i les desigualtats, sinó per la SOLIDARITAT i la JUSTÍCIA.

131013proces3R 13O_02

La lluita per la sobirania és lluitar per la llibertat dels pobles. L’Europa del poder financer no respecta aquesta llibertat. N’hem vist les conseqüències a Grècia, a Portugal, a Irlanda, a Xipre o al mateix Estat espanyol. No hi ha independència veritable sota el jou del deute il·legítim ni sota les urpes de la Troika, ni sotmesos al xantatge de la prima de risc i dels “mercats”. Tampoc hi ha sobirania real sense trencar amb els vicis i desmemòries del règim de la Transició, un règim erigit sobre el silenciament de les víctimes de la Guerra Civil i 40 anys de dictadura feixista, un règim que ha permès que les mateixes oligarquies de sempre continuessin en el poder, un règim contra el qual cal seguir empenyent per fer-lo tombar.

253355_242631652535663_1391437255_n 1

Us convidem a venir davant del Deutsche Bank perquè la banca, tant la nacional com la internacional, és la gran culpable de la crisi que el nostre país i molts d’altres vénen patint des de fa ja sis anys. Hi volem ser perquè, en els darrers anys, el Deutsche, com d’altres entitats financeres, s’ha enriquit especulant amb el deute sobirà dels països euromediterranis, evadeix capitals als paradisos fiscals i es creditor ifinançador d’empreses d’armament. La Troika protegeix les entitats financeres a costa dels fons públics imposant plans d’austeritat que ens roben els drets més fonamentals com la salut i l’educació, l’assistència social, els ajuts a la dependència… i ataca la sobirania dels pobles. Sortirem al carrer per deixar ben clar que volem la sobirania de Catalunya, però també per insistir que les polítiques de la Troika ens deixen en la més profonda misèria com a poble.

El darrer escàndol de la política catalana, amb la confessió de l’expresident Jordi Pujol admetent que la seva família tenia diners irregulars a Andorra que ell havia heredat del seu pare, mostra clarament la necessitat de refundar l’actual sistema polític, social i econòmic. Aquest escàndol s’afegeix a un ampli llistat d’escàndols de corrupció que han afectat als darrers anys a un llarg llistat de polítics, empresaris i banquers catalans. Un país, l’èlit dirigent del qual és còmplice del poder financer nacional i internacional, no serà mai un país veritablement sobirà. No volem un país on la banca faci i desfaci al seu gust, on no hi hagi control sobre el moviment de capitals, i on els rics defraudin impostos impunement.

Vista-central-Proces-Constituent- samarreta proces constituent

Us convidem a unir-nos al voltant del llapis per rebutjar l’abús del poder, la corrupció i el frau fiscal que tenim i patim també, avui, a Catalunya. L’obelisc fou primer una monument a la victòria feixista, després es reconvertí en un monument a Juan Carlos I i avui és una relíquia d’un passat que ens impedeix mirar cap al futur. Som conscients que el poder empresarial, financer i polític català pacta amb les elits espanyoles quan és d’interès per a les seves butxaques. Cal preguntar-se: independència per a què i per a qui? El debat obert avui a Catalunya és una oportunitat per trencar amb l’injust marc legal establert i per repensar les bases del nostre model de societat. Volem obrir un procés constituent que ens permeti decidir, entre tots, quin país volem.

Per tot això, a la diada de l’11 de setembre del 2014, en el marc d’una nova mobilització històrica, serem molts deconstruint el poder financer, l’elitisme, la uniformitat, el totalitarisme i la guerra, el sexisme, la violència d’estat, el pensament únic; per reclamar l’inici d’una nova manera de fer política, per manifestar la voluntat de ser un poble sobirà, conscient que té poder constituent, i capacitat per construir, entre tots i totes, un país divers, plural, democràtic, que vetlli per la justícia social i una ètica solidària.

Ens trobarem a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb Diagonal, davant del Deutsche Bank i del “llapis”.

Les mentides de Vicent Sanchis (1)

Posted on Updated on

Comencem una trilogia per tal de reflexionar sobre algunes de les mentides més habituals que el gran i omnipresent periodista valencià Vicent Sanchis va escampant per les pantalles de televisió, les ones radiofòniques i les tintes i els xips dels diaris.

La primera diu: “Les partides del Departament de Salut han estat de les menys perjudicades, proporcionalment, entre totes les que integren el pressupost de la Generalitat,”  Aquesta frase l’hem escoltada des de fa anys, del 2011 encà,  tant a TV3, com a 8TV i al nou regal de CiU als amics, la televisió del Punt-Avui.

Bé, per  mostrar la falsedat d’aquesta afirmació podem fer dues coses:

1) Llegir un article de Francesc Duch, secretari general de Metges de Catalunya:

“Artur Mas, que ha asseverat en el seu balanç del curs polític que el pes del pressupost sanitari en el conjunt dels comptes de la Generalitat “mai” havia estat tan alt com ara, situant-lo en “pràcticament” un 40%. aquesta afirmació és “radicalment falsa” i ho demostra amb dades a la mà: “En el millor pressupost de la història de la sanitat catalana, el de l’any 2010, la Generalitat va destinar a Salut 9.876 milions d’euros, el 30,3% dels pressupostos globals del Govern (32.518,73 milions d’euros). Enguany, quart any consecutiu de retallades, el pressupost  total de la Generalitat és de 31.682,07 milions d’euros, dels quals només 8.290 milions es destinen a Salut, és a dir, el 26,1%”. 

I per acabar-ho de reblar, compara les retallades pressupostàries dels darrers quatre anys per certificar que la partida de Salut ha disminuït un 16% i, en canvi, el pressupost global de la Generalitat ho ha fet “tan sols” un 2,6%.

Però la situació d’“acarnissament” de la sanitat pública encara és més evident, segons Duch, si es confronten els pressupostos dels dos darrers anys. “Mentre que el pressupost de la Generalitat arriba fins i tot a millorar un gens menyspreable 7,1% (dels 29.727,3 milions d’euros de 2012 als 31.682 milions actuals), els comptes de Salut pateixen una davallada del 5,4%, ja que passen de 8.756 milions a 8.290”, explica (llegir notícia sencera).

i 2) Llegir les dades que Isabel Vallet, diputada de la CUP, i Xavier Lleonart, metge de l’Hospital de Terrassa, van destacar en el següent article aparegut al Diario.es  el passat maig:

“La Conselleria de Salut està complint fil per randa l’informe “Aproximación a un nuevo planteamiento estratégico para las empresas públicas y consorcios de salud de la Generalitat”, elaborat l’any 2011 per la consultora PricewaterhouseCoopers (PwC). En l’esmentat informe apareixen dues línies bàsiques d’actuació:

1) El desmembrament, desmantellament i fragmentació de l’Institut Català de la Salut (ICS) en entitats amb autonomia de gestió com a primer pas d’una posterior privatització.

2) El traspàs de l’assistència sanitària pública a ens de gestió privada, sobre el paper: més eficients.

Barcelona. Política.L’execució de la primera línia d’actuació l’estem veient en aquests moments amb els projectes de concentració de serveis sanitaris que s’estan engegant a Lleida i Girona. El segon punt, de més abast i complexitat, requereix d’algunes línies més d’anàlisi.

Des del començament de la crisi, els centres sanitaris total o parcialment públics, han vist els seus pressupostos minvats de forma important, comprometent en alguns casos la pròpia viabilitat del centre. Per exemple, segons dades del CatSalut, el pressupost de l’Hospital de Bellvitge ha passat de 322,6 milions d’euros el 2010 a 288,9 milions el 2012 (-10.5%). El Consorci Sanitari de Terrassa, de 100,7 milions el 2010 a 84,6 el 2011 (-16 %). El Consorci Sanitari del Parc Taulí, de 194,2 milions el 2010 a 173,9 el 2012 (-10.5%). Això ha comportat: acomiadaments, reduccions de plantilla, tancament de dispositius i la descapitalització d’infraestructures en centres de la sanitat pública. Com a conseqüència ens trobem amb un increment descontrolat de les llistes d’espera i l’empitjorament perceptible de la qualitat assistencial.

Què ha passat mentrestant amb els centres privats amb ànim de lucre? Veiem-ho amb l’exemple més paradigmàtic a Catalunya, el grup IDC (anteriorment Capio Sanidad) que engloba l’Hospital General de Catalunya i els antics centres de l’Aliança (Hospital del Sagrat Cor i Clínica del Vallès sota l’epígraf Clínica de Sabadell). Observem l’evolució del grup IDC pel que fa a la contractació de la Generalitat en els mateixos anys en què es reduïen els pressuposts dels consorcis i hospitals públics. La quantitat abonada pel CatSalut a IDC en concepte d’assistència hospitalària ha passat de 71,1 milions d’euros el 2010 a 126,9 milions el 2012 un increment del 78%.

salutAra, amb una sanitat pública que veu els seus pressupostos i recursos retallats, amb llits i quiròfans tancats i acomiadaments l’augment de les llistes d’espera és la nineta dels ulls del Conseller, és un altre nínxol de negoci per la sanitat privada, i és que tenim coneixement que el CatSalut està contactant amb els centres de la xarxa sanitària pública reclamant-los la gestió directa de la llista d’espera. Acompanyada amb l’advertència que, de no fer-ho, no podran complir els terminis de les intervencions amb temps d’espera garantit per la mateixa Administració, fet que comportarà una penalització econòmica i una retallada afegida als pressupostos. Tot i que es tracti d’una situació versemblant en alguns casos, la veritat és que en la majoria és només una excusa per derivar milers de pacients de la llista d’espera dels centres públics cap a centres del grup IDC. Només amb la reobertura dels llits i quiròfans hospitalaris tancats en aquests mateixos centres es podria eixugar la llista de pacients que, segons el CatSalut, els dispositius públics no són capaços d’assumir.

Un parell d’exemples. L’Hospital de Terrassa (Consorci Sanitari de Terrassa) ha passat de tenir 273 llits d’aguts al 2010 a 217 llits el 2013 (-20%). L’Hospital de Mataró (Consorci Sanitari del Maresme) ha passat d’operar l’any 2010 4.955 pacients de 13 de les 14 intervencions quirúrgiques amb temps d’espera garantit de sis mesos, a operar 3401 malalts l’any 2012 (-31%). I no hi ha factor sorpresa:  la major part d’aquests pacients s’han derivat a centres del grup IDC.

Salut argumenta que aquestes derivacions tenen un cost menor per l’Administració que tractar els pacients a la seva pròpia xarxa de centres. Però aquesta afirmació es pot rebatre amb quatre motius bàsics:

1) A la sanitat privada sovint les ratios de personal per tractar els pacients són inferiors o molt inferiors a les ratios de personal a la sanitat pública. I això implica menor marge de maniobra i capacitat de reacció davant complicacions no previstes.

2) Els costos de personal són molt inferiors a la sanitat privada, sobre tot perquè sovint es nodreixen del mateix personal que treballa a la sanitat pública. D’aquesta manera, per mitjà de contractes de prestació de serveis, l’empresa s’estalvia bona part dels costos socials derivats de la contractació d’aquest personal.

3) Els centres privats acostumen a “escollir” entre els malalts que estan a les llistes d’espera aquells que tenen un risc menor de complicacions, deixant els més complicats perquè siguin tractats als centres públics. Això fa que els costos de tractament d’uns malalts i dels altres presentin grans diferències.

4) Finalment, la immensa majoria dels projectes de recerca i innovació es fan a centres públics, que financen la investigació dels seus professionals per tal de seguir sent referents a aquest nivell. Aquest concepte ni es planteja en els centres privats de “sanitat low-cost” que tenen com a objectiu fonamental tractar el màxim de pacients, amb la menor complexitat possible, als mateixos preus que els pacients més complexos de la sanitat pública.

boiruizdimissióL’objectiu final d’aquesta política sembla ben clar: escanyar paulatinament els centres públics, fer-los progressivament més ineficients i acostumar a la població a acudir a centres privats amb ànim de lucre.

Posteriorment, quan ja s’identifiqui públic amb ineficient i privat amb eficient, vendre els centres públics (via concessió) a aquests grans grups privats amb ànim de lucre per tal que ho gestionin. És a dir, quelcom similar al conegut com a model Alzira. I com ha passat amb els hospitals valencians, si les coses van bé (en detriment de la qualitat assistencial i de les condicions laborals dels professionals) no es gastarà més, sinó que arribaran menys recursos públics a la població i s’incrementaran els marges de benefici empresarial, i si les coses no van bé, caldrà “rescatar” amb diners públics aquestes empreses, i d’això també en tenim experiència.

Això sí, o capgirem la situació o farem tard: de la sanitat pública no en quedarà res.”

Ara, estimat Vicenç, que dius ?, de veritat ens vols fer creure que són “les partides menys perjudicades proporcionalment”. PRIMERA MENTIDA