Mes: Mai 2014

El digne de maig: 1.619 persones i milers més amb Cafè amb Llet

Posted on Updated on


4
El mes passat, en concret el dia 15 d’abril, va tenir lloc un dels moments més dignes dels darrers mesos al nostre país, la publicació del diari Cafè amb LLet amb una tirada de 145.000 exemplars superant La Vanguardia que era fins aquell dia d’abril el diari amb més difusió de Catalunya, amb una mitjana de 143.000 exemplars… Així superant al grup Godó, que ha rebut 9.000.000 d’euros en subvencions des de que Artur Mas és president (que tot just també ha regalat amb els nostres diners un nou canal de televisió a un altre grup afí de comunicació, el Punt Avui, l’antic Canal Català -. i ara diran que hi ha llibertat de prensa, quins collons-) s’ha possat en marxa una publicació massiva i gratuïta de 145.000 exemplars.

6La proposta de fer aquesta publicació va néixer setmanes abans de la mà dels editors de la revista Marta Sibina i Albano Dante, que van iniciar un campanya per recollir els diners i suports necessaris. Així 1.619 persones van aportar un total de 37.775 euros superant els 25.500 euros inicials que es desitjaven (en les primeres 48 hores  ja es va superar aquesta quantia i es va decidir tancar-la poc després). Davant d’aquest èxit es va decidir que durant els pròxims quatre mesos es posaran en circulació 580.000 exemplars en total.

Així que res millor que agrair i reconéixer a aquestes 1.619 persones així com els milers de voluntaris/es que han distribuït aquest diari per arreu de Catalunya així com la seva versió en pdf per les xarxes socials, amb el guardó de dignes del mes de maig. Moltes i moltes gràcies !!!

Aquí teniu la versió en pdf

Més informació sobre la publicació (Òbviament no va haver cap notícia en elsmitjans controlats pels bancs sobre la seva edició, – la campanya a les xarxes socials que va estar espectacular- o sobre haver estat el diari amb més exemplars a Catalunya ):

– Article sobre la Presentació del diari a Aurea Social

– Notícia 145.000 cafèambllet fora del control de la banca!

– Article a La Marea: Los 145.000 ejemplares gratuitos de Cafèambllet analizan la influencia de la banca en los medios

5

3

Anuncis

El llepaire de maig: Oriol Puig

Posted on Updated on

oriolAvui tenim l’honor de parlar d’un d’aquells personatges que lentament van fent camí cap un lloc a l’administració, parlem d’Oriol Puig, barceloní que estiueja a Llançà i l’autor de la web pumo.cat i força actiu a les xarxes socials.

Potser alguns de vosaltres us sonarà el seu nom ja que fou un dels liders de la reeixida campanya “1 català, 1 arbre” que va tenir lloc arran del gran incendi a l’Empordà l’any 2012 i que pretenia fer que cada català col·laborés en la plantació d’un arbre.

En aquell moment,  els seus impulsors, potser actuant amb molta ingenuitat, van dedicar-se a  jugar amb el patriotisme més sensibler (això que ja estem tant acostumats a casa nostra) i amb fer creure que els catalans seriem capaços de reforestar l’Empordà en un plis-plas. Poc després la realitat es va impossar i van desaparèixer amb la cua entre cames…  El resultat està a la vista:  El foc de l’Empordà, un any després.

Tanmateix, aquests mateixos impulsors, entre ells l’Oriol, militant d’ERC i darrerament coordinador nacional de l’ANJI (els joves de l’Assemblea Nacional de Catalunya), van fer tot el possible per desviar l’atenció sobre les causes de l’incendi així com sobre la maldestra actuació del Govern de la Generalitat (us enrecordeu d’en Felip Puig dient que ja tenim l’ADN del llençador de la burilla però que la Generalitat té una base de dades massa petita per localitzar-la? realment de nivell de club Super 3!!!).

I especialment van defugir parlar de les retallades de CiU en prevenció d’incendis (un25% només en el 2012), de la reducció a la plantilla del cos de Bombers, dels comunicats d’alerta emesos abans pels especialistes o pels sindicats de bombers, així com  les opinions dels professionals universitaris.

Gràcies a la seva preuada col·laboració, tant TV3 com els mitjans afins al govern de CiU van dedicar un munt d’hores a parlar de la solidaritat dels catalans (que en aquest cas ha quedat en un no-res) enlloc de fer periodisme i informar sobre la dificultat de fer prevenció si el govern va retallant en bombers, agents forestals o es nega a escoltar la veu previsora dels experts.

Ara, quan ja es torna a acostar la campanya d’estiu i, any rera any, des del govern de CiU (amb el suport d’ERC) va retallant i  es deixa en mans de la dessea fortuna que no hi hagi gaires desgràcies, volem guardonar l’Oriol, per tal de fer un recordatori que no serà amb actituds submises al poder, amb ingenuitat i amb folklorismes que aconseguirem salvar la nostra natura sinò amb actituds decidides i crítiques, prioritzant allò realment important per davant d’altres coses !!!

“L’esquerranisme, malaltia infantil del comunisme” de V.I. Lenin

Posted on Updated on

leninV.I. Lenin va escriure el llibre «L’esquerranisme, malaltia infantil del comunisme» a principis de 1920.  La tesi del llibre queda clara en el títol i ha estat un dels textos del lider comunista més importants i al mateix temps més qüestionats.

Avui us convido a la reflexió sobre aquesta obra i la seva actualitat de la mà de Jesús Castillo amb el seu article “Marxisme per a anticapitalistes. Un clàssic contra el sectarisme” publicat fa uns mesos a En Lluita.

En quins sindicats hem de participar els revolucionaris? Com enfocar les nostres relacions amb les bases del PSOE, IU, CCOO i UGT? Ens hem de presentar a les eleccions? Quan i per què pactar amb governs socialdemòcrates?

Totes aquestes preguntes actuals tenen resposta en el text de La malaltia infantil de l’esquerranisme en el comunisme que Lenin va escriure a inicis de la dècada dels anys vint. I la resposta fonamental és que no hi ha una resposta universal, que “no hi ha receptes generals” ni dogmes, tan sols no hi ha “guies per a l’acció” que canviaran en funció de les circumstàncies. Això sí, sempre haurem de tenir en compte que volem arribar a ser una organització de masses per poder superar el capitalisme des de baix de forma radical i democràtica. Amb aquest objectiu de fons hem d’actuar de manera que tinguem, en cada moment, la major influència possible en la classe treballadora; aquesta ha de ser la nostra estratègia i, com es remarca en el text, les tàctiques per assolir-la variaran necessàriament en funció de la situació socio-política del moment.

Lenin va escriure aquest text contra el sectarisme en una situació política europea molt diferent de la que tenim ara: la Revolució Russa havia triomfat, encara que s’estava quedant aïllada internacionalment; Alemanya estava en una situació revolucionària; i els treballadors italians estaven ocupant desenes de fàbriques. Davant aquest ambient de radicalització social, diversos partits comunistes europeus, com l’alemany o l’holandès, es negaven a participar en els sindicats majoritaris “reaccionaris” que agrupaven la major part de la classe treballadora més conscienciada, així com a participar a les eleccions burgeses. A Anglaterra, aquestes mateixes qüestions dificultaven el reagrupament de l’esquerra radical en un Partit Comunista.

Així, davant un ambient de radicalització social, molts revolucionaris actuaven de forma sectària, buscant espais purs i realment revolucionaris per a l’acció (ja fos al marc sindical o polític), el que els feia allunyar-se de la classe treballadora. Encara que la situació política era molt diferent llavors, els mateixos comportaments sectaris els veiem ara dia a dia.

Per enfrontar aquest sectarisme que frenava la revolució a Europa, Lenin escriu aquest text al Tercer Congrés de la Internacional Comunista. Davant l’agrupament dels revolucionaris amb una minoria, els treballadors totalment convençuts de la revolució, Lenin argumenta que cal ser allà on hi hagi la major part de la classe treballadora més conscienciada, encara que no sigui encara revolucionària. Cal ser conscient que el material humà per construir el socialisme és producte del capitalisme, per la qual cosa molts treballadors estan plens d’idees del sistema, de prejudicis. Davant aquests treballadors, que són la majoria, negar des de l’inici la participació en els seus sindicats (majoritaris) i en les eleccions parlamentàries és com “voler ensenyar matemàtiques superiors a un nen de quatre anys”.

Els revolucionaris han d’utilitzar els espais de la democràcia burgesa en interès de la classe treballadora, sense ocultar mai les seves idees anticapitalistes i les seves crítiques. Així, pot ser interessant actuar legalment participant a eleccions o a sindicats majoritaris burocratitzats sempre que això permeti que les idees anticapitalistes arribin a molts treballadors en contexts de lluita. Fins i tot es podrà arribar a compromisos puntuals amb capitalistes o polítics no revolucionaris amb el mateix objectiu. Alhora que utilitzen aquestes vies legals, els revolucionaris han d’utilitzar també les vies il·legals a favor de la superació del capitalisme. Quan els revolucionaris no siguin gaire forts han d’esperar el moment, construir-se i reforçar-se i per a això les vies legals burgeses poden ser útils. Quan la classe treballadora estgui més organitzada i radicalitzada i les seves demandes puguin guanyar-se mitjançant lluites, llavors caldrà repudiar les institucions burgeses, no participar-hi i substituir-les pel poder democràtic de la gent construït des de baix en les lluites antisistema.

No és d’estranyar que aquest text de Lenin sigui un dels menys comentats, malgrat la seva importància teòrico-pràctica. Des de l’ortodòxia estalinista no agrada per la seva flexibilitat, i molts grups trotskistes el rebutgen ja que denuncia clarament el sectarisme que ells mateixos han conreat durant dècades. Tanmateix, per al Corrent de Socialisme Internacional a què pertany En lluita és un text fonamental a l’hora de comprendre com hem de moure’ns els revolucionaris i ser capaços d’adaptar-nos a circumstàncies canviants, sempre amb l’objectiu de superar el capitalisme des de baix i quan abans millor.

En aquest enllaç “L’esquerranisme, malaltia infantil del comunisme” podeu llegir l’obra.

Cinema revolucionari

Posted on Updated on

Fa uns mesos a TEMPS DE REVOLUCIÓ vaig crear una secció dedicada a documentals i cinema dedicat a fer un món millor i avui amb aquest post volia oferir algunes webs on trobar un ampli ventall de cinema revolucionari.

cine_1

Començo per la selecció de cinema que podem trobar a La Rosa Blindada, un espai de lluita i insurgència que ens acosta a la solidaritat, el socialisme i la revolució a Amèrica Llatina. Per cert, originàriament, durant la dècada dels anys ’30,” La Rosa Blindada” va ser un llibre de poemes escrit pel poeta Raúl González Tuñón en homenatge a la insurrecció obrera d’Astúries en l’Espanya republicana…

La segona recomanació la trobem a facebook, a la pàgina “Cine social, político y revolucionario para compartir” on podem trobar desenes de pel·licules amb els seus corresponents enllaços de franc…

La tercera és la Caja de las Herramientas de la UJCE (Juventudes Comunistas del PCE)  on podem trobar un centenar de pel·lícules ordenades per títols o directors/es. Una selecció de grans obres com “Libertarias”, “La estrategia del caracol”, “Octubre” o “Diarios de una motocicleta”. També val lapena visitar la seva secció de documentals i vídeos que ofereixen un ampli ventall de grans títols…

I per acabar un llistat de “50 pel · lícules per despertar la nostra consciència política” entre les que podem trobar grans clàssics del cinema com “El gran dictador”, “Memorias del subdesarrollo”, “V de Vendetta”, “Sacco i Vanzetti” o “In the Loop”. 

Ramón Reig: “El mundo no funciona solo a partir de las decisiones del poder, sino también a partir de la complicidad y permisividad del ciudadano”

Posted on Updated on

Ramon-ReigEl 3 de gener es publicava en el eldiario.es una entrevista a Ramón Reig, profesor titular de Estructura de la Información Periodística a la Universidad de Sevilla, director del Grupo de Investigación en Estructura, Historia y Contenidos de la Comunicación i  Director del Departamento de Periodismo II de la Universidad de Sevilla, així com  director de la revista académica Ámbitos, especialitzada en comunicació. Us convido a llegir-la:

El mercado ha caído en su propia trampa porque ha puesto a disposición de los jóvenes las llamadas nuevas tecnologías pero no sabe cómo atraparlos“.

El mercado te cuenta una película y luego no te da un puesto de trabajo“.

La televisión es una herramienta donde uno está viendo desfilar ilegalidades e irregularidades con toda tranquilidad“.

Aunque hay videojuegos educativos y magníficos, los más aceptados son los que se dedican a matar gente“.

Se exige transparencia a lo público pero no a lo privado, que es realmente lo que mueve el mundo“.

Si en un programa de televisión le preguntan a un concursante de qué color es el caballo blanco de Santiago y por decir blanco le dan 1.000 euros, estamos trasladando a las nuevas generaciones que ganar dinero es fácil. Si en una serie de ficción aparece una mujer, madre de familia, que tuvo que aparcar su vida profesional para ocuparse de sus hijos y se encuentra frustrada por ello, estamos proyectando a los niños un modelo que no se encarga de reivindicar sus derechos. Son muchos, muchísimos, los ejemplos que pone Ramón Reig para explicar el análisis ideológico de los mensajes audiovisuales que recibimos. Tantos que consumen la batería de la grabadora, tantos que obligan a una selección que probablemente no haga justicia y tantos que hicieron de la entrevista una charla estimulante en la que a veces costaba recordar cuál había sido la pregunta.

La excusa para abordar a este catedrático de Estructura de la Información de la Universidad de Sevilla ha sido el último libro que ha dirigido, ‘Educación para el mercado’, una obra que analiza de manera crítica los mensajes audiovisuales que consumen jóvenes y niños. ¿Estamos educados para convertirnos en consumidores? ¿Qué carga ideológica contienen los mensajes audiovisuales que reciben los menores? Empezamos con estas cuestiones y terminamos hablando de Julian Assange…

¿Cómo se educa para el consumo?

La ideología de mercado busca, entre otros propósitos, el enaltecimiento del ‘yo’. Le pongo un ejemplo. Vemos una película de entretenimiento donde una mujer (ahora se lleva mucho que la protagonista sea una mujer porque es objeto comercial) debe recuperar a su hijo que ha sido secuestrado. El film muestra cómo ella sola, porque la policía no le hace ni caso, es capaz de localizar a los secuestradores, quitárselos de en medio y liberar a su hijo. Y al final, sólo al final, suenan las sirenas.

El individuo queda por encima del sistema…

Son mensajes aduladores ¿Por qué exaltan a la mujer? ¿Porque consideran que debe tener muchos derechos? Sí, pero también porque supone una estrategia de venta. Usted es maravillosa, usted es única y por eso usted va a comprar nuestro producto. Los mensajes que genera el mercado buscan fabricar consumidores de por vida.

¿Y estos mensajes se reciben desde la infancia?

Claro, ahora tenemos el ejemplo de los juguetes en la navidad. Los anuncios no venden el juguete, sino la ilusión de importancia que a lo largo de la vida va a continuar a través de la marca, estudiada por la Escuela de Frankfurt desde principios del siglo XX. Desde muy pequeños, vamos recibiendo mensajes que trabajan en esa estrategia de adulación (videojuegos, videoclips, películas…).

En los dibujos animados y en las series de ficción se observa con claridad. La profesora Rosalba Mancinas ha estudiado, por ejemplo, cómo en estos formatos aparecen las figuras de los padres como personas de las que uno se puede burlar fácilmente. Es el caso de Hommer Simpson, o de otras series donde los jóvenes quedan por encima de sus padres. Por ponerle otro ejemplo, la típica historia de adolescentes que aprovechan la ausencia de los padres en la casa para hacer de todo. Cuando saben que van a volver arreglan el desorden como si nada hubiera pasado y los padres no se dan cuenta de nada. Se proyecta una imagen del padre y de la madre como personas cortas de mente. Esto es, desde mi modesto punto de vista, una estrategia de venta.

Ramon-Reig-2¿Qué consecuencias negativas puede tener este tipo de educación?

Pues que cuando uno llega al mercado y se encuentra con una crisis que no le da un puesto de trabajo y no le permite comprar todas esas marcas que le han enseñado a lo largo de su vida y no puede hacer mínimamente lo que le han dicho, cae en una frustración absoluta. El mercado le cuenta una película y luego no le da un puesto de trabajo. Hoy en día, España registra casi un 60% de paro en el mundo juvenil y esa gente joven ha estado educada en esto. Si eres pobre es que eres un fracasado porque no has sabido ganar dinero y, por tanto, la selección natural debe matarte.

¿Cómo ve la televisión de hoy?

La televisión es una herramienta donde uno está viendo desfilar ilegalidades e irregularidades con toda tranquilidad. Y al final, si te llaman la atención, pagas una multa y sigues haciéndolo. Se sobrepasan los tiempos de publicidad asignados por horas, se sobrepasan las leyes de protección al menor. ¿Qué poder ejecutivo tienen los gobiernos entonces? Algo parecido pasa a las empresas que contaminan. Contaminan, pagan una multa y siguen contaminando. Les sale rentable. De todas maneras, hoy el mundo audiovisual no se puede reducir a la televisión. Los videojuegos y los videoclips tienen mucho público.

En el libro, dedica un apartado al análisis del adoctrinamiento a través del videojuego ¿Qué es lo que más le ha llamado la atención?

Llama la atención que la mayoría de los que se consumen en España son violentos. He de decir que, aunque también los hay educativos y magníficos, los más aceptados son los que se dedican a matar gente. Uno de ellos consistía en asesinar a Fidel Castro y al final aparecían las banderas estadounidenses. Ese fue el de mayor venta en España y uno de los de mayor venta en el mundo. Requieren poco esfuerzo mental y contienen mucha publicidad.

¿Y en los videoclips?

El videoclip más visto en este país muestra a un hombre rodeado de mujeres objeto. Bebe whisky de marca. Conduce un coche de marca… Asocia el éxito con el lujo y el dinero.

¿Cómo debe actuar el educador ante este tipo de mensajes?

Lo que tenemos que hacer es formar a buenos formadores para educar a la gente de manera crítica. Hay que estar cerca de los menores y explicarles. Las nuevas tecnologías ni las rechazo ni las demonizo. Es más, son herramientas que nos pueden permitir acercarnos a las nuevas generaciones. El 25% de los mayores de 65 años en España ha reconocido utilizar videojuegos porque son abuelos y han visto este instrumento como una forma de conectar con sus nietos.

Hemos hablado de mensajes preconsumo pero también existen mensajes en contra del sistema…

Efectivamente. De hecho, el mercado se hace eco de los mensajes antisistema pero porque le sirven como refuerzo. Sería como la excepción que confirma la regla. Le sirve para presentarse como un sistema pluralista: fijaos cómo soy que permito que Oliver Stone o Michael Moore hagan películas y documentales contra mí y encima los divulgamos. Pero no debemos dejarnos engañar. Este tipo de mensajes son cuantitativamente inferiores y la sociedad funciona por cantidades. Preferimos pensar que, si la mayoría de los mensajes dicen tal cosa, pues serán verdad. Nos quedamos con el peso de la cantidad más que de la calidad.

¿Son mensajes que no provocarán ningún cambio en el sistema?

No tiene por qué provocar un cambio porque a lo mejor la sociedad no quiere transformarse. El sistema es un reflejo de la sociedad que tenemos. El mundo no funciona solo a partir de las decisiones del poder, sino también a partir de la complicidad y permisividad del ciudadano. Además, los mensajes antisistema cuestan muy caro a sus emisores. Mire el caso de Julian Assange. Y eso que él se había metido muy poco con las verdaderas estructuras de poder…

¿Pero no tiene usted la impresión de que se está exigiendo cada vez más transparencia en la sociedad?

Se exige transparencia a lo público pero no a lo privado, que es realmente lo que mueve el mundo. Debemos estar informados de las verdaderas redes del poder y de las relaciones entre ellas. Los medios, muchas veces, nos informan de temas interesantes pero no importantes. Yo quiero estar informado de lo que me puede afectar como ciudadano y quiero conocer el porqué de las cosas.

Y las nuevas generaciones ¿qué tipo de información buscan?

Este es un tema interesante porque el mercado ahora mismo está siendo víctima de sus propias invenciones. Ha caído en su propia trampa porque ha puesto a disposición de los jóvenes las llamadas nuevas tecnologías pero no sabe cómo atraparlos. Antes había un público fijo (el de mi generación) que íbamos al quiosco a comprarnos uno o dos periódicos (siempre los mismos) y escuchar y ver los mismos programas o emisoras canales de radio o televisión, con lo que podíamos ser vendidos fácilmente a los anunciantes. Ahora existe un público que abre sus dispositivos y que se encuentra mensajes de amigos que le llevan de una web a otra ¿cómo controlar a este nuevo consumidor para conseguir la publicidad? En ello están.