Mes: febrer 2014

El digne del mes: Plataforma Stop Pujades Transport

Posted on Updated on

3

Segurament, no cal donar gaire informació al respecte per compartir aquest guardó del “Digne del mes de febrer” però només recordar que des del passat 30 de desembre, diversos barris i ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona estan manifestant-se i realitzant accions contra la pujada de les tarifes del 2014 i reclamant la seva congelació el 2013.

512

Fins al moment milers de persones donen suport a la plataforma #StopPujadesTransport i, per exemple, el dimecres 19 de febrer es van fer concentracions a més de 50 estacions i es van tallar les principals vies de Barcelona: Ronda de Dalt, el carrer Aragó, Passeig de Gràcia, Ronda Litoral i la Meridiana. I posteriorment milers de persones es va trobar en manifestació a la Plaça Universitat.

4

Més imatges al facebook

 i a  #TriasTuTries #NoPaguem #StopPujadesTransport

Anuncis

El llepaire del mes: Xavier Tomàs

Posted on Updated on

Aquest mes teniem força possibilitats de trobar un llepaire del tamany d’una catedral. Primer vam decidir dedicar el nostre guardó de febrer al programa “Informe Semanal”  de TVE (tant reconegut en altres èpoques) i convertit gràcies al PP i al seu director Jenaro Castro en un programa manipulat, insultant i ofensiu. En concret, fou especialment trist el reportatge dels periodistes Esteban Gómez i Julian Merino que posava el focus d’atenció en el cas dels immigrants ofegats a Ceuta, però en realitat era una sibil·lina operació de neteja d’imatge de la Guàrdia Civil. Fa força fàstic  aquest tipus de “periodisme” !

xaviertomàs

Tanmateix, hem optat per un altre llepaire per aquest mes, ja que fa dies que no parem de riure gràcies a la seva destacada capacitat intel·lectual, la seva justificació d’allò injustificable i la seva facilitat per amagar la veritat…  Estem parlant de Xavier Tomàs, Cap del Departament de Comunicació web i xarxes socials de l’Ajuntament de Barcelona d’en Xavier Trias, l’alcalde, i cap de premsa de les Joventuts Nacionalistes e Catalunya (JNC) la branca juvenil de Convergència.

Anteriorment, ja havia destacat en alguna ocasió per la seva poca traça i hipocresia en la crítica com va passar amb Anna Simó (ERC) pel tema del pagament a les autopistes, però ara ha pujat el llistó amb un tuit que feia referència al desallotjament del Centre Social Okupat La Carboneria obert al 2008 al barri de Sant Antoni de Barcelona i realitzat per la força de 300 mossos d’esquadra. Un espai integrat plenament al barri amb bona relació veïnal i participació en les festes i tradicions de la zona i on han prevalgut els interessos de Barclays, propietari de l’immoble, per davant de qualsevol diàleg o consideració.

El nostre jove cadell volia fer mèrits amb lAlcalde Trias (que potser es guanya el sou piulant ? i per cert, quan déu cobrar ?) i no ha tingut millor idea que mentir amb un llenguatge tret del manual de bones formes victorianes del segle XIX (o potser de la normativa de civisme de l’Ajuntament?): “Els Mossos desallotgen un edifici okupat on s’hi feien tota mena d’activitats delíctives, incíviques i a sobre, s’hi lucraven il·legalment”

Activitats delictives” ? a La Carboneria es feia ioga, sopars vegans o tallers de costura… “activitats incíviques” ? a La Carboneria hi havia una ludoteca o  una xarxa de menjar reciclat… i “a sobre, s’hi lucraven il·legalment” ? a La Carboneria es participava en la Festa major de Sant Antoni i a més es feien activitats medi ambientals, de cura del cos, de creació artística, de mitjans alternatius, de solidaritat, etc.  gratuïtes i obertes al barri…

De fet ja fa riure la seva mentida, que de tant hipòcrita sembla feta per un nen malcriat, però el que ja ens ha alegrat el dia i ens ha fet adonar-nos que la intel·ligència es troba més enllà de Convergència (perdoneu el rodolí, però no hem pogut estar-nos) ha estat la resposta del diputat David Fernàndez (CUP). Aquí teniu la imatge, sobren les paraules…

1604857_10200693094808799_104485569_n

 

 

“Perspectives”, reflexió necessària sobre lluites passades i de futur

Posted on Updated on

perspectivesAvui us convido a la lectura de l’article de Josep Maria Solé Soldevila publicat en el mes de novembre a l’Accent amb el títol de Reflexió necessària sobre lluites passades i de futur i dedicat al llibre Perspectives:

Al pròleg de Perspectives, l’historiador Josep Fontana ens recorda com justificava en William Morris el fet de celebrar l’aniversari de la Comuna de París (1871): “La Comuna de París no és més que una baula en la lluita que s’ha anat desenvolupant al llarg de la història dels oprimits contra els opressors, però sense totes les derrotes dels temps passats no tindríem cap esperança d’una victòria final”. Modestament, des d’aquest llibre col·lectiu, es pretén justament això: analitzar algunes de les experiències polítiques viscudes els darrers temps, per tal d’extreure’n conclusions i emprendre les lluites futures amb més garanties d’èxit.

 Malauradament, en aquesta ressenya no ens serà possible referir-nos a totes les aportacions però sí que podrem dedicar quatre frases a les que ens han semblat més rellevants, la primera de les quals és, per ordre d’aparició, la del membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa Ivan Gordillo, i du per títol “La crisi capitalista com a recomposició del sistema”. En Gordillo ens explica de forma sintètica i senzilla l’origen de l’actual crisi i la seva qualitat d’intrínsec al sistema capitalista. Apunta, en aquest sentit, que “és interessant observar com, en el capitalisme, els elements que ajuden a purgar els efectes de la recessió i a obtenir les condicions per a un nou cicle d’acumulació […] són els mateixos que acaben provocant la crisi següent”. I que de l’actual crisi ens en volen fer sortir gràcies a la imposició d’un seguit de mesures -dèficits, retallades, privatitzacions i reforma laboral- que estan provocant uns “efectes socialment devastadors”.

Volem referir-nos, en segon lloc, a l’article “Marx i la independència dels pobles per a canviar-ho tot”, signat per l’historiador i militant d’Endavant Manel López. En aquest text, partint de les anàlisis que feu Marx sobre la Comuna de París –La guerra civil a França-, i que el dugueren a defensar que “la classe obrera no es pot pas acontentar de prendre tal qual l’aparell de l’estat i fer-lo funcionar per compte propi”, en Manel López defensa que, per analogia, “la independència com a apropiació de sobirania per part del poble és impossible dins les cadenes possible”. Cal doncs, per a fer possible aquesta nova República Catalana, “activació popular al marge i en contra de les estructures de l’estat, […] protagonisme únic i principal del moviment real en la lluita per la independència […], i confrontació en contra del procés de despossessió social i nacional”.

En darrer lloc ens referirem a l’aportació d’en Pau Llonch, portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de Sabadell, que a diferència de les altres dues intervencions que hem assenyalat, centra el seu article -“La PAH com a eina contra el capitalisme. Virtuts i riscos”- en l’anàlisi d’una experiència local de lluita que ha anat prenent molt protagonisme. Una de les reflexions més interessant és la que defensa que la PAH elaborés una proposta de mínims -dació en pagament retroactiva, lloguers socials i moratòria en els desnonaments- que fos “clara, entenedora i reformista quant als continguts”. La validesa d’aquest tipus de demandes rau en el fet que si l’Estat és incapaç de satisfer les necessitats socials més bàsiques, com està sent el cas, es posa en “escac el sistema en l’àmbit de la seva legitimació”, obrint les portes a una possible esmena a la totalitat.

http://espaifabrica.cat/

“Farem la revolució i la tornarem a fer” de Lidia Pujol

Posted on Updated on

“Que no ho sents?
Ja es parla de revolució,
És com
un sospir

Que no ho sents?
Ja es parla de revolució,
És com
un sospir

Mentre esperen per la caritat
i ploren a les cues dels menjadors socials
res a fer
a la cua de l’atur
perdent el temps
esperant propostes

Els pobres ara s’alcen
a cobrar el preu
Els pobres ara s’alcen
pel que és seu

Que no saps que més et val
‘nar ‘nar ‘nar ‘nar ‘nar
‘nar tirant

Ja t’han dit que més et val
‘nar ‘nar ‘nar ‘nar ‘nar
‘nar tirant

Ja és hora que les coses
Comencin a canviar
Ja es parla de revolució.
Ja és hora que la roda
Comenci a girar

Farem la revolució i la tornarem a fer
Farem al revolució i la tornarem

Mentre esperen per la caritat
i ploren a les cues dels menjadors socials
res a fer
a la cua de l’atur
perdent el temps
esperant propostes

Que no ho sents?
Ja es parla de revolució,
És com
Un sospir

Ja és hora que la roda
comenci a girar

Farem la revolució i la tornarem a fer
Farem la revolució i la tornarem a fer
Farem la revolució i la tornarem a fer”

Dedicada a totes les amigues i amics, companyes i companys, del Procés Constituent… Ja es parla de revolució, ja és hora que la roda comenci a girar…

La vaga de La Canadenca

Posted on Updated on

Una entrada dedicada a totes aquelles persones que diuen que les vagues no serveixen per res. Segurament el que no serveix per res és quedar-se a casa mirant per la tele una única (i manipulada) cara de la realitat del món on vivim  i amagant-se en unes obligacions mesquines.

20121128-ximeneies“La força de l’anarcosindicalisme català va quedar demostrada durant la vaga de La Canadenca  de 1919, l’empresa que subministrava l’electricitat a la major part de la ciutat. La vaga de La Canadenca va convertir-se en el conflicte social més llarg i important de la història catalana. La vaga, que va perllongar-se durant un mes i mig, va aconseguir la paralització d’un 70% de la indústria local barcelonina i va deixar sense llum bona part del territori català. El moviment vaguístic estava dirigit pel sindicat únic d’aigua, gas i electricitat de la CNT.

El detonant de la vaga es produí els darrers dies de gener a l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro SA (avantpassada de la FECSA), quan l’empresa introduí canvis en les condicions de treball del personal de facturació, cosa que representava una disminució dels sous.

Els treballadors van demanar l’assessorament i suport del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT, que s’estava reorganitzant després del Congrés de Sants. La direcció de l’Empresa respongué amb l’acomiadament de 8 dels treballadors afectats.eball del personal de facturació, cosa que representava una disminució dels sous.

lesarenesEl dia 5 de febrer la resta del personal de Facturació es va declarar en vaga de braços caiguts, en solidaritat amb els seus companys. La nova resposta de la direcció de l’empresa fou l’acomiadament de 140 treballadors de la secció de facturació, substituint-los per personal d’altres seccions, amb el rerafons de no reconèixer com interlocutor el  Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT (amb el que havia mantingut  un greu i llarg conflicte a les obres de la central hidràulica de Camarasa -novembre-desembre de 1918- i que havia portat a la CNT a declarar primer la vaga a Camarasa i després a les comarques de Lleida el 19-12-18).

Llavors els treballadors del departament de Producció i Distribució es va solidaritzar amb els acomiadats i el dia 8 de febrer la vaga era gairebé total a la Riegos. El dia 10 de febrer la direcció de “la Canadenca” va llençar un ultimàtum als vaguistes. La tensió augmentà encara més en ser assassinat un cobrador de la companyia.

El dia 21 el Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT declarava la vaga a tot el sector i a les empreses participades per “la Canadenca” (Catalana de Gas, Ferrocarrils de Sarria i Societat General d’Aigües) i els treballadors abandonaren els llocs de treball.

Barcelona quedà a les fosques, deixaren de publicar-se els diaris, van quedar paralitzats els tramvies així com moltes fàbriques de Barcelona i també de les rodalies. Així, la vaga va anar estenent-se des de les fàbriques elèctriques fins el tèxtil, els tramvies, les fàbriques de gas, la companyia d’aigües i els ferrocarrils.

El 1er de març les companyies d’aigua, gas i electricitat publicaren un ultimàtum declarant que els treballadors que no es presentessin a la feina abans del dia 6 havien de considerar-se acomiadats.

Huelga

El dia 9 el capità general de Catalunya, Milans del Bosch, publicava un Ban ordenant la militarització dels empleats de les empreses d’aigua gas i electricitat majors de 21 anys i menors de 31 (sota pena de 4 anys de presó als que no es presentessin als llocs de reclutament).

La mesura no tingué efecte, ja que els vaguistes que es presentaven a la feina es negaven a treballar i eren empresonats al Castell de Montjuïc (fins a 3000 obrers foren empresonats).

La CNT respongué amb la vaga general a Catalunya. El govern decretà l’estat de guerra, però al mateix temps enviava a Barcelona el subsecretari de la Presidència per pactar amb el Comitè de Vaga. Allò que començà com una vaga de protesta local, es convertí en una vaga general.

1 1919 detinguts vaga canadencaEls dies 15 i 16 de març en presència de l’emissari del govern, José Morote, es van reunir els representants de “La Canadenca” i del Comitè de Vaga.

El dia 17 s’arribà a un acord: a) Es posaria en llibertat als treballadors empresonats; b) Les empreses readmetrien els vaguistes sense represàlies; c) Es pagaria la meitat dels dies que havia durat la vaga; d) S’establiria la jornada de 8 hores  i d) Després de l’acord definitiu s’aixecaria l’estat de guerra.

Per subscriure l’acord la CNT convocà per al dia 19 de març una gran assemblea a la plaça de toros “Les Arenas”. A l’acte hi van assistir més de 20.000 treballadors. Hi van intervenir Simó Piera, Josep Díaz, Rafael Gironés, Francisco Miranda i Salvador Seguí, que tancà el míting. L’assemblea aprovà l’acord i va donar un termini de 72 hores perquè el govern alliberés tots els empresonats.

Però l’acord va durar quatre dies justos, ja que l’estament militar, recelós de l’acord arribat entre obrers i patrons, es negaven a alliberar a 79 vaguistes empresonats, al que els sindicats van respondre amb la tornada a la vaga general, aquest cop estesa a tota Catalunya, i que va tornar a paralitzar tot el país.

negociantFinalment, el 3 d’abril de 1919 el govern central va aprovar l’establiment de la jornada màxima de vuit hores (una llarga reivindicació obrera), alhora que suposà la dimissió del governador civil de Barcelona, el cap de policia Duval (que no havia dubtat en aplicar la polèmica llei de fuges) i del comte de Romanones, aleshores cap de govern, que va haver de dimitir provocant la caiguda de tot l’executiu.

Al llarg de la primera setmana d’abril es va normalitzar tota la situació i els obrers van tornar als seus llocs de feina, amb la primera  gran victòria obrera de la història de Catalunya sota el braç. Quaranta quatre dies de vaga pacífica, amb les reivindicacions aconseguides, donava als sindicats un crèdit davant el proletariat i una autoritat davant la societat, que no s’havia aconseguit en cap moment precedent”.

Posdata. L’any 2012 l’Ajuntament de Barcelona de la mà de Xavier Trias (CiU) ha canviat la placa que hi havia en record d’aquest esdeveniment i així el “Pasatge  de la Canadenca. Empresa elèctrica que va donar nom a la vaga  de 1919” s’ha reconvertit en “Passatge de la Canadenca . Empresa fundada por Fred Stark Pearson, el 1911”. Ah, no es pot negar que manipular i/o amagar la història forma part dels gens de la dreta.

+ informació:

– Per complementar aquesta entrada us recomano l’interessant blog “Diari d’una vaga, La Canadenca 1919” d’un grup d’estudiants de 2n de Comunicació Audiovisual de la Universitat Autònoma de Barcelona han realitzat. Aquest blog presenta des del punt de vista d’un personatge inventat (Dídac Piñol), quin tractament en van donar alguns diaris de l’època tot reconstruint el context polític-ideològic, social, econòmic, cultural i tecnològic del moment.

Història del Moviment Obrer. La Vaga de la Canadenca (d’on he extret gran part de la informació de l’article).

Simó Piera, el líder de la Vaga de la Canadenca.

No voldria posar pals a les rodes del procés, però…

Posted on Updated on

Fa unes setmanes la periodista Sònia Bagudanch va publicar aquest article a Llibertat.cat i cada dia que passa estic més d’acord amb ella, us convido a la seva lectura:

entrevista“Un periodista deixa testimoni dels moments històrics. De ben segur que aquesta és la sensació que tenen molts periodistes catalans des que l’independentisme s’ha fet pràcticament majoritari i se n’ha pogut parlar sense embuts als mitjans de comunicació.

És una sensació que des del 12 de desembre d’enguany és menys sensació i més realitat. I és que ara sí que ja hi ha la certesa que s’estan vivint moments que marcaran el futur d’aquest país. És un privilegi viure’ls i és un privilegi explicar-los.

El periodista ha de ser conscient de la significació dels esdeveniments i de la rellevància dels avenços. I ha d’explicar-los amb tots els ets i uts i amb tota la pluralitat d’opinions possible. Ha d’estar a l’altura del moment però sense que això vulgui dir fer-ho a ulls clucs, sense aportar totes les visions i explicar tots els detalls.

L’”això no toca” sempre vigent

Tots els detalls per inoportuns que siguin. No som els periodistes qui hem de jutjar si quelcom toca o no toca. Mai és tard, d’acord, però amb moltes coses ja fem tard. Malauradament. Per tant, traiem-nos de sobre la sensació que si el nostre discurs és complex estem traint el moment. És als ciutadans a qui estarem ocultant una part (més o menys important, que ho decideixi cadascú) de la realitat.

Sóc del parer que un periodista no hauria de mantenir-se al marge dels fets sinó amarar-se de l’ebullició que hi ha al carrer. Pot viure, emocionar-se i també indignar-se si això no l’impedeix complir amb el seu deure. Un periodista ha de ser còmplice del moment que li toca viure i fer arribar als ciutadans el relat dels avenços que hi estigui havent, evidentment.

Ara bé, indagar i qüestionar hauria de ser part de la seva feina No parlo de la crítica supèrflua, sinó de l’anàlisi rigorosa i la pregunta incòmoda. La tasca d’un bon professional no és reconèixer els mèrits d’un polític, o no només, sinó també de buscar-li les pessigolles.

SALVEMELCLINIC8

Callar en nom del procés? No gràcies!

I això és aplicable actualment, quan per a alguns hi ha qüestions que més valdria aparcar, o directament silenciar, en nom del procés independentista. És notori que hi ha un sector dins l’espectre sobiranista -en desconec l’amplitud, però pot arribar a ser realment esvalotador- que considera que ara només toca parlar del tema. Tot allò que se’n desviï -o que ells creguin que no afavoreix directament el procés- s’ha de quedar a la rebotiga amagat esperant no se sap quin torn, si és que n’hi tenen reserven algun.

D’aquesta manera podem veure tota mena d’acusacions, intents de criminalització o de boicot contra activistes socials i polítics o periodistes que fugen del simplisme i posen sobre la taula un discurs més ric i complex.

Un exemple recent el tenim en l’entrevista que dilluns passat els periodistes de TV3 Lídia Heredia i Carles Prats van fer al president Artur Mas al Palau de la Generalitat. Com havien de fer, Heredia i Prats van plantejar qüestions socials i econòmiques a Mas a banda de les nacionals. I immediatament alguns van abocar les seves crítiques a Twitter contra els entrevistadors per haver desviat l’atenció de la consulta cap a altres preocupacions, talment com si preguntar fos pecat El sociòleg i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional Salvador Cardús també es va queixar a Twitter de l’entrevista.

CiU i la seva eterna cortina de fum

No és cap secret que CiU i tota l’òrbita convergent, des del seu sector sobiranista a la seva banda d’opinadors i tertulians, utilitzen des que són al poder el conflicte nacional com a cobert on arrecerar el seu projecte antipopular de retallades de serveis bàsics i privatitzacions que van des de la venda de recursos públics a la venda del nom de les estacions de metro.

Una cortina de fum que pretén fer passar per alt a la població que la precarietat, la desocupació, la pobresa, la gana i la indigència no paren d’augmentar a casa nostra, al nostre entorn, als nostres barris, als nostres pobles.

Un país normal però també un país millor

Un periodista no ha de perdre mai la mirada crítica i inquisidora i ha de tractar amb suficient distància els fets i els protagonistes, per no entabanar els ciutadans. Ha d’explicar que l’acord polític del 12 de desembre va representar un punt d’inflexió en el conflicte, pot reconèixer l’encert tàctic de qui l’ha confegit, però no per això ha de donar carta blanca al Govern. Els mitjans públics haurien de poder entrevistar el cap de l’oposició en horari de màxima audiència tal com van fer amb el president (menciono aquest cas perquè Junqueras se n’ha queixat).

salt3

Un periodista ha d’explicar i denunciar que just l’endemà de l’anunci de l’acord els Mossos d’Esquadra van desallotjar 12 persones del bloc ocupat per la PAH a Salt sense que totes tinguessin resolt el seu problema d’habitatge, quedant-se al carrer en ple hivern. Ha d’explicar les tràgiques conseqüències que estan tenint per a la societat les brutals i contínues retallades a la sanitat, a l’educació i als serveis bàsics i que segons diversos professionals es tradueixen en un augment de la misèria, de l’exclusió social i fins i tot de la mortalitat. I han d’explicar els escàndols de corrupció que hi ha a Catalunya, sobre els quals regna un vergonyós silenci, i que impliquen la federació que governa.

En definitiva, expliquem que cal avançar cap a un país normal, no sotmès a cap altre i amb tot el dret a autodeterminar-se, però expliquem també que s’ha d’aprofitar el periple per construir un país millor, que combati les desigualtats, les retallades de drets i la corrupció i que aspiri a viure en plena llibertat.

No deixem que ens posin pals a les rodes”.