Mes: gener 2014

“Aturem la crisi” d’Arcadi Oliveres

Posted on Updated on

aturemlacrisiEl conegut economista i president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, va publicar l’any 2010 el llibre “Aturem la crisi. Les perversions d’un sistema que és possible canviar” (Angle Editorial), on analitzava les causes i els culpables de la crisi actual i llançava propostes per fer-li front. Com ja us suposeu no ha perdut ni un gram de la seva actualitat. Amb aquest llibre començo un nou espai del blog, les lectures de “Temps de Revolució” que considero imprescindibles. Espero que us interessin…

Segur que moltes coneixeu l’Arcadi, doctor en Ciències Econòmiques, professor del departament d’Economia Aplicada de la UAB i president de Justícia i Pau, entre d’altres. Expert en relacions nord-sud, comerç internacional i deute extern, s’ha implicat des de fa anys en diferents moviments socials. En solitari ha publicat “Contra la fam i la guerra” (2004), “Un altre món” (2006) i “El meu camí cap a la utopia” (2008). I des de fa uns mesos un dels impulsors del Procés Constituent per aconseguir la República Catalana del 99 %.

L’Arcadi Oliveres, que sempre s’ha mostrat crític amb el poder polític i econòmic, és, en aquests moments, una de les veus que s’alcen amb més contundència contra el que ell anomena “les perversions financeres” del sistema capitalista. Arcadi Oliveres denuncia sense embuts els que ens han portat a la crisi actual: els especuladors que mouen bilions i bilions de dòlars sense que ningú els posi cap fre. Ens diu que el capitalisme financer és pervers i genera desigualtats i injustícies, i que cal plantar-hi cara i canviar-lo.

A “Aturem la crisi” l’autor analitza les causes de la crisi actual i dóna respostes a preguntes com ara “Per què s’ha arribat fins aquí?” i “Qui hi ha al darrera de la crisi?”. A més, tal com diu el títol del llibre, l’Arcadi confia que encara som a temps de canviar i millorar el món i ens fa propostes, tant a nivell internacional com a nivell més personal o familiar, per començar a caminar en aquest sentit. Un llibre que recull la seva sempre interessant visió del moment actual i on ens fa una crida a rebel·lar-nos contra els màxims responsables de la crisi, els poders financers, i on també assenyala els punts febles de la nostra societat de consum desenfrenat, deslocalitzacions i democràcia afeblida.

Per mi el més important és una senzilla reflexió però que considero imprescindible si volem sortir d’aquesta estafa: “Només podem aturar la crisi amb un canvi de mentalitat i si tothom pren consciència que hem de demanar responsabilitats a polítics i poders econòmics”.

Us animo també a escoltar la seva entrevista de l’any 2011 al Programa Singulars on reflexionava sobre la crisi i ens presentava aquest llibre:

Anuncis

El digne del mes: María Angélica, l’àvia coratge

Posted on Updated on

maria_angelica_foto-1024x682Continuem amb la nostra secció de “Dignes i llepaires” i aquest cop amb el segon “Digne del mes”. Fa unes setmanes en concret, el passat 20 de desembre, en el darrer número de l’any del setmanari “L’independent de Gràcia” (que aprofitem aquestes línies per reecomanar-vos) va publicar una article d’opinió del Grup de Treball d’Habitatge de l’Assemblea de la Vila de Gràcia, dedicat a María Angèlica, l’àvia coratge. Aquest mes volem atorgar el nostre guardó a la dignitat per partida doble, per una banda,  a aquesta dona xilena de seixanta-tres anys, María Angèlica, que dia rera dia lluita per mantenir la seva dignitat i la seva família. I per una altra banda, al Grup de Treball d’Habitatge de l’Assemblea de la Vila de Gràcia perquè a través de la solidaritat, el suport mutu i la desobediència civil, fa front al sistema capitalista, desenvolupant alternatives al actual model d’habitatge. Us convidem a llegir l’article:

“Primer dilluns de desembre. No importa que faci mal temps, l’esperit nadalenc comença a inundar els carrers. María Angélica rep una carta, en tres dies la desallotgen.

Feia un mes, María Angélica, de 63 anys, havia anat al grup d’Habitatge de l’Assemblea de la Vila de Gràcia. La seva història, com ella mateixa diu, és la d’una avia coratge. Deixant enrere un marit maltractador i un intent d’homicidi, María Angélica (M.A.) va marxar de Xile l’any 1998, amb un net de tretze anys i dues netes de deu i vuit anys. “Los crie desde bebés, me pelee por su custodia”, ens deia. Tot i així, la seva filla volent-se reconciliar amb la família les convida a venir a Espanya, on residia. En un principi el viatge no era més que una visita, però finalment els nets van voler quedar-se prop de la mare i M.A. confiant en un futur millor, decidí quedar-se.

Va començar treballant de cuinera i mantenint els nets, encara en edat d’estudiar. Al poc temps, aquests ja no volien marxar i ella obtenia la residència. Però amb el govern d’Aznar, l’entrada en vigor d’una nova llei d’immigració, va fer perdre a M. A. la seva tarja de residència i des d’aleshores en endavant M. A. es va veure abocada a treballar de manera irregular. La seva situació va anar empitjorant amb els anys, el “mercat laboral” no atén a raons morals, i a major edat el precari fàcilment esdevé un paria. La “crisi” faria a la família encara més vulnerable. Acabats els seus estudis, les netes i el net es varen trobar, com la majoria de joves d’avui, amb un panorama dramàtic, alhora que l’avia només treballava de manera esporàdica. Amb prou feines continuaven pagant el pis a L’Hospitalet, posant l’habitatge per davant de tot:”¿Usted sabe lo que es pensar, cada vez que pasa por la caja, si se va a poner a pitar? Mi nieta tuvo una hija, cuatro años tiene ahora, necesita pañales, potitos…”. La situació es feia cada vegada més insostenible.

Finalment, la filla, amb la intenció de reconciliar-se novament amb la família, les aconsella venir a Gràcia, on ha trobat un pis modest, de preu assequible. Així, a mitjans de setembre, la família decideix traslladar-se al nou pis, si bé, les circumstancies les impedeixen negociar un contracte. Només unes setmanes més tard, per a sorpresa de totes, el propietari avisa que hauran de deixar el pis; la data límit és el 20 de novembre. Per a M.A., després del viscut, deixar el pis tot just llogat la deixa feta pols: “esa casa no nos ha gustado, cuál quieres tú que compremos, le digo a la pequeña; ella no entiende qué está pasando”. És aleshores quan M. A. acudeix al grup d’Habitatge: “me daban una fe tremenda, no me miraban de cualquier forma, sino como una persona más”.

Desorientada i sense opcions, el seu cas es planteja de primera necessitat, i el grup comença a treballar per tal de trobar una alternativa. En primer lloc es planteja negociar amb el propietari i guanyar temps, s’aconsegueix allargar la sortida al 22 de novembre. Finalment, coincidint amb l’emergència, uns veïns informen al grup de la possibilitat d’okupar un espai buit en un edifici en desús.

“Y aquí tengo las llaves”, ens deia María Angélica somrient. “Todo va a salir bien” repetia. Però avui un dia fred i gris prop de Nadal, ha arribat una carta del jutjat: tres dies. El grup la tranquil·litzava, pensàvem que els desallotjament no seria abans del dilluns; el divendres era festiu, dia de la Constitució. Tot i així, divendres, una trucada matinera ens alerta del desallotjament. Quatre policies, dos de paisà, es personen a casa la M.A. que es trobava sola amb la besnéta: “me había despertado Janna porque quería ir a jugar al parque, mi nieta estaba trabajando en el bar”.

Membres del grup d’habitatge i d’altres col·lectius vam anar a donar suport. Ens la vam trobar a la porta de l’edifici i de fons una pila de somiers, matalassos, maletes, algun trasto i una certa olor a traïció en l’ambient: el dia de la Constitució!; un desallotjament a menors no es podia efectuar sense la presència dels serveis socials i al ser un dia festiu no hi havia cap lloc oficial on anar, ningú per reclamar. Davant la urgència de la situació, l’Armadillo, un bloc okupat per famílies i joves del barri, s’ofereixen per acollir-les temporalment, la resta ajuda amb el trasllat. De camí cap a l’Armadillo, alguns membres del Grup d’Habitatge contacten amb una persona que havia acudit al Grup anteriorment. Existeix la possibilitat de trobar un lloc alternatiu, immediat, comença la feina.

Al cap de pocs dies la situació queda resolta, de nou temporalment. “Ah, sí, si por ahí no es… yo ya no sé donde vivo”, ens deia M.A. amb humor, al finalitzar l’entrevista. Reia per no plorar, segurament, però reia amb força, perquè encara queda molt per fer. “La lucha no acaba aquí, aunque yo esté bien no voy a cerrar mi puerta” sentenciava.

Més informació sobre el Grup de Treball d’Habitatge de l’Assemblea de la Vila de Gràcia

avg

Més informació sobre Dignes i Llepaires
:

Digne del mes de desembre (“El Son de la Chama”) i Llepaire del mes de desembre (“Esteve Suñé”)

I

El llepaire del mes: Montserrat Gatell

Posted on Updated on

montsegatellAquest mes de gener, tenim el plaer de presentar-vos la nostra primera llepaire, Montserrat Gatell (CiU), presidenta de l’Institut Català de les Dones (ICD) des de l’any 2011. Aquest organisme del govern de  la Generalitat de Catalunya és el que dissenya, impulsa, coordina i avalua les polítiques de dones i per a les dones que desenvolupa l’administració de la Generalitat.

I per què la Montserrat Gatell té aquest honor de ser la segona llepaire d’aquest modest espai ? doncs ben simple, presideix l’organisme més important vinculat a les polítiques de dones de tot Catalunya (i cobra sucosament per aquesta presidència prop de 80.000 € més dietes per viatjar i menjar i dietes per assistència a reunions d’altres consorcis i similars). I curiosament, el seu silenci sobre la “Llei Gallardón” és espectacular. No té res a dir ? no li deixen dir res ? no sap que dir ? ja li sembla bé ? en dóna suport ? “les dones parim, en Gallardón decideix” ? Masses interrogants…

Hom cerca a la web de la Generalitat en aquests moments de regresió en els drets de la societat (no només de les dones, sinò de tots nosaltres) una opinió o una reflexió sobre aquesta Llei i el buit és absolut. L’ICD no té res a dir. Bé, i si mirem a les xarxes socials o als cercadors ? sembla que la Montserrat Gatell tampoc té res a dir. Això sí,  va fent cosetes, un mes presenta un llibre, un altra mes inaugura una exposició, ara es fa un fulletó… tot plegat molt bonic per la galeria però quan es toca un dret fonamental aquí si que no la trobem.

Per tot això, pel seu silenci complice. Per amagar-se. Per oblidar-se de la seva funció bàsica. Per renunciar a la defensa dels drets i les llibertats de les dones catalanes li oferim aquest galdós guardó.

Però ja que estem en matèria, què fa CiU ? doncs com sempre, un cant a la hipocresia: Donem llibertat de vot, és una qüestió més moral més que física” (segons el seu portaveu, Joan Carles Garcia Cañizares a la Diputació de Barcelona) i mentre en les seves declaracions sembla que estan en contra però en les seves votacions depen de qui voti… 

A Catalunya, el Parlament va aprovar una resolució impulsada pel moviment feminista, per 88 vots a favor  (CUP, ICV, ERC, PSC i una part de CDC), 18 en contra (del PP) i 23 abstencions (tot UDC, Ciutadans i 2 de CDC), amb la intenció de blindar la Llei de Salut Sexual i Reproductiva de 2010 i rebutjar qualsevol reforma regressiva.

En el ple de la Diputació de Barcelona va ser rebutjada la proposta de modificació de la llei d’avortament anunciada pel Gallardón, amb una moció promoguda per PSC i ICV-EUiA i amb el vot a favor d’ERC, l’oposició del PP i 13 abstencions, 4 vots a favor i un vot en contra de CiU (qui presideix la Diputació).

O per exemple,  a l’Ajuntament de Mataró els vots de CiU es van sumar als del PP i PxC per rebutjar una declaració institucional en contra de la Llei Gallardón presentada a la Junta de Portaveus i que va tenir el suport d’ICV, CUP i PSC.

avortament lliureDes de l’arribada del Partit Popular al Govern, els anuncis del ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, d’eliminar l’actual llei de l’avortament per aprovar una llei ulraconservadora, auguraven el retorn a una regulació restrictiva i un retrocés en els drets de les dones, però, ha sorprès per la seva radicalitat en penalitzar l’avortament. Suposa un retorn al passat, anterior fins i tot a la regulació de 1985.  La reforma Gallardón fa retrocedir l’Estat espanyol en matèria de legislació sobre dret a l’avortament, un retrocés que l’equipara a països com Namíbia, Tailàndia o Botswana i el situa per darrere de gairebé tots els països europeus, amb l’excepció d’Irlanda i Polònia.

Mentre des d’un ampli ventall de partits i moviments polítics i mentre col·lectius i associacions de dones i feministes es mobilitzen, el Govern de Catalunya manté una manca de fermesa que esgarrifa…  potser haurem de regalar uns calerons al Jaume Sobrequés per què ens organitzi un seminari amb el títol “Espanya contra Catalunya Femenina, Catòlica i Convergent” i llavors es considerin actors i responsables d’aquesta història.

Tot i així, el moviment feminista ho té clar: davant l’aprovació de la llei Gallardón, la resposta serà, com ha estat al llarg de la història, la desobediència. I és que el camí per arribar fins aquí no ha estat gens fàcil.

Cinc fal·làcies sobre la memòria històrica

Posted on Updated on

ignacioImprescindible article d’Ignacio Escolar publicat a El Periòdico el passat 3 de novembre:

(En ordre d’aparició en qualsevol discussió sobre el franquisme, els torturadors sense jutjar i el Valle de los Caídos).

1. «No és el moment de mirar al passat». Fals. Les víctimes del franquisme estan en el present. Segueixen vives i demanen justícia. Algunes encara busquen els cossos de familiars afusellats, altres pateixen seqüeles permanents de les tortures dels últims anys del franquisme. En la transició se’ls va prometre que aquesta reparació arribaria més endavant, que era molt aviat. Ara se’ls torna a enganyar, dient que és massa tard. Ho és, per això s’ha de solucionar com més aviat millor. El contrari de la memòria no és el futur: és l’amnèsia.

2. «En totes les guerres mor gent». Sí, però a Espanya la gent va seguir morint després de la guerra. Hi va haver afusellaments massius. Al voltant de 50.000 persones van ser executades després de la derrota de la República. L’últim camp de concentració franquista es va tancar el 1947. I les tortures i la repressió van continuar.

3. «També hi va haver víctimes innocents de l’altre bàndol». Cert, però aquestes víctimes ja van ser reparades. Els seus familiars van rebre compensacions econòmiques: propietats dels derrotats, pensions vitalícies, estancs o places de funcionari. Els seus cadàvers van ser recordats i enterrats en un lloc on els familiars poguessin plorar-los. Mentrestant, les víctimes de la repressió franquista van seguir a les cunetes. Espanya és avui, després de Cambodja, el país del món amb més fosses comunes. Parlem d’almenys 114.000 desapareguts.

4. «La prioritat és sortir de la crisi i no hi ha diners per a aquestes coses». Fals. Els diners per a la memòria històrica eren una xifra ridícula. El Govern socialista dedicava a aquesta partida 6,2 milions d’euros anuals. Només d’arribar, el PP els va deixar en 2,5 milions i encara li van semblar massa. Des de fa dos anys són zero. Rajoy no dóna ni un duro per a la memòria històrica, però sí que en té per al Valle de los Caídos. El 18 de juliol el Govern va aprovar una ajuda de 214.847 euros per reparar el mausoleu del tirà.

5. «No es pot jutjar el franquisme per la llei d’amnistia». Fals. Aquesta llei no és molt diferent de la llei de punt final argentina, que va ser derogada. El dret internacional ha deixat més que clar que els crims contra la humanitat no prescriuen. Així ho entén la mateixa ONU, que portarà el cas espanyol el 2014 davant el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides. L’ONU demana tres coses al Govern: un pla estatal per localitzar els cossos dels afusellats, derogar la llei d’amnistia i jutjar les desaparicions. És el mínim, el mateix que han fet tots els altres països democràtics que han patit una dictadura. Tots menys Es­panya.

Forges-memoria

“Metrópolis tenia un cor”

Posted on Updated on

metropolisposterTant en la pel·licula com en el llibre, l’escena que transcrit a continuació sempre m’ha fascinat. Metrópolis  de Fritz Lang, realitzada l’any 1927,  és una  obra mestra de la ciència-ficció  i potser una de les millors visions  sobre la industrialització, l’explotació i la lluita de classes.

El guió de Metròpolis va ser obra de Thea von Harbou, aristòcrata prussiana i esposa de Lang des de 1922 a 1933. Mentre que Harbou es va afiliar al partit nazi el 1932, Lang, que no compartia les idees del partit, va haver de fugir d’Alemanya l’endemà de refusar la proposta de Joseph Goebbels per dirigir els estudis cinematogràfics alemanys UFA.

Aquest episodi biogràfic és també rellevant per comprendre Metròpolis. El disseny visual dels escenaris és de Lang, però la història és de von Harbou que fins i tot va publicar una novel·la del mateix títol en 1926. La solució ideològica proposada per von Harbou front al desafiament que plantejaven el progrés cientificotecnològic i la decadència moral, política i artística a l’Alemanya dels anys vint s’inclina en molts aspectes cap al feixisme i l’antisemitisme, i conté una condemna explícita de la revolució obrera.


Més enllà d’aquesta deriva feixista i del maniqueisme religiòs del guió, la força d’extractes com el següent fan imprescindible la seva lectura i gaudir de la impressionant bellesa de les seves imatges (a continuació del text podeu veure el film i aquí podeu llegir el llibre).

“Ante él las cabezas eran como una oleada sombría y furiosa, una oleada que rugía enardecida. Aquí y allá se alzaba una mano en el aire, y las palabras estallaban como la espuma de las olas. Pero la voz de la muchacha era como una lengua de fuego que encantaba, que atraía, ardiendo sobre las cabezas.

—¿Qué es más agradable: el agua o el vino?

—¡El vino es más agradable!

—¿Quién bebe el agua?

—¡Nosotros!

—¿Quién bebe el vino?

—¡Los. amos! ¡Los amos de las máquinas!

—¿Qué es más agradable: la carne o el pan seco?

—¡La carne es más agradable!

—¿Quién come el pan seco?

—¡Nosotros!

—¿Quién come la carne?

—¡Los amos! ¡Los amos de las máquinas!

—¿Qué es más agradable: vestir el algodón azul o la seda blanca?

—¡La seda blanca es más agradable!

—¿Quién viste el algodón azul?

—¡Nosotros!

—¿Quién viste la seda blanca?

—¡Los amos! ¡Los hijos de los amos!

—¿Dónde es más agradable vivir: sobre la tierra o debajo de ella?

—¡Es más agradable vivir sobre la tierra!

—¿Quién vive bajo la tierra?

—¡Nosotros!

—¿Quién vive sobre la tierra?

—¡Los amos! ¡Los amos de las máquinas!

—¿Cómo viven vuestras esposas?

—¡En la miseria!

—¿Cómo viven vuestros hijos?

—¡En la miseria!

—¿Qué hacen vuestras esposas?

—¡Se mueren de hambre!

—¿Qué hacen vuestros hijos?

—¡Lloran!

—¿Qué hacen las esposas de los amos de las máquinas?

—¡Comen cuanto quieren!

—¿Qué hacen los hijos de los amos de las máquinas?

—¡Se divierten!

—¿Quiénes son los proveedores?

—¡Nosotros!

—¿Quiénes son los que derrochan?

—¡Los amos! ¡Los amos de las máquinas!

—¿Qué sois vosotros?

—¡Esclavos!

—¡No! ¿Qué sois vosotros?

—¡Perros!

—¡No! ¿Qué sois?

—¡Dínoslo! ¡Dínos qué somos!

—¡Sois idiotas! ¡Torpes! ¡Estúpidos! De la mañana a la noche, a mediodía, por la tarde, la máquina ruge pidiendo alimento, alimento, alimento. ¡Vosotros sois el alimento! ¡Sois el alimento vivo! ¡La máquina os devora y luego, exhaustos, os arroja! ¿Por qué engordáis a las máquinas con vuestros cuerpos? ¿Por qué aceptáis sus articulaciones con vuestro cerebro? ¿Por qué no dejáis que las máquinas mueran de hambre, idiotas? ¿Por qué no las dejáis perecer, estúpidos? ¿Por qué las alimentáis?

»Cuanto más lo hagáis, más hambre tendrán de vuestra carne, de vuestros huesos, de vuestro cerebro. Vosotros sois diez mil. ¡Vosotros sois cien mil! ¿Por qué no os lanzáis, cien mil puños asesinos, contra las máquinas? ¡Vosotros sois los amos de las máquinas, vosotros! No los otros que van por ahí con su seda blanca. ¡Volved el mundo al revés! ¡Ponedlo patas arriba! ¡Asesinad a vivos y muertos! ¡Tomad vuestra herencia!

»Ya habéis esperado bastante. ¡Ha llegado la hora!”

Nou any i no oblidem: Justícia per Ester Quintana i Juan Andrés Benítez

Posted on Updated on

Comença l’any 2014 i no oblido, no oblidem, cal fer justícia

+ imatges al Pinterest

BZDWXo3IEAAFunA BZDbYY9IEAAOLs3.jpg large BZDg4b5IEAAQiTk BZDgI91IQAARxWw BZDh0kECQAAg6Y7 BZDkPFkIQAAj54k BZDmLRAIgAAQjE6 BZDmqLCIUAAg0YM BZDoBnWIEAIQiSM BZDoXLqIMAIlQuM !!!

Ara mateix

Posted on Updated on

miquel

“Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven traumaturgs insignes
no s’ha complert i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots, solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadescú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible”.

Marti i Pol, Miquel. (1980) L’àmbit de tots els àmbits, I, “Ara mateix”.