Mes: Desembre 2013

Un llibre per regalar aquestes festes: “Antonio Benaiges, el maestro que prometió el mar”

Posted on Updated on

benaiges-225x300I una nova recomanació literària “Antonio Benaiges, el maestro que prometió el mar” i aquest cop us deixo amb la ressenya de Carolina León que us mostrarà algun dels motius per gaudir d’aquest llibre:

“Tengo una hija de siete años a la que le he contado la historia de Antoni Benaiges, “el maestro que prometió el mar”. Le expliqué que se trataba de un maestro catalán, que en 1934 es destinado a una escuela de un pequeño pueblo de Burgos, Bañuelos de Bureba, y que en el corto tiempo que allí pudo estar implementó con sus alumnos, de todas las edades, una técnica revolucionaria en la época. Dicha técnica venía de Francia, de un tal Célestin Freinet, y consistía en llevar una imprenta a la escuela, que operaban los propios chavales. Mi hija tiene ordenadores en la sala de informática del colegio público al que acude, y a duras penas puedo hacerle entender la importancia de que existiera una imprenta en una escuela rural hace setenta y nueve años. Tampoco creo que entienda cabalmente que la imprenta la pagó en buena parte el maestro, de su propio bolsillo, y que Benaiges podía haber estado esos dos años en cualquier otra parte del país, o más cerca de su casa. Dos años, dos breves e intensos años alcanzó Antoni a confeccionar cuadernillos con sus alumnos. En ellos, estos contaban su vida, su mundo, sus sueños, cómo era su cotidianidad, a veces que no podían ir a la escuela por tener que ayudar en el campo. Con ellos se comunicaban con otras escuelas de España y del mundo, con las que intercambiaban estos cuadernos. Así y todo, creo que sí ha entendido lo importante que era la imprenta para esos niños del pasado, hoy ancianos, porque le he pasado el facsímil de “El Mar: visión de unos niños que no lo han visto nunca”, lo ha leído con interés, y me ha dicho: “Esta niña lo describe muy bien, casi acierta con todo”.

abenaiges2

Mi hija de siete años sí ha visto el mar. Y tiene ordenadores en la escuela, pero no los utiliza para hacer mucho más que jugar en alguna página pedagógica que han hecho para los niños gente “que sabe”. Al final de toda esa tarde en que le conté la historia, lo que menos entendía mi hija era por qué ese maestro sólo pudo estar dos años haciendo ese bello trabajo en la escuela, por qué lo mataron, por qué lo persiguieron cuando empezó, al segundo día, la guerra civil y la represión franquista.

Este es un libro que le queda grande a cualquier “crítico literario”, así que esto no es una crítica. Es el fruto de una casualidad que trajo hasta mí este documento, como lo es el hecho de que se haya podido “desenterrar del silencio” la historia de Antoni Benaiges. El fotógrafo Sergi Bernal documentaba con su cámara los trabajos en la fosa común de La Pedraja en Burgos, el antropólogo Francisco Ferrándiz trabajaba a pie de fosa recabando las historias de los vecinos y posibles familiares de los cuerpos encontrados, y un interesado llegó hasta la exhumación para decir que probablemente uno de esos cuerpos era el del maestro. Entonces, esa pequeña esquirla de información llevó a muchas otras, al pueblo, la escuela, los viejos alumnos, los colegas de Benaiges con los que se repartían cuadernos impresos, el freinetismo en la península, en México, en otros países; el sueño de la escuela pública que vivió brevemente en la II República, la pasión de un maestro, los recuerdos de unos alumnos que habían quedado sepultados por cuarenta años de dictadura y treinta de transición inacabada. El proyecto del libro se completó con el periodista Francesc Escribano y la historiadora Queralt Solé, y todas esas voces construyen como un mosaico lo sucedido en Bañuelos de Bureba entre el 34 y el 36.

abenaiges

Historias como la de Benaiges deben de existir a cientos, pero no se da con frecuencia que se llegue a tiempo. A tiempo para contar con todos, o con muchos, de los que guardan memoria. A tiempo para dar palabras a la memoria y hacerla viva y restallante. El asunto de la “memoria histórica” fue casi un adorno floral para uno de los gobiernos recientes y es una patata caliente para el gobierno actual, que pretende volver a enterrar. Pero la memoria es, para buena parte de este país, un lugar que hay que llenar de historias que faltan, donde los agujeros se van haciendo más y más pequeños gracias al voluntarismo y la pasión de personas como las que han logrado reconstruir este pedazo.

Como “crítica literaria” no tengo nada que decir de Antoni Benaiges, el maestro que prometió el mar. Como ciudadana de este país lleno de heridas, emocionarme una y otra vez con las imágenes que capta el objetivo de Bernal durante la exhumación de los cuerpos y alrededor de aquellos montes, saber que ésta es una de tantas historias que permanecen enterradas, contarla y difundirla. El trabajo de minuciosa elaboración que se ha logrado realizar en este caso tiene, por un lado, un cariz puntual, un valor en la propia transformación que ha supuesto en las vidas de muchas personas -quizá de toda una comunidad-. Pero tiene una vertiente aún más demoledora desde el punto de vista de nosotros, a tantas décadas y kilómetros, en este “aquí y ahora”. Tiene el valor de constatar una utopía vivida: en Bañuelos de Bureba hubo una escuela de niños de la condición más humilde posible que fueron capaces de explicar al mundo quiénes eran, qué hacían, en ese breve sueño que fue la escuela republicana, gracias a este maestro que está de nuevo, para quien entre en este libro, vivo otra vez.

Anuncis

Un llibre per regalar aquestes festes: “No passaran. Contra l’economia caníbal ”

Posted on Updated on

no-pasaran-contra-la-economia-canibalFa uns dies va tenir lloc a la Barcelona d’en Xavier Trias, la nova ciutat dels prodigis (si ets ric, molt ric, off course) una gran boda india de la mà Lakshmi Mittal.

L’esdeveniment va tenir tant aduladors com detractors, alguns espais públics van ésser llogats per uns dies a aquest mil·lionari i la ciutat (m’imagino que bàsicament les grans cadenes hoteleres i de restauració) van guanyar-se uns bons calerons. Però més enllà de les valoracions simplistes que es puguin fer, qui és en Mittal ??? i per conèixer una mica aquest personatge res millor que una nova recomanació literària per aquestes festes:  “No passaran. Contra l’economia caníbal“, del líder sindical francès Édouard Martin, que va inaugurar la col · lecció Assaig de combat de l’editorial Malpaso.

I què millor manera d’arrencar mirant cap al model econòmic imposat per l’hegemonia neoliberal, un sistema que semblava enfonsat i que no obstant això sembla sortir reforçat de la crisi en la que ens han ficat.

El text escollit no és l’anàlisi d’un economista, sinó el testimoni d’un treballador que no s’ha resignat i ha decidit lluitar amb arguments perfectament racionals i accions impecablement democràtiques contra un model d’empresa (i, per extensió, de societat ) que sacrifica a la majoria al cobdiciós altar d’uns pocs.

Un home nascut a Andalusia que des del sindicat CFDT ha plantat cara a una de les majors multinacionals del món (Arcelor-Mittal – us sona ara aquest cognom ?) i a successius governs francesos.

Així, com a líder del sindicat majoritari, Martin va negociar sense èxit amb l’amo de la companyia , el milionari angloindi Lakshmi Mittal , primera fortuna del Regne Unit,  sisena del món i prototip del nou emprenedor global: patró de 260.000 obrers en 80 països, que va aixecar el seu imperi gràcies als préstecs del banc capdavanter del capitalisme actual , Goldman Sachs , del qual és conseller.

En el llibre descobrirem qui és Mittal: ” Mittal és un tauró amb les dents fins aquí, un paixà arrogant que creu que els treballadors som súbdits i et fa un favor per pagar-te el sou“, diu Martin .

Però sobretot és un perill per a la indústria de l’acer europea . Ja va tancar plantes a Madrid, Bèlgica i altres llocs, i quan pugui tancarà Gijón i el que li deixin. No és un industrial, és un financer. Es va comprar Arcelor el 2006 sense posar un duro propi i des de llavors no inverteix gairebé res i ha repartit 19.000 milions de dividends. Els seus deutes elss paguem els obrers

Bé, que petit que és el món, i ara que ja sabem qui paga les seves festes: quines poques manies que tenim els catalans i l’alcalde Trias, veritat?


Podeu saber més de l’Édouard Martin i del llibre a aquest enllaços:

El granadino que se enfrentó a Mittal (El País).

Un sindicalista de origen español seduce a Francia en su lucha por salvar los últimos altos hornos de Lorena (Article a La Vanguardia)

Edouard Martin, el granadino que cerró el ‘Salvados’ de Jordi Évole

Un llibre per regalar aquestes festes: “La cocinera de Buenaventura Durruti”

Posted on Updated on

durrutiUna segona recomanació per aquestes festes  és “La cocinera de Buenaventura Durruti” publicat pel grup editor “Los amigos de Ascaso” i que tot just s’està presentatnt aquests dies a casa nostra.

El llibre està basat en una sèrie de manuscrits trobats el 1970 en una llibreria de material anarquista de Zuric, que portava ja 20 anys tancada: la llibreria Pinkus, que va ser un centre de referència en el seu moment. Editat a Itàlia ordenant el material localitzat, ara s’edita a Espanya amb la seva traducció al castellà.

El llibre és una esplèndida barreja entre unes memòries manuscrites d’una miliciana de la Columna Durruti, molt valuoses per la seva descripció de la vida quotidiana, i dels moments que ella protagonitza ja com una militant activa, i un conjunt de les receptes que va elaborant dia a dia amb els ingredients que van trobant. El resultat són unes originals memòries d’una miliciana de la que desconeixem el nom que descriu de primera mà un detall tan fonamental com és la referència a l’alimentació de les forces de la Columna Durruti.

Es pot comprar online a La Ciutat Invisible o en altres punts com la llibreria Aldarull (Gràcia) o a El Lokal (Raval).

Un llibre per regalar aquestes festes: “Artur Mas: on són els meus diners?”

Posted on Updated on

Us recomano aquest llibre com a regal per aquestes dates, un magnífic treball d’investigació periodistica i crònica d’una batalla per la Sanitat Pública… i si aneu justos de pasta, cap problema, també el podeu descarregar de franc –en català i en castellà– a aquesta web “Artur Mas: on són els meus diners?”  ja que els seus autors, Marta Sibina i Albano Dante, els dos editors de la revista Cafè amb Llet, van penjar aquest novembre a la xarxa el seu llibre sobre la corrupció a la sanitat catalana. Una decisió presa després de la votació conjunta del PSC i CiU a la comissió parlamentària que ha investigat les irregularitats a l’Institut Català de la Salut i el Consorci Hospitalari de Catalunya, per tal d’evitar que “tot plegat quedi tapat per un pacte polític”.

Artur Mas on són els meus diners

El digne del mes: El Son de la Chama

Posted on Updated on

Per començar aquesta secció hem decidit que el primer “Digne del mes” estigui en mans de vuit persones: tres de Tarragona, tres de Reus, un de Benissanet i una de l’Escala, El Son de la Chama.

Segur que molts de vosaltres han sentit parlar fa anys d’El Son de la Chama però fins fa pocs mesos  no els ha arribat el moment de treure disc. Dels membres fundadors només en queda un: el saxofonista. El grup ha acollit diferents generacions de músics d’arreu del Camp de Tarragona i la seva personalitat ha anat variant i definint-se en funció de qui hi ha estat en cada moment. El que no ha canviat gens ni mica és l’ànima festiva de la banda, la potència dels seus directes i el missatge de les seves cançons.

I aquest és el motiu d’aquest guardó el seu compromís, la seva honradesa i el missatge de les seves lletres. El seu disc es diu ‘Consciència’, i es pot descarregar gratuïtament al seu web, naturalment. Creuen que la seva música no ha de tenir barreres i que ha d’estar absolutament a l’abast de qualsevol.

Esperem que us agradin les seves cançons !!!

I més al seu canal youtube

El llepaire del mes: Esteve Suñé

Posted on Updated on

Avui comença una secció a “Temps de Revolució” amb un nom ben bonic, “El llepaire del mes”. Segons l’Institut d’Estudis Catalans el terme “llepaire” vol dir “baix adulador” allò que en el carrer a vegades anomenem llepaculs, pilota, servil, etc. Però els i les autores d’aquesta secció no voldriem ser maleducats així que només parlarem sota l’accepció de “baix adulador”.

Entrem en matèria, a la política de Barcelona, en concret a l’Ajuntament de la ciutat, existeix una figura que s’anomena el conseller de districte. Aquestes persones, un mínim de 15 en cadascún dels districtes, es a dir, en total 150 boques  a alimentar, són designats “a dit” per l’Alcalde de Barcelona segons els resultats obtinguts en el districte per cadascun dels partits que s’han presentat.

Si no ens errem, actualment hi ha consellers de CiU, PP, ERC, PSC i ICV als deu districtes de la ciutat. Aquests consellers cobren en dietes a l’any entre 17.000 i 35.000 €, amb una senzilla multiplicació podem veure la despesa que significa per una ciutat que, per exemple, evita augmentar els diners per pagar beques de menjador o  no fa gaire pels barcelonins desnonats.

Aquests 150 consellers no han de tenir cap merit especial, poden continuar treballant a la seva feina (ja que són dietes – malgrat molts sous “normals” ni arriben al que ells cobren per “consellear”) i amb una o dues reunions que facin al mes ja poden embutxacar-se aquests calerons. Tots, si, si, tots els que hi són a l’Ajuntament, des d’ICV al PP, veuen bé que els seus cobrin a finals de mes aquests calerons.

I què cal fer per tenir aquesta prebenda (IEC: ofici lucratiu i amb poca feina), poca cosa: ser fidels a la mà que els nomena i obrir la boca quan cal per dir allò que els seus amos no poden dir ja que es politicament incorrecte.

esteve2Un d’aquest consellers és l’Esteve Suñé (CiU) que intenta fer mèrits al barri de Gràcia i llavors es dedica a expressar allò que molts convergents amb càrrecs públics pensen i no s’atreveixen. I en aquesta ocasió ha estat intentar menysprear en David Fernández (CUP).

Tot va començar quan Josep Maria Miquel Porres, el jutge d’instrucció 4 de Barcelona, va acordar l’absolució del sotsinspector dels Mossos d’Esquadra Jordi Arasa, en relació amb la pallissa al periodista i diputat de la CUP-AE David Fernàndez, durant el desallotjament de l’acampada del moviment dels indignats de plaça Catalunya, el 27 de maig de 2011. Adjunto al final de l’entrada un vídeo d’aquell dia per tal de què valoreu per vosaltres mateixos l’actitud d’en Jordi Arasa a la Plaça Catalunya.

Assabentat de l’absolució, en David Fernández va piular: “Qui paga mana. I qui pega, també.” I llavors l’Esteve Suñé, ens podem imaginar que amb la voluntat de treure pit i mostrar el seu suport i alegria per l’absolució del mosso d’esquadra va piular “au va no ploris! que quan la justícia us va a favor tot ok, però quan no es proven les lesions llavors està “en mans del poder“.  I va continuar amb la imatge que veieu a continuació:

estevesuñe

Especialment, sorpren el comentari de l’Esteve quan diu: “I tot veí gracienc té el meu màxim respecte i consideració, però els defenso sempre que hi hagi raons provades 😉” (cal preguntar-se si fer l’ullet amb complicitat és perque li fa gràcia que un polícia atonyini amb la porra a la gent asseguda al terra, serà el sentit de l’humor gracienc ? o serà el convergent ?).

Bé, la resposta d’en David Fernández ens va agradar i ens sembla que va situar al conseller “a dit” al seu lloc “no ploris” ni és respecte ni consideració. No fotem. La sentència acredita cops –dubta de dos– que el mateix agent reconeix]. I una estona desprès ja va venir la disculpa de l’Esteve Suñé: “era una interpel·lació al D.Fernàndez diputat. En tot cas, entenc que no ha estat una adequada expressió.”

I tot plegat va acabar quan un altre tuitaire va esmentar: “Ja t’han renyat, oi?” interpel·lant a l’Esteve que ja es va mantenir en silenci fins el dia següent. Quina pena, no ?

 La nostra reflexió va més enllà: Cal pagar-li un sou a personatges d’aquesta mena ?. Creiem que no. Però, a l’espera que s’arribi a fer política d’altra manera, no hem pogut estar de començar aquesta secció del “baix adulador” amb un jove convergent que servilment llepa la mà del poderós que li paga i es dedica a menystenir a la gent que reb els cops.

Més informació:

Quins sous: Quan cobren l’alcalde i els regidors de Barcelona ?

L’Independent: L’assessor de Fandos i conseller se les té amb el diputat de la CUP

CUP: Un acte de lleialtat als seus votants

Posted on Updated on

davidFeia dies que volia penjar aquest article de l’Ernest Folch, publicat el passat 14 de novembre a El Periódico amb el títol de “A favor de la sandàlia“:

I de sobte, una sandàlia. La comissió que havia de passar sense pena ni glòria quedarà per sempre en la memòria gràcies a la sabata impertinent de David Fernàndez i a la cara estupefacta de Rodrigo Rato: passaran els anys i ningú oblidarà el dia que la crisi va quedar immortalitzada en aquesta estampa del banquer davant el seu propi mal, com un mirall. Tal com era d’esperar, a ultramar s’han activat els ressorts habituals, des de la portada de rigor fins a les tertúlies malaltes: les alarmes de la histèria es desfermen en un mecanisme que per rutinari ja no causa cap efecte.

Aquesta vegada l’autèntica novetat ha estat el menyspreu local que ha rebut el diputat Fernàndez, resumit en aquesta inèdita i curiosa reprimenda del Govern que l’instava a mantenir les formes. Té nassos que la Catalunya que tan bé guardava les formes quan el llavors distingit senyor Millet casava la seva filla sense estar-se de res al Palau de la Música es faci ara l’ofesa amb una sandàlia que, justament per no haver estat llançada, és pura, senzilla i necessària metàfora. Posar el focus en el calçat i no en les víctimes de Rato, a part d’una escandalosa injustícia, és desconèixer què volien aquests 126.000 vots que van votar per sorpresa la CUP en les últimes eleccions. El programa amb què va aconseguir tres escons del no-res comença així: «Forçarem la ruptura…». I és que la CUP no va venir precisament a respectar cap convenció: és un moviment pacífic però revolucionari, que té la independència no com a meta, sinó com a simple punt de partida d’una transformació social i econòmica de gran abast. Potser és un partit ingenu i utòpic, potser toparà de morros contra la realitat, o no, però els llestos que el tracten amb condescendència farien bé de començar a escoltar-lo amb el respecte que s’ha guanyat a pols.

Una meravellosa novetat

No fa falta votar la CUP ni simpatitzar amb totes les seves idees per adonar-se que no són quatre joves esbojarrats com fa veure sense èxit certa premsa moderada. Al revés, estem davant un moviment polític molt ben articulat, que ha entès abans que ningú que el nostre país pateix una profunda i irreversible transformació. Amb el PSC, el PP i CiU en caiguda lliure, la sacsejada tectònica que viu la política catalana s’exemplifica en l’ascens constant de la CUP en totes les enquestes. Perquè, agradi o no, la CUP ha vingut per quedar-se. La sandàlia de David Fernàndez, doncs, no era cap gamberrada fora de lloc, sinó la porta per la qual per un instant van entrar en seu parlamentària els milions de persones que han quedat destrossades, arruïnades i marginades per aquest sistema despietat. Una sandàlia que a més de ser en si mateixa un acte de justícia va ser per sobre de tot un acte de lleialtat als seus votants. I això sí que és una sorprenent i meravellosa novetat.