Mes: Juny 2014

El llepaire de juny: Tian Riba i els nostrats tertulians

Posted on Updated on

Aquest mes també ha estat fàcil la tria del llepaire, encara que ben bé no és un premi individual sinó un guardó col·lectiu.  El març de l’any 2013, Media.cat, l’observatori crític dels mitjans va publicar un més que interessant informe  sobre “Qui són i com són les persones encarregades de conformar l’opinió pública a Catalunya” on a partir d’un buidatge dels participants a espais d’opinió dels mitjans amb més audiència, siguin impresos, digitals, ràdios i televisions, s’elabora una llista de les 502 persones amb presència a aquest espais. Després s’elabora un rànquing dels més influents -segons les vegades que es participa i tenint en compte l’audiència i varietat de mitjans- i s’analitza el perfil de gènere, edat, procedència, estudis i nivell socioecònomic dels 50 que obtenen més punts. Del “Top 10″, a més, se n’extreu el grau de coincidència en temes d’actualitat com les retallades, el rescat bancari o el procés sobiranista català.

Frases repetides a totes hores com que tenim “pluralitat a la televisió pública” o que “no hi ha més remei que fer retallades” es converteixen en una falsedat com un campanar davant les flagrants evidències de les seves conclusions.  Us convidem a llegir l’estudi i reflexionar una mica al respecte, però d’entrada una de les seves primeres conclusions:

“La principal conclusió que revela l’anàlisi dels 50 opinadors més influents dels mitjans de comunicació de Catalunya és que són representatius d’un segment de la població molt específic. De manera esquemàtica, podem dir que aquests opinadors que influeixen en la manera de pensar de la població són majoritàriament homes, amb formació universitària, amb una feina estable i amb ingressos força superiors a la mitjana de treballadors. Tot plegat comporta que les seves preocupacions i expectatives siguin força diferents que les de la majoria de la societat i que, per tant, analitzin el món des d’una posició que no és compartida per bona part de la població”.

I ja que estavem encisats amb aquest informe no hem pogut evitar guardonar com a llepaire del mes a Tian Riba, un dels tertulians del programa de TV3 “Divendres” (i d’altres) que no passa oportunitat per lloar els mitjans públics catalans com exemple de pluralitat…  uffff… que entendrà per pluralitat ? les seves dubtes existencials ? o la seva participació en mil i un mitjans com el Punt-Avui, RAC1, l’Ara, etc…? influint matxaconament amb dues idees tant en l’àmbit públic com el privat, idees sempre al servei del poder i des les dèries dels governants i empresaris que el paguen…

Anuncis

Futbol i Revolució: “FC Sankt Pauli, futbol alemany contra el feixisme”

Posted on Updated on

FC St. Pauli - SV Werder BremenContinuem amb una segona entrada dedicada al llibre ‘Futbol per la llibertat’ de Ramon Usall amb l’objectiu de tornar a evidenciar que el futbol no només ha estat al servei dels totalitarismes sinó que, en més ocasions de les que a priori podríem pensar, s’ha posat al servei de causes justes i nobles com ho són la lluita contra el racisme, contra el colonialisme,  la revolució o per la llibertat dels pobles.

Aquest cop us presento el FC Sankt Pauli l’equip d’Hamburg que s’ha convertit en el símbol de les cultures alternatives i  abandera l’esport compromès a tot el món mitjançat l’article  “FC Sankt Pauli: futbol alemany contra el feixisme” de Francesc Poblet a la Directa:

“Hi ha grans clubs de futbol amb tradició obrera (West Ham United), comunista (Livorno), de suport als pobles sense Estat (Barça, Athletic, Celtic) o amb sectors d’afició antifeixista (Bukaneros del Rayo, Celtarras a Vigo). Però el club de futbol alternatiu per excel·lència és, sens dubte, el del port d’Hamburg. Les més de 500 penyes que té arreu del món –a casa nostra, el St. Pauli Fanclub Catalunya, que afegeix l’independentisme als valors propis del club– són una viva mostra del tarannà i de l’activitat que representa.

FC Sankt Pauli 4El lloc més conegut d’Hamburg és el que s’articula al voltant de la Reeperbahn, l’avinguda que travessa el barri golfo de la ciutat, que també és el bressol de la cultura punk, okupa, verda i anarquista. A cinc minuts passejant, trobem Millerntor, l’estadi d’un club de futbol molt especial.

El FC Sankt Pauli, els pirates, es va fundar a principis del segle xx, però no va arribar a jugar a la primera divisió fins al 1977. A mitjan dels vuitanta, va començar la seva gran transformació. Com que l’Hamburg SV –l’altre equip de la ciutat, que ara té l’estadi fora– era el club preferit dels sectors ultres d’extrema dreta, algunes seguidores que no volien compartir les grades amb nazis i racistes van optar per donar suport al Sankt Pauli. De mica en mica i de manera espontània, s’hi van anar incorporant joves socialistes, comunistes, anarquistes, punks i okupes, que proliferaven al barri. En 10 anys, es va passar de les 1.500 entrades a omplir el camp amb més de 20.000 persones a cada partit.

Valors i identitat

El Sankt Pauli va ser el primer club que va prohibir explícitament la presència de simbologia feixista, racista i sexista, així com el hooliganisme al seu estadi. També és l’únic club que es declara antiracista, antisexista i antihomòfob als seus estatuts. Difusor de valors com la justícia, el respecte i la igualtat, ha estat compromès amb campanyes solidàries, com l’anomenada Wasserinitiative: Viva con agua de Sankt Pauli, destinada a fornir de fonts d’aigua les escoles bressol de Cuba. Les seves seguidores també han promogut el moviment antifeixista mundial d’aficionades al futbol antixenòfobes i antiracistes Alerta Network!

FC Sankt Pauli 2Durant els partits, tots aquests valors es viuen intensament a la graderia, on podem trobar el percentatge més gran de dones que assisteixen a qualsevol camp de futbol. Quan surten els jugadors, sempre sona el “Hell’s Bells” d’AC/DC i el camp s’omple de banderes marrons (el color de la samarreta), pirates i del Che i de tota mena de pancartes reivindicatives. Tot això ha ocasionat alguns incidents amb grups d’extrema dreta i amb l’afició neonazi d’alguns equips, sobretot de l’antiga Alemanya de l’Est i també amb l’altre club metropolità, el HSV. Una altra de les característiques que mostren el tarannà especial d’aquest equip és el fet que, de manera espontània, l’afició va adoptar la bandera pirata com a imatge del club, com a símbol de rebel·lia i per la seva vinculació amb el mar, ja que és una ciutat i un barri portuari. L’anterior president del club, Corny Littman, és un conegut actor de teatre, militant ecologista i homosexual declarat, un cas únic en un món tan masclista com el del futbol. Un dels jugadors més carismàtics, el porter Volker Ipss, ara retirat, vivia en una casa okupada del barri i col·laborava amb projectes a la Nicaragua sandinista. Molts conjunts de música han dedicat temes al club. L’any 1996, es va editar el CD El FC Sankt Pauli és el culpable que sigui com sóc, una recopilació de cançons de bandes de rock i punk.

Moltes decisions del club es prenen de manera assembleària. Per exemple, es va fer retirar la publicitat amb imatges sexistes de dones i es va canviar el nom de l’estadi quan es va descobrir que l’expresident Wilhelm Koch –que li donava nom– havia estat membre del partit nazi.

La temporada passada, el FC Sankt Pauli va baixar a segona divisió. Resulta difícil sobreviure en un món econòmicament tant salvatge, però l’estadi s’ha continuat omplint partit rere partit i, sobretot, l’afició manté aquesta barreja de festa i compromís polític i social que la caracteritza. El FC St. Pauli Fanclub Catalunya, antifeixista i independentista, és el club oficial de l’afició a casa nostra. Denuncien la venda de l’essència dels clubs a les multinacionals.

FC Sankt PauliSt. Pauli Fanclub Catalunya

A Catalunya, també hi ha un club oficial de gent seguidora del Sankt Pauli. Amb gairebé un centenar de socis i sòcies, des de l’any 2010, no ha parat d’organitzar activitats arreu del territori.

Ens trobem amb tres d’elles –Adriana, Judith i Esteve– i de seguida ens transmeten la seva passió pel club i pels seus ideals: “És un no parar. Fem xerrades pertot arreu, a casals independentistes, ateneus llibertaris… Un cop l’any, organitzem una gran trobada i un torneig popular de futbol antifeixista”. Sense anar més lluny, fa pocs dies, a Tarragona, en el marc de les Jornades Antifeixistes organitzades per Arran sota el lema El feixisme avança si no se’l combat, van fer una xerrada sobre antifeixisme i futbol.

“A més dels idearis del club, nosaltres som explícitament independentistes. Cada any, anem a Millerntor almenys una vegada i no perdem ocasió de fer que es vegin bé les nostres estelades!”. “Aquí, donem a conèixer els valors del futbol associats al St. Pauli i, a fora, difonem qui som i tot el que passa a Catalunya”.

El club tampoc és aliè a les reivindicacions de pobles i cultures. El Sankt Pauli està agermanat amb el Celtic de Glasgow i, per exemple, l’any 2006, va ser seu del FIFI World Club, un mundial de nacions no reconegudes per la FIFA. Un dels lemes del Fanclub és Odi al futbol modern, entès com l’abducció del futbol pel capitalisme més salvatge (negocis, societats anònimes, gent multimilionària…), que en despersonalitza la naturalesa i l’esperit. La denúncia de la venda dels clubs als interessos de les televisions, els xeics i els mafiosos russos, els horaris dels partits, el preu de les entrades o el tracte a l’afició popular són alguns dels objectius prioritaris de les seves activitats.

Més informació al llibre Futbol per la llibertat de Ramon Usall (Pagès Editors, 2011) i al web del Fan Club de Catalunya.”

La Sectorial de Salut de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) en mans dels espoliadors de la sanitat pública ?

Posted on Updated on

sanitatpúblicaI coincidint amb l’acte de presentació de la Sectorial de Salut de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) dedicat a donar veu als hospitals privats de Catalunya que negocien d’amagat  amb CiU l’espoli de la sanitat pública catalana, voliem compartir una entrevista a Àngels Martínez Castells (membre del Consell Científic d’Attac i presidenta de Dempeus per la Salut Pública) publicada a Cafè amb Llet. Voldria recordar abans de deixar-vos amb l’entrevista que a la Junta de l’ANC i com a responsable d’aquest sectorial podem trobar Llorenç Sotorres, director estratègic de la Unió Catalana d’Hospitals, la patronal privada que s’ha vist esquitxada amb alguns dels escàndols de corrupció i robatori de Josep Prat, Carles Manté, Ramon Bagó, Boi Ruiz i companyia  Em pregunto si aquest és el model de país que volem fer…? a que juga l’ANC ? Catalunya un país en mans de les mútues i els hospitals privats ?

M’estimo més llegir a l’Àngels i trobar una mica de llum i coherència…

La sanitat és la partida més gran de la Generalitat. Li pregunto com economista: si la Generalitat no té diners, no és inevitable retallar en sanitat?

Gestionar pressupostos és una tasca política i no un exercici comptable com ens volen fer creure. I això li dic com economista. Independentment que hi hagi més o menys milions, els pressupostos no són partides inamovibles i la clau és identificar bé les prioritats. Al 2013 el que es va dedicar a pagar interessos de deute és pràcticament el doble del que s’ha retallat en sanitat.

Però una part d’aquest deute és produc te d’haver construït hospitals i finançar serveis per als ciutadans…

Quedi clar que l’origen del deute és privat. Però a més, l’informe sobre corrupció i sanitat del Global Corruption Report de Transparència Internacional de l’any 2006 advertia que prop del 10% dels diners que es mouen al sector sanitari als països desenvolupats es ‘perdia’ en corrupció. I no hem millorat. Un informe de la UE de 2014 adverteix que el sector més vulnerable a la corrupció, després de la construcció, és el sanitari…

I això està al deute que hem de pagar…

Sí. I també has de sumar els intermediaris, els sobrecostos injustificats, les portes gira tòries o la despesa en medicaments inflada pel monopoli de les farmacèutiques.

Llavors la solució passa per no pagar el deute?

La solució passa perquè els polítics facin el que han de fer: posar davant de tot les per sones i auditar el deute il·legítim. Estan allà per servir el bé comú i no per assegurar el cobrament als bancs o per rescatar auto pistes. Aquest és l’ordre de prioritats i no a l’inrevés!

Però alguna raó deuen tenir els governs per assumir aquest ordre de prioritats.

Aquestes prioritats estan definides des finals dels anys 80. El Consens de Washington primer, i el de Brussel·les després, van establir aquestes regles del joc que no són res més que l’acceptació que les polítiques econòmiques les marquen els poderosos i els seus lobbies.

I els governs on queden?

Doncs queden en el que estem veient: uns governs titella al servei de la banca, La Caixa i les multinacionals. Tant és que Boi Ruiz o Mas Colell siguin consellers d’una autono mia o ministres d’un país independent. El problema és que serveixen a uns interessos determinats que no són els de la població de Catalunya.

Però aquest govern té els vots de la ciutadania…

Aquesta és la feina de tots els tertulians i els intel·lectuals que estan al servei del poder. Amb un nivell ínfim en la majoria dels casos, aquesta gent té tots els altaveus a la seva disposició i la majoria de mitjans menyspreen la ciutadania.

I això fa que la gent voti governs titelles?

Ajuda molt. Aquests formadors d’opinió treballen per a què la gent no s’adoni, es confongui i, el més efectiu, es cregui que no pot fer res, que això és el que hi ha!

Però aquesta gent són experts, gent amb estudis… hi ha col·legues seus del món de l’economia…

Ser economista no pressuposa res. Fa uns dies estudiants d’economia d’universitats de tot el món van fer públic un manifest on demanen més pluralisme en el programa. A les universitats està passant el mateix que a les televisions: només se sent el discurs econòmic que interessa al poder. A Catalunya, per exemple, tenim en Sala i Martin, que sembla ser l’únic economista del país. Quan el trobo a la televisió, canvio de canal.

Però la gent diu que Sala i Martin s’explica molt bé!

Sí, però l’important és el contingut del que diu! Cal veure a favor de quins interessos està. En José Luis Sampedro deia que hi ha dos ti pus d’economistes: els que treballen per fer els rics més rics i els que treballen per fer els pobres menys pobres.

I en Sala i Martin…?

En Sala i Martin és dels primers. Dels que omplen les universitats amb el mateix discurs monolític que ha enfonsat l’economia. Per això els estudiants fan un manifest! Saben que hi ha tot un món econòmic que els amaguen. Fins i tot des de l’elitista universitat de Harvard han signat el manifest.

De Harvard als hospitals…

És que és tot el mateix. Cal veure l’economia, la investigació, la sanitat, l’educació, el con junt dels serveis públics de manera global… i sobretot, cal veure la sanitat i l’educació com a inversió i no com a despesa…

I quin paper té el ciutadà que va a un hospital o a un CAP i no l’atenen?

El primer és no permetre que li donin llargues o que el posin en una llista d’espera eterna. I una altra cosa important: no caure en el pa rany i no fer-se d’una mútua!

Però si el conseller Boi Ruiz ha dit que és el que s’ha de fer!

El consell, que se’l posi on no li faci nosa. I el conseller, que dimiteixi. La gent ha d’exigir que se l’atengui com cal a la sanitat pública. Si et fas d’una mútua els estàs seguint el joc i admets que ells han guanyat. I a més, és un perill per a la salut pública: només la sanitat pública pot millorar els determinants de salut de la població.

Però les mútues sí que atenen els malalts

Sí, sempre que tinguin diners i sempre que no estiguin gaire malalts. Les mútues són empre ses que cerquen beneficis. Saps aquella dita que diu que els bancs són com qui et deixa un paraigües quan fa sol i te’l demana -amb interessos- quan comença a ploure? Doncs el mateix passa amb les mútues, la majoria en mans de la banca.

Si demà fossis consellera de sanitat, que és el primer que faries?

No ho tinc entre els meus plans! Però el primer que cal fer és descontaminar la sanitat pública de la privada. Cal treure tots els paràsits que l’estan corcant i fer neteja de consorcis, fundacions, intermediaris. Ah! I acabar amb les portes giratòries que transiten els alts càrrecs de la pública a la privada i al revés. Això no és saludable i surt molt car!”

Futbol i Revolució: “La dignitat soviètica contra Pinochet”

Posted on Updated on

FUTBOL PER LA LLIBERTATFastiguejat pel brutal negoci que aquests dies té lloc a Brasil i a la campanya mediàtica realitzada en els darrers mesos per esborrar crítiques al gran esdeveniment del món del futbol, volia recordar el llibre ‘Futbol per la llibertat’ de Ramon Usall (Barcelona, 1977), una interessant  reflexió sobre el paper que aquest esport ha jugat en el combat per la llibertat dels pobles, la justícia social i contra el colonialisme. En concret, gràcies a diferents capítols d’aquest llibre voldria en les properes setmanes dedicar algunes entrades a evidenciar que el futbol no només ha estat al servei dels totalitarismes sinó que, en més ocasions de les que a priori podríem pensar, s’ha posat al servei de causes justes i nobles com ho són la lluita contra el racisme, contra el colonialisme,  la revolució o per la llibertat dels pobles.

Comencem per “La dignitat soviètica contra Pinochet“, article del mateix Ramon Usall aparegut a l’Esportiu a l’any 2012:

“El 1970, Salvador Allende, el candidat de la Unitat Popular, arribava a la presidència de Xile. Era el primer govern marxista que accedia al poder mitjançant unes eleccions democràtiques en una Amèrica Llatina enlluernada pel far que havia representat la revolució cubana del 1959. La Unitat Popular, malgrat l’oposició dels poders fàctics, va començar a canviar la cara del país i, fins i tot, va aconseguir recuperar la grandesa perduda del futbol xilè.

L’última gran fita xilena en matèria futbolística datava del 1962, quan en el mundial que es va disputar al seu territori, Xile va aconseguir arribar a les semifinals. Des d’aleshores, el futbol nacional no havia tingut cap participació mundialista ni cap fita ressenyable en l’àmbit de clubs. La cosa va canviar el 1973. El Colo-Colo de Santiago, l’equip més popular del país, va arribar a la final de la copa Libertadores, que va perdre contra el gran Independiente argentí després d’un partit de desempat disputat a Montevideo, i la selecció xilena estava a les portes de classificar-se per a un altre mundial després d’haver derrotat el Perú i haver-se guanyat el dret a disputar una darrera eliminatòria contra l’URSS que havia de dirimir qui obtenia l’última plaça que donava accés a la disputa de la fase final de la copa del món del 1974.urssxile5

Les reformes radicals impulsades pel govern de la Unitat Popular, i que havien tingut un impacte innegable en el futbol, es van veure, però, truncades l’11 de setembre del 1973. Després de mesos de tensió entre partidaris i detractors del govern, que es manifestaven de manera recurrent pels carrers de Santiago, el setembre del 1973 el general Augusto Pinochet va encapçalar un cop d’estat d’extrema dreta liderat pels sectors més conservadors de l’exèrcit i beneït per l’administració nord-americana. Al Palacio de la Moneda, al cor de Santiago, el president Allende preferia suïcidar-se a veure’s forçat a la rendició i l’exili davant els militars facciosos.

El nou govern colpista, encapçalat pel general Pinochet, es va estrenar amb una persecució sistemàtica contra la dissidència. Comunistes, sindicalistes, activistes polítics, demòcrates, opositors al cop d’estat… tots van ser víctimes de la repressió desencadenada per l’exèrcit xilè. El règim concentrava les desenes de milers de detinguts polítics en camps de concentració com l’Estadio Nacional, el més important dels centres de reclusió d’opositors.

Aquest estadi havia estat un fidel reflex de l’evolució de Santiago, on va ser construït el 1938, i del conjunt de Xile. Poc després de la seva estrena havia servit com a centre d’acollida de refugiats europeus que fugien de la Segona Guerra Mundial i, a posteriori, havia acollit actes de tota mena. Des de concerts a esdeveniments polítics passant per la seva funció principal, la de terreny de joc de la selecció xilena i del club Universidad de Chile, rival ciutadà del Colo-Colo.

urssxile4Durant les vuit setmanes posteriors al cop d’estat de Pinochet, l’Estadio Nacional va servir de camp de concentració i de centre de tortura dels opositors al cop d’estat feixista. Milers de persones hi van ser congregades (les fonts assenyalen que van ser entre 12.000 i 20.000 els presoners que s’hi van aplegar) en condicions de vida infrahumanes, subjectes a la tortura sistemàtica per part dels militars colpistes, mentre familiars i amics s’aplegaven fora per tenir notícies dels seus éssers estimats desapareguts.

El Nacional no va ser, però, l’únic estadi que va servir de camp de concentració. L’Estadio Chile, també situat a Santiago, va desenvolupar la mateixa funció i allà hi va ser detingut, torturat i assassinat el cantautor Víctor Jara, que des del 2004 dóna nom a l’estadi on va patir el seu martiri. Enmig d’aquest clima de repressió, la selecció xilena, que havia obtingut el dret a lluitar per l’última plaça que donava accés al mundial del 1974 durant la presidència d’Allende, va disputar l’última eliminatòria contra l’URSS.

urssxile3El partit tenia una càrrega política evident, ja que la Unió Soviètica havia estat una ferma aliada de la Unitat Popular de Salvador Allende i, el mateix 1973, havia proveït el govern xilè amb abundant material militar de fabricació soviètica. El partit d’anada, que es va jugar a l’Estadi Lenin de Moscou el 26 de setembre del 1973, amb el cop d’estat feixista a Santiago encara calent i amb un clima de repressió desmesurada, es va saldar amb un empat a zero. La voluntat del govern de Pinochet de disputar el partit de tornada a l’Estadio Nacional de Santiago va desfermar la indignació internacional, ja que aquest mateix recinte servia encara de camp de concentració i de centre de tortura a les forces colpistes. La Unió Soviètica, la RDA, i alguns dels seus aliats a l’Àfrica i l’Àsia van reclamar a la FIFA que traslladés el partit, previst per al 21 de novembre, a un terreny neutral per la situació de vulneració flagrant dels drets humans que es vivia a Xile.

L’octubre del 1973, la FIFA va enviar una missió a Santiago de Xile que va realitzar un dels informes més vergonyosos que ha encarregat mai aquesta institució. Els enviats de la FIFA, en una complicitat evident amb les autoritats colpistes xilenes, van redactar: “[A l’Estadio Nacional] no hi ha presoners sinó únicament detinguts de qui cal aclarir la identitat. L’estadi està sota custòdia militar i només s’hi pot entrar amb un passi especial. A l’estadi tot té una aparença normal i els jardiners estan treballant als jardins. Els seients i el terreny de joc estan buits i els detinguts que hi queden estan als vestidors i a les altres dependències interiors. La gespa està en perfectes condicions així com les grades. Fora de l’estadi hi havia aproximadament 50-100 persones esperant notícies dels seus familiars encara detinguts.”

Fruit d’aquest informe, la FIFA, fent gala de la seva tradicional sensibilitat, va decidir mantenir el partit a l’Estadio Nacional per al 21 de novembre del 1973.

La Unió Soviètica va urssxile2manifestar de manera molt clara la seva posició en un telegrama al president de la FIFA, Stanley Rous, el 27 d’octubre del 1973 en què anunciava que els futbolistes soviètics no jugarien en una gespa tacada de sang com ho estava la del Nacional: “És sabut que com a resultat del cop d’estat feixista contra el govern legal d’unitat nacional, a Xile s’hi viu una atmosfera sagnant de terrorisme i repressió, l’Estadio Nacional on suposadament s’ha de jugar el partit ha estat convertit per la junta militar en un camp de concentració escenari de tortures i execucions de patriotes xilens. Els esportistes soviètics no poden jugar en un estadi tacat amb la sang de patriotes xilens.”

La resposta de la FIFA va estar mancada de tota sensibilitat, ja que es va limitar a recordar als soviètics que en cas que una selecció no es presentés a un partit sense causa justificada se li donaria per perdut.

L’URSS, per dignitat antifeiurssxilexista i per solidaritat amb el poble xilè, va decidir no presentar-s’hi. Malgrat tot, la federació xilena va organitzar una farsa de partit a l’Estadio Nacional, el 21 de novembre de l1973, on a pesar que l’equip soviètic no hi era els xilens van sortir a jugar i van marcar un gol vergonyós sense rival, que va permetre a Xile obtenir el passaport per al mundial del 1974. La dictadura feixista de Pinochet, doncs, seria present en la copa del món d’Alemanya. Allà, els seus partits van ser escenari de múltiples protestes protagonitzades per exiliats xilens i militants internacionalistes contraris al cop d’estat. En aquell mundial, els xilens van perdre contra l’Alemanya federal, van empatar amb la RDA i Austràlia, i van tornar a casa gairebé només començar…”

 

El digne de juny: La Directa

Posted on Updated on

ladirectaAvui només volem fer un modest reconeixement a les desenes de companys i companyes que fan realitat La Directa i especialment quan fa pocs dies els antiavalots dels mossos d’esquadra van tornar a actuar contra les seves dependències en el marc de l’operatiu de repressió en les manifestacions de suport a Can Vies. No cal dir gaire cosa més, ànims !!! i llegir i veure la seva pròpia crònica:

Manifestació Can Vies 1“Al carrer de Riego molta gent caminava tranquil·lament: no hi havia cap aldarull en aquest punt. Dos furgons de la Brigada Mòbil, encapçalats per la unitat 0071, han avançat porra en mà des de la carretera de Sants, han creuat la plaça d’Osca i han arribat davant la redacció de la DIRECTA. Els agents han colpejat algunes vianants i s’han dirigit cap a la porta de la redacció d’aquest mitjà i cap a la porta de la llibreria La Ciutat Invisible.

Davant les clares intencions dels policies d’entrar al local s’ha accionat el motor de la persiana per abaixar-la, però els agents han forçat la persiana cap amunt per impedir-ho. Un dels antiavalots ha trencat la vidriera a cops de porra i els vidres han impactat a la cara d’un col·laborador en tasques de distribució de la DIRECTA que era dins el local. Ha hagut de rebre assistència mèdica per treure-li els vidres que li han quedat clavats a la cara i al tòrax. Una altra persona ha patit una ferida més lleu per un tall.

En veure que la porta no s’obria, els policies s’han retirat de mica en mica altre cop fins a la carretera de Sants. En una segona càrrega, 10 minuts després (vídeo), quan la redacció ja estava protegida amb les persianes abaixades, una periodista de la Cadena Ser també ha estat agredida pels agents a les portes del local”.

 

“¿La riqueza de unos pocos nos beneficia a todos?” de Zygmunt Bauman

Posted on Updated on

Bauman-la-riquezaEl pensador polonès Zygmunt Bauman s’ha convertit en una de les veus més critiques contra “el capitalisme salvatge” i la situació de “desigualtat” que ha generat, i la primera víctima d’aquesta situació, en opinió d’aquest professor i sociòleg, “és la democràcia “.

Zygmunt Bauman va estar durant el mes de febrer per Madrid presentant el molt recomenable llibre  “¿La riqueza de unos pocos nos beneficia a todos?” i ara us convido a l’entrevista que li van realitzar a Eldiario.es  aprofitant aquesta presentació:

“El pensador polaco Zygmunt Bauman se ha convertido en una de las voces más criticas contra “el capitalismo salvaje” y la situación de “desigualdad” que ha generado, y la primera víctima de esta situación, en opinión de este profesor y sociólogo, “es la democracia”. Así lo refleja Zygmunt Bauman (Poznan, Polonia, 1925) en su último libro, “¿La riqueza de unos pocos nos beneficia a todos?” (Paidós), que presenta en Madrid.

Bauman, Premio Príncipe de Asturias de Comunicación y Humanidades (ex aequo con Alain Toraine, en 2010), a sus 89 años sigue viajando por todo el mundo con “placer” y paciencia infinita para explicar la situación de desigualdad que vivimos en esta “sociedad de modernidad liquida”, concepto clave con el que define la inestabilidad de la sociedad actual, “consumista y en continuo cambio”.

“El Estado democrático durante años se ajustó a su promesa y a su responsabilidad de proteger y dar bienestar a cualquier colectivo en contra de la desgracia individual. La gente tenía sentido de pertenencia y solidaridad -argumenta el autor-. Hoy todo eso ha cambiado y, cuando llegan los problemas comunales y compartidos, el Estado dice: ‘Es asunto vuestro; resolvedlo vosotros'”.

zb

“De ahí que la confianza que se tenía en las instituciones esté decayendo. La gente sabe que del Estado no va a obtener nada y sabe que las instituciones democráticas y políticas no llevan a cabo sus promesas”, subraya.

Bauman, que vive desde los setenta en Leeds (Reino Unido), recuerda que en 1900 y hasta 1970 hubo una tendencia en el mundo que marcaba que la desigualdad estaba menguando. “Pero, a partir de 1970, la situación cambió, y la tendencia fue al revés. Hoy las 85 personas más ricas del mundo tienen la misma riqueza que los cuatro billones de los ‘inhabitantes’ más pobres de la tierra, y este es el magma de la situación”, añade.

“Hoy la sociedad está cambiando, y los multimillonarios son un grupo cada vez más pequeño que se beneficia del desarrollo de las rentas ascendente, de la renta nacional. Sin embargo, la clase media está mas cerca de los proletarios y de la gente que vive en la miseria: es lo que yo llamo el ‘precariado'”.

Y para acompañar esta opinión, Bauman, autor de títulos como “Vigilacia líquida”, “Sobre la educación en un mundo líquido” o “Vidas desperdiciadas”, cita al papa Francisco en su exaltación apostólica llamada “Evangelium Gaudium”: “Las ganancias de una minoría están creciendo exponencialmente, al igual que el hueco que separa la mayoría de la prosperidad que unos pocos de seres felices disfrutan”.

zb2

“Los muy ricos, los billonarios, se han puesto una barricada alrededor y han subido los puentes levadizos”, añade Bauman.

Una situación tan desigual que, según el pensador, la sociedad acepta de forma pasiva por varios motivos: el primero, porque en las últimas docenas de años, “cuando hay que enfrentarse a un problema, solo se hace a través de lo que se llama crecimiento económico. Este crecimiento nos dicen que es la solución, piensan que es ilimitado, pero nosotros sabemos que no es así y que los problemas crecen”.

Otro factor que contribuye a esta parálisis en la gente es el consumo: “Nos han hecho esclavos del consumo, las tiendas, las grandes superficies. La búsqueda de la felicidad equivale a ir de compras”, sostiene.

Por último y como consecuencia de la aceptación de todo lo anterior, la nueva organización de la vida es “más individual y desregularizada, y eso hacer crecer la insolidaridad”.

Y añade Bauman, parafraseando a Richard Rorty: “Mientras el proletariado esté distraído en su propia desesperación con acontecimientos ficticios creados por los medios de comunicación, los superricos no tienen nada que temer”.

Con aspecto de sabio, con pelo blanco cubriéndole como un aura la cabeza, con su pipa en la mano, este pensador, hijo de judíos polacos que tuvieron que huir del país tras la invasión de Alemania, reitera que hoy no hay racionalidad ni solidaridad, solo competitividad sin piedad”.

zb3

“Si se tiene riqueza, educación y privilegios, también se tiene un deber moral por los demás”, advierte este profesor, quien dice que no es profeta y que nada hay definitivo en este mundo. “Un mundo que tiene un cementerio lleno de esperanzas y desgracias”, ha concluido Bauman, que esta tarde dará una conferencia en Madrid.

Més informació:

– Entrevista a El Peridico:  Zygmunt Bauman: “El crecimiento del PIB solo hace más ricos a los ricos”

– Article a El Tiempo (Argentina):  “Si los pobres están distraídos, los ricos no tienen nada que temer”

– El bloc “El mundo según Bauman” obra d’un seguidor seu, que recull moltes reflexions d’aquest escriptor i d’altres que fa referència a l’anàlisi socio-polític i econòmic del nostre món.