Viure en primera persona les retallades

Posted on Updated on


cristinahidalgoGent Corrent és la secció del diari El Periódico de Catalunya dedicada a les entrevistes a persones de tot tipus que tenen coses a explicar. Ara, aquest diari que fa 35 anys des del seu primer exemplar, dedica la secció a entrevistar persones que tenen aquesta edat i ens presenten la seva vida. Us recomano aquesta entrevista a Cristina Hidalgo, que amb 35 anys  és infermera, treballa a Can Ruti, i viu en primera persona les retallades. Un cop publicada aquesta entrevista, des de la direcció de l’Hospital de Can Ruti va titllar d’alarmista la seva visió. Posteriorment noves cartes al director signades per companys/es i professionals d’altres centres hospitalaris han donat suport i reafirmat les paraules de Cristina Hidalgo amb frases com “Més aviat diria que són realistes i que, si segueixen les retallades, seran pitjors”.

“Per sort portem mascareta, i podem amagar les llàgrimes”

-Servei de Neuroradiologia Intervencionista. És això, ¿oi?

És això.

-Expliqui’m què hi fan.

És on es fan els cateterismes cerebrals i medul·lars.

-O sigui… ¿Què m’hauria de passar per anar-hi a parar?

Podria tenir mals de cap constants, anar al seu metge i que el seu metge l’hi enviés per descartar un aneurisma, per exemple. O podria tenir una hemorràgia intercranial, i el portarien d’urgències per esbrinar quina patologia l’hauria pogut causar.

-És una unitat molt específica. ¿Era el que somiava fer quan estudiava?

Jo quan estudiava no pensava realment en cap especialitat. A l’acabar la llicenciatura el primer que vaig fer va ser un postgrau en cures intensives, però no perquè volgués dedicar-me a treballar en cures intensives, que ho he fet, sinó per formació, perquè en infermeria no et pots permetre el luxe de no formar-te, de no fer cursos sempre. A aquest servei hi vaig arribar per cobrir una baixa. Passa sovint.

-Però li agrada.

M’agrada la infermeria, en general. I el que m’omple més és la gratitud de la gent. A vegades un pacient d’oncologia et dóna les gràcies i tu et sents malament perquè saps que el que estàs fent és ajudar-lo a morir millor. Però ell està agraït, naturalment.

-¿Sempre ha treballat a Can Ruti?

No, no sempre. Al principi em van enviar al General de Vic, recordo que em van donar una planta de 40 malalts per a mi sola… ¡I jo amb 20 anys! Recordo que cridava el metge per qualsevol cosa, i em deia: «¿Però tu m’has fet cridar per això?». Després vaig estar a l’Hospital de Granollers, que és on visc, i finalment vaig anar a parar al Germans Trias i Pujol. Can Ruti, com el coneix tothom.

-Està sempre en contacte amb la malaltia. Li dic el mateix que li diria a un metge: deu ser dur.

Ho és. A vegades crees una empatia amb el pacient, i per sort portem mascaretes i a vegades pots dissimular alguna llàgrima que se t’escapa, però és la meva feina, som professionals, sabem que no podem crear vincles afectius amb els pacients perquè si no acabes plorant amb tots.

-Li deu donar una altra perspectiva vital.

Sens dubte. A vegades, quan discuteixo amb ma mare, o amb mon germà, els dic: «¿Però realment estem discutint per això? ¿Realment això és tan important?».

-¿Pateix les retallades?

Les visc en primera persona. La major part de les nostres intervencions són programades, i tot i així hi ha vegades que toca posposar-les perquè no hi ha llits a l’uci, així que el pacient no hi pot anar a recuperar-se. Però tu vés a dir-li a algú amb un aneurisma, i amb el risc de patir una hemorràgia intercranial, vés a dir-li: «Vostè disculpi, però no li podem fer el procediment». Demà, per exemple, tenim una intervenció programada, però pot ser que es cancel·li perquè no hi ha llits per enviar el pacient a recuperació.

-Doncs ens ho venen d’una altra manera.

Manipulen les xifres. Hi ha persones amb càncer de pulmó a les quals no intervenen per falta de llits, però al final de l’any les xifres quadren perquè el que sí que fan és un munt d’operacions ràpides, petites cirurgies, una hèrnia, per exemple, t’operen al matí i a la nit ja ets a casa. I a final d’any resulta que s’han fet el mateix nombre d’operacions, o més.

-Fa 35 anys, com EL PERIÓDICO. ¿Quin dia, exactament?

El 21.

-¿I què farà?

Me’n vaig al Perú!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s