EZLN: La rebel·lia de les passions alegres

Posted on Updated on


zapAvui volia compartir un interessant article d’Ángel Luis Lara publicat al núm. 352 de la Directa:

L’EZLN ha fet 30 anys i n’han passat vint des que una inesperada tropa d’indígenes va sorgir de la nit per prendre cinc capçaleres municipals de l’Estat mexicà de Chiapas i va declarar la guerra a l’oblit i l’abandonament. L’1 de gener de 1994, aquest aixecament va suposar el que, a Mèxic, s’anomena ‘parteaguas’, el naixement d’un abans i un després en el temps. El moviment zapatista en va tenir prou amb pocs mesos per demostrar al món que allò no era cap farsa ni cap repetició de la història. Aleshores, va començar a proposar una transformació pràctica de la racionalitat política que ha afectat tant les maneres de dir com de fer, ha col·locat els mitjans per sobre dels objectius, ha produït una innovació en els llenguatges i les formes de l’acció política i ha convertit les zapatistes en una referència clau per als desigs col·lectius d’emancipació arreu del món.

Enguany, els néts i les nétes d’Emiliano Zapata celebren el trentè aniversari de la fundació de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN, en les sigles en castellà) amb l’alegria no només de ser vius, sinó també d’haver conquerit el dret a una vida ben diferent. Perquè, lluny de totes les modes i les passarel·les mediàtiques, d’ideologies i coordenades suades, el neozapatisme és, sobretot, una forma de vida. Potser no és la del talp o la serp, però sí la de la formiga. Potser les maies del sud-est mexicà són les més petites entre les més petites, però la seva dignitat, els seus èxits i la seva persistència pacient fan que la seva força tingui la grandària d’un gegant.

El clima i la climatologia

El 22 de desembre de 2012, més de 40.000 bases de suport zapatistes van prendre pacíficament els carrers de diversos municipis de Chiapas. Desarmades i cobertes amb passamuntanyes, van deixar un silenci captivador i un missatge senzill: “Que ho han sentit? És el so del seu món que s’esfondra”. La seva aparició imprevista les connectava, gairebé vint anys després, amb el caràcter inesperat de l’aixeca-ment armat. “Des de fa anys i sense saber per què, m’han interessat els mapes del desert, les descripcions dels vents i dels wadi: cursos secs d’aigua que, de sobte, s’omplen de pluja”, diu la feminista Carol Gilligan. Ik Otik (Som vent), xiuxiueja el ressò de les zapatistes tzotzils des de l’Alt de Chiapas. El neozapatisme és, sobretot, vent i pluja. Va néixer als ulls del món al començament de la postguerra freda, va tenir la capacitat d’agitar i d’omplir el curs sec de l’aigua d’un desig emancipador que feia massa temps que es trobava atrapat al desert d’una esquerra inoperant i arronsada.

zap2Potser per la seva condició de pluja i vent, el neozapatisme es pot entendre amb la diferència entre clima i climatologia. El clima, per definició, és atzarós. És cert que, com passa amb els pobles nòmades, sempre es mou pels mateixos llocs, que a l’estiu fa calor i a l’hivern, fred. Tanmateix, ningú no pot programar una tempesta o una sequera. La negació del caràcter atzarós del clima és, precisament, l’obsessió de tota climatologia: ciència de la norma i el pronòstic per eliminar la possibilitat de l’inesperat. “El poder sempre es reserva l’atzar i atribueix la norma”, proposava el sociòleg Jesús Ibáñez. Com qualsevol clima, el zapatisme funciona com un desafiament a la norma i com a fallida del poder. “Per nosaltres, els neozapatistes, la nostra feina és sempre desconcertar, fer el contrari del que el poder espera de nosaltres”, deia el sotscomandant Marcos l’any 2001. Potser la reapropiació de l’atzar és, precisament, la primera coordenada al mapa de les profundes innovacions polítiques aportades pel neozapatisme durant els últims trenta anys. Enfocar la pregunta, no la resposta. Desbordar amb la creativitat, en comptes d’apostar per ser reactiu. No acceptar només el guió que escriuen els poderosos, sinó portar la partida a un altre tauler per deixar-los fora de joc.

El març de 2001, la Comandància General de l’EZLN va prendre la capi-tal de Mèxic sense disparar cap tret. La seva arma més poderosa eren els centenars de milers de persones amb què arribava. Aquest viatge des del sud-est de Mèxic es va anomenar la marxa del color de la terra. Quan tothom esperava que Marcos anés al Congrés de la Unió per portar la paraula dels pobles indis de Mèxic a la classe política, les zapatistes hi van enviar la comandanta Esther, la més petita de tots ells i elles. El seu missatge va ser senzill: “Mai més un Mèxic sense nosaltres”. I, al fons de la frase, l’arrel d’una política ben diferent: en lloc de negar l’enemic, despullar-lo amb preguntes fins a fer palès el teixit de les seves contradiccions. La paradoxa d’un exèrcit rebel que s’ha- via aixecat en armes, set anys abans, embolcallat amb la bandera nacional i la Constitució mexicana per enfrontar-se, precisament, al poder instituït.

mujerebeldeLa complexitat d’un oxímoron

La potència de les paradoxes ha estat l’ingredient bàsic de la complexitat amb què les zapatistes han vestit l’acció emancipadora que duen a terme des de fa trenta anys. En realitat, el neozapatisme és un oxímoron enorme: “Figura retòrica, variant de l’antítesi, que consisteix a posar de costat mots o unitats sintàctiques de sentit oposat”, d’acord amb la definició del diccionari. Un silenci eixordador és un oxímoron. Un exèrcit antimilitarista n’és un altre. L’EZLN és, probablement, l’únic exèrcit del món que té autoritats civils. “És bo que aquest exèrcit es proposi com a fita més alta el fet de desaparèixer”, deien, poc temps després d’aparèixer públicament l’any 1994.

Els homes i les dones zapatistes es van armar per defensar-se de l’assassinat sistemàtic perpetrat durant segles per terratinents i guàrdies paramilitars. Lluny del tamís ideològic i a prop dels problemes concrets que afrontaven els pobles indígenes i la pagesia. En una entrevista sobre el llibre Los girasoles ciegos, Alberto Méndez explicava una cosa molt semblant sobre la defensa de la ciutat de Madrid dels atacs de les tropes franquistes: “No la va defensar cap exèrcit regular; la van defensar senyors que anaven a treballar i, en sortir de la feina, agafaven el fusell, se n’anaven al front i, després, tornaven a casa i havien de ficar-se al llit per-què havien d’entrar d’hora a la feina”. Persones comunes armades davant el problema que compartien. Els contes són els relats de quatre derrotes que expressen la derrota de la democràcia i la llibertat a l’Estat espanyol.

Tanmateix, el que ha passat amb les zapatistes és que no han perdut. Es van alçar convençudes que moririen pel camí i que el soroll de la seva mort serviria, almenys, per fer saber al món que els pobles indígenes de Mèxic existien. Però no van morir. “Perquè ens veiessin, ens vam tapar la cara; perquè ens anomenessin, ens vam negar el nom; apostem pel present per tenir futur i, per viure, morim”, van dir aleshores. Com tants altres cops, es van equivocar.

ezln arribaVisca la vida, mori la mort

Al seu magnífic tractat sobre la guerrilla, Lawrence d’Aràbia parla del secret del “camp magnètic” i de l’“ànima metafísica”: quan has construït un ampli territori d’empatia entre la societat, la teva força adquireix la potència de la legitimitat i et fas invencible. “És just com el vent, l’aire que es res-pira i el gas verinós que fem respirar a l’enemic alhora”, apunta Wu Ming 4 al seu estudi sobre el text de Lawrence. Aleshores, aquest enemic esdevé una qüestió perifèrica i tota l’energia del projecte rebel es desplaça de la clàssica rellevància de l’enemistat en política a la centralitat absoluta de la construcció d’una amistat activa.

Les zapatistes diuen que, en un moment determinat, van deixar de mirar cap amunt, cap al poder, per abocar-se irremeiablement a teixir un bé comú a sota. “No volem prendre el poder, volem organitzar la societat”, deien. El miracle de la resistència durant dues dècades ha estat, entre altres coses, gràcies al respecte que s’han sabut guanyar als seus territoris. Una resistència que no consisteix tant a enfrontar-se com a proposar una altra forma de vida concretament i materialment. Tot i la resistència cons-tant a la guerra imposada que pateixen, per a les zapatistes, sembla que el conflicte té menys relació amb la dialèctica hegeliana que clàssicament ha caracteritzat el relat de l’esquerra que amb les narratives de l’èxode i la diàspora que dimanaven dels somnis i les rebel·lions de les esclaves i els esclaus. Irrellevància d’enfrontar l’enemic i importància superlativa de bastir, aquí i ara, un altre món possible.

Trenta anys després del seu naixement, aquest altre món possible implica centenars de milers de persones al sud-est de Mèxic. Homes, dones, mainada, ancians i ancianes. Centenars de milers de persones que viuen col·lectivament d’una manera ben diferent. Una descolonització de la manera de viure que va més enllà de la terrible imposició generalitzada de la forma mercaderia, cap a la construcció col·lectiva i igualitària d’un món d’usos i no de consums. Un viatge del poder a la potència, més enllà de la dominació del privat i el públic, per teixir democràticament un bé comú on totes les persones són cridades a ser i fer govern. Una materialitat de l’existència, al capdavall, que, al territori zapatista, es tradueix en institucions, relacions socials, sistemes productius, economies, sexualitats i canvis culturals profunds, plens de punts suspensius. Un altre món dins aquest món, al qual les zapatistes han donat el nom d’autogovern i autonomia.

I el que potser resultarà més significatiu és que aquest altre món dins aquest món implica el part d’una nova geometria de les emocions, en què la imposició neoliberal de l’egoisme i de la tristesa és derrotada de manera irreversible per la rebel·lia de les passions alegres. Un base de suport zapatista, Abel, diu: “La meva família està implicada en la lluita per-què ens fa bé; un sap per què es lleva cada matí. Ens fa estar contents i ens dóna molta alegria, ens fa sentir dignes”. Com ell apunta, ha nascut dues vegades: “Una, de la meva mare, l’altra, de la nit de l’aixecament, l’1 de gener”. Perquè viure no és només respirar i, com diu Eduardo Galeano, som el que fem per canviar el que som.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s