Mes: Juliol 2014

El llepaire de juliol: El jutge Josep Miquel Porras

Posted on Updated on

carullaAquest juliol ens la volem jugar amb la justícia d’aquest país estimat i volem guardonar amb el llepaire de juliol a un jutge que ha tingut un parell d’intervencions judicials prou “curioses”: La primera, fa referència a una de les famílies multimilionàries de Catalunya que s’han pogut lliurar de la presó malgrat haver estafat a Hisenda, la família Carulla, i la segona, fa referència a l’absolució del mosso d’Esquadra jutjat per colpejar diverses vegades amb la porra l’actual diputat de la CUP al Parlament, David Fernández, durant el desallotjament de la plaça de Catalunya de Barcelona el 27 de maig del 2011.

Us deixem amb les cròniques de Cafè amb Llet i de Vilaweb sobre aquestes dues situacions per tal que vosaltres mateixos “feu de jutges” (he, he, he, no podem evitar-ho…). Per nosaltres és prou clar, així que le nostre llepaire de juliol és el jutge Josep Miquel Porras…  del qual no hem pogut trobar cap foto, si algú la té si us plau ens la podeu fer arribar, gràcies !!!!

Un jutge arxiva dues vegades la causa contra els germans Carulla, membres d’una de les 10 famílies més riques d’Espanya. Gràcies a la persistència d’un fiscal, han pagat 9,4 M d’euros de multa

“T’asseguro que després de llegir aquesta història res no tornarà a ser igual per a tu: ni la declaració de la renda, ni les inspeccions d’Hisenda ni la justícia. Fins i tot el gust de la sopa de sobre haurà canviat.

carulla2Tot va començar l’any 2006, quan l’Agència Tributària va escorcollar la seu espanyola del Banco Espírito Santo (BES) en una operació contra el blanqueig de capitals. Entre els documents trobats hi havia informació sobre els negocis dels sis germans Carulla, propietaris del grup Agrolimen, empresa vinculada a marques com Pans&Company, FresCo, Affinity o Gallina Blanca. Amb la informació trobada al BES, l’any 2008 es va obrir una investigació al voltant dels negocis dels sis germans Carulla,  propietaris de la desena fortuna espanyola. Al desembre de 2010 Hisenda posa la lupa sobre un complex entramat de societats financeres domiciliades a diversos països i paradisos fiscals.

Segons Hisenda els Carulla van simular una compravenda d’accions entre societats del mateix grup per valor de 61 milions d’euros amb l’objectiu de no haver de tributar per aquests diners. Comença el ball judicial El cas va quedar en mans del jutjat número 4 de Barcelona. El jutge instructor del cas va ser Josep Miquel Porras. Però què és un «jutge instructor»?

Val la pena detenir-se un moment en aquest punt. El jutge instructor té la missió de determinar si hi ha indicis de delicte davant una acusació. Si el jutge instructor veu indicis de delicte el que fa és enviar el cas a un jutge penal perquè s’obri un judici oral. En el cas dels germans Carulla tenim dos acusadors: l’Agència Tributària (AT), que denuncia que no s’han pagat els impostos que s’haurien d’haver pagat, i el Fiscal, que acusa en nom de l’Estat.

Què li passa a l’instructor? A principi de 2011 el jutge instructor imputa un dels germans Carulla, Jordi, per delicte fiscal, i el crida a declarar. A la seva declaració Jordi Carulla va dir que «no recordava els detalls de les  operacions», segons va explicar el diari El País. Després d’aquesta declaració el jutge instructor decideix imputar els altres cinc germans.

carulla3Sis mesos més tard, l’Agència Tributària presenta al jutge instructor un informe demolidor que ratifica les sospites: «El frau fiscal dels Carulla puja fins al milió per germà» van titular diversos mitjans. Amb aquesta informació aportada per l’Agència Tributària i amb l’acusació del fiscal, el jutge instructor havia de decidir si hi veia suficients indicis de delicte. Finalment, dos anys després d’haver iniciat les investigacions, el jutge instructor decideix arxivar el cas dels germans Carulla. Segons ell, no hi havia indicis de cap comportament delictiu per part dels Carulla.

I això és normal? Tant l’Agència Tributària com el Fiscal estan convençuts que els Carulla han comès un delicte però el jutge instructor no ho veu…” llegir més a la pàgina 7 de la publicació

davidfer Absolt el mosso que va pegar a David Fernàndez. El jutge no considera que els cops que li va propinar l’agent en el desallotjament de la plaça Catalunya fossin desproporcionats

“Un jutjat de Barcelona ha absolt de tots els càrrecs el mosso d’Esquadra jutjat per colpejar diverses vegades amb la porra l’actual diputat de la CUP al Parlament David Fernández durant el desallotjament de la plaça de Catalunya de Barcelona el 27 de maig del 2011. El jutge Josep Maria Miquel Porras considera que no s’ha demostrat que els cops amb la defensa policial “continguessin una potència cinètica desproporcionada” i que alguna de les lesions fossin provocades pel sotsinspector jutjat. Malgrat això, el magistrat admet que alguns dels cops no van ser reglamentaris, però en tot cas ho circumscriu a l’àmbit administratiu i no al penal.

dacidfer2L’acusació particular, exercida per Fernàndez, va demanar que el mosso fos condemnat a una multa total de 300 euros per una falta de lesions i una altra de vexacions injustes, i una indemnització total de 1.010 euros, que donaria a una entitat social. La Generalitat en va demanar l’absolució per falta de proves, igual que la fiscalia, que ni tan sols va fer cap pregunta a l’acusat.

El diputat de la CUP va explicar que aquell matí havia rebut en total 23 cops de porra, 11 prop de la Rambla Catalunya, a més d’una puntada de peu, i 12 més a la Ronda de Sant Pere més tard. Segons ell, va arribar a la plaça a quarts de nou del matí i poc després es va asseure juntament amb més manifestants envoltant els mossos a la confluència entre la Rambla Catalunya i la Ronda de Sant Pere. En un moment determinat, uns quants mossos els van arribar per l’esquena i els van colpejar amb la porra. Fernández ha dit que cap agent no els havia ordenat que s’aixequessin i deixessin pas als camions de la neteja que eren a l’interior de la plaça i tampoc els va avisar que serien colpejats si no ho feien…” llegir més

El digne de juliol: Más Vale Tarde Ke Nunca

Posted on Updated on

PorCuba29Aquest mes volem destacar amb el guardó del “Digne del mes” a Más Vale Tarde Ke Nunca , el grup musical de les germanes Helena i Àngels Altés Planas, un grup format l’any 2008, tal com ens expliquen en la seva web:

I al 2008, donant un gir de 180º a l’estil de música, vam decidir començar una nova etapa les germanes en solitari, component les nostres cançons. El nom de “Más vale tarde ke nunca” va arribar després, quan vam veure que en podríem treure alguna cosa d’aquelles melodies i lletres revolucionàries. Val a dir que el nom del grup està en concordància amb nosaltres (la gent que ens coneixeu sabeu de què va… jejeje!). Des de la rumba, passant per l’ska i amb algun toc de pop, amb la guitarra, l’acordió i el piano intentem que cada cançó tingui un missatge social, reivindicatiu i combatiu….”

Doncs, si,  compromís, lluita, bona música i bones lletres i per tot això i molt més es mereixen aquest guardó que de ben segur estareu d’acord en compartir totes les persones que les heu escoltat a la Festa de Revolució dels darrers anys, a la Festa del Che, a la Festa do Avante a Lisboa, al Barnasants, a la Festa del 1er de Maig, a la Festa de la Diversitat o a les festes majors de Bellvitge, Sant Andreu o Sant Adrià del Besós. 

I si encara no les coneixeu, esperem que us agradin, us deixem amb un parell de videos i  l’enllaç a les seves lletres, que tenen frases com aquestes: Que la força està al carrer, / quan les coses no van bé  /No podem estar callats / quan ens sentim enganyats…/ Que les mans de treballar / en un puny podem alçar! /Si unim l’esquerra… / res no ens podrà aturar!

És culpa de “Podem” ?, article de Jordi Évole

Posted on Updated on

Jordi-ÉvoleUna reflexió clara i necessària, com sempre, de Jordi Évole publicada el passat 2 de juny a El Periódico:

“Em sorprèn que tant expolítics com dirigents dels partits més poderosos diguin fàstics de Podem. Perquè, per mi, el problema no reisdeix en Podem, sinó en què volem. Potser no és la solució, però és evident que el problema que ens ha caigut amb la crisi i la seva gestió no l’ha generat Podem. En canvi, sí que hi tenen molt a veure els partits que segueixen tallant el bacallà. Mentre uns no van saber veure que venia i ens van castigar amb les primeres retallades, els altres, que van prometre que tenien la solució al problema, ens han rematat amb més retallades però, això sí, han sabut veure que la crisi ja s’ha acabat, una visió encara invisible per als ciutadans.

¿O és que Podem té res a veure amb el fet que un de cada cinc espanyols (el 20,4%) visqui per sota del llindar de la pobresa? I són dades de l’Institut Nacional d’Estadística. Però això del 20,4% és la mitjana, perquè hi ha comunitats amb taxes més grans de pobresa: Castella-la Manxa, Extremadura, Andalusia, les Canàries, Múrcia i València. En cap, ni hi governa ni hi ha governat Podem. Gràcies a la pobresa, i no a Podem, a Espanya hem passat del cafè per a tothom als Cafès pendents, iniciativa solidària a la qual ja s’han adherit més de 400 locals. Consisteix en el següent: entres en un bar i veus un adhesiu que t’indica que és un local adherit a la iniciativa, i et prens un cafè, el pagues i, a més, deixes l’import d’un altre, que se’l beurà algú que entri al bar però no pugui pagar-lo. És que a Espanya hi ha persones que no tenen diners ni per menjar. A principis d’aquest any, i sobre la Comunitat Valenciana, vaig llegir aquest titular: La Guàrdia Civil constata l’augment de gent que roba per poder menjar. Sense cap afegitó. O sigui, que el titular no deia: La Guàrdia Civil constata l’augment de gent que roba per poder menjar per culpa de Podem. No m’estranyaria gens que la culpa fos d’altres.

Eludir impostos

Però no tot és pobresa, evidentment que no. I en això tampoc hi ha tingut res a veure Podem. Un estudi de l’oenagé Oxfam Intermón indica que els 20 espanyols més rics acumulen 77.000 milions d’euros, i això és més del que tenen el 20% de les persones més pobres. Som, juntament amb Letònia, el país europeu amb més desigualtats. El director d’aquesta oenagé, José María Vera, va declarar fa uns mesos: «Les polítiques subjugades als poders financers són les culpables del creixement de les desigualtats. Les grans empreses haurien de tancar les filials als paradisos fiscals i deixar d’eludir el pagament d’impostos.

I si eludeixen el pagament d’impostos, ¿és culpa del poder polític o de Podem? De Podem, ho dubto; acaba d’arribar i no ocupa el poder. Hi insisteixo: el problema, per molt que alguns el prediquin, no resideix en Podem, sinó en què volem. En què volem fer, i fer-ho.”

Mentides, SICAV’s i Sala i Martín

Posted on Updated on

sala1El propassat dos de juliol l’economista Xavier Sala i Martín  va tornar a tenir una entrevista en les seves “Classes d’Economia” al programa Divendres de TV3 on el seu presentador, Xavi Coral, i el tertulià Tian Riba van donar-li un cop de mà en la seva parcial visió de les SICAV.

El programa va tenir algun moment còmic, com quan no quadraven les sumes, però més enllà de l’anècdota el que fou realment curiòs és l’anàlisi de l’economista fomentant amb la seva sapiència el frau de les empreses a l’hisenda pública.

El moment culminant va arribar quan argumenta que allò que es pot obtenir a partir d’aquests impostos és poca cosa i per tant no cal preocupar-se… i així amb senzillesa i sense cap esperit crític, ni pluralitat (ja que ni el presentador ni el tertulià van mostrar cap mena de dubte o alternativa) és com des de la televisió pública catalana es fa una defensa i justificació del frau fiscal i el que per mi també és molt greu, han acabat convertint des dels mitjans públics a Xavier Sala i Martin com l’economista expert de Catalunya, i especialment,com si fos una figura ideologicament neutre… enlloc de presentar-ho com el que és: un economista més  que interpreta la realitat des la seva posició ideològica neoliberal (no oblidem pas que són aquestes polítiques neoliberals les que han generat la crisi) que defensa el capitalisme com una divinitat a qui adorar i que soluciona tots els seus problemes amb la privatització de lo públic, les lleis laborals draconianes, la submissió al poder economic i polític de dretes (recordem el seu suport a l’Artur Mas i CiU)  i la promoció dels paradisos fiscals…

vicençDavant això, voldria recordar l’article d’en Vicenç Navarro, també economista, sobre la manca en els mitjans públics d’altres maneres d’interpretar l’economia que duu el títol de “La promoció de l’ultraliberalisme a la televisió pública catalana“:

“Des que ja fa anys vaig tornar de l’exili, he estat, en primer lloc, Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona i, més tard, Catedràtic a la Universitat Pompeu Fabra de Polítiques Públiques,  matèria multidisciplinària que inclou diverses àrees de coneixement, des d’Economia Política i Política Econòmica a Ciències Polítiques i Socials, àrees en les quals he treballat durant més de quaranta anys a la The Johns Hopkins University, de la qual continuo sent professor.

Entendrà, doncs, que amb aquesta biografia sentís gran alegria quan em van informar que TV3, la televisió pública catalana, estava donant un programa titulat “Classes d’Economia”, que intentava popularitzar els coneixements econòmics, molts dels quals encaixen a les àrees de polítiques públiques en les quals he estat treballant durant molts anys. Des de llavors he estat veient el programa i lamento dir-li que aquest m’ha decebut, doncs vostès estan donant una visió molt esbiaixada de tals coneixements. Aquestes suposades “Classes d’Economia” les dóna un economista, el Sr. Sala i Martín, que és ben conegut per intentar promoure una visió ultraliberal, representant un corrent de pensament econòmic que està, per cert, cada vegada més desacreditat, a causa dels pèssims resultats que les polítiques públiques derivades de tal doctrina estan tenint. L’enorme recessió que estem sofrint a l’Eurozona, a Catalunya i a Espanya n’és un exemple.

Permeti’m que li mostri els indicadors de tal pensament, que atribueix gran nombre dels problemes de les nostres economies a una suposada excessiva intervenció pública i que, en el cas del “seu economista” (tal com el presentador del programa presenta al Sr. Sala i Martín a cadascuna de les sessions setmanals) aconsegueix nivells extrems. Així, en una de les seves presentacions, “el seu economista” va indicar que la normativa pública que estableix que els conductors de cotxes hagin de portar cordats els seus cinturons de seguretat quan viatgen ha tingut, en realitat, un efecte negatiu, doncs ha donat a tals conductors una sensació falsa de seguretat que els ha fet conduir d’una manera més temerària, provocant un major nombre d’accidents, morts i ferits de trànsit (vídeo de La Vanguardia. 17.09.12). A tal asseveració en contra de la intervenció normativa pública, com succeeix en moltes de les que fa “el seu economista”, li manca evidència científica que l’avali. En realitat, totes (repeteixo, totes) les referències científiques existents sobre aquest tema indiquen el contrari. Si vostè vol, li puc enviar documents dels centres d’investigació de seguretat vial més reconeguts i respectats, tant a Espanya com als EUA, que documenten que aquesta normativa ha previngut un enorme nombre de morts i ferits per accident. En honor a la veritat, la majoria d’economistes liberals no sostenen tal postura, però el Sr. Sala i Martín és, com he indicat anteriorment, un ultra en el seu liberalisme, es a dir, un neoliberal. El neoliberalisme es la forma extrema del liberalisme iniciat pel Sr. Reagan als EUA i la Sra. Thatcher a Gran Bretanya, i que adquireix la seva màxima expressió en el Tea Party (que controla el Partit Republicà dels EUA), i en la ultradreta econòmica propera al capital financer que domina les institucions financeres de la Eurozona. llegir més”

 

 

 

 

Futbol i Revolució: “Sócrates i la Democràcia Corinthiana”

Posted on Updated on

corinthians4I acabem aquest breu recull de “Futbol i Revolució” amb una tercera entrada dedicada al llibre ‘Futbol per la llibertat’ de Ramon Usall amb l’objectiu de tornar a evidenciar que el futbol s’ha posat (i es pot posar) al servei de causes justes i nobles com ho són la lluita contra el racisme, contra el colonialisme,  la revolució o per la llibertat dels pobles.

Res millor que acabar amb l’article del propi Ramon Usall publicat a L’Accent en el moment de la mort del gran futbolista i revolucionari brasiler, Sócrates, amb el títol de “Adeus, camarada Sócrates“:

“L’any 1983 Sócrates afirmava: “Em vull morir un diumenge que el Corinthians es proclami campió”. Gairebé tres dècades després el Doutor ens deixava un diumenge de desembre de 2011, el mateix dia que el seu Timão alçava el trofeu de campió del Brasil.

corinthians1Sócrates, que també era doctor de professió, esdevingué un jugador de llegenda arran de l’anomenada Democràcia Corinthiana. Els mals resultats que a principis dels 80 conduïren el Corinthians a la segona divisió i el president abandonà el càrrec. Es produí un canvi radical en la gestió del club que pretenia implicar els jugadors en la mateixa. El que feren Sócrates i companyia no fou sinó democratitzar el funcionament del Timão, sobrepassaren la seva condició de jugador-treballador-assalariat per convertir-se en gestors en igualtat de dret amb els dirigents de l’entitat. Acabava de néixer l’autogestió democràtica d’un club de futbol.
L’autogestió de la plantilla arribà fins i tot a l’aspecte esportiu quan, el 1982, els mateixos futbolistes triaren democràticament al seu entrenador. L’elegit fou Zé Maria, jugador del mateix Corinthians, militant demòcrata i antic integrant de la selecció de Brasil campiona del món de 1970: el 1982 i el 1983 el Corinthians guanyà en dues ocasions consecutives el campionat paulista. L’èxit d’un club de futbol regit de forma democràtica en un estat governat per una dictadura militar convertí el Corinthians en un símbol de l’oposició, que veia que autogestionant-se de forma democràtica un club també podia ser campió.
corinthians3Sócrates afirmava: “Inicialment, volíem canviar les nostres condicions de treball; després, la política esportiva del país; i finalment, volíem transformar la política, ras i curt”. Amb aquest afany de canviar el Brasil, el Corinthians lluí en ocasions puntuals missatges amb una elevada càrrega política a la seva samarreta. Quan els equips brasilers començaren a lluir patrocinadors comercials, el Corinthians aprofità la seva elàstica per demanar el vot a les primeres eleccions per sufragi universal del governador de Sao Paulo que se celebraren el 15 de març de 1983: “El dia 15, voti!”. A la final del campionat paulista del mateix 1983 el Corinthians saltà al camp amb un nou missatge de reivindicació democràtica: “Guanyar o perdre, però sempre en democràcia!”. El Corinthians guanyà el trofeu davant del seu etern rival, el Sao Paulo, després d’un únic gol de Sócrates. Una de les reivindicacions que la Democràcia Corinthiana havia formulat, la fi dels contractes que lligaven de per vida els jugadors amb els clubs, permeté Sócrates fitxar el 1984 per la Fiorentina italiana. El Brasil que deixava enrere ja estava immers en plena transició democràtica.corinthians2La Democràcia Corinthiana, impulsada per Sócrates, havia estat un dels moviments d’oposició que més simpaties havia despertat arreu del país i que més eficientment havia qüestionat el règim des de 1964 i fou contemporani del naixement del Partit dels Treballadors, de Lula da Silva, que fou creat el 1980 i al qual s’afilià Sócrates. Amb la fi de la dictadura acabà també la Democràcia Corinthiana, una experiència única de llibertat i d’autogestió que trencà el mite de l’individualisme i de la manca de compromís que tradicionalment definia els jugadors de futbol. Gràcies a homes com Sócrates, símbol que un altre futbol era possible. No podem sinó acomiadar-nos d’ell amb un sincer Adeus, camarada!”